EN BÀLASH ARRIBA A CA NA KISBIS

Després de patir el turment del coster, en Bàlash arribà a ca la guaridora. Hores d’ara, l’esquena li cremava com un mar de flames. El dolor era tan insuportable que tingué que estalonar-se al llindar, sense esma per fer ni una passa més.
—Ainerís, Ainerís...
A l’al·lota, que feinejava pel pati, li semblà reconèixer la veu. Sí, era el seu estimat! Però quina veu més desmaiada... I si qualcú s’havia fet mal? O, pitjor encara, i si era ell qui estava malalt? En Bàlash no s’atreviria a visitar-la sense demanar-li permís a sa mare, i manco en aquella hora; no, no era tan agosarat. Així que qualque de dolent pasava.
Resolta, però amb el rostre marcat per la preocupació, obrí la porta. Just veure’l, n’Ainerís se n'adonà que en Bàlash estava ferit. L’agafà per la cintura, el féu entrar al portal i el va seure al banc de pedra del pati, en el primer recó buit que va trobar.
—Mare, mare! Frissa, és en Bàlash. Malferit! —N’Ainerís cridava sense deixar de aguantar el cap mig desmaiat del jove .
La guaridora arribà eixugant-se les mans al davantal i, després d’una certa sorpresa inicial, estudià amb mirada experta els ulls del ferit.
En Bàlash, amb mitja veu, li digué:
—La ferida..., l’esquena, guaridora.
—Prou que ho sé. Però el mal ja t’ha envaït. Els ulls m’ho mostren. Tot m’ho mostren, el ulls. I a tu t’espurnegen com el caliu encés. I açò vol dir que el mal t’està posseint; són les febres. Així que no ens podem enredar en xerrades inútils. —Mentrestant, na Kisbis enretirava l’embenatge sagnat—. Ainerís, desperta! Deixa de mirar-lo com si fos homo mort i fes qualque cosa de profit. Ajuda’m; agafe’l, cap el jaç. Ha de reposar. Vés netejant-lo, i fes-ho tot d’una. La ferida amb aigua d’escabiosa; i recorda: tèbia, que no cremi. Malda que quedi ben neta, sense restes de bruticia. Remena-la bé, sense por de fer-li mal, que no res ha de malbaratar la curació. Sí, ja sé que ho saps, però ara no hi ets. —Sa mare sempre aprofitava per alliçonar-la—: Després, benes netes, ben fort i sense por de fer-li mal. I mentrestant m’esperes, refresca'l amb aigua de roses. Vaig a preparar un emplastre fresc, que els que tenim estan un poc passats. -I mentre se n'anana-: Esper que no sigui massa tard. Els mals esperits...
Na Kisbis s’apressà cap a l’estudi del fons, on preparava els guariments. Aquella sala, la més fosca de la casa, era atapeïda de flascons i cossiols de tota mida, i sempre hi coïa qualque cosa en un petit foc. La guaridora, amb moviments precisos, obrí un pot rere l’altra, sense dubtes. Tenia molt clar què cercava, quins remeis eres els adients. Així, els pots i saquests es foren arrenglerant al seu davant fins que na Kisbis se sentí satisfeta. Tot seguit, tancà els ulls per demanar l’estaló de la Mare Guaridora i afegí un grapat d’hipèric en un morter d’ullastre; el triturà ben fi. Després li ajuntà un brot de molsa del torrent, una busca de liquen d’alzina i un trosset de rosegó de pa mig florit. Ho tornà a remenar tot, aquesta vegada maldant de no triturar-ho. Per donar-li la consistència precisa, li afegí una mesura de sèu de bou que havia bullit dues vegades; per clarificar-lo, li havia dit a sa filla quan aquesta es queixà per l’olor de la segona bullida. Poc satisfeta, n’afegí un poc més, de sèu. Per fi, amb un gest de conformitat, decidí que l’ungüent tenia la fermesa desitjada. En acabar, trià un gerro de boca ample del recó més fosc de la cambra, un kàlathoi foraster ornat d’animals en negre on guardava l’argila cicatritzant, ben protegida per una pedra plana de gres porós. Perquè l’argila ha de respirar, Ainerís, que així es manté pura i el seu efecte és immediat. Aquella terra de propietats meravelloses se la duien des de les faldes d’un dels turons rogencs de vora mar, a tramuntana, que no pot ser d’una altre banda, recorda-ho, filla, d’aquell coster i de cap més; sempre procurava tenir-ne una bona provisió. Un cop va haver embolicat l’argila en un drap humitejat, agafà una caixa de fusta d’un prestatge del costat de la porta. Abans d’obrir-la, passà suaument la mà per sobre dels signes gravats: uns petits cercles concèntrics flanquejats per un reixat. Era una caixeta antiga, herència de l'estirp més antiga de les guaridores de Balariash, on hi guardava les agulles d’os i bronze que emprava per cosir ferides; tot un tresor. Tot seguit, agafà el bolic de nervis i tendons estirats que emprava per suturar. Per fi, carregada amb tot el que li feia falta, retornà al costat de n’Ainerís i el jove malferit. Tot el procés li dugué poc temps, a na Kisbis. La precisió dels moviments, la mesura del pas entre aquell desgavell de còssils i gibrells, de cabassos i paners que vessaven, feia que mai fes trajectes inútils. Cada cosa tenia el seu lloc i tot era a l’abast. Fins i tot el sostre baix, creuat per bigues de mata sobre les que descansava el teulat de bruc i canyís enfangat, n’era ple: manats d’herbes posades a secar. Era un racó a vessar d’olors intenses, que s’entremesclaven fins aclaparar al que no n’estava acostumat. Des de les agradables flaires de la menta, la camamil·la, el romaní, la farigola o el tem, fins a fortors poc definides que sorgien de cubells arraconats, com si volguessin passar desapercebuts. De tot hi havia

NA KISBIS, GUARIDORA DE BALARIASH

Ca na Kisbis, la guaridora de Balariash (cercle excavat a Sa Torre d'en Galmés, costat nord). Foto d'en Pep Gómez.

Previ: en Bàlash, ferit pel falcó en voler robar-li un poll del niu, envia son germans a ca seva per enredar sa mare. Mentrestant, ell se'n va a ca la guaridora perquè el sani sense que sa mare se n'entemi.

