CIRURGIES, d'Elisenda Solsona

L'altre dia vaig tenir el plaer de compartir amb l'Elisenda Solsona (i d'altres cinc escriptors) la presentació de la nostra obra dins del projecte Seebook. La meva intenció és, un cop llegits els llibres dels meus companys d'aventura, fer-ne un petit comentari. Intentaré ser sincer.

Cirurgies, davant del meu ordinador, amb l'albada de na Macaret que sempre m'acompanya.

CIRURGIES, d'Elisenda Solsona.

   Prosa poètica reclosa en un espai reduït, íntim, de vegades sensual, sospirs que t’omplen, que t’atrapen com un paisatge tranquil i desconegut que no saps per què, però et somou l’ànima.

    

   De lectura fàcil, la profunditat de cada una de les cinquanta Cirurgies et porta a reviure uns sentiments que, segur, hauràs sentit, patit, gaudit, plorat, rigut alguna vegada. Te'ls beus i els assaboreixes a poc a poc, com un vi que, de vegades, et resulta amargant i d'altres té un toc de mel dolça.

   Elisenda Solsona, l’Eli, té una joventut envejable (qui ho diria, llegint-la) i un talent que li surt per tots els porus de la pell. L’Eli, ho sé, té un futur enorme que, sens cap dubte, sabrà portar a redossa segura.

   Jo, com no podia ser d'una altra manera, he trobat la meva Cirurgia personal, la nº8. La nº30 no em fer de tan de a prop, però és un bon exemple del què podeu gaudir si us submergiu en el món particular d’Elisenda Solsona.

   Feu-ho. S’ho val.

CIRURGIA nº 8.   

Quan per fi va deixar aquella feina que l'estava podrint per dins, impacient i emocionat es va introduir la mà a través de les costelles i es va arrencar el cor. 

 Amb els dos polzes ensangonats el va prémer amb força fins que va esclatar.

   

 Esfereït, del seu interior, en va extreure l'ocell mort

CIRURGIA nº30.   

A principis dels noranta,  

durant un trajecte en cotxe fins a casa nostra, en un revolt perillós, la boira l'abraçà tan fort que el va evaporar.

   

   Des d'aquella nit funesta, quan plou, surto al carrer sense paraigua amb l’esperança que algunes gotes de pluja s’escolin pels porus de la meva pell assedegada.

Presentació del projecte Seebook, ahir, 14/10/2014, amb "La força dels anhels" entre les obres seleccionades.

 
   Ahir, dins del marc de presentació del projecte Seebok i amb col·laboració amb el Consorci de Biblioteques de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat, vaig tenir el plaer de compartir taula, micròfon, nervis i inquietuds amb diferents escriptors que, com jo, presentaven la seva obra.
   Érem sis, alguns joves i d'altres no tant, un bregats i d'altres novells, una mica de tot. Enric H. March, amb "Retalls de Barcelona"; Elisenda Solsona, amb "Cirurgies";  Jordi Pallarès, amb "L'animal més dèbil"; Daniel J. Martin, amb "Lágrimas por un muerto"; Ezequiel Teodoro, amb "El manuscrito de Avicena"; i jo, Pep Gómez, amb "La força dels anhels".

   Crec que l'acte va ser tot un èxit i esper que la continuació el projecte ho sigui encara més. De moment, ja tinc aparaulats, amb dates tancades, dos clubs de lectura, un a Figueres i un altre a Sarrià de Ter. Ja us aniré informant.

   Per si a algú li interessa to el que volia dir ahir i al final no vaig dir (ja se sap, un perd el guió i després ha d'improvisar), ho adjunt. També diverses fotos de l'acte.

  
Molt bones tardes,

   Abans de començar, vull agrair al Consorci de Biblioteques de Barcelona, la Xarxa de biblioteques  municipals i al Servei de Biblioteques de la Generalitat  l’ocasió d’estar amb vosaltres per presentar-vos, ni que sigui de forma ràpida, la meva novel·la: “La força dels anhels”.

