MORTS I DESTRUCCIÓ

El Poble del Turó i camins dels voltants. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Tot s’havia acabat. Només hi havia foc i fum, pedres caigudes que col•lapsaven els carrerons, cases destrossades i murs ensorrats. I morts, molts morts.
Els inevitables saquejadors remenaven entre les runes, cercant qualque cosa amb que incrementar el seu botí. De tant en tant, un crit desesperat pujava el coster per morir contra els murs socarrimats del santuari; un xiscle de fieta amagada que, un cop descoberta, maldava fugir de les luxurioses mans dels vencedors, sempre sense èxit.
Els animals domèstics, ara lliures dels seus tancats, trescaven entre el desastre, indiferents de tot el que els envoltava i rosegant els pocs manats d’herba verda que quedaven, fins que algun dels vencedors se’n recordava de que, després del saqueig, qualque cosa tindrien que menjar i els arriava cap el seu camp, fora poble.
I el cel, que encara tindria que mostrar-se amb el blau brillant dels capvespres de primavera, es veia enfosquit pel fum negre dels ramatges encesos i solcat pel sinistre vol dels carronyaires que, per art de ves a saber quina màgia antiga, s’havien adonat de que, entre les runes del Turó, trobarien menja abundant per una bona temporada.

Enfora d’aquella tenebrosa visió, però encara colpits per la derrota, els sobrevivents dels desastre es preguntaven per a què havien servit aquelles grans defenses tan cuidadosament preparades i de les tan orgullosos s’havien sentit. I, per què havien fracassat si tot s’havia preparat amb tanta cura? Què havien fet malament? Hores i hores de feina feixuga per no res. I ara, cossos ferits i esperits derrotats, i un sentiment de desànim que els hi omplia el cor fins a vessar. A les seves oïdes encara ressonaven les paraules d’esperança del cap, escoltades amb les ganes del que es vol creure el que sap que mai serà cert. Però, ara, l’única veritat era que la majoria havien mort o, pitjor encara, que romanien captius, esclavitzats i tractats pitjor que bestiar.
Ara només eren fugitius atemorits que s’amagaven i es llepaven les ferides, sense deixar de plorar als seus, mentre es preguntaven i ara, què?

Na Daínia, encara al capdavant dels fugitius, caminava cruixida i amb una important ferida al braç mig coberta per una bena ensagnada i bruta. Amb deixadesa i per tal de mantenir el pas, s’estalonava a l’espatlla dreta d’un silenciós Balari que gairebé no podia ni aixecar els peus per esquivar pedres i sotracs, esgarrapant-se amb les branques i matolls d’un inexistent camí, que només ells creien intuir entre la penombra de les alzines.
Amb els ulls entelats per qualque llàgrima que li fugia sense poder-la contenir, na Daínia mirava al terra incapaç de veure on trepitjava. Obligant-se a caminar pas rere pas, la fins feia poc animosa guaridora del Pou, la nova dona del cap del Turó i eficient organitzadora de la defensa, maldava d’ajuntar les poques forces que li quedaven per donar resposta a les moltes preguntes que se li amuntegaven. Què farien ara? On anirien? Qualcú els voldria acollir? Hi quedava a l’illa qualque lloc segur? A ponent, com pensava en Balari? O qualque recó de la feréstega tramuntana? Als barrancs, tal vegada? I què passava ara pel cap d’en Balari, novament derrotat? Lluitar? Pot ser fugir i amagar-se? Robar un vaixell i cercar terres llunyanes i segures? Encara n’hi han d’aquestes o el braç romà ja és massa llarg?
De tant en tant i sense saber com encara era capaç de pensar en coses així en mig de la desgràcia, na Daínia rememorava la seva única nit de passió. I sentia de nou el tacte de les carícies embolcallant-la i la pell suada de l’homo llenegant-li per damunt, mentre s’omplia del olor agre de mascle i de l’inconfusible aroma de la passió satisfeta. Llavors, des del fons del seu cor, una petita lluminària d’esperança se li encenia i intentava convèncer-se de que en Balari, l’homo que li havia fet descobrir un món de sensacions noves, encara tindria prou eima per continuar la lluita.
Però tot d’una aquella mínima espurna s’esgotava, i es demanava si calia intentar-ho de nou. Per a què? Per tornar a ser derrotats?