Així que els germans marxaren, en Bàlash agafà el camineu que rodejava el turó fins enfilar-se per l’altra banda. Era allà on, adossada a la murada septentrional, s’aixecava la llar de la guaridora. Des d’aquell costat del poble la vista perdia el blau del mar, però s’omplia d’una verdor difícil d’imaginar. Els sembrats sovintejaven fins el Turó Sagrat, el clar dominador del paisatge illenc, i també cap el fortí d’Ialash, un dels antics bastions fronterers dels bàlar. Envoltant-los, com un mosaic inacabat, els alzinars enfosquien uns camps que s’allunyaven cap a els turons vermells de més enllà i les ondulacions fonedisses de la tramuntana més turmentada.
En Bàlash sabia que la guaridora i sa filla serien a casa. Segur que ja haurien retornat dels camps. En aquell hora, quan el capvespre es torna fosquet, tothom s’abocava a les feines domèstiques, i elles, en açò, no eren diferents dels altres. Les trobaria feinejant, atrafagades entre perols fumejants, mesclant ungüents i esmicolant compostos pels beuratges.
A mesura que caminava, la ferida li feia més mal. La pressió de l’embenatge d’en Kàstysh el martiritzava. El cap li rodava. Aquell camí, que tantes vegades havia fent encalçant-se amb els companys, ara no s’acabava mai, esgotador, i es veia obligat a alenar cada vegada més profundament per aconseguir un poc d'aire que li permetés d’arribar. I encara sort que no hi havia ningú xafardejant. Sinó, tot serien raons, i sa mare s’assabentaria abans d’hora, del malpàs. Per sort per l'al·lot, molts dels casalots d’aquell costat estaven en desús i, la majoria, sense habitar. Tothom havia cercat el raval assolellat de migjorn per tal de fugir d'humitats i vents. Tothom havia percaçat mudança, menys els de ca la guaridora i un parell més. Ells es mantenien fidels a la llar dels avantpassats.
Ca na Kisbis era una casa estranya, i no només per ser ca la guaridora, que amb açò ja n'hi hauria prou. Era una casa sense homos, ni a l’illa ni tampoc embarcats. Només la feina com a guaridora, tres campeus que conreaven i quatre cabres que duien a pasturar, mantenien l’economia familiar. N'Ainerís i ses dues germanes petites s’hi encarregaven. Munyien i formatjaven, i també llauraven i collien. No es podien permetre ni servents ni ajudants. La família de la guaridora, per molt que fos dels bàlar originals, era de les més pobres de Balariash. Na Kisbis, fins allavoneses, havia estat una dona sense sort. De ben jove maridà amb en Bórash, el fill d’un modest propietari rural de Jàmash, de l’altra banda del Gran Barranc. Contaven mantenir-se amb l’herència de la jove i amb els beneficis de les terres familiars del marit; també contaven amb la sort d'en Bórash com a mercenari, ja que tenia previst embarcar-se ben prest. Però un estiu de molta sequera, un incendi paürós assolà la propietat del sogres. Va ser just quan la lleva d'en Bórash acabava de salpar. Ho perderen tot, els hisendats. Els ramats moriren asfixiats dins del cortal; les collites socarrimades no donaren ni un miserable gra. I el fill petit, un al·lotet de just deu anys que els feia de pastor, fou trobat mort, cremat entre els bens. Els sogres de la guaridora embogiren i ella, malgrat la seves arts, no hi pogué fer res per consolar-los. Ben cert que prou en tenia amb les filles que li havia deixat son marit. A tot açò, s’hi afegí la notícia de la mort dels altres dos germans d’en Bórash, els que lluitaven a l’Àfrica. Als empobrits sogres tan sols els quedava un fill per sostenir-los en sa vellesa: en Bórash. Na Kisbis, després de veure’ls com s’esfondraven, els acollí a Balariash. Però, per culminar la desgràcia, en Bòrash fou mort just desembarcà, sense temps d'enviar-los ni el fruit d’una miserable campanya victoriosa. Quan la mala nova arribà, els pobres ancians deixaren de menjar i es consumiren, sense que na Kisbis aconseguís fer-los reviscolar. Un rere l’altra, ambdós moriren, escanyolits i amb la mirada perduda. Però la jove era de mena forta, i ella sí que ho va superar. Tenia tres filles ben sanes i que ja tenien edat per treballar. Gaudia d’una feina que estimava i que ni podia ni volia abandonar. Tenia ca seva, la dels avantpassats, quatre trossos de terra dels seus pares i un grapat d’animals per cuidar. Què més puc demanar? No hauré de manllevar; no, no ho faré.
Eren moltes les nits en què na Kisbis, esgotada, mentrestant buscava una son esquívola, imaginava una vida diferent. Si tan sol li hagués sabut fer un fill mascle, en Bórash... Potser la sort li hagués mudat. Tal vegada hagués estat l’heroi afortunat que els mancava, un foner victorios. Però, d'entre aquella desesperança, sempre reeixia una nova guaridora que s’enfortia de nou. Tres filles..., açò és tot. Ainerís, la major i hereva de les seves arts, seria una gran guaridora; millor que ella. Per aquest costat, tot aclarit. I per les petites, bé tot arribarà. No m’han sortit gaire llestes, les petites. Són com son pare, pobretes: bones filletes però curtes de gambals. Tindré que buscar-les un bon marit. Són polides i feinants, així que no els hi mancaran pretendents. Potser no som rics, noltros, però tenim un llinatge: som dels bàlar originals, noltros; açò hauria de contar.

UN MATÍ A BALARIASH

Dematí a Balariash (Sa Torre d’en Galmés). Foto d’en Joan Gómez. N’és prohibida la reproducció sense permís de l’autor.

