L'ORACIÓ DE L'OFICIANT

Presumpte "taula/altar/pedre suport/el que sigui" de Na Comerma de Sa Garita. Devant d'un lloc semblan fou on l'oficiant va invocar els déus a l'inici de la cerimònia.

Quan tot fou preparat per iniciar la cerimónia, l’oficiant principal, un homo d’edat indeterminada que ben bé hagués pogut tenir cent anys, aixecà els braços per reclamar silenci. Quan d’una banda a l’altre del pla només s’escoltava el buf de l’oratge i el retruc de la pluja contra el rocam, una veu molt diferent de l’esperada aixecà l’oració inicial:

Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.

Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.

Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.

Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.

Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.

En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.

DÉUS I SACRIFICIS

Dues imatges de Na Comerma de sa Garita, munument talaiòtic proper a sa Torre d'en Galmés i al costat de Ses Roques Llises. En ell m'he inspirat per descriure l'Ara del Pla. Es tracta d'un jaciment sense excavar en el que destaquen els dintells porticats (se n'intueixen sis), que es perllonguen per tot l'espai fins que semblen confluir en una mena de "taula" -es veu a la foto de l'esquerra entremig d'un dels dintells-. Els arqueòlegs desconeixen la funció d'aquest edifici encara que li atribueixen un caràcter religiós. De totes maneres, es reserven atribuir-li un us definitiu fins que no s'excavi a conciència. Fotos Pep Gómez.

Quan finalment hi foren tots, els sis joves de cadascuna de les sis poblacions bàlar es van agrupar al costat dret de la portalada, on manava la tradició, al sud de l’Ara central. Els nurair eren al nord-oest del monument religiós, a l’esquerra, mentre que els septentrionals al nord-est; entre els tres grups gairebé rodejaren l’estructura central.

L’Ara que s’aixecava al centre de l’esplanada era una edificació antiga, aixecada amb grans cantons treballats com els de les talaies, encara que no tant alta com aquestes. La part superior mostrava un entramat complex d’espais porticats que s’obrien a sis llindes. Tota l’estructura superior podia cobrir-se o descobrir-se segons la ocasió —ara estaven descobertes, per molt que plogués—. Dalt d’ella esperaven, immòbils, els representants dels principals santuaris de l’illa. Sis eren aquells oficiants, preparats pels rituals de l’inici i pels sacrificis necessaris per tal d'assegurar el correcte desenvolupament del Festival.
Sis ofrenes eren menester, una per a cadascun dels déus principals. La primera i principal era la dedicada al patró del Festival, la Força, al que ja molts anomenaven amb el nom semititzat de Mèlkiash; a ell li sacrificaria un bé blanc sens màcula, ben net i al que haurien pentinat moltes vegades amb pinta de boix; un jove novici vestit de blanc el pujaria dalt l’Ara carregant-lo a l’esquena. Les vísceres d’aquest be, el fetge principalment, s’emprarien per llegir els auguris; infalibles.

La segona ofrena seria per a la Mare, deessa principal de l’illa però que en èpoques de freds i humitats preferia deixar el protagonisme en mans del seu consort; per a ella se sacrificaria una truja de mamelles ben plenes, símbol de la maternitat universal.

El tercer sacrifici aniria dedicat al déu Ferotge, una entitat molt antiga i a la que en aquells moments de la història illenca molts confonien amb el púnic Baal. Aquest déu maleit vigilava els mortals per enviar-los rajos i turmentes quan trobava que no s’havien regit d’acord a les tradicions. Per a ell hi hauria un poltre negre sense rastres d’altres colors, el més salvatge de l’illa.

La següent divinitat honorada era el Sol, germà bessó del Ferotge però d’esperit més moderat i pacificador. Un déu generador de vida i lamb atribucions i poders que podien confondre’s amb els de de la Mare; era una qüestió local, honorar més a un que a l’altra. Pel Sol es sacrificaria un boc blanc, jove i ple de vitalitat.

A la Lluna, regna de la intimitat, dominadora del món desconegut, deessa tímida i enemiga de la companya d’altres déus, regidora de la nit de de tot el que es realcionava amb la foscor, se li oferiria una àmfora del millor vi dolç de les terres ibèriques, com a consol per la seva solitud.

