La maleïda relativitat

S'Ull de Sol, octubre 2013

Abans els matins eren més curts, i els dies, i les setmanes. Les hores se n’anaven i ni te n’adonaves, atrafegat com estaves, angoixat per la manca de temps. Sí, el temps se’t menjava. Sobrevivies com podies a un estiu que no sabien com i ja s’havia acabat. Fins i tot els hiverns se’t feien curts, que quan no hi havia una cosa n’hi havia una altra. Ara, però, tot és diferent. Ara, malgrat que intentes mantenir un ritme de vida, una quotidianitat, no hi ha minut que no s’allargui fins a esdevenir una hora, no hi ha hora que no sembli un dia. I els capvespres, que no s’acaben mai. I tu, imagin que per consolar-te, et dius que ha de ser per culpa de la relativitat. Sí, tot és culpa del maleït Einstein, et dius, aquest elongament temporal, aquesta manera estranya d’esdevenir interminable. Sí, és evident que Einstein tenia raó: el temps és relatiu. I la vida. I tot.

   Aixecar-se a les sis trenta en tost de a les quatre trenta vol dir maldormir dues hores més. Caminar una hora amb la cussa, mesquineta, que ja no està per açò, hauria de deixondir-te però aconsegueix fer-te pensar en tot allò en què no hauries de pensar. I després, dutxar-te i partir a navegar per webs i més webs, i llegir ofertes i més ofertes per tal d’acomplir un l’objectiu d’apuntar-te al menys a una cada dia. Un objectiu ambiciós, ho saps —i reconeixes que ja te l’has saltat—, però et dius que un n’ha de tenir, d’objectius, ara més que mai.

   Però amb açò no en tens prou, que va. Fas un parell d’entrevistes i aquí comença el ball. Sense embuts, et fan veure que estàs rovellat, que tanta experiència, bé, sí, però potser no és tan important. I per això decideixes que has de fer alguna cosa més, reciclar-te. I t’apuntes a anglès, per refrescar-lo, et dius, i agafes un intensiu, dues hores diàries. I l’anglès es converteix en un buf d’aire refrescant, sobretot perquè et dóna una treva, un temps en el que no pots pensar en res més que en com punyetes es deia açò que ara no te surt, si tu ho sabies. I ves quina sort, aquestes dues hores se’t fan estranyament curtes, sí, una altra vegada la relativitat del refotut mestre Einstein. Açò sí, ets el més vell de la classe, com no podia ser de cap altra manera, i te sent un poc estrany.

   I és que la relativitat arriba fins i tot a la edat. Tu saps que no ets vell, com ho has de ser? Te mires i te remires i no et veus malament, un poc de mal d’esquena, açò sí, i els genolls que te fan crec-crec, i els quilos de més, és clar. Però tens ganes de fer coses, o en tenies fins no fa gaire, que ara fins i tot escriure se’t fa feixuc. Potser és perquè, de cop, t’has tornat vell per segons què. Una altra vegada la maleïda relativitat. 

Sa nostra festa

Article publicat a S’Ull de Sol, agost 2012

Assegut davant ca nostra, el portal obert i la tauleta del rebedor plena de pastes i un botilet de gin per si qualcú en vol, esper el pas dels cavalls cap a Completes. Tot sol, com estic cada dia des que no hi ets, Nineta, que no vull estar amb ningú més, mir amb una certa enyorança els grupeus d’al·lots que passen, bòtil de pomada a puny i el cor ple de festa. Enyorança? De què puc enyorar-me, Nina, Nineta, si no és de tu? De ser jove, com ho són ells? De no tenir ganes de beure fins a rebentar?  No, res d’açò m’entristeix, Nina, res. Des que no hi ets, m’he resignat a que la vida se m’escoli de les mans sense remei. Sí, des que no hi ets, des que, punyetera, em vas deixar tot sol davant d’una vida que no n’estic gens segur que valgui la pena viure-la sense tu. Sí, és a tu a qui enyor, a tu, que vas alegrar cadascun dels dies de la meva vida. I ara, ara que tanta alegria m’envolta, l’enyor m’escanya, m’angoixa, m’ensorra l’esperit. Tu, que no hi ets per St. Llorenç. Tu, que em va dir que tots els St. Llorenç serien la nostra festa.

   Te’n recordes, Nina, Nineta estimada, com ens vam conèixer? Era el diumenge de festes i feia una calorada. Tu i la teva cosina alaiorenca éreu al cap de cantó del carrer d’es Forn, ben polida que estaves, amb calçons curts i samarreta blanca, i els cabells castanys fermats en una cua aixecada. I jo, amb els amics, entrava cap el jaleo amb la bulla dels nostres vint-i-pocs, suat de cervesa i pomada, socarrimat per un sol de justícia. I va ser llavors que els nostres ulls es van creuar i, sense rallar, ens vam dir tantes coses!

   Després, quan davant ca na Divina ja no hi cabia ningú, vau aparèixer totes dues, ben polides i ben xopes, que pel camí us havien remullat amb un poc de tot. Però davall l’olor de gin amb llimonada, de cervesa rescalfada, de suor de cavall i d’homo mal dutxat, vaig sentir el teu aroma. Jo estava apressat contra la fusta del taulell i tu eres darrere meu, envoltant-me amb aquella flaire que va fer girar-me i mirar-te els ulls des de molt a prop. I, de sobte, em vaig enfonsar en un blau tan fosc com la mar més profunda, ple d’incògnites i de promeses meravelloses. Passa, et vaig dir mentre em barallava per deixar-te un tros de barra. I aquell gràcies, aquella veu que tot d’una vaig saber que no era ben bé d’Alaior —després vaig saber que eres de pagès i que tenies cama de Ferreries—, van fer que m’oblidés dels cavalls que botaven, del jaleo que es repetia i dels amics que em deien va, Sito, frissa, que mos perdem els millors. Què vols beure?, et vaig dir atracant-me a la teva orella perquè em sentissis bé, o per omplir-me del teu aroma únic, o per començar a sentir tot allò que vaig voler sentir tota la vida. Perquè llavors ja estava boig per tu, Nina, Nineta, l’al·lota desconeguda de la que m’havia enamorat just veure-la al cap de cantó d’es carrer d’es Forn, tan polida.

   I ja no ens vam separar en tot es Jaleo, fins ses Canyes i sa samba. Agafats de la mà, com si no poguéssim estar de cap altra manera, vam xalar i vam riure, i vam fer uns quants cavalls, que tu en sabies i no te feien gens de por, vam quedar xops i vam ser feliços com no ho havíem estat en tota la vida. Jo, ja et dic, m’havia enamorat tot d’una. I tu..., estic segur que tu també, Nina, per molt que no m’ho vas dir mai, que aquestes coses te les callaves. Però jo ho veia en el blau fosc dels teus ulls, quan me miraves i em deies Sito, estimat, arriba un altre St. Llorenç, sa nostra festa.

   I tant que sí, Nina, Nineta, sa nostra festa, amb tu o sense tu, St. Llorenç sempre serà aquell diumenge, perquè sempre m’estimaré més recordar com et vaig trobar que no com et vaig perdre. 

Llit de fusta de s'àvia Consuelo, que ma mare va fer restaurar per a mi.

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2012

Ella ens va dir que per les nits sentia una presencia estranya, com si un ens incorpori volgués fer-se notar. “Impossible!”, li vaig dir jo. “Com hi ha d’haver un esperit a la meva cambra, al llit on he dormit tants i tants d’anys?” Però ella insistia en què li era impossible dormir en aquell llit atrotinat, vell per molt que l’haguessin restaurat, d’una fusta que havia viscut dies i nits d’angoixa i dolor, al costat de nits i dies de felicitat i benestar.

   Es veu que més d’un amic del meu fill ja l’havia sentida, aquesta presència. Però com que ningú de ca nostra no l’ha sentit mai, aquest fantasma (sí, ja li puc dir així), tots ens vàrem riure mentre pensàvem que com són aquests joves de ciutat. Fins i tot els meus fills, que només hi solen esser de passada, hi dormen tranquils, sense visites indesitjades. Jo vaig pensar que aquella al·loteta tenia massa por de la foscor i que les renous estranyes que fa qualsevol casalot envellit la trasbalsaven fins a fer-li imaginar coses que no existien. I els altres, em vaig dir amb un mig somriure, els amigots del meu fill, bé, vés a saber què havien fet per veure i sentir segons què (jo, a la seva edat, també reia molt sense saber de què i ja ni me’n record de què sentia).

   Tot açò em va venir al cap aquest passat fi de setmana quan, ja nit fosca, em vaig ficar dins d’aquell llit de fusta envellida i, just em vaig regirar, els grinyols i els nyecs em van fer badar uns ulls que haurien d’haver-se aclocat de tant cruixit com estava. Llavors, del tot a les fosques (com ho pot ser de negre, la foscor) i amb els ulls com a plats, vaig provar d’absorbir tot allò que m’envoltava, per si de cas.