A l’exterior, aliè als avatars de la família, el sol encara no s’havia mostrat. Malgrat aquesta recança, la vida no s’oblidava de retornar ràpidament a Balariash. L’horitzó volia il·luminar-se per on el port de Màrish s’obria al mar, tot agafant tonalitats rogenques que, de seguida, es flamulejarien d’un gris blavós molt suau. Aquell color tènue era el que tintava el paisatge amb una llum especial, única, que convertia l’illa en quelcom màgic, un indret ple de misteris que reneixien cada dia. I si uns despertaven, molts, d’altres, les bestioles que havien omplert la nit, frissaven d’ensorrar-se en caus foscos o es recloïen en les escletxes amagades dels troncs més vells. Allà, arraullits, s’endormiscarien tot esperant l’arribada d’una nova foscor.
Tota aquesta promesa de claror era la senya perquè a cals Bàlar també s’obrís a la vida. Els bels arribaven inquiets des del cortal; a l’estable, mules i matxos se somovien afamats; i els cans lladraven i grinyolaven per qualsevol renou, pel més petit moviment. Per açò, amb tot aquest xivarri, els germans, empesos pel complidor Bàlash, val a dir-ho, no varen tenir cap més remei que aixecar-se. Poc a poc, varen apareixer somnolents per desdejunar abans de sortir als camps. Perquè no tot era entrenar-se a la vida del foner, perquè no tot seria batallar i lluitar per mantenir-se viu. També s’havia d’aprendre la quotidianitat de l’illa. Llaurar la terra i esbardissar la marina per obrir nous conreus; rebassar soques envellides, ullastres enclavats fins l’ànima de la terra; tenir cura del bestiar i dur els ramats a les pastures; munyir les cabres lleteres. I quan tocava, segar les collites i recollir els fruits dels horts, batre les garbes i esventar el gra, i qualsevol feina necessària perquè la vida continués.
La petita Tànuis, com sempre, fou al darrera en aparèixer. Tan poqueta cosa, pobreta! En aquella hora, la filleta encara no havia aconseguit que els ulls vencessin la son que els tenallava. I és que era, amb diferencia, la més vessuda dels germans. Però, com que també era la preferida de sa mare, la mimadeta, li deien els germans, ningú no la renyava; sinó s’enrederia massa, és clar. Per contra, i per açò encara hi destacava més, el seu bassó, en Balèrish, just aixecar-se, estava disposat a menjar-se el món. Allavonses, els dematins, era quan les diferències entre ells s’engrandien fins fer-se insuperables. Encara que fossin de fesomia ben igual, la fragilitat d’una contrastava amb l’energia inusual de l’altra. Els dos feien la mateixa alçada, però ella era prima com un jonc tendre, i ell, fibrós, fort com un branquilló d’ullastre, d’aquells que la tramuntana doblegua però que sempre tornen a lloc. La cara de filleta tenia formes suaus, agradoses, que evocaven un futur de bellesa esplèndida; tothom deia que era com sa mare. Per açò, na Katis estava segura que no tindria cap problema per concertar-li l’enllaç ideal, el maridatge millor per la família i també, és clar, pel clan. Na Katis pensava en tot. I de fet ja el tenia encaminat, el casori. La recerca de candidats entre les millor cases de l’illa feia estona que rodava, i ja se n’havia fitxat en un parell que feien bon color. A més, ningú s’hi negaria; per qualque cosa eren els Bàlar, els caps del clan. Però, de moment, i fins que aquest futur no arribés, na Tànuis era la criatura més feliç del món i, també, la que menys contribuïa a les feines domèstiques. Sa mare volia que gaudís dels últims anys de innocència i que, de pas, s’enfortís i recuperés prou salut per enfrontar-se a la duresa que l’esperava. A Balariash es creixia ràpid, sobretot les dones, tant si volien com si no. I la petita se n’adonaria; i ben aviat.
Després d’un ràpid desdejuni, on menjaren blat capolat i estovat en llet de cabra acabada de munyir i, pels més afamats —en Balèrish, és clar—, restes de carn de la nit passada, tots es varen dirigir al seu comés. Cadascú sabia per endavant què havia de fer; els tenia ben ensenyats, sa mare. Res no li fugia, a la mestressa.
Així, idò, quan els al·lots sortiren de ca seva, el sol encara no havia esclatat del tot i la claror just clarejava el llevant. Les talaies, imponents, cloïen la visió directa de l’horitzó, però el cos del guaita, enfilat dalt la central, ombrejava la pal·lidesa que anava guanyant terreny. Tot presagiava un dia esplèndid, com molts d’altres d’aquell començament d’estiu; bo per treballar i bo per viure. Però, malgrat aquell matí enlluernador, el habitants de Balariash tenien poc temps per gaudir-ne. Les feines que els esperaven i, val a dir-ho, la costum de veure’s envoltats per paisatges matiners com aquell, feia que hi fossin indiferents. Per ells, aquella albada tan sols volia dir un altre dia que començava. Un dia que, pels al·lots, només es tancaria quan tornessin a guanyar-se el menjar vora la llinda de ca seva.

BÀLASH I KÀSTYSH A TALL DE BARRANC

El Barranc Gran (barranc de Cala'n Porter). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix la reproducció sense permís de l'autor.