I per fi, la derrera ofrena seria pels déus de totes les coses, un grup divers de déus de menor poder però fonamentals pels camps i conreus, pel mar i la terra, pels arbres i els matolls, per a la cacera i la pesca, i per tot allò que acompanyava la vida diària dels illencs; a ells se’ls oferirien els fruits dels camps, les aus més greixoses i els peixos més grossos.

Totes les ofrenes cremarien fins a consumir-se en els sis focs cerimonials, un davant de cadascuna de les sis portalades del santuari. Sis, un número especial, màgic, per molt que ningú sabés per què; i si qualcú ho sabia, potser el gremi dels oficiants que eren els salvaguardes de totes les tradicions, era un dels secrets més ben estotjats de l'illa.

CONTES DES DE LA MIGDIADA

Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010

Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.

CLANS I RITUALS

En Bàlash i en Kàstysh es van retirar pel ritual d’una preparació plena de cerimonials. El primer que van fer després de deixar el foc fou guarnir-se amb les pintures del clan. Un a l’altre es van decorar rostre i tors amb colors blaus i negres. Ulls enfosquits, galtes retxades i pit ple de senyes que s’entrecreuanven; tot açò els feia semblar ésser sobrenaturals, tal vegada semblants als gegants primigenis. Es deia que l’origen d’aquell costum venia d’enfora, dels dies llunyans en què els primers foners havien arribat a l’illa, i que ho feien per atemorir l’enemic, cosa que a bon segur aconseguien.
Un cop satisfets pel resultat, es van dirigir cap el pla. Vora el corriol principal, al costat d’una alzina gegantina que dominava la vall, es van trobar amb els altres balashir. El mestre Hàntish els havia alliçonat: heu d’arribar junts. Sou un equip i tothom se n’ha d’adonar; i recordeu-vos: us estaré vigilant! Després de saludar-se i e baixar un costeret, van arribar al pla i a la portalada que donava accés al tancat de les proves. El rebombori de la gentada dominava qualsevol renou; tothom s’afanyava per no perdre’s res. Però no van ser els primers en arribar; el tancat ja era ple de joves.
Al centre de l’esplanada del Pla del Festival cada any es construia un tancat amb troncs tendres de pi. La portalada, l’únic accés, era custodiada per dos joves oficiants que l’obrien i la tancaven cada vegada que hi entraven participants.
Ells tenien ben clar on anar, així que tot d’una es van reunir amb els altres bàlar. Cada clan ocupava un cantó, i si el que s’ho mirava no ho hagués sabut per endavant, no hagués trigat gaire en adonar-se de les diferències. Els cossos, lluents per l’oli de llentiscle amb que se’ls havien untat, eren decorats amb de colors diferent segons el clan; impossible confondre’ls.
Els nurair duien dibuixos vermells i negres i el seu aspecte general era d’extrema ferotgia. Rostres joves però ja coberts de barbes atapeïdes —a primer cop d’ull no es distingia cap al·lotot—; cabells llargs i greixats, lluents com la nit, recollits en trenes gruixudes o fitxats al front per una de les fones; mirades fosques i reptadores; punys tancats i muscles en tensió. Per tota vesta duien vellons cobrint-los els avantbraços i les canelles, encara que qualcun també s’havia fermat un tapall blanquinós. De totes formes, gairebé tots anaven nus. Les pells eren brunes i la fesomia molt més semblant a la d’en Kàstysh que no a la d’en Bàlash. Ells s’enorgullien de ser l’estirp dels pobladors originals, els famosos gegants. I és que entre els ponentins no es donava gaire la mescla de sangs. Eren tant gelosos de la seva identitat que rebutjaven el mestissatge; com a molt, casoris amb dones bàlar per motius polítics o comercials. De tard en tard s’ajuntaven amb dones de la Major i sempre pel mateix; els sentiments sempre quedaven al merge, no existien. No és que no n’hi haguessin de fills mesclats, criatures tingudes amb dones comprades, i tant que sí, però mai arribaven a res important dins de la societat ponentina.
