CANÇÓ DE TURMENTA

Reflexes albirats a trenc d’alba,
repic compassat de tardor.
Les finestres tremolen maltractades
i, mentrestant, m’esgarrapes i m’humilies,
i em maltractes, meu amor.

El trons regolfen per estances buides,
ressons sinistres de foscors i recons,
i la pluja que cau desmesurada,
m’arronsa i t’acarona, meu amor.

T’estim. M’estimes?
Dolces paraules de gest seriós.
Dues llàgrimes se m’escolen,
gotes que m’inunden
i m’ofeguen, meu amor.

Ens eixorda l’alè, el tro.
Paraules que ens defugen,
mots perduts sota llençols
humits d’amor i traïció.
Vas triar deixar-me, meu amor.

Ràbia, odi maldestre,
renec i maledicció.
Paraules osques d’accent sinistre.
Quan aprendré a callar-me?
Quan, meu amor?

I corres i t’amagues,
em tanques la porta del cor.
I jo, perdut entre basses pudentes,
et busco, remeno carrerons.
On t’amagues, meu amor?

BÀLASH, BÀLISJ I SEPTENTRIONALS

A l'esquerra, badia de Fornells i costa de tramuntana des del Toro. A la dreta i a dalt, port de Sa Nitja, als peus del cap de Cavalleria. En aquestes costes era on he ubicat els assentaments septentrionals i a Sa Nitja he volgut localitzar Sannir, pàtria de l'àvia Màstula i del jove Àshanir, A Sa Nitja avui hi ha les restes de la romana Sanissera, part de la qual podem veure a la segona foto.

En Bàlash estudià el ponentí a mesura que cridava. Impressionant. Tal vegada és el més senzill, el que sembla menys fort, però és el millor; n’estic segur. Mira, Bàlash, quina seguretat, la que a tu et manca.
Se’n recordava de molts dels altres de l’any pasat, joves forts i àgils, i no se’n podia envenir com els havia pogut guanyar; si just era un al·loteu, llavors. Però antany es trobava en plena forma. Què passaria enguany? I també hi havia nurairs nous, perquè els que havien assolit la adultesa ja devien lluitar a Ibèria. I si d’entre els nous sorgia un guanyador inesperat? Sí, com ell antany. No hi pensis, Bàlash, s'intentava convèncer. Aquest és el teu problema, que et manca seguretat perquè et saps feble. No hi pensis. Pots guanyar. I sinó és avui, serà demà; són dos dies, ho pots fer.
Quan en Bàlisj callà i ja s’avançava el capdavanter dels septentrionals, en Bàlash sentí uns ulls que se li clavaven. No ho dubtà ni un moment: en Bàlisj m’està mirant. Sense atemorir-se, el buscà. I quan els ulls es van trobar, dos rajos invisibles es van creuar per aixecar guspires així que van fregar la penya viva de l’Ara; dos rajos gelats, però alhora capaços de fondre el metall més poderós.
No cedeixis, Bàlash, no cedeixis; t’està reptant. Açò és entre tu i jo, bàlar, deien aquells, és entre el millor nurair i el millor bàlar. I aquesta vegada seré jo qui guanyarà.
Aquella seguretat trasbalsà en Bàlash. Com pot estar tant segur de si mateix? Però no li demostris que l’envejes. Sense por, Bàlash. El vas guanyar una vegada i ho pots tornar a fer.
Sense poder fer-hi res, a ulls d’en Bàlash el braços del nurair s’engruixien i les esquenes se li feien cada vegada més amples; fins i tot li semblava més alt que una estona abans. La mirada d’en Bàlisj el superava. Li estava guanyant aquell primer enfrontament.
En aquell moment s’adonà que en Kàstysh, seriós com sempre, se’ls mirava, alternativament ambdós.
—No en trauràs res, d’açò, Bàlash —sentí com li xiuxiuejava.
—Ho has vist? És com si només hi fóssim noltros, al pla.
—Oblida’l. Pensa en la prova, en res més.
—No puc, Kàstysh. Mira-li els ulls.
—T’està atemorint...
—Però, què dius? Ni pensar-hi —i en Bàlash es va sentir ferit a l’amor propi. Son germà sabia com fer-lo reaccionar.
—Idò, oblida’t d’ell. Demostra-li que, per a tu, és poc més de no res.
—Tens raó.
—M’estic perdent als septentrionals. De totes maneres...
—Què?
—Ja veuràs qui és el millor, enguany.
En sentir-lo, en Bàlash s’oblidà del nurair i va mirar son germà. Per què no? Ja feia temps que ho demostrava. En poc temps s’havia convertit en el millor foner de Balariash. Millor que tu, Bàlash? Tal vegada sí. Prou bo per guanyar? Per què no?
La primera prova, la d’aquell dia, tenia poc a veure amb la precisió, i precisament açò feia créixer les pors d’en Bàlash. La cursa que pujava al Turó de la Mare, plena de costers fortíssims i pasos complicats, volia dir resistència, i açò era el que més li mancava. Les herbes... Per açò me las ha donat, na Kisbis, per si l’alè no m’arriba i el costat m’és a punt de rebentar, per quan les forces se m’esgotin. Les empraràs? La presentació dels septentrionals també s’havia acabat. Bàlash només s’havia fitxat en dos dels joves: n’Urkhus i n’Ashanir, dos joves de Sannir i ambdós del tot diferents. El primer era fort i rabassut, amb barba atapeïda i mirada fosca. Segur que en té divuit, o prop dels dinou, que amb aquests no ho pots saber mai. Però no te’n refiïs, d’aquest, Bàlash, que si pot te la jugarà. El segon, un parent llunyà per part de l’àvia Màstula —cossí d’enfora, li deien ells—, era alt i desmanegat, amb cames i braços llargs i prims que semblaven no acabar-se mai. Els ulls, fins i tot des d’enfora, eren clars, més que els dels altres, i mostraven una mirada oberta, que no amagava res. Els cabells, gairebé rossos, també el feien destacar entre un mar de caps foscos. Un tipus estrany, aquest Ashanir, pensà en Bàlash.

