VIATGE A PONENT

A prop de la Muntanya i camí de ponent. Any 123 a.C. (Interior de Menorca).

L’enemic havia aprés a evitar-los i tots els paranys dels resistents començaven a no servir de res. Cert que, de primeres, solien mossegar l’esquer, i tres o quatre romans en sortien nafrats per les furtives pedregades; i açò era tot. Però, per en Balari, el pitjor era que ja no els encalçaven i que, per tant, ja no tenien ocasió de ocasionar-los més mal.
Una o dues vegades havien estat a prop de tornar-los a sorprendre, una al bosc i l’altre a un dels barrancons subsidiaris de migjorn on l’invasor remenava cercant què menjar, com sempre. Però la prudència dels caps i l’ordre que imposaven en replegar-se, ho havia impedit. Els mateixos centurions, que primer fomentaven les embogides persecucions mentre encoratjaven i empenyien als seus homos, ara els returaven i els manaven retrocedir amb calma i serenor.
I, a més, l’avanç no returava. Com una d’aquelles plagues de llagost que aniquilen les collites illenques, les tropes invasores eren cada vegada més a prop de ponent, arrasant-ho tot al seu pas En pocs dies, si no hi havia un dalt a baix, arribarien a Lakese, l’últim centre de poder.
En Balari, cada vegada més descoratjat, li va dir a na Daínia que semblava com si les seves costoses incursions no fossin més que molestos manats de branquillons fumejants, moguts sense control entre l’inesgotable nivolat d’insectes devoradors; no servien per res. Però l’al•lota, sempre disposada a tenir idees pròpies, pensava que tot allò era més com la picada d’un tave solitari a l’anca reforçada d’un bou que ha ficat banya en no aturar-se per res; segurament, si la mosca és prou caparruda, la bístia se n’entembrà de la picada emprenyadora i, al manco, tindrà que remenar la cua per espolsar-lo. Però, en el fons, estava segura de que arribaria el moment en que el tave picador defalliria esgotat o que, simplement, es compliria el seu cicle i li tocaria morir. Perquè els romans, com el bon bou qui llaura cap baix, tenien molta paciència i, de moment, ho suportaven tot alhora que demostraven la seva força.

Des del seu amagatall, uns enfonys davall dels penyals septentrionals de la Muntanya, en Balari i na Daínia, entre símils d’un caire i d’un altre, discutien què fer. La seva gent encara tenia ànims, encara volien seguir la lluita, però ells s’adonaven que cada vegada era més difícil, que anaven a pitjor. Sí que en mataven de romans, qualcun; però la fugida cada vegada era més complicada. D’afegitó, els hi havien descobert els millors resguards, i tot per culpa d’aquells maleïts traïdors que l’invasor emprava per rastrejar-los. Perquè eren aquella mena d’illencs escarriats, que encara no sabien d’on havien sortit, els que estaven arraconant-los.
Només dos dies abans, un escamot de deu homos encapçalats pel nou lloctinent, un dels pocs fidels de tota la vida que encara li quedava, havia sigut sorprès mentre preparaven un parany. Sense esperar-s’ho, els van apedregat densament i no pogueren fer-hi res, ni tan sols endevinar d’on provenien les pedres, i molt manco respondre-hi. I llavors, quan encara vius provaven de fugir, es trobaren barrats pels ferros de les llances romanes. Tots varen morir, i els seus caps foren penjats de les alzines com sinistre fruit, i els cossos llançats a la mar des del penya-segat de migjorn. En Balari es va entèmer quan, en veure que no tornaven, sortiren a cercar-los, trobant-se el macabre espectacle a l’entrada del bosc.
Aquella pèrdua irreparable havia desmoralitzat en Balari, enrunant tot l’esperit que havia reconstruït durant l’època de lluita victoriosa. Altre vegada necessitaria l’estaló de na Daínia per tornar a aixecar-se. Però el mal era que els homos se n’adonaven i també anaven cap baix.
- Necessitam un altre cop guanyador, Balari –li digué na Daínia amb veu decidida.
- Prou que ho sé. Però, com? I, on? Cada vegada és més mal de fer. No te n’adones que estem encerclats?
- I si demanen ajut als ponentins? Tal vegada ja és hora de fer-ho. No seria mal de fer arribar a ponent.
- Arribar-hi sí que seria bo de fer, però, vols dir? Per a què? Els ponentins es senten massa segurs rere les murades. Son més fortes que les nostres, les més fortes de l’illa, i potser suportaran l’assalt.
- No ho crec, no els hi serviran de res. Ja vas veure que va passar a ca nostra. I les de Talàs i el Turó no eren febles.
- No ho sé, Daínia. Jo no hi confiaria.
- Ves-hi. Tal vegada t’escoltaran. No coneixes qui comada? Heu de ser amics, per força. Segur que, fins i tot, teníeu negocis comuns.
- I tant que el conec, però no, no en fèiem de negocis. Ell mai va voler entrar en tractes amb noltros, els del mar; deia que no érem bona gent. El seu és la terra, mercadejar amb les collites i la carn del bestiar; i a Port de Ponent hi arriben tants vaixells i es mouen tantes riqueses com al de Llevant. El cap ponentí és el que podríem dir “un homo honrat”, Daínia. I per açò, sé que no m’escoltarà. —Fent una capada, en Balari afegí mentre somreia—: Segur que més d’un dels seus vaixells va desaparèixer sense voler...
- Mira que n’eres... Menys mal que t’has reformat; si no, no sé que t’hagués fet jo...
- Trobes que hi tenc que anar?
- Sí, n’estic convençuda.
— Bé, idò, hi aniré.
- Però ves al tanto, que el camí es ple d’escamots que avancen. I vigila amb els batidors illencs; son els més perillosos.
- Prou que ho sé. Però tu m’has de prometre que, mentre jo no hi sigui, no vos moreu d’aquí. Aquest lloc és segur. Massa amagat per que ho trobin fins i tot els traïdors.
- D’acord, te esperarem aquí. D’aquí dos dies vull saber quelcom de tu, així que endut dos homos, i me n’envies un quan arribis a Lakese. —Mirant-lo als ulls, na Daínia li va fer un petó molt dolç—. Saps que no puc viure sense tu, veritat? Idò, malda a tornar.

Així va ser com en Balari, sentint encara la dolçors dels llavis de na Daínia, va partir per provar de convèncer als ponentins de que se’ls hi ajuntessin en la defensa.
El camí va ser llarg i complicat, idò l’avanç romà cap a ponent era ferm i decidit. A cada passa trobaven grups armats que els obligaven a modificar la ruta. Fins i tot, un parell de vegades tingueren petits enfrontaments, just quatre pedregades i sortir corren.
El que no podia deixar de fer era pensar en na Daínia, en què faria, en si estaria bé, si els rastrejadors ja haurien trobat el suposadament segur amagatall, i tantes coses dolentes que, fart de patir, en Balari espolsava el cap i provava de pensar en altres problemes, idò d’açò no n’hi faltaven.
Sortejant impossibles passos entre turons inundats de marina intransitable, amb boscos d’alzines fosques i pins enormes, vorejaren els prats del Pla Verd per tal d’evitar camp obert. Després, amagats, de bot en bot rere les roques, s’enfilaren per les Boques de Ponent per arribar als acollidors plans ponentins, unes extenses planures tacades d’útils bosquets d’ullastres i alzines, i farcides de cultius i petites granges, d’on els industriosos camperols extreien les millors collites de l’illa.
Encara que no era la primera vegada que en Balari anava a ponent, idò més d’una vegada havia tancat tractes amb gent del Port, normalment hi arribava per mar. Per açò, la vista d’aquells camps verdejants, amb espigues que creixien ufanes i plens de gent qui trescava pels hortals, el va omplir d’enveja. Ells també n’havien tingut de camps verds i collites ufanoses, —bé, ho tenia que reconèixer, tal vegada els seus camps mai havien sigut tan polits com aquells—, però ara no tenien res de res.
Per què els hi havia tocat a ells rebre la turmenta romana? Però tot d’una es va adonar de l’injust que era aquell pensament, idò en poc temps tota aquella meravella es veuria tan devastada com el Turó, i els casats i llogarets, ara tan plens de vida, cremarien tan saquejats com els que fumejaven a prop de ca seva.
Aquest pensament li van fer veure que no tenia temps per paisatges ni meravelles i, fent frisar un poc més als companys, en poc temps deixaren de banda els majestuosos Casats de Morts, l’enorme record del antics, evitaren els molts assentaments de la plana, qualcun d’ells prou gros i important, i prengueren el camí ben marcat que els duria a la costa de migjorn, fins la populosa Lakese, la Forta.

