VIATGE A PONENT

A prop de la Muntanya i camí de ponent. Any 123 a.C. (Interior de Menorca).

L’enemic havia aprés a evitar-los i tots els paranys dels resistents començaven a no servir de res. Cert que, de primeres, solien mossegar l’esquer, i tres o quatre romans en sortien nafrats per les furtives pedregades; i açò era tot. Però, per en Balari, el pitjor era que ja no els encalçaven i que, per tant, ja no tenien ocasió de ocasionar-los més mal.
Una o dues vegades havien estat a prop de tornar-los a sorprendre, una al bosc i l’altre a un dels barrancons subsidiaris de migjorn on l’invasor remenava cercant què menjar, com sempre. Però la prudència dels caps i l’ordre que imposaven en replegar-se, ho havia impedit. Els mateixos centurions, que primer fomentaven les embogides persecucions mentre encoratjaven i empenyien als seus homos, ara els returaven i els manaven retrocedir amb calma i serenor.
I, a més, l’avanç no returava. Com una d’aquelles plagues de llagost que aniquilen les collites illenques, les tropes invasores eren cada vegada més a prop de ponent, arrasant-ho tot al seu pas En pocs dies, si no hi havia un dalt a baix, arribarien a Lakese, l’últim centre de poder.
En Balari, cada vegada més descoratjat, li va dir a na Daínia que semblava com si les seves costoses incursions no fossin més que molestos manats de branquillons fumejants, moguts sense control entre l’inesgotable nivolat d’insectes devoradors; no servien per res. Però l’al•lota, sempre disposada a tenir idees pròpies, pensava que tot allò era més com la picada d’un tave solitari a l’anca reforçada d’un bou que ha ficat banya en no aturar-se per res; segurament, si la mosca és prou caparruda, la bístia se n’entembrà de la picada emprenyadora i, al manco, tindrà que remenar la cua per espolsar-lo. Però, en el fons, estava segura de que arribaria el moment en que el tave picador defalliria esgotat o que, simplement, es compliria el seu cicle i li tocaria morir. Perquè els romans, com el bon bou qui llaura cap baix, tenien molta paciència i, de moment, ho suportaven tot alhora que demostraven la seva força.

Des del seu amagatall, uns enfonys davall dels penyals septentrionals de la Muntanya, en Balari i na Daínia, entre símils d’un caire i d’un altre, discutien què fer. La seva gent encara tenia ànims, encara volien seguir la lluita, però ells s’adonaven que cada vegada era més difícil, que anaven a pitjor. Sí que en mataven de romans, qualcun; però la fugida cada vegada era més complicada. D’afegitó, els hi havien descobert els millors resguards, i tot per culpa d’aquells maleïts traïdors que l’invasor emprava per rastrejar-los. Perquè eren aquella mena d’illencs escarriats, que encara no sabien d’on havien sortit, els que estaven arraconant-los.
Només dos dies abans, un escamot de deu homos encapçalats pel nou lloctinent, un dels pocs fidels de tota la vida que encara li quedava, havia sigut sorprès mentre preparaven un parany. Sense esperar-s’ho, els van apedregat densament i no pogueren fer-hi res, ni tan sols endevinar d’on provenien les pedres, i molt manco respondre-hi. I llavors, quan encara vius provaven de fugir, es trobaren barrats pels ferros de les llances romanes. Tots varen morir, i els seus caps foren penjats de les alzines com sinistre fruit, i els cossos llançats a la mar des del penya-segat de migjorn. En Balari es va entèmer quan, en veure que no tornaven, sortiren a cercar-los, trobant-se el macabre espectacle a l’entrada del bosc.
Aquella pèrdua irreparable havia desmoralitzat en Balari, enrunant tot l’esperit que havia reconstruït durant l’època de lluita victoriosa. Altre vegada necessitaria l’estaló de na Daínia per tornar a aixecar-se. Però el mal era que els homos se n’adonaven i també anaven cap baix.
- Necessitam un altre cop guanyador, Balari –li digué na Daínia amb veu decidida.
- Prou que ho sé. Però, com? I, on? Cada vegada és més mal de fer. No te n’adones que estem encerclats?
- I si demanen ajut als ponentins? Tal vegada ja és hora de fer-ho. No seria mal de fer arribar a ponent.
- Arribar-hi sí que seria bo de fer, però, vols dir? Per a què? Els ponentins es senten massa segurs rere les murades. Son més fortes que les nostres, les més fortes de l’illa, i potser suportaran l’assalt.
- No ho crec, no els hi serviran de res. Ja vas veure que va passar a ca nostra. I les de Talàs i el Turó no eren febles.
- No ho sé, Daínia. Jo no hi confiaria.
- Ves-hi. Tal vegada t’escoltaran. No coneixes qui comada? Heu de ser amics, per força. Segur que, fins i tot, teníeu negocis comuns.
- I tant que el conec, però no, no en fèiem de negocis. Ell mai va voler entrar en tractes amb noltros, els del mar; deia que no érem bona gent. El seu és la terra, mercadejar amb les collites i la carn del bestiar; i a Port de Ponent hi arriben tants vaixells i es mouen tantes riqueses com al de Llevant. El cap ponentí és el que podríem dir “un homo honrat”, Daínia. I per açò, sé que no m’escoltarà. —Fent una capada, en Balari afegí mentre somreia—: Segur que més d’un dels seus vaixells va desaparèixer sense voler...
- Mira que n’eres... Menys mal que t’has reformat; si no, no sé que t’hagués fet jo...
- Trobes que hi tenc que anar?
- Sí, n’estic convençuda.
— Bé, idò, hi aniré.
- Però ves al tanto, que el camí es ple d’escamots que avancen. I vigila amb els batidors illencs; son els més perillosos.
- Prou que ho sé. Però tu m’has de prometre que, mentre jo no hi sigui, no vos moreu d’aquí. Aquest lloc és segur. Massa amagat per que ho trobin fins i tot els traïdors.
- D’acord, te esperarem aquí. D’aquí dos dies vull saber quelcom de tu, així que endut dos homos, i me n’envies un quan arribis a Lakese. —Mirant-lo als ulls, na Daínia li va fer un petó molt dolç—. Saps que no puc viure sense tu, veritat? Idò, malda a tornar.