   Deixeu-me que agraeixi de manera especial a Seebook la seva confiança en la meva obra. De veritat, espero no decebre’ls. Vull tenir una menció especial per a Lectures al Jardí, amb Rosa Mena al capdavant, perquè des del primer dia van creure en la meva obra. 

   M’han dit que tinc deu minuts i, la veritat, deu minuts per resumir una tasca de 6 anys és molt poc, així que els intentaré aprofitar per explicar-vos què és, o què vol ser, “La força dels anhels”.

   Sí, (com s’ha dit) “La força dels anhels” és una novel·la històrica. I com tota novel·la històrica es desenvolupa dins un context temporal i cultural molt concret. En aquest cas, però, la data exacta no és important. Ens basta saber que ens trobem als tombants dels segles X i IX aC, un moment en què les civilitzacions de la Mediterrània oriental, l’actual orient mitjà, comencen a expandir-se. A més, el ferro està substituint al bronze com a metall bàsic en totes les tasques humanes.

   En aquest context, un sacerdot fenici (Channanita, a la novel·la) és exiliat del temple de Sidó pel seves ànsia de poder. Ell, del qual mai no sabrem el seu veritable nom, ha intentat una mena de cop d’estat religiós per imposar el que ell mateix anomena “el Regne del Més Fort”, el poder d’un déu que només habita dins del seu cap. Per tant, podríem dir que es tracta d’una mena de fonamentalista religiós, amb tocs esquizofrènics i malaltissos.

   El vaixell que el porta a l’exili naufraga quan voregen una illa de la Mediterrània occidental, de la qual tampoc mai no se sabrà el nom, però que, ja us ho dic, es tracta de Menorca. I per què Menorca, direu, i no una altra illa? Per molts motius. El primer i potser el més important és que jo, com diu Ponç Pons, som menorquí fins el moll emblanquinat de l’os. Crec conèixer Menorca, molts dels seus racons i, per descomptat, me l’estim. Menorca és on vaig néixer i la sent molt meva. Però és que, a més, a Menorca es donen les circumstàncies històriques que fan possible el desenvolupament de la trama.

   Però, tornem a la història. El sacerdot exiliat sobreviu al naufragi i és recollit per dos germans, un al·lot i una al·lota que habiten en una comunitat pobre de la costa de tramuntana, un pobleu anomenat Dai, un lloc aïllat de la resta de l’illa per un entramat de maresmes. Aquest assentament sobreviu a costa d’un pasturatge pobre, d’una recol·lecció precària i d’una agricultura pobre. Els dos germans  són els arraconats, els pàries de la comunitat: ell, en Primer, el major, és rebutjat per ser quec, un defecte a la parla que és considerat signe de malastrugança; per això son pare el manté allunyat de Dai sempre que pot. I ella, na Palònia, és una noia prima, petita i poqueta cosa, unes característiques físiques que, segons s’afirma a Dai, mai no la permetran infantar, la qual cosa la fa ser de “poca utilitat per a la comunitat”.

   Però els dos germans són especials, diferents de la resta, per molt més que les seves característiques físiques: els dos tenen uns anhels personals que els ajuden a sobreviure, a sobreposar-se a la dissort que els ha tocat viure. Pel seu costat, en Primer aspira a deixar de ser arraconat tot convertint-se en el constructor d’unes torres de pedra mai vistes i que només ell és capaç d’imaginar. Aquestes torres aniran, com ell diu, “amunt, sempre amunt”. Les anomena les talaies dels déus. Ell, però, no sap com construir-les, així que espera l’arribada d’un mestre que n’hi ensenyi. L’aparició del nàufrag, que ell de seguida anomenarà així, el Mestre, serà la guspira que li mancava per engegar el seu camí. Per altra banda, ella, na Palònia, anhela assemblar-se a la seva àvia morta, la que fora la guaridora de la comunitat. S’àvia era la seva guia espiritual i l’únic suport vital que tenia. Ella enyora s’àvia i anhela assolir tots els coneixements que no va ser a temps de transmetre-li. Per damunt de tot, na Palònia aspira a convertir-se en una bona guaridora. Potser en la millor.