VICTÒRIA

Amagatall als boscos interiors. Any 123 a.C. (Alzinars entre Alaior i el Toro).

Després d’aquella nit, en que la passió s’havia fos amb l’eufòria per la victòria, na Daínia es sentia altre vegada plena de vida.
Amagats i gairebé oblidats entre les revoltes de la memòria més fosca, descansaven ara els pitjors moments posteriors al desastre. Aquell negre sentiment de que res no l’importava, de que la vida no mereixia la pena i, fins i tot, de penedir-se d’haver intentat defensar el que havia resultat indefensable, ara li semblava incongruent i estúpid, com si mai l’hagués pogut tenir o com si fos un altre la que s’hagués sentit perduda i profundament ensorrada. Perquè na Daínia del Pou, l’al•lota plena de vitalitat, sobrada d’energies, la que no tenia dubtes del què volia pel futur, havia tornat. I, amb aquella força retrobada, també havia reviscolat l’amor pel seu homo i la passió pel cos desitjat.
Ara, quan contemplava l’amant esgotat i satisfet que respirava profundament al seu costat, fent-li pessigolles als pits amb la barba descuidada despertant de nou uns mugrons voladissos, hi veia un vencedor. Perquè, per fi, ho havien aconseguit, i els romans s’havien mostrat vencibles. I el que ho havia fet era en Balari, el seu estimat, des de llavors aclamat com l’alliberador.

L’enfrontament victoriós havia tingut lloc el dia anterior, però semblava com si haguessin passat anys.
Feia temps que els homos d’en Balari, cada vegada més nombrosos i prou refets per intentar coses importants, controlaven d’amagat els moviments de l’enemic.
Pocs poblats quedaven a llevant per saquejar. Fumeres espesses cobrien qualsevol assentament que no s’hagués retut per les bones i, de les fins llavors orgulloses pedres gegantines, ara només en quedaven runes recremades. Perquè encara que eren molts els que s’havien retut intentant salvar la vida i la hisenda, molts més havien mort defensant-se o romanien captius i menyspreats, omplint els pudents tancats de la colàrsega del Port de Llevant. Els afortunats que s’havien pogut escapolir d’aquesta sort fugien camí de ponent cercant la redossa de les potents murades de Lakese. Però els més valents o tal vegada els més desesperats, s’endinsaven al bosc per unir-se als resistents d’en Balari i na Daínia. Aquests, atents als moviments de l’invasor, havien disposat grups vigilants, que ben prest descobriren que els romans només empraven les rutes principals per por a veure’s sorpresos entre els desconeguts paratges de l’interior o sota les aixecades parets dels barrancs de migjorn. Seguint el pla d’en Balari, tenien que provocar-los, fer que deixessin les terres obertes i obligar-los a endinsar-se on la força del nombre i l’organització quedés en no res.

Un dia de bon matí, quan el cel ja era d’un blau lluminós però el sol encara només amenaçava amb escalfar de valent, un escamot de més de cinquanta llancers regirava el terreny entre el Pou i Ialàs cercant qualsevol cosa per menjar. Idò, aquell va ser el moment triat per en Balari per sortir-los al pas.
Només precedit per una renou sorda, com si un eixam d’abelles malèites volés a prop, deu romans varen caure rodons, encertats pels primers vols de fona. Sorpresos, els atacats s’arreceraren rere un penyalet sense saber ben bé d’on els hi venia aquella pluja mortal. Però els foners no s’amagaven, provocant-los, cridant i mostrant-los el pit en senyal de valentia i desafiament. I en Balari era el primer i el que més cridava.
En veure que tan sols s’enfrontaven a deu despullats cridaners, els romans sortiren de l’esguard i, confiats, llançaren les javelines mentre començaven a córrer. Previnguts, els d’en Balari feren una darrera volada i, tot frisant, retrocediren cap el turó d’Ialàs, rodejant-lo per tramuntana per dirigint-se a l’espès alzinar.
Com bons coneixedors del terreny, els illencs amb facilitat haguessin pogut deixar enrere als perseguidors. Però en Balari els havia advertit:
— Han de pensar que ens poden agafar, però no ho han de fer. Ens hem de mantenir a tir de sageta o, fins i tot més a prop. Només així els enganyarem; només així els podrem vèncer.
Mentre corrien, en Balari girava el cap per controlar la distancia, i tan a prop els tenien que pel costat li xiulaven les puntes de ferro. Però ja fos pel fet de disparar sense aturar-se o pel cansament de la cursa, el fet és que totes s’estavellaven al pedreny del camineu o es perdien entre les mates de marina que el bordejaven.
I és que els romans tampoc deixaven de perseguir-los. Ferits en l’amor propi i àvids de venjança, s’animaven uns al altres sense aturar-se en cap moment. I si qualque vegada semblava que ho volien fer, eren els foners els que s’aturaven, pedregant-los ferotgement de nou. I de vegades ho feien des de tan a prop que en Balari podia sentir com el centurió —per ells, tots els romans que comandaven eren centurions— encoratjava als seus dient-los que no es podien deixar vèncer per una grapat de bàrbars despullats, que no feia contes presentar-se al cap amb la derrota al sarró i que matessin d’una vegada aquelles despulles si no volien morir delmats per les seves pròpies mans.
Així van estar ben bé fins el mig dia, entre curses frenètiques i controlats enfrontaments, entre sagetes qui volaven i pedres que responien, fins que els d’en Balari, forçant el pas, tombaren cap a ponent i començaren a deixar enrere als perseguidors.

Avançaven per un pas no gaire estret, amb forta costa avall, dominat per costers boscosos ambdues bandes i amb penyalets petits i recoberts de vegetació que sorgien d’entre el brancatge. En aquell punt el sotabosc era espès i els arbres vells i enormes, idò era un alzinar antic i gens nafrat per les destrals. I tan espessa era la vegetació que el camí s’havia convertit en un minúscul sender d’animalons, que en molts moments es perdia envaït per arbocers i aladerns, per renous d’heura i aritges espinoses. Entre aquell desgavell de ramatges, les llances i escuts romans no feien més que enganxar-se, fent que el perseguidors no deixessin de renegar i que més d’un penses on m’he ficat.
Arribat el lloc indicat, un tancat giravolt a la dreta, els foners s’escamparen ambdues bandes, esmunyint-se davall les mates o guarint-se rere les roques que tancaven la ruta pel nord. Així, quan els romans tombaren camí no varen veure a ningú. El capdavanter va manar aturar-se i tots, esgotats per la frenètica cursa, ho agraïren. Més d’un es deixà caure cruixit, estalonant-se al tronc de l’alzina més propera, però ben prest els insults i les cosses del cap els va fer aixecar-se i recuperar part de la marcialitat perduda.
Però tot el demés era silenci. Cap pardal piulava esvalotat; el milà no xiulava molest per l’invasió de l’àrea de criança i, fins i tot, les curses furtives dels minúsculs rosegadors s’havien esvaït al no res. Era com si tot el que els envoltava hagués quedat suspès en una inquietant calma, gairebé sobrenatural.
Els romans, un poc espantats, s’ho miraven en silenci, intentant recuperar els sorolls perduts. I a bon segur que més d’un pensava que pot ser aquell era terreny sagrat, qualque bosc prohibit o encantat, on tothom qui entrava s’esvaïa, enviat per la fúria dels desconeguts i segurament bàrbars déus d’aquells illencs ignorants, i que millor sortir-ne adeveres que quedar-se a comprovar el poder d’aquelles deïtats estrangeres.
I va ser llavors, quan més desconcertats estaven, que despertaren mil xiulos sobtats, crits aguts llançats per goles que semblaven inhumanes, uns entretallats i repetitius i altres aixecant-se fins l’infinit.
Així, la cinquantena de romans que escoltaven bocabadats i atemorits, de cop foren engolits per la força d’una tempesta cridanera, on homos i dones embogits s’amuntegaven per destrossar-los. I l’invasor, altre hora arrogant i segur de si mateix, no va tenir ni força ni eima per resistir-se; ni tan sols el centurió que contemplà, espantat i incrèdul, com una jove, gairebé una al•lota, li clavava una i altre vegada un guinavet a l’estómac mentre mostrava un somriure ben estrany.
Així, tots foren morts, travessats per espases venjatives, destrossats a mans de dones enfurismades, o capolats per eines camperoles, ben esmolades aposta per fer-ho.
I aquella mateixa nit, una cinquantena de caps foren llançats per damunt les defenses del camp romà, com testimoni de la primera victòria illenca i advertiment de que encara eren vius. Si els volien, que els cerquessin.

