divendres, 12 de setembre del 2008

VICTÒRIA

Amagatall als boscos interiors. Any 123 a.C. (Alzinars entre Alaior i el Toro).

Després d’aquella nit, en que la passió s’havia fos amb l’eufòria per la victòria, na Daínia es sentia altre vegada plena de vida.
Amagats i gairebé oblidats entre les revoltes de la memòria més fosca, descansaven ara els pitjors moments posteriors al desastre. Aquell negre sentiment de que res no l’importava, de que la vida no mereixia la pena i, fins i tot, de penedir-se d’haver intentat defensar el que havia resultat indefensable, ara li semblava incongruent i estúpid, com si mai l’hagués pogut tenir o com si fos un altre la que s’hagués sentit perduda i profundament ensorrada. Perquè na Daínia del Pou, l’al•lota plena de vitalitat, sobrada d’energies, la que no tenia dubtes del què volia pel futur, havia tornat. I, amb aquella força retrobada, també havia reviscolat l’amor pel seu homo i la passió pel cos desitjat.
Ara, quan contemplava l’amant esgotat i satisfet que respirava profundament al seu costat, fent-li pessigolles als pits amb la barba descuidada despertant de nou uns mugrons voladissos, hi veia un vencedor. Perquè, per fi, ho havien aconseguit, i els romans s’havien mostrat vencibles. I el que ho havia fet era en Balari, el seu estimat, des de llavors aclamat com l’alliberador.

L’enfrontament victoriós havia tingut lloc el dia anterior, però semblava com si haguessin passat anys.
Feia temps que els homos d’en Balari, cada vegada més nombrosos i prou refets per intentar coses importants, controlaven d’amagat els moviments de l’enemic.
Pocs poblats quedaven a llevant per saquejar. Fumeres espesses cobrien qualsevol assentament que no s’hagués retut per les bones i, de les fins llavors orgulloses pedres gegantines, ara només en quedaven runes recremades. Perquè encara que eren molts els que s’havien retut intentant salvar la vida i la hisenda, molts més havien mort defensant-se o romanien captius i menyspreats, omplint els pudents tancats de la colàrsega del Port de Llevant. Els afortunats que s’havien pogut escapolir d’aquesta sort fugien camí de ponent cercant la redossa de les potents murades de Lakese. Però els més valents o tal vegada els més desesperats, s’endinsaven al bosc per unir-se als resistents d’en Balari i na Daínia. Aquests, atents als moviments de l’invasor, havien disposat grups vigilants, que ben prest descobriren que els romans només empraven les rutes principals per por a veure’s sorpresos entre els desconeguts paratges de l’interior o sota les aixecades parets dels barrancs de migjorn. Seguint el pla d’en Balari, tenien que provocar-los, fer que deixessin les terres obertes i obligar-los a endinsar-se on la força del nombre i l’organització quedés en no res.

Un dia de bon matí, quan el cel ja era d’un blau lluminós però el sol encara només amenaçava amb escalfar de valent, un escamot de més de cinquanta llancers regirava el terreny entre el Pou i Ialàs cercant qualsevol cosa per menjar. Idò, aquell va ser el moment triat per en Balari per sortir-los al pas.
Només precedit per una renou sorda, com si un eixam d’abelles malèites volés a prop, deu romans varen caure rodons, encertats pels primers vols de fona. Sorpresos, els atacats s’arreceraren rere un penyalet sense saber ben bé d’on els hi venia aquella pluja mortal. Però els foners no s’amagaven, provocant-los, cridant i mostrant-los el pit en senyal de valentia i desafiament. I en Balari era el primer i el que més cridava.
En veure que tan sols s’enfrontaven a deu despullats cridaners, els romans sortiren de l’esguard i, confiats, llançaren les javelines mentre començaven a córrer. Previnguts, els d’en Balari feren una darrera volada i, tot frisant, retrocediren cap el turó d’Ialàs, rodejant-lo per tramuntana per dirigint-se a l’espès alzinar.
Com bons coneixedors del terreny, els illencs amb facilitat haguessin pogut deixar enrere als perseguidors. Però en Balari els havia advertit:
— Han de pensar que ens poden agafar, però no ho han de fer. Ens hem de mantenir a tir de sageta o, fins i tot més a prop. Només així els enganyarem; només així els podrem vèncer.
Mentre corrien, en Balari girava el cap per controlar la distancia, i tan a prop els tenien que pel costat li xiulaven les puntes de ferro. Però ja fos pel fet de disparar sense aturar-se o pel cansament de la cursa, el fet és que totes s’estavellaven al pedreny del camineu o es perdien entre les mates de marina que el bordejaven.
I és que els romans tampoc deixaven de perseguir-los. Ferits en l’amor propi i àvids de venjança, s’animaven uns al altres sense aturar-se en cap moment. I si qualque vegada semblava que ho volien fer, eren els foners els que s’aturaven, pedregant-los ferotgement de nou. I de vegades ho feien des de tan a prop que en Balari podia sentir com el centurió —per ells, tots els romans que comandaven eren centurions— encoratjava als seus dient-los que no es podien deixar vèncer per una grapat de bàrbars despullats, que no feia contes presentar-se al cap amb la derrota al sarró i que matessin d’una vegada aquelles despulles si no volien morir delmats per les seves pròpies mans.
Així van estar ben bé fins el mig dia, entre curses frenètiques i controlats enfrontaments, entre sagetes qui volaven i pedres que responien, fins que els d’en Balari, forçant el pas, tombaren cap a ponent i començaren a deixar enrere als perseguidors.