   I, sí, tot d’una vaig sentir que al meu costat, ajaguda, descansava tota la meva infància, l’adolescència, aquells anys d’aprenentatge vital i de creixement purament físic i espiritual que em van convertir més o manco en el que som ara. Tanmateix, vaig notar que m’acompanyaven un munt d’altres coses, totes bones, però, totes tranquil·les. Em sentia més assossegat que mai per aquelles penombres, embolcallat pels refrecs dels llençols de cotó i les renous harmonioses del fustam vell del capsal del llit. I, sobretot, vaig notar que el pit se m’omplia d’un agraïment desmesurat per aquella velleta encantadora que dormia unes quantes portes passadís amunt. Sí, ella havia estat la responsable de rescatar aquell munt de posts corcades del soterrani i havia decidit que jo, el seu fill petit, havia de dormir al llit de l’abuela Consuelo, la seva mare.

   Aquell llit tenia, té, molta història. Rescatat de la riuada de València quan els meus avis ho van perdre tot, l’abuela Consuelo, tot un caràcter, es va encaparrar de dur-lo a Menorca. Que volia morir en el seu llit de sempre, deia, caparruda com ningú. I així va ser: hi va dormir, fins que, després de molt de patir, ens va deixar. Jo no me’n record gaire (tenia devers tres anys, jo, quan ella va morir), però mumare me n’ha rallat tant i tant de l’abuela Consuelo, que és com si encara la tingui al davant. Amb un monyo estirat al darrere, els cabells del tot blancs, sempre tenia un somriure per a tothom. Era molt de la broma, l’abuela; mumare deia que tenia “la gràcia de l’Horta”. I era tot un caràcter. Sí, sé que això ja ho he dit, però és important que quedi clar, perquè estic convençut que és aquest caràcter entre fort i jovial, aquest saber patir amb un somriure, que va fer d’ella una dona tan forta que ni la mort se la va poder endur.

   Sí, aquella nit vaig fer mitja volta i vaig haver de somriure. Perquè, allà, fent-me companyia, al costat de la meva infància feliç, descansava l’abuela Consuelo, carregada de felicitat.

   Esperit? Fantasmes? No, únicament presències familiar, records meravellosos que esper no perdre mai.  

UN DEMATÍ DE PRIMAVERA QUALSEVOL

Les meravelloses fotos són de la web fotogràfica d'en Juanjo Pons. Juanjo, si no hi estàs d'acord, les trauré!

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2012

Quan es va despertar aquell dematí, va sentir una urgència que altres dies no sentia. Just posar-se les sabatilles, unes joques estranyes li van pujar per les cames i, a poc a poc, se’l van fer seu. Frissava i no sabia per què. Però, és clar, els dotze anys que tenia no donaven per gaires reflexions, així que s’aixecaria, prendria la llet (dos cullerades de cacau i si sa mare es despistava, una altra) i cap a l’escola.

   Berenava i sentia sa mare que traginava per sa cuina. L’al·lot ja sentia el regust d’aquella mescla de botifarrons de can Paput, blanc i negre, que tant li agradava, o tal vegada d’aquella sobrassada, tan bona, que son pare havia dut de no sabia quin lloc. I aquell coc calentet, que ell mateix havia anat a dur de can Tent just feia una estona, el feia salivar com els cans d’aquella història que li havia explicat son pare. Però, no, la urgència que sentia no tenia res a veure ni amb cacaus ni amb panets.

   Mirava per la finestra del jardí i els ulls se li anaven cap a les pasteretes humides de banyadura, que rebentaven de clavells de tots colors i de rosers que volien obrir els capolls. I, mentre ho contemplava, les pessigolles creixien i el cacau ja no era ni tan important ni tan bo. Fins i tot l’olor del coc amb sobrassada —sí, finalment era de sobrassada— ja no era tan encisadora. I un busqueret, aquell ocellet de caparró negre, saltironejava d’una branca a l’altra de la pomera, tan neguitós com l’al·lot.

   Un cap a escola que fas tard el va treure de l’abstracció. I ell, bon al·lot com era, va agafar la maleteta dels llibres i les cuadernos i va sortir cap a escola per la porta de s’hort. Feia el caminoi a poc a poc, com si els peus fossin encara més feixucs que aquelles classes que l’esperaven, que els quebrados que li farien resoldre a la pissarra, que aquells verbs que hauria de recitar —yo huyo, tu huyes, él huye—, que aquell catecismo que li demanarien que se sabés de memòria.

   Quan abaixava l’escaleta de s’hort i va sentir les granotes del safareig, va estar segur que aquell no era un dia com els altres. No, impossible. Els calçons curts deixaven que l’oratge d’aquell dematí li espavilés els genolls. La jaqueta que sa mare li havia fet agafar li donava calor. I ell, amb sa clenxa feta, sentia ànsies de córrer, de fugir d’aquella tercera conjugació que no li agradava gens ni mica.

   Va obrir la portella de s’hort i quan, per Sant Pancraç, va començar a trobar-se altres al·lots, ja sabia que no, que ni faria fila davant la porta ni recitaria els pecats capitals, ni tampoc no seria un més al voltant de la paret de la classe per respondre que França capital París. El quadren de cal·ligrafia era massa feixuc i el milà, que xiulava allargassat cap a Ses Quarterades, cridava el seu nom.

   Sa Costa d’es Pou no va ser prou empinada per returar la cursa. Com un boig, l’al·lot havia començat a córrer coster avall sense respondre a cap dels on vas que li cridaven, ni fer cas de les pedres amollades que se li entrebancaven amb les sabates de cordons amollats que duia. Prop d’es Pouet ja estava amarat de suor, però també de vinagrelles, de veces i guixes de tot colors, i embadalit per aquells gladiols petits que no se semblaven gens als de sa mare. Ses tanques verdes enrogien d’enclova i roselles. I les papallones, unes grogues, altres blaves, es barallaven amb els abellots per les vidalbes i les roses —roses també petites— que entapissaven els paredats.  Com podia anar a l’escola i perdre’s tot allò?

   Sí, és clar que sabia que, quan tornés, hauria de dir una mentida. I son pare ho sabria, i tant que ho sabria, com ho sabia tot. Què li diria? Era la primera vegada que fugia de l’escola, i ell encara no ho podia saber, però son pare es va encarregar de fer-li entendre també seria la darrere.

   Bé, es va dir, tant era, ara gaudiria d’aquell esclat de sensacions, d’aquelles joques que, des d’aquell dia, va tornar a sentir tantes vegades i que el van ajudar a ser el què seria.

Feia vint-i-vuit anys

A la dreta, l'estimada catedràtica de Botànica de la UAB, Creu Casas i Sicart (acs), que ens va obrir l'esperit a la recerca de la bellesa en les flors més minses.

A l'esquerra, amb aquesta senyal sabies que ja hi eres.

Feia vint-i-vuit anys que no es veien, des que la facultat havia esdevingut vida. Els anys en què pensaven que ens menjarien el món havien quedat molt endarrere, unes vegades ensorrats sota carretades de frustracions, d’altres amb el regust agredolç de saber que haurien pogut fer molt més del que havien fet. Tantes il·lusions, tantes converses, tants capvespres de fantasies.

   Les curses d’ambdós per arribar on fos que els empenyia la vida no havien pogut ser més divergents. Un, fidel sempre a les conviccions que l’havien dut a ser un company insuperable, havia seguit el solc en el que havia decidit sembrar les seves collites vitals. L’altre, homo amb aspiracions peregrines que s’esvaïen com a fumeres voladisses, havia quedat  atrapat en un rebuf de sentiments i d’urgències, un desgavell que el va empènyer dalt d’un carro sense regnes del que estirava una bístia sense domar. Un va regirar i va trobar. L’altre regirava i sempre es perdia.

   Foren vint-i-vuit anys de diferències, vint-i-vuit anys en què els móns dels dos amics de facultat es feren tan enfora que van arribar a no tenir res en comú. Un s’havia decantat per la vida pública; ideals, sempre els ideals. L’altre, superat per uns esdeveniments que mai no havia sabut evitar, maldava per sobreviure. Un dia, ben bé per casualitat, es va assabentar de la cursa política de l’antic company, i es va alegrar. Almanco un dels dos no decebria als que havien confiat en ells. Per un moment, va pensar en recuperar aquella amistat, però el carro de la bístia maleïda no s’aturava i les sotragades de la vida no el deixaven respirar. Valia la pena enfrontar-se a qui li faria revisar una vida de fracàs? Refrescar aquells moments en què el món se li havia obert i ell li havia donat un cop de puny?

   Abatut, va deixar que el temps avancés, que aquella vida que havia jurat que mai no el venceria li clavés una ganivetada darrere d’una altra fins a deixar-lo sense sang.   

