VICTÒRIA

Amagatall als boscos interiors. Any 123 a.C. (Alzinars entre Alaior i el Toro).

Després d’aquella nit, en que la passió s’havia fos amb l’eufòria per la victòria, na Daínia es sentia altre vegada plena de vida.
Amagats i gairebé oblidats entre les revoltes de la memòria més fosca, descansaven ara els pitjors moments posteriors al desastre. Aquell negre sentiment de que res no l’importava, de que la vida no mereixia la pena i, fins i tot, de penedir-se d’haver intentat defensar el que havia resultat indefensable, ara li semblava incongruent i estúpid, com si mai l’hagués pogut tenir o com si fos un altre la que s’hagués sentit perduda i profundament ensorrada. Perquè na Daínia del Pou, l’al•lota plena de vitalitat, sobrada d’energies, la que no tenia dubtes del què volia pel futur, havia tornat. I, amb aquella força retrobada, també havia reviscolat l’amor pel seu homo i la passió pel cos desitjat.
Ara, quan contemplava l’amant esgotat i satisfet que respirava profundament al seu costat, fent-li pessigolles als pits amb la barba descuidada despertant de nou uns mugrons voladissos, hi veia un vencedor. Perquè, per fi, ho havien aconseguit, i els romans s’havien mostrat vencibles. I el que ho havia fet era en Balari, el seu estimat, des de llavors aclamat com l’alliberador.

L’enfrontament victoriós havia tingut lloc el dia anterior, però semblava com si haguessin passat anys.
Feia temps que els homos d’en Balari, cada vegada més nombrosos i prou refets per intentar coses importants, controlaven d’amagat els moviments de l’enemic.
Pocs poblats quedaven a llevant per saquejar. Fumeres espesses cobrien qualsevol assentament que no s’hagués retut per les bones i, de les fins llavors orgulloses pedres gegantines, ara només en quedaven runes recremades. Perquè encara que eren molts els que s’havien retut intentant salvar la vida i la hisenda, molts més havien mort defensant-se o romanien captius i menyspreats, omplint els pudents tancats de la colàrsega del Port de Llevant. Els afortunats que s’havien pogut escapolir d’aquesta sort fugien camí de ponent cercant la redossa de les potents murades de Lakese. Però els més valents o tal vegada els més desesperats, s’endinsaven al bosc per unir-se als resistents d’en Balari i na Daínia. Aquests, atents als moviments de l’invasor, havien disposat grups vigilants, que ben prest descobriren que els romans només empraven les rutes principals per por a veure’s sorpresos entre els desconeguts paratges de l’interior o sota les aixecades parets dels barrancs de migjorn. Seguint el pla d’en Balari, tenien que provocar-los, fer que deixessin les terres obertes i obligar-los a endinsar-se on la força del nombre i l’organització quedés en no res.

Un dia de bon matí, quan el cel ja era d’un blau lluminós però el sol encara només amenaçava amb escalfar de valent, un escamot de més de cinquanta llancers regirava el terreny entre el Pou i Ialàs cercant qualsevol cosa per menjar. Idò, aquell va ser el moment triat per en Balari per sortir-los al pas.
Només precedit per una renou sorda, com si un eixam d’abelles malèites volés a prop, deu romans varen caure rodons, encertats pels primers vols de fona. Sorpresos, els atacats s’arreceraren rere un penyalet sense saber ben bé d’on els hi venia aquella pluja mortal. Però els foners no s’amagaven, provocant-los, cridant i mostrant-los el pit en senyal de valentia i desafiament. I en Balari era el primer i el que més cridava.
En veure que tan sols s’enfrontaven a deu despullats cridaners, els romans sortiren de l’esguard i, confiats, llançaren les javelines mentre començaven a córrer. Previnguts, els d’en Balari feren una darrera volada i, tot frisant, retrocediren cap el turó d’Ialàs, rodejant-lo per tramuntana per dirigint-se a l’espès alzinar.
Com bons coneixedors del terreny, els illencs amb facilitat haguessin pogut deixar enrere als perseguidors. Però en Balari els havia advertit:
— Han de pensar que ens poden agafar, però no ho han de fer. Ens hem de mantenir a tir de sageta o, fins i tot més a prop. Només així els enganyarem; només així els podrem vèncer.
Mentre corrien, en Balari girava el cap per controlar la distancia, i tan a prop els tenien que pel costat li xiulaven les puntes de ferro. Però ja fos pel fet de disparar sense aturar-se o pel cansament de la cursa, el fet és que totes s’estavellaven al pedreny del camineu o es perdien entre les mates de marina que el bordejaven.
I és que els romans tampoc deixaven de perseguir-los. Ferits en l’amor propi i àvids de venjança, s’animaven uns al altres sense aturar-se en cap moment. I si qualque vegada semblava que ho volien fer, eren els foners els que s’aturaven, pedregant-los ferotgement de nou. I de vegades ho feien des de tan a prop que en Balari podia sentir com el centurió —per ells, tots els romans que comandaven eren centurions— encoratjava als seus dient-los que no es podien deixar vèncer per una grapat de bàrbars despullats, que no feia contes presentar-se al cap amb la derrota al sarró i que matessin d’una vegada aquelles despulles si no volien morir delmats per les seves pròpies mans.
Així van estar ben bé fins el mig dia, entre curses frenètiques i controlats enfrontaments, entre sagetes qui volaven i pedres que responien, fins que els d’en Balari, forçant el pas, tombaren cap a ponent i començaren a deixar enrere als perseguidors.