Els joves, a tall de barranc, solien returar-se amb el cor encongit. Per moltes vegades que l’haguessin vist, per moltes vegades que l’haguessin creuat, mai no deixava de colpir-los aquella explosió d’immensitat. Els penyals blanquinosos, esquitxats de foscors rere les que s’amagaven balmes i covals, encaixaven la llera en una mena de gola tancada que transformava el paisatge interior en imatges llunyanes, gairebé remotes. Al fons de la vall, llambrava el torrent endormiscat, com si no tingués cap pressa per arribar al mar. El flanquejaven densos canyars i jonqueres, amples marjals ofegades que bessaven al costal i als camps petits i ben conreats. No molt lluny, amagada rere ziga-zagues inversemblants, esperava la cala on morien rierol i barranc. Potser ningú podia somiar un final tan ple de bellesa; perquè aquella platja, després de que un extens prat inundés la plana, sorgia encaixada entre cantells altíssims i amb les sorres remullades per les aigües més clares del litoral.
—Tu tampoc et canses de contemplar-ho? —comentà en Bàlash, copsat per la visió del barranc—. Quan veig açò, me n’adono que, per força, els avantpassats havien de ser gegants; sinó, no entenc com s’ho van fer per vèncer enemics descomunals com aquest barranc.
—Ja hi tornem a ser. No comencem! Ja ho sé que ho eren, de gegants, els avantpassats, però ja n’hi ha prou de llegendes allunyades de la realitat. Posa peus a terra, germà, que just sembla que la guaridoreta t’hagi pres el seny.
—Que no, homo, que no és açò. Però, què vols que faci? Cada vegada que m’aboc a aquest buit, em sent tant petit!
—Tonteries, que no és més que un barranc!
I és que Kàstysh no es deixava impressionar fàcilment, i menys per un paisatge, per inabastable que fos. Res no li semblava prou alt per no arribar-hi, res prou llunyà per no encertar-ho amb la seva fona, ni tampoc res prou fort per no ser vençut. Kàstysh era un esperit indomable que desconeixia què volia dir descoratjar-se, però també li mancava qualsevol brot de romanticisme. La paraula esperit només la relacionava amb les deïtats, la Mare i la Força; tota la resta no eren més que ximpleries de xerraire. De no tòrcer-se, en Kàstysh seria un gran foner, però mai cap poeta. Tampoc ningú li ho demanaria.
Sense dir-se res més, iniciaren el descens fins les faldes més escarpades. Per aquells redols feien comptes trobar el major nombre d’animals; de fet, ja n’havien vist molts des de dalt. Sabien on anar. Eren conscients, però, que no se’n lliuararien d’esgarrapades; no de bades, bardissars espessos ornaven l’accés al torrent, custodiant-lo amb gelosia. Era allà on les egües s’abeuraven i on anaven a cercar l’herba més tendra per rossegar.
Com sempre, Kàstysh va ser el primer en reacionar:
—Va, deixa’t de gegants i oblida’t d’al·lotetes enamorades. Començem a contar animals, que el dia no s’atura. I recorda: nostra mare vol tots els pollins controlats.
—Mira que ho ets de cansat! Què sí! Com vols que m’oblidi del que ha dit nostre mare? Penses que no aprecio ma vida? —I és que Bàlash no podia fer res més que prendre’s a broma la serietat d’en Kàstysh. Li feia gràcia el seu posat i, sobretot, la seva falta d’imaginació. Per en Kàstysh tot eren ordres, obligacions que s’havien de complir, sense cap mena d’excusa. Finalment, Bàlash afegí—: Anem a repartir-nos la feina: tu per la dreta, cap a mar, i jo, per l’altra banda. Segueix fins la Cova Gran. Llavors creues pel pedregam. Ens trobam davall del Penya-segat del Gegant, quan el sol arribi al zenit. I no facis tard; recorda’t del falcó.
—D’acord. Quan he fet tard, jo?
Quan Bàlash es trobà sol per segona vegada en aquell dia, els pensaments li volaren cap a sa mare. I açò, darrerament, li passava cada vegada més. Sabia que na Katis era tan dura com les branques d’ullastre, però que, també com elles, sabia adaptar-se als vents dominants i no trencar-se. Així aconseguia que l’educació dels seus fills fos la més eficient, la necessària per fer-los els millors. També per açò l’admirava, en Bàlash. El jove es demanava si, com ell, tots els fills de Balariash se l’estimarien tant, la seva mare. Estava segur que mai deixaria d’agrair-li la duresa, els esforços que feia per aconseguir les seves fites. Però també n’era conscient de que, a la fi, només ells podien arribar a fer-se mereixedors del que, per naixement, els corresponia. Ningú els regalaria res. Per molt fills de Bàlar que fossin, per molts avantpassats gloriosos que ornessin son llinatge; tot s’ho haurien de guanyar per ells mateixos. I aquesta era una responsabilitat feixuga, un pes afegit que, de vegades, es feia poc més que insuportable. Bàlash no estava prou segur de aconseguir-ho. Seria capaç de satisfer les expectatives que havia aixecat? Perquè tothom ho sabia: ell era Bàlash, l’elegit pels estels. Potser massa.
Espolsant el cap per esvair les angoixes i eliminar tot el que no fos la feina, el jove foner s’endinsà entre el brancatge; les egües l’esperaven. Tindria un dia molt ocupat. Millor no distreure’s amb res més.

LA FI DELS GEGANTS

Es Fus de sa Geganta (Torralba d'en Salord, Alaior). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix l'ús o reproducció sense permís de l'autor.

Fou el setembre del 2007 quan vaig escriure aquesta mena de declaració de principis. En aquells moments estava engegant una història que no sabia on em duria. Ara, dos anys més tard, quan aquest projecte avança a bon ritme i pas ferm, crec que és el moment de fer renéixer la llavor i ensenyar-vos-la. Si teniu prou paciència per llegir-ho, esbrinareu per què escric el que escric i d’on em brolla la passió.

