MULTICULTURALITAT

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2014

Ell anava a treballar cada dia amb cotxe. Li era més còmode i, la veritat, ja n’estava acostumat. Eren molts d’anys de trenta-cinc minuts de Meridiana i nacional, de semàfors i hores intempestives. Per sort, aquestes mateixes hores li estalviaven embussos. Però és que tampoc no tenia gaires opcions: per anar al poble del Vallès on treballava, únicament hi havia uns busos que començaven a les sis del matí, quan ell ja feia una hora que havia d’haver començat. Impossible.

   Vet aquí, però, que amb el canvi de feina se li van obrir noves possibilitats. Va sospesar l’opció d’anar-hi amb els Catalans (al poble on ara treballava, també al Vallès, hi havia estació dels Ferrocarrils de la Generalitat). Per açò, un dia va decidir provar-ho. Però res, havia de aixecar-se mitja hora abans i arribar a ca seva mitja hora més tard. I va decidir que no, que millor ca seva que no al tren.

   Però com que els cotxes, més prest o més tard, han d’anar al mecànic, no va tenir més remei que tornar-hi, al menys durant uns dies. I, vés per on, va ser tota una experiència. Va ser tota una lliçó de multiculturalitat. Els quaranta minuts de trajecte se’ls va passar regirant entre el personal que omplia vagó a les set del matí, tot intentant endevinar coses de les seves vides. Unes vides que, per força, havien de ser tan diferents com ho eren les seves ètnies.

   No va ser cap novetat que Barcelona és una ciutat multicultural; ho veia pel carrer cada dia. Però aquells dies, als Catalans, va escoltar, va observar i en va treure conclusions.

   Un grup de filipines que ja a les set del matí parlaven en aquella veu tan cridanera que tenen; totes, invariablement, van baixar a Sant Cugat; minyones, segur. Uns pakistanesos que tornaven de la feina i que dormien amb els peus descalços, tot escampant una ferum que regirava l’estómac; treballadors nocturns en alguna empresa industrial. Els manobres sud-americans, sols o en parelles, equatorians o bolivians, o de qualsevol país andí amb habitants d’aspecte indígena; parlaven en veu baixa o s’esmunyien dins les seves coses, retornant, potser, a les muntanyes altíssimes del seu país tan llunyà. Un grup reduït, tres o quatre màxim, de dones grasses i cridaneres, espanyoles del sud, les quals pensaven que tot el vagó s’havia d’assabentar del que li passava als seus marits, fills, amics o amants; netejadores professionals que anaven cap a treballar. Un pintor de l’est —no sabria dir per què, però ell hauria jurat que era albano-kosovar— amb un xandall tot tacat d’esquitxos, que parlava pel mòbil en un idioma incomprensible, un seguit de sons inarticulats que, de tant en tant, trencava amb un somriure de queixals corcats. Dues dones àrabs, mocador al cap, que repassaven revistes de joies i que comentaven les troballes més interessant; aquestes no va poder endevinar en què treballaven, si és que treballaven. Grups de joves, molts, petits o grans, o fins i tot sols, que feien el trajecte endollats als auriculars sense empatxar-se de res més que de seguir la música amb el cap; estudiants, catalans la majoria. I ell, un menorquí exiliat que observava la vida.

   Van ser quatre dies d’observar, quatre dies en els que es va adonar que vivia en una multiculturalitat que, encara que la coneixia, feia molt que no la tastava de tan a prop. Tota una lliçó de vida. 
   El món gira, es va dir, i tots hi som dedins, maldant per viure-hi.