   Malgrat tot, després de tants anys, l’atzar va voler que els companys es retrobessin. L’altre per fi havia aposentat la vida i maldava perquè el sotrac de la bístia que encara l’estirava almanco el deixés pensar. Potser no recuperaria anys perduts, impossible, però intentaria que no se n’hi escolessin més. I, un dia, un rostre canós però reconeixedor va aparèixer en el bloc. Sí, vés a saber com, el company d'universitat l'havia trobat. El saludava amb alegria i li deia que ens hem de veure, qualsevol dia, per l’amistat, per les fantasies d’antany, per tot allò que volíem ser i vam deixar pel camí, per tots els llocs on volíem arribar i encara ens esperen.

   I vint-i-vuit anys més tard, canosos ambdós, amb vides viscudes, sargides i recompostes, un i l’altre es van retrobar. Entre calçots i botifarres, entre vi, conversa i riures, entre mil històries i anècdotes, es van adonar que, malgrat els anys i les distàncies, malgrat no ser com vint-i-vuit anys endarrere, encara eren els companys de sempre.

   Ja no importaven ni carros ni bísties. Tan era si la política havia fracassat. Ells amics encara eren vius, encara existien. I s’havien retrobat.   

 

  

UN NOCTURN DE TRAMUNTANA

La casa, vella, sacsejada pel pas del temps, gemegava per l’embat de la ventada. Els esvorancs de les finestres resseques, les clivelles de la fusta recremada, els badalucs de les portes desencaixades, les contrafinestres de llibret que ja no ajusten; tot plegat donava veu a un cor de laments, vida a una simfonia inacabada que jo, absent de tramuntanes i enyorat de temporals com aquell, havia perdut el costum de sentir. I, per açò, en silenci, arraulit sota els llençols de cotó blanc de ma mare, maldava per no perdre’m cap d’aquells crits intemporals, cap d’aquelles recances.

   La tramuntana havia arribat d’amagat, ajupida darrere d’una calor interminable. L’estiu passat ens havia dut una sequera engoixant, enemiga mortal de camps i de velleses, i havia aconseguit que qualsevol racó de ca nostra, qualsevol forat, per minso que fos, s’eixamplés fins esdevenir camí franc per a ràfegues descontrolades. I la casa, obstinada en la seva decrepitud, envoltada per un regust de temps descuidat, rost infinit, es deixava fer sense oposar-se a que l’oratge li netegés els passadissos, a que li garnés les cambres.  

   L’exèrcit de portes interiors, una formació estricte d’ullals envidrats, responia al pas de les corrents d’aire tot tremolant de por, com si qualsevol d’aquells embats imprevistos pogués rompre cristalls o rebassar-les de les frontisses i enlairar-les. El pas d’aquelles  forces invisibles s’obstinava en recordar-me que, per sort, era a redossa de les parets envellides de ca nostra i que, allà defora, les fulles de palma es barallaven contra un vent que volia esporgar-les, fer-les prendre el vol com un esbart de coloms que han perdut guiatge. Aquell bategar constant de portes i finestres enutjades, les corredisses dels testos desbocats de les terrasses, els cruiximents de racons de ca nostra que ni tan sols recordava, m’allunyaven del son i m’omplien d’un desassossec mancat del costum, una inquietud que no desapareixia ni per l’embolcall de les fustes restaurades del llit de ma infància.

   La primera nit de tramuntana, llarga, fosca, sorollosa, se’m va fer interminable. Però aquella mateixa vigília, aquell escoltar l’avanç dels esperits del vent per entremig dels ossos gastats de la casa, van tenir un efecte contrari al que, d’entrada, m’esperava. La mà de la tramuntana, freda i alhora enyorada, em va acaronar tal si jo fos una més d’aquelles fustes desgastades. I, tot obeint al sotrac de la seva empenta, em vaig veure impulsat a aixecar-me i, a les palpentes, agafar aquells fulls en blanc que tinc a la tauleta per tal d’emular, encara que només sigui en açò, al nostre poeta: “sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit”. I, joiós i sord de renous incòmodes, m’endins entremig dels tirabuixons dels mots, i escric elucubracions potser sense sentit, paraules que, per bo o per dolent, naixien bressolades per la ventada. I, sense remei, retorn al vers i pens que quanta raó té en Pons quan anuncia que “un vent xorc i assassí destraleja aquesta illa”. Ca nostra n’és testimoni, d’aquesta veritat.

   Finalment, agraït per tant soroll d’aparença fantasmal i gratificat per la redescoberta de sensacions oblidades, vaig saber que aquell vent tenia la virtut de fer-me enfora de tot allò que m’amoïnava. Sí, en aquella nit tan fosca, la tramuntana m’havia retornat a ca nostra.        

BUIDAR

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2011

Diu el diccionari que buidar (del llatí vocitu, buit) significa fer sortir d’un receptacle tot allò que conté. També té l’accepció estranya de transcriure textos i d’esmolar o donar forma a un objecte metàl•lic. Per altra banda, també ens diuen que es pot acceptar com a sinònim de vomitar i que s’empra en la frase feta “buidar el pap”: dir tot allò que es pensa. De totes les accepcions possibles, però, la que més s’escau al sentit que cercava l’he trobat al DCVB, el molt valuós Alcocer-Moll: desocupar un lloc, anar-se’n.

   Estic segur que tots n’heu buidat, de llocs que estimàveu. I no em referesc només a cases o pisos, sinó a qualsevol receptacle on estotjar, guardar, amagar, recloure o oblidar mil i un objectes, uns d’estimats i d’altres dolorosos, secrets íntims i personals, records familiars, d’infantesa, imatges d’amics perduts, efluvis dels primers amors. Segur que us heu emocionat en fullejar un llibre i trobar aquella flor de la que ja no us recordàveu o, potser, heu arribat a riure o plorar en reviure qualque instant de felicitat o tristor. Però, malgrat tot, estic convençut que, després, heu arraconat sentiments i us heu desfet del que haviau de desfer-vos. Sí, jo us entenc, perquè a jo també m’ha passat açò.

   En poc temps he hagut de buidar dos d’aquest espais. Dos espais, però, del tot diferents. Un m’era personalment molt llunyà, atapeït d’imatges enterbolides pel temps, amagades sota una pàtina de pols i d’un anacronisme indigerible. Val a dir, però, d’entre tanta polseguera, va emergir una part de la història familiar que jo desconeixia —papers i fotografies d’abans de la guerra, cartilles de racionament, cartes plenes de tristesa i de dolor—. Potser allò va ser l’únic que em va fer gaudir d’aquella buidada. Per tota la resta, va ser esgotador.

   L’altre buidatge va estar carregat de sentiment i ple d’una estranya sensació de pèrdua. Remenar objectes que han format part de la teva vida, tonteries sense valor real però que són part de la teva història personal, et remouen les entranyes i els records; hi veus passar tota una vida. Vam omplir tot un contenidor d’andròmines que formaven part del meu —del nostre— patrimoni personal. Però moltes vegades un record deixa de ser-ho per convertir-se en un trasto inútil. Per açò, per molt que alguns objectes semblessin plens de vida —un gerro que havíem vist des que teníem us de raó, uns llibres antics i esfullats, un feix d’eines rovellades, el timó d’un llaüt que ja no existia—, cap d’ells ja no era nostre ni ens servia per res més que per ocupar espai.

   Sí, així va ser com vaig descobrir que buidar significa també avançar mentre mires enrere amb enyor, però amb la convicció que el passat hi és per ajudar-te a prosseguir, mai com un contrapès que et destorba el caminar. De totes maneres, buidar, com a sinònim d’avançar, no apareix en cap diccionari. Per què?

JARDÍ ENVELLIT

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2011



Jardi de ca nostra con era fa tres o quatre anys.
Ella és na Gorda.



 

Jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida. Ufanós, cada primavera esclatava de flors i alegries, i un aroma de roses i clavellines s’escampava per l’aire fins que entrava per la finestra oberta del menjador. Sí, aquell jardí mostrava el batec de ca nostra, les ganes de viure que l’omplien.

