NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS, Ed. PLAYA DE ÁKABA VV.AA, un llibre en el que he participat

NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS,  El libro que todos loes editores, escritores y amantes de los libros deberían leer. VV.AA.
   Prólogo de Lorenzo Silva. Epílogo de Enrique Clarós.

   He tingut l'honor de ser escollit entre el vint-i-set autors que han participat en aquest arriscat projecte de l'editorial PLAYA DE ÁKABA, amb un relat en castellà anomenat DIDEROT REVIVIDO.
   L'escriptor francès retorna d'entre els morts i es troba en un món desconegut. De forma ben estranya, però, s'adona que les coses, malgrat els avenços tecnològics, no han canviat tant. Punyent com era, Dideror no pot deixar d'expressar les seves opinions, dures i directes, sobre el que veu en aquesta nova vida que, passatgera, se li ha atorgat Llegiu tot el llibre, no us deixarà indiferents.
   

Texte de la solapa:
   En la Francia de 1763, el escritor y filósofo Denis Diderot escribía una Carta sobre el comercio de libros encargada por la comunidad de libreros de París. En este texto Diderot defiende los derechos del autor y la posibilidad de que los creadores vivan dignamente de su trabajo. Diderot sabía de lo qu ehablaba ya que él mismo no se enriqueció con sus libros y se vio obligado a vender si biblioteca para poder ofrecer una dote a su hija. Más de dosciento cincuenta años después, el 99% de los escritores seguimos sin poder vivir de nuestras obras.
   Ventisiete autores escriben aquí su Nueva carta sobre el comnercio de libros y nos ofrecen sus opiniones sobre el plagio, los derechos de autor, la piratería, y  otros muchos problemas que hacen del comercio y la distribución de liibros un negocio no seguro y en peligro de extinción. Que esto suceda depende básicamente de nosotros: los amantes de los libros

FANALS DE SANG

Ja l'havia penjat al blog, aquest relat, fa força temps, però com que ara ha quedat finalista en el I Premi Literari de Narrativa Breu: HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE, el torno a penjar. Si no l'heu llegit espero que us agradi i si ja el vàreu llegir i us bé de gust rellegir-lo, endavant! 

La dona, pas insegur, surt del bar encalçada per una bafarada de llum rogenca. La cabellera rossa, llarguíssima, se li balanceja al trontoll d’uns tacons d’agulla vermells i de punta interminable. Els rinxols es belluguen desmanegats, absents de la seva harmonia habitual. En la cantonada, Aragó amb Borrell, la llum de primera farola esgrogueeix el passos incerts de la rossa. I ella, capbaix, sospira exhausta, s’hi abraça i s’abandona. La rosada amara el tub metàl·lic i humiteja la brusa rosa i esparracada. Amb la mà, dits llarguíssims amb ungles d’un roig llampant, intenta enretirar-se els cabells de la cara. I quan ho aconsegueix, apareixen uns ulls clars com el cel del dia més ras, emmarcats per unes pestanyes llarguíssimes i perfectament rimelades, un blau fora de lloc en una matinada tan fosca. La dona mira endavant i el celest se li ennuvola, sacsejat per la pitjor de les tempestes. Els cabells queden atrapats rere l’orella, arracada d’or i perla bona, i la mà cau al costat, somorta. Un regalim llefiscós avança des de les polses per enfosquir-li el rostre, ara més pàl·lid que mai; faccions eslaves, perfectes, on només el maquillatge hi afegeix un toc de color. La rossa aixeca la mirada i mormola un fins el cafè, si us plau. O almenys fins la següent farola.

   Més de trenta? Vol dir? Ningú no ho diria, escolti, quins trenta, déu sagrat! L’Olga, sí, la del bar.. Preciosa, escolti. Ostres, no sé... Ory? A la cantonada de Borrell. Vol dir que cal, el nom? No, sola gairebé mai. Sempre hi ha un tio quadrat, escolti. Braços enormes i samarreta negra. Ei, que a mi no m’enganyen: un mafiós, segur. Hi ha mar de fons, en aquell bar, tothom és massa ben plantat. El paio? Ui, esperi... Àlex, Alexis..., Alexei... Ja sap, parlen tan estrany. Ei, no, que a ell ni me’l miro, que a mi em van les ties, escolti. Que no sóc marica, jo! Per què m’ho diu, això? Ja n’hi ha prou, de mariques, al barri, però jo no. Que no, home! Jo, com els tios d’abans: pèl al pit i ties bones. Ella? Sí, com una model. Però, que no n’hem parlat, ja, d’això? Per què hi torna? I jo què sé, d’on és! De l’est, segur. I maquíssima. Que ja li ho he dit, això. Sí, preciosa!

