dissabte, 5 de juny del 2010

ARRIBADA AL PLA DEL FESTIVAL






Dues imatges de Sa Penya de s'Indio (Es Mercadal), davall la que varen acampar els balashnir en arribar al Pla d'es Festival (on avui en dia hi ha el Es Mercadal).

Després d’una llarga jornada de camins enfangats i torrenteres plenes a vessar, aparegué el roc vermellós que dominava l’entrada al pla del Festival: el Cap del Gegant; sota el seu resguard romandrien amb la resta del clan. Per sort no havia plogut i tot havia estat més bo de fer del que no es pensaven.
Quedava una estona de claror, però no podien enredar-se; tot s’havia d’enllestir abans de que fos nit fosca. Les pells dels tendals impermeabilitzades amb sèu de bou es muntaven amb facilitat; si per fi el cel es decidia a descarregar, ben segur que els trobaria a redossa. Aquella feina de muntar i desmuntar el campament era cosa de dones i servents, i ben cert que eren eficients fent-ho. Mentrestant, els homos duien les bísties als tancats del mercat, un poc més avall, on romandrien fins l’endemà. Els propietaris i tota una colla d’ajudants els revisarien per a la venda, per assegurar-se que no s’haguessin fet mal pel camí. Hi havia massa bon negoci en joc i ningú se’l volia perdre per traus i potes inflades.
Quan acabaren la feina, en Bàlash i en Kàstysh, es van seure dalt d’un penyot que dominava la vall. Un sol invisible s’escolava rere els turons de gres rogenc, farcits de clapes d’alzinars foscants. La claror esmorteïda de la jornada era prop d’exahurir-se en una explosió de colors inimaginables. Dessota, el pla del Festival ja era enfosquit i les estructures aixecades per les proves just eren visibles. Els germans, però, miraven més enllà.
—Han arribat, Bàlash?
—Si tu no ho veus, com vols que ho faci jo?
—Només veig boscos i penyals. A més, les roques grises d’enfront m’enfosqueixen la visió. Vermell o gris, aquí no hi ha cap més color, i a jo m’agraden més el blanc de ca nostra. Però, no, els nurair no hi són.
Sense fer gaire cas de les preferències rocoses de son germà, en Bàlash li digué:
—Arribaran més tard, tal vegada de nit; tenen més camí que noltros. Empraran torxes, segur.
—Qui els sent, pot pensar que són els del foc. Uns xerraires són.
—Kàstysh, són tendals allò? Allà, cap a mar? —En Bàlash anava a la seva.
—Si, molts.
—Els nortenys... Si noltros visquessin tan prop com ells, també hi arribarien, prest. Si gairebé es poden veure els fums de Sannir o de Fossenir.
Els dels assentaments de la costa nord eren en la tercera força del Festival. Tota la costa de tramuntana, i el tram central encara més, era plena de cales i redosses, de veritables ports on, anys enrere, s’havien assentat traficants i pirates. Cap d’ells tenia, però, el mateix origen. El més important era Sannir, just quatre barraques i un parell de coberxos de fusta al fons del port del mateix nom i protegits per l’impressionant Cap de Tramuntana i l’illot dels Porros. No eren molts a la família els que se’n volien recordar, però pels germans era un orgull que s’àvia hi fos originaria, de Sannir. No l’havien coneguda, s’àvia, però els havien contat tantes històries meravelloses que se l’admiraven. L’amor dels avis, en Balèrish al Bàlar i na Màstula de Sannir, havia esdevingut una de les glosses més demanades quan els cantaires mostraven als pobles el seu art. Arrel d’aquell maridatge llegendari fou quan els septentrionals començaren a participar a les proves. Però no fou gens fàcil, perquè els nurair no en volien saber res. La capacitat de convicció dels bàlar i el fet de que guanyar als pirates nortenys fos considerat com a massa bo de fer, facilità molt les coses. I és que tot el que fos guanyar els hi agradava, als nurair.