Els septentrionals o nortenys, com tothom els hi deia, no mantenien cap casta d’identitat, ni d’indumentària ni d’estètica. Era un grup heterogeni on hi havia de tot: alts i baixos; morenos i castanys, fins i tot qualque pèl-roig; ulls foscos o més clars. I cap d’ells mostrava la planta dels nurair. Sí que n’hi havia, d’al·lots forts, és clar, però sense el posat ferotge dels ponentins. I tampoc anaven nus. Vestien saions curts o faldillons de tots colors, des dels grisos i blaus més clars, fins els marrons i negres. El que més els diferenciava, vestes a part, eren les cassoletes de cuir amb reforços de bronze amb que es guarnien el cap. Pocs duien la cara decorada, i els que sí que s’havien pintat, lluien colors blancs i blaus. De totes maneres i de molt, eren els més elegants. Encara que fossin de nissaga pirata —açò deia tothom a l’illa—, visquessin en barraques i covals, i es guanyessin la vida com assaltants costaners, s’ha de reconéixer que sabien vestir-se.
El grup bàlar, a més de dur els colors blaus i negres, no es diferenciaven gaire del nurair; no de bades també lluïen els cossos nus i lluents pel sèu de llentiscle, mostraven indiferència al fred i al plugim d’aquell matí de tardor, i els cabells i les proteccions eren idèntiques. I és que no podia ser d’una altra manera, perquè l’origen d’uns i d’altres era el mateix. Per cercar qualque diferència: els cossos dels bàlar solien ser menys musculats i n’hi havia qualcun més alt i amb els membres estilitzats, com el mateix Bàlash. En general, també semblaven més joves i manco fets.
El que ningú deixava de dur, ni bàlar, ni nurair, ni fins i tot els septentrionals, eren les tres fones amb que gairebé naixien. La més emprada, la mitjancera, la duien revoltada al braó; una altra els penjava de la cintura, i la tercera, la llarga, variava segons el clan. Els nurair i uns quants dels bàlar l’empraven per fermar-se els cabells al front. Aquesta era una tradició antiga que s’estava perdent entre els bàlar, més oberts a les innovacions que els ponentins. Un bon dia s’havien adonat que era més bo de fer desfermar-se-la del braó o agafar-se-la del cenyidor que no desnuar-se-la del cap. Els nurair, per contra, mantenien aquell costum com a senya d’identitat: l’eixamplament per a la bala el situaven al front i els cordatges, penjant-los per l’esquena o sobre l’espatlla esquerre fins el pit. Deien que açò atemoria als contraris per la visió del que els causaria la mort.
De fet, sí que ho eren d’atemoridors, els nurair, al menys per a qui no els conegués; però no per en Bàlash. A ell no li feien por; ja els havia vençut una vegada, i amb la mateixa parafrenàlia i el mateix mostrari de posats salvatges. Més que res li feien gràcia. En Bàlash sabia que tot allò no deixava de ser una representació, l’escenificació d’uns ritus antics que ningú volia perdre. Tots provaven de mostrar molt més del que tenien, semblar més ferotges i salvatges del que de veres eren; fins i tot ell. I ho aconseguien.