   La rossa es mira els peus amb els ulls emboirats. S’esforçà en mantenir l’equilibri a sobre d’aquells quinze centímetres impossibles. Per mirar de no caure, s’estalona a la segona farola. Hi ha arribat. Intenta treure’s les sabates i ho aconsegueix al tercer intent. Els tacons cauen sota la llum del fanal, descolorits per la grogor de l’enllumenat, com el fetitxe d’un col·leccionista pertorbat. Intenta reprendre el pas sense adonar-se que la faldilla negre, curtíssima, se li ha aixecat per deixar a la vista l’encaix de les mitges i els lligacames, també negres. Després d’una passa insegura, les mitges plenes d’estralls esclaten per mostrar unes ungles d’un vermell tan escandalós com el de les mans. La dona aixeca els ulls i dues llàgrimes ennegrides corren galtes avall. Defallida, s’ abraça a la tercera farola. La sang que se li escola coll avall des de les polses arriba al canaló d’uns pits enlairats i enfosqueix els esparracs de la brusa. I la rossa només pot mormolar en veu baixa, una altra. Fins el cafè, si us plau!

   Sí, els diumenges, de vegades. Ja sap: la cervesa, el Barça... De nit? o sóc gaire de sortir, jo. Amb ell? No, que va! Només parlo amb ella i, res, quatre paraules. No, no, sempre serveix ella, a la barra i a la terrassa. Ui, sí, escolti, amb aquelles minifaldilles que..., déu meu!, i bruses mig obertes que mostren pitarram. I quina pitrera, escolti! L’altre dia en duia una de rosa que..., uf! Sembla que vulgui provocar. Ei, d’acord, d’acord, no cal que es posi així, escolti. Quina gràcia, escolti, jo li dic, Olga, estrella. Eh?, eh? Estrella. Entén? Estrella! I ella me riu la gracieta. Que sí, que és preciosa. Per què m’ho torna a preguntar? A qui no li agraden, les ties com aquesta? Eh? Què vol dir? No, no, mai no he gosat proposar-li res, jo. Què no el coneixen, al paio? Ja li he dit que és un armari de dos portes, escolti; qualsevol! Què? Com que és mort? L’Alexei? Bé, els mafiosos, ja se sap.

   La rossa ja no pot fer ni un pas. A la tercera farola, davant la disco llatina, prega perquè els goril·les de la porta estiguin al cas. Mala sort, Olga, continua. Dues passes i els genolls se li dobleguen. S’enfonsa. Les mans, per instint, han returat el sotrac. El cop fa que la cabellera se li escapi endavant, una onada rossa que li cobreix la cara per, tot seguit, encalmar-se. Els dos últims fanals li ha esgotat les forces. No pot ni plorar. El rierol de sang troba camí lliure per vessar damunt les llambordes. De genolls, Olga, de genolls podràs. I mentre s’arrossega sobre la humitat i la sang, una veu li retrona dins del cap; el malson retorna. De genolls, li diu aquella veu; mala puta, que no fa més que provocar! I ella es prega que un més, Olga, un més, un fanal més i els trobaràs.  

   No, ahir no vaig sortir. Que no li he dit que no? Per què no m’escolta? Però, a veure, què passa? Ei, ei, tranquil, escolti. Però, què fa?, que no cal tanta... Collons, que fa? Ei, a mi no em toqui, eh? Conec els meus drets, jo. Com que això no és una pel·lícula? I què? D’acord, d’acord. Tranquil, home, tranquil. El nom, diu? Quin nom? El meu? Ja li he dit, no? Ah..., el de la tia! Ooolga, se l’he repetit mil vegades. Merda, que sí, que era preciosa. Què? He dit era, jo? A no, a mi no em vulgui enredar, escolti. Què volen, de mi? Digui-m’ho clar d’una puta vegada. Ahir? Sí, sol. Bé, no del tot, que vaig dur una puta. I jo que sé, al telèfon hi haurà la trucada, no? No és això el què fan els CSI? Ei, que no, escolti, que no me’n foto. Doncs serien les onze, o les dotze. I jo què sé... Ei, tranquil, que no cal cridar. L’Alexei? I jo què sé... Ja li he dit: un mafiós. La puta? Sí, rossa. Sí, m’agraden rosses. Que hi ha cap mal? A qui, a la puta? No, no, que va; jo no sóc de pegar, escolti. L’Olga, diu? No, ahir no; es a dir, sí. Sí que la vaig veure, ahir, de passada, però, eh? Duia la brusa rosa, sí, mig descordada. Sempre provocava, la tia. Què? He dit provocava? Escolti, que no s’equivoca mai, vostè? 

   La cabellera de la rossa s’escampa pel terra dessota del quart fanal, a tocar del Cafè, cantonada d’Aragó amb Urgell. Dos cotxes dels mossos en doble fila, escortats per un parell de motos de la urbana i una ambulància del 061. I ella, sense forces ni per moure’s, gemega si us plau, auxili! Una llum pàl·lida es filtra entre les lletres dels finestrals. Tot el carrer és en un silenci estrany; ni cotxes hi ha. La porta s’entreobre. Un murmuri apagat, un parell de rialles. I aquelles senyals de vida li fan aixecar el cap tot just per mormolar de nou un auxili desmaiat, impossible.

