UN MALSON IRRENUNCIABLE

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2014

Li havien dit que, avui en dia, cap editor no acceptaria un manuscrit que comencés amb el protagonista despertant-se d’un somni. Que allò era retrògrad, li havien assegurat, i que s’havia convertit en un “lloc comú”. Però, vés per on, ell sabia que aquella història havia de començar, per força, amb la protagonista despertant-se d’un somni agitat, d’un mal son, que, per altra banda, s’havia de convertir en l’eix del relat.  Quin dilema! Ell, que amb dificultats havia intentat adaptar-se a l’ortodòxia literària, ara resultava que tampoc podia començar una història com volia, sinó que s’havia de plegar als gustos capritxosos del moment. Però, quina mena de literatura era aquella que, en pro d’una modernitat dictada per vés a saber qui, volia encotillar la imaginació i la llibertat de l’escriptor?

   Ell, però, com que intentava que el publiquessin, li havia donat mil voltes a aquell començament. Primer l’havia escrit en primera persona, des de el punt de vista de l’al·lota protagonista, i li agradava. Després, maldant per adaptar-se, en tercera, però no, així no. Havia provat d’emprar un narrador omniscient i un de càmera sense que cap el convencés. Havia experimentat amb tots els punts de vista possibles, però contínuament tornava a aquell somni desencadenant. Ell sabia que era bona, aquella història. Sí, ho sabia. No eren aventures ni històries de guerres llunyanes. Era una història que, si se’n sabia sortir, potser trencaria la marginació en la que se sentia atrapat.       

   Se sabia capaç d’escriure amb una prosa fluida, però li havien dit que li costava anar al moll de la història. Bé, potser tenien raó. S’hi esforçaria. També li retreien que el llenguatge que emprava era massa culte, com si el llenguatge pogués pecar de cultura. Com era possible?

   Per altra banda, ell pensava que escrivia un català prou correcte per ser llegit. Sabia que solia farcir-lo d’uns menorquinismes que, n’estava segur, li donaven personalitat al llenguatge. Tanmateix, en alguna crítica rebutjadora d’editorial, li havien retret que tant menorquinisme podia dificultar la lectura a la gent de fora l’illa. Fins i tot, en un seminari que havia fet, amb una editorial teòricament bilingüe, l’havien intentat convèncer perquè es passes al castellà, tant que fins i tot havia acabat per col·laborar en un llibre de relats en castellà. I no li va saber greu fer-ho. Gens. El que li va saber greu és que per publicar li demanessin canviar de idioma. Açò sí.

   Ell havia començat a escriure en castellà. Era cert. Però ben aviat s’havia adonat que no, que volia fer-ho en el seu idioma, en el que  pensava. Havia fet el pas i ara no tornaria endarrere. I menys en un moment com aquell, en què el seu idioma, el català, estava assetjat per un retrogradisme institucional com el de fa quaranta o cinquanta anys, per la malevolència dels que volien prendre’ls una identitat que els era pròpia. No, ell seguiria escrivint en català, en aquell català ple de menorquinismes que ell creia que li donava personalitat com a mal escriptor (o aficionat a l’escriptura, vaja, que no era una altra cosa). No hi renunciaria.

   I, què carai, tampoc pensava renunciar al somni que engegava la seva nova història. Els somnis eren l’eix vertebrador de la seva obra, curta i desconeguda, però obra al cap i a la fi. Així que, res, a pastar fang les ortodòxies literàries i els gustos dels editors moderns. A fer punyetes els que li volien controlar la seva forma d’escriure. La protagonista despertaria d’un somni agitat. Tan agitat com el malson en el que, en aquell moment, vivia ell i tota la gent de l’illa. Un malson del que, somiava, despertarien quan els toqués anar a votar.  

NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS, Ed. PLAYA DE ÁKABA VV.AA, un llibre en el que he participat

NUEVA CARTA SOBRE EL COMERCIO DE LIBROS,  El libro que todos loes editores, escritores y amantes de los libros deberían leer. VV.AA.
   Prólogo de Lorenzo Silva. Epílogo de Enrique Clarós.

