La Força dels Anhels, un altre tast

Sol, estalonat a la proa del mercant i els ulls perduts a l’horitzó, el sacerdot chnaanita s’enfrontava a un exili odiós. La borda humida, basta i escatada, li encetava les mans, de manera que ni els draps amb què se les embolicava, humits de sal, bruts de brea, arribaven a encalmar-li la coïssor. Ell, que sempre s’havia vanat de mans fines, com se les havia de veure ara.

   Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.

La maleïda relativitat

S'Ull de Sol, octubre 2013

Abans els matins eren més curts, i els dies, i les setmanes. Les hores se n’anaven i ni te n’adonaves, atrafegat com estaves, angoixat per la manca de temps. Sí, el temps se’t menjava. Sobrevivies com podies a un estiu que no sabien com i ja s’havia acabat. Fins i tot els hiverns se’t feien curts, que quan no hi havia una cosa n’hi havia una altra. Ara, però, tot és diferent. Ara, malgrat que intentes mantenir un ritme de vida, una quotidianitat, no hi ha minut que no s’allargui fins a esdevenir una hora, no hi ha hora que no sembli un dia. I els capvespres, que no s’acaben mai. I tu, imagin que per consolar-te, et dius que ha de ser per culpa de la relativitat. Sí, tot és culpa del maleït Einstein, et dius, aquest elongament temporal, aquesta manera estranya d’esdevenir interminable. Sí, és evident que Einstein tenia raó: el temps és relatiu. I la vida. I tot.

   Aixecar-se a les sis trenta en tost de a les quatre trenta vol dir maldormir dues hores més. Caminar una hora amb la cussa, mesquineta, que ja no està per açò, hauria de deixondir-te però aconsegueix fer-te pensar en tot allò en què no hauries de pensar. I després, dutxar-te i partir a navegar per webs i més webs, i llegir ofertes i més ofertes per tal d’acomplir un l’objectiu d’apuntar-te al menys a una cada dia. Un objectiu ambiciós, ho saps —i reconeixes que ja te l’has saltat—, però et dius que un n’ha de tenir, d’objectius, ara més que mai.

   Però amb açò no en tens prou, que va. Fas un parell d’entrevistes i aquí comença el ball. Sense embuts, et fan veure que estàs rovellat, que tanta experiència, bé, sí, però potser no és tan important. I per això decideixes que has de fer alguna cosa més, reciclar-te. I t’apuntes a anglès, per refrescar-lo, et dius, i agafes un intensiu, dues hores diàries. I l’anglès es converteix en un buf d’aire refrescant, sobretot perquè et dóna una treva, un temps en el que no pots pensar en res més que en com punyetes es deia açò que ara no te surt, si tu ho sabies. I ves quina sort, aquestes dues hores se’t fan estranyament curtes, sí, una altra vegada la relativitat del refotut mestre Einstein. Açò sí, ets el més vell de la classe, com no podia ser de cap altra manera, i te sent un poc estrany.

   I és que la relativitat arriba fins i tot a la edat. Tu saps que no ets vell, com ho has de ser? Te mires i te remires i no et veus malament, un poc de mal d’esquena, açò sí, i els genolls que te fan crec-crec, i els quilos de més, és clar. Però tens ganes de fer coses, o en tenies fins no fa gaire, que ara fins i tot escriure se’t fa feixuc. Potser és perquè, de cop, t’has tornat vell per segons què. Una altra vegada la maleïda relativitat. 

FANALS DE SANG

Ja l'havia penjat al blog, aquest relat, fa força temps, però com que ara ha quedat finalista en el I Premi Literari de Narrativa Breu: HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE, el torno a penjar. Si no l'heu llegit espero que us agradi i si ja el vàreu llegir i us bé de gust rellegir-lo, endavant! 

La dona, pas insegur, surt del bar encalçada per una bafarada de llum rogenca. La cabellera rossa, llarguíssima, se li balanceja al trontoll d’uns tacons d’agulla vermells i de punta interminable. Els rinxols es belluguen desmanegats, absents de la seva harmonia habitual. En la cantonada, Aragó amb Borrell, la llum de primera farola esgrogueeix el passos incerts de la rossa. I ella, capbaix, sospira exhausta, s’hi abraça i s’abandona. La rosada amara el tub metàl·lic i humiteja la brusa rosa i esparracada. Amb la mà, dits llarguíssims amb ungles d’un roig llampant, intenta enretirar-se els cabells de la cara. I quan ho aconsegueix, apareixen uns ulls clars com el cel del dia més ras, emmarcats per unes pestanyes llarguíssimes i perfectament rimelades, un blau fora de lloc en una matinada tan fosca. La dona mira endavant i el celest se li ennuvola, sacsejat per la pitjor de les tempestes. Els cabells queden atrapats rere l’orella, arracada d’or i perla bona, i la mà cau al costat, somorta. Un regalim llefiscós avança des de les polses per enfosquir-li el rostre, ara més pàl·lid que mai; faccions eslaves, perfectes, on només el maquillatge hi afegeix un toc de color. La rossa aixeca la mirada i mormola un fins el cafè, si us plau. O almenys fins la següent farola.