EL PLA DEL FESTIVAL

Visió del poble d'Es Mercadal des del Toro. En aquest pla als peus de la muntanya seria on s'ubicaria el Pla del Festival amb totes les estructures anexes: el mercat, els tancats pels animals i les zones d'acampada dels diferents clans (foto de Menorcaweb). A la foto petita una mostra de boira sobre Es Mercadal en un matí humit com el del día del Festival (foto de la web d'en Kike Cardona).

Fent enfora aquells pensaments, en Bàlash es dirigí cap al foc de la família; estava mort de fam. Sa mare tindria llet calenta i blat capolat, tot a punt. Ben espès, com m’agrada, es va dir el jove a mesura que s’hi apropava.
Al primer que va trobar fou en Kàstysh.
—Ja era hora. Fa una bona estona que esper que acabis de xerar amb aquesta guaridoreta teva.
—Va, calla i passem un tassó.
—No, si encara farem tard. Ja pots frissar, que jo ja me l’he menjat, el meu.
—Hi ha temps, Kàstysh. No començaran sense noltros.
—Que frissis! Que no és menjar i partir, açò; hem de fer coses, encara. De veres, de vegades sembla que no hi ets.
Sa mare se’ls va mirar, però no va dir dir res. Uns ulls preocupats rallaven per ella; patia pels seus fills. Patia, però al mateix temps mantenia un posat de seguretat que en Bàlash hagués volgut per a ell.
Des de l’altre banda del foc, els petits també se’ls miraven. En Balèrish acaronava les plomes del seu inseparable falcó.
—Quina enveja, eh?
—A tu encara te’n falta, però jo... —En Púnish sí que es moria per ser on son germans. Quan em tocarà?, es repetia.
El camp bàlar era pres d’una activitat frenètica. Les dones s’afanyaven en recollir-ho tot per, després, dirigir-se cap a veure les proves. L’organització, com sempre a càrrec de l’estament dels santuaris, havia habilitat unes plataformes de taulons des d’on es dominava el pla, però no hi cabia tothom. Per açò, els que no tenien lloc reservat —per descomptat, els dirigents sí que en tenien—, frissaven per fer-se amb el millor del que quedés. I els que no ho aconseguien no tenien cap més remei que enfilar-se a les alzines, escalar els rocams de la vora o pujar els costers més pròxims. Des d’aquelles distàncies era mal de fer reconèixer ningú, però el que es perdia en precisió es guanyava en grandiositat: la panoràmica era espectacular.
Per una altre banda, en un camp annex més ampli que el de les proves, els comerciants i mercaders acabaven d’enllestir els darrers retocs al recinte del mercat. Durant aquelles jornades al mercadal, com l’anomenaven els illencs, es comprava i es venia de tot, des d’animals de tota casta —el principal negoci eren els muls a l’engròs—, fins a teles i fils, bales de llana i objectes d’espart, cordam de cànem, terrisses i vaixelles foranes, còssils locals, els cosmètics orientals més fins i cars, el valuós oli d’oliva d’Ibèria, estris de ferro per a qualsevol feina, joies finament treballades i altres més grolleres per a les economies más dèbils, metalls en brut i, per descomptat, esclaus, gairebé tots dones. També hi havia parades de menjar i recons plens de cistells on els camperols oferien allò que els sobrava, ben poc. L’esplanada era caramull de taulells de post, d’estores esteses, de pedres planes que feien de mostrador; qualsevol cosa per a que el comprador pogués apreciar la qualitat del que s’oferia. I encara que en aquelles hores la calma era relativa i la pluja ja ho havia remullat tot —només els més rics tenien tendals per protegir-se—, la feina no s’aturava. D’aquí una estona tot canviaria i el desgavell creixeria fins a convertir-se en eixordador: els crits dels venedors per atreure clientela; els bels, grunys, remucs, grinyols i qualsevol renou imaginable que pogués sortir de la gola d’un animal; les coces i bots de les bísties indomades. Tot açò adobat per la cridòria de fons dels que no volien perdre’s allò pel que havien deixat ca seva: les proves del Festival. Les olors de les mercaderies; les fortors d’homos i bísties suades; la pudor de pixums i d’excrements frescos.
L’agradable perfum de la terra amarada pel plogim i la banyadura no se sentia, al mercadal, pero a ningú no semblava importar-li. Aquell no era dia per sutileses; era dia per a l’acció, per xalar i provar de fer calaix.