Així va ser com en Balari, sentint encara la dolçors dels llavis de na Daínia, va partir per provar de convèncer als ponentins de que se’ls hi ajuntessin en la defensa.
El camí va ser llarg i complicat, idò l’avanç romà cap a ponent era ferm i decidit. A cada passa trobaven grups armats que els obligaven a modificar la ruta. Fins i tot, un parell de vegades tingueren petits enfrontaments, just quatre pedregades i sortir corren.
El que no podia deixar de fer era pensar en na Daínia, en què faria, en si estaria bé, si els rastrejadors ja haurien trobat el suposadament segur amagatall, i tantes coses dolentes que, fart de patir, en Balari espolsava el cap i provava de pensar en altres problemes, idò d’açò no n’hi faltaven.
Sortejant impossibles passos entre turons inundats de marina intransitable, amb boscos d’alzines fosques i pins enormes, vorejaren els prats del Pla Verd per tal d’evitar camp obert. Després, amagats, de bot en bot rere les roques, s’enfilaren per les Boques de Ponent per arribar als acollidors plans ponentins, unes extenses planures tacades d’útils bosquets d’ullastres i alzines, i farcides de cultius i petites granges, d’on els industriosos camperols extreien les millors collites de l’illa.
Encara que no era la primera vegada que en Balari anava a ponent, idò més d’una vegada havia tancat tractes amb gent del Port, normalment hi arribava per mar. Per açò, la vista d’aquells camps verdejants, amb espigues que creixien ufanes i plens de gent qui trescava pels hortals, el va omplir d’enveja. Ells també n’havien tingut de camps verds i collites ufanoses, —bé, ho tenia que reconèixer, tal vegada els seus camps mai havien sigut tan polits com aquells—, però ara no tenien res de res.
Per què els hi havia tocat a ells rebre la turmenta romana? Però tot d’una es va adonar de l’injust que era aquell pensament, idò en poc temps tota aquella meravella es veuria tan devastada com el Turó, i els casats i llogarets, ara tan plens de vida, cremarien tan saquejats com els que fumejaven a prop de ca seva.
Aquest pensament li van fer veure que no tenia temps per paisatges ni meravelles i, fent frisar un poc més als companys, en poc temps deixaren de banda els majestuosos Casats de Morts, l’enorme record del antics, evitaren els molts assentaments de la plana, qualcun d’ells prou gros i important, i prengueren el camí ben marcat que els duria a la costa de migjorn, fins la populosa Lakese, la Forta.