UN DEMATÍ DE PRIMAVERA QUALSEVOL

Les meravelloses fotos són de la web fotogràfica d'en Juanjo Pons. Juanjo, si no hi estàs d'acord, les trauré!

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2012

Quan es va despertar aquell dematí, va sentir una urgència que altres dies no sentia. Just posar-se les sabatilles, unes joques estranyes li van pujar per les cames i, a poc a poc, se’l van fer seu. Frissava i no sabia per què. Però, és clar, els dotze anys que tenia no donaven per gaires reflexions, així que s’aixecaria, prendria la llet (dos cullerades de cacau i si sa mare es despistava, una altra) i cap a l’escola.

   Berenava i sentia sa mare que traginava per sa cuina. L’al·lot ja sentia el regust d’aquella mescla de botifarrons de can Paput, blanc i negre, que tant li agradava, o tal vegada d’aquella sobrassada, tan bona, que son pare havia dut de no sabia quin lloc. I aquell coc calentet, que ell mateix havia anat a dur de can Tent just feia una estona, el feia salivar com els cans d’aquella història que li havia explicat son pare. Però, no, la urgència que sentia no tenia res a veure ni amb cacaus ni amb panets.

   Mirava per la finestra del jardí i els ulls se li anaven cap a les pasteretes humides de banyadura, que rebentaven de clavells de tots colors i de rosers que volien obrir els capolls. I, mentre ho contemplava, les pessigolles creixien i el cacau ja no era ni tan important ni tan bo. Fins i tot l’olor del coc amb sobrassada —sí, finalment era de sobrassada— ja no era tan encisadora. I un busqueret, aquell ocellet de caparró negre, saltironejava d’una branca a l’altra de la pomera, tan neguitós com l’al·lot.

   Un cap a escola que fas tard el va treure de l’abstracció. I ell, bon al·lot com era, va agafar la maleteta dels llibres i les cuadernos i va sortir cap a escola per la porta de s’hort. Feia el caminoi a poc a poc, com si els peus fossin encara més feixucs que aquelles classes que l’esperaven, que els quebrados que li farien resoldre a la pissarra, que aquells verbs que hauria de recitar —yo huyo, tu huyes, él huye—, que aquell catecismo que li demanarien que se sabés de memòria.

   Quan abaixava l’escaleta de s’hort i va sentir les granotes del safareig, va estar segur que aquell no era un dia com els altres. No, impossible. Els calçons curts deixaven que l’oratge d’aquell dematí li espavilés els genolls. La jaqueta que sa mare li havia fet agafar li donava calor. I ell, amb sa clenxa feta, sentia ànsies de córrer, de fugir d’aquella tercera conjugació que no li agradava gens ni mica.

   Va obrir la portella de s’hort i quan, per Sant Pancraç, va començar a trobar-se altres al·lots, ja sabia que no, que ni faria fila davant la porta ni recitaria els pecats capitals, ni tampoc no seria un més al voltant de la paret de la classe per respondre que França capital París. El quadren de cal·ligrafia era massa feixuc i el milà, que xiulava allargassat cap a Ses Quarterades, cridava el seu nom.

   Sa Costa d’es Pou no va ser prou empinada per returar la cursa. Com un boig, l’al·lot havia començat a córrer coster avall sense respondre a cap dels on vas que li cridaven, ni fer cas de les pedres amollades que se li entrebancaven amb les sabates de cordons amollats que duia. Prop d’es Pouet ja estava amarat de suor, però també de vinagrelles, de veces i guixes de tot colors, i embadalit per aquells gladiols petits que no se semblaven gens als de sa mare. Ses tanques verdes enrogien d’enclova i roselles. I les papallones, unes grogues, altres blaves, es barallaven amb els abellots per les vidalbes i les roses —roses també petites— que entapissaven els paredats.  Com podia anar a l’escola i perdre’s tot allò?

   Sí, és clar que sabia que, quan tornés, hauria de dir una mentida. I son pare ho sabria, i tant que ho sabria, com ho sabia tot. Què li diria? Era la primera vegada que fugia de l’escola, i ell encara no ho podia saber, però son pare es va encarregar de fer-li entendre també seria la darrere.

   Bé, es va dir, tant era, ara gaudiria d’aquell esclat de sensacions, d’aquelles joques que, des d’aquell dia, va tornar a sentir tantes vegades i que el van ajudar a ser el què seria.