PREPARANT LA DEFENSA

Al Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

La inoblidable nit de passió i els pensaments que l’endemà havien assetjat na Daínia ara només eren història. I és que les forces invasores, després de jornades de marxa triomfal, assolant tot el que se’ls hi posava pel davant, ja eren a prop del Poble del Turó. I amb l’arribada d’aquella tropa cuirassada, tota la resta havia deixat de ser important.
Ja no hi havia temps per gaudir del cos estimat, ni per enamoraments desesperats i impossibles. Ara tocava preparar-se per intentar aturar l’embranzida de l’enemic. Açò era l’únic en què pensaven; l’únic en què es podien permetre pensar. Com a capdavanters del poble, aquella era la seva obligació; la gent esperava el seu guiatge i na Daínia n’era ben conscient.

Just els focs de les talaies de l’altre banda del barranc van anunciar el perill, en Balari i na Daínia es posaren a treballar. Encara que sabien què fer, idò feia temps que ho tenien tot planejat, fins llavors s’havien deixat endur per la laxitud que acompanya als amants després de les primeres i úniques nits de passió. Però la força de les circumstàncies els va fer deixondir, encara que no va ser fàcil fer-ho i, per descomptat, tampoc va resultar un despertar agradable.
Els dos tenien moltes coses que preparar; moltes mesures a prendre per tal de sobreviure a aquella marea imparable que se’ls venia al damunt. Sí, no hi havia gaire temps per perdre.
Durant aquell frenètic dia gairebé no es van veure. Ambdós sabien on era l’altre, què feia, però només van tenir temps per preocupar-se per la preparació de la defensa enfront del imminent assetjament.
En Balari i els seus fidels, els pocs que li quedaven després del desastre del Cap de Tramuntana, ajuntaren els homos del Turó, empenyent-los a lluitar i encoratjant-los apel·lant a la subsistència del poble i a la seva pròpia vida. Així mateix, rastrejaren els casats escampats per la comarca per ajuntar homos per la defensa, fins i tot a la força i sense tenir en compte si eren joves o vells. Tant feia si eren foners experts o només humils camperols que mai havien fonejat res més que esquives perdius i milans xiuladors. Açò sí, uns i altres es mostraven temorosos davant l’evident poder de l’enemic. A en Balari no l’importava aquella por; la entenia, idò ell sentia quelcom semblant. Tothom era útil per enfrontar-s’hi amb un mínim de garanties.
Al mateix temps que s’obrien les portes a la gent de l’altre banda del Barranc, que atemorits per l’avanç romà corrien a refugiar-se sota el poder del Turó, s’enviaren missatgers al Pou, a Ialàs, a Atalàs, i a la resta de reductes aïllats que encara eren a redossa de la turmenta romana, des de la costa fins a l’interior, resseguint els barrancs i pentinant els plans i turons boscosos. Fins i tot el millor corredor va ser enviat amb urgència cap a ponent per demanar l’ajut dels valents ponentins de Lakese, la Forta. Però en Balari no hi contava amb ells, ni tampoc amb ningú que no fos del Turó o no tingués interessos pels voltants. Si venia qualcú, ben arribat, però si no..., tan s’hi feia.
Així, amb aquesta seguretat, en Balari continuà treballant tranquil però metòdic. Un casat rere l’altre, un lloc i després el següent, rallant amb la gent, encoratjant-los i animant-los a unir-se als seus. D’aquesta manera, poc a poc, abans de que els romans haguessin travessat la profunda vall del Gran Barranc, les murades del Turó guarien prop d’un milenar d’homos amb prou ànims com per defensar ca seva a qualsevol preu.
Pot ser les seves forces eren la meitat de les romanes, i segurament manco entrenades, però en Balari no defallia. No s’ho podia permetre; idò eren molts els ulls que el miraven i masses les esperances recolzades a les seves espatlles.

