dissabte, 12 de desembre del 2009

NA KISBIS, GUARIDORA DE BALARIASH


Ca na Kisbis, la guaridora de Balariash (cercle excavat a Sa Torre d'en Galmés, costat nord). Foto d'en Pep Gómez.
Previ: en Bàlash, ferit pel falcó en voler robar-li un poll del niu, envia son germans a ca seva per enredar sa mare. Mentrestant, ell se'n va a ca la guaridora perquè el sani sense que sa mare se n'entemi.
Així que els germans marxaren, en Bàlash agafà el camineu que rodejava el turó fins enfilar-se per l’altra banda. Era allà on, adossada a la murada septentrional, s’aixecava la llar de la guaridora. Des d’aquell costat del poble la vista perdia el blau del mar, però s’omplia d’una verdor difícil d’imaginar. Els sembrats sovintejaven fins el Turó Sagrat, el clar dominador del paisatge illenc, i també cap el fortí d’Ialash, un dels antics bastions fronterers dels bàlar. Envoltant-los, com un mosaic inacabat, els alzinars enfosquien uns camps que s’allunyaven cap a els turons vermells de més enllà i les ondulacions fonedisses de la tramuntana més turmentada.
En Bàlash sabia que la guaridora i sa filla serien a casa. Segur que ja haurien retornat dels camps. En aquell hora, quan el capvespre es torna fosquet, tothom s’abocava a les feines domèstiques, i elles, en açò, no eren diferents dels altres. Les trobaria feinejant, atrafagades entre perols fumejants, mesclant ungüents i esmicolant compostos pels beuratges.
A mesura que caminava, la ferida li feia més mal. La pressió de l’embenatge d’en Kàstysh el martiritzava. El cap li rodava. Aquell camí, que tantes vegades havia fent encalçant-se amb els companys, ara no s’acabava mai, esgotador, i es veia obligat a alenar cada vegada més profundament per aconseguir un poc d'aire que li permetés d’arribar. I encara sort que no hi havia ningú xafardejant. Sinó, tot serien raons, i sa mare s’assabentaria abans d’hora, del malpàs. Per sort per l'al·lot, molts dels casalots d’aquell costat estaven en desús i, la majoria, sense habitar. Tothom havia cercat el raval assolellat de migjorn per tal de fugir d'humitats i vents. Tothom havia percaçat mudança, menys els de ca la guaridora i un parell més. Ells es mantenien fidels a la llar dels avantpassats.
Ca na Kisbis era una casa estranya, i no només per ser ca la guaridora, que amb açò ja n'hi hauria prou. Era una casa sense homos, ni a l’illa ni tampoc embarcats. Només la feina com a guaridora, tres campeus que conreaven i quatre cabres que duien a pasturar, mantenien l’economia familiar. N'Ainerís i ses dues germanes petites s’hi encarregaven. Munyien i formatjaven, i també llauraven i collien. No es podien permetre ni servents ni ajudants. La família de la guaridora, per molt que fos dels bàlar originals, era de les més pobres de Balariash. Na Kisbis, fins allavoneses, havia estat una dona sense sort. De ben jove maridà amb en Bórash, el fill d’un modest propietari rural de Jàmash, de l’altra banda del Gran Barranc. Contaven mantenir-se amb l’herència de la jove i amb els beneficis de les terres familiars del marit; també contaven amb la sort d'en Bórash com a mercenari, ja que tenia previst embarcar-se ben prest. Però un estiu de molta sequera, un incendi paürós assolà la propietat del sogres. Va ser just quan la lleva d'en Bórash acabava de salpar. Ho perderen tot, els hisendats. Els ramats moriren asfixiats dins del cortal; les collites socarrimades no donaren ni un miserable gra. I el fill petit, un al·lotet de just deu anys que els feia de pastor, fou trobat mort, cremat entre els bens. Els sogres de la guaridora embogiren i ella, malgrat la seves arts, no hi pogué fer res per consolar-los. Ben cert que prou en tenia amb les filles que li havia deixat son marit. A tot açò, s’hi afegí la notícia de la mort dels altres dos germans d’en Bórash, els que lluitaven a l’Àfrica. Als empobrits sogres tan sols els quedava un fill per sostenir-los en sa vellesa: en Bórash. Na Kisbis, després de veure’ls com s’esfondraven, els acollí a Balariash. Però, per culminar la desgràcia, en Bòrash fou mort just desembarcà, sense temps d'enviar-los ni el fruit d’una miserable campanya victoriosa. Quan la mala nova arribà, els pobres ancians deixaren de menjar i es consumiren, sense que na Kisbis aconseguís fer-los reviscolar. Un rere l’altra, ambdós moriren, escanyolits i amb la mirada perduda. Però la jove era de mena forta, i ella sí que ho va superar. Tenia tres filles ben sanes i que ja tenien edat per treballar. Gaudia d’una feina que estimava i que ni podia ni volia abandonar. Tenia ca seva, la dels avantpassats, quatre trossos de terra dels seus pares i un grapat d’animals per cuidar. Què més puc demanar? No hauré de manllevar; no, no ho faré.
Eren moltes les nits en què na Kisbis, esgotada, mentrestant buscava una son esquívola, imaginava una vida diferent. Si tan sol li hagués sabut fer un fill mascle, en Bórash... Potser la sort li hagués mudat. Tal vegada hagués estat l’heroi afortunat que els mancava, un foner victorios. Però, d'entre aquella desesperança, sempre reeixia una nova guaridora que s’enfortia de nou. Tres filles..., açò és tot. Ainerís, la major i hereva de les seves arts, seria una gran guaridora; millor que ella. Per aquest costat, tot aclarit. I per les petites, bé tot arribarà. No m’han sortit gaire llestes, les petites. Són com son pare, pobretes: bones filletes però curtes de gambals. Tindré que buscar-les un bon marit. Són polides i feinants, així que no els hi mancaran pretendents. Potser no som rics, noltros, però tenim un llinatge: som dels bàlar originals, noltros; açò hauria de contar.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Per mi voldria jo els secrets de na Kisbis!!!!

Igor ha dit...

Ostres, m'ha agradat.
Segueixo mirant.
Té versemblança, quelcom que aprecio molt.

Unknown ha dit...

Moltes gràcies, Igor, primer per llegir-me i segon per l'opinió.
Jo som dels que pens que la novel·la històrica ha de ser, abans de tot, versemblant. Res que pugui ser tret de la realitat historiogràfica ha de ser inventat. I les històries individuals s'ha d'adaptar a n'aquesta realitat. És per açò que t'agraesc encara més el comentari.
Ets molt benvingut, avui i sempre que vulguis.

Eva, tu tens molt més que els secrets d'una guaridora. Tens la bondat de les persones millors del món. Encara vols més?

Maria Jose Mallo ha dit...

Me estoy aficionando a las historias de estos hermanos. Es que son muy reales.
Además descubro como era la vida en aquellos tiempos y como se que eres riguroso, aprendo mas que con una clase de historia tradicional…

Unknown ha dit...

Me alegro, Mª José; éste es uno de los mejores elogios que podrían haberme hecho.
Como ya te he comentado con anterioridad, intento ser riguroso con lo que es historiogràficamente conocido. El resto, pues como todos, me lo invento intentando darle verosimilitud.
En todo caso, me alegro de que el resultado resulte convincente. Pero, ojo!, que esto no es un tratado de historia :-)))))