LA VISITA DE N'AINERÍS

Quan els germans retornaren als seus focs ja era negra nit. Per açò, ni ells ni ningú es va enredar en res que no fos del tot imprescindible. Encara no havia plogut, però tothom s’olorava que ho faria, i prest; la posta no sol enganyar.
Els cossos castigats pel viatge demanaven repòs i, sense remei, la son els guanyava. La nit no seria fàcil i el descans, a bon segur, mogut. Els competidors d’ensoldemà somiarien amb la glòria i els que encara no tenien l’edat per participar-hi, com en Púnish i en Balèrish, s’imaginarien quan els hi toqués ser els herois.
En Kàstysh va somiar amb la victòria, però ho féu tranquilitat, amb un somriure que només es rompia entre ronc i ronc. Al seu costat, en Bàlash es movia inquiet. Li va costar agafar la son, i quan ho va fer les visions no van deixar d’assetjar-lo: braços afeblits, esquenes ferides i mal adobades, cossos esgotats a mitja prova. A més, no havia vist n’Ainerís; un mal auguri.
La matinada arribà i ho va fer tant fosca que just semblava que la nit no s’hagués acabat. La claror, sumorta per cúmuls gegantins i foscants, provava de trencar per llevant sense èxit; i plovia. En Bàlash ja ho sabia, no de bades la renou de les gotellades l'havien acompanyat bona part de la vetlla. Quan sortí del tendal, la fredor de la pluja li remullà la cara. Però aquelles esgarrifances no foren res comparat amb la visió sobtada: n’Ainerís davall la pluja, empapada.
Preciosa; només açò fou capaç de dir-se el jove. Els cabells negres recollits en dues tornelles revoltades, una a cada banda; la cara lliure de destorbs. Sí, preciosa! Només duia la túnica curta de llana, la de feinejar a l’hivern. Xopada per la pluja, se li aferrava al cos i aquelles formes que embogien en Bàlash se mostraven sugerents. Preciosa, no podia deixar de dir-se.
—M’envia ma mare. —N’Ainerís trencà l’atordiment del jove amb un somriure tímid.
—I què vol la guaridora? —I, de cop, es va recuperar de l’atordiment, i es va adonar que n’Ainerís estava empapada—. Però, en què estic pensant? T’estàs banyant! —i li obrí el tendal.
—No passis pena, de totes maneres ja estic xopa; no vindrà d’açò. —De dins la túnica tragué un paquet petit, una mena de saquet—. Ma mare diu que poden ser-te d’ajuda. —Davant la mirada d’estranyesa d’en Bàlash, li va aclarir—: Són herbes; herbes especials. No sé ben bé què són, jo. Diu que t’ajudaran, i si ella ho diu... Les has de roegar, enviar-te el suc i llençar la polpa.
—I a què m’han d’ajudar?
—Ara t’ho anava a dir; que ho ets d’impacient! M’ha dit que si no poguessis més, si veiessis que no hi arribes, empra-les. Però només si no tens cap més remei.
—Llavors, són perilloses...
—Com pots dir, açò? Creus que et donariam res que et pogués fer mal?
—Ja ho sé que no. Però com que m’avises tant... —En Bàlash li agafà el paquet i, alhora, aprofità per retenir-li la mà—. Dóna-li les gràcies a ta mare.
Sense fer res per enretirar la mà, n’Ainerís va afegir:
—També m’ha dit que vols que ens casem abans d’embarcar-te
Els ulls de l'al·lota el va travessar i en Bàlash, torbat, abaixà la mirada.
—Sí; què no et sembla bé?
—I quan m’ho pensaves dir?
—N’havíem rallat, noltros...
—Però jo esperava... -i n'Ainerís va abaixar els ulls per mirar-se un peu que no deixava de more's.
—El què jo vull, estimada, es ser el teu homo abans d’anar-me’n, estimar-te cada dia com la meva dona fins que m’hagi d’embarcar.
—I jo també ho vull, Bàlash, però m’ho esperava d’una altre manera. Més...
—Com? —En Bàlash no entenia res.
—És igual; no em facis cas —i, de cop, es va oblidar de peus i se'l va tornar a mirar amb ulls tendres—. Seré ta dona, Bàlash, i compartirem nostre temps, per poc que sia. I abans que te’n vagis em deixaràs un record inesborrable: un fill.
N’Ainerís, sense esperar resposta, retirà la mà i féu mitja volta. En Bàlash, estorat, se la va mirar fins que va desaparèixer entre els tendals. Sempre el sorprenia, aquella dona; per una maduresa inusual, per coneixements insospitats o, com ara, per comentaris inesperats.
Un fill... Ainerís, estimada meva, tens raó, haurem de tenir un fill; t’ho dec, i també a la família. Però, quan temps ens quedarà per a noltros? O seré com mon pare i et llegaré una vida de patiments? Va sacssejar el cap per fer enfora un pensaments tan foscos com els nivolats que degotaven. No, Bàlash, no ho pensis, açò. Tu tornaràs prest, segur. I sereu feliços, n’Ainerís i tu, i un munt de fillets i filletes que ompliran ca vostra de riures i escàndols.
De cop, un rebufada acompanyada de pluja el va retornar a la realitat. Fins a quin punt era l’amo del seu futur? Sabia que, si tot anava com havia d’anar, se n’aniria prest; massa prest. Era just deixar-la? Era just permetre que s’omplís de somnis, estimar-la i, després, desaparèixer? S’ho mereixia, n’Ainerís? Capcot sota la pluja, en Bàlash pensava si no estaria millor amb qualcú que la cuidés des de devora. No se’n cansaria d’esperar-lo? I si quan tornés...? Tots aquest pensament li emboiraven un cap que hauria d’estar concentrat en les proves i no rodolant entre cabòries de futurs incerts.

