EL PLA DEL FESTIVAL

Visió del poble d'Es Mercadal des del Toro. En aquest pla als peus de la muntanya seria on s'ubicaria el Pla del Festival amb totes les estructures anexes: el mercat, els tancats pels animals i les zones d'acampada dels diferents clans (foto de Menorcaweb). A la foto petita una mostra de boira sobre Es Mercadal en un matí humit com el del día del Festival (foto de la web d'en Kike Cardona).

Fent enfora aquells pensaments, en Bàlash es dirigí cap al foc de la família; estava mort de fam. Sa mare tindria llet calenta i blat capolat, tot a punt. Ben espès, com m’agrada, es va dir el jove a mesura que s’hi apropava.
Al primer que va trobar fou en Kàstysh.
—Ja era hora. Fa una bona estona que esper que acabis de xerar amb aquesta guaridoreta teva.
—Va, calla i passem un tassó.
—No, si encara farem tard. Ja pots frissar, que jo ja me l’he menjat, el meu.
—Hi ha temps, Kàstysh. No començaran sense noltros.
—Que frissis! Que no és menjar i partir, açò; hem de fer coses, encara. De veres, de vegades sembla que no hi ets.
Sa mare se’ls va mirar, però no va dir dir res. Uns ulls preocupats rallaven per ella; patia pels seus fills. Patia, però al mateix temps mantenia un posat de seguretat que en Bàlash hagués volgut per a ell.
Des de l’altre banda del foc, els petits també se’ls miraven. En Balèrish acaronava les plomes del seu inseparable falcó.
—Quina enveja, eh?
—A tu encara te’n falta, però jo... —En Púnish sí que es moria per ser on son germans. Quan em tocarà?, es repetia.
El camp bàlar era pres d’una activitat frenètica. Les dones s’afanyaven en recollir-ho tot per, després, dirigir-se cap a veure les proves. L’organització, com sempre a càrrec de l’estament dels santuaris, havia habilitat unes plataformes de taulons des d’on es dominava el pla, però no hi cabia tothom. Per açò, els que no tenien lloc reservat —per descomptat, els dirigents sí que en tenien—, frissaven per fer-se amb el millor del que quedés. I els que no ho aconseguien no tenien cap més remei que enfilar-se a les alzines, escalar els rocams de la vora o pujar els costers més pròxims. Des d’aquelles distàncies era mal de fer reconèixer ningú, però el que es perdia en precisió es guanyava en grandiositat: la panoràmica era espectacular.
Per una altre banda, en un camp annex més ampli que el de les proves, els comerciants i mercaders acabaven d’enllestir els darrers retocs al recinte del mercat. Durant aquelles jornades al mercadal, com l’anomenaven els illencs, es comprava i es venia de tot, des d’animals de tota casta —el principal negoci eren els muls a l’engròs—, fins a teles i fils, bales de llana i objectes d’espart, cordam de cànem, terrisses i vaixelles foranes, còssils locals, els cosmètics orientals més fins i cars, el valuós oli d’oliva d’Ibèria, estris de ferro per a qualsevol feina, joies finament treballades i altres més grolleres per a les economies más dèbils, metalls en brut i, per descomptat, esclaus, gairebé tots dones. També hi havia parades de menjar i recons plens de cistells on els camperols oferien allò que els sobrava, ben poc. L’esplanada era caramull de taulells de post, d’estores esteses, de pedres planes que feien de mostrador; qualsevol cosa per a que el comprador pogués apreciar la qualitat del que s’oferia. I encara que en aquelles hores la calma era relativa i la pluja ja ho havia remullat tot —només els més rics tenien tendals per protegir-se—, la feina no s’aturava. D’aquí una estona tot canviaria i el desgavell creixeria fins a convertir-se en eixordador: els crits dels venedors per atreure clientela; els bels, grunys, remucs, grinyols i qualsevol renou imaginable que pogués sortir de la gola d’un animal; les coces i bots de les bísties indomades. Tot açò adobat per la cridòria de fons dels que no volien perdre’s allò pel que havien deixat ca seva: les proves del Festival. Les olors de les mercaderies; les fortors d’homos i bísties suades; la pudor de pixums i d’excrements frescos.
L’agradable perfum de la terra amarada pel plogim i la banyadura no se sentia, al mercadal, pero a ningú no semblava importar-li. Aquell no era dia per sutileses; era dia per a l’acció, per xalar i provar de fer calaix.