   Més de trenta? Vol dir? Ningú no ho diria, escolti, quins trenta, déu sagrat! L’Olga, sí, la del bar.. Preciosa, escolti. Ostres, no sé... Ory? A la cantonada de Borrell. Vol dir que cal, el nom? No, sola gairebé mai. Sempre hi ha un tio quadrat, escolti. Braços enormes i samarreta negra. Ei, que a mi no m’enganyen: un mafiós, segur. Hi ha mar de fons, en aquell bar, tothom és massa ben plantat. El paio? Ui, esperi... Àlex, Alexis..., Alexei... Ja sap, parlen tan estrany. Ei, no, que a ell ni me’l miro, que a mi em van les ties, escolti. Que no sóc marica, jo! Per què m’ho diu, això? Ja n’hi ha prou, de mariques, al barri, però jo no. Que no, home! Jo, com els tios d’abans: pèl al pit i ties bones. Ella? Sí, com una model. Però, que no n’hem parlat, ja, d’això? Per què hi torna? I jo què sé, d’on és! De l’est, segur. I maquíssima. Que ja li ho he dit, això. Sí, preciosa!

   La rossa es mira els peus amb els ulls emboirats. S’esforçà en mantenir l’equilibri a sobre d’aquells quinze centímetres impossibles. Per mirar de no caure, s’estalona a la segona farola. Hi ha arribat. Intenta treure’s les sabates i ho aconsegueix al tercer intent. Els tacons cauen sota la llum del fanal, descolorits per la grogor de l’enllumenat, com el fetitxe d’un col·leccionista pertorbat. Intenta reprendre el pas sense adonar-se que la faldilla negre, curtíssima, se li ha aixecat per deixar a la vista l’encaix de les mitges i els lligacames, també negres. Després d’una passa insegura, les mitges plenes d’estralls esclaten per mostrar unes ungles d’un vermell tan escandalós com el de les mans. La dona aixeca els ulls i dues llàgrimes ennegrides corren galtes avall. Defallida, s’ abraça a la tercera farola. La sang que se li escola coll avall des de les polses arriba al canaló d’uns pits enlairats i enfosqueix els esparracs de la brusa. I la rossa només pot mormolar en veu baixa, una altra. Fins el cafè, si us plau!

   Sí, els diumenges, de vegades. Ja sap: la cervesa, el Barça... De nit? o sóc gaire de sortir, jo. Amb ell? No, que va! Només parlo amb ella i, res, quatre paraules. No, no, sempre serveix ella, a la barra i a la terrassa. Ui, sí, escolti, amb aquelles minifaldilles que..., déu meu!, i bruses mig obertes que mostren pitarram. I quina pitrera, escolti! L’altre dia en duia una de rosa que..., uf! Sembla que vulgui provocar. Ei, d’acord, d’acord, no cal que es posi així, escolti. Quina gràcia, escolti, jo li dic, Olga, estrella. Eh?, eh? Estrella. Entén? Estrella! I ella me riu la gracieta. Que sí, que és preciosa. Per què m’ho torna a preguntar? A qui no li agraden, les ties com aquesta? Eh? Què vol dir? No, no, mai no he gosat proposar-li res, jo. Què no el coneixen, al paio? Ja li he dit que és un armari de dos portes, escolti; qualsevol! Què? Com que és mort? L’Alexei? Bé, els mafiosos, ja se sap.

   La rossa ja no pot fer ni un pas. A la tercera farola, davant la disco llatina, prega perquè els goril·les de la porta estiguin al cas. Mala sort, Olga, continua. Dues passes i els genolls se li dobleguen. S’enfonsa. Les mans, per instint, han returat el sotrac. El cop fa que la cabellera se li escapi endavant, una onada rossa que li cobreix la cara per, tot seguit, encalmar-se. Els dos últims fanals li ha esgotat les forces. No pot ni plorar. El rierol de sang troba camí lliure per vessar damunt les llambordes. De genolls, Olga, de genolls podràs. I mentre s’arrossega sobre la humitat i la sang, una veu li retrona dins del cap; el malson retorna. De genolls, li diu aquella veu; mala puta, que no fa més que provocar! I ella es prega que un més, Olga, un més, un fanal més i els trobaràs.  