   He tingut l'honor de ser escollit entre el vint-i-set autors que han participat en aquest arriscat projecte de l'editorial PLAYA DE ÁKABA, amb un relat en castellà anomenat DIDEROT REVIVIDO.
   L'escriptor francès retorna d'entre els morts i es troba en un món desconegut. De forma ben estranya, però, s'adona que les coses, malgrat els avenços tecnològics, no han canviat tant. Punyent com era, Dideror no pot deixar d'expressar les seves opinions, dures i directes, sobre el que veu en aquesta nova vida que, passatgera, se li ha atorgat Llegiu tot el llibre, no us deixarà indiferents.
   

Texte de la solapa:
   En la Francia de 1763, el escritor y filósofo Denis Diderot escribía una Carta sobre el comercio de libros encargada por la comunidad de libreros de París. En este texto Diderot defiende los derechos del autor y la posibilidad de que los creadores vivan dignamente de su trabajo. Diderot sabía de lo qu ehablaba ya que él mismo no se enriqueció con sus libros y se vio obligado a vender si biblioteca para poder ofrecer una dote a su hija. Más de dosciento cincuenta años después, el 99% de los escritores seguimos sin poder vivir de nuestras obras.
   Ventisiete autores escriben aquí su Nueva carta sobre el comnercio de libros y nos ofrecen sus opiniones sobre el plagio, los derechos de autor, la piratería, y  otros muchos problemas que hacen del comercio y la distribución de liibros un negocio no seguro y en peligro de extinción. Que esto suceda depende básicamente de nosotros: los amantes de los libros

Pels camins de "La Força dels Anhels". De Binigaus a cala Escorxada.

Un altre cop pels camins de “La Força dels Anhels”.

   Aquesta vegada, en plena primavera, vam seguir les petjades dels tres caminants tramuntanencs en el seu pas des de Bingaus (Aigües Clares a l’obra) fins a les cales de camí a Trebaluger (Platja del Riu), una de les etapes del seu peregrinatge fins a ponent, a la recerca de fer realitat els anhels de la seva vida.

   Al llarg d’aquest camí, ens van envoltar dels mateixos ramells plens de flors que haurien d’haver vist ells. Les estèperes blanques i rosades, les violes de sorral, els romanís farcits de flors blavoses, van ser els nostres companys fidels. Vam caminar fins a cala Escorxada per un corriol que avança paral·lel a la costa, en aquesta ocasió allunyat del Camí de Cavalls. Segons el llibre “GR 223-Menorca El Camí de Cavalls”, Ed, Triangle-Postals, a la pàgina 188, ens indica que anar i tornar es fa en 2h 20 mt, més o menys el que vam estar-hi noltros, sense frisar gaire i aturant-nos a fer fotos i contemplar paisatges i indrets. És, per tant, una excursió fàcil i molt recomanable.

Noltros, però, no vam trobar un Binigaus encalmat, amb l’aigua com un mirall que van trobar en Primer, na Palònia i el Mestre.

Tant era, però. L’hem vist moltes vegades, amb les seves aigües tant transparentes que sembla que no n’hi hagi, tantes que som capaços d’imaginar-nos com les van veure ells després de deixar endarrere el barranc on els havien succeït tantes coses.

“...després d’una bona estona de caminar, el camí es va eixamplar i el barranc es va obrir en una vall on desguassava el rierol fins a convertir-se en un aiguamoll, al fons del qual van poder veure per primera vegada la mar de migjorn, encesa pel sol.

   —Aigües C...lares —va anunciar en Primer amb la mà al front per a no enlluernar-se; fins i tot l’arena brillava—. Des d’aquí, per la c...osta, sempre cap a pooonent —va repetir les instruccions del Jove Cap.”

   Avui en dia, el terreny de desguàs del torrent temporal només s’embassa en les èpoques de pluges. Llavors hi creixen tota mena de plantes de prat, fins i tot l’estranya Euphorbia atropurpurea. Aquell dia, sobre l’arenal, vam veure la preciosa viola de platja (Mathiola sinuata)

   Des del blocao vora la platja surt un caminet que, costa a costa, s’endinsa en una marina de pins, ullastres i sivines.