L’al•lota es sentia defallir per moments. I és que la seva empenta havia quedat esclafada per les runes del santuari, aixafada davall de la gran pedra capçalera, esfondrada pels vencedors mentre s’afanyaven en destrossar-ho tot. Aquella desfeta, el darrer que havia vist abans de poder fugir malferida, encara se li mostrava quan tancava els ulls, demanat-se què hi guanyaven els atacants provocant un mal tan inútil.
Pot ser el que volien era reduir a runes l’últim bastió turonenc, idò des d’allà havien protagonitzat el darrer i inútil intent de defensa. Just una vintena d’homos i un ranxo d’al•lotots, a més d’una cinquantena de dones valentes, gairebé tots el que quedaven amb vida, s’havien refugiat dalt la talaia central i rere les murades del santuari per defensar-se fins la mort. Des d’aquella privilegiada posició havien intentat contenir l’allau romà, però amb la desesperança del que ja es sap derrotat i amb la deixadesa del que es sent escombrat per la potencia indestructible d’una força mai vista.
I açò que l’asalt no havia començat malament. Mentre les murades i carrerons s’omplien d’exclamacions de prematur triomf, les primeres files romanes havien reculat, desordenades per la pluja de pedres turonenques que havien omplert el cel. Rocs de bona mida, el més grans que les seves forces els hi permetien, havien volat des de la murada de llevant contra les confiades avançades de les forces lleugeres romanes, desbaratant-los i causant-los les primeres baixes. Riures i abraçades, felicitacions i fotendes contra els que fugien ompliren el clar mati primaveral triat per l’assalt. Els defensors pensaren que tot estava fet. L’enemic fugia!
Malauradament, aquella sorpresa inicial no va fer res més que remoure la ràbia romana i fer-los lluitar encara amb més ferotgia. Perquè poc després i precedides d’un xiulo desconegut, solcaren el cel enormes pedres i projectils flamejants que destrossaven i cremaven tot allà on queien. Això va fer créixer el desconcert entre els defensors, i encara més quan, entre les pedres voladores, apareixeran núvols de sagetes enceses que arribaven més enfora que les bales gegantines. D’aquesta manera, pocs recons del poble quedaren lliures de la mortal pluja.
Gràcies a l’eficient feina de les brigades de dones de na Daínia, “les feineres” com les anomenava ella, es van anar apagant les flames, galleda a galleda, recollint de pas als ferits per pujar-los al santuari, el lloc més protegit del poble.
Però eren tants els nafrats que, malgrat els esforços, ben prest les benes es mostraren escasses i els ungüents preparats del tot insuficients. La jove, desolada, no podia fer res més que consolar als ferits i netejar i embenar les ferides el millor que podia. Ara se n’adonava que havia subestimat la força romana.
Com s’ho faria amb tants ferits? No, no se’n sortirien.