La resistència havia començat i, ara, la victòria era possible. I na Daínia s’imaginava triomfant, plena de glòria, retornant al Turó per reposar la pedra capçalera al lloc del que no tindria que haver caigut mai.
Desperta molt abans que en Balari, laxa i desmanegada, la jove mirava els estels que els cobrien sense veure-les. I és que encara sentia la calidesa de la sang del centurió regalimant-li pels dits; sang romana, sang odiada, sang que vessaria mentre tingués força per fer-ho.
I l’havia mort amb les mateixes mans que, poc després, dolçament havien acaronat el cos estimat. Mans que estimaven, mans que podien curar, pensava na Daínia, però també mans que, satisfetes, havien aprés a matar.

FUGIDA I PLANS DE RESISTÈNCIA

Alzinars interiors fins la Muntanya Sagrada. Any 123 a.C (Zona nord del Toro).

Aquells tres dies foren esgotadors. Nit i dia caminaren amagant-se, ocults de possibles mirades traïdores, aturant-se només per beure de basses estancades i rierols enfangats, i menjant el poc que trobaven als llogarets abandonats i descampats deserts, enfilant-se pels marges impenetrables per collir els fruits encara immadurs dels esbarzerars; o al més espès del bosc, on collien aglans verds o rossegaven arrels amargants.
Per dormir s’arreceraven als enfonys més foscos i ocults, recons de penyals o redosses de roquissars ombrívols, però sempre ocults de mirades furtives. Fins i tot, de vagades n’havien tingut prou amb l’intricada espessor de les mates, tan abundants al bosc central de l’illa.
Era aquella una fugida sense fi, idò en cap moment s’havien plantejat on anaven ni fins on volien arribar. Simplement fugien, maldaven de fer-se enfora del desastre i la destrucció, de la pèrdua del Turó i de tot el que havia sigut seu, de la fi de la seva vida.

Tres homos i cinc dones havien mort pel camí víctimes de les greus ferides, però, de la resta, gairebé tots tenien qualque cosa. I na Daínia no hi havia pogut fer res per ells, idò, encara que hagués volgut intentar-ho, tampoc tenia amb què recuperar aquells cossos desfets. Fins i tot les estimades eines de sa mare s’havien perdut a l’assalt, i prou que ho lamentava.
Però és que, a més, a l’al•lota no li quedaven forces. La ferida li havia empitjorat, el braç se’l sentia com un tros de post reseca i pel tall li supurava un líquid grogós i pudent que, segons confessà ella mateixa, no era cap bona senyal. Mentre va poder, recollí flors d’escabiosa i hipèric del camí i se las aplicà en emplastres frescos amb molsa i fang humit; llavors, per la nit, s’ho descobria per a que la serena li acabes de netejar el mal. Però al segon dia li va pujar la febre i, amb ella, arribaren els deliris i la fluixera de cames. Ara, malferida i gairebé absent, ensopegava sense rumb per l’espès alzinar amb l’única esperança de que aquell mal somni s’acabés.
Ja fos per sort o gràcies a la seva habilitat, el cert és que en Balari era dels pocs que n’havia sortit il•lès; només quatre esgarrinxades lleus i un parell de cops. Bon coneixedor del terreny, era ell qui guiava la trista comitiva fins on fos que els dues la sort o l’atzar. I mentre ho feia, vigilava el pas de la seva estimada.
Així, al tercer dia de caminar i quan na Daínia ja sentia que no podia més, varen arribar a l’ombra de la Muntanya Sagrada, pel cantó dels penya-segats septentrionals. Aquell costat és farcit de valls estretes i recobertes d’alzinars intransitables, poc més que desconegudes per qualsevol que no fos un dels escassos habitants del bosc. Sota els penyals blanquinosos, molts d’ells tallats a pic i solcats per mil escletxes, es varen sentir protegits, segurs per primera vegada des que fugiren del Turó. Tal vegada era l’ombra de la Muntanya, o pot ser en aquell indret la màgia de l’antiga deessa encara tenia prou poder; fos pel que fos, el cert és que l’ànim dels fugitius es va reconfortar. A més, fins allà no hi arribaria l’invasor, idò era un terreny pobre i deshabitat, on només s’atrevien a endinsar-se els eixelebrats caçadors de tords, els llenyataires més valents i quatre fanàtics recol•lectors de bolets.
Així, idò, per primera vegada en molts temps, es van permetre descansar tranquils. I na Daínia ho va agrair com feia temps que no agraïa res. Jeure i descansar; la jove no podia pensar en res més.
La febre l’havia debilitat de tal manera que, fins i tot, li costava centrar els pensaments. El cap li donava voltes i se li omplia d’imatges distorsionades de la desgracia, sobreposades amb llunyans records d’infantesa. Les visions de sa mare maltractada i, finalment, morta pels cops del comerciant del Pou, eren les més recurrents als malsons. Però ni una vegada va remembrar l’amor d’en Balari; res de reviure els moments de passió, com havia fet pocs dies abans. No, ara tot eren tenebres, negror profunda i amargor indescriptible. Morts i violacions, sang vessada sobre runes cremades, i la visió del santuari, amb la pedra capçalera violentada, que la torturava una i altre vegada. No, na Daínia no podia dormir perquè els records la torturaven i se li havien esvaït els somnis.
Ara, ajaguda sota una pellissa bruta que en Balari havia recollit d’un coberxo abandonat a les afores de la deserta Ialàs, s’abandonava a la desgràcia, fitxava els ulls al no res i deixava passar el temps, esperant no sabia quina fi desgraciada.
El cel seré de la posta primaveral podria haver-la omplert amb l’alegria dels seus blaus intensos i immaculats, però per ella, totes aquelles meravelles que en altre temps l’haguessin fins i tot emocionat, ara li eren invisibles i del tot insubstancials.