  

De tant en tant creuarem trams a sobre mateix del mar, amb tallats alts i protegits per baranes de fusta. El camí és pedregós i ens caldrà dur une sbones sabates. O tenir el peus encallits com els d’en Primer o na Palònia, que caminaven descalços, sense haver de menester cap mena de calçat.

   Però no tot el camí és planer. Trobarem barranquets on el terreny s’humiteja i on en Primer va trobar uns replans herbosos que va admirar. “I admirava els replans que hi apareixien de sobte, redossats de ventúries, herbosos i plens d’humitats. Com hauria engreixat el ramat amb aquella herba tan bona.”

                   

   Aquest barranquets ara es travessen amb facilitat gràcies a uns esgraons que s’han escolpit sobre el marès. S’ha de reconèixer que fan més fàcil la caminada, però també que desvirtuen el paisatge. No calia, la veritat.

 Per fi arribem a cala Escorxada, una de les que van trobar els tres caminants abans de Platja d’es Riu (Trebaluger i el seu torrent permanent).

   “Tot seguint un camí vorejat de pins i sivines, van travessar un parell de caletes tancades per roquissars modestos d’un marès molt blanc. En Primer va pensar que de ben poc li servirien, aquells penyals que s’esmicolaven. Al mateix temps, els ulls del pastor comparaven aquella costa amb la de ca seva, molt més resseca, tota de pissarres fosques.”

Cala Escorxada és una platja verge, la qual té el camí d’arribada per terra restringit. El cartell del camí ho deixa ben clar.

   La veritat és que no hi estat mai, a l’estiu, però me la imagino plena de barques, motores i llots, així que no deu ser una platja tranquil·la. Les aigües, però, són tan clares com les de Binigaus i conviden a refrescar-t’hi. Noltros, però, no ho vam fer: plovisquejava.

   Un caminet que surt des de la mateixa platja segueix fins a cala’n Fustam i, des d’allà, fins a Trebaluger, on els protagonistes dels “Anhels” trobaran els primers signes de violència.

   “Passava del migdia quan van baixar fins a una cala on, pel costat de ponent, hi desguassava el rierol més ample que en Primer no havia vist mai.

   —Des de Platja d’es Riu haureu d’endinsar-vos al barranc pel costat esquerre del torrent —els havia alliçonat el Jove Cap—. I quan arribeu a la primera bifurcació, agafeu coster amunt. Tot d’una arribareu a Casats Grossos. Jo fa temps que no hi vaig, però segur que us rebran bé. Som parents —havia conclòs.

   El barranquí no els havia parlat d’uns coberxos que s’aixecaven a redossa d’uns tamarells, unes construccions de canyís i fustes de platja que, ara, estaven esfondrades del tot. Uns contenidors ceràmics restaven trencats al terra i, a cops de massot, havien esbotzat unes barques de fons pla. Uns ormejos de pesca, nanses, xarxes i filacs, restaven romputs i escampat per terra.”

   Noltros, el dia de la caminada, no vam passar de cala Escorxada; el temps no convidava a més. Però valgui una imatge via web de Trebaluger, amb el riu i els tamarells al centre, per veure-la com la van veure els protagonistes.

  Cala Escorxada té moltes coses a veure. D’entrada trobem un blocao de la Guerra Civil molt ben camuflat i que enfoca a l’arenal.

   Tot seguit, darrere unes dunes petites i ben cuidades, apareix el naixement d’un barrancó on s’amaguen, al costat obac, unes construccions enderrocades, antics vestigis de l’explotació que hi hauria d’haver en aquell lloc. Una d’aquestes construccions es va fer tot aprofitant una cova , imagino que d’enterrament, per convertir-la en un bouer —crec que és un bouer— tancat de forma ben curiosa. La casa adjacent, totalment enderrocada, té una inscripció sobre la pedra marès que fa de llindar, la qual que vaig ser incapaç de desxifrar. Veieu-la voltros mateixos i si sabeu què hi diu, endavant.