Avançaven per un pas no gaire estret, amb forta costa avall, dominat per costers boscosos ambdues bandes i amb penyalets petits i recoberts de vegetació que sorgien d’entre el brancatge. En aquell punt el sotabosc era espès i els arbres vells i enormes, idò era un alzinar antic i gens nafrat per les destrals. I tan espessa era la vegetació que el camí s’havia convertit en un minúscul sender d’animalons, que en molts moments es perdia envaït per arbocers i aladerns, per renous d’heura i aritges espinoses. Entre aquell desgavell de ramatges, les llances i escuts romans no feien més que enganxar-se, fent que el perseguidors no deixessin de renegar i que més d’un penses on m’he ficat.
Arribat el lloc indicat, un tancat giravolt a la dreta, els foners s’escamparen ambdues bandes, esmunyint-se davall les mates o guarint-se rere les roques que tancaven la ruta pel nord. Així, quan els romans tombaren camí no varen veure a ningú. El capdavanter va manar aturar-se i tots, esgotats per la frenètica cursa, ho agraïren. Més d’un es deixà caure cruixit, estalonant-se al tronc de l’alzina més propera, però ben prest els insults i les cosses del cap els va fer aixecar-se i recuperar part de la marcialitat perduda.
Però tot el demés era silenci. Cap pardal piulava esvalotat; el milà no xiulava molest per l’invasió de l’àrea de criança i, fins i tot, les curses furtives dels minúsculs rosegadors s’havien esvaït al no res. Era com si tot el que els envoltava hagués quedat suspès en una inquietant calma, gairebé sobrenatural.
Els romans, un poc espantats, s’ho miraven en silenci, intentant recuperar els sorolls perduts. I a bon segur que més d’un pensava que pot ser aquell era terreny sagrat, qualque bosc prohibit o encantat, on tothom qui entrava s’esvaïa, enviat per la fúria dels desconeguts i segurament bàrbars déus d’aquells illencs ignorants, i que millor sortir-ne adeveres que quedar-se a comprovar el poder d’aquelles deïtats estrangeres.
I va ser llavors, quan més desconcertats estaven, que despertaren mil xiulos sobtats, crits aguts llançats per goles que semblaven inhumanes, uns entretallats i repetitius i altres aixecant-se fins l’infinit.
Així, la cinquantena de romans que escoltaven bocabadats i atemorits, de cop foren engolits per la força d’una tempesta cridanera, on homos i dones embogits s’amuntegaven per destrossar-los. I l’invasor, altre hora arrogant i segur de si mateix, no va tenir ni força ni eima per resistir-se; ni tan sols el centurió que contemplà, espantat i incrèdul, com una jove, gairebé una al•lota, li clavava una i altre vegada un guinavet a l’estómac mentre mostrava un somriure ben estrany.
Així, tots foren morts, travessats per espases venjatives, destrossats a mans de dones enfurismades, o capolats per eines camperoles, ben esmolades aposta per fer-ho.
I aquella mateixa nit, una cinquantena de caps foren llançats per damunt les defenses del camp romà, com testimoni de la primera victòria illenca i advertiment de que encara eren vius. Si els volien, que els cerquessin.

La resistència havia començat i, ara, la victòria era possible. I na Daínia s’imaginava triomfant, plena de glòria, retornant al Turó per reposar la pedra capçalera al lloc del que no tindria que haver caigut mai.
Desperta molt abans que en Balari, laxa i desmanegada, la jove mirava els estels que els cobrien sense veure-les. I és que encara sentia la calidesa de la sang del centurió regalimant-li pels dits; sang romana, sang odiada, sang que vessaria mentre tingués força per fer-ho.
I l’havia mort amb les mateixes mans que, poc després, dolçament havien acaronat el cos estimat. Mans que estimaven, mans que podien curar, pensava na Daínia, però també mans que, satisfetes, havien aprés a matar.

AMAGATS

Basses de Tramuntana. Any 123 a.C. (Basses de Lluriach, Es Mercadal).

En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.

Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.

PRIMERS ENFRONTAMENTS

Sannir. Any 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.

Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.

Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.

L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.

Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.

Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.

Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.