   Un cop a Dai, la veu que habita dins del cap del nàufrag, ara anomenat el Mestre, segueix exigint-li que faci realitat el Regne del Més Fort. (Per això, l’antic sacerdot fenici traçarà un pla per fer-se amb el poder a tota l’illa.) Dai, el seu lloc d’acollida, només serà per a ell un primer esgraó.

   El Mestre empentarà els germans cap a un viatge a la recerca dels seus anhels. Aquest viatge els portarà fins a l’altra banda de l’illa, una cosa mai vista a Dai. Què trobaran, la noves gents que coneixeran, les experiències que viuran, tot, els farà créixer física i espiritualment, i farà que tots tres mostrin la seva veritable personalitat.

   Encavalcat amb aquest creixement personal, es posaran en marxa una sèrie de successos que desencadenaran en un canvi inesperat, dràstic, fins i tot traumàtic,  d’una cultura que, fins aleshores, s’havia caracteritzat per l’immobilisme i la calma, fruit de l’aïllament en el que vivien.

   Avui en dia, aquest procés de canvi cultural tan radical el coneixem com el pas del període pretalaiòtic al talaiòtic, un canvi que fa baratar la fesomia de Menorca (també de Mallorca) i, a bon segur, el tarannà dels seus habitants. Al menys això semblen demostrar l’aparició de les primeres estructures defensives als assentaments, els canvis d’hàbits constructius i d’enterrament, les grans obres megalítiques que el fan característic i l’arribada del ferro.

   Com ja us he dit, “La força dels anhels”, l’obra que avui us presento, és evidentment una novel·la històrica. Però “La força dels anhels”, a més, ens parla de com l’esforç i la tenacitat pot portar a assolir unes fites personals que, d’entrada, podien semblar inassolibles. Ens parla de que mai no s’ha de renunciar a un somni. Els protagonistes, en Primer, na Palònia i el Mestre, cadascun a la seva manera, lluiten per assolir uns anhels, uns somnis o unes dèries, que els han ajudat a superar les travetes que els ha posat la vida.

   La Força dels Anhels és la història d’aquesta lluita.

   Moltes gràcies per escoltar-me.

PRESENTACIÓ DE "LA FORÇA DELS ANHELS"

   Voldria comunicar-vos que, en el marc del projecte Seebook, amb la Xarxa de Biblioteques de Barcelona i de la Generalitat, presento aquest proper dimarts, 14/10, a les 19h, a la biblioteca Jaume Fuster (pl. Lesseps, 20-22, Barcelona), la meva novel·la "La força dels anhels".

   Apareix en format electrònic i la podeu aconseguir tant per mitjà de Seebok com del segell S&Bebooks. Dins del format Seebook trobareu, com afegitó, "La Força dels anhels. Imatges", on apareixen fotografies de les localitzacions reals de la novel·la. també hi ha un petit recull de cançons i gloses que no van tenir cabuda a la versió final de la novel·la.

   Espero a tots els que pugueu assistir-hi. M'agradaria molt saludar-vos i fer-vos una abraçada.

   Us deixo una petita sinopsi perquè aneu fent boca:

 Som als tombants dels segles X i IX aC. En Primer i na Palònia, dos joves germans daiencs, viuen en una illa de la Mediterrània occidental, aïllats a la zona de tramuntana. Cadascun pel seu motiu, ambdós són marginats dins una societat tancada, on aconsegueixen sobreviure gràcies a uns anhels particulars que ningú no compren, però que els donen forces per continuar. L’arribada d’un nàufrag oriental, un fet excepcional, serà la guspira que encendrà el foc dels seus delits. Els esdeveniments els portarà a arriscar-se en un viatge iniciàtic per tal que els seus anhels, uns somnis que els encalcen des de sempre, es facin realitat. Na Palònia, en Primer i el Mestre, com els daiencs anomenen al que fora el nàufrag, abandonaran Dai per trobar un futur somiat, cadascú el seu i cadascú a la seva manera.