LA VISITA DE N'AINERÍS

Quan els germans retornaren als seus focs ja era negra nit. Per açò, ni ells ni ningú es va enredar en res que no fos del tot imprescindible. Encara no havia plogut, però tothom s’olorava que ho faria, i prest; la posta no sol enganyar.
Els cossos castigats pel viatge demanaven repòs i, sense remei, la son els guanyava. La nit no seria fàcil i el descans, a bon segur, mogut. Els competidors d’ensoldemà somiarien amb la glòria i els que encara no tenien l’edat per participar-hi, com en Púnish i en Balèrish, s’imaginarien quan els hi toqués ser els herois.
En Kàstysh va somiar amb la victòria, però ho féu tranquilitat, amb un somriure que només es rompia entre ronc i ronc. Al seu costat, en Bàlash es movia inquiet. Li va costar agafar la son, i quan ho va fer les visions no van deixar d’assetjar-lo: braços afeblits, esquenes ferides i mal adobades, cossos esgotats a mitja prova. A més, no havia vist n’Ainerís; un mal auguri.
La matinada arribà i ho va fer tant fosca que just semblava que la nit no s’hagués acabat. La claror, sumorta per cúmuls gegantins i foscants, provava de trencar per llevant sense èxit; i plovia. En Bàlash ja ho sabia, no de bades la renou de les gotellades l'havien acompanyat bona part de la vetlla. Quan sortí del tendal, la fredor de la pluja li remullà la cara. Però aquelles esgarrifances no foren res comparat amb la visió sobtada: n’Ainerís davall la pluja, empapada.
Preciosa; només açò fou capaç de dir-se el jove. Els cabells negres recollits en dues tornelles revoltades, una a cada banda; la cara lliure de destorbs. Sí, preciosa! Només duia la túnica curta de llana, la de feinejar a l’hivern. Xopada per la pluja, se li aferrava al cos i aquelles formes que embogien en Bàlash se mostraven sugerents. Preciosa, no podia deixar de dir-se.
—M’envia ma mare. —N’Ainerís trencà l’atordiment del jove amb un somriure tímid.
—I què vol la guaridora? —I, de cop, es va recuperar de l’atordiment, i es va adonar que n’Ainerís estava empapada—. Però, en què estic pensant? T’estàs banyant! —i li obrí el tendal.
—No passis pena, de totes maneres ja estic xopa; no vindrà d’açò. —De dins la túnica tragué un paquet petit, una mena de saquet—. Ma mare diu que poden ser-te d’ajuda. —Davant la mirada d’estranyesa d’en Bàlash, li va aclarir—: Són herbes; herbes especials. No sé ben bé què són, jo. Diu que t’ajudaran, i si ella ho diu... Les has de roegar, enviar-te el suc i llençar la polpa.
—I a què m’han d’ajudar?
