BUIDAR

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2011

Diu el diccionari que buidar (del llatí vocitu, buit) significa fer sortir d’un receptacle tot allò que conté. També té l’accepció estranya de transcriure textos i d’esmolar o donar forma a un objecte metàl•lic. Per altra banda, també ens diuen que es pot acceptar com a sinònim de vomitar i que s’empra en la frase feta “buidar el pap”: dir tot allò que es pensa. De totes les accepcions possibles, però, la que més s’escau al sentit que cercava l’he trobat al DCVB, el molt valuós Alcocer-Moll: desocupar un lloc, anar-se’n.

   Estic segur que tots n’heu buidat, de llocs que estimàveu. I no em referesc només a cases o pisos, sinó a qualsevol receptacle on estotjar, guardar, amagar, recloure o oblidar mil i un objectes, uns d’estimats i d’altres dolorosos, secrets íntims i personals, records familiars, d’infantesa, imatges d’amics perduts, efluvis dels primers amors. Segur que us heu emocionat en fullejar un llibre i trobar aquella flor de la que ja no us recordàveu o, potser, heu arribat a riure o plorar en reviure qualque instant de felicitat o tristor. Però, malgrat tot, estic convençut que, després, heu arraconat sentiments i us heu desfet del que haviau de desfer-vos. Sí, jo us entenc, perquè a jo també m’ha passat açò.

   En poc temps he hagut de buidar dos d’aquest espais. Dos espais, però, del tot diferents. Un m’era personalment molt llunyà, atapeït d’imatges enterbolides pel temps, amagades sota una pàtina de pols i d’un anacronisme indigerible. Val a dir, però, d’entre tanta polseguera, va emergir una part de la història familiar que jo desconeixia —papers i fotografies d’abans de la guerra, cartilles de racionament, cartes plenes de tristesa i de dolor—. Potser allò va ser l’únic que em va fer gaudir d’aquella buidada. Per tota la resta, va ser esgotador.

   L’altre buidatge va estar carregat de sentiment i ple d’una estranya sensació de pèrdua. Remenar objectes que han format part de la teva vida, tonteries sense valor real però que són part de la teva història personal, et remouen les entranyes i els records; hi veus passar tota una vida. Vam omplir tot un contenidor d’andròmines que formaven part del meu —del nostre— patrimoni personal. Però moltes vegades un record deixa de ser-ho per convertir-se en un trasto inútil. Per açò, per molt que alguns objectes semblessin plens de vida —un gerro que havíem vist des que teníem us de raó, uns llibres antics i esfullats, un feix d’eines rovellades, el timó d’un llaüt que ja no existia—, cap d’ells ja no era nostre ni ens servia per res més que per ocupar espai.

   Sí, així va ser com vaig descobrir que buidar significa també avançar mentre mires enrere amb enyor, però amb la convicció que el passat hi és per ajudar-te a prosseguir, mai com un contrapès que et destorba el caminar. De totes maneres, buidar, com a sinònim d’avançar, no apareix en cap diccionari. Per què?