   Unes escaletes davallaven des de la cuina fins un porxo on teníem els testos de fulles de trau i d’aspidistres. Aquell porxo era ombrívol i humit, amb les parets emblanquinades de verdet i amb els ramells tan alts que s’ajupien contra les bigues del sostre. Just al costat, hi havia el degotadís de la cisterna, sota el qual sempre hi havia un bassiol ple de lliris d’aigua i vorejat per claps d’herba sana, tanta que fins i tot l’empràvem per cuinar.
   Un caminet de rajoles vermelles travessava el jardí i el dividia en dos parts desiguals, com si el que el va dissenyar, ho hagués fet regint-se més per la situació de l’escala que per la simetria. Aquella desigualtat, però, li donava un encant especial, al jardinet. Ambdues pasteretes estaven vorejades de rosers, cada un d’un color diferent: n’hi havia de rosats, de grocs, de vermell clar, de granat i un altre de blanc que, per jo, era el més preciós. Alguns d’aquells rosers eren trepadors de flors amples i desmanegades, però d’altres, els arbustius —com aquell blanc tan polit—, eren dels que feien flors recollides i perfectes. Els rosers creixien al costat d’uns pals emblanquinats que feien de suport a un enramat d’heura, la qual, com una plaga verdosa i indomable, avançava des del cantó on el jardí mudava per convertir-se en hort.
   Els dos vorals de les pasteretes esclataven de violes de fulles d’un verd lluent, entre les quals, cada primavera, apareixien una munió de flors petites d’una intensitat descomunal. La flaire d’aquelles violes dominava a qualsevol altra, tant que fins i tot els rosers i les dàlies reconeixien que aquelles flors blavoses i estranyes, tan petites, eren les millors.
   Els espais lliures entre els rosers eren plens de clavellines. En teníem unes que ma mare anomenava “claveles reventones”, de flor enorme i vermella, i que a jo em semblaven com si rallessin amb accent andalús. Però els clavells que més aroma escampaven eren els petitons, de flor senzilla i de color rosat o blanquinós.
   Arrenglerades contra la paret de pedra seca de la pastereta esquerra, cada primavera hi apareixien, com si d’un miracle es tractés, un nombre impossible de dàlies de tots colors, de tulipes, de gladiols i de frèssies blanques, i una massa compacta de lliris vermells i grocs.

   La pastereta de la dreta, més ample i amb ínfules senyorials, a més dels rosers i les clavellines, acollia els poc arbres que havíem deixat créixer al jardí: un ficus que va arribar a ser gegantí i un matoll d’herba-lluïsa que es va convertir en preciós. Però a jo m’agradaven més els espais oberts que deixaven aquells arbres, el bocins de terra verge on sembràvem qualsevol cosa que creixés i omplís de colors aquell marró obscur de la terra humida —amb el temps, aquells recons es van omplir de les meves plantes de botànic—. I com si la terra sabés que ens agradava l’esclat de colors i les flaires intenses, d’un d’aquells claps oberts, així que començava a fer calor, sorgia un matoll enorme de galans de nit (ma mare li deia dondiegos). Poc a poc, a mesura que els seus rizomes creixien sense control, aquells dondiegos es van convertir en una veritable plaga i, rebassar-los, era la feina més desagraïda.

   Sí, jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida, caramull de colors. Sempre, fins aquell dematí en què, mentre mirava pel finestral, el vaig veure envellit, sense flors i amb un plàstic blau per evitar que les males herbes es fessin les senyores del tros. Encara mostraven el nas quatre frèssies florides, un roser esquifit que ni tan sols floria i l’esquelet de l’herba-lluïssa, plorós, com de dol, que es desfeia mig podrit.

   I, llavors,vaig pensar que, el jardí i jo, potser havíem envellit junts, havíem madurat alhora, sense gaire control. Tal vegada les arrugues del meu rostre eren com aquells recons buits, absents de vida? Eren les bosses que s’enfosquien sota els meus ulls del mateix color que aquell plàstic que no deixava créixer les males herbes?

   No ho sé, no n’estic segur, però com que és evident que queden ben poques flors al meu jardí, vaig decidir que les cuidaria.

ARA VENEN!

Relat publicat a S'Ull de Sol, decembre 2010

Ara venen!, cridaven uns al•lotots peu dret dalt del paredat d’es cap d’es Banyer. Prop d’ells, la gentada s’esgavellava fins que s’adonaven que no era veritat, que encara no venien, els Reis Mags. Prop d’allà, un fillet, entaforat dins d’un abric que just li tapava els calçons curts i que deixava a l’aire unes cames del tot enrogides pel fred, li va dir a son pare que l’ajudés a enfilar-se, que ell també els volia veure arribar, els Reis. I son pare li va somriure i li va respondre que no veus que són bromes, fill meu, que aquests al•lots són molt de la broma. Ens enreden!

No feia ni mitja hora que, pel carrer d’es Forn, aquell fillet havia apressat son pare. Li havia dit que no hi havia perquè enredar-se a sa Plaça, que ja havien vist l’arbre enllumenat, i el betlem, i que els Reis arribarien tot d’una, que havien de frissar si volien agafar puesto a primera fila. I son pare li havia contestat que per què tanta frissera, fillet? Els Reis faran tard, com cada any.

Ara, venen! I de nou els al•lots enfilats esclataven a riure en veure que tothom, fillets, al•lots i homes i dones, estiraven el coll cap a la costa de Llimpa. Vindrien des d’allà, els Reis, que el fillet se’n recordava de l’any passat. Per açò va tornar a burxar son pare, perquè el pugés dalt d’aquella paret emblanquinada, que no volia pedre’s com arribaven.

Per què fan tard?, demanava el fillet i, mentrestant, es mossegava les ungles d’aquells guants tan enormes que sa mare li havia fet posar. Ell li havia donat la carta, al Patge Reial. Els hi hauria donat? Podia refiar-se, d’aquell patge amb la cara tan pintada? L’havia escrit amb la seva millor lletra, amb sa mare dient-li què havia d’escriure. Però ell, d’amagat de sa mare, havia afegit un parell de coses més. A veure si amb un poc de sort... A la Sala, quan anés a cerca aquell globus de cada any, els hi demanaria: teniu els meus joguets, Reis Mags? I el fillet saltironejava, nerviós, i estiregassava la mà de son pare per anar-se encara més cap avall, cap a la carretera. No, fill meu, no, li deia son pare, ves perquè hem de baixar, que després haurem de tornar a pujar. Però el fillet remugava que m’han de veure tot d’una, els Reis, perquè, i si no se’n recorden de jo? Però son pare, tot paciència, contestava que per qualque cosa són Màgics, els Reis. Però el fillet no estava convençut. Anem-hi, per si de cas.

Ara venen!, i aquella vegada va ser de veritat. La gentada, que s’havia adonat que per fi els al•lots no enganaven, va partir a cridar; en aquell moment, la guspira d’un coet va il•luminar aquell vespre d’hivern. Ara, ara sí que venen, ara sí, cridava el fillet. I tant, fill, i tant. Mon pare, mira, ja veig els cavalls. Mira, aquell d’allà, el del patge negre, que polit, tan negre. Sembla de Sant Llorenç, mon pare. I si bota? Els saben fer botar, el Reis? No, li deia son pare amb un somriure, no botarà, que els Reis els tenen ben ensenyats. No voldràs que caiguin, veritat? I si es fan mal i no poden repartir els regals als fillets d’Alaior? Açò voldries? Noooo, açò mai. Que no botin, idò.

Però el fillet encara tenia més coses per demanar. I els bens? Són dels Reis, els bens? Qui els hi ha demanat bens? Si ens el duen, on el posaríem, noltros, un be? Entre els rosers del pati? No passis pena, fill meu, que no ens duran un be. I els meus regals, són dins d’aquest carro? O dins d’aquest altre? I tant, fill, i tant, en tots hi ha regals, els teus i els de tots.

I son pare reia encantat. Sa dona, mig refredada, s’havia quedat a ca seva preparant-t’ho tot. Un platet de pastissets, tres gotets de vi dolç i un manat de bestenagues pels cavalls. Ensoldemà, al costat dels regals, restarien les restes del ressopó reial: quatre busques de pastisset i floreti, i els rosegons de les bestenagues. Els gotets de vi dolç restarien buits: els Reis se’ls haurien acabat. Es veu que estan aixeregats, els Reis...

Després d’haver vist passar la comitiva i d’haver agafat tres sugus al vol, el fillet va estirar son pare fins el balcó de la Sala, al carrer Major, on l’estel de Betlem il•luminava la façana. Des d’allà, embotits entre fillets i filletes, entre el xivarri d’al•lotetes i al•lotets, nostre fillet va escoltar bocabadat les paraules del Rei blanc —mai no se’n recordava quin era quin: qui Melcior, qui Gaspar o qui Baltasar—. “Queridos niños de Alaiorrrr...”, va cridar aquell Rei, barba blanca i posat rogenc, entremig de la disbauxa de tothom. I al fillet li va sobtar aquell accent tan estrany. Que no saben menorquí, els Reis? I son pare li va contestar que els Reis venen d’enfora, fill meu, i rallen estranger. Prou fan en dir quatre paraules en espanyo. I el menorquí?, insistia el petit. No, va haver de cedir son pare, es veu que no l’han après encara.

El fillet, que no se’n perdia ni una, va sentir un al•lot que tenia a prop que li deia a un company: has vist? enguany boni bé no se’ls reconeix. I el fillet, espantat, va estirar la màniga de son pare: Per què diuen açò, aquests? Són bromes, fill meu, només bromes. Tu escolta el Rei i malda de ser bo.