—Ara t’ho anava a dir; que ho ets d’impacient! M’ha dit que si no poguessis més, si veiessis que no hi arribes, empra-les. Però només si no tens cap més remei.
—Llavors, són perilloses...
—Com pots dir, açò? Creus que et donariam res que et pogués fer mal?
—Ja ho sé que no. Però com que m’avises tant... —En Bàlash li agafà el paquet i, alhora, aprofità per retenir-li la mà—. Dóna-li les gràcies a ta mare.
Sense fer res per enretirar la mà, n’Ainerís va afegir:
—També m’ha dit que vols que ens casem abans d’embarcar-te
Els ulls de l'al·lota el va travessar i en Bàlash, torbat, abaixà la mirada.
—Sí; què no et sembla bé?
—I quan m’ho pensaves dir?
—N’havíem rallat, noltros...
—Però jo esperava... -i n'Ainerís va abaixar els ulls per mirar-se un peu que no deixava de more's.
—El què jo vull, estimada, es ser el teu homo abans d’anar-me’n, estimar-te cada dia com la meva dona fins que m’hagi d’embarcar.
—I jo també ho vull, Bàlash, però m’ho esperava d’una altre manera. Més...
—Com? —En Bàlash no entenia res.
—És igual; no em facis cas —i, de cop, es va oblidar de peus i se'l va tornar a mirar amb ulls tendres—. Seré ta dona, Bàlash, i compartirem nostre temps, per poc que sia. I abans que te’n vagis em deixaràs un record inesborrable: un fill.
N’Ainerís, sense esperar resposta, retirà la mà i féu mitja volta. En Bàlash, estorat, se la va mirar fins que va desaparèixer entre els tendals. Sempre el sorprenia, aquella dona; per una maduresa inusual, per coneixements insospitats o, com ara, per comentaris inesperats.
Un fill... Ainerís, estimada meva, tens raó, haurem de tenir un fill; t’ho dec, i també a la família. Però, quan temps ens quedarà per a noltros? O seré com mon pare i et llegaré una vida de patiments? Va sacssejar el cap per fer enfora un pensaments tan foscos com els nivolats que degotaven. No, Bàlash, no ho pensis, açò. Tu tornaràs prest, segur. I sereu feliços, n’Ainerís i tu, i un munt de fillets i filletes que ompliran ca vostra de riures i escàndols.
De cop, un rebufada acompanyada de pluja el va retornar a la realitat. Fins a quin punt era l’amo del seu futur? Sabia que, si tot anava com havia d’anar, se n’aniria prest; massa prest. Era just deixar-la? Era just permetre que s’omplís de somnis, estimar-la i, després, desaparèixer? S’ho mereixia, n’Ainerís? Capcot sota la pluja, en Bàlash pensava si no estaria millor amb qualcú que la cuidés des de devora. No se’n cansaria d’esperar-lo? I si quan tornés...? Tots aquest pensament li emboiraven un cap que hauria d’estar concentrat en les proves i no rodolant entre cabòries de futurs incerts.