L’endemà al matí, quan les ombres encara omplien el reducte on s’havien aixoplugat, na Daínia seguia desperta, però sense demostrà cap emoció ni tenir cap intenció de moure’s.
Tres homos vigilaven el camí des del tallat i les dones, a un forat de la roca, pastaven l’escàs gra que havien anat replegant pel camí. Res de focs fumejants que poguessin delatar-los, així que tampoc res de pa calent ni d’infusions de flors de camamil•la, l’única herba que encara trobaven quan remenaven el fons dels sarrons. S’haurien de conformar amb sopes fredes de farina i un glop d’aigua. Millor que res.
Al costat de l’al•lota, recolzat a la roca nua, en Balari també semblava estar mirant l’infinit. Però la seva mirada no era buida, ni molt menys. Els ulls del cap mostraven el pes de les moltes preocupacions que suportava i, pot ser, de les dubtes per com afrontar el futur. Però si na Daínia s’hi hagués pogut fitxar, en cap cas hagués descobert el temor que altre vegades hi havia vist i que ella sempre s’havia encarregat de foragitar.
Va ser llavors quan na Daínia, per primera vegada en molt temps, aconseguí fitxar la mirada. Intuint que aquells ulls anunciaven un canvi en el seu estimat, l’al•lota replegà prou forces per pregunta-li:
—En què penses?
En Balari es girà i li regalà un somriure forçat.
—Daínia, estimada! Com estàs? Al manco ja ralles. I les calentors? I la ferida, encara et fa mal?
—Estic millor —contestà l’al•lota tocant-se el front—. La febre ha minvat i la ferida sembla que vol cicatritzar. Què m’hi has posat?
—Res d’especial. Quan la fluixera et va impedir fer-te res més, ens vàrem limitar a netejar-te-la amb camamil•la freda i canviar les benes quan s’embrutaven. Una de les dones t’ha tret aquell suc groguenc tan fastigós.
—Idò m’ha fet bé. Quedarà una bona cicatriu, però podré emprar el braç.
Na Daínia s’aixecà amb dificultat però amb prou forces per apropar-se i esmunyir-se entre els braços del seu estimat.
—Balari, tenc por, molta por. Per primera vegada en la meva vida em sent perduda. I tu n’ets el responsable d’aquest sentiment. —Veient la cara d’estranyesa d’en Balari, na Daínia afegí—: Sí, estimat, tot açò ho sent perquè t’he trobat; perquè he trobat a l’homo que m’ha fet feliç. I ara no et vull perdre, Balari; no et puc perdre. I sent que estic molt a prop de fer-ho, a punt de perdre’t per sempre.
Ell l’abraçà amb cura de no fer-li mal i li va fer un petó als llavis ressecs per la febre. Apropant-se encara més, li va dir a cau d’orella:
—Et promet que mai ens separarem, Daínia estimada. Per molts romans que desembarquin i omplin les terres de l’illa. Estarem junts, però també lluitarem junts. Un dia m’ho vas dir i tenies raó. La nostre obligació és lluitar. Lluitar fins expulsar-los o ...
—O, què, Balari?
—O morir. No n’hi ha un altre. Els romans no marxaran, Daínia. Han vingut per quedar-se, per esclavitzar-nos i convertir-nos en una part més de les seves conquestes. I jo no vull ser esclau, ni dels romans ni de ningú.
Ella, amagant la cara al coll d’en Balari, començà a plorar en silenci.
—Estimat, si hem de morir, jo ho faré al teu costat. Però no hem deixis mai. Sense tu..., no puc...
Sense deixar d’abraçar-la i mentre li acaronava els cabells, en Balari començà a explicar-li els plans de resistència. Així, amb la veu greu i monòtona que sempre feia servir en les ocasions importants, desgranà, una per una, les seves intencions.
Primer, recollirien el màxim de resistents escampats, de fet ja havia enviat homes a la recerca de fugitius. Després, des d’amagatalls dels barrancs centrals i les muntanyes interiors, llençarien atacs curts, violents i inesperats contra les forces més disperses. Mai més un enfrontament obert; ara només victòries segures. I res de pietat; la consigna seria enemic vençut, enemic mort, com els hi havien fet a ells. Sang per sang.
En Balari contava amb que els romans els encalcessin cap a l’interior. Llavors seria la seva. Aprofitarien els passos estrets, els barrancs boscosos i els senders de les valls embassades per atacar-los i vèncer-los. Fins i tot ja havia triat els millors llocs i pensat com disposar els homes per a que cap enemic pogués fugir. Era un bon plan.
Na Daínia se’l mirava en silenci i, poc a poc, sentia com les forces li retornaven. I és que si en Balari era capaç de mostrar tanta força, de creure en la victòria, ella no es podia quedar enrere.
Perquè ella era na Daínia, la dona del cap, l’organitzadora de les feineres i la primera entre les lluitadores. Ara, idò, era el moment de demostrar-ho.

MORTS I DESTRUCCIÓ

El Poble del Turó i camins dels voltants. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Tot s’havia acabat. Només hi havia foc i fum, pedres caigudes que col•lapsaven els carrerons, cases destrossades i murs ensorrats. I morts, molts morts.
Els inevitables saquejadors remenaven entre les runes, cercant qualque cosa amb que incrementar el seu botí. De tant en tant, un crit desesperat pujava el coster per morir contra els murs socarrimats del santuari; un xiscle de fieta amagada que, un cop descoberta, maldava fugir de les luxurioses mans dels vencedors, sempre sense èxit.
Els animals domèstics, ara lliures dels seus tancats, trescaven entre el desastre, indiferents de tot el que els envoltava i rosegant els pocs manats d’herba verda que quedaven, fins que algun dels vencedors se’n recordava de que, després del saqueig, qualque cosa tindrien que menjar i els arriava cap el seu camp, fora poble.
I el cel, que encara tindria que mostrar-se amb el blau brillant dels capvespres de primavera, es veia enfosquit pel fum negre dels ramatges encesos i solcat pel sinistre vol dels carronyaires que, per art de ves a saber quina màgia antiga, s’havien adonat de que, entre les runes del Turó, trobarien menja abundant per una bona temporada.

Enfora d’aquella tenebrosa visió, però encara colpits per la derrota, els sobrevivents dels desastre es preguntaven per a què havien servit aquelles grans defenses tan cuidadosament preparades i de les tan orgullosos s’havien sentit. I, per què havien fracassat si tot s’havia preparat amb tanta cura? Què havien fet malament? Hores i hores de feina feixuga per no res. I ara, cossos ferits i esperits derrotats, i un sentiment de desànim que els hi omplia el cor fins a vessar. A les seves oïdes encara ressonaven les paraules d’esperança del cap, escoltades amb les ganes del que es vol creure el que sap que mai serà cert. Però, ara, l’única veritat era que la majoria havien mort o, pitjor encara, que romanien captius, esclavitzats i tractats pitjor que bestiar.
Ara només eren fugitius atemorits que s’amagaven i es llepaven les ferides, sense deixar de plorar als seus, mentre es preguntaven i ara, què?

Na Daínia, encara al capdavant dels fugitius, caminava cruixida i amb una important ferida al braç mig coberta per una bena ensagnada i bruta. Amb deixadesa i per tal de mantenir el pas, s’estalonava a l’espatlla dreta d’un silenciós Balari que gairebé no podia ni aixecar els peus per esquivar pedres i sotracs, esgarrapant-se amb les branques i matolls d’un inexistent camí, que només ells creien intuir entre la penombra de les alzines.
Amb els ulls entelats per qualque llàgrima que li fugia sense poder-la contenir, na Daínia mirava al terra incapaç de veure on trepitjava. Obligant-se a caminar pas rere pas, la fins feia poc animosa guaridora del Pou, la nova dona del cap del Turó i eficient organitzadora de la defensa, maldava d’ajuntar les poques forces que li quedaven per donar resposta a les moltes preguntes que se li amuntegaven. Què farien ara? On anirien? Qualcú els voldria acollir? Hi quedava a l’illa qualque lloc segur? A ponent, com pensava en Balari? O qualque recó de la feréstega tramuntana? Als barrancs, tal vegada? I què passava ara pel cap d’en Balari, novament derrotat? Lluitar? Pot ser fugir i amagar-se? Robar un vaixell i cercar terres llunyanes i segures? Encara n’hi han d’aquestes o el braç romà ja és massa llarg?
De tant en tant i sense saber com encara era capaç de pensar en coses així en mig de la desgràcia, na Daínia rememorava la seva única nit de passió. I sentia de nou el tacte de les carícies embolcallant-la i la pell suada de l’homo llenegant-li per damunt, mentre s’omplia del olor agre de mascle i de l’inconfusible aroma de la passió satisfeta. Llavors, des del fons del seu cor, una petita lluminària d’esperança se li encenia i intentava convèncer-se de que en Balari, l’homo que li havia fet descobrir un món de sensacions noves, encara tindria prou eima per continuar la lluita.
Però tot d’una aquella mínima espurna s’esgotava, i es demanava si calia intentar-ho de nou. Per a què? Per tornar a ser derrotats?