   Jo no he fet res, escolti, que no, Quantes hores fa que...? Com vol que... Si ja els hi he dit que... Si us plau, jo no he fet res. Li ho juro, escolti! Què? Què diu?

   La mosso d’esquadra s'agenolla al costat del cos desmanegat. A aquelles hores de la matinada pot passar qualsevol cosa, però, allò? A la porta del bar? No, no s’ho esperava. Senyora? Està bé? Collons, és sang! La noia uniformada es gira cap a la porta i crida: Dona ferida, aviseu a central! I els de l’ambulància, ràpid, que deixin el carajillo, que tenen feina.

   Com que no és morta? Mecagon-l’hòstia! Mala puta, no feia res més que provocar! S’ho mereixia!

ESCOLTA, GELIDA

Les tres joves ballaven amb un ritme ideal, simbiosi perfecta entre el frenesí i la suavitat més acollidora. Braços amunt, braços avall, volta i revolta, ara un genoll ara l’altre. I, així, una i una altra vegada amb totes les variacions possibles que un coreògraf il•luminat hagués pogut imaginar. Harmonia i ritme, moviments que se succeïen com si rere d’un només n’encabís l’altre. I com a perfecte complement del ball, les bellumes dels vestits hindús; robes amples i de colors vius carregades de lluentors estranyes, com la claror d’un altre món. I entremig, els melics serpentejants de les ballarines que lliscaven en una atmosfera irreal; una boira enriquida per uns llampecs inquietants de tots colors, de totes formes i mides.

   Tanmateix allò semblava un restaurant hindú, però na Gelida va pensar que es trobava a les portes d’una nova dimensió. Per això, amb el nas enganxat al finestral, no podia deixar d’observar les ballarines, captivada. Bollywood, es va dir sense ni tan sols parpellejar, això és Bollywood. Alguna cosa més hi havia, però què? Mai no li havien agradat massa aquella mena de balls però aquell... I na Gelida va obrir la porta i va entrar; se sentia cridada.

   Namasté, benvinguda.

Aquella nit feia calor, una calor sufocant, angoixosa, ofegadora; qualsevol adjectiu que se li acudia a na Gelida, experta cercadora de qualificatius adients, era pobre per descriure-la. Llençols enganxats i coixí xopat, samarreta fora i el cos nu amarat de suor; i és que ni el ventilador l’alleugeria. Però de dormir, res de res. Un cop d’ull al digital, un més, i es va adonar que just havien passat cinc minuts des de l’última ullada: cinc minuts de la mitja nit de divendres. I ella sola a casa.

   I si surto al carrer? Va fer un nou giravolt i, per fi, va llençar els llençols pel terra. La immobilitat dels cortinatges de la finestra, oberta de bat a bat, li va dir que ni aire corria. Vols dir que es podrà respirar, al carrer, Gelida? Però el reguitzell de veus plenes d’animació que li arribaven la van animar. Potser sí...

Amb prou feines es va poder posar els shorts de dret i la samarreta de tirants. I perquè nua seria un escàndol, que sinó... Merda, la ronyonada!, va flastomar així que el mirall del tocador li va mostrar una noia amb uns malucs més amples del que a ella li hagués agradat. T’has vist? Vint-i-dos anyets i carregada de mitxelíns. Demà mateix, demà començo règim, que avui amb aquesta calor...; i de veritat, Gelida, res de gelats i res de xocolata. I les xancles? On són les xancles?

   Un cop amb l’uniforma de noctàmbula desmanegada, es va llençar escales avall disposada a voltar a la recerca d’un oratge inexistent, d’un benestar que vés saber on s’amagava. Els vorals encara cremaven malgrat l’hora, tant que li va semblar que la goma de les xancles es fonia. Els peus li van començar a suar. Agost a ciutat, quina merda! Quin fàstic d’anticicló i quin fàstic de tot plegat!

   La discoteca llatina del davant vomitava personal cridaner; tots suats, és clar. Com poden ballar amb aquesta calor? I se’ls mirava i escoltava els crits, els xiscles d’unes noies exuberants que es perdien entre el tuf de la calorada i el fum d’uns taxis que no deixaven de passar. Quina enveja d’escot, Gelida, que tu molta ronyonada però de tetes ben poquet. I, amb gest automàtic, les mans li van pujar als pits i se’ls va palpar; exacte, poc més de no res. Un xivarri d’oyetudóndevas i de nometoquespapito l’envoltava; el ritual de cada divendres nit. I la urbana? On és la urbana que ha de vetllar pels que volem dormir? Si no fos per la calor, jo hauria d’estar dormida; ja em diràs.