I el fillet, ben convençut, es deia que és clar que ho seria, de bo; el Fort Apache que els havia demanat als Reis ben bé s’ho valia.

CONTES DES DE LA MIGDIADA

Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010

Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.

DOLÇORS I OLORS PER RECORDAR

Banya (foto agafada en prestec de la web pastiseria-menorquina.com -can Sintes-) i antic forn de llenya (em sap greu, però no és can Tent).

Article publicat a S'Ull de Sol. Abril 2010

No, no ho som de dolç, noltros, solia dir ma mare. Però, quan els diumenges mon pare venia carregat de banyes i de palos, ningú no se’n recordava. I així estàvem, noltros. Encara que, tot s’ha de dir, la culpa de “ses xues” que manàvem –jo el què més- no eren només pels dolços, que els cocs amb sobrassada, les berenetes de botifarró, el “formatge frit” i un munt de coses, totes ben saboroses, també hi tenien molt a veure.
No sabria dir si la culpa de tot la va tenir aquella història que m’han explicat mil vegades els germans i de la que no en puc donar raó. Sempre he volgut pensar que és una mena de “llegenda urbana familiar”, però ells que no, que és ben certa; m’ho hauré de creure, idò. La qüestió és que es veu que ma mare m’encolomava amb mon germans, perquè em duguessin de passeig i supós que, de pas, per descansar ella de tant al·lot. Podeu imaginar que, amb cinc anys més que jo, dur-me derrere derrere no hauria de ser gaire entretingut. I més si, com diuen, jo no feia més que plorar. Com s’ho feien, idò, per suportar-me? Es veu que només callava quan em compraven un “dulce”. Idò sí, ja me veig, jo, assegut a un portalet, merengue a puny i menja que menjaràs, ben empastifat i esperant que em recollissin. I així, mentrestant, els germans gaudien d’una estona sense marrec emprenyador i podien fer la seva. Quina creu, açò de ser germà gran! No tinc ni idea de què em compraven, però estic segur que va ser culpa seva que, després, m’agradessin els dolços més que a ells. De totes maneres, què bé que sempre hi hagi qualcú per donar-li la culpa, veritat?
Potser sí que allò va ser un inici, però a més dels dolços del portal, hi ha records tan subtils com certes olors que també van marcar un moment o un altre de ma infantesa. I n’hi va haver una que potser fins i tot va ser premonitòria. Veureu..., tindria jo devers dotze o tretze anys que cada dia agafava el bus al carrer Comerç per anar a l’escola; llavors jo estudiava a Maó. I cada dia pujava les escales del pontet de St. Josep i passava davant d’unes portes de cotxeria davant les que hi havia un grans coves plens de closques d’ou. Allò potser no hagués tingut més importància –deixalles, res més- sinó fos perquè de dins d’aquelles estances, a les que malauradament mai no hi vaig tenir accés, hi sortia l’olor més agradable que mai no he olorat. Era entre d’ou endolcit i de vainilla suau, de sucre cremada i de xocolata calenta, de nata i de merengue. Irresistible! I per molt que ho provava era incapaç d’imaginar què hi havia rere d’aquella porta màgica. Però un dia, no sé qui –qualcú que em va espatllar la imaginació desfermada-, em va desvetllar el secret: allò era La Menorquina. I llavors ho vaig entendre tot: d’allà sortien aquells gelats tan bons! També us he de dir que, amb el temps, aquells aromes tant embriagadores es varen convertir en habituals, massa i tot, i que un acaba per a no apreciar-los com es mereixen. Coses del costum.
Però també hi havia d’altres llocs on sí que hi entrava i l’olor que els omplia em transportava cel enllà. I el forn de can Tent, gairebé davant ca nostra i on ma mare m’enviava a comprar el pa, era un d’ells. Sempre recordaré com si fos ara, aquell forner en samarreta “imperio” que obria la boca de ferro del forn, i com hi sorgia una escalfor que, per un moment, em semblava agradable contra el fred del carrer; curiós, aquest record és només d’hivern, quan el contrast de temperatures el feia tan agradable –ara estic segur que al forner no li deuria semblar gens ni mica, d’agradable, tot el dia suar-. Llavors, un reflex rogenc, com de llum de betlem, anunciava el naixement d’uns pans exquisits. I les garbes de llenya, llestes per cremar, hi afegien un toc subtil, com de bosc d’estiu, ressec però ple d’aromes concentrats. I quan les portes de la sala de la pastera eren mig obertes, jo estirava el coll per entreveure el món màgic que amagaven, els secrets més estotjats. Allà era on la massa creixia i creixia, i es convertia, en mans d’aquells mags del cada dia, en pans enfarinats que les pales, aquella mena de rems gegantins, enfonsaven dins la boca oberta del infern per a fer-los renéixer, com si éssers mitològics fossin, en forma de barretes, d’espigues –les que tant li agradaven a mon pare-, de pans de quart o de quilo, i de cocs i panets. Tot per a que jo, poc després, maldés d’esgotar-los amb tota l’ànsia d’al·lot famolenc que mai ha passat gana, ans el contrari.
No dic que ara no es puguin trobar olors que et facin girar el cap i que qualque vegada no valgui la pena d’aturar-se i olorar-los –m’encanta l’aroma de les formatjades quan les obres o el garbuix de flaires estimulants que t’inunden quan entres en una xarcuteria-, però encara estic cercant aquell aroma que, eteri, surava per damunt de dotzenes d’ous esquerdats o l’olor inesborrable del pa acabat de sortir d’un forn de llenya. Tot sigui per recordar.

TORNAR

Cala Molí, des d'Addaia, un dels llocs on sempre faig comptes tornar. Foto d'en Pep Gómez.

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2010.

A principis d’enguany es va jubilar en Miquel, immillorable company i bon amic. I he de dir que, d’entrada, em va fer enveja, molta enveja, tanta que m’hagués canviat per ell ulls tancats. Alaiorenc de soca-rel, dels de tota la vida, un bon dia li va tocat deixar ca seva a contracor. Però ara toca tornar, i aquesta vegada per quedar-s’hi.
Hi vaig rallar, amb en Miquel, de tot açò i, sobretot, de què sentia en saber que tornava a Menorca per sempre, per no tornar a agafar aquell vol setmanal. I em va assegurar que només una cosa sabia del cert, i és que encara seria més feliç. I me’l vaig creure perquè se li veia als ulls satisfets. Si fos jo, estic segur que la felicitat m’ompliria a vessar; de la nit al dia em convertiria en un homo nou.
Va ser després quan, pensant pensant, em vaig fer unes quantes preguntes i, a més, d’aquelles males de contestar. Estàs segur que te’n tornaries ara mateix, a Menorca?, em demanava. Estàs segur que no t’importaria deixar totes les coses que aquí tens sense tancar? N’ets conscient de que tot el que t’envolta és allò que has triat? I, allavonces, em vaig convèncer que jo, per bo o per dolent, no som en Miquel, i que, ara per ara, no tinc la vida organitzada per tornar i quedar-me, que per molt que me l’estimi, a Menorca, com mai podré estimar enlloc i que ca nostra ho serà per sempre, no podré tornar fins que la vida m’hi dugui. Ella, la vida, va ser la que em va fer creuar la passarel·la d’aquell vaixell de proa recte i bordes clavetejades, de cobertes pudentes i fumeral recte i enlairat (Ciudad de Alicante, es deia aquell tros de suro que, segons parer dels entesos, que d’aquests sempre n’hi ha, era molt mariner), i també la vida em va dipositar amb desgana a l’altra banda del mar.
Però, del que sí n’estic segur és de que, més prest o més tard, la vida m’ho retornarà: em durà enlà perquè els ossos vells que llavors tindré descansin tranquils, estones a Alaior i d’altres a na Macaret. Passejaré per sa Torre d’en Galmés i per Torralba, tot escoltant el silenci de la història que hi reposa; caminaré per Son Bou i, sobretot, seuré hores i hores davant d’aquest teclat. I sé que inventaré històries, i que m’ompliré l’esperit de paraules que sempre cercaran qui les vulgui escoltar, però a les que tampoc no lis importarà gaire quedar-se al calaix. I sé que llavors seré feliç, que ningú no ho dubti; doblement feliç, perquè tindré prop meu tot allò que més estim i em veuré envoltat de l’alè que sempre m’ha donat vida.