ELS PORTANVEUS

Imatges de tres de les TAULES més impressionants de Menorca (estructura central dels santuaris talaiòtics menorquins). Al centre: Talatí, amb la pilastra lateral tombada i estalonada al capitell principal (foto d'en Pep Gómez), A la dreta, la de Trepucó, una de les més grans (foto d'en Pep Gómez) amb el talaiot al fons. I a l'esquerra la de Torralba, la més monumental i ben conservada, amb el recinte del santuari totalment excavat (foto d'en Joan Gómez -prohibida la reproducció sense permís de l'autor-).

Les tradicions mil·lenàries, relacionades amb els déus i les seves costums, restaven en custòdia de la memòria dels oficiants, anomenats també els que miren al cel i serveixen als déus. Generació rere generació, perpetuaven aquesta memòria amb gelosia. Tots els santuaris de l’illa es dedicaven a mantenir vives les tradicions. Rere les pedres de cada recinte sagrat s’hi regia l’esperit d'un poble i per elles i els seus designes es movia bona part de la societat illenca. El millor moment per a la sembra, el grau òptim de maduració del gra per a la sega, el nivell mínim d’aigua a les cisternes per passar l'estiu, l’oportunitat dels negocis, la conveniència dels maridatges, el futur dels nounats; tot estava afectat pels designes divins, pel regit dels estels, per les flames del foc immortal dels santuaris i per la sang i les entranyes dels animals sacrificats.
Si bé tots els illencs, els veritables balears, tenien un origen comú, els santuaris de la Menor i la casta sacerdotal que se’n cuidava eren únics. Les peculiaritats constructives, encapçalades per l’enorme pilastre capitada central, els diferenciava dels que s’hi podien haver semblat en una o una altre illa, fins i tot a la germana, la Major. Les tècniques constructives, el treball amb les pedres gegantines i la finalitat d’aquelles estructures especials, sempre foren mantinguts en el més estricte secret. Tant que, en aquells moments, quan els joves eren a punt d’inicir les proves del Festival, ningú no era capaç de reproduir-les. Només es feien les feines mínimes de manteniment, els adobs imprescindibles, els estalons per a les pedres desequilibrades pel desgast i el pas del temps. Malgrat que n’eren conscients de la seva ignorància, pocs eren els que no se sentien orgullosos d’aquells santuaris: l’exponent d’una religiositat sense semblances. I açò que, des de l’arribada dels fenicis primer i dels púnics i altres foranis després, les exportacions de déus orientals havia estat constant. Fins i tot, els noms s’havien vist barrejats. I és que els illencs mai havien sigut tancats en qüestions religioses, ben al contrari, sempre havien acceptat nous déus i nous ritus; així creien assegurar-se i protegir-se amb més seguretat la seva vida difícil a l'illa i un futur incert rere la mort. Més valia més que manco, pensaven tots, i açò en tot, déus inclossos.
Quan l’última part del ritual fou clossa amb èxit, l’oficiant principal aixecà la veu:
—Foners que participeu a la prova del Turó Sagrat, presenteu-vos!
