EN BÀLASH I NA KATIS

Dues vistes de la casa dels bàlar, a Balariash, on s'aprecia una estança i, al fons una sala comunal amb un patiet que donava a la cova magatzem. En la sala del fons, la comunal, és on tenen la conversa que segueix en Bàlash i sa mare. Aquesta casa es correspón amb la nº1 del jaciment de Sa Torre d'en Galmés. Fotos d'en Joan i en Pep Gómez.

El dia abans de la partida en Bàlash havia tingut una conversa amb sa mare.
—Vull que rallis amb na Kisbis, mare, i que organitzeu el casori per abans de la lleva. —Els petits ja eren a les cambres, així que ningú els destorbaria.
—Tanta frissera? —Per primera vegada en sa vida va veure dubtar sa mare—. Podries no embarcar-te, fill meu; espera un any més. Ningú t’ho podrà retreure.
—I tu m’ho dius? Tu, que sempre m’has dit que tinc que ser conscient del meu destí? Com s’entén, açò?
—Tens raó, fill, però és que... —i va girar la cara perquè no li veiés els ulls.
—Mai no et duc la contraria, ho saps, però aquesta vegada... Sé que ha arribat el moment. És l’hora de reunir-me amb mon pare. Però abans, m’he de casar amb n’Ainerís. —Va agafar sa mare per les espatlles i la mirà directament als ulls— Mare, ha de ser ara o, potser, no serà mai.
Ella se’l mirà plorosa, i no només pel fum que s’escapava de la foganya gairebé esgotada i que inundava l’estança. El perdia; el fill més estimat era a punt de anar-se’n. Però només es va permetre aquell moment de feblesa i, tot d’una, l’orgull de la matriarca se sobreposà. La mirada se li tornà a omplir de fermesa, per molt que una busca de debilitat surés entre les humitats dels ulls enrogits.
—Tens raó, Bàlash, no sé com t’he pogut dir açò. Ara mateix aniré a ca la guaridora i en rallarem. Però una cosa et diré: només t’hi casaràs si, després del Festival, aconsegueixes la majoria; sinó, no. Un Bàlar només es casa quan és un homo i tu encara no ho ets. Pensa-hi, Bàlash. Na Kisbis no posarà entrebancs.
—Gràcies, mare. No te’n penediràs —i els ulls d’en Bàlash ballaven de content mentre volia abraçar sa mare.
Na Katis el tallà sense contemplacions; ja n’hi havia prou de febleses per un dia.
—Però, vigila! No frissis tant, que pot passar qualsevol cosa. No estàs bé, ho saps, i et pot guanyar qualsevol. Sí, ja ho sé —amb la mà aixecada no el va deixar replicar—, no has de menester guanyar per obtenir el que vols. Però tothom voldrà prendre’t el lloc. I en Kàstysh, ja saps que diu: fa comptes acompanyar-te i l’única manera que té de fer-ho és guanyar. —Na Katis va fer un parell de capades—. No sé a què tanta pressa, ton germà; si és un fillet!
—No, mare, ja no ho és. Ha crescut i molt. Jo sé que ho pot fer; pot guanyar.
—I si enguany ho fa un nurair? Són bons, també. Com es deia, aquell de d’antany? Sí, un de jovenet...
—En Bàlisj, de Làkesej. Però jo vaig ser millor. I, mare, som conscient de tot açò, i també sé fins on puc arribar. Em costarà, però ho puc tornar a fer. De totes maneres, si no som jo, que guanyi en Kàstysh. M’agradarà embarcar-me amb ell. Ho sé, mare, ho sé..., per a tu serà més dur perdre dos fills a la vegada. Però, no eres tu qui deies que tot és regit pel destí? A més, ja saps que quan en Kàstysh s’encaparra ningú pot fer-hi res; que ha de salvaguardar-me de qualsevol mal, diu. —I mare i fill començaren a riure.

Per fi, es van fondre en una abraçada plena de sentiment.

EL MATI DE NA KATIS

Foganya de casa talaiòtica (Cercle de Cartailhac, sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.