I jo, que em pensava que la cosa s’acabaria aquí, que les cabòries sobre la meva vida en tornar a Menorca estaven estotjades per una altra ocasió, sa meva dona va tornar a obrir la caixa dels trons. L’endemà de la festassa pel meu cinquanta aniversari, pet inclòs, va i em deixa anar, com si fos una càrrega de profunditat, que què haguessis fet si t’haguessis quedat a Menorca? Ho has pensat mai com hagués estat la teva vida si no haguessin decidit venir a fer feina aquí? Què haguessis trobat, a Menorca? De què faries feina? I encara més, t’haguessis casat amb la mateixa dona? I jo, us ho dic del cert, no vaig saber ben bé què contestar, i mireu que em costa quedar-me sense paraules –potser la ressaca hi va tenir molt a veure-. Què em demanes, tu, ara?, vaig contratacar, tot provant de muntar una defensa d’aquelles impossibles –“numantines”, lis diuen els castellans-, no veus que encara tinc el cap emboirat pels whiskys d’ahir vespre. Però ja sabeu com van aquestes coses: ella va insistir. Vaig provar d’acabar-ho amb un segurament hagués fet oposicions i ara seria profe d’institut, o vés a saber, potser funcionari, o jo què sé! I t’agradaria?, va seguir com un corcó. I sense pensar-hi, tot d’una vaig dir que sí, que per ser a Menorca qualsevol cosa. Però després qualque cosa se’m va disparar dins del cap i vaig afegir un qui sap pensatiu. Perquè, insistia ella, els teus fills, serien els mateixos? I t’hauries divorciat, a Menorca? Potser si la teva vida hagués estat diferent... I nosaltres, va afegir tot seguit –crec que aquesta era la pregunta clau, per a ella-, ens haguéssim conegut mai, nosaltres? A tu t’hagués cercat fins i tot davall les pedres més amagades del darrer recó del lloc més recòndit del món, i t’hagués trobat, ho sé, vaig respondre-li en un atac de poesia barata però sincera, que al final és la que val.
Gràcies a ella, al interrogatori, ara sé que no m’importa gens quina hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a Menorca: hagués estat una vida que mai no existit ni existirà. Llavors, de què serveix pensar-hi? Del que sí n’estic segur és que, a Menorca o on fos, hagués tingut els dos mateixos al·lots que ara tinc (són bons al·lots, tot dos; sí, ja ho sé que no està bé que son pare ho digui, però què voleu?). També estic segur que, a Menorca o on fos, hauria trobat aquesta dona a la que tant puc estimar. Del que no sé jo si n’estic tan segur, és si ara, sense haver sortit de l’illa, podria escriure amb l’enyor amb que ho faig o si podria sentir-la alhora tan a prop i tan enfora.
Crec que són la distància i aquest enyor les que m’han empès a escriure la majoria de coses que he escrit, que escric i que faig comptes escriure. Però, deixeu-me que us faci una confessió: no m’hagués importat gens provar-ho. Escriure de Menorca i des de Menorca ha de ser meravellós.

ARRELS

Foto d'en Joan Gómez, agafada en prestec del seu fotobloc. Gràcies, Joan. N'és prohibida la seva reproducció.

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2010.

Quan escric aquestes línees encara no és Nadal. I per molt que els carrers de Barcelona estiguin plens de llumetes que et desitgen felicitat en tots els idiomes de l’estat i que l’ambient, malgrat el fred hivernal que ens ha agafat d’improvís, s’hagi caldejat pel caliu de consultes independentistes de rebuda dispar, de veres que jo (i és una qüestió purament personal) no sent res especial més que l’apropament del dia en que unes línees aèries de baix cost (en aquesta època de l’any, açó de baix cost és un dir) em duran de nou a Menorca. I ja és prou. Perquè, sí senyors, falta una setmana perquè trepitgi la nova T1, perquè torni a ser amb la família i, per suposat, amb tots voltros. En aquests moments d’eufòria, fins i tot se m’acudeix dir que per tornar a les arrels.
Jo, que sol qüestionar-m’ho tot i que mai estic content amb allò que sé o que crec sebre, me deman, ara, després d’escriure l’anterior paràgraf, fins a quin punt és cert que és un retorn a les arrels. Perquè, quines són realment les meves arrels personals? Jo tenc molt clar, claríssim, que som menorquí, d’açò no hi ha cap dubte. I que som d’Alaior, d’açò tampoc, per naixement, per criança, d’esperit i de cor.
Però, us heu demanat mai, les arrels, fins on s’enfonsen? D’on arriben a beure, les arrels? Perquè, al cap i a la fi, aquestes arrels, què són? Són d’on vens o on has arrelat? I encara més, tan importants són, les arrels? Mira que ho som, jo, de complicat, fer-me tantes preguntes estranyes quan només tindria que estar demanant-me què comprar a la dona perquè no me digui una altra vegada colònia, on has deixat la imaginació, o quin regal he de dur-li a ma mare perquè sigui encara més feliç del que pot ser per tenir-nos a tots replegats. Però, com que tothom m’ha dit sempre que som “raro” i complicat (ara m’han arribat a dir que som asocial, fixeu-vos!, tot mentides, és clar!), no els vull deixar per mentiders.
Jo, de jovenet, vaig estudiar botànica (una altra rareça?), i per açò sé prou bé com funciona un sistema radicular. També sé que hi ha ramells que no en tenen de veres, d’arrels (les molses i els verdets, per exemple, ni les falgueres), però sempre hi han parts de la planta que hi fan la funció. Així, dit d’una manera simplista i sense cap esperit científic, una arrel, idò, seria qualsevol estructura capaç de fitxar el plançó al terra per ajudar-lo, bé a sostenir-se, bé a alimentar-se i fer-lo créixer, o ambdues coses a la vegada.
I tot açò, a què ve? No sé com m’ho faig, però pens que cada vegada don més voltes abans d’arribar on vull. Idò, ve a que no fa gaire vam anar a València per la defunció de la darrera anella de la cadena familiar paterna. Allà, després dels tràngols que sempre comporta un fet d’aquest, vam tenir que rastrejar paperots vells, esgrogueïts per anys de calaixeres tancades i oblit, i que, qualcuns, s’esmicolaven just tocar-los. I, entre ells, vaig descobrir (no sé si mon germà ho sabia, tot açò, però per a jo tot era nou), que nostre avi patern era d’un poble de Terol que s’anomena Hijar (a la seva pàgina web s’exalten els barris jueus, morisc i cristià d’una vil·la medieval, on es celebren unes jornades nacionals d’exaltació dels tambors i els bombos); que nostra avia paterna era valenciana però que havia viscut a Tarragona. Descobrirem també el motiu de la mort de l’avi, tot contemplant les fotos d’un militar amb cara d’al·lot que semblava tret de la guerra de Cuba o de la pel·lícula “Els últims de Filipines”. I em vaig emocionar. Em vaig ficar dins la pell d’un sotsoficial del 36 que va obeir a uns comandaments que s’havien revoltat contra la República. Em vaig estremir en reviure els ofecs d’aquell jove fermat, maltractat, empès cap una síquia a les afores de València per ser sumàriament afusellat. I després, remenant remenant, em vaig indignar quan vaig llegir el munt de sol·licituds (“escritos”, lis deien) que s’àvia havia enviat, una i una altra vegada, als comandaments pels quals l’avi s’havia deixat matar. Se’m van remoure les entranyes per les vegades que aquella pobre dona es va tenir que “arrastrar” per demanar “a quién le corresponda” allò que sempre li varen negar. I fou llavors que vaig comprendre per què mon pare era com era, d’estricte; per què pensava com pensava, de recte; i per què nostres pares ens havien educat com ens havien educat. Les arrels, Pep, em vaig dir; açò són les arrels, les que venen d’enfora, les que s’enclaven fins la roca mare i la van esquinçant fins convertir-la en vida. Les arrels que no saps ni que hi són, las que quan rebasses un ramell mai no trobes perquè es queden aferrades al cor de la terra, perquè estan tan enfonsades que ningú mai no arriba a veure-les.
Aquell dia, esgotats després de la jornada de dol, vam tenir la sort d’arribar fins l’arrel pivotant sobre la que reposa tota mata de nostra família. Fins allavonces, les arrels per part de ma mare m’eren clares, però les de mon pare, gens. Ara ho tenc tot aclarit.
I també em vaig adonar que aquestes arrels amagades, profundes, no estan gens renyades amb les altres, les més superficials, les que campen per la terra enriquida i que t’alimenten l’esperit, les que et fan sentir allò que sents i et fan pensar com penses.
Jo som menorquí, repetesc. Les arrels que m’han fet créixer s’estenen per aquestes terres, han xuclat de la terra prima de nostres camps i m’han alimentat d’un esperit mal de trobar. Són alaiorenques, aquestes arrels, sens cap dubte.
Un arbre menorquí empeltat en un plançó mig turolenc mig valencià? Potser, però penseu que els empelts es fan per gaudir de fruita millor. I, no és açò que cerca tot bon hortalà?

COSTERS D'OCTUBRE

Sa costa de l'Esglesia (Alaior) de no fa gaires anys. Foto de menorca.net

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2009.