L’al•lota es sentia defallir per moments. I és que la seva empenta havia quedat esclafada per les runes del santuari, aixafada davall de la gran pedra capçalera, esfondrada pels vencedors mentre s’afanyaven en destrossar-ho tot. Aquella desfeta, el darrer que havia vist abans de poder fugir malferida, encara se li mostrava quan tancava els ulls, demanat-se què hi guanyaven els atacants provocant un mal tan inútil.
Pot ser el que volien era reduir a runes l’últim bastió turonenc, idò des d’allà havien protagonitzat el darrer i inútil intent de defensa. Just una vintena d’homos i un ranxo d’al•lotots, a més d’una cinquantena de dones valentes, gairebé tots el que quedaven amb vida, s’havien refugiat dalt la talaia central i rere les murades del santuari per defensar-se fins la mort. Des d’aquella privilegiada posició havien intentat contenir l’allau romà, però amb la desesperança del que ja es sap derrotat i amb la deixadesa del que es sent escombrat per la potencia indestructible d’una força mai vista.
I açò que l’asalt no havia començat malament. Mentre les murades i carrerons s’omplien d’exclamacions de prematur triomf, les primeres files romanes havien reculat, desordenades per la pluja de pedres turonenques que havien omplert el cel. Rocs de bona mida, el més grans que les seves forces els hi permetien, havien volat des de la murada de llevant contra les confiades avançades de les forces lleugeres romanes, desbaratant-los i causant-los les primeres baixes. Riures i abraçades, felicitacions i fotendes contra els que fugien ompliren el clar mati primaveral triat per l’assalt. Els defensors pensaren que tot estava fet. L’enemic fugia!
Malauradament, aquella sorpresa inicial no va fer res més que remoure la ràbia romana i fer-los lluitar encara amb més ferotgia. Perquè poc després i precedides d’un xiulo desconegut, solcaren el cel enormes pedres i projectils flamejants que destrossaven i cremaven tot allà on queien. Això va fer créixer el desconcert entre els defensors, i encara més quan, entre les pedres voladores, apareixeran núvols de sagetes enceses que arribaven més enfora que les bales gegantines. D’aquesta manera, pocs recons del poble quedaren lliures de la mortal pluja.
Gràcies a l’eficient feina de les brigades de dones de na Daínia, “les feineres” com les anomenava ella, es van anar apagant les flames, galleda a galleda, recollint de pas als ferits per pujar-los al santuari, el lloc més protegit del poble.
Però eren tants els nafrats que, malgrat els esforços, ben prest les benes es mostraren escasses i els ungüents preparats del tot insuficients. La jove, desolada, no podia fer res més que consolar als ferits i netejar i embenar les ferides el millor que podia. Ara se n’adonava que havia subestimat la força romana.
Com s’ho faria amb tants ferits? No, no se’n sortirien.

Ningú al Turó podria dir quan va durar aquella pluja destructiva, però de cop, sense avís, va parar i es va fer el silenci. Només es sentia el plor dels fiets atemorits, el lament dels ferits i la remor amenaçant de les flames cremant sostres i bigues, l’única part del poble que no era de pedra. A més, quan manco s’esperava, una paret s’esfondrava o una de les moltes pilastres tombava vençuda; aquella renou d’enderrosalls sonava com l’anunci de la mort.
Però encara en quedava més per arribar, molt més. I és que precedit pel so de cornetes estridents, inicià l’avanç la segona onada romana, molt més compacta, sense fissures i amb els grans escuts aixecats per protegir-se de les pedres i amb les llargues llances dirigides al davant i en amunt. El front avançaven grups d’auxiliars carregant proteccions quadrangulars de cuir i bova, rere les que s’amagaven uns arquers de curta túnica blanca i pectoral de cuir, i uns desconeguts foners semblants en tot als defensors, pot ser els mateixos que na Daínia i en Balari havien vist a Sannir quan el primer desembarcament.
Les pedres dels defensors, encara prou abundants, rebotaven en les defenses sense fer gaire mal, i les que aconseguien traspassar-les just bollaven els escuts dels infants produint un so apagat, com de closca buida. I no és que tots el trets fossin fallits, idò més d’un feria a puesto, però no eren ni prou efectius ni prou nombrosos com per aturar l’empenta d’aquell mur que avançava sense presa, però sense aturar-se per res.
I així, poc després d’iniciar-se l’atac, els primers romans posaren peu sobre la murada de llevant. I els defensors, encara atordits per la mortal pluja gegantina i sense saber com respondre a la nova estratègia, no pogueren fer res més que, seguint les ordres d’en Balari, replegar-se cap a les cases de migjorn i les talaies centrals.
Llavors va començar la lluita cos a cos, casa a casa i pati per pati. I també llavors va ser quan es va veure ben clar que l’experiència romana era molt superior a la voluntat turonenca. Pocs eren els capaços de suportar les carregues ferotges o d’aguantar peu dret l’avanç de les amenaçants llances de ferro. I és que, en aquell moment, feia més mal la por que la destresa enemiga, el temor enfront d’un enemic que semblava tan invencible que feia defallir els ànims.

I va arribar el moment en que només els del cercle d’en Balari aguantaven ferms. Ells, des dels escairats i forts bastions, havien defensat la murada fins que gairebé es varen veure rodejats. Llavors, fent una demostració de valentia, s’obriren pas a cop d’espasa fins la talaia que tenien més a prop, la de llevant.
I allà va ser on el va veure na Daínia, perquè ella, amb les seves feineres i els fiets de l’aiguada, havien reculat fins trobar-se contra els murs del santuari, ara ple de ferits i moribunds.
Pels carrers de baix encara es sentia remor de lluita, però els crits d’agonia que sorgien d’entre les parets ciclòpies dels casats només tenien un accent: l’illenc.
Na Daínia s’enfilà a la gran talaia central des d’on es dominava tot el poble i, després de contemplar la magnitud del desastre, va sentir com en Balari la cridava.
—Daínia, espereu-nos! Encara son enfora de voltros! Vos ajudarem.
Els d’en Balari, empesos per les veus del seu cap, deixaren la posició aixecada i, sortejant carrerons encara sense ocupar, tot d’una arribaren a la llinda del santuari.
—Estàs bé, estimat? —preguntà na Daínia, mentre li repassava el cos amb la mirada.
—Sí, i tu? Quants sou?
Sense contestar-li, la jove senyalà als voltants per fer-li veure els pocs que quedaven de les dotzenes que s’havien escampat pel poble per ajudar als defensors, així com els incomptables ferits que omplien el terra.
—Som tots, Balari. I si n’hi ha més, ves a saber on son. Els projectils han fet una gran destrossa.
—No ens lamentem. Som vius, no? Encara podem lluitar.
Però no varen tenir temps de dir res més, idò en aquell moment un gran nombre de sagetes i javelines començaren a clavar-se pels voltants, així com pedres llençades per braços entrenats: els dels foners venuts a l’enemic. I a més, sense donar-los respir, arribaren els primers infants cuirassats disposats a desallotjar-los de l’últim reducte defensiu.
Pot ser empeses per la desesperació o tal vegada per inèrcia, les dones deixaren la cura dels ferits i mostraren les dagues que amagaven entre la roba, mentre els homos empunyaven javelines i espases amb braços esgotats. Entre aquells ferros n’hi havia de tot; des de velles espases rectes amb puny antenat, herència dels heroics avantpassats, fins a falcates ibèriques més modernes, com la que brandava en Balari pel damunt del seu cap.
Sense entendre de sexes ni condicions, pels voltants del santuari es va travar un combat mortal, al temps que, des de la gran talaia, els més joves llançaven les darreres bales contra els que gosaven mostrar-se entre les cases. Molts atacants moriren en aquell assalt, però els defensors eren cada vegada més escassos i, encara que lluitaven amb fermesa, no van tenir més remei que recular de nou fins trobar-se reclosos dins del recinte del santuari
Per fi, un fort escamot travessà les defenses i arribà on els esperava na Daínia al front de les seves dones. Ella, amb una antiga daga en la ma esquerra i un garrot esmolat a la dreta que havia agafat d’enterra, s’encarà amb un dels atacants. Aquest, en veure que era una dona, va somriure confiat, mostrant el forat negre d’una boca sense dents i amb una pudor a podrit que, fins i tot, li va arribar fins l’al•lota.
Na Daínia ho va tenir clar: si havia de morir, aquell era un bon moment. Així que, enfrontant-se al pútrid alè del romà, va fer una passa endavant. Es situà rere la pilastra central, i fent-la servir d’amagatall, intentava despistar al contrincant. Però aquest, fart del joc, li llançà la javelina amb força i destresa, tant que la jove només va poder evitar-la per ben poc. Al moment, la sang començà a rajar per un profund tall del braç esquerre, però ella, emprant l’instint guaridor, s’adonà de que no era important. Just carn tallada que es podia recosir.
I just quan el romà avançava de nou amb rostre triomfant, va aturar-se de cop amb la boca i els ulls ben oberts en gest d’estranyesa, com si qualque cosa l’hagués sorprès. En aquell moment, des de darrera del cos que s’ensorrava, sorgí la figura d’una de les dones, aquella a la que havien violat sense pietat, matant al seu marit i raptant-li els fills.
—Mal parit! Ja ets mort —digué, com si escopís les paraules—. Endavant, Daínia, matem-los a tots!
Com una boja, es gira cap els que entraven al santuari i s’hi enfrontà. Però encara no havia fet dues passes quan al manco una dotzena de sagetes li travessaren el pit. Mentre les cames se li doblegaven, el rostre de la dona no va deixar de somriure. Sí, era morta, però moria contenta, matant als seus torturadors.
A na Daínia, aquesta actitud heroica encara li donà més forces, així que a cops d’espasa i empentes cegues, barrà l’entrada al sacre recinte. En un determinat moment i sense saber com havia succeït, es trobà al costat d’en Balari, espasa amb espasa i esquena contra esquena, defensant la llinda sagrada en front de la gran pilastra capitada.
—Em de fugir, Daínia! No podem resistir més! Si no marxem, morirem per res!
—Recull els que quedin vius i anem cap a ponent. I els ferits? —cridà l’al•lota, mirant els cossos sagnants que els envoltaven.
—Tindran que quedar-se. No hi podem fer res per ells.
Amb llàgrimes al ulls, na Daínia girà cua i s’enfilà per les parets de la talaia, mentre en Balari empenyia als que encara lluitaven per dirigir-los cap a les portes del nord, les úniques lliures d’atac. Quan ella ja era a mitja alçada, una renou enorme seguida per víctors inintel•ligibles, va fer que girés el cap. La gran pedra escairada, el símbol de la mil•lenària antiguitat del seu poble, era al terra. Amb llaçades correderes i palanques d’ullastre, els embogits vencedors l’havien fet caure, deixant-la amb l’encaix cap amunt, com mostrant al món les seves intimitats violentades per aquells descreguts.
Ara sí que na Daínia sentí que s’havia perdut tot. Perquè la Mare, la divinitat dels Antics, jeia violada com qualsevol altre dona de l’illa, forçada per la violència febril d’aquells homos embogits.
I na Daínia, pressa d’una desesperació infinita, començà a córrer sense mirar ben bé on anava, oblidant-se fins i tot del seu estimat. Tenia que fugir; no podia pensar amb res més.