Tot ho estàs fent malament, Bàlash: la preparació, la concentració, tot. Com te’n vols sortir? Potser que preguis a la Mare, a veure si t’escolta.
En aquell moment se’n recordà del paquetet de n’Ainerís. Li féu una ullada i se’l va penjar del cenyidor de les fones. Per si de cas...

ARRIBADA AL PLA DEL FESTIVAL

Dues imatges de Sa Penya de s'Indio (Es Mercadal), davall la que varen acampar els balashnir en arribar al Pla d'es Festival (on avui en dia hi ha el Es Mercadal).

Després d’una llarga jornada de camins enfangats i torrenteres plenes a vessar, aparegué el roc vermellós que dominava l’entrada al pla del Festival: el Cap del Gegant; sota el seu resguard romandrien amb la resta del clan. Per sort no havia plogut i tot havia estat més bo de fer del que no es pensaven.
Quedava una estona de claror, però no podien enredar-se; tot s’havia d’enllestir abans de que fos nit fosca. Les pells dels tendals impermeabilitzades amb sèu de bou es muntaven amb facilitat; si per fi el cel es decidia a descarregar, ben segur que els trobaria a redossa. Aquella feina de muntar i desmuntar el campament era cosa de dones i servents, i ben cert que eren eficients fent-ho. Mentrestant, els homos duien les bísties als tancats del mercat, un poc més avall, on romandrien fins l’endemà. Els propietaris i tota una colla d’ajudants els revisarien per a la venda, per assegurar-se que no s’haguessin fet mal pel camí. Hi havia massa bon negoci en joc i ningú se’l volia perdre per traus i potes inflades.
Quan acabaren la feina, en Bàlash i en Kàstysh, es van seure dalt d’un penyot que dominava la vall. Un sol invisible s’escolava rere els turons de gres rogenc, farcits de clapes d’alzinars foscants. La claror esmorteïda de la jornada era prop d’exahurir-se en una explosió de colors inimaginables. Dessota, el pla del Festival ja era enfosquit i les estructures aixecades per les proves just eren visibles. Els germans, però, miraven més enllà.
—Han arribat, Bàlash?
—Si tu no ho veus, com vols que ho faci jo?
—Només veig boscos i penyals. A més, les roques grises d’enfront m’enfosqueixen la visió. Vermell o gris, aquí no hi ha cap més color, i a jo m’agraden més el blanc de ca nostra. Però, no, els nurair no hi són.
Sense fer gaire cas de les preferències rocoses de son germà, en Bàlash li digué:
—Arribaran més tard, tal vegada de nit; tenen més camí que noltros. Empraran torxes, segur.
—Qui els sent, pot pensar que són els del foc. Uns xerraires són.
—Kàstysh, són tendals allò? Allà, cap a mar? —En Bàlash anava a la seva.
—Si, molts.
—Els nortenys... Si noltros visquessin tan prop com ells, també hi arribarien, prest. Si gairebé es poden veure els fums de Sannir o de Fossenir.
Els dels assentaments de la costa nord eren en la tercera força del Festival. Tota la costa de tramuntana, i el tram central encara més, era plena de cales i redosses, de veritables ports on, anys enrere, s’havien assentat traficants i pirates. Cap d’ells tenia, però, el mateix origen. El més important era Sannir, just quatre barraques i un parell de coberxos de fusta al fons del port del mateix nom i protegits per l’impressionant Cap de Tramuntana i l’illot dels Porros. No eren molts a la família els que se’n volien recordar, però pels germans era un orgull que s’àvia hi fos originaria, de Sannir. No l’havien coneguda, s’àvia, però els havien contat tantes històries meravelloses que se l’admiraven. L’amor dels avis, en Balèrish al Bàlar i na Màstula de Sannir, havia esdevingut una de les glosses més demanades quan els cantaires mostraven als pobles el seu art. Arrel d’aquell maridatge llegendari fou quan els septentrionals començaren a participar a les proves. Però no fou gens fàcil, perquè els nurair no en volien saber res. La capacitat de convicció dels bàlar i el fet de que guanyar als pirates nortenys fos considerat com a massa bo de fer, facilità molt les coses. I és que tot el que fos guanyar els hi agradava, als nurair.

EN BÀLASH I NA KATIS

Dues vistes de la casa dels bàlar, a Balariash, on s'aprecia una estança i, al fons una sala comunal amb un patiet que donava a la cova magatzem. En la sala del fons, la comunal, és on tenen la conversa que segueix en Bàlash i sa mare. Aquesta casa es correspón amb la nº1 del jaciment de Sa Torre d'en Galmés. Fotos d'en Joan i en Pep Gómez.