Tot d’una, empesos per la mà gegantina i invisible dels déus, tres joves de cada una de les poblacions s’avançaren fins els peus de l’Ara. Els altres descansarien fins ensoldemà.
—Pels bàlar —cridà la veu a mig fer d’en Bàlash, l’últim vencedor del Festival i portanveu dels bàlar—: Mèlkish, Càvesish i Tàrquish de Tealash; Tàlash, Atalaseir i Càndesish de Atalash...
I així fins arribar als divuit seleccionats. Per Balariash participarien en Gílmash, en Kàstysh i el mateix Bàlash. Altres bàlar destacats eren n’Àmarish i en Púnish de Màrish, dos joves forts de divuit i disset anys, el darrer parent llunyà dels germans; en Tàbalash de Tàrbash, de disset, un al·lot de cara seriosa i gens amic d’alegries i festes; i en Hàntish de Kòstash, de divuit anys i futur molt prometedor i, a més, net del mestre foner de Balariash. El més jove i més baix de tots era en Kàstysh, però mirant-li el semblant ningú ho hagués dit; era tot seguretat.
Quan en Bàlash acabà la proclama, s’avançà el portaveu ponentí. No era ni el més alt ni el més fort dels seus, i les seves espatlles no eren les més amples ni els braços els més musculats, però els seus ulls ho deien tot: rallaven de lideratge, d’esperit de comandament, de fortalesa. Per com se’l miraven els que el rodejaven, amb admiració i confiança, tots sabien que era el millor. Sabem que guanyaràs, li deien. I el jove s’ho creia, n’estava convençut: som el millor, l'únic. Era en Bàlisj de Làkesej, el jove més brillant mai nascut a ponent. L’atzar havia volgut que fos nat el mateix dia del mateix any que en Bàlash. I els que miren el cel de ponent varen veure als estels el mateix que els de llevant, i ho interpretaren igual: acabava de nàixer l’unificador. Convençuts, a ponent asseguraven que aquell unificador tant esperat no podia ser cap llevantí pocacosa. I en Bàlisj, com en Bàlash, se havia cregut la profecia; també havia crescut esclau d’ella. En Bàlisj havia participat al Festival d’antany, però s’havia vist superat per un immens Bàlash amb qui ningú no contava; de fet, tampoc s’havia tingut en compte en Bàlisj. Però aquell havia estat el Festival dels joves. Ara, un any després, tothom rallava meravelles d’aquell jove. És el més fort de ponent, deien; mai no s’ha vist un foner com ell, deien. El cert era que, malgrat no ser més poderós que els altres, semblava sobrepassar-los en un cap, més que res pel posat orgullós. Sí, la planta d’en Bàlisj era impressionant.

—Pels nurair: Hístrisj, Àsdrumasj i Hànnisj de Iammij!... —amb veu profunda, Bàlisj continuà enumerant als divuit participant de ponent.

DISSABTE DE ST. LLORENÇ DEMATÍ

Diverses fotos de les festes de Menorca. La primera pertany a la portada del diari Ultima Hora de Menorca i és del jaleo del dissabte de St Lloreç, a Alaior (l'autor de la narració posterior apareix a la foto). La segona, la del fabioler, és de St.Joan de Ciutadella. La última mostra el detall d'una cua ensacada amb la buldrafa sobre les anques del cavall.