   I, llavors, na Gelida es va posar les mans a les oïdes per no escoltar res. Si fos com abans... I va començar a caminar capbaix, amb parsimònia, sense direcció precisa. Hores d’ara la calor ja no era tan sufocant; l’angoixava molt més no sentir allò res de tot allò que desitjava sentir. Des de quan, Gelida? Com que no te’n vas adonar que no senties?

   Es va allunyar de la gentada carrer avall, fent ziga-zagues per les quadricules de l’eixample, ara la dreta, després a la esquerre. I mirava de no pensar, s’esforçava per deixar la ment en blanc i cercar. Observa, Gelida, i escolta, es deia pas rere pas; fes com abans. Busca estímuls, Gelida, els necessites. Però, quin estímul hi havia en suar i suar? Escolta, Gelida, escolta...

   Sense adonar-se, es va trobar pensant en s’àvia, pobreta, que poc que l’havia conegut. Sempre de negre, cara rodona, galtes enrogides, cabells blancs i monyo rodó aixecat, i encongida, tan poqueta cosa. I la cadira, aquella andròmina amb rodetes de fusta que grinyolaven quan ma mare l’empenyia. Quants en tenia, jo? Tres, quatre anys? Què petita! I se’n recordava. I tant que se’n recordava. S’àvia li rallava amb aquella veueta tranquil•la i ferma; i aquell accent valencià que mai no va perdre, ni quan la malaltia era prop d’endur-se-la per sempre. Escolta la terra, Gelideta, xicoteta bonica, escolta-la, que ella et parlarà. A mi sempre em va parlar i encara em parle, per molt que ja sia velleta i prop de morir-me. A tu també ho farà, ho sé; la terreta tot ho sap, filleta i a tu t’ha triat. I, després, fluixet, gairebé a cau d’orella, que encara semblava que l’envoltés la flaire a colònia barata amb que sa mare s’encaparrava en remullar-la: que ta mare no s’entere, que ella és de les sordes, o de les que ho volen ser, que això encara és pitjor. Xe, refotuda filla, que mai no hagi volgut escoltar. Però tu no, tu obre les oïdes i escolta la terra. Fes-me cas, xiqueteta polida.

   I això va fer, na Gelida: va obrir les oïdes i, amb elles, tots els sentits. I oïa i sentia més enllà del que oïen i sentien les amigues, els companys de l’escola, o aquell primer xicot que la va voler besar. Matusser; se’l veia venir de tan enfora que ni va tenir que escoltar per saber què volia.

   Per na Gelida es va fer normal sentir-ho tot; tot li parlava. I, amb aquell escoltar, tot allò que l’envoltava li mostrava com es sentia. I ella, poc a poc, es va sabre capaç d’ajudar-los, de rebatre molts dels mals que afligien la terra; la petita, però, aquella terreta de la que sempre li havia parlat s’àvia. Res de grans coses ni de grans desastres, res de canvis climàtics ni de calentaments globals. Per això no es va estranyar quan la falcia que havia trobat al terra va tornar a volar. Sa mare, zoòloga de renom, li havia dit si no sabia que les falcies caigudes ja mai més no tornen a volar. Però ella, res, ni cas; que jo la cuidaré i volarà; i tant que volarà. I va caçar-li mosques, se les feia empassar i li deia falcia polida, volaràs, veritat? Fins que, un bon dia, li va xiuxiuejar les paraules que pertocaven i la va deixar anar des del terrat. La falcia, na Falcieta li deia na Gelida, va bategar dos cops les ales i, amb un xiscle agut, va començar a planejar. Després d’uns instants ja revolava entre l’estol de falcies que omplien el cel del poble. Gràcies, Gelida, no t’oblidaré mai, li deia entre xiscle i xiscle. Ella tampoc no oblidaria mai aquella veu agraïda.

   Per això també, perquè sentia, va saber que son pare es moria. Per què no vas al metge, pare?, li va dir el primer dia que es va adonar que quelcom no rutllava. Estic bé, filla; és la feina, que em té aclaparat. Ves-hi, creu-me. Tranquil•la, filla, ja veuràs com d’aquí no res... I en tres mesos es va morir; pobret, son pare, que el tumor se’l va menjar i no li va deixar ni dir-los adéu. De vegades es fa dur, escoltar, Gelideta, xicoteta bonica.

   I ara, amb els seus vint-i-dos acabats de fer, sense pits generosos i amb ronyonada abundant, amarada de suor i sola en aquella ciutat on des de feia un any cercava fer-se un nom com a escriptora, es sentia molt enfora de ca seva, dels seus, de tot allò que havia estimat i que l’havia fet feliç. I, per acabar d’adobar-ho, el banaula aquell que l’havia deixat. Per això s’havia adonat que no escoltava. Serà el disgust que m’ha ensordit?, pensava. Impossible, que disgustos d’aquests ni han molts a la vida; es superen i ja està. Ha de ser aquesta calor, aquest agost a ciutat que m’ha eixugat l’enteniment, els projectes, les històries i, fins i tot, el sentit més important, aquell que mai no m’havia fallat. En mal moment vaig decidir no tornar al poble.