               Esperances i somnis, egoisme i crueltat, religió i espiritualitat, amor i natura, i sobretot la força d’uns anhels irrenunciables, faran que els protagonistes esdevinguin l’eina primordial pel canvi cultural que caracteritza aquesta època de la història la seva illa. Ells també canviaran amb ella. 

A LA FRESCA

Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2014

   Dedicat a en Sito de Biniatzau, un mestre caixer.

Era dissabte fosquet i en Sito seia davant ca seva, a la fresca, en una d’aquelles cadires de lona que na Juanita treia n’es portal. Na Juanita, sa dona, havia posat un coixinet i l’havia ajudat a seure. Ventall en mà, estava per ell i per tothom que passava. Na Juanita, companya de tants d’anys de vida.

    Feia bon estar, al carrer. Els cavalls eren a n’es Jaleo i des del portal se sentia el brogit de la gentada que omplia Sa Plaça. La música i els crits arribaven fins en Sito com una remor esmorteïda pels revolts i caps de cantons dels carrers. Li costava sentir-la, però el cor d’en Sito encara es regirava. El pèls dels braços, els pocs que li quedaven, se li posaven de punta. La pell, colrada pel el sol del camp i pels anys de viure, se li estarrufava com quan, cada any, anava a sentir el primer toc de fabiol. Aquella cridòria, aquella música repetida una i una altra vegada, el rejovenia. Li retornava un tros d’una vida que, a poc a poc, sense remei, li defugia.

   Amb les dues mans agafava el bastó i, sense adonar-se, seguia la tonada colpejant el terra. Llavors, la mà de na Juanita, dolça, es posava damunt les seves. Amb la veu tan dolça de sempre li deia, Sito, no t’esgavellis, que no podràs dormir. I ell maldava per dir-li allò de ja prendré sa pastilla, però no li sortia.

   La gent que passava pel carrer els saludava. Bones festes. Que bé que esteis, a sa fresca, eh? I na Juanita responia un bona nit o un què no sou a n’es Jaleo? Massa gent, li responien. En Sito els sentia, i hauria volgut respondre’ls que ell hi voldria ser, a n’es Jaleo, però les paraules tornaven a entrebancar-se-li i només aconseguia que se li escolés un rajolí de saliva que na Juanita li eixugava amb un mocador blanc, un d’aquells amb les inicial LPS bordades amb blau.

   Poc després, na Juanita li deia, au, Sito, a dormir. L’agafava pel braç i l’ajudava a aixecar-se. Ell, però, s’hi resistia. Volia seguir sentint la música. Na Juanita, tanmateix, sabia com convèncer-lo. Sito, he fet xocolati per berenar. Amb coca bamba. I si no dorms no en podràs menjar. I en Sito feia que sí amb el cap i acompanyava sa dona cap a l’estudi de la planta baixa, on dormia des que no podia pujar les escales.

   En Sito, estalonat a sa garrosa, feia les passes curtetes que li permetia el seu mal. Però, sense adonar-se, seguia el ritme de la tonada. Perquè aquella era la seva música i volia que l’acompanyés fins el final.  

MULTICULTURALITAT

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2014

Ell anava a treballar cada dia amb cotxe. Li era més còmode i, la veritat, ja n’estava acostumat. Eren molts d’anys de trenta-cinc minuts de Meridiana i nacional, de semàfors i hores intempestives. Per sort, aquestes mateixes hores li estalviaven embussos. Però és que tampoc no tenia gaires opcions: per anar al poble del Vallès on treballava, únicament hi havia uns busos que començaven a les sis del matí, quan ell ja feia una hora que havia d’haver començat. Impossible.

   Vet aquí, però, que amb el canvi de feina se li van obrir noves possibilitats. Va sospesar l’opció d’anar-hi amb els Catalans (al poble on ara treballava, també al Vallès, hi havia estació dels Ferrocarrils de la Generalitat). Per açò, un dia va decidir provar-ho. Però res, havia de aixecar-se mitja hora abans i arribar a ca seva mitja hora més tard. I va decidir que no, que millor ca seva que no al tren.

