Sa posada - S'Ull de Sol, agost 2013

Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2013

Ell ja no travessarà el passadís de ca sa mare, tan interminable i carregat de portes que només els de la casa sabien què amagaven; indrets secrets, qui sap si plens d’esperits incansables. No, aquell St. Llorenç seria el primer en què, després de cinquanta anys d’habitar-la, ca seva de tota sa vida no l’acolliria com l’havia acollit fins llavors.  

   Ses festes omplien ca seva de gent, d’aquella alegria que es desferma camí de Completes. S’havia convertit en un aturador imprescindible pels amics, per qualsevol conegut que hi volgués fer posada. Tots hi eren benvinguts, fins i tot els que hi entraven d’afegitó, que n’eren ben prou. Al final del passadís enfosquit s’obria la sala on ells paraven taula. Allí s’amuntegaven tots, fins que hi cabien, pomada en mà i mos a la boca. Entabanats de suor i de festa, reien i cantaven fins que els llibres de les prestatgeries, els quadres i les fotos de la família també reien i cantaven amb ells, empeltats de tanta alegria. Sí, la casa en gaudia, de la festa. Les formatjades, els panets de camot, de sobrassada i de formatge, les coques de verdures i els pastissets, escortats en tot moment per bòtils de pomada, d’aquella tan granissada, eren els responsables de que, qui abandonava aquell racó de bulla i harmonia, sortís al carrer carregat d’una alegria que aniria escampant fins dalt St. Pere Nou.

Es Camí Nou, cap a Completes.

   El més important però, era que l’esclat de joia de St. Llorenç rejovenia ca seva com no la podria haver rejovenit cap altre cosa. Aquella casa envellida, mancada d’endreçaments, prenia un caire diferent gràcies a aquelles hores en què la festa li havia omplert les entranyes. Potser només era una sensació, però després de St. Llorenç, ca seva semblava més lluminosa, més ample, fins i tot més polida i més seva. Potser és que s’havia empeltat de les ganes de viure que, incògnites, guaitaven des del fons dels bòtils de pomada i que, tots, aixeregats, maldaven per descobrir.

   Ara, però, en aquestes festes, ell ja no podrà travessar el passadís, ni arribarà a la sala entaulada. Ara ja no ho és, ca seva. La placa de sempre, la de son pare, ja no orna la porta i, a l’enfront, hi mana el cartell d’un mestre de cases. Quina sort que tens, pensa ell cada cop que hi passa, t’enjoveneixen. I es diu que la vida no s’atura i que no en sap, d’enyorances. I es promet que trobarà una altra posada, i tant que la trobarà. Un altre lloc on cantar, on menjar qualque formatjada, i on beure un bon glop de pomada, sí, d’aquella tan bona, tan granissada.