   Aclaparada pels pensaments, na Gelida caminava per escampar les cabòries que l’omplien, per refer-se l’interior, i per cercar l’escoltar perdut. Volia sentir la terra una altre vegada. Potser és que la terra de ciutat s’ha mort per la calorada? O s’està ofegant sota l’asfalt i no pot parlar? Però no, que no fa gaire encara l’escoltava. I va posar la mà sobre l’escorça d’un arbre del voral. I tu, per què no em parlés? Jo et conec, que mon pare me’n va ensenyar qualque cosa, d’arbres. Casuarina equisetifolia, arbre australià. Potser ets massa enfora de ca teva, com jo, i per això estàs trist i callat. Eres tu o algun parent teu, que m’havies parlat de les cotorres que tant t’emprenyen? Sí, eres tu; tenies una veu tan dolça. Parla’m de nou, si us plau...

   Ni el xivarri de les clavegueres sentia na Gelida, i això que, en arribar a ciutat, gairebé l’havia fet tornar boja. Rates, moltes i de totes mides, i altres coses que vés a saber que eren; mai ho va voler esbrinar. Crits, mèulos, xiscles, brams, udols i gemecs; de tot. Per sort, després d’un parell de maldecaps i un gran esforç de voluntat, va aprendre a no escoltar-los. I ara, ni fent un esforç.

   Ho hauria d’haver sospitat. Com no me’n vaig adonar que m’enganyava, el banaula aquell? Com no vaig endevinar que aquells t’estimo eren forçats? Sense adonar-me, havia començat a perdre la capacitat d’escoltar. Massa capficada, potser? Els estudis, l’escriptura, i els tios. Merda de tios! Alt i ros, uns ulls verds que t’encisaven, ben plantat; un encant. I sabia xerrar de tot. I deia que m’estimava. Em sabia afalagar, el cabró. Petiteta meva, em deia, mai no en trobaré una altre com tu. I com t’estimo, Gelideta meva, amb un to de veu que gairebé em recordava s’àvia. I jo me’l vaig creure. M’enganyava i jo sense adonar-me. Com m’ho vaig empassar? Perquè ja no escoltaves, Gelida, per això; no senties res de res. Ni les mans de l’altre on tu tocaves senties, ni els llavis de l’altre on estaves besant, ni el sexe de l’altre quan feies l’amor. Ni això.

   I ara, angoixada pel silenci que l’envoltava, amarada de suor i amb la samarreta que se li arrapava on no s’havia d’arrapar, na Gelida no podia deixar de mirar bocabadada les ballarines del restaurant.

   Just obrir la porta la música la va fer seva i se la va emportar enfora, molt enfora. Feia calor, a la sala, però es podia suportar; era una calor agradables, fins i tot sensual.

   Els braços amunt i avall de les ballarines semblava que volguessin parlar-li: escolta, Gelida, escolta un altre cop. I la música insistia: escolta, que pots escoltar. I al fons, en un recó mig amagat, un hindú de calba lluenta li va fer un gest amb els ulls. Vine, Gelida, que aquí hi ha qualcú que vol tornar-te a veure.

   Les taules eren plens i tothom semblava xalar. Aixecaven els braços en un intent per seguir aquell ritme impossible de les ballarines. Semblaven feliços, va pensar na Gelida, i no els importava suar. I així, mentre mirava a uns i altres, es va acostar al hindú calb. Aquest, amb els palmells de les mans extesos, li va assenyalar una velleta que seia en una cadira de rodes: encongida, poqueta cosa, cara enrogida, cabells blancs i monyo aixecat. La dona se la va mirar. Vine, Gelideta, vine, xicoteta bonica, i li va allargar la mà. I, així que la mà de la velleta la va tocar, els sentits de na Gelida van fer un esclat i el món se li va obrir de nou. Va sentir s’àvia com reia, va veure na Falcieta que tornava a volar. I va escoltar son pare que li deia adéu, Gelida, sempre t’estimaré. I també va veure les mans de l’altre tia com grapejaven el malparit que l’havia deixat. I aquelles mentides que feia temps que li deia i ella era incapaç d’ escoltar se li van fer evidents. I li va ser ben igual; a qui l’importava aquell babau?

   Benvinguts de nou, sentits. On éreu? Per què m’havíeu abandonat? I tu, s’àvia, com t’ho has fet per tornar? Mai me anat, Gelideta, xicoteta bonica, mai. Només m’havies de cercar.

   Les ballarines seguien aquell ritme entre frenètic i suau de Bollywood, i tothom les corejava. I na Gelida, amb dues llàgrimes que se li escolaven galtes avall, va aferrar la mà de s’avia. No em tornis a deixar.

AQUESTA JA NO ÉS LA MEVA ADREÇA

Feia un any que no hi eren. I cada dia, un rere l’altre, ell regirava el pis com ànima en pena. Primer, l’estança que havia compartit amb la Senda, vestidor y lavabo inclosos; després, les tres habitacions: les dels nens i la dels convidats; la sala de jocs i els altres dos lavabos; fins i tot s’havia atrevit amb la cambra de la minyona —poc més que un rebost—, per veure si de qualsevol recó sorgia aquell habitual “buenos días, señor, ¿le preparo...?” Però sempre acabava igual: sol, destrossat al sofà i amb els calçotets rebregats, els mateixos des de no sabia quan, aquells tan elegants que li havia regalat la Senda pels Reis.

   Passava les hores enfonsat davant del home cinema apagat, inútil i enorme, en front del qual, la nit abans de l’últim dia de la seva vida, ell havia intentat gaudir de la trilogia del “Senyor dels anells” —versió estesa, per descomptat, quina altra, sinó?—, mentre ella posava morros i comentava que “si no et canses de veure sempre el mateix?” A la sala de jocs del costat, plena de trastos i andròmines infantils, els nens es barallaven, ploraven i grunyien al mateix temps que en Gandalf cridava aquell “no pasarás” que sempre li havia posat la pell de gallina. Ah, la Comunitat, com li hagués agradat ser un d’aquells herois!

   Havien passat els mesos, i des de la sempiterna perspectiva del sofà, els passadissos de les seves Mines de Moria particulars eren caramull de capses de pizzes a mig menjar i de carmanyoles de plàstics del xino, mostoses d’agredolç, les quals duien camí de convertir-se en més pudentes que les deixalles d’una horda d’orcs. I les ampolles, quantes n’havia? Amuntegades per qualsevol recó, rodolaven i dringaven cada cop que ell —com en Merry i en Pippin provant de fugir dels uruk-hai—, intentava arrossegar-se fins el llit. Whisky, vodka, gin, rom, absenta; de tot. L’antídot ideal pel licor de vida dels ents de Fangor.

   Aquella nit, la trucada dels mossos l’havia deixat estabornit, sense saber què fer. No tornarien mai més, no s’ho podia creure. Desorientat, s’havia deixat caure al llit i havia estirat el braç, cercant la Senda, però no hi era. El seu cos, calentonet i esquerp alhora, no hi era. Si algú pocs dies abans algú li hagués jurat que la notaria a faltar, li hagués dit que estava boig, però en aquell moment era ell qui embogia per tornar a escoltar la veu endormiscada però plena de duresa de la Senda dient-li que “avui no, que demà hem de matinar”. I havia enyorat el regust agre de l’enuig de cada cop que el rebutjava. I havia plorat per no poder donar-se la volta amb una revolada de llençols blancs, teatral i mesurada pel costum, d’aquells llençols de cotó que tant li agradaven a ella, brodats amb fil blau amb les inicials FR en cal•ligrafia rocambolesca, que ni les seves inicials s’havia dignat a posar aquella bruixa de la seva sogra.

   I, més tard, aquella mateixa nit interminable en que havia sabut que no tornarien, havia tornat a veure la Senda asseguda al butacó del tocador, envoltada de pots i flascons inexplicables, davant del mateix mirall que ara dormia recobert d’abandó. I havia reviscut tot el seu ritual: com es desmaquillava, com es raspallava mil vegades la cabellera negra i se la recollia en un monyo complicat, i com s’omplia la cara de potingues llefiscosos que deia que li refermaven la pell. Però, quina mena de refermamanet necessitava, la Senda, si els seus trenta-un anys eren plens de fermesa? Que ni marques del part tenia, ni estries, ni pits despenjats, ni cel•lulitis, ni res de res. Era preciosa, la Senda, la miressis per on la miressis. I ell havia tornat a arrufar les celles i havia reviscut les seves mirades de cada dia, ara al llibre, ara al tocador, ara als hobbits, ara a la preciositat amb que s’havia casat. Però mai més no podria retrobar el reflex de la Senda entre les motllures rococó, sinó que per sempre més hi hauria una buidor que sabia impossible d’omplir. Mai més podria tornar-se a dir que què guapa, la Senda! Ni tampoc aquell quan acabarà? mig somrient.

   Després va venir la bessonada, i les nits sense dormir tot gronxant nadons i embogint pels plors d’aquell parell de salvatges que havia parit la Senda, que vés a saber a qui havien sortit aquells dos, perquè la seva mare sempre li havia dit que ell no era gens ploraner de petit. A la família d’ella, segur, que es pensen molt i són poc, que pensen que els diners ho són tot, que criden en lloc de parlar perquè així pensen que tenen més raó. Ben Feliu, els bessons, o Rocabruna, que tant se val, perquè a la sogra deixa-la anar, amb aquell sempitern monyo groc pallós i aquella veu de pito que no hi ha qui l’aguanti.

