Sol, estalonat a
la proa del mercant i els ulls perduts a l’horitzó, el sacerdot chnaanita
s’enfrontava a un exili odiós. La borda humida, basta i escatada, li encetava
les mans, de manera que ni els draps amb què se les embolicava, humits de sal,
bruts de brea, arribaven a encalmar-li la coïssor. Ell, que sempre s’havia
vanat de mans fines, com se les havia de veure ara.
Sota el cap de cavall que presidia la proa,
on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va
observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots
s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I
que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que
l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per
naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica
més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada