Primaveres

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2013

Flor de palònia. Foto Pep Gómez

Umbel·la de pastanaga silvestre. Foto Pep Gómez.

Des que era ben petit que la primavera ha estat la meva estació preferida. Sí, molt més que l’estiu, amb aquelles calorades, amarat de suor tot lo dia.

   Jo era un al·lot de primaveres, una estació que sempre he pensat que té allò d’especial que cap altra estació no té i que la fa tan atractiva. Jo m’adonava que els dies s’allargaven i, per tant, tenia més temps per ser a l’ample, on m’agradava ser. Podia desar l’abric a n’es “ropero”, aquell sau tan incòmoda que no em deixava trescar com jo volia. I les cames, nues per dessota els camals dels calçons curts, per fi barataven de color i deixaven d’estar permanentment enrogides pel fred. Sí, era un canvi que s’agraïa molt. Només quedava la pluja, aquella pluja intermitent, a voltes inesperada, que, de tant en tant, em deixava xop i aconseguia que momare em renyés com ella solia, sense renyar gaire. Però no me molestava, la pluja, fins i tot m’agradava. I és que sabia que, darrere d’aquells ruixats, els camps enverdien, esclataven flors de tots colors i els marges bullien d’animalons que, a jo, m’omplien de curiositat. Pobres, els escarabats i les papallones, els cucs i les marietes, pobre fins i tot qualque pardal caigut del niu que jo m’afanyava per recollir i alimentar amb un comptagotes de mon pare. Tots ells anaven a parar a ca nostra, en capses de cartó que jo estotjava a dins des soterrani, on, invariablement, els pobres solien morir malgrat els meus esforços.

.

   Va ser en aquelles èpoques en què em va néixer l’amor per la natura.  En aquells capvespres en què, amb sa bicicleta, pedalava cap es Pouet o cap a sa Bassa de St. Pere, va començar a germinar la llavor de l’homo que he estat ,que ara mateix som i que faig comptes ser per sempre.

   Ara, de nou m’envolta la primavera. Ara, passeig altra volta entremig d'un esclat de colors, i el vol de les abelles em zumzumeja per recordar-me que l’estació de la vida és aqu una altra vegada. Llavors, què ha canviat perquè, ara, no en gaudeixi com quan era al·lot? Serà que ja no som el mateix, per molt que jo m’escarrassi en ser-ho ? Serà que la vida —maleïda trencadora de somnis— m’ha empès cap a corriols on la bellesa queda emmascarada sota l’ombra anguniosa de la realitat? Sí, amics, la realitat, dolorosa, cruel, desagraïda. La realitat, capaç d’enfosquir tots els colors del món. La realitat, que sap regirar l’alegria fins a convertir-la en patiment i melangia.  La realitat, la d’ara, la que m’envolta cada dia, ha sabut esterrossar-me sense que jo hi hagi pogut fer res.  Segurament perquè ja no som aquell al·lotet que corria pels camps plens de flors, tan ple de vida i amb tantes il·lusions. No, no ho som.   

Bens, hivern a Menorca.

Arriba l'hivern a Balariash.

Paisatge, hivern a Menorca

De volta a Balariash, la vida de la família va tornar a la normalitat. L’hivern guanyava terreny a la tardor i els dies amb vent, pluja i fred sovintejaven. Els camps solitaris, que ben poques feines hi havia per fer, romanien en repós. Només el bestiar pasturava l’herba dels recers, maldant per arribar a la primavera amb les forces prou senceres com per complir el ritual de l’aparellament. Els savis dels santuaris havien pronosticat un hivern suau, sense gelades que cremessin l’herba. I aquesta era una bona nova pels illencs. Perquè l’herba recremada no alimentava els animals, els quals emmagrien i s’esgotaven, i perdien valor al mercat de primavera. La terra, sense el destorb del gel de les matinades, podria amarar-se de pluges i rosades, i estaria a punt pel renaixement. Tot seria com havia de ser.

   En aquesta hivernada tan benigne, els joves aprenents mai no van deixar de preparar-se, de millorar. El mestre foner, el vell Hàntish, no els perdonava ni un dia de feina. En Bàlash i en Kàstysh, de forma excepcional, van ser dispensats per sa mare de la prova de l’ullastre, com adults provats que eren. Els petits, però, van seguir obligats, sense perdonar-los ni un dia, plogés, gelés o bufés, tant feia.

   En aquell moment també era quan el Mestre Foner decidia si qualcú no era digne de continuar l’aprenentatge. La majoria dels joves que creixien als poblats illencs tenien l’esperança de convertir-se en foners, però sempre n’hi havia que l’esgarraven, que no servien o que, sencillament, les seves aspiracions eren unes altres. Els primers, els maldestres, segons el seu nivell social, eren encaminats a altres quefers. De totes maneres, no assolir un mínim nivell d’habilitat amb la fona podia arribar a ser un gran deshonor. Per sort per ells, cap dels germans Bàlar no era d’aquests. Hauria estat un escàndol. On s’ha vist, un Bàlar que no pot ser foner.

Taula de Talatí, hivern a Menorca

   Entre els que tenien altres aspiracions, els primers que solien mostrar una inclinació preferent eren els que volien convertir-se en oficiants, els homos dels santuaris. Solien ser al·lots de caire místic, tocats per la mà dels déus, deien. Uns altres, eren els que volien dedicar-se a l’art de la glosa, convertir-se en cantaires professionals. Els d’aquesta casta, solien compaginar ambdues coses: glosar i fonejar, i açò contribuïa a que fossin molt ben considerats. I és que les cançons i les llegendes eren fonamentals. Ningú no imaginava una celebració, de qualsevol tipus, sense un cantaire per animar-la o un glosador per transportar els que l’escoltaven fins el passat més gloriós. Però encara hi havia uns altres joves, els menys afortunats, que o bé eren tant poc destres que no tenien remei —també n’hi havia de malformats i amb deficiències i que, per açò, eren rebutjats— o que eren tan pobres que ni tan sols ho havien pogut intentar, els marginats. Ja fos per un motiu o per un altre, aquests mai no arribarien a ser foners i es veurien obligats a treballar els camps, com a llogats. Els més espavilats d’equests, o els més desesperats, s’embarcaven a les lleves com auxiliars sense dret a lluitar, gairebé com a servents, amb l’esperança de poder fer-ho més endavant. Pocs, molts pocs d’aquests tornaven. Però, si qualcun ho feia, assolia l’estatus de foner i la seva família prosperava. Valia la pena arriscar-se.

Una mirada, un alè, són els seus. En memòria.
Aquí amb la seva besnèta.

UNA MIRADA, UN ALÈ

Publicat a S'Ull de Sol, abril 2013

Assegut en aquella butaca tan incòmoda, escoltava l’alenar profund, ràpid, com fatigat, a que tan acostumat ens tenia. Aquell remor constant em tranquil·litzava, em demostrava que ella encara hi era, i que, per tant, jo podia continuar maldormint en postures impossibles o desgranant pàgines del cinquè volum de Joc de Trons, que tan enganxat em tenia, tot cercant una son esquiva. De vegades, quan la veia desperta, un tot bé? i un assentiment silenciós, un vols un poc d’aigua?, seguit d’una negativa també silent. Sí, la nit era plena de silencis que només esquerdava aquell alenar que la caracteritzava. Poc més.

   En un determinat moment, però, vaig aixecar els ulls per mirar-la, espantat. Què li passava? Havia deixat d’escoltar l’alè que m’havia acompanyat tota la nit. Ara, aquell silenci d’abans havia esdevingut en tan profund que angoixava. Una quietud impressionant s’havia ensenyorit  d’aquella habitació tan pulcra i tan impersonal on esperàvem, on desitjàvem, que millorés per endur-nos-la a ca nostra. Quan em vaig incorporar per veure-la millor, vaig descobrir-la amb els ulls oberts de bat a bat, un blau que mirava amb una fixesa trencada només per unes baixades de parpelles ben escasses, i el rostre, ple de serenor, seriós però més tranquil que en cap moment d’aquells dies tan dolents. I l’alè, sí, ara era tranquil, pausat, pel nas, una respiració que feia molt que no li sentia. Empès d’un impuls temorós, li vaig posar la mà sobre l’espatlla i li vaig dir estàs bé?, tens mal? I ella, sobtada, va deixar aquell estat contemplatiu, d’introspecció —sí, açò era—, per tornar als alens forts de sempre, negar amb el cap i tancar els ulls per provar de dormir un poc. Jo, sense voler, l’havia fet tornar d’un lloc llunyà, ple de pau i tranquil·litat, un racó molt personal, on s’havia refugiat vés a saber per a què. Sí, pensés el que pensés, fos on fos en aquells moments, ella era on volia ser.

   Aquells instants d’allunyament es van fer cada vegada més freqüents.  Jo maldava per no molestar-la, però una de les vegades no vaig poder contenir-me i li vaig demanar en què pensava. I ella, amb aquell somriure que només ella em sabia regalar, em va assegurar que no pensava en res, que estava bé, que res ja no li feia mal. I de nou, la meva intromissió la feia alenar amb força, per la boca, com sempre.

En Bàlash pensa en el futur i es felicita pel passat.

Vaixell fenici

El camí de tornada se’ls féu més curt. El dia havia escampat i el blau del cel lluïa com només ho sap fer després d’una tramuntanada. Per descomptat, tothom sap que l’alegria escurça les distàncies, fa manco feixucs els bassals i els fangars, i foragita l’esgotament.

  En Bàlash caminava absort. Encara no havia vist n’Ainerís i açò el tenia preocupat. On s’havia ficat? Per molt que l’havia cercat, no l’havia vist, ni tan sols al darrere de la caravana dels bàlar, on sempre solien anar. Deu ser amb qualque malalt, es va dir. Finalment, en Bàlash es va dir que la la trobaria a Balariash. Perquè ara estaven promesos; podria festejar-la sempre que volgués. Així, idò, es deixà endur pels pensaments que, des que havien acabat les proves, li rodaven pel cap. El futur.

   Primer es casaria, és clar. Després, la lleva i l’embarc a Màrish. I el llarg viatge a bord d’un dels mercants que tant li agradaven i, a bon segur, escortat per un estol de trirrems, qui sap, d’aquelles tan estilitzades que havia vist passar per davant d’Atauash. Com les havia admirat des del fortí! Quina elegància! Quina sensació de poder! Després, amb tota seguretat tocarien terra a prop de Gadir o a la mateixa ciutat, però abans s’haurien proveït a Ebossym, escala obligada en la ruta d’Ibèria.

   En qualcun d’aquells revolts del pensament, en Bàlash es demanà què hauria estat d’ells, els illencs de la Menor, si els avantpassats no haguessin foragitat els primer fenicis tot encenent la costa amb milers de focs escampats. Per açò els orientals l’havien anomenat Nura, l’illa dels focs, nom que els ponentins havien fet seu. Però els fenicis passaren de llarg i, tot cercant costes amables, arribaren a la Pityussa, molt més pacífica i mancada de gents, i s’hi assentaren i la colonitzaren fins a convertir-la en una de les factories més pròsperes de tota la Mar Occidental. Els nurair, orgullosos de les seves gestes, encara glosaven com, ran de Giammij, la costa es va encendre i els vaixells dels orientals varen fugir espantats. Eren els focs senyalers, que anunciaven l’arribada d'estranys  Però d’açò feia molt. El cert és que aquells fenicis només eren mercaders i no anaven gaire armats. Per a ells, lluitar amb la possibilitat de morir mai seria un bon negoci; millor deixar de banda aquelles costes tan hostils. Per açò, perquè no tenien cap intenció de deixar-se matar, preferiren les més acollidores platges pityusses i les riques costes ibèriques, on varen fer grans negocis. Saps què et dic?, cancloïa en Bàlash, millor així, que ara no seríem noltros, ara seríem púnics. I una cosa és ser aliats i una altre molt diferent ser un poble colonitzat. Encara els tindrem d'agrair als ponentins les gales costaneres; vés per on.

Vista de Giammij (Cala Morell) on es van encendre
els focs que van foragitar els fenicis

Caparrot fortificat de Cala Morell
de l'època pretalayòtica.

  













I no és que no s’aturessin a la Menor, els fenicis, hi tant que ho van fer al llarg dels anys, però sempre de pas; mercadejaven i marxaven. Com a molt, delegacions comercials als ports principals. Com havia de ser.

No, no els hi hauríem de permetre

Article publicat a S'Ull de Sol, desembre 2012

Jo, com molts al·lots menorquins, vaig créixer amb les Rondalles. I ells?

Quan era petit, a l’escola tot ho estudiàvem en castellà. Crec que ja us n’he rallat, d’açò, així que no tornaré a explicar-vos cap batalleta de banderes ni de cara-el-sols, tranquils. Avui vaig per un altre camí.

   Jo, supòs que ho sabeu, provenc d’una família en la que el castellà era la nostra llengua materna. Bé, en el nostre cas, llengua paterna, perquè era mon pare qui el rallava, el castellà. Mon pare, no sé si el recordau, ja ho intentava, de xerrar menorquí, però hem de reconèixer que, sent generosos, el seu menorquí/valencià/castellà el podríem qualificar com a curiós, un exemple clar d’una fusió inintel·ligible de llengües, val a dir-ho. Però ho intentava, açò sí.

   Com és, idò, m’he demanat moltes vegades, que jo tinc com a primer idioma, l’idioma en el que pens, el català/menorquí i no en castellà? Serà per açò que vaig decidir, de forma irrevocable, d’escriure les meves quatre línees mal fetes en català i no en castellà? Al final, he arribat a la conclusió de que és així perquè el català/menorquí es la meva llengua social, dins de la que vaig créixer, la que em va ajudar a formar-me com a homo, mentre adquiria la meva personalitat. És la llengua amb la que m’identific com a persona. Per açò hi pens, en català/menorquí, per açò hi escric.

   Malauradament per jo, no va ser fins molt tard que no vaig aprendre a escriure-la d’una forma digna. De fet, no sé si ho recordau, jo vaig fer les meves primeres passes d’escriptor aficionat en castellà; un desastre, per cert. Supòs que per aquesta raó, perquè em va costar un esforç personal important aprendre-la, ara se’m regira el ventrell quan veig les travetes que, des de les autoritats balears, se li posen a la nostra llengua i al seu ensenyament.

   Moltes vegades em deman en quin idioma xerravem pel carrer, quan eren petits i s’estaven formant com a persona, els nostres dirigents actuals? Per què li tenen tanta ràbia al que hauria de ser el seu idioma? No em sembla prou normal, la veritat, aquesta caça de bruixes que han desfermat. Una persecució, per cert, que comença a assemblar-se a la de temps passats, el de les meves tres banderes i el cara el sol.

   Sigui pel que sigui, no vull imaginar els motius que poden amagar, es evident que la nostra classe política, la que noltros vam triar per majoria absoluta (bé, la que van triar ells, perquè jo no els vaig votar), està fent grans esforços perquè perdem bona part de la nostra identitat social, el nostre nexe d’unió cultural: la llengua pròpia. Repassau només el que han desballestat en poc temps.

   Jo ho he fet i no, no els hi hauríem de permetre.

   

Bàlash i Ashannir de Sannir

Interior de casa talaiòtica de Talatí de Dalt.

Després de molt de temps de tenir oblidats els Foners que van donar origen a aquest bloc, reprenc, no sé per quant de temps, la història original, la d'en Bàlash i els seus companys d'aventures. Com a inici la conversa entre en Bàlash i els seu cossí, n'Ashannir de Sannir.

Vista de Sa Nitja (port de Sannir) des de l'excavació del "castro" romà.

En Bàlash no havia pogut evitar les festes de la victòria, no de bades n’era part important. Mig adormit, amb els ulls inflats pel vi que havia begut, feia esforços perquè el cap no li rodés gaire mentre recollia els embalums. Potser per açò no se n’adonà d’una figura desmanegada que l’observava palplantat.

   —Bon dia, Bàlash, parent estimat —el saludà n’Ashanir, son cossí sannirita, amb una veu que semblava cantar. El jove septentrional no mostrava cap estrall per festes ni celebracions, tant així que en Bàlash es va dir que o no havien celebrat res, els septentrionals, o tenia una capacitat de recuperació extraordinària.

   —Que la Mare t’ompli de benediccions, mon germà —contestà Bàlash—, i sies benvingut. Has menjat? Anem a les fogueres, que qualque cosa hi haurà.

   —Gràcies, però estic servit. No volia anar-me’n sense que xerrar amb tu. —La veu de n’Ashannir s’havia tornat seriosa—. Ahir, després de les proves, et vaig voler veure, però va ser impossible, així que he preferit matinar. Tampoc sabia si seria ben rebut a les vostres festes.

   —Sempre ho seràs, no ho dubtis. Ets parent nostre, no? Idò, els parents sempre tenen la porta de ca nostra oberta. A més, hi havia de tot! En Mélkish es va gastar una fortuna. I, ara, uf..., cada vegada que prop de moure el cap, em recorda el vi que vaig beure. En canvi, tu, com si no res. Què no ho vareu celebrar? Si vas ser dels millors, tu.

   —Qualque cosa vam fer, però ja saps, no estem gaire units, noltros, i tampoc som de masses festes. De fet no sé ni què som: una aliança de conveniència, potser? Uns mercaders? —Ashanir va fer un gest amb el cap, com per allunyar una negror que semblava haver-lo envoltat—. Coneixes n’Urkhus, veritat? Idò, faries bé d’anar amb compte; ell i els seus són mala gent. —I aixecà els braços com si encara espolsés aquelles ombres d’abans—. Però, deixem-ho, que no són males noticies que et vull donar.

   —Digues, idò.

   —Volia dir-te que, quan t’embarquis, ho faré amb tu. —Ashanir es posà a riure en veure la cara d’en Bàlash—. Sí, homo, t’estranya?

   —També podries fer-ho des de ponent, com a company d’en Bàlisj. Ha demostrat ser dels millors.