El dia abans de la partida en Bàlash havia tingut una conversa amb sa mare.
—Vull que rallis amb na Kisbis, mare, i que organitzeu el casori per abans de la lleva. —Els petits ja eren a les cambres, així que ningú els destorbaria.
—Tanta frissera? —Per primera vegada en sa vida va veure dubtar sa mare—. Podries no embarcar-te, fill meu; espera un any més. Ningú t’ho podrà retreure.
—I tu m’ho dius? Tu, que sempre m’has dit que tinc que ser conscient del meu destí? Com s’entén, açò?
—Tens raó, fill, però és que... —i va girar la cara perquè no li veiés els ulls.
—Mai no et duc la contraria, ho saps, però aquesta vegada... Sé que ha arribat el moment. És l’hora de reunir-me amb mon pare. Però abans, m’he de casar amb n’Ainerís. —Va agafar sa mare per les espatlles i la mirà directament als ulls— Mare, ha de ser ara o, potser, no serà mai.
Ella se’l mirà plorosa, i no només pel fum que s’escapava de la foganya gairebé esgotada i que inundava l’estança. El perdia; el fill més estimat era a punt de anar-se’n. Però només es va permetre aquell moment de feblesa i, tot d’una, l’orgull de la matriarca se sobreposà. La mirada se li tornà a omplir de fermesa, per molt que una busca de debilitat surés entre les humitats dels ulls enrogits.
—Tens raó, Bàlash, no sé com t’he pogut dir açò. Ara mateix aniré a ca la guaridora i en rallarem. Però una cosa et diré: només t’hi casaràs si, després del Festival, aconsegueixes la majoria; sinó, no. Un Bàlar només es casa quan és un homo i tu encara no ho ets. Pensa-hi, Bàlash. Na Kisbis no posarà entrebancs.
—Gràcies, mare. No te’n penediràs —i els ulls d’en Bàlash ballaven de content mentre volia abraçar sa mare.
Na Katis el tallà sense contemplacions; ja n’hi havia prou de febleses per un dia.
—Però, vigila! No frissis tant, que pot passar qualsevol cosa. No estàs bé, ho saps, i et pot guanyar qualsevol. Sí, ja ho sé —amb la mà aixecada no el va deixar replicar—, no has de menester guanyar per obtenir el que vols. Però tothom voldrà prendre’t el lloc. I en Kàstysh, ja saps que diu: fa comptes acompanyar-te i l’única manera que té de fer-ho és guanyar. —Na Katis va fer un parell de capades—. No sé a què tanta pressa, ton germà; si és un fillet!
—No, mare, ja no ho és. Ha crescut i molt. Jo sé que ho pot fer; pot guanyar.
—I si enguany ho fa un nurair? Són bons, també. Com es deia, aquell de d’antany? Sí, un de jovenet...
—En Bàlisj, de Làkesej. Però jo vaig ser millor. I, mare, som conscient de tot açò, i també sé fins on puc arribar. Em costarà, però ho puc tornar a fer. De totes maneres, si no som jo, que guanyi en Kàstysh. M’agradarà embarcar-me amb ell. Ho sé, mare, ho sé..., per a tu serà més dur perdre dos fills a la vegada. Però, no eres tu qui deies que tot és regit pel destí? A més, ja saps que quan en Kàstysh s’encaparra ningú pot fer-hi res; que ha de salvaguardar-me de qualsevol mal, diu. —I mare i fill començaren a riure.

Per fi, es van fondre en una abraçada plena de sentiment.

POLÍTICA I DISTRIBUCIÓ DEL TERRITORI

MAPA DE LOCALITZACIONS

1-Balariash (Sa Torre d’en Galmés) 2-Tealash (Trepucó)
3-Màrish (Maó) 4-Tàrbash (Torralba d’en Salord)
5-Àtalash (Talatí de Dalt) 6-Kóstash (So na Caçana)
7-Jàmash (Binixamó-Torre Llissà) 8-Ialash (Alaior)
9-Atauash (Son Bou-Atalis) 10-Càsvish (Calescoves)
11-Làkesj (Son Catlar) 12-Iammij (Ciutadella)
13Giammij (Cala Morell) 14-Aímmanij (Torre Vella d’en Lozano)
15-Tàruij (Torre Trencada) 16-Làmmij (Torre Llafuda)
17-Duinnij (Es Tudons) 18-Antenas – Antennaj (Sant Agustí)
19-Camp del Festival (Es Mercadal) 20-Sannir (Sa Nitja)
21-Màssenir (S’Alairó) 22-Fósennir (Fornells)
23-Dainnir (Addaia) 24-Talasnnir (Montgofra-Favàritx)
25-Ionnir (Es Grao-Illa d’en Colom) 26-Bàlnerash (Trebalúger)
27-Atalniash (Curnia) 28-Ainíedish (St. Vicens d’Alcaidus)
29-Taurenish (Torelló) 30-Túrinash (Sa Torreta de Tramontana)
31-Kànudish (Caparrot de Forma) 32-Kànierash (Binissafullet)