Narració publicada a S'Ull de Sol, agost 2010

En Sito encara no havia obert les barreres i el cap negre d’en Moro ja sortia per la portalada de l’estable. Mai sabrem si aquell dematí, ambdós sentien el mateix, potser sí, però el pessigolleig que removia l’estómac del jove caixer no l’havia deixat fer ni un mos de coca amb xocolati, tan bones que les feia sa mare, ses coques bamba. Aquell seria el primer any que sortiria els dos dies, tot sol, i açò no l’havia deixat dormir. Quina responsabilitat, no deixava de repetir-se, es jaleo d’es dissabte. I, mentre empenyia en Moro perquè el deixés entrar a l’estable, el cap d’en Sito se’n va anar fins son pare, l’amo en Tòfol, assegut a una cadira de rodes des de feia més de mig any, mesquinet, i en com li hagués agradat que tornessin a compartir cavall. Amb la mitja parla que li quedava, l’amo li havia insistit en què sortís. Mai no ho faràs!, va quequejar l’amo, per a què tenim el cavall, idò? I, mentrestant, madona li eixugava la bavera que li regalimava d’uns llavis somorts.
Moro, Moret polit; tranquil, company... En Sito li rallava i li omplia la menjadora, que sempre estava afamat aquell cavall. L’animal, negre del tot, com han de ser els de la seva casta, capejava amb tota la força d’un coll amplíssim alhora que les crins, llargues i trenades des del dia abans, anaven amunt i avall. Després de menjar, en Moro va refregar el morro contra el jove i va copejar el terra amb la pota del davant, l’esquerra, que son pare sempre deia que aquest Moro deu ser esquerrà. El cavall també estava impacient. Olorava la festa, potser?
Quedaven poques hores pel toc de fabiol i encara manco per tenir l’animal preparat; en Sito tenia molta feina per envant. Sortiria des de sa cotxeria de cas conco en Rafel, a n’es Camí Nou, així que havia de dur el cavall a Alaior; res, mig hora al pas. Allà el guarnirien, ben elegant, amb l’estrella al front i la cua ensacada i plena de flocs. I ell, després de vestir-se, demanaria una benedicció que son pare, amb els ulls amarats de llàgrimes, gairebé no li podria donar. I esperaria el pas d’es Fabioler per unir-se a sa qualcada, i recollir sa Capellana i es Caixer Batlle. Quin moment, Moro, botar davant la Sala; el primer any! Enguany colcava entre els joves, no com els altres vegades, quan els diumenges substituïa son pare.
En Sito raspallava el llom del cavall i una altra vegada ho repassava tot. Sa mare li havia planxat sa levita, que ni un arrua hi quedava. Ell mateix havia espolsat sa guindola, que li anava un poc grossa però era igual; era la de l’amo i no en podia dur cap altra. Els esperons lluïen com una patena i el pitral, amb el cor d’inicials CA en cal·ligrafia, brillava com un sol. Cabeçada i brides negres com la nit, ben embetumades, i el fuet amb un llaç vermell nou. I la buldrafa, un tresor familiar, feia dies que l’havien repassada fins el darrer detall, que ni un fil del brodat tenia fora de lloc. I és que a ca l’amo en Tòfol, preparar-se per St. Llorenç era una litúrgia, i tots n’eren fidels.
La mà d’en Sito va recórrer el coll negre d’en Moro i el va palmejar amb força; sabia que açò li agradava. Llavors, va estalonar el front contra la galta del cavall. L’enyoraràs a l’amo, Moro, Moret estimat? Jo sí, i molt.

L'ORACIÓ DE L'OFICIANT

Presumpte "taula/altar/pedre suport/el que sigui" de Na Comerma de Sa Garita. Devant d'un lloc semblan fou on l'oficiant va invocar els déus a l'inici de la cerimònia.

Quan tot fou preparat per iniciar la cerimónia, l’oficiant principal, un homo d’edat indeterminada que ben bé hagués pogut tenir cent anys, aixecà els braços per reclamar silenci. Quan d’una banda a l’altre del pla només s’escoltava el buf de l’oratge i el retruc de la pluja contra el rocam, una veu molt diferent de l’esperada aixecà l’oració inicial:

Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.

Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.

Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.

Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.

Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.

En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.

DÉUS I SACRIFICIS

Dues imatges de Na Comerma de sa Garita, munument talaiòtic proper a sa Torre d'en Galmés i al costat de Ses Roques Llises. En ell m'he inspirat per descriure l'Ara del Pla. Es tracta d'un jaciment sense excavar en el que destaquen els dintells porticats (se n'intueixen sis), que es perllonguen per tot l'espai fins que semblen confluir en una mena de "taula" -es veu a la foto de l'esquerra entremig d'un dels dintells-. Els arqueòlegs desconeixen la funció d'aquest edifici encara que li atribueixen un caràcter religiós. De totes maneres, es reserven atribuir-li un us definitiu fins que no s'excavi a conciència. Fotos Pep Gómez.

Quan finalment hi foren tots, els sis joves de cadascuna de les sis poblacions bàlar es van agrupar al costat dret de la portalada, on manava la tradició, al sud de l’Ara central. Els nurair eren al nord-oest del monument religiós, a l’esquerra, mentre que els septentrionals al nord-est; entre els tres grups gairebé rodejaren l’estructura central.

L’Ara que s’aixecava al centre de l’esplanada era una edificació antiga, aixecada amb grans cantons treballats com els de les talaies, encara que no tant alta com aquestes. La part superior mostrava un entramat complex d’espais porticats que s’obrien a sis llindes. Tota l’estructura superior podia cobrir-se o descobrir-se segons la ocasió —ara estaven descobertes, per molt que plogués—. Dalt d’ella esperaven, immòbils, els representants dels principals santuaris de l’illa. Sis eren aquells oficiants, preparats pels rituals de l’inici i pels sacrificis necessaris per tal d'assegurar el correcte desenvolupament del Festival.
Sis ofrenes eren menester, una per a cadascun dels déus principals. La primera i principal era la dedicada al patró del Festival, la Força, al que ja molts anomenaven amb el nom semititzat de Mèlkiash; a ell li sacrificaria un bé blanc sens màcula, ben net i al que haurien pentinat moltes vegades amb pinta de boix; un jove novici vestit de blanc el pujaria dalt l’Ara carregant-lo a l’esquena. Les vísceres d’aquest be, el fetge principalment, s’emprarien per llegir els auguris; infalibles.

La segona ofrena seria per a la Mare, deessa principal de l’illa però que en èpoques de freds i humitats preferia deixar el protagonisme en mans del seu consort; per a ella se sacrificaria una truja de mamelles ben plenes, símbol de la maternitat universal.

El tercer sacrifici aniria dedicat al déu Ferotge, una entitat molt antiga i a la que en aquells moments de la història illenca molts confonien amb el púnic Baal. Aquest déu maleit vigilava els mortals per enviar-los rajos i turmentes quan trobava que no s’havien regit d’acord a les tradicions. Per a ell hi hauria un poltre negre sense rastres d’altres colors, el més salvatge de l’illa.

La següent divinitat honorada era el Sol, germà bessó del Ferotge però d’esperit més moderat i pacificador. Un déu generador de vida i lamb atribucions i poders que podien confondre’s amb els de de la Mare; era una qüestió local, honorar més a un que a l’altra. Pel Sol es sacrificaria un boc blanc, jove i ple de vitalitat.

A la Lluna, regna de la intimitat, dominadora del món desconegut, deessa tímida i enemiga de la companya d’altres déus, regidora de la nit de de tot el que es realcionava amb la foscor, se li oferiria una àmfora del millor vi dolç de les terres ibèriques, com a consol per la seva solitud.

I per fi, la derrera ofrena seria pels déus de totes les coses, un grup divers de déus de menor poder però fonamentals pels camps i conreus, pel mar i la terra, pels arbres i els matolls, per a la cacera i la pesca, i per tot allò que acompanyava la vida diària dels illencs; a ells se’ls oferirien els fruits dels camps, les aus més greixoses i els peixos més grossos.

Totes les ofrenes cremarien fins a consumir-se en els sis focs cerimonials, un davant de cadascuna de les sis portalades del santuari. Sis, un número especial, màgic, per molt que ningú sabés per què; i si qualcú ho sabia, potser el gremi dels oficiants que eren els salvaguardes de totes les tradicions, era un dels secrets més ben estotjats de l'illa.

CONTES DES DE LA MIGDIADA

Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010

Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.