Sa nostra festa

Article publicat a S’Ull de Sol, agost 2012

Assegut davant ca nostra, el portal obert i la tauleta del rebedor plena de pastes i un botilet de gin per si qualcú en vol, esper el pas dels cavalls cap a Completes. Tot sol, com estic cada dia des que no hi ets, Nineta, que no vull estar amb ningú més, mir amb una certa enyorança els grupeus d’al·lots que passen, bòtil de pomada a puny i el cor ple de festa. Enyorança? De què puc enyorar-me, Nina, Nineta, si no és de tu? De ser jove, com ho són ells? De no tenir ganes de beure fins a rebentar?  No, res d’açò m’entristeix, Nina, res. Des que no hi ets, m’he resignat a que la vida se m’escoli de les mans sense remei. Sí, des que no hi ets, des que, punyetera, em vas deixar tot sol davant d’una vida que no n’estic gens segur que valgui la pena viure-la sense tu. Sí, és a tu a qui enyor, a tu, que vas alegrar cadascun dels dies de la meva vida. I ara, ara que tanta alegria m’envolta, l’enyor m’escanya, m’angoixa, m’ensorra l’esperit. Tu, que no hi ets per St. Llorenç. Tu, que em va dir que tots els St. Llorenç serien la nostra festa.

   Te’n recordes, Nina, Nineta estimada, com ens vam conèixer? Era el diumenge de festes i feia una calorada. Tu i la teva cosina alaiorenca éreu al cap de cantó del carrer d’es Forn, ben polida que estaves, amb calçons curts i samarreta blanca, i els cabells castanys fermats en una cua aixecada. I jo, amb els amics, entrava cap el jaleo amb la bulla dels nostres vint-i-pocs, suat de cervesa i pomada, socarrimat per un sol de justícia. I va ser llavors que els nostres ulls es van creuar i, sense rallar, ens vam dir tantes coses!

   Després, quan davant ca na Divina ja no hi cabia ningú, vau aparèixer totes dues, ben polides i ben xopes, que pel camí us havien remullat amb un poc de tot. Però davall l’olor de gin amb llimonada, de cervesa rescalfada, de suor de cavall i d’homo mal dutxat, vaig sentir el teu aroma. Jo estava apressat contra la fusta del taulell i tu eres darrere meu, envoltant-me amb aquella flaire que va fer girar-me i mirar-te els ulls des de molt a prop. I, de sobte, em vaig enfonsar en un blau tan fosc com la mar més profunda, ple d’incògnites i de promeses meravelloses. Passa, et vaig dir mentre em barallava per deixar-te un tros de barra. I aquell gràcies, aquella veu que tot d’una vaig saber que no era ben bé d’Alaior —després vaig saber que eres de pagès i que tenies cama de Ferreries—, van fer que m’oblidés dels cavalls que botaven, del jaleo que es repetia i dels amics que em deien va, Sito, frissa, que mos perdem els millors. Què vols beure?, et vaig dir atracant-me a la teva orella perquè em sentissis bé, o per omplir-me del teu aroma únic, o per començar a sentir tot allò que vaig voler sentir tota la vida. Perquè llavors ja estava boig per tu, Nina, Nineta, l’al·lota desconeguda de la que m’havia enamorat just veure-la al cap de cantó d’es carrer d’es Forn, tan polida.

   I ja no ens vam separar en tot es Jaleo, fins ses Canyes i sa samba. Agafats de la mà, com si no poguéssim estar de cap altra manera, vam xalar i vam riure, i vam fer uns quants cavalls, que tu en sabies i no te feien gens de por, vam quedar xops i vam ser feliços com no ho havíem estat en tota la vida. Jo, ja et dic, m’havia enamorat tot d’una. I tu..., estic segur que tu també, Nina, per molt que no m’ho vas dir mai, que aquestes coses te les callaves. Però jo ho veia en el blau fosc dels teus ulls, quan me miraves i em deies Sito, estimat, arriba un altre St. Llorenç, sa nostra festa.

   I tant que sí, Nina, Nineta, sa nostra festa, amb tu o sense tu, St. Llorenç sempre serà aquell diumenge, perquè sempre m’estimaré més recordar com et vaig trobar que no com et vaig perdre.