Quan més perduda es trobava, cruixida i a punt de deixar-se anar per posar fi a aquell patiment, una ma se li posà a l’esquena. Ella, encara esquerpa malgrat l’esgotament, es girà per defensar-se, però es trobà amb una dolça abraçada que li va retornar part de la pau perduda. Perquè era en Balari qui, després de fugir pel seu costat, havia aconseguit reunir els pocs sobrevivents i els dirigia cap a ponent.
Al moment, la al•lota es sentí reconfortada, tranquil•litzada. I és que si en Balari era viu, encara hi havia esperances.

PREPARANT LA DEFENSA

Al Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

La inoblidable nit de passió i els pensaments que l’endemà havien assetjat na Daínia ara només eren història. I és que les forces invasores, després de jornades de marxa triomfal, assolant tot el que se’ls hi posava pel davant, ja eren a prop del Poble del Turó. I amb l’arribada d’aquella tropa cuirassada, tota la resta havia deixat de ser important.
Ja no hi havia temps per gaudir del cos estimat, ni per enamoraments desesperats i impossibles. Ara tocava preparar-se per intentar aturar l’embranzida de l’enemic. Açò era l’únic en què pensaven; l’únic en què es podien permetre pensar. Com a capdavanters del poble, aquella era la seva obligació; la gent esperava el seu guiatge i na Daínia n’era ben conscient.

Just els focs de les talaies de l’altre banda del barranc van anunciar el perill, en Balari i na Daínia es posaren a treballar. Encara que sabien què fer, idò feia temps que ho tenien tot planejat, fins llavors s’havien deixat endur per la laxitud que acompanya als amants després de les primeres i úniques nits de passió. Però la força de les circumstàncies els va fer deixondir, encara que no va ser fàcil fer-ho i, per descomptat, tampoc va resultar un despertar agradable.
Els dos tenien moltes coses que preparar; moltes mesures a prendre per tal de sobreviure a aquella marea imparable que se’ls venia al damunt. Sí, no hi havia gaire temps per perdre.
Durant aquell frenètic dia gairebé no es van veure. Ambdós sabien on era l’altre, què feia, però només van tenir temps per preocupar-se per la preparació de la defensa enfront del imminent assetjament.
En Balari i els seus fidels, els pocs que li quedaven després del desastre del Cap de Tramuntana, ajuntaren els homos del Turó, empenyent-los a lluitar i encoratjant-los apel·lant a la subsistència del poble i a la seva pròpia vida. Així mateix, rastrejaren els casats escampats per la comarca per ajuntar homos per la defensa, fins i tot a la força i sense tenir en compte si eren joves o vells. Tant feia si eren foners experts o només humils camperols que mai havien fonejat res més que esquives perdius i milans xiuladors. Açò sí, uns i altres es mostraven temorosos davant l’evident poder de l’enemic. A en Balari no l’importava aquella por; la entenia, idò ell sentia quelcom semblant. Tothom era útil per enfrontar-s’hi amb un mínim de garanties.
Al mateix temps que s’obrien les portes a la gent de l’altre banda del Barranc, que atemorits per l’avanç romà corrien a refugiar-se sota el poder del Turó, s’enviaren missatgers al Pou, a Ialàs, a Atalàs, i a la resta de reductes aïllats que encara eren a redossa de la turmenta romana, des de la costa fins a l’interior, resseguint els barrancs i pentinant els plans i turons boscosos. Fins i tot el millor corredor va ser enviat amb urgència cap a ponent per demanar l’ajut dels valents ponentins de Lakese, la Forta. Però en Balari no hi contava amb ells, ni tampoc amb ningú que no fos del Turó o no tingués interessos pels voltants. Si venia qualcú, ben arribat, però si no..., tan s’hi feia.
Així, amb aquesta seguretat, en Balari continuà treballant tranquil però metòdic. Un casat rere l’altre, un lloc i després el següent, rallant amb la gent, encoratjant-los i animant-los a unir-se als seus. D’aquesta manera, poc a poc, abans de que els romans haguessin travessat la profunda vall del Gran Barranc, les murades del Turó guarien prop d’un milenar d’homos amb prou ànims com per defensar ca seva a qualsevol preu.
Pot ser les seves forces eren la meitat de les romanes, i segurament manco entrenades, però en Balari no defallia. No s’ho podia permetre; idò eren molts els ulls que el miraven i masses les esperances recolzades a les seves espatlles.

Pel seu costat, na Daínia tampoc havia estat de mans plegades. Des de la seva nova posició com a principal del Turó, i amb una força que ningú va gosar discutir-li, va organitzar a les dones, tant les del poble com les nouvingudes. Joves o velles, casades o fadrines, primes o grasses, tant s’hi val; per totes va trobar una feina adient, una tasca important per tal d’assegurar al màxim la rereguarda.
S’emmagatzemaren els aliments pel setge, omplint les coves de gerros i còssils de gra i senalles de xua assecada i altres menges de llarga durada; també s’asseguraren les reserves d’aigua dels aljubs i es prepararen àmfores i càntirs per donar de beure als defensors durant les batalles. Així mateix, s’ajuntà el bestiar en tanques interiors i estables resguardats, tan per protegir-lo de l’invasor com per menjar-lo en cas necessari. I no van ser poques les dones que van treure antigues fones amagades, així com dagues i altres eines esmolades per tal de demostrar a qui fos que les dones del Turó també eren destres amb aquells estris mortals.
Però el prioritari per na Daínia era reunir gran quantitat de teles i llenços, tot el que es pogués emprar per embenar. Els van tallar en tires per netejar-los amb aigua bullent i camamil·la, com li havia ensenyat sa mare. Per altre banda, va manar recollir tots els remeis de que es disposaven al poble i ella mateixa en va fer recompte. Els classificà per usos, valorant si les quantitats eren suficients. Tot d’una, veient la pobresa del que havia recollit, envià un homo al Pou, a ca seva, per que li dugués el que allà hi havia deixat que, si ningú ho havia tocat, era molt. I és que, a bon segur, tindrien que tractar moltes ferides i li faria falta de tot i molt.
La feina va ser esgotadora, però l’empenta de na Daínia, l’energia que hi posava en tot el que feia, es contagiava a les seves col·laboradores, fent que les tasques avancessin de forma ràpida i eficient. Així, quan els primers homos d’en Balari encara no havien començat a arribar al Turó, na Daínia ja ho tenia tot llest. Seguint les seves instruccions, cada dona sabia què fer, on anar quan comencés la batalla, a què atendre i amb qui col·laborar.