   —Els millors... Encara demanes qui és el millor?

   —En Kàstysh —contestà en Bàlash amb un gran somriure. Aquella conversa li estava esclarint el cap i la feixuguesa gairebé ja ni la sentia. Bon al·lot, aquest Ashanir—. L’heroi d’ahir encara no s’ha pogut aixecar. Ell sí que es va engatar, pobre, com que no n’està acostumat, al final, va caure rodó. El vam dur entre tres.

   —Ja saps a què em referesc, Bàlash. Ton germà va guanyar, cert, però tu has demostrat un lideratge que ningú més té. Per açò, seré al teu costat, amb el capdavanter de la unitat.

   —Crec que exageres. Capdavanter... És cert que els estels... Però...

   —Jo no sé llegir els estels, Bàlash, que a Sannir no tenim aquest costum, però no se m’escapen els fets, ni els rostres que m’envolten. I darrerament veig moltes coses que no m’agraden. Sannir m’ofega, Bàlash, i si tenc que sortir-ne, què millor que al teu costat? 

   —Diuen que per les vostres aigües solquen vaixells itàlics, i que els deixeu atracar.

   —I aquesta és una altre de les raons per marxar. No fa gaire, a finals d’estiu, va venir un mercader campà, el qual no era una altra cosa que un inquisitor romà emmascarat. Volia saber si estaríem disposats a enrolar-nos. Tot es va fer en secret, però, ja saps, als pobles petits tot se sap; i a Sannir, cau de xerraires i mala gent de tota casta, encara més.

   —És preocupant, açò. Li ho tindríem que explicar a en Mélkish.

   —Vols dir que no ho sap? Si ho sap tothom... No sé com acabarà, tot açò. Sannir serà la llavor del nostre final.

   —Tant malament ho veus?

   —Ara som lliures, Bàlash —afegí n’Ashannir amb un moviment de cap—, i volen seguir sent-ho.

   —Sempre ho he pensat. I justament per açò ens hem d’embarcar. —El mal de cap ja només era un record. Ni que fos una de les infusions de n’Ainerís, aquell cosí, pensà en Bàlash—. Escolta, mon cossí, anirem a Ibèria i lluitarem al costat d’Amílcar, amb mon pare i la resta de parents. Amb ell sempre hem estat bé, no? Per què hauríem de canviar? Segons les noves, qualcuna n’està planejant, l’estrateg. Ho has sentit, tu? —i n’Ashannir afirmà amb el cap—. Idò, noltros no ens ho podem perdre. Tu ho has dit: noltros som lliures des de sempre. Però nostre pervivència, malauradament, no depén només de noltros, sinó del què passi enfora d’aquí. No podem romandre entre notres pedres, aturats.

   —Estic amb tu.

   —Jo no sé si els estels m’han triat o si només som un homo que estima ca seva. Però, el que tenc clar, és que hem de lluitar. Si Roma guanya, si Roma preval, prou independència. Perdrem els déus dels avantpassats, ens ensorraran els santuaris, ens esclavitzaran. Recorda-ho, Ashanir: si Roma trepitja l’illa, mai més no marxarà. —En aquell moment, en Bàlash se n’adonà que havia aixecat el to de veu, així que l’abaixà—. I una altre cosa et diré: per a què s’embarca, tothom? Pels guanys, no? Qui no vol més serventes per a ca seva? Qui no vol fer créixer la hisenda, els ramats? Qui no desitja millor collites i les sitjes ben plenes? I com ho hem aconseguit, fins ara? Açò mateix: lluitant pel púnic. Continuem, com fins ara, idò.

   —Són les paraules més sàvies que mai no he sentit, Bàlash. Per açò, justament per açò vindré amb tu, perquè no em vull perdre res del que passarà. Farem història, i no només la nostra, sinó de la de tots els pobles del Mar. Potser jo no vaig néixer bàlar ni tampoc nurair, però som illenc, i crec que amb açò n’hi ha prou.

  —I tant. 

   I ambdós es fongueren en una forta encaixada, de les que només es donen els companys, una d’aquelles que segellen aliances eternes. 

Desesper

Esper, esper i esper

Esper per tu,

Per asaborir-te,

Per sentir-te,

Per gaudir-ho tot de tu.

Esper, esper i esper,

Esper per saber on t’amagues.

Per esbrinar per què no hi ets,

Per aconseguir no oblidar-te,

Per conèixer d’una vegada qui ets, tu.

Esper, esper i esper

Esper i segueixo esperant-te

I et busco pertot.

Per voltes i enfonys,

Pels racons més obscurs.

Esper, esper i desesper

Desesper per tu.