   No, ahir no vaig sortir. Que no li he dit que no? Per què no m’escolta? Però, a veure, què passa? Ei, ei, tranquil, escolti. Però, què fa?, que no cal tanta... Collons, que fa? Ei, a mi no em toqui, eh? Conec els meus drets, jo. Com que això no és una pel·lícula? I què? D’acord, d’acord. Tranquil, home, tranquil. El nom, diu? Quin nom? El meu? Ja li he dit, no? Ah..., el de la tia! Ooolga, se l’he repetit mil vegades. Merda, que sí, que era preciosa. Què? He dit era, jo? A no, a mi no em vulgui enredar, escolti. Què volen, de mi? Digui-m’ho clar d’una puta vegada. Ahir? Sí, sol. Bé, no del tot, que vaig dur una puta. I jo que sé, al telèfon hi haurà la trucada, no? No és això el què fan els CSI? Ei, que no, escolti, que no me’n foto. Doncs serien les onze, o les dotze. I jo què sé... Ei, tranquil, que no cal cridar. L’Alexei? I jo què sé... Ja li he dit: un mafiós. La puta? Sí, rossa. Sí, m’agraden rosses. Que hi ha cap mal? A qui, a la puta? No, no, que va; jo no sóc de pegar, escolti. L’Olga, diu? No, ahir no; es a dir, sí. Sí que la vaig veure, ahir, de passada, però, eh? Duia la brusa rosa, sí, mig descordada. Sempre provocava, la tia. Què? He dit provocava? Escolti, que no s’equivoca mai, vostè? 

   La cabellera de la rossa s’escampa pel terra dessota del quart fanal, a tocar del Cafè, cantonada d’Aragó amb Urgell. Dos cotxes dels mossos en doble fila, escortats per un parell de motos de la urbana i una ambulància del 061. I ella, sense forces ni per moure’s, gemega si us plau, auxili! Una llum pàl·lida es filtra entre les lletres dels finestrals. Tot el carrer és en un silenci estrany; ni cotxes hi ha. La porta s’entreobre. Un murmuri apagat, un parell de rialles. I aquelles senyals de vida li fan aixecar el cap tot just per mormolar de nou un auxili desmaiat, impossible.

   Jo no he fet res, escolti, que no, Quantes hores fa que...? Com vol que... Si ja els hi he dit que... Si us plau, jo no he fet res. Li ho juro, escolti! Què? Què diu?

   La mosso d’esquadra s'agenolla al costat del cos desmanegat. A aquelles hores de la matinada pot passar qualsevol cosa, però, allò? A la porta del bar? No, no s’ho esperava. Senyora? Està bé? Collons, és sang! La noia uniformada es gira cap a la porta i crida: Dona ferida, aviseu a central! I els de l’ambulància, ràpid, que deixin el carajillo, que tenen feina.

   Com que no és morta? Mecagon-l’hòstia! Mala puta, no feia res més que provocar! S’ho mereixia!

Barba-rossa, de Joan Pons

Portada de Barba-rossa

Joan Pons

El meu germà me l’havia recomanat amb entusiasme i jo li havia promès que el llegiria. Però no ha estat fins no fa gaire que no l’he pogut aconseguir. Cap llibreria no el tenia, ni en format paper ni en format digital. Però per fi l’he trobat; a Amazon, per sort, els quedava un exemplar. En tres dies l’he tingut a casa i en dos me l’he llegit.

Aquest tresor tan mal d’aconseguir és “Barba-rossa” (Les ales esteses, 202, Ed. La Magrana, 2ª edició del 2007), una magnífica novel·la de l’escriptor menorquí, de Ferreries, Joan Pons, un autor de llarg recorregut, molt premiat i una veu indispensable dins del panorama literari en llengua catalana.  Un referent, vaja.

   Barba-rossa és una novel·la de plenitud i no és, de cap manera, una novel·la a l’ús. De temàtica històrica (pren el nom del pirata Barba-rossa, el qual assolà la Mediterrània durant el segle XVI), no és una novel·la històrica com solen ser les novel·les històriques: és una obra carregada d’un ritme especial, una veu que te contagia i t’atrapa des de la primera línea, uns sons que t’empenyen a llegir-la en veu alta, com s’ha de llegir la poesia. Barba-rossa, tota ella, és música i color i, per què no, poesia.

   Podria destacar mil fragments que hauria pogut signar el millor dels poetes, però després de tant de subratllar i marcar fulls em costa decidir quin incloure com a mostra.  Potser aquest: “De sobte, els peixos de colors empal·lidiren. Les arboces madures es tornaren blanques. Els raïms de llentiscle es convertiren en grans de glaç”. O per què no aquest altre, per molt que relati una crueltat: “Aviat van començar a rompre les portes embarrades i van entrar a les llars per les finestres i per la boca dels fumerals. Bruts de sutja i de sal posaven les mans damunt les nenes i els infants i els violaven sense respectar el sexe ni les edats”. Perquè és així, sí, tant fa que Joan Pons ens parli de bellesa: “El moll era una piuladissa constant i el seu refilat acompanyava les falues, les tartanes i les galiasses quan es feien a alta mar...”, o que descrigui al malvat: “Càustic, astut, maquiavèl·lic i malvat, Barba-rossa va dispensar als missatgers una perversa mercè: només respectaria deu llars”, el ritme i la paraula adient són el regnes d’aquesta novel·la.