Ningú al Turó podria dir quan va durar aquella pluja destructiva, però de cop, sense avís, va parar i es va fer el silenci. Només es sentia el plor dels fiets atemorits, el lament dels ferits i la remor amenaçant de les flames cremant sostres i bigues, l’única part del poble que no era de pedra. A més, quan manco s’esperava, una paret s’esfondrava o una de les moltes pilastres tombava vençuda; aquella renou d’enderrosalls sonava com l’anunci de la mort.
Però encara en quedava més per arribar, molt més. I és que precedit pel so de cornetes estridents, inicià l’avanç la segona onada romana, molt més compacta, sense fissures i amb els grans escuts aixecats per protegir-se de les pedres i amb les llargues llances dirigides al davant i en amunt. El front avançaven grups d’auxiliars carregant proteccions quadrangulars de cuir i bova, rere les que s’amagaven uns arquers de curta túnica blanca i pectoral de cuir, i uns desconeguts foners semblants en tot als defensors, pot ser els mateixos que na Daínia i en Balari havien vist a Sannir quan el primer desembarcament.
Les pedres dels defensors, encara prou abundants, rebotaven en les defenses sense fer gaire mal, i les que aconseguien traspassar-les just bollaven els escuts dels infants produint un so apagat, com de closca buida. I no és que tots el trets fossin fallits, idò més d’un feria a puesto, però no eren ni prou efectius ni prou nombrosos com per aturar l’empenta d’aquell mur que avançava sense presa, però sense aturar-se per res.
I així, poc després d’iniciar-se l’atac, els primers romans posaren peu sobre la murada de llevant. I els defensors, encara atordits per la mortal pluja gegantina i sense saber com respondre a la nova estratègia, no pogueren fer res més que, seguint les ordres d’en Balari, replegar-se cap a les cases de migjorn i les talaies centrals.
Llavors va començar la lluita cos a cos, casa a casa i pati per pati. I també llavors va ser quan es va veure ben clar que l’experiència romana era molt superior a la voluntat turonenca. Pocs eren els capaços de suportar les carregues ferotges o d’aguantar peu dret l’avanç de les amenaçants llances de ferro. I és que, en aquell moment, feia més mal la por que la destresa enemiga, el temor enfront d’un enemic que semblava tan invencible que feia defallir els ànims.