Quan encara era un fillet i Menorca una terra gairebé verge on encara era bo de fer somiar, els Gegants dels Talaiots es varen fer els amos dels meus somnis. Durant les excursions escolars a Torralba, o quan anàvem a romandre a les coves de Son Bou i Calescoves, les llegendes d’aquells ésser mitològics m’embolcallaven amb la seva màgia i em desbordaven la imaginació.
Fascinat per ells, vaig passar hores observant com un babau la inexplicable perfecció de les taules, sense fer-me una idea de com podien haver-les construït si no era a força de poders sobrehumans. Al mateix temps, les sales hipòstiles se Sa Torre d’en Galmés, el talaiot de Trepucó, les misterioses navetes d’es Tudons o Rafal Rubí, les murades de Son Catlar, i sobretot, el incomparable i místic pou de Na Patarrà, em feren esglaí cada vegada que ajuntava prou valentia per entrar-hi. I encara que la meva imaginació frenètica ben prest se’m capgirà en científica, mai aconseguí trobar explicacions lògiques per tota aquella grandiositat. Segurament degut a la curta edat, les imatges d’ésser enormes que movien enormes quantitats de pedres descomunals se’m feien tan reals com el desgavell de pedreny escampat als peus dels talaiots de sa Torre d’en Galmés, reflex desastrós d’anys d’abandó i degradació, per sort avui reconduida.
Les rondalles més antigues del folklore illenc ens recorden els Gegants, i els noms gegantins omplen la nostra geografia: sa Punta d’es Gegant, sa Cova d’es Gegant, es Claper d’es Gegant, es Fus de sa Geganta. Per açò, la primera conclusió infantil era evident: aquells homos, que els que en sabien s’encaparraven en denominar “talaiòtics”, només podien ser éssers capaços dels més increïbles fets. I, qui sap, potser estaven agermanats amb els de la gigantomàquia de la Mediterrània oriental, que ens arribaven en forma d’històries fabuloses. Perquè, qui no havia escoltat mil i una vegades la història de David, el rei foner, estimbant la pedra al front del gegant filisteu Goliath? O la de ciclop Polifem, illenc enfrontat al enginyós Odisseu de retorn a Ítaca?
De totes maneres, en aquells anys de innocència, sempre arribava a la mateixa conclusió: els nostres eren més llestos que aquells gegantots embrutits, sense res més al cap que la força bruta. I és que nostres gegants, a més de ser descomunals forçuts, havien de ser, per força, bons arquitectes, enginyers hàbils i dissenyadors acurats, capaços de crear bellesa des de la roca nua. Sí, definitivament els nostres eren millors.
Tots creixem i, malauradament, despertam a la realitat. I així com jo vaig haver d’arraconar aquell al·lot somiador, nostres Gegants també foren resituats en el que, sembla ser, és el seu lloc. Ara, els arqueòlegs i historiadors ens presenten les hipòtesis més modernes, acuradament estudiades i raonades, per explicar l’origen de nostre cultura talaiòtica.
És cert què ja en 1593, en Joan de Binimelis ens presentà els constructors dels talaiots com a gegants de força descomunal, que “ajuntaven pedres una sobre l’altre amb gran facilitat i menys feina”. Més endavant, però, ja en èpoques modernes, es va atribuir la paternitat de les construccions ciclòpies balears a l’arribada a nostres costes d’emigrants de l’orient mediterrani, els quals sotmeteren “manu militari” els anteriors i pacífics illencs (els pretalaiòtics). Fins i tot, s’assenyalà els “Pobles del Mar” com aquest nouvinguts (coincidència: els filisteus del gegant Goliath eren un dels Pobles del Mar). També s’apuntà l’idea de que part dels exercits aqueus, els vencedors de Troia, molt perduts camí de casa, havien arribat a les Balears i s’hi quedaren.
Actualment, gràcies a les datacions radiocarbòniques i a les referències historiogràfiques, els entesos situen el principi del període talaiòtic en un època posterior a tots aquests fets, el que obliga a buscar noves explicacions. Llàstima! Fins ara tot era molt poètic, però per desgràcia fals. Llegint l’obra “Historia de las Islas Baleares”, dirigida pel professor de la UIB, V. M. Guerrero (2006), he trobat les següents cites interessants sobre aquest origen (en castellà a l’original): “una convergència de factores (la llegada de comerciantes fenicios a nuestras costas), junto con otras causas endógenas de orden económico y social, por el momento mal conocidas, se combinaron y dieron como resultado la emergencia de una entidad aqueológica que conocemos como cultura talayótica”. Es a dir, segons aquest autor i el seu equip, van ser els mateixos pretalaiòtics els que varen canviar i esdevingueren talaiòtics. Interessant.
En la mateixa publicació (la qual recomano a tots per la seva fàcil lectura) ens rallen d’evidències (com a Trebalúger i Torralba a Menorca, i altres a Mallorca.) del (textual) “arrasamiento” d’hàbitats pretalaiòticos i els seu aprofitament com fonaments per construccions talaiòtiques. També s’indica que “la cultura talayótica, lejos de lo que se pensaba hace decadas, no se inicia antes del 950/900 BC, y probablemente aún esté más cerca del 850 BC, que es aproximadamente cuando se generalizan los abandonos de los naviformes i se construyeron los primeros talaiots”. Afirmen també aquests autors que aquests canvis varen significar “la aparición de nuevas tradiciones y prácticas funerarias desconocidas hasta entonces (cremación y empleo de cal)... suelen ser indicadores de la presencia de nuevas gentes”. Més interessant encara, sobre tot perquè crea noves incògnites.
Jo només som un aficionat a la història de Menorca i no sé res més del que puc aprendre a força de llegir. De totes maneres, aquestes noves teories m’han generat preguntes que, com a mínim, m’inquieten. D’acord, està clar que no van ser “gegants conqueridors” els que van dur la cultura talaiòtica a l’illa. Però, què va fer que s’abandonés una forma de vida pacífica, la pretalaiòtica, amb assentaments de naviforms sense estructures defensives, per una cultura prenyada de construccions impressionants, majoritàriament destinades a la protecció del territori i, probablement, amb una mal coneguda funció de culte? Com va ser possible que açò passes en un període, històricament rallant, tan curt de temps? Qui va introduir les noves formes d’inhumació, rebutjant les anteriors? Qui eren aquestes noves gents? I, sobre tot, d’on venien? I les taules? També van ser els pastors pretalaiòtics els que van imaginar-se estructures sacres i úniques com aquelles? I si fou així, qui o què els influencià fins el punt de fer-los canviar tant i tan ràpid? Els fenicis, més comerciants que conqueridors? Potser va aparèixer un il·luminat intern amb caràcter messiànic?
Segurament els gegants no varen existir en força i mida, però qualcú, unes noves gents ara desconegudes, degueren impulsar o lideraren un procés de canvi amb força realment gegantina, no de bades generaren una nova cultura, tan complexa com la talaiòtica.
Estic segur que els arqueòlegs i historiadors pensaran que les meves preguntes son retòriques i tenen resposta fàcil i entenedora, i estic segur que totes apareixen en diversos estudis per a mi desconeguts. Si un dia se m’aclareixen aquest seguit d’incògnites, jo, com a persona d’esperit científic que som, les acceptaré una darrera l’altre.
Però, per molt que la raó em digui el contrari, hi ha quelcom dintre meu que vol seguir somiant amb els Gegants imaginaris de quan era al·lot. I a més, esper que ningú s’enfadi si intent fer-los reviure, a la meva manera. I és que em nego a veure’ls morir. Me’ls estim massa.

COSTERS D'OCTUBRE

Sa costa de l'Esglesia (Alaior) de no fa gaires anys. Foto de menorca.net

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2009.