En Bàlash trobà na Katis al racó de sempre, prop de la foganya que ja cremava. Agenollada i amb els braços emblanquinats fins els colzes, pastava farina de blat i d’ordi dins d'un gran còssil baix i de boca ample. Una de les serventes li anava afegint, poc a poc, rajolinets d’aigua i bocins de sèu segons indicacions de la mestressa. Altres dones s'afanyaven a moldre el gra del dia, la base de l’alimentació de gairebé tot el poble, ja fos com a pans rodons i plans o barrejada amb llet de cabra fins fer-ne una pasta de més o menys consistència, segons els gustos. Les dones manegaven els grans amotlons, amunt i avall, per sobre del gres rogenc que els feia de suport. Afegien el gra amb un ritme pausat, monòton, el qual, però, semblava no tenir fi. Aquella feina sempre l’havia trobat esgotadora, en Bàlash. No li semblava estrany que la majoria d’aquelles dones tinguessin els braços musculats, per molt que la resta del cos semblés esquifit. De fet, moltes patien de les articulacions i, amb els anys, les deformacions dels ossos eren molt comuns.
Així que na Katis sentí els passos que s’apropaven, deixà la feina i s’aixecà per besar-lo: sabia que era en Bàlash. N'hi quedava poc, de fer-ho, i volia aprofitar les ocasions. Sabia que, ja fos perquè marxés amb la lleva o, simplement, perquè en fer-se adult rebutgés les amorosies maternes, ben prest es quedaria sense aquells petons que tan l’afalagaven.
—Bon dia, mare. La Senyora t’ompli de benediccions.
—La Força t’aculli als seus braços poderosos —contestà na Katis, segons el ritual. La cara del fill quedà emblanquinada allà on sa mare l’havia besat, i açò va fer que el rostre seriós de la matriarca es trenqués en un somriure escàs.
—Sembla que avui no ets dormit gaire, mare.
—Ja ho saps, fill meu, dormir no és el que millor faig. Però, no pateixis, que ja dormiré quan la Mare se m'endugui. Ara tinc massa feina per perdre temps en dormir.
—Per què no vas a ca la guaridora? Kisbis et donaria qualque cosa per descansar, potser les seves famoses herbes del repòs. —Sa mare li va fer una evident senya amb les mans, com dient-li tan se val. Bàlash, però, insistí—: Si no dorms, si et manca descans, les tensions no et deixaran acabar la feina de ta vida. Pensa en els petits, mare. Noltros, en Kàtysh i jo, i na Maris potser, ja estem fets, a punt de collir diríem, però ells...
—Què? Vols Donar-li lliçons a ta mare, ara? —contestà na Katis, tot fingint un enutj que no sentia. Així, en conversa íntima amb el seu primogènit, era quan més còmode es trobava i quan més es deixava anar—. No et preocupis tant per ta mare, pobre envellida, que mai deixaré que les circumstàncies m’obliguin a deixar-us descuidats, ni a voltros, creguts quasi adults, ni a cap dels petits. A més, prou de xerrameca i desperta als dròpols dels teus germans. —Llençant-li un tros de pasta remullada, l’escridassà—: M’estàs fent perdre un temps valuós i, si no teniu res per emportar-us als camps quan marxeu, serà culpa teva. I, on és ta germana? Ja tindria que ser aquí, na Maris. L’he despertada fa una bona estona.
La veritat és que, malgrat l’edat, prop dels trenta cinc, na Katis encara era l’enveja de les dones de Balariash. Per qualque cosa li posaren de joveneta el cognom de la Bella, el qual encara era del tot vigent. Els anys i les penalitats de la vida illenca no se li reflectien, al rostre, encara suau i amb ben poques arrugues: just uns vanos subtils que li vorejaven els ulls. Estava gairebé com quan es casà amb en Baleir, just als setze. Llavors, na Katis era plena d’il·lusions i esperances, que pensava que el jove espòs era l’home més meravellós que mai hagués conegut. Estava segura de ser l'al·lota més afortunada de tot Màrish, el seu poble natal; potser fins i tot de tota la Menor. Fou un matrimoni de conveniència. Rere la mort del Bàlar d’aleshores, es cregué necessària una aliança entre la sang dirigent i el llevant més llunyà, fort en el comerç i en homes d’armes. Es necessitava descendència perquè la casta dels Bàlar es mantingués, i na Katis fou la triada per criar-los.
N’era ben conscient d’açò, ella, i de bon principi no es féu cap il·lusió. Però, per sort, aquell enllaç esdevení ple d’amor. En Baleir, na Katis descobrí un home dolç, amorós, ple de bonhomia, poc amic d’aldarulls i que fugia de l’afició desmesurada al vi dels illencs que s'ho podien permetre, i dels que no però malbarataven la fortuna en aquell vici. Tot açò, sense renunciar a unes fermes conviccions i molt conscient dels deures de la posició privilegiada que li corresponia.
Dia rere dia, na Katis sentí créixer un sentiment que, al principi, el considerà com de respecte, però que ben prest esdevení, fins i tot, d'adoració. Els joves, en contra del que era habitual i del que la majoria podria haver esperat, s’enamoraren.
Per açò, per aquest sentiment que els unia, la separació forçada per l’allistament a la lleva púnica del marit deixà la jove i enamorada Katis sense el suport vital que acabava de trobar i atemorida pel què podria passar. Però una altra vegada tingué sort. Per una banda, els fills que s’havien obligat a tenir en ràpida succesió i, per una altre, les obligacions del rang social que, en tot moment, li ompliren i atrafegaren l'existència.

Per descomptat que en Bàlash n’estava orgullós d’ella; cap dels seus companys tenia una mare així, tan jove i tan formosa. La majoria de les dones illenques duien el pes de la feina feixuga marcat al cos. Prest les carns se’ls afluixaven per la maternitat i el rostre se’ls colrava pel sol i la saladura, donant-les una fesomia de duresa que se'ls ajustava com el caràcter mateix de l’illa. I açò valia tant per a les dones illenques de naixement, bàlar o nurair, com per a les nouvingudes, serventes o dones comprades per maridar. I és que la vida de la mare del foner podia arribar a ser molt dura, encara que, per descomptat, tenia moltes més compensacions que la de qualsevol serventa.