   Podria anomenar altres recursos que Joan Pons emprar de forma magistral (unes enumeracions fantàstiques, per exemple) però no voldria fer-me pesat amb les lloances. No cal. Deixeu-me afegir que, a més, Joan Pons en cap moment no renuncia a una menorquinitat, a un us del llenguatge amb girs menorquins, que, per a mi, que sóc un menorquí convençut que intenta escriure amb aquest deixat, el fa doblement interessant.

   Només em falta afegir que si no heu llegit Barba-rossa, de Joan Pons, llegiu-lo, si us plau.

Sa posada - S'Ull de Sol, agost 2013

Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2013

Ell ja no travessarà el passadís de ca sa mare, tan interminable i carregat de portes que només els de la casa sabien què amagaven; indrets secrets, qui sap si plens d’esperits incansables. No, aquell St. Llorenç seria el primer en què, després de cinquanta anys d’habitar-la, ca seva de tota sa vida no l’acolliria com l’havia acollit fins llavors.  

   Ses festes omplien ca seva de gent, d’aquella alegria que es desferma camí de Completes. S’havia convertit en un aturador imprescindible pels amics, per qualsevol conegut que hi volgués fer posada. Tots hi eren benvinguts, fins i tot els que hi entraven d’afegitó, que n’eren ben prou. Al final del passadís enfosquit s’obria la sala on ells paraven taula. Allí s’amuntegaven tots, fins que hi cabien, pomada en mà i mos a la boca. Entabanats de suor i de festa, reien i cantaven fins que els llibres de les prestatgeries, els quadres i les fotos de la família també reien i cantaven amb ells, empeltats de tanta alegria. Sí, la casa en gaudia, de la festa. Les formatjades, els panets de camot, de sobrassada i de formatge, les coques de verdures i els pastissets, escortats en tot moment per bòtils de pomada, d’aquella tan granissada, eren els responsables de que, qui abandonava aquell racó de bulla i harmonia, sortís al carrer carregat d’una alegria que aniria escampant fins dalt St. Pere Nou.

Es Camí Nou, cap a Completes.

   El més important però, era que l’esclat de joia de St. Llorenç rejovenia ca seva com no la podria haver rejovenit cap altre cosa. Aquella casa envellida, mancada d’endreçaments, prenia un caire diferent gràcies a aquelles hores en què la festa li havia omplert les entranyes. Potser només era una sensació, però després de St. Llorenç, ca seva semblava més lluminosa, més ample, fins i tot més polida i més seva. Potser és que s’havia empeltat de les ganes de viure que, incògnites, guaitaven des del fons dels bòtils de pomada i que, tots, aixeregats, maldaven per descobrir.

   Ara, però, en aquestes festes, ell ja no podrà travessar el passadís, ni arribarà a la sala entaulada. Ara ja no ho és, ca seva. La placa de sempre, la de son pare, ja no orna la porta i, a l’enfront, hi mana el cartell d’un mestre de cases. Quina sort que tens, pensa ell cada cop que hi passa, t’enjoveneixen. I es diu que la vida no s’atura i que no en sap, d’enyorances. I es promet que trobarà una altra posada, i tant que la trobarà. Un altre lloc on cantar, on menjar qualque formatjada, i on beure un bon glop de pomada, sí, d’aquella tan bona, tan granissada.

       

La Força dels Anhels, nou tast, noves fotos

L’endemà, quan el sol encara no cremava, les cabres ja trescaven per les pissarres dels penya-segats. Els bens, més prudents, rossegaven tot allò que provava de brotar pels costers de vora mar, tot just uns secalls d’aladern i quatre herbes esgrogueïdes.

   En Primer, però, ni se’n cuidava, del ramat. Amb el sarró esgotat, caminava de na Rodona al Sivinar, coster amunt, coster avall. I cada vegada que arribava dalt del coll d’entre cales, guaitava cap a mar. 

A dessota, el baldreig començava a emblanquinar el lliser. Per què no se’l podia treure del cap, aquell escull, aquells colors que tant li havien cridat l’atenció? Tanmateix, els ulls també se li anaven cap el camí de Dai.

La força dels anhels, un tast, unes imatges

"Dalt Roques Blanques, on el penya-segat s’havia esfondrat com un enderrosall de proporcions gegantines i el salpruig recremava qualsevol brot, el jove pastor de les barraques de Dai es disposava, com cada dia, a deixar-se endur per la imaginació."