I va arribar el moment en que només els del cercle d’en Balari aguantaven ferms. Ells, des dels escairats i forts bastions, havien defensat la murada fins que gairebé es varen veure rodejats. Llavors, fent una demostració de valentia, s’obriren pas a cop d’espasa fins la talaia que tenien més a prop, la de llevant.
I allà va ser on el va veure na Daínia, perquè ella, amb les seves feineres i els fiets de l’aiguada, havien reculat fins trobar-se contra els murs del santuari, ara ple de ferits i moribunds.
Pels carrers de baix encara es sentia remor de lluita, però els crits d’agonia que sorgien d’entre les parets ciclòpies dels casats només tenien un accent: l’illenc.
Na Daínia s’enfilà a la gran talaia central des d’on es dominava tot el poble i, després de contemplar la magnitud del desastre, va sentir com en Balari la cridava.
—Daínia, espereu-nos! Encara son enfora de voltros! Vos ajudarem.
Els d’en Balari, empesos per les veus del seu cap, deixaren la posició aixecada i, sortejant carrerons encara sense ocupar, tot d’una arribaren a la llinda del santuari.
—Estàs bé, estimat? —preguntà na Daínia, mentre li repassava el cos amb la mirada.
—Sí, i tu? Quants sou?
Sense contestar-li, la jove senyalà als voltants per fer-li veure els pocs que quedaven de les dotzenes que s’havien escampat pel poble per ajudar als defensors, així com els incomptables ferits que omplien el terra.
—Som tots, Balari. I si n’hi ha més, ves a saber on son. Els projectils han fet una gran destrossa.
—No ens lamentem. Som vius, no? Encara podem lluitar.
Però no varen tenir temps de dir res més, idò en aquell moment un gran nombre de sagetes i javelines començaren a clavar-se pels voltants, així com pedres llençades per braços entrenats: els dels foners venuts a l’enemic. I a més, sense donar-los respir, arribaren els primers infants cuirassats disposats a desallotjar-los de l’últim reducte defensiu.
Pot ser empeses per la desesperació o tal vegada per inèrcia, les dones deixaren la cura dels ferits i mostraren les dagues que amagaven entre la roba, mentre els homos empunyaven javelines i espases amb braços esgotats. Entre aquells ferros n’hi havia de tot; des de velles espases rectes amb puny antenat, herència dels heroics avantpassats, fins a falcates ibèriques més modernes, com la que brandava en Balari pel damunt del seu cap.
Sense entendre de sexes ni condicions, pels voltants del santuari es va travar un combat mortal, al temps que, des de la gran talaia, els més joves llançaven les darreres bales contra els que gosaven mostrar-se entre les cases. Molts atacants moriren en aquell assalt, però els defensors eren cada vegada més escassos i, encara que lluitaven amb fermesa, no van tenir més remei que recular de nou fins trobar-se reclosos dins del recinte del santuari
Per fi, un fort escamot travessà les defenses i arribà on els esperava na Daínia al front de les seves dones. Ella, amb una antiga daga en la ma esquerra i un garrot esmolat a la dreta que havia agafat d’enterra, s’encarà amb un dels atacants. Aquest, en veure que era una dona, va somriure confiat, mostrant el forat negre d’una boca sense dents i amb una pudor a podrit que, fins i tot, li va arribar fins l’al•lota.
Na Daínia ho va tenir clar: si havia de morir, aquell era un bon moment. Així que, enfrontant-se al pútrid alè del romà, va fer una passa endavant. Es situà rere la pilastra central, i fent-la servir d’amagatall, intentava despistar al contrincant. Però aquest, fart del joc, li llançà la javelina amb força i destresa, tant que la jove només va poder evitar-la per ben poc. Al moment, la sang començà a rajar per un profund tall del braç esquerre, però ella, emprant l’instint guaridor, s’adonà de que no era important. Just carn tallada que es podia recosir.
I just quan el romà avançava de nou amb rostre triomfant, va aturar-se de cop amb la boca i els ulls ben oberts en gest d’estranyesa, com si qualque cosa l’hagués sorprès. En aquell moment, des de darrera del cos que s’ensorrava, sorgí la figura d’una de les dones, aquella a la que havien violat sense pietat, matant al seu marit i raptant-li els fills.
—Mal parit! Ja ets mort —digué, com si escopís les paraules—. Endavant, Daínia, matem-los a tots!
Com una boja, es gira cap els que entraven al santuari i s’hi enfrontà. Però encara no havia fet dues passes quan al manco una dotzena de sagetes li travessaren el pit. Mentre les cames se li doblegaven, el rostre de la dona no va deixar de somriure. Sí, era morta, però moria contenta, matant als seus torturadors.
A na Daínia, aquesta actitud heroica encara li donà més forces, així que a cops d’espasa i empentes cegues, barrà l’entrada al sacre recinte. En un determinat moment i sense saber com havia succeït, es trobà al costat d’en Balari, espasa amb espasa i esquena contra esquena, defensant la llinda sagrada en front de la gran pilastra capitada.
—Em de fugir, Daínia! No podem resistir més! Si no marxem, morirem per res!
—Recull els que quedin vius i anem cap a ponent. I els ferits? —cridà l’al•lota, mirant els cossos sagnants que els envoltaven.
—Tindran que quedar-se. No hi podem fer res per ells.
Amb llàgrimes al ulls, na Daínia girà cua i s’enfilà per les parets de la talaia, mentre en Balari empenyia als que encara lluitaven per dirigir-los cap a les portes del nord, les úniques lliures d’atac. Quan ella ja era a mitja alçada, una renou enorme seguida per víctors inintel•ligibles, va fer que girés el cap. La gran pedra escairada, el símbol de la mil•lenària antiguitat del seu poble, era al terra. Amb llaçades correderes i palanques d’ullastre, els embogits vencedors l’havien fet caure, deixant-la amb l’encaix cap amunt, com mostrant al món les seves intimitats violentades per aquells descreguts.
Ara sí que na Daínia sentí que s’havia perdut tot. Perquè la Mare, la divinitat dels Antics, jeia violada com qualsevol altre dona de l’illa, forçada per la violència febril d’aquells homos embogits.
I na Daínia, pressa d’una desesperació infinita, començà a córrer sense mirar ben bé on anava, oblidant-se fins i tot del seu estimat. Tenia que fugir; no podia pensar amb res més.

Quan més perduda es trobava, cruixida i a punt de deixar-se anar per posar fi a aquell patiment, una ma se li posà a l’esquena. Ella, encara esquerpa malgrat l’esgotament, es girà per defensar-se, però es trobà amb una dolça abraçada que li va retornar part de la pau perduda. Perquè era en Balari qui, després de fugir pel seu costat, havia aconseguit reunir els pocs sobrevivents i els dirigia cap a ponent.
Al moment, la al•lota es sentí reconfortada, tranquil•litzada. I és que si en Balari era viu, encara hi havia esperances.