   I ara què?, es deia mentre els esquitxos d’aigua sabonosa i pasta de dents resseca del mirall del lavabo li amagaven una presencia desfigurada. “Després de tant patir-vos, ara què? On sou? Per què em vas deixar, Senda? Per què te’ls vas endur? Que injust...”

   Al despatx li havien dit que tranquil, que “no pasa nada. Cógete unos días, los que necesites”. Però, i els clients? “Nada, tranquilo, tu, ahora, a reponerte” i, mentrestant, el González, el Cap d’Area, li posava la mà sobre l’espatlla i li donava copets. “Cuando vuelvas todo te estarà esperando”, i els ulls d’en González cercaven no sé què a la taula del despatx.

   Però no havia pogut tornar-hi. Havia intentat fer-ho però mai no ho havia aconseguit, que un dia s’havia posat l’americana i tot, però la porta li havia barrat el pas. I, després, cada dia el maleït ring-ring de la sogra o la cunyada, o vés a saber quina de les amigues de la Senda. No, no volia sentir a ningú. Alguna vegada havia despenjat, però mai no havia contestat: no sabia què dir. La sogra..., segur que li donaria la culpa. I la cunyada, ploraria i s’oferiria a fer-li companyia, a consolar-lo. I no eren consols que volia; era recuperar-los, patir-los de nou, tornar a sentir-se desgraciat al seu costat, això volia.

   Als tres mesos el González li havia trucat. Que “no voy a poder cubrirte más”. I ell, sense deixar-lo acabar, havia llençat el telèfon i havia agafat l’ampolla més propera. Mirant-se l’aparell destrossat havia brindat pel malparit d’en González i la puta empresa dels collons i havia buidat l’ampolla, així, d’una glopada. Al dia següent, havia rebut la notificació certificada: despatxat. I què, qui volia una feina com aquella? L’havia mantingut només per a ella, per poder dur-la al Liceu, per la hipoteca d’aquell palauet del mal gust on havien viscut sis anys. A la merda tot, a la merda el Liceu i les hipoteques, a la merda els bancs i tots els González del món. I es va tornar a amorrar a l’ampolla, la de vodka marca no t’hi fitxis, que mesos enrere li hagués fet fàstic i ara li semblava la millor: pur alcohol de cremar, de cremar records, per convertir-los en cendres i que se’ls endugués aquell oratge de barri benestant que entrava per uns finestrals que la Senda ja no podria tancar mai més.

   I un dia havia arribat la carta del banc. Una setmana, li donaven una setmana o tindria que deixar la casa, que s’havien esgotat els terminis i mil romanços més que no va poder llegir. Però una cosa sí que quedava clara: el fotien fora, fora d’aquella casa que la Senda havia triat i que a ell sempre li havia semblat exagerada. “Els papàs ens ajudaran”, havia dit ella mentre el petonejava davant del somriure còmplice del jove encorbatat de la immobiliària. “I estarem prop dels papàs. No et fa il•lusió?” Il•lusió? I li havia contestat que no saps quanta; però no el trobes una mica... “Ideal, és ideal; i a la mamà li ho semblarà, també”. I tant que li va semblar ideal, tan ideal com deixar de pagar les factures quan ell també ho va deixar de fer. Va ser quan després que no li obrís obrir la porta, i ella pica i torna a picar, que fins i tot ho havia provat amb la clau de porter. Però ell havia barrat les tanques de seguretat i els hi havia cridat que “deixeu-me en pau, que ves-te’n, mala puta, ves-te’n a follar amb el teu puto amant”.

   La imatge que aquell dia li retornava el mirall era la d’un home derrotat, un home que s’havia sentit desgraciat quan ells vivien però, des que aquell camió els havia escapçat la vida, malvivia ensorrat. Ell no havia volgut anar-hi, que “a mi no se m’ha perdut res a Llavaneres, i saps que no l’aguanto, la teva mamà”. I, un cop sol, havia decidit posar-se per enèsima vegada la trilogia, cavalcar de nou el meara blanc d’en Gandalf per terres de Rohan i llançar-se coster avall contra les hordes de la Mà Blanca a l’abisme de Helm; i si no es dormia, potser arribaria a reptar al Senyor Fosc a les portes de Mordor mentre en Frodo s’arrossegava per les faldes de la Muntanya del Destí. Llavaneres... que se li havia perdut a Llavaneres?

   I en aquell moment va arribar el cop, un cop fort i sec, i unes veus que van cridar el seu nom. Ell i els calçotets de la Senda van trontollar fins la porta i van intentar escoltar rere el núvol alcoholitzat que l’envoltava. Feia molt que només obria al pizzero i al xino del restaurant, però aquells cops no sabien a chop-suei ni a una margarita.