Per fi s’ha acabat octubre, mes de contrastos, de pujades i baixades, d’aiguats i tramuntanades, de dies de sol i de matinades plenes de banyadura.
Per jo sempre ho fou, d’estrany, octubre; ja des de ben jove. Penseu que, amb disset anys, era quan me n’anava a Barcelona per començar el curs, i deixava enrere un reguitzell de dies inoblidables, tot un estiu que es negava a deixar-nos i al que jo m’aferrava com a l’ampit d’un avenc insondable. Semblava que tot s’acabava, llavors, que el món se m’enfonsava i que mai més no podria tornar (gaire errat no anava). I aquest era una coster mal de pujar, perquè, per jo, sempre ha estat molt complicat, açò d’anar-me’n. No sé si més o manco que ara, però molt.
Per altre banda, tenia motius per no entristir-me: començava una nova vida, un nou curs, una nova estada amb els amics del pis i retrobaria els companys d’universitat. I no puc dir que, llavors, tot fossin costes amunt, que moltes feien baixada. I tant! Prou que xalàvem. Açò sí, quan s’havia d’estudiar, s’estudiava.
Però octubre no va aturar de donar-me ensurts i de fer-me males passades. Quan va néixer el meu primer nebot no me’l va deixar veure (fins Nadal no el vaig poder servar, en Joan). Potser és que som massa tou, però em feia molta il·lusió ser-hi. Una altre pujada. Però la més costanera, el pendent pel que encara avui prop d’enfilar-me, fou la mort de mon pare. Feia temps que la malaltia el copejava, i sabíem que se l’enduria més prest que tard. Però, ves per on, va triar octubre per endur-se’l. Gairebé al final, cert, però encara dins d’aquells trenta-un dies funestos. Del cruiximent d’aquella escalada és ara i encara me n’estic refent. De totes maneres, ja no som al·lots i sabem que la vida son aquestes coses. I, per sort, encara hi ha ma mare. Es diu que al costat d’una costa sempre hi sol haver un descans, sinó una baixada; idò, açò.
I ara us direu on va, aquest, si ens rallava de son pare, com és que fa un giravolt inexplicable i passa a rallar-nos de bicicletes? Perquè sí, d’açò us rallaré ara, de bicicletes i de pujades, d’esforços balders per assolir-les, de patir un dia sí i un altre també per pujar una costa que se’t fa inabastable. Jo no sé voltros, i segurament pensareu què exagerat, però jo, quan vaig tenir la primera bicicleta (i l’única, perquè la segona la vaig heretar, com gairebé tot quan ets el germà petit) hi havia una costa que se’m negava. Allavonces, els al·lots anàvem per tot amb bici. Sortíem d’escola, agafàvem sa bereneta i trescàvem amunt i avall; cap aquí i cap allà; pedalada amunt pedalada avall. I, sent Alaior, gairebé sempre era pedalada amunt. I jo, és clar, arribava a ca nostra rebentat. I també frustrat, perquè sempre topava amb aquella maleïda costa que no es deixava vèncer. Sí, ara us dic quina era, no passeu pena: sa Costa de l’Església. Ja us veig venir... Com pot ser que no la pugés, aquest? Si no es gaire cosa. Però l’hauríeu de veure com la veia jo aleshores: empinadíssima, empedrada, plena de clots i bonys, amb les llambordes desgastades pel pas d’anys, dels carros i les bísties, i amb un poc de canaló per les baixades d’aigua. Potser no era tan exagerada, la costa, i no tenia ni tants forats ni estava tan mal empedrada, però ja sabeu, els records infantils magnifiquen tot allò que els ha significat un trauma. I, amb tot açò, aquella costa se’m feia més inabastable que el famós Tourmalet, aquell que durant l’estiu havien pujat en Luís Ocaña i n’Eddy Mercx.
Però va arribar el dia en que la vaig pujar, que vaig assolir aquell cim que se’m resistia com si fos un vuitmil . Crec que vaig ser el darrere de la meva edat en pujar-la, perquè tots els amics ja ho feien quan jo encara havia de possar peu a terra; i molts amb una facilitat gairebé insultant. Sempre li donava la culpa a la bici, jo: que si és un trasto, que si pesa massa, que si no hi ha qui la manegui; excuses, tot excuses. La realitat és que jo no podia, que era “culot”, i que les cames no em donaven. Es veu que no va ser fins més tard que em vaig fer un poc més atlètic (el canvi, em van dir) i vaig poder començar a fer esport amb garanties. Amb açò també deuria ser lent, jo.
Us deia que un dia la vaig pujar, per fi, i que els bots d’alegria foren tan grossos com si hagués guanyat el Tour i dugués el “maillot” groc. Havia pujat la costa més feixuga de la meva vida! Sí..., santa innocència! Encara no n’era conscient del que m’esperava.
I ara veureu perquè me n’he anat des d’octubre i de les pujades i baixades personals que em provocava, a la Costa de l’Esglèsia. I és que si qualque cosa em va ensenyar aquell patir diari, aquell deixar-me l’eima en cada pedalada, va ser a no deixar-me vèncer. Per açò, si octubre es vol encaparrar en fer-me la guitza, en posar-me costers empinats, plens de colts i bonys, de reganes i canaleres, jo sé que acabaré per pujar-los, com vaig fer amb la Costa de l’Esglèsia, a força de provar-ho cada dia.
Per molt que els altres hi arribin abans, a dalt, o que se’n riguin perquè trobin que no n’hi ha per tant i que els costers son coses de la vida.

MAR I MUNTANYA

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2009.

St Martí d’Ogassa, Ripollès. Gairebé 1400 metres de tranquil·litat.
Vam arribar de nit, perquè sortir de Barcelona —en soldemà era 11 de setembre— s’havia convertit en un suïcidi col·lectiu. Carrers plens a vessar. Semàfors que canvien de color i no has avançat ni un metre. Un desastre. Mil i un com se’ns ha acudit en veu alta i els nervis que començaven a brollar. Total, una hora per deixar ciutat --un recorregut que faig cada dia en no més d’un quart d’hora--. Resignats i carregats de paciència, amb l’esperança de la pau que anàvem a cercar, vam fer un ommm... d’allò més budista i decidirem que ens ho prendríem amb calma. Més valia.
Era la primera vegada que anàvem a aquella casa rural i volíem arribar-hi de dia. Ja se sap, pels camins de muntanya és bo de fer perdre’s. I més jo, que no m’agrada gens manar de nit. Però de nit vaig haver de manar, i per una pista cimentada amb mil i un esvorancs, i que regirava entre ombres d’arbres --impossible endevinar de quina casta--, amb masies enfosquides per un fanal dèbil que només donava per esbrinar l’aïllament de la vida de muntanya.
Tres hores després de deixar el carrer Aragó entràvem a la casa rural. I el primer que vaig sentir va ser el silenci. No se sentia res! I jo, que sortia del brogit inabastable de la ciutat, vaig quedar copsat. Vaig tancar el ulls per omplir-me d’aquella pau i, de cop, per una d’aquelles voltes inexplicables que dona el subconscient, em vaig trobar enfora d’aquelles muntanyes: al costat del mar. Era a la Menorca de quan era petit, a cala Molí, devora de la que anomenàvem la caseta dels Enanitos. Però tot d’una me’n vaig adonar de que em faltava qualque cosa, que la correlació no era exacta: mancava la renou del mar que, por molt esmorteïda que t’arribi --i a cala Molí gairebé no es mou, el mar--, sempre la sents. La renou i la olor. Aquella salabror inexplicable que se t’enganxa al nas i t’omple els sentits de mar profunda. Olor d’algues, de verdet de llenegall, d’escata de peix acabat de pescar, de llaüt amarrat, de xarxa, de cornet i pitjallida. I a l’esquena, la pinassa i els llentiscles, la marina fins el voral. I els tamarells, arbres que s’estimen la mar, i s’acoten per venerar-la i besar-la amb amorosia.
Vaig obrir els ulls i no ho vaig poder evitar: em vaig sentir decebut. I mira que la muntanya m’encanta. M’agrada molt caminar pels boscos atapeits, plens de llums escolades i verdejants, per pistes que s’enfilen fins alçaries que a la nostre illa ni tan sols podríem somiar. En soldemà volíem pujar al Taga, un dosmil per a principiants. I és que jo ja no som el que era i ja no estic per escalades ni per costers massa empinats.
La mestressa ens va rebre i ens va donar de sopar. I quin sopar! Tot era de casa; fins i tot el pa. Boníssim! L’habitació també era encantadora, tota de fusta, antiga, però cuidada fins el darrere detall. I vam dormir tranquils, acollits per la calma de la muntanya, una calma que havíem anat a cercar. I jo, encara ple l’enyor de les olors de cala Molí, vaig somiar.
Quants en tenia? Deu, onze anys? Anàvem amb les canyes de suro cap el riu, a la pesquera del tamarell. Els esparralls ens esperaven. En Situs (a.c.s) i jo teníem les roques estriades des de principis d’estiu. Havíem fet pasteta amb formatge i no dúiem ni per bromejar: no feia falta. No record de què rallàvem, pel camí, però ell sempre en tenia qualcuna per contar. I jo reia, i l’escoltava. M’agradava escoltar-lo, en Situs, i veure’l pescar. Tenia un toc especial. Ben pocs esparralls li fugien; i si s’apropava qualque llissa, ben igual. I sempre en pescava més que jo, però tampoc m’importava. Eren aquelles estones, amb l’aigua escalfada del riu banyant-nos els peus, amb els crancs i les gambetes fent-nos joques mentre posàvem pasteta a l’ham, per les que jo anava a pescar. I pels esparralls, és clar, que n’agafaven ben prou. Tot s’ha de dir.
I les poques estones en que callàvem, jo aprofitava per aixecar el cap. M’oblidava del suro que s’enfonsava i escoltava el silenci d’aquell braç de mar que naixia o moria —mai n’he estat segur, d’açò— entre una simfonia de canyes i jonqueres, envoltat de tamarells i pinedes fresques. Un oratge inexistent onejava amb vergonya el canyar; mentrestant, qualque ocell valent sobrevolava la riba i es perdia entre un desgavell de branques. La cadència d’un motor se sentia des d’enfora i una pau immensa omplia el cor tendre de l’al·lot de deu anys que era jo.
Aquells capvespres eren dels millors, a Macaret. Plens d’harmonia, plens d’una serenor que, més tard, he cercat per tot i només he trobat on sempre l’havia trobat. Però, quan ho he fet, ja era una pau canviada, inestable, esgarrapada per força a un brogit que s’encaparra en deixar-nos sense allò que era nostro des de sempre.
I em vaig despertar amb una sensació de gran pèrdua. On era la meva pau? Vaig obrir la finestra que mirava a llevant i l’habitació es va omplir de llum. Encara no es veia el sol, que les muntanyes eren altes i el tenien ben amagat. Però la vida s’havia despertat, a St. Martí d’Ogassa. El arbres, que de nit havien mantingut el seu anonimat, s’havien convertit en unes nogueres precioses, en uns roures pènols enormes i en uns freixes llampants, que somovien les branques empesos per un oratge suau, gairebé inexistent. Un picot copejava un tronc i la renou de la seva feinada omplia la vall. Esquelles de vaques baixaven des de la muntanya; uns animals grisos, marrons i gairebé blancs. Un cavall vell i una somera esquellada trescaven davall del finestral.
Vaig respirar aquell aire fred de la matinada muntanyenca i, per un moment, vaig retrobar la pau que havia somiat. No era cala Molí, ni era Menorca. Era St. Martí d’Ogassa, comarca del Ripollès.
No deu ser tan enfora el mar de la muntanya, vaig pensar. Encara que aquí no hi hagin esparralls.