Avançaven per un pas no gaire estret, amb forta costa avall, dominat per costers boscosos ambdues bandes i amb penyalets petits i recoberts de vegetació que sorgien d’entre el brancatge. En aquell punt el sotabosc era espès i els arbres vells i enormes, idò era un alzinar antic i gens nafrat per les destrals. I tan espessa era la vegetació que el camí s’havia convertit en un minúscul sender d’animalons, que en molts moments es perdia envaït per arbocers i aladerns, per renous d’heura i aritges espinoses. Entre aquell desgavell de ramatges, les llances i escuts romans no feien més que enganxar-se, fent que el perseguidors no deixessin de renegar i que més d’un penses on m’he ficat.
Arribat el lloc indicat, un tancat giravolt a la dreta, els foners s’escamparen ambdues bandes, esmunyint-se davall les mates o guarint-se rere les roques que tancaven la ruta pel nord. Així, quan els romans tombaren camí no varen veure a ningú. El capdavanter va manar aturar-se i tots, esgotats per la frenètica cursa, ho agraïren. Més d’un es deixà caure cruixit, estalonant-se al tronc de l’alzina més propera, però ben prest els insults i les cosses del cap els va fer aixecar-se i recuperar part de la marcialitat perduda.
Però tot el demés era silenci. Cap pardal piulava esvalotat; el milà no xiulava molest per l’invasió de l’àrea de criança i, fins i tot, les curses furtives dels minúsculs rosegadors s’havien esvaït al no res. Era com si tot el que els envoltava hagués quedat suspès en una inquietant calma, gairebé sobrenatural.
Els romans, un poc espantats, s’ho miraven en silenci, intentant recuperar els sorolls perduts. I a bon segur que més d’un pensava que pot ser aquell era terreny sagrat, qualque bosc prohibit o encantat, on tothom qui entrava s’esvaïa, enviat per la fúria dels desconeguts i segurament bàrbars déus d’aquells illencs ignorants, i que millor sortir-ne adeveres que quedar-se a comprovar el poder d’aquelles deïtats estrangeres.
I va ser llavors, quan més desconcertats estaven, que despertaren mil xiulos sobtats, crits aguts llançats per goles que semblaven inhumanes, uns entretallats i repetitius i altres aixecant-se fins l’infinit.
Així, la cinquantena de romans que escoltaven bocabadats i atemorits, de cop foren engolits per la força d’una tempesta cridanera, on homos i dones embogits s’amuntegaven per destrossar-los. I l’invasor, altre hora arrogant i segur de si mateix, no va tenir ni força ni eima per resistir-se; ni tan sols el centurió que contemplà, espantat i incrèdul, com una jove, gairebé una al•lota, li clavava una i altre vegada un guinavet a l’estómac mentre mostrava un somriure ben estrany.
Així, tots foren morts, travessats per espases venjatives, destrossats a mans de dones enfurismades, o capolats per eines camperoles, ben esmolades aposta per fer-ho.
I aquella mateixa nit, una cinquantena de caps foren llançats per damunt les defenses del camp romà, com testimoni de la primera victòria illenca i advertiment de que encara eren vius. Si els volien, que els cerquessin.

La resistència havia començat i, ara, la victòria era possible. I na Daínia s’imaginava triomfant, plena de glòria, retornant al Turó per reposar la pedra capçalera al lloc del que no tindria que haver caigut mai.
Desperta molt abans que en Balari, laxa i desmanegada, la jove mirava els estels que els cobrien sense veure-les. I és que encara sentia la calidesa de la sang del centurió regalimant-li pels dits; sang romana, sang odiada, sang que vessaria mentre tingués força per fer-ho.
I l’havia mort amb les mateixes mans que, poc després, dolçament havien acaronat el cos estimat. Mans que estimaven, mans que podien curar, pensava na Daínia, però també mans que, satisfetes, havien aprés a matar.