Per fi s’ha acabat octubre, mes de contrastos, de pujades i baixades, d’aiguats i tramuntanades, de dies de sol i de matinades plenes de banyadura.
Per jo sempre ho fou, d’estrany, octubre; ja des de ben jove. Penseu que, amb disset anys, era quan me n’anava a Barcelona per començar el curs, i deixava enrere un reguitzell de dies inoblidables, tot un estiu que es negava a deixar-nos i al que jo m’aferrava com a l’ampit d’un avenc insondable. Semblava que tot s’acabava, llavors, que el món se m’enfonsava i que mai més no podria tornar (gaire errat no anava). I aquest era una coster mal de pujar, perquè, per jo, sempre ha estat molt complicat, açò d’anar-me’n. No sé si més o manco que ara, però molt.
Per altre banda, tenia motius per no entristir-me: començava una nova vida, un nou curs, una nova estada amb els amics del pis i retrobaria els companys d’universitat. I no puc dir que, llavors, tot fossin costes amunt, que moltes feien baixada. I tant! Prou que xalàvem. Açò sí, quan s’havia d’estudiar, s’estudiava.
Però octubre no va aturar de donar-me ensurts i de fer-me males passades. Quan va néixer el meu primer nebot no me’l va deixar veure (fins Nadal no el vaig poder servar, en Joan). Potser és que som massa tou, però em feia molta il·lusió ser-hi. Una altre pujada. Però la més costanera, el pendent pel que encara avui prop d’enfilar-me, fou la mort de mon pare. Feia temps que la malaltia el copejava, i sabíem que se l’enduria més prest que tard. Però, ves per on, va triar octubre per endur-se’l. Gairebé al final, cert, però encara dins d’aquells trenta-un dies funestos. Del cruiximent d’aquella escalada és ara i encara me n’estic refent. De totes maneres, ja no som al·lots i sabem que la vida son aquestes coses. I, per sort, encara hi ha ma mare. Es diu que al costat d’una costa sempre hi sol haver un descans, sinó una baixada; idò, açò.
I ara us direu on va, aquest, si ens rallava de son pare, com és que fa un giravolt inexplicable i passa a rallar-nos de bicicletes? Perquè sí, d’açò us rallaré ara, de bicicletes i de pujades, d’esforços balders per assolir-les, de patir un dia sí i un altre també per pujar una costa que se’t fa inabastable. Jo no sé voltros, i segurament pensareu què exagerat, però jo, quan vaig tenir la primera bicicleta (i l’única, perquè la segona la vaig heretar, com gairebé tot quan ets el germà petit) hi havia una costa que se’m negava. Allavonces, els al·lots anàvem per tot amb bici. Sortíem d’escola, agafàvem sa bereneta i trescàvem amunt i avall; cap aquí i cap allà; pedalada amunt pedalada avall. I, sent Alaior, gairebé sempre era pedalada amunt. I jo, és clar, arribava a ca nostra rebentat. I també frustrat, perquè sempre topava amb aquella maleïda costa que no es deixava vèncer. Sí, ara us dic quina era, no passeu pena: sa Costa de l’Església. Ja us veig venir... Com pot ser que no la pugés, aquest? Si no es gaire cosa. Però l’hauríeu de veure com la veia jo aleshores: empinadíssima, empedrada, plena de clots i bonys, amb les llambordes desgastades pel pas d’anys, dels carros i les bísties, i amb un poc de canaló per les baixades d’aigua. Potser no era tan exagerada, la costa, i no tenia ni tants forats ni estava tan mal empedrada, però ja sabeu, els records infantils magnifiquen tot allò que els ha significat un trauma. I, amb tot açò, aquella costa se’m feia més inabastable que el famós Tourmalet, aquell que durant l’estiu havien pujat en Luís Ocaña i n’Eddy Mercx.
Però va arribar el dia en que la vaig pujar, que vaig assolir aquell cim que se’m resistia com si fos un vuitmil . Crec que vaig ser el darrere de la meva edat en pujar-la, perquè tots els amics ja ho feien quan jo encara havia de possar peu a terra; i molts amb una facilitat gairebé insultant. Sempre li donava la culpa a la bici, jo: que si és un trasto, que si pesa massa, que si no hi ha qui la manegui; excuses, tot excuses. La realitat és que jo no podia, que era “culot”, i que les cames no em donaven. Es veu que no va ser fins més tard que em vaig fer un poc més atlètic (el canvi, em van dir) i vaig poder començar a fer esport amb garanties. Amb açò també deuria ser lent, jo.
Us deia que un dia la vaig pujar, per fi, i que els bots d’alegria foren tan grossos com si hagués guanyat el Tour i dugués el “maillot” groc. Havia pujat la costa més feixuga de la meva vida! Sí..., santa innocència! Encara no n’era conscient del que m’esperava.
I ara veureu perquè me n’he anat des d’octubre i de les pujades i baixades personals que em provocava, a la Costa de l’Esglèsia. I és que si qualque cosa em va ensenyar aquell patir diari, aquell deixar-me l’eima en cada pedalada, va ser a no deixar-me vèncer. Per açò, si octubre es vol encaparrar en fer-me la guitza, en posar-me costers empinats, plens de colts i bonys, de reganes i canaleres, jo sé que acabaré per pujar-los, com vaig fer amb la Costa de l’Esglèsia, a força de provar-ho cada dia.
Per molt que els altres hi arribin abans, a dalt, o que se’n riguin perquè trobin que no n’hi ha per tant i que els costers son coses de la vida.

EN BALÈRIH I EN PÚNISH ALS PENYA-SEGATS

Replans costaners de migjorn on pasturen els ramats dels germans (costa sud del terme d'Alaior, amb sa Torre Vella al fons). Foto d'en Pep Gómez.