   Però com que els cotxes, més prest o més tard, han d’anar al mecànic, no va tenir més remei que tornar-hi, al menys durant uns dies. I, vés per on, va ser tota una experiència. Va ser tota una lliçó de multiculturalitat. Els quaranta minuts de trajecte se’ls va passar regirant entre el personal que omplia vagó a les set del matí, tot intentant endevinar coses de les seves vides. Unes vides que, per força, havien de ser tan diferents com ho eren les seves ètnies.

   No va ser cap novetat que Barcelona és una ciutat multicultural; ho veia pel carrer cada dia. Però aquells dies, als Catalans, va escoltar, va observar i en va treure conclusions.

   Un grup de filipines que ja a les set del matí parlaven en aquella veu tan cridanera que tenen; totes, invariablement, van baixar a Sant Cugat; minyones, segur. Uns pakistanesos que tornaven de la feina i que dormien amb els peus descalços, tot escampant una ferum que regirava l’estómac; treballadors nocturns en alguna empresa industrial. Els manobres sud-americans, sols o en parelles, equatorians o bolivians, o de qualsevol país andí amb habitants d’aspecte indígena; parlaven en veu baixa o s’esmunyien dins les seves coses, retornant, potser, a les muntanyes altíssimes del seu país tan llunyà. Un grup reduït, tres o quatre màxim, de dones grasses i cridaneres, espanyoles del sud, les quals pensaven que tot el vagó s’havia d’assabentar del que li passava als seus marits, fills, amics o amants; netejadores professionals que anaven cap a treballar. Un pintor de l’est —no sabria dir per què, però ell hauria jurat que era albano-kosovar— amb un xandall tot tacat d’esquitxos, que parlava pel mòbil en un idioma incomprensible, un seguit de sons inarticulats que, de tant en tant, trencava amb un somriure de queixals corcats. Dues dones àrabs, mocador al cap, que repassaven revistes de joies i que comentaven les troballes més interessant; aquestes no va poder endevinar en què treballaven, si és que treballaven. Grups de joves, molts, petits o grans, o fins i tot sols, que feien el trajecte endollats als auriculars sense empatxar-se de res més que de seguir la música amb el cap; estudiants, catalans la majoria. I ell, un menorquí exiliat que observava la vida.

   Van ser quatre dies d’observar, quatre dies en els que es va adonar que vivia en una multiculturalitat que, encara que la coneixia, feia molt que no la tastava de tan a prop. Tota una lliçó de vida. 
   El món gira, es va dir, i tots hi som dedins, maldant per viure-hi. 

UN MALSON IRRENUNCIABLE

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2014

Li havien dit que, avui en dia, cap editor no acceptaria un manuscrit que comencés amb el protagonista despertant-se d’un somni. Que allò era retrògrad, li havien assegurat, i que s’havia convertit en un “lloc comú”. Però, vés per on, ell sabia que aquella història havia de començar, per força, amb la protagonista despertant-se d’un somni agitat, d’un mal son, que, per altra banda, s’havia de convertir en l’eix del relat.  Quin dilema! Ell, que amb dificultats havia intentat adaptar-se a l’ortodòxia literària, ara resultava que tampoc podia començar una història com volia, sinó que s’havia de plegar als gustos capritxosos del moment. Però, quina mena de literatura era aquella que, en pro d’una modernitat dictada per vés a saber qui, volia encotillar la imaginació i la llibertat de l’escriptor?

   Ell, però, com que intentava que el publiquessin, li havia donat mil voltes a aquell començament. Primer l’havia escrit en primera persona, des de el punt de vista de l’al·lota protagonista, i li agradava. Després, maldant per adaptar-se, en tercera, però no, així no. Havia provat d’emprar un narrador omniscient i un de càmera sense que cap el convencés. Havia experimentat amb tots els punts de vista possibles, però contínuament tornava a aquell somni desencadenant. Ell sabia que era bona, aquella història. Sí, ho sabia. No eren aventures ni històries de guerres llunyanes. Era una història que, si se’n sabia sortir, potser trencaria la marginació en la que se sentia atrapat.       

