LA VISITA DE N'AINERÍS

Quan els germans retornaren als seus focs ja era negra nit. Per açò, ni ells ni ningú es va enredar en res que no fos del tot imprescindible. Encara no havia plogut, però tothom s’olorava que ho faria, i prest; la posta no sol enganyar.
Els cossos castigats pel viatge demanaven repòs i, sense remei, la son els guanyava. La nit no seria fàcil i el descans, a bon segur, mogut. Els competidors d’ensoldemà somiarien amb la glòria i els que encara no tenien l’edat per participar-hi, com en Púnish i en Balèrish, s’imaginarien quan els hi toqués ser els herois.
En Kàstysh va somiar amb la victòria, però ho féu tranquilitat, amb un somriure que només es rompia entre ronc i ronc. Al seu costat, en Bàlash es movia inquiet. Li va costar agafar la son, i quan ho va fer les visions no van deixar d’assetjar-lo: braços afeblits, esquenes ferides i mal adobades, cossos esgotats a mitja prova. A més, no havia vist n’Ainerís; un mal auguri.
La matinada arribà i ho va fer tant fosca que just semblava que la nit no s’hagués acabat. La claror, sumorta per cúmuls gegantins i foscants, provava de trencar per llevant sense èxit; i plovia. En Bàlash ja ho sabia, no de bades la renou de les gotellades l'havien acompanyat bona part de la vetlla. Quan sortí del tendal, la fredor de la pluja li remullà la cara. Però aquelles esgarrifances no foren res comparat amb la visió sobtada: n’Ainerís davall la pluja, empapada.
Preciosa; només açò fou capaç de dir-se el jove. Els cabells negres recollits en dues tornelles revoltades, una a cada banda; la cara lliure de destorbs. Sí, preciosa! Només duia la túnica curta de llana, la de feinejar a l’hivern. Xopada per la pluja, se li aferrava al cos i aquelles formes que embogien en Bàlash se mostraven sugerents. Preciosa, no podia deixar de dir-se.
—M’envia ma mare. —N’Ainerís trencà l’atordiment del jove amb un somriure tímid.
—I què vol la guaridora? —I, de cop, es va recuperar de l’atordiment, i es va adonar que n’Ainerís estava empapada—. Però, en què estic pensant? T’estàs banyant! —i li obrí el tendal.
—No passis pena, de totes maneres ja estic xopa; no vindrà d’açò. —De dins la túnica tragué un paquet petit, una mena de saquet—. Ma mare diu que poden ser-te d’ajuda. —Davant la mirada d’estranyesa d’en Bàlash, li va aclarir—: Són herbes; herbes especials. No sé ben bé què són, jo. Diu que t’ajudaran, i si ella ho diu... Les has de roegar, enviar-te el suc i llençar la polpa.
—I a què m’han d’ajudar?
—Ara t’ho anava a dir; que ho ets d’impacient! M’ha dit que si no poguessis més, si veiessis que no hi arribes, empra-les. Però només si no tens cap més remei.
—Llavors, són perilloses...
—Com pots dir, açò? Creus que et donariam res que et pogués fer mal?
—Ja ho sé que no. Però com que m’avises tant... —En Bàlash li agafà el paquet i, alhora, aprofità per retenir-li la mà—. Dóna-li les gràcies a ta mare.
Sense fer res per enretirar la mà, n’Ainerís va afegir:
—També m’ha dit que vols que ens casem abans d’embarcar-te
Els ulls de l'al·lota el va travessar i en Bàlash, torbat, abaixà la mirada.
—Sí; què no et sembla bé?
—I quan m’ho pensaves dir?
—N’havíem rallat, noltros...
—Però jo esperava... -i n'Ainerís va abaixar els ulls per mirar-se un peu que no deixava de more's.
—El què jo vull, estimada, es ser el teu homo abans d’anar-me’n, estimar-te cada dia com la meva dona fins que m’hagi d’embarcar.
—I jo també ho vull, Bàlash, però m’ho esperava d’una altre manera. Més...
—Com? —En Bàlash no entenia res.
—És igual; no em facis cas —i, de cop, es va oblidar de peus i se'l va tornar a mirar amb ulls tendres—. Seré ta dona, Bàlash, i compartirem nostre temps, per poc que sia. I abans que te’n vagis em deixaràs un record inesborrable: un fill.
N’Ainerís, sense esperar resposta, retirà la mà i féu mitja volta. En Bàlash, estorat, se la va mirar fins que va desaparèixer entre els tendals. Sempre el sorprenia, aquella dona; per una maduresa inusual, per coneixements insospitats o, com ara, per comentaris inesperats.
Un fill... Ainerís, estimada meva, tens raó, haurem de tenir un fill; t’ho dec, i també a la família. Però, quan temps ens quedarà per a noltros? O seré com mon pare i et llegaré una vida de patiments? Va sacssejar el cap per fer enfora un pensaments tan foscos com els nivolats que degotaven. No, Bàlash, no ho pensis, açò. Tu tornaràs prest, segur. I sereu feliços, n’Ainerís i tu, i un munt de fillets i filletes que ompliran ca vostra de riures i escàndols.
De cop, un rebufada acompanyada de pluja el va retornar a la realitat. Fins a quin punt era l’amo del seu futur? Sabia que, si tot anava com havia d’anar, se n’aniria prest; massa prest. Era just deixar-la? Era just permetre que s’omplís de somnis, estimar-la i, després, desaparèixer? S’ho mereixia, n’Ainerís? Capcot sota la pluja, en Bàlash pensava si no estaria millor amb qualcú que la cuidés des de devora. No se’n cansaria d’esperar-lo? I si quan tornés...? Tots aquest pensament li emboiraven un cap que hauria d’estar concentrat en les proves i no rodolant entre cabòries de futurs incerts.

Tot ho estàs fent malament, Bàlash: la preparació, la concentració, tot. Com te’n vols sortir? Potser que preguis a la Mare, a veure si t’escolta.
En aquell moment se’n recordà del paquetet de n’Ainerís. Li féu una ullada i se’l va penjar del cenyidor de les fones. Per si de cas...