Púnish i Balèrish s’apressaren amb el ramat, ben auxiliats pels cans i amb el suport d’un bon raig de codolades; volien arribar prest a les pastures ran de mar i no perdre el temps en camins poc profitosos.
En aquell bocí de costa, i de fet en tot el migjorn illenc, s’alternaven els barrancs més majestuosos, com el de les egües, i un sens nombre de barranqueus de dimensions més reduïdes. Aquests, de vegades just esquerds de la plana, acabaven en petites terrasses abocades als penya-segats més alts. Era aquí on, tot aprofitant les redosses dels oratges, s’acumulava la humitat, per la qual cosa petits rodols d’herba aguanteven frescos gairebé tot l’any. L’abundant banyadura de les matinades aclaparava aquests recers, i només l’escalfor del sol més valent aconseguia d’assecar-los. Però, alehores, la rosada ja havia fet la seva feina: la terra prima i les arrels superficials dels herbassars, acostumats i enfortits per aquest patiment, havien recollit prou frescor fins ensoldemà.
També era en aquest resguards on els avantpassats havien esculpit moltes de les seves necròpolis. Per fer-ho, havien foradat el marès que els flanquejava per crear una multitud de coves de tota mena, veritables ciutats dels morts. Els antics illencs no podien haver triat un lloc més adient pels esperits. Indrets solitaris, abocats a la immensitat del mar i bressolats pels vents, eren el punt d’embranzida necessari per iniciar amb garanties l’últim viatge cap a la falda amorosa de la Mare, el recer definitiu.
Alienes als esperits que dormien i als déus acollidors, moltes aus marines aprofitaven aquests amagatalls per afartar la niada i provar de fer-la volar. Els cantells més enlairats i les planes pròximes al penya-segat eren el regne de la gavina, el més abundant d’aquells ocells. Formaven una colònia eixordadora, valenta, que atacava als intrusos amb veu estrident, com de xerraire embogit, sense donar-los treva i fins expulsar-los. A ningú hauria d’estranyar, però, la cridoria, perquè de sobres sabien, les pobres, que l’arribada dels joves pastors volia dir que l’estol acabaria esbarrat per la mort dels més agosarats. Voleu, gavines!, semblaven dir-se. Què venen els que ens malferen! Era aquell un crit esgavellat, que repetien fins a fer aixecar al vol tota la costa.
Si només haguessin estat els germans petits els que arribaven, potser la cridoria voladora hagués tingut èxit, però és que no anaven sols; altres pastors i altres ramats feien el mateix camí. Els claps verdejants eren envaïts per cabres i bens disposats a saciar una fam impossible d’esgotar. Per sort per tots, aquest són animals no gaire gelosos de la qualitat del menjar, i tot s’hi val mentre es deixi roegar. Per açò, quan la verdor s’esgotava, ramejaven qualsevol brot. No hi havia cap dubte que prosperaven ben de gust en aquell ambient ressec i tan poc arrecerat, els ramats.
Com que els coneixia, als gavinots, així que foren a la vista i sense voler-los espantar, en Balèrish xiuxiuejà:
—Púnish. Mira com faig volar aquella gavina, la que guaita des del cantell. Que blanca és, veritat?
—Res d’espantar-la. Mata-la.
—No! Què dius, tu, ara? Per què tinc de matar-la? És preciosa, i deu covar, o tal vegada te gavinotets. No la puc matar.
—Ves, quin marrec! Tens de matar-la per demostrar a tothom que ets capaç de fer-ho. Si només l’espantes, com sabrem que has ferit on volies? De res val fer-hi prop, només són bons els blancs perfectes. O potser encara no ho saps, açò? —el sermonejà en Púnish, capficat en fer de mestre substitut.
—No puc matar un animal tan polit. M’esperaré un altre blanc, qualque cosa més adient. Una sivina resseca o un tronc escapçat.
—Creix d’una vegada, marrec sensibler! —I mentrestant l’esbroncava, en Púnish forní rapidament la bassetja. Sense pensar-hi, li féu les tres voltes reglades i llançà un mac allisat.
La desprevinguda gavina no sabé d’on li venia el mal. Ferida al costat, xisclava com un fillet plorós que cerca sa mare després de fer-se mal. Amb l’ala esquerdada i mig penjant, l’animal intentava aixecar el vol, però l’esforç era un gest inutil, grotesc fins i tot. La pobre no debia entendre com, de sobte, havia perdut la capacitat de volar i res no podia fer per fugir d’aquell atac. Xerrotejant mentre saltironejava descontrolada es perdé penya-segat avall. Poca vida li quedava a la desgraciada. Si no moria pel mal de la pedrada, les altres gavines li donarien final. Perquè res no es desaprofitava a la colònia.
Púnish mirà orgullós al son germà.
—Has vist com es fa, marrec? Rapidesa i precisió. Sense por ni dubtes. És ta vida o la seva. No ho pots oblidar, açò.
—Estàs boig? Per què ho has fet? Només era una gavina.
—Importa el què sigui? Aprèn d’una vegada! Sembla que no ho vulguis fer. Es comença pels gavinots i s’acaba per matar l’enemic; i tant ens ha de fer quin sigui aquest. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Sinó, seràs tu qui cridaràs esbudellat entre les roques.
—Deixa’m, no vull saber res més de tu. Jo no mataré gavines per entrenar-me. Són massa elegants; són... precioses. I tu..., calla’t d’una vegada! Que no ets el mestre, tu. —I mentrestant protestava, el petit cercava des del cantell el cos ferit. Potser podria...
Fets com aquest feien que en Balèrish sempre anés carregat de remordiments. L’esperit sensible del fillet patia quan tenia que demostrar la seva habilitat contra els animals que tant estimava. Com és que no podien entendre que les admirava, les gavines? Tan blanques, tan estilitzades i amb un planejar tan suau. Ni tan sols movien les ales! Mai s’afartava de veure-les pescar, atiant els bancs de peixetó costaner o barallant-se per qualsevol despulla que surava. Xalava amb les arriscades maniobres per pescar-los i admirava la valentia que mostraven quan s’enfrontaven als qui, com ells, s’endinsaven al nial. Més d’un milà havia vist sortir-ne escapat, amb desgavell de plomes volades, foragitat per mares enfurismades i geloses del seu espai. Moltes vegades, en Balèrish somiava ser tan valent com elles, i tenir prou esperit per enfrontar-se a qualsevol invasor, la Mare no ho volgués, que gosés trepitjar els platjals de l’illa.