A mesura que feien camí, se’ls uniren les gents dels llogarets i, més tard, dels altres pobles. Així, al peu del turó d’Ialash coincidirien amb els de Tàrbash i Kóstash i van formar una comitiva encara més important. Amb els de Tealash, Màrish i Atalash es trobarien als plans de romandre. I açò era així perquè els del cap de llevant feien la ruta que, des de la colàrsega del port i el barranc que hi desembocava, creuava en diagonal el territori del clan; un camí ple d’alzinars atapeïts, però amb senders ben marcats. Els de Balariash, Tàrbash i Kóstash arribarien als Plans d’Ialash resseguint els barranqueus propers. Aquella ruta, amb pluja, era més complicada que l’altra, perquè els Plans es negaven amb facilitat i es convertien en un laberint de bassals i torrenteres mal de travessar.
Segons asseguraven els savis dels santuaris, tots els llevantins eren d’origen comú: eren bàlar. Però la situació geogràfica dels assentaments fou la responsable de que, durant anys, existís una forta rivalitat. De fet, llevant es dividia en dos: el cap oriental, comandat per Tealash, i el migjorner, encapçalat per Balariash. Que Tealash posseís fortes murades li feren ambicionar la capitalitat del clan. Però, mentrestant els tealashir es cloïen rere bastions, Balariash creixia oberta, fins que es va convertir en centre neuràlgic i, sobre tot, lloc d’acollida per als que se sentien ofegats pel desmesurat control llevantí. Que l’estament dels santuaris recolzés Balariash i que els dirigents històrics, els Bàlar, hi fossin originaris, també tingué molt a veure en la puja del Poble del Turó, com se’l coneixia des d’antic. Finalment, Balariash es convertí en capital nominal dels bàlar i en regidora del territori oriental. Val a dir, però, que no mancaren refrecs. Malgat tot, els dirigents de Balariash foren polítics hàbils i encara millors negociadors, tot cedint quan podien cedir per obtenir el què dessitjaven: la pau. I aquella tranquil·litat generalitzada féu créixer la prosperitat. Els maridatges polítics també hi contribuïren, a la pau; bona prova fou l’enllaç entre en Baleir i na Katis, entre l’estirp dels Bàlar i una de les famílies preponderants de llevant.
Pel seu costat, els ponentins també patiren aquestes divergències territorials. La gelosia i les enveges crearen tants problemes, sinó més, que a llevant. En aquest cas, el protagonistes foren, per un costat Làkesej, dominadora del ponent migjorner, amb Iammij com a embarcador més important, i, per l’altre Aímmanij, principal assentament del ponent septentrional i que dominava el fortí costaner i l’excel·lent redossa de Giàmmij. Ells, com els seus parents llevantins, també solucionaren les diferències a força de cop i tractat, de baralla i matrimoni. A ells, però, els hi costà més i les diferències només es tancaren quan Làkesej demostrà, sense cap dubta, qui era el més fort. Però ja feia anys que ningú no es barallava, a ponent. Les rivalitats amb els bàlar eren més poderoses que les internes i s’havien adonat que, sinó anaven junts, mai no aconseguirien superar a aquells llevantins creguts.
Entre encalçar poltres que fugien i empènyer muls tossuts, en Bàlash encara trobà qualque moment per a que el cap li donés voltes; que no serà com antany, que no estàs prou bé. A part dels reconeixements oficials, de poc li serví ser el guanyador més jove del que ningú no recordava, idò, no li suposà res més que un cert renom i les enveges dels que no l’estimaven.
Enguany serà diferent; no estic per guanyar. Però tinc que fer els possibles per destacar i, almanco, guanyar-me la majoria d’edat un any abans d’hora; ho he de fer. L’arribada de l’emissari púnic i l’anunci de la lleva per a la primavera havien encès les urgències d’en Bàlash. És l’oportunitat que cercava. Era el Festival, era la lleva, era n’Ainerís, era..., eren tantes coses que maldava mantenir-se ocupat per no pensar-hi; així que, benvinguts fossin els poltres i els muls, benvingut el tribol.