   Se sabia capaç d’escriure amb una prosa fluida, però li havien dit que li costava anar al moll de la història. Bé, potser tenien raó. S’hi esforçaria. També li retreien que el llenguatge que emprava era massa culte, com si el llenguatge pogués pecar de cultura. Com era possible?

   Per altra banda, ell pensava que escrivia un català prou correcte per ser llegit. Sabia que solia farcir-lo d’uns menorquinismes que, n’estava segur, li donaven personalitat al llenguatge. Tanmateix, en alguna crítica rebutjadora d’editorial, li havien retret que tant menorquinisme podia dificultar la lectura a la gent de fora l’illa. Fins i tot, en un seminari que havia fet, amb una editorial teòricament bilingüe, l’havien intentat convèncer perquè es passes al castellà, tant que fins i tot havia acabat per col·laborar en un llibre de relats en castellà. I no li va saber greu fer-ho. Gens. El que li va saber greu és que per publicar li demanessin canviar de idioma. Açò sí.

   Ell havia començat a escriure en castellà. Era cert. Però ben aviat s’havia adonat que no, que volia fer-ho en el seu idioma, en el que  pensava. Havia fet el pas i ara no tornaria endarrere. I menys en un moment com aquell, en què el seu idioma, el català, estava assetjat per un retrogradisme institucional com el de fa quaranta o cinquanta anys, per la malevolència dels que volien prendre’ls una identitat que els era pròpia. No, ell seguiria escrivint en català, en aquell català ple de menorquinismes que ell creia que li donava personalitat com a mal escriptor (o aficionat a l’escriptura, vaja, que no era una altra cosa). No hi renunciaria.

   I, què carai, tampoc pensava renunciar al somni que engegava la seva nova història. Els somnis eren l’eix vertebrador de la seva obra, curta i desconeguda, però obra al cap i a la fi. Així que, res, a pastar fang les ortodòxies literàries i els gustos dels editors moderns. A fer punyetes els que li volien controlar la seva forma d’escriure. La protagonista despertaria d’un somni agitat. Tan agitat com el malson en el que, en aquell moment, vivia ell i tota la gent de l’illa. Un malson del que, somiava, despertarien quan els toqués anar a votar.  

NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS, Ed. PLAYA DE ÁKABA VV.AA, un llibre en el que he participat

NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS,  El libro que todos loes editores, escritores y amantes de los libros deberían leer. VV.AA.
   Prólogo de Lorenzo Silva. Epílogo de Enrique Clarós.

   He tingut l'honor de ser escollit entre el vint-i-set autors que han participat en aquest arriscat projecte de l'editorial PLAYA DE ÁKABA, amb un relat en castellà anomenat DIDEROT REVIVIDO.
   L'escriptor francès retorna d'entre els morts i es troba en un món desconegut. De forma ben estranya, però, s'adona que les coses, malgrat els avenços tecnològics, no han canviat tant. Punyent com era, Dideror no pot deixar d'expressar les seves opinions, dures i directes, sobre el que veu en aquesta nova vida que, passatgera, se li ha atorgat Llegiu tot el llibre, no us deixarà indiferents.
   

Texte de la solapa:
   En la Francia de 1763, el escritor y filósofo Denis Diderot escribía una Carta sobre el comercio de libros encargada por la comunidad de libreros de París. En este texto Diderot defiende los derechos del autor y la posibilidad de que los creadores vivan dignamente de su trabajo. Diderot sabía de lo qu ehablaba ya que él mismo no se enriqueció con sus libros y se vio obligado a vender si biblioteca para poder ofrecer una dote a su hija. Más de dosciento cincuenta años después, el 99% de los escritores seguimos sin poder vivir de nuestras obras.
   Ventisiete autores escriben aquí su Nueva carta sobre el comnercio de libros y nos ofrecen sus opiniones sobre el plagio, los derechos de autor, la piratería, y  otros muchos problemas que hacen del comercio y la distribución de liibros un negocio no seguro y en peligro de extinción. Que esto suceda depende básicamente de nosotros: los amantes de los libros