Aquestes reflexions feren que en Balèrish quedés capcot una bona estona. Mentrestant, Púnish s’estufava per no haver-la esgarrat, tot mirant als voltants per assegurar-se que els veïns l’havien vist tombar l’animal. Però res, tots anaven a la seva i ningú s’havia adonat de la seva proesa. Les cabres, la frissera per anticipar-se i trobar el redol més verdejant i les pràctiques pròpies, mantenien ocupats als joves pastors; no tenien temps per gaire més. Llàstima!, pensà en Púnish. Blancs com el seu no tindrien que passar desapercebuts. I és que a l’al·lot li encantava que l’alabessin, que tot el món fos testimoni de la seva habilitat. Bé, més endavant ho tornaria a provar. I aquella vegada s’asseguraria d’estar rodejat de públic. Tots havien de saber lo bo que era fonejant, lo molt que havia progressat.
Hores d’ara al penya-segat hi regnava una gran confusió. Tota la colònia s’havia esvalotat. Les gavines volaven i xisclaven, i els seus crits eixordaven qualsevol altra soroll. Però ni els picats ni la pluja de tifes i gitades pudents atemorien als joves foners. Ben al contrari, s’envalentien i incrementaven l’apedrament. Estols de rocs solcaven el cel cap als ocells, però ben poques vegades els ferien, i encara menys de mort. Les acrobàcies de les gavines, bòlits de vol controlat, evitaven els projectils sense defallir del setge, replegant-se per tornar a atacar. Per la seva banda, els ramats, totalment aliens a aquell guerra oberta, feia estona que pasturaven. Cercaven els brots més tendres del matolls costaners i engolien qualsevol bri que verdegés el rocam.
Finalment, quan li va semblar que duien massa estona de disbauxa i disbarats, Balèrish se’n fartà.
—Anem-nos, Púnish —cridà el fillet per fer-se escoltar—. A veure si trobam un racó més tranquil. Qualsevol altra barrancó; cap a ponent. Com pot ser que no et molestí tanta cridòria?
—Ja hi tornam. Però quina mena de foner fas contes ser sinó suportes ni aquests crits? —Púnish es desesperava amb el que, per ell, no eren més que rareses de son germà—. Quan siguis enmig de la batalla, què et penses que trobaràs? Riures i festes, potser? La remor del mar? Un rossinyol cantant pel capvespre? No, homo, no. Has d’aprendre a suportar l’eixordament, i que no et faci defallir la punteria. I vols més cridòria, que aquesta?
Però en Balèrish ja en tenia prou de tanta lliçó. Què sabrà de batalles, en Púnish? Si ni tan sols l’escolta, al mestre; sempre enjogassat amb el cosí Jàmish. Amb aquestes, idò, s’aixecà decidit i xiulà als cans que jeien ben prop seu. Aquests, obedients, iniciaren la recollida del ramat sense fer cas de les protestes d’en Púnish; i és que no era el seu amo.
En Balèrish començà a caminar amb l’Àstir entrebancant-lo de tantes amorosies. El fillet se la mirà amb un somriure ple de tendresa.
—Com me l’estim, aquesta cusseta. —I dirigint-se a l’animalet, li féu el conillet per incitar-la—: Cerca, Àstir, cerca. A veure què trobam.
I en poca estona, la gossa li mostrà l’amagatall d’una tortuga ensorrada dins d’un romaní, foragità quatre sargantanes d’una roca soleiada i féu aixecar el vol a una perdiu feixuga, que l’al·lot mirà encantat però a la que ni tan sol intentà caçà.
Mentrestant, en Púnish capejava resignat.
—I ara deixa fugir la perdiu. Ja ho dic jo: no hi ha res a fer. És un caparrut —flastomava. Tot seguit, aixecà la veu per fer-se sentir—. Espera, que no te’n pots anar tot sol. Nostra mare em mataria. —I una altra vegada pel baix—: Quan me’n podré lliurar d’aquest marrec? Maleït sia!
En Púnish fou prop d’engegar-li una codolada, de tan enfadat com estava. Però, per sort, se returà a temps, i tot just després de quatre passes ja se n’havia oblidat. Sense adonar-se’n, es centrà en les fites que, d’un temps ençà, omplien la seva vida: la infal·libilitat amb la fona i un futur brillant. En Púnish es veia com un gran guerrer, encapçalant els homes més temeraris i sent, alhora, el més temut dels foners. I es sentia capaç d’aconseguir-ho sense gaire esforç; no de bades feia temps que mai no errava els blancs, ni els més complicats, com la gavina del penyal. Enrere havien quedat els dies odiats de vergonyes i fams nocturnes. Aquells maleïts còssils de l’ullastre que es negaven a deixar-se trencar! Però tot açò estava oblidat. I tant que sí. I encara milloraria.
—Sí —hi tornà convençut—, seré un gran guerrer, el millor.
Malgrat aquest convenciment, sabia que no li seria gens fàcil. Només era el tercer de la nissaga dels Bàlar, i a bon segur que li tocaria quedar-se a l’illa, com a representant del poder dels germans absents. Però, qui sap els tombs que pot donar la vida? Ningú li podia treure del cap que, un dia, comandaria una càrrega de foners en batalla. I tant que ho faria! I si qualque dia faltaven els dos grans, la Mare no ho vulgui, s’apressava a afegir, ell estaria a punt per prendre el relleu. Tampoc en allò no fallaria.
Els ideals d’en Balèrish eren del tot contraposats als de son germà. Deixant de banda tot el que l’entusiasma: les flors i els animalons, el que més adorava el fillet era en Bàlash. Son germà major era el seu model. D’ell n’admirava la mescla precisa de força i saviesa, de seny i empenta, qualitats aquestes difícils de combinar, fins i tot per l’inabastable imaginació del fillet. N’estava segur que en Bàlash seria el millor cabdill que els bàlar haguessin tingut mai. I ell, el marrec estrany, com s’encaparrava a dir-li en Púnish, seria al seu costat quan arribés el moment de demostrar-ho. Encara falta molt per açò, es deia enBalèrish, però tot arribarà.
A ulls d’en Balèrish només una altra figura se li apropava, en admiració, i en moltes altres coses fins i tot l’arribava a superar: sa mare. Ella sí que era veritablement forta: la més forta del món, segons el particular varem del fillet. Segons ell, na Katis deixava enrere, i de molt, els herois de qualsevol de les històries fascinants que els contava el mestre Hàntish. Ni l’estrateg Amílcar i les seves aventures sicilianes; ni Pirros, l’epirot, i els enormes elefants; ni tan sols aquell fabulós Alexandre de Macedònia, del que tantes meravelles contaven, podien comparar-se amb sa mare. Si hagués estat home, millor que tots junts, es deia convençut.
La innocència el duia a preveure que, en un futur no gaire llunyà, en Bàlash també els superaria, als herois, i manaria al seu poble a la glòria. I ell, en Balèrish, l’estrany, seria el seu principal conseller, l’homo de confiança. Les cròniques glossarien les gestes del gran cabdill balear i del germà fidel que l’acompanyà en els moments importants. Sí, seria el seu general; com els companys d’Alexandre.