Quan en Balari arribà al Turó, cruixit però satisfet, el primer que va fer va ser cercar na Daínia.
Just travessà la murada de ponent, li van dir on era. Llavors, sense aturar-se per rallar amb ningú, va córrer coster amunt cap les coves del nord, on hi havia el magatzems principals. Allà, rodejat de dones enfeinades i donant direccions a dreta i esquerre, distingí el fràgil cos de la jove guaridora. Els cabell negres, esvalotats per la brisa de mar, se li ficaven davant la cara malgrat el seu esforç per apartar-los. Per açò, amb un gest enèrgic, se’ls reuní en una cua que intentà fermar amb un tros de cordill dels que duia al braó per lligar manats de plantes seques.
Quan na Daínia aixecà els braços per darrere l’esquena, uns pits joves i generosos es destacaren sota la túnica envellida mostrant que aquell cos jove havia arribat a una maduresa inqüestionable. El peus descalços, ferms sobre les pedres del camí, no deixaven de moure’s cap un costat i l’altre, mostrant un vigor difícil de creure en un cos aparentment tan fràgil.
Quan l’al·lota el va veure ho deixà tot i se’l quedà mirant amb un ampli somriure que creixia per moments. Què fort és! I com me l’estim!, va ser el primer que va pensar l’al·lota.
—Balari! Mira, tot està llest —li cridà amb el braços oberts, sense esclarir si volia mostrar-li tota la feina feta o el cridava per acollir-lo en una abraçada.
—Els homos que em reclutat estan arribant, estimada. També a les murades està tot llest. Només ens queda esperar.
—Quan atacaran? -preguntaren alguns dels que els envoltaven.
—Demà. Segur que ho faran demà al matí. Han arribat fins la Tomba dels Antics i els nostres guardes els han apedregat. Res greu, però just eren els primers escamots.
—Ens en sortirem —digué na Daínia mentre l’abraçava amb força i amagava la cara entre el coll i l’espès cabell de l’homo. Llavors, tothom va deixar el que feia per mirar-los preocupats; i és que la jove ho havia dir de manera que ningú va saber si era l’afirmació d’una seguretat o la constatació d’un dubte.
Gairebé xiuxiuejant, en Balari li va respondre:
—Ens ho em de creure, Daínia. I noltros els primers.
Dient açò, i amb na Daínia encara abraçada al seu pit, en Balari es girà cap els que els miraven i, aixecant la veu, els hi va dir:
—Homos i dones del Turó, per què teniu por? Pot ser no veis que noltros som feliços? Idò, a què espereu? Continuem! No ens podem aturar ara, perquè encara queda molt per fer. I demà li mostrarem a l’invasor qui defensa aquestes, les nostres pedres mil·lenàries!

MATINADA AL TURÓ

Poble del Turó. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Després d’aquella nit de passió, na Daínia no sabia como enfrontar-se en Balari. Què li diria? Bon dia, meu amor? No; no sabria com dir-li ni amb quina cara mirar-lo. El més bo de fer seria tractar-lo com sempre, amb la familiaritat apresa durant aquells pocs però intensos dies d’enfrontar perills.
Però, era açò possible? Podria na Daínia mirar-lo als ulls i no dir-li que era l’homo de la seva vida i que, amb ell, havia trobat allò que mai havia somniat trobar? Podria amagar els seus sentiments per tal de no posar entrebancs a una lluita per la que, n’estava segura, els hi faria falta qualque cosa més que tota la força del món? Però, en l’escalfor del cos a cos i amb la complicitat de la nit apassionada, s’havien dit sincerament que s’estimaven. A més, ella sentia que aquell frenesí era tan fort que, de no posar-hi entrebancs, podria arribar a dominar a qualsevol altre sentiment. I açò, a na Daínia, no li semblava bo.
L’al·lota es sentia, de qualque manera, marcada, obligada per un estrany amor que sentia créixer fins límits impensables, per damunt, fins i tot, de l’estimació per la seva terra violentada o del seu anhel per convertir-se en la millor guaridora de l’illa.

Feia estona que era desperta, ulls ben oberts mirant un no res delimitat pel brancatge del sostre de l’estança. El cap li feia voltes i més voltes, però cap pensament se li returava prou temps com per il·luminar-la. De cop, com si un llampec hagués il·luminat la seva nit, es sentí tancada, presonera entre les càlides parets pedregoses d’una casa aliena, closa per uns murs ciclopis que no eren els seus i envoltada de pells i mantes fines que per ella eren luxes inversemblants.
A prop seu hi havia tantes riqueses com mai hagués pogut somniar i que al Pou no eren més que il·lusions impossibles; al manco per ella. A un cantó, just al costat de la porta tancada, dos gerros d’ample embocadura amb el millor vi i l’aigua més fresca, dels que havien begut la nit passada per recuperar-se durant els breus moments que la passió els hi permetia; damunt d’una banqueta de fusta treballada i al costat de dues copes àtiques hermosament decorades i ara mig buides, romanien diversos plats de fruita sense tastar, unes conegudes però altres d’allò més estranyes, totes conreades a les terres del barranc; i, fins i tot, hi havia una escudella amb tap ceràmic, plena de formatge tendre de cabra, i més plats amb tortes fines de farina de blat que en Balari havia fet dur per si encara tenien més gana, però que també eren sense tocar.
Però na Daínia ni s’ho va mirar tot açò. Aixecant-se poc a poc, va sortir sense fer renou, un poc per fugir de la mirada d’un Balari acabat de despertar i que ella imaginava tendre i irresistible, però també cercant que la serenor de la matinada esclarís el seu cap, ara ple d’un embull considerable.
Estava segura de que volia el seu futur lligat al d’aquell homo? Segura del tot? No feia gaire, quan encara s’esforçava per curar camperols al Pou, na Daínia creia tenir-ho molt clar: volia viure la seva vida i construir el seu futur, però que no fos de ningú més, amb les seves alegries i els seus plors, els seus èxits i els seus laments pels fracassos que haguessin de venir. I ara què? Què faria? Volia en Balari; sí, açò no tenia discussió. No sabia com, però l’havia arribat a estimar com mai hagués imaginat arribar a fer-ho. Però, deixaria tot el que sempre havia desitjat per un amor que, segur, estava destinat a la tragèdia? No seria més coherent amb els seus anhels primers i, sobre tot, molt més bo de fer, seguir creixent com a guaridora? El seu art sempre seria necessari, amb romans o sense. O és que els romans no emmalaltien? Quina diferència hi havia entre cosir ferides romanes o mèrxes de foners caparruts? Llavors, per què jugar-se-la per una estimació de la que mai en podria gaudir? Sí, tenia moltes coses en que pensar. Necessitava silenci, tranquil·litat i solitud, i la matinada era una bona companya per aconseguir-ho.