Pel seu costat, na Daínia tampoc havia estat de mans plegades. Des de la seva nova posició com a principal del Turó, i amb una força que ningú va gosar discutir-li, va organitzar a les dones, tant les del poble com les nouvingudes. Joves o velles, casades o fadrines, primes o grasses, tant s’hi val; per totes va trobar una feina adient, una tasca important per tal d’assegurar al màxim la rereguarda.
S’emmagatzemaren els aliments pel setge, omplint les coves de gerros i còssils de gra i senalles de xua assecada i altres menges de llarga durada; també s’asseguraren les reserves d’aigua dels aljubs i es prepararen àmfores i càntirs per donar de beure als defensors durant les batalles. Així mateix, s’ajuntà el bestiar en tanques interiors i estables resguardats, tan per protegir-lo de l’invasor com per menjar-lo en cas necessari. I no van ser poques les dones que van treure antigues fones amagades, així com dagues i altres eines esmolades per tal de demostrar a qui fos que les dones del Turó també eren destres amb aquells estris mortals.
Però el prioritari per na Daínia era reunir gran quantitat de teles i llenços, tot el que es pogués emprar per embenar. Els van tallar en tires per netejar-los amb aigua bullent i camamil·la, com li havia ensenyat sa mare. Per altre banda, va manar recollir tots els remeis de que es disposaven al poble i ella mateixa en va fer recompte. Els classificà per usos, valorant si les quantitats eren suficients. Tot d’una, veient la pobresa del que havia recollit, envià un homo al Pou, a ca seva, per que li dugués el que allà hi havia deixat que, si ningú ho havia tocat, era molt. I és que, a bon segur, tindrien que tractar moltes ferides i li faria falta de tot i molt.
La feina va ser esgotadora, però l’empenta de na Daínia, l’energia que hi posava en tot el que feia, es contagiava a les seves col·laboradores, fent que les tasques avancessin de forma ràpida i eficient. Així, quan els primers homos d’en Balari encara no havien començat a arribar al Turó, na Daínia ja ho tenia tot llest. Seguint les seves instruccions, cada dona sabia què fer, on anar quan comencés la batalla, a què atendre i amb qui col·laborar.

Quan en Balari arribà al Turó, cruixit però satisfet, el primer que va fer va ser cercar na Daínia.
Just travessà la murada de ponent, li van dir on era. Llavors, sense aturar-se per rallar amb ningú, va córrer coster amunt cap les coves del nord, on hi havia el magatzems principals. Allà, rodejat de dones enfeinades i donant direccions a dreta i esquerre, distingí el fràgil cos de la jove guaridora. Els cabell negres, esvalotats per la brisa de mar, se li ficaven davant la cara malgrat el seu esforç per apartar-los. Per açò, amb un gest enèrgic, se’ls reuní en una cua que intentà fermar amb un tros de cordill dels que duia al braó per lligar manats de plantes seques.
Quan na Daínia aixecà els braços per darrere l’esquena, uns pits joves i generosos es destacaren sota la túnica envellida mostrant que aquell cos jove havia arribat a una maduresa inqüestionable. El peus descalços, ferms sobre les pedres del camí, no deixaven de moure’s cap un costat i l’altre, mostrant un vigor difícil de creure en un cos aparentment tan fràgil.
Quan l’al·lota el va veure ho deixà tot i se’l quedà mirant amb un ampli somriure que creixia per moments. Què fort és! I com me l’estim!, va ser el primer que va pensar l’al·lota.
—Balari! Mira, tot està llest —li cridà amb el braços oberts, sense esclarir si volia mostrar-li tota la feina feta o el cridava per acollir-lo en una abraçada.
—Els homos que em reclutat estan arribant, estimada. També a les murades està tot llest. Només ens queda esperar.
—Quan atacaran? -preguntaren alguns dels que els envoltaven.
—Demà. Segur que ho faran demà al matí. Han arribat fins la Tomba dels Antics i els nostres guardes els han apedregat. Res greu, però just eren els primers escamots.
—Ens en sortirem —digué na Daínia mentre l’abraçava amb força i amagava la cara entre el coll i l’espès cabell de l’homo. Llavors, tothom va deixar el que feia per mirar-los preocupats; i és que la jove ho havia dir de manera que ningú va saber si era l’afirmació d’una seguretat o la constatació d’un dubte.
Gairebé xiuxiuejant, en Balari li va respondre:
—Ens ho em de creure, Daínia. I noltros els primers.
Dient açò, i amb na Daínia encara abraçada al seu pit, en Balari es girà cap els que els miraven i, aixecant la veu, els hi va dir:
—Homos i dones del Turó, per què teniu por? Pot ser no veis que noltros som feliços? Idò, a què espereu? Continuem! No ens podem aturar ara, perquè encara queda molt per fer. I demà li mostrarem a l’invasor qui defensa aquestes, les nostres pedres mil·lenàries!