Tot ho estàs fent malament, Bàlash: la preparació, la concentració, tot. Com te’n vols sortir? Potser que preguis a la Mare, a veure si t’escolta.
En aquell moment se’n recordà del paquetet de n’Ainerís. Li féu una ullada i se’l va penjar del cenyidor de les fones. Per si de cas...

ARRIBADA AL PLA DEL FESTIVAL

Dues imatges de Sa Penya de s'Indio (Es Mercadal), davall la que varen acampar els balashnir en arribar al Pla d'es Festival (on avui en dia hi ha el Es Mercadal).

Després d’una llarga jornada de camins enfangats i torrenteres plenes a vessar, aparegué el roc vermellós que dominava l’entrada al pla del Festival: el Cap del Gegant; sota el seu resguard romandrien amb la resta del clan. Per sort no havia plogut i tot havia estat més bo de fer del que no es pensaven.
Quedava una estona de claror, però no podien enredar-se; tot s’havia d’enllestir abans de que fos nit fosca. Les pells dels tendals impermeabilitzades amb sèu de bou es muntaven amb facilitat; si per fi el cel es decidia a descarregar, ben segur que els trobaria a redossa. Aquella feina de muntar i desmuntar el campament era cosa de dones i servents, i ben cert que eren eficients fent-ho. Mentrestant, els homos duien les bísties als tancats del mercat, un poc més avall, on romandrien fins l’endemà. Els propietaris i tota una colla d’ajudants els revisarien per a la venda, per assegurar-se que no s’haguessin fet mal pel camí. Hi havia massa bon negoci en joc i ningú se’l volia perdre per traus i potes inflades.
Quan acabaren la feina, en Bàlash i en Kàstysh, es van seure dalt d’un penyot que dominava la vall. Un sol invisible s’escolava rere els turons de gres rogenc, farcits de clapes d’alzinars foscants. La claror esmorteïda de la jornada era prop d’exahurir-se en una explosió de colors inimaginables. Dessota, el pla del Festival ja era enfosquit i les estructures aixecades per les proves just eren visibles. Els germans, però, miraven més enllà.
—Han arribat, Bàlash?
—Si tu no ho veus, com vols que ho faci jo?
—Només veig boscos i penyals. A més, les roques grises d’enfront m’enfosqueixen la visió. Vermell o gris, aquí no hi ha cap més color, i a jo m’agraden més el blanc de ca nostra. Però, no, els nurair no hi són.
Sense fer gaire cas de les preferències rocoses de son germà, en Bàlash li digué:
—Arribaran més tard, tal vegada de nit; tenen més camí que noltros. Empraran torxes, segur.
—Qui els sent, pot pensar que són els del foc. Uns xerraires són.
—Kàstysh, són tendals allò? Allà, cap a mar? —En Bàlash anava a la seva.
—Si, molts.
—Els nortenys... Si noltros visquessin tan prop com ells, també hi arribarien, prest. Si gairebé es poden veure els fums de Sannir o de Fossenir.
Els dels assentaments de la costa nord eren en la tercera força del Festival. Tota la costa de tramuntana, i el tram central encara més, era plena de cales i redosses, de veritables ports on, anys enrere, s’havien assentat traficants i pirates. Cap d’ells tenia, però, el mateix origen. El més important era Sannir, just quatre barraques i un parell de coberxos de fusta al fons del port del mateix nom i protegits per l’impressionant Cap de Tramuntana i l’illot dels Porros. No eren molts a la família els que se’n volien recordar, però pels germans era un orgull que s’àvia hi fos originaria, de Sannir. No l’havien coneguda, s’àvia, però els havien contat tantes històries meravelloses que se l’admiraven. L’amor dels avis, en Balèrish al Bàlar i na Màstula de Sannir, havia esdevingut una de les glosses més demanades quan els cantaires mostraven als pobles el seu art. Arrel d’aquell maridatge llegendari fou quan els septentrionals començaren a participar a les proves. Però no fou gens fàcil, perquè els nurair no en volien saber res. La capacitat de convicció dels bàlar i el fet de que guanyar als pirates nortenys fos considerat com a massa bo de fer, facilità molt les coses. I és que tot el que fos guanyar els hi agradava, als nurair.