Mentre, asseguda sobre la murada de migjorn, mirava com el tímid sol d’aquella matinada emboirada intentava il·luminar el mar que s’estenia fins l’horitzó, va sentir com uns braços forts i silenciosos l’abraçaven pel darrera. Era en Balari que, en despertar-se i no veure-la al seu costat, havia sortit a cercar-la.
—Què fas, estimada? —li va dir a cau d’orella.
—Pens. Crec que tenc moltes coses en què pensar.
—Te’n penedeixes, Daínia?
—De què m’he de penedir? Pot ser d’estimar-te? D’haver gaudit de la millor nit que una dona podrà desitjar mai? No, d’açò mai. Però...
—Però, què?
—Estic feta un embull. Jo no cercava res d’açò. I ara... Per què és tot tan complicat?
—Noltros no ho em cercat, Daínia. Ningú ho ha cercat. Ens ha vingut sol, però com tu sempre em dius, ara ho hem d’afrontar, no podem defugir-ne. Potser estimar-nos ho fa tot més difícil, o tal vegada no. Per què no ens ha de donar més forces? Tu i jo, junts, podem fer moltes coses, Daínia.
—Les meves ambicions eren senzilles, Balari. Només volia ser una bona guaridora. Sí, és cert que aspirava a ser la millor. Però res de batalles ni morts, res d’invasions ni d’asèdis. Què farem, Balari? Serem prou forts per suportar-ho? Ara som jo que no n’estic segura.
L’homo l’abraçà encara més fort i li tornar a xiuxiuejar:
—Si tu no ets forta, ningú no ho serà. Ets la dona més valenta que mai he conegut, segurament la més valenta del món. I no només ho ets per no tenir por, és que transmets el teu poder als que t’envolten; i, sobre tot, me’l transmets a mi. Per tu m’enfrontaré al que sigui sense importar-me el què pugui succeir. I si fins ara no ho tenia prou clar, després d’aquesta nit, d’estimar-te com mai havia estimat, estic del tot segur del que tenc que fer. Amb tu al meu costat encapçalaré l’enfrontament contra els romans. I pot ser, si els déus ho volen, els retornarem al mar. I si no podem fer-ho, si tot es regira contra noltros, idò res, ens reclourem de nou en el cor de la terra, a la vora dels gloriosos avantpassats de nom heroic i descansarem per sempre. Sí, Daínia, gràcies al teu amor, ara sé el què fer. Però ho farem junts, des d’avui i per sempre.
La al·lota agafà les mans d’en Balari que li rodejaven la cintura pel darrera i, girant-se amb força, li va fer un petó intens i salvatge, com si fos el darrer de la seva vida.
—T’estim, Balari. Ara que has decidit enfrontar-te l’invasor, jo seré al teu costat. Sabia que ho faries, que era el teu destí. I jo... T’ho he dit prou vegades: seré amb tu quan guanyis. Però si perds, tampoc passaria res, amor meu: vigilaré que ningú et faci mal i curaré les teves ferides. Som guaridora, te’n recordes? La teva guaridora.

LA NIT

El Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Na Daínia va despertar amarada de suor. I no era que aquell matí fos especialment xafogós, ni que la nit passada hagués estat d’aquelles que no et deixen respirar de tanta calor. No, no era res d’açò.
Tampoc estava malalta, ni les febres l’havien assetjat d’improvís. Tot era molt més senzill. I és que al seu costat jeia un homo, el primer de la seva curta vida. El més important.
Després d’aquella nit de pors i alegries, de mals i reconfortants moments de benestar, na Daínia es sentia plena, com no s’havia sentit mai abans. Estimava a aquell homo com no s’hagués pogut imaginar mai que ho faria. Estimava en Balari i tenia la certesa de que seria l’homo de la seva vida. El primer i l’últim, l’únic i el millor.
I ara, al seu costat, adormit i amb el braç damunt del seu jove pit, el seu homo, en Balari, dormia tranquil, tal vegada per primera vegada en molt temps. I ella era la responsable d’aquell son tranquil. Gràcies a ella la cara crua i fosca d’en Balari havia mudat fins la relaxació que ara mostrava. I, per açò, na Daínia n’estava orgullosa.
Ella seria la companya de l’heroi, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, en qualsevol situació. Perquè no ho dubtava: en Balari era un heroi; a la seva manera, tal vegada no com els de les gloses antigues que s’enfrontaven i derrotaven als enemics més forts, però heroi al cap i a la fi. Perquè per enfrontar-se als romans com ell ho havia fet, només seguit per quatre dissortats foners inexperts, s’ha de ser molt valent, s’ha de ser un heroi. I un poc eixelebrat també, val a dir-ho.
Ara na Daínia se’l mirava amb ulls amorosos, amb la cara enfrontada a la del seu company, estudiant els seus trets en la fresca foscor de la matinada del Turó. La feble claror que s’escolava pel sostre li mostrà els seus ulls tancats, la barba revoltada i els cabells deixats anar, que li pessigollejaven el cos nu, produint-li una sensació de plaer en res comparable amb la de la nit passada, però que també era agradable, tranquil•litzadora i de màxima felicitat.
I ella no es cansava de mirar-lo. Era el seu homo. Ara ho sabia. Perquè cap que no fos el seu podria haver-li donat una nit de plaer com la passada al seu costat.
I és que l’al•lota mai s’hagués imaginat que aquell sentiment físic podia ser tant profund, tan intens i tant meravellós. Una vegada superats el primers moments de dolor i vessada la primera sang, tot va anar de mil meravelles.
Els dos cossos s’ajuntaren una i altre vegada en empentes breus i tranquil•les, plenes de sensualitat i calidesa. En Balari, tant brusc per tantes altres coses, va resultar ser un amant suau i tranquil, lent i silenciós. La seva dedicació a na Daínia l’havia deixat parada. No s’ho podia creure. Ella sempre s’havia pensat que seria com li havia dit sa mare: un patiment; així que millor deixar fer a l’homo i que tot s’acabés ben prest. Però no, allò no havia sigut així.
Les carícies d’en Balari, els llavis xuclant-li els pits amb tendresa, els dits tremolosos remenant les profunditat dels seus sexe, la humitat de la llengua recolzant-se en tot el seu cos, buscant i resseguint qualsevol recó amagat. En qualque moment na Daínia va creure que perdia el seny; i és que gairebé no ho podia suportar. Si allò era el plaer, ella el volia sentir tantes vegades com fos possible. Com n’havia pogut estar sense, fins ara?
I quan en Balari, fent un esclat ferotge de bestia continguda, va buidar-se dintre seu, la calidesa del seu interior es va veure inundada per ones intenses que no deixaven de recórrer-li tots els recons del cos. Na Daínia no podia deixar de tremolar i plorava de felicitat.
Després de l’esclat, en Balari, ajagut al seu costat i com derrotat per l’esgotament, la mirà amb ulls entendrits i li feu un mig somriure. Per fi, tancant els ulls, li va fer un petó al front i un altre als llavis.
—Gràcies, Daína, la dona de la meva vida. L’única i la millor. T’estim, Daínia, com no he estimat mai; com mai no tornaré a estimar.
I ella no va saber que dir. Ella que sempre tenia la paraula a la boca, que fins ara havia dominat en Balari amb la força dels seus arguments, emmudí. Només va poder tancar els ulls i abraçar-se ben fort a l’homo que l’havia convertit en un altre persona, que l’havia fet créixer com ningú ho hagués fet si l’atzar no l’hagués conduit fins la seva porta.
Esmunyint-se al seu costat i amb un somriure dolç als llavis, l’al•lota s’adormí sense adonar-se.
Però aquella son va durar ben poc. Perquè la sensació de calidesa li retornà ben prest, tant present que na Daínia hi va tenir que respondre. En volia mes, en necessitava més. Obeint quelcom amagat dintre seu, es girà cap en Balari, que també dormia tranquil, i s’estirà a sobre, començant a moure’s poc a poc. No sabia què fer ni com fer-ho, però estava disposada a despertar aquell membre adormit i tornar al plaer insospitat que poc abans l’havia fet embogir.
I així com la llengua humida havia recorregut el cos inexpert de l’al•lota, ella començà a tantejar, provant recons i explorant misteris. I quan la llengua arribà al sexe i la boca es tancà sobre el sexe lànguid d’en Balari, notà que quelcom es despertava i que tornava a la vida. La duresa del seu membre, creixent-li a la boca, l’indicà que altre vegada havia engegat el procés. Sí, na Daínia en volia més, i ara sabia com aconseguir-ho.

I així una i altre vegada, fins que tot dos van caure esgotats. L’al•lota perdé la compte de les vegades que s’havien donat un a l’altre, de les moltes vegades que perdé el sentit entre onades de plaer irresistible. Per fi, abraçats i tranquils, s’adormiren fins que els ocells del matí, els cans de la porta i els crits dels que anaven a traginar amb les bísties despertà a la jove, amarada en suor, plena de restes d’una nit única.

Per una nit s’havien oblidat del mal que els esperava, del desastre que s’apropava per llevant i tramuntana. En despertar tot seguiria igual, però al manco na Daínia ja sabia què fer per escampar els mals sons, els seus i els d’en Balari.