CAMÍ DEL FESTIVAL

L’endemà, la matinada arribà carregada d’humitat, com han de ser els dies d’inici de tardor. Les boirines emblanquinaven els volts de Balariash i, mentrestant, la claror feia esforços inútils per escolar-se entre els cúmuls que omplien el cel. Aquells nivolats enormes anunciaven l’arribada de turmentes, alhora que un oratge feble bufava sostingut des de gregal. Aquell era el temps que li agradava al déu Consort; era quan s’humitejaven els aixeregats camps illenc després dels sufocs de l’estiu, i s’iniciava la fertilització que els duria al renaixement primaveral, l’estació de la Mare. Però si tot eren bones senyals per al camp, ben bé no ho eren per als que estaven a punt de partir cap el centre de l’illa, fins el peu del Turó Sagrat. Si els nívols descarregaven com semblava que ho volien fer, els camis s’omplirien de bassals i el fang argilós se’ls enganxaria als peus, i tots, homos i animals, arribarien al pla del Festival bruts i cruixits. Abans d’iniciar-se les proves, haurien de fer net les bísties, adecentar-les pel mercat. Perquè, com deia en Mèlkish, les bísties són com les dones: primer t’entren per l’ull i després les tastes. A ell li agradaven ben joves i polides, bísties i dones.
En Bàlash, ben allunyat del que pensava son conco, aixecà la vista i no veié al cel res que l’inquietés, ni cúmuls ni boirines. He dormit ben pla, pensà el jove. I ara es trobava disposat a tot. La fresca de la matinada el reviscolava i la humitat el deixondia. I és que, després dels patiments per recuperar-se, l’esperit del jove s’havia encalmat. Es sentia en perfectes condicions per afrontar qualsevol cosa.
Malgrat ser tant prest, tothom ja es movia. Empentes i corregudes dels més joves, crits i xiscles esgavellats; i, per damunt de tot, la veu autoritària de sa mare que posava ordre. D’entremig del desgavell, gorgí en Balèrish.
—Bàlash, em deixaràs dur en Bàrcaj? Me’l deixes? —Era la tercera vegada que li demanava.
—No siguis cansat. Del que t’has de cuidar és de no deixar-te res. Les fones, les duus?
—I ara, per què m’ho dius, açò? No les veus, o què? —El petit s’assenyalà el cenyidor d’on n’hi penjava una; una altre era enrevoltada al braó—. Com vols que me les deixi? —Però Balèrish s’havia encaparrat, així que insistí—: Me’l deixes o no?
Fou sa mare qui posà fi a la discussió.
—Prou, Balèrish! No siguis cansat. Vés i ajuda als pastors.
I en Bàlash no pogué fer una altre cosa que riure davant la cara d’indignació de son germà. El despedí amb un copet al cap i li va fer senyes de que després rallarien. Com era aquell fillet! Carregats de feina com estaven i ell preocupat pel falcó.
I és clar que se’l deixaré, si ja és més seu que meu. A més, sense el falcó, tindré més llibertat de moviments. Menar les bísties no serà gens fàcil. I, qui sap?, potser em puc atracar fins on vitaja ella...
Quan el sol hauria d’haver trencat les boires de la matinada, encara no se’l veia per aumon, clos com estava rere muntanyes de boires grisses. Però, sense fer cas d’aquestes nivolades, la família Bàlar es posà al front de l’expedició de Balariash; els seguia gairebé tot el poble. I per encapçalar-la se’ls uní en Mèlkish, amb sa dona i els fills.
—Se’t saluda, Katis, dona de mon germà.
—Se’t saluda, Mèlkish, germà de mon marit.
Complerts els protocols, la llarga filera d’homos, bísties i ramats inicià el viatge. Els petits, en Púnish i en Balèrish entre ells, s’entremesclaren amb la gentada per trobar-se amb els amics. El petit lluïa amb orgull el falcó encaputxat sobre el puny esquerre. I ben amunt que el duia, per a que tothom el veiés, per molt que la rapinyaire li adormís el braç de tant com pesava. Per altre banda, en Bàlash i en Kàstysh tenien prou feina amb els muls i no retrobarien ni amics ni germans fins arribar al lloc d’acampada, uns replanets dessota la Roca del Gegant.

DISPUTES I TERRITORI

Imatges de murades talaiòtiques de Menorca. Les deus de dalt són de Torrellafuda (Ciutadella). En una es veu la continuació de la murada des de dalt del talaiot (perifèric) i a l'altra un accés de la mateixa murada (més o manco modificat); ambdues fotos d'en Pep Gómez. La tercera es una visió de la murada septentrional de Sa Torre d'en Galmés (Alaior), amb un bastió d'influència clàssica (foto Pep Gómez). I les dues darreres pertanyen a les murades de Son Catlar (Ciutadella), amb un detall de la porta d'accès principal des de l'exterior (foto de la web de na Magda Clapès) i una mostra de la murada exterior, també amb un bastió del mateix tipus que el de Sa Torre d'en Galmés (foto menorcaweb).