EL PRIMER "JALEO"

Article publicat a S'Ull de Sol. Agost 2009

Sembla mentida, però, ja ha passat un any. Es veu que sí, que ja li hem donat la volta al calendari, que ja tornem a estar amarats de suor per la calorada, i que St. Llorenç torna a ser aquí devora. Tot bé, idò.
I jo, ja em coneixeu, hi seré. Una de molt grossa n’ha de passar per que m’ho perdi, com aquella de la mili que us vaig contar fa un temps. Així que, déu mon guard de desgràcies que m’ho impedeixin; déu mon guard.
Sabeu que m’agrada recordar coses de quan era al·lot o de quan era un fillet petit i, després, voltros sou tan eixerits que fins i tot les llegiu. Remen fins que la llum se m’encén i, aquella guspira de memòria que creia apagada, reviscola fins a fer prendre la gala. I llavors se m’obra la porta i surten vivències que creia perdudes, situacions estranyes que em varen marcar, intencions mai assolides, i, de vegades, sentiments profunds i pors inconfessables.
Aquesta vegada, però, hi ha qualque cosa que em falla, perquè faig esforços i vaig despullant any rere any per arribar-hi, i res, per molt que ho intent, no aconseguesc recordar-me del “meu” primer St. Llorenç.
D’un St. Nicolau sí que en faig memòria, i de les primeres pomades, també; d’un jaleo amb no gaire gent i de com noltros, els amics, tocàvem els cavalls i ens mostràvem les mans plenes de pels i sabonera, com si fos el més gran trofeu. Però, de quin va ser el primer St. Llorenç, ho reconesc: no me’n record.
Com faig sempre... Sí, ja ho sé que em repetesc, però que voleu que us digui, és la costum. Deia, abans de que m’interrompéssiu, que, com faig sempre, vaig recórrer als àlbums familiars, plens de pols i amb qualque tranyina entre pàgina i pàgina. I tot el que vaig trobar, el més antic que hi havia de jo i les “meves” festes, va ser una foto al costat del cavall d’en Borràs (Joan, em sembla que es deia el que colcava). Duc una samarreta blava que lluïa un sol de coloraines al pit (una samarreta que donava una calor terrible, i és que el sol era un pegat de plàstic). Tenc els braços aixecats i la boca oberta; supós que cridava el molt bé de torn. I faig una cara d’al·lotot espantosa: ni bellumes de barbó, ni ombra de mostatxo. No dec tenir més de tretze anys en aquella foto, màxim catorze. Açò sí, ja feia s’embalum que faig ara: ben prou.
Però, i a n’açò anava jo, per què no me’n record d’aquelles festes? Sempre he pensat que la memòria és molt selectiva (al manco la meva) i se’n recorda del què vol i com vol. Se’ns fa fàcil esborrar el què ens desagrada i tenir present només el què ens deleix i ens fa o ens ha fet feliços.
Però, com us deia, aquesta vegada semblar ser que vaig errat, perquè res m’ha fet més feliç que St. Llorenç; mai no m’ho he passat tant bé com amb els cavalls i els amics. Es toc de fabiol a la Sala, es primer bot i sa bandera. Sa colcada. Ses Completes. I, mentrestant, anar de casa en casa, saludar, menjar, beure i cantar; xalar i oblidar-se de tot el que no sigui fer festa. I, per fi, el coronament de la litúrgia: es jaleo. Aquells primers acords que et posen els pels de punta, que et fan venir un calfred irrefrenable que et deixondeix del munt de pomades que t’hagis pogut empassar. Aquelles primeres empentes per arribar fins al Caixer Senyor. La olor a suor de cavall barrejada amb el gin que transpira la gentada; la calor humida. Els coneguts que trobes en mig de sa Plaça i et saluden com si sigueu íntims. Perquè tots som amics, llavors; perquè les rancúnies, si és que n’hi ha, s’esvaeixen i les diferències és com si mai hagin existit. Tots som feliços, llavors. I per què? Idò, perquè és St. Llorenç. I ha res millor?
I sí tan feliç som, si tan bé m’ho pas (i m’ho passava encara millor, us ho puc ben assegurar, que amb els anys els ànims es returen i el xalar és una altre cosa), per què no me’n record? Pensant-hi, pensant-hi, estic gairebé segur que aquest buit a la memòria es deu a que hi vaig arribar tard, a St. Llorenç, i ja se m’havia passat el moment per sentir-me colpit per la festassa. Impressionat? Segur que sí, però sense aquell deix que, durant la més tendra infantessa, et marca per sempre.
Devia tenir, idò, devers tretze anys (bé, posem-ne dotze) i mai m’hi havia quedat per St. Llorenç. I és que a ca nostre no ho eren de festes, i mon pare s’estimava més romandre a Na Macaret. Els que el vareu conèixer, a mon pare, sabreu que son delit era pescar i que els serrans s’amagaven quan ell desamarrava el llaüt. I com que a ca nostre no hi anaven a les festes, jo tampoc. Els germans sí que hi deurien anar, que per qualque ja tenien edat per trescar tot sols.

I és perquè me’ls estim molt als meus pares (en present, que, per jo, és com si mon pare encara hi fos), que sinó fos així, n’hi hauria per enfadar-se. Com van poder deixar-me tants anys sense gaudir d’una festa que, després, en va robar el cor? Com van ser capaços de furtar-me els jaleos i no deixar-me olorar la suor dels cavalls? Bé, ara tampoc no és qüestió de fer-los retrets, que ja he dit altres vegades que mai no podria haver tingut uns pares millors, però aquesta...
Però el que sí és cert és que jo solet, pel meu compte, he maldat de recuperar minut a minut tots aquests anys de retràs, he intentat passar-m’ho com ningú; xalar el que no havia xalat, fer botar cavalls i viure sa festa amb tota la intensitat que es pot viure. De vegades, fins i tot em passava, de intensitat; val a dir-ho.
I seguiré sense recordar-me d’aquell primer jaleo. Però tampoc em preocupa gaire, perquè he canviat un record per uns altres trenta-sis d’intensitat infinita (sí, no m’equivoc amb el número). I esper afegir-n’hi uns quants més perquè, encara que cada vegada son més tranquils, no deixen de ser els meus dies de festa, pels que esper tot l’any.