   Desnonament, o això li va semblar que deien. Mentrestant, els seus ulls celest i enterbolits van entreveure el sobre del banc. Per molt que les lletres saltironejaven esbojarrades, s’entrecreuaven i es difuminaven de forma totalment aleatòria, encara va poder llegir aquella adreça que tan bé coneixia, la seva: Ganduxer... I va repetir-se-la una i una altra vegada com per no oblidar-la, alhora que el cos li relliscava contra la porta cuirassada que els de fora eren incapaços de forçar. Ganduxer..., “aquesta ja no és la meva adreça”.
   Arrufat al terra, perdut entre capses de pizzes plenes de mosques i pots d’arròs tres delícies a mig buidar, es va adonar que el terrabastall de fora s’havia aturat. Animat per aquella pau momentània va regirar-se les butxaques i va trobar dues monedes, les últimes. Les he d’aprofitar, es va dir entre rots d’agredolç passat i bafarades d’alcohol. Quina pizza hauria demanat en Frodo abans de salpar des dels ports?

DISSABTE DE ST. LLORENÇ DEMATÍ

Diverses fotos de les festes de Menorca. La primera pertany a la portada del diari Ultima Hora de Menorca i és del jaleo del dissabte de St Lloreç, a Alaior (l'autor de la narració posterior apareix a la foto). La segona, la del fabioler, és de St.Joan de Ciutadella. La última mostra el detall d'una cua ensacada amb la buldrafa sobre les anques del cavall.

Narració publicada a S'Ull de Sol, agost 2010

En Sito encara no havia obert les barreres i el cap negre d’en Moro ja sortia per la portalada de l’estable. Mai sabrem si aquell dematí, ambdós sentien el mateix, potser sí, però el pessigolleig que removia l’estómac del jove caixer no l’havia deixat fer ni un mos de coca amb xocolati, tan bones que les feia sa mare, ses coques bamba. Aquell seria el primer any que sortiria els dos dies, tot sol, i açò no l’havia deixat dormir. Quina responsabilitat, no deixava de repetir-se, es jaleo d’es dissabte. I, mentre empenyia en Moro perquè el deixés entrar a l’estable, el cap d’en Sito se’n va anar fins son pare, l’amo en Tòfol, assegut a una cadira de rodes des de feia més de mig any, mesquinet, i en com li hagués agradat que tornessin a compartir cavall. Amb la mitja parla que li quedava, l’amo li havia insistit en què sortís. Mai no ho faràs!, va quequejar l’amo, per a què tenim el cavall, idò? I, mentrestant, madona li eixugava la bavera que li regalimava d’uns llavis somorts.
Moro, Moret polit; tranquil, company... En Sito li rallava i li omplia la menjadora, que sempre estava afamat aquell cavall. L’animal, negre del tot, com han de ser els de la seva casta, capejava amb tota la força d’un coll amplíssim alhora que les crins, llargues i trenades des del dia abans, anaven amunt i avall. Després de menjar, en Moro va refregar el morro contra el jove i va copejar el terra amb la pota del davant, l’esquerra, que son pare sempre deia que aquest Moro deu ser esquerrà. El cavall també estava impacient. Olorava la festa, potser?
Quedaven poques hores pel toc de fabiol i encara manco per tenir l’animal preparat; en Sito tenia molta feina per envant. Sortiria des de sa cotxeria de cas conco en Rafel, a n’es Camí Nou, així que havia de dur el cavall a Alaior; res, mig hora al pas. Allà el guarnirien, ben elegant, amb l’estrella al front i la cua ensacada i plena de flocs. I ell, després de vestir-se, demanaria una benedicció que son pare, amb els ulls amarats de llàgrimes, gairebé no li podria donar. I esperaria el pas d’es Fabioler per unir-se a sa qualcada, i recollir sa Capellana i es Caixer Batlle. Quin moment, Moro, botar davant la Sala; el primer any! Enguany colcava entre els joves, no com els altres vegades, quan els diumenges substituïa son pare.
En Sito raspallava el llom del cavall i una altra vegada ho repassava tot. Sa mare li havia planxat sa levita, que ni un arrua hi quedava. Ell mateix havia espolsat sa guindola, que li anava un poc grossa però era igual; era la de l’amo i no en podia dur cap altra. Els esperons lluïen com una patena i el pitral, amb el cor d’inicials CA en cal·ligrafia, brillava com un sol. Cabeçada i brides negres com la nit, ben embetumades, i el fuet amb un llaç vermell nou. I la buldrafa, un tresor familiar, feia dies que l’havien repassada fins el darrer detall, que ni un fil del brodat tenia fora de lloc. I és que a ca l’amo en Tòfol, preparar-se per St. Llorenç era una litúrgia, i tots n’eren fidels.
La mà d’en Sito va recórrer el coll negre d’en Moro i el va palmejar amb força; sabia que açò li agradava. Llavors, va estalonar el front contra la galta del cavall. L’enyoraràs a l’amo, Moro, Moret estimat? Jo sí, i molt.