A l’esperit illenc encara eren presents els dies en què els clans veïns, bàlar i nurair, havien lluitat per desavinences frontereres, per fer-se els amos del territoris. Potser, arribat aquell moment de la història illenca, no era bo de fer donar la culpa a ningú de l’inici de les disputes, perquè aquestes venien des de l’arribada dels actuals pobladors a l’illa, des de la coneguda com a Época dels Gegants, però el cert era que cap del dos clans no havia sabut tallar-les abans de que fos massa tard. I la bogeria es desfermà. Amb grans esforços, les poblacions deixaren de mirar al mar, com fins llavors, i es fortificaren cap a l’interior, i crearen veritables fortaleses i tota una xarxa de fortins d’avançada. Les poblacions principals foren guarnides amb bastions i murades inexpugnables, i la defensa del territori passà a ser el primer mal de cap. Bona prova d’aquesta disbauxa encara era evident a la nurair Lakesej, que passà de ser una població oberta i en constant creixement, a encerclar-se de fortes murades flanquejades per bastions imponents. Aquesta mateixa força defensiva l’escanyà i la féu estancar-se, i va aturar un creixement que semblava imparable, tot traspassant-lo a uns altres assentaments ponentins no tant closos. Qualque cosa semblant passà a llevant amb Tealash, veritable dominadora d’aquella part del territori fins a la irrupció de Balariash, vila més oberta i sense aquell paredat escanyador. Ben cert que Balariash també en tenia, de murades, però no la cloïen del tot; la vila era, cap a mar, lliure d’entrebancs, i era per aquell cantó creixia sense fre; es va convertir en vila d’acollida. En canvi, Lakesej i Tealash, esdevingueren indrets per la protecció rere unes murades imponents, potser molt segurs, cert, però també tancats i sense poder de creixement.
De totes maneres, ni els més vells se’n recordaven de la darrera guerra entre clan. Feia molt que no hi havien enfrontament de veres. Aquelles guerres antigues vessaren molta sang illenca, però no feren res més que demostrar que cap dels dos era prou superior a l’altre com per guanyar-lo. Després de l’última bogeria, que arrasà una de les poblacions més antigues de l’illa, enclavada sobre un dels millors barrancs, s’establiren pactes de no agressió i es delimità un territori d’exclusió que, des d’aleshores, estava deshabitat. El pla del Festival i el Turó Sagrat que el dominava eren gairebé al bell mig d’aquesta zona. Ningú, ni bàlar ni nurair —ni, per descomptat, cap septentrional— s’hi podia establir, però sí que el podien emprar com a pastures i aprofitar-ne els recursos.
Aquesta pau obligà a abandonar viles i llogarets. Amb el pas dels anys, aquests llocs descuidats s’anaren degradant fins a convertir-se en munts de còdols i pedres esfondrades, reaprofitades en molts cassos pels adobs dels pobles principals. L’esperit poètic del glossadors locals, una professió molt arrelada i estimada per tots, s’encarregà de donar forma a belles llegendes i romanços tristíssims, històries d’amors desgraciats i tràgics. La història més famosa, la que tothom es delia per escoltar, rallava de dos amants de clans rivals que, sorpresos en amor prohibit, foren condemnats a morir llançants des de les alçades del barranc que els separava. En el moment de la mort, ambdós clamaren el seu amor i es juraren que romandrien junts per a tota l’etenitat. Segons els cantaires, els cossos dels amants desgraciats es convertiren en rocs enormes que, empesos per la força de l’amor, rodaren per la llera del torrent fins a trobar-se.
Llegendes i cançons a part, hores d’ara les disputes entre clans se solucionaven als Festivals, i d’una forma molt més reglada; per molt que, més d’una vegada, tot acabés a tocs i codolades.