     

  

T

Un tomb inesperat

Publicat a S'Ull de Sol, febrer 2014

Ell n’acabava de fer cinquanta-quatre i, no feia gaire, pensava que tot s’havia acabat.  Moments de desesperació solitària; els amics que, sense gaire èxit, intentaven animar-lo; i la seva dona, que dia darrere dia, maldava perquè no s’enfonsés. Ell, però, malgrat el desànim, estava segur d’estar fent el que havia de fer. Tanmateix, només ell sabia quant li estava costant que la cara no li reflexes l’angoixa que l’engrapava. Passar aquell tràngol, es repetia, era cosa seva. Sí, seva i de ningú més.

   Potser en un cop de geni es va convèncer de que, si res ja no havia de ser com abans, al menys volia que la fi del camí l’enxampés lluitant, com un dels herois d’aquelles sagues nòrdiques que darrerament llegia, on els guerrers desitjaven morir amb l’espasa a la mà, l’única manera perquè Thor els guiï fins el Walhalla, amb les Valquiries. Però ell no somiava en paradisos definitius ni en verges guerreres, ni en res que no fos retrobar una pau espiritual que havia perdut des que, per raons que ni comprenia ni volia intentar comprendre, algú havia decidit arraconar-lo.

   Ara, que semblava que el malson era a prop d’acabar-se, eren moltes les vegades que havia pensat que potser ho havia fet massa grosser, que ben bé no sabia per què s’havia angoixat d’aquella manera. Tant que, malauradament, havia fet patir als que l’estimaven. La veritat, però, era que havia estat a una passa, una passa molt curta, de retre’s, de deixar-se anar. Ningú més que ell ho sabia.

   Des de que la vida per fi li havia fet aquell tomb inesperat —inesperat, però molt desitjat—, unes preguntes no havien deixar de rondar-lo. Què l’havia provocat, aquell canvi? Què havia fet, si és que havia fet alguna cosa, per afavorir-lo? Com havia arribat a ser un dels pocs privilegiats que havien aconseguit burlar les estadístiques passats els cinquanta? I l’única resposta que trobava, una i una altra vegada, era que havia tingut molta sort. Feia poc, una amic li havia recordat que la sort havia que cercar-la, que si no se l’encalça mai no surt a camí. I potser era cert. Ell l’havia cercat amb totes les seves forces, amb les poques que tenia. Ell hi era, sí, cada dia hi era, encara que fos anímicament esgotat.

   Malgrat aquest convenciment, ell sabia que havia estat un privilegiat. Coneixia gent tan preparada com ell, i molt més, que encara esperava, i desesperava. I, llavors, per què ell sí i els altres no? I com que no hi havia trobat una explicació plausible, només havia pogut deduir —que no certificar— que, vés a saber per quina carambola del destí, havia trobat una gent que, justament, el cercava a ell, o el que era el mateix, a una persona de les seves característiques. El més important, però, era que aquesta gent havia tropissat amb ell justament perquè hi era, perquè mai no s’havia amagat per plorar la seva desgràcia.

   Sí, el cert era que havia tingut molta sort, —moltíssima, s’havia repetit milers de vegades—, però també ho era que la sort se l’havia cercat. 

La Força dels Anhels: imatges i localitzacions. Avui, EL NAUFRAGI

Les tramuntanes a la costa N de Menorca s’han de viure. Potser no són comparables a les galernes del Cantàbric ni a les turmentes de la costa atlàntica gallega, però pels que les hem viscut des de petits, pels que fins i tot les hem patit, són espectaculars.

   Situem-nos. Viatgem en un mercant fenici, un vaixell del segle X a.C., petit, acostumat a viatjar de dia i a cercar redós de nit. És en ruta cap a les noves colònies del Mar Occidental, en una època en què aquell mar era gairebé desconegut i per on només s’hi atrevien els valents.

   Ell, un sacerdot exiliat, separat per força de la seva vida i dels seus anhels, guaita el mar des de proa i es lamenta.

   “Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.”

Cap de cavall, cua de peix, així eren els mercants fenicis que dominaven el mar en aquelles èpoques, pels volts del segle X aC.

    Durant la nit —sí, moltes tempestes s’aixequen de nit; no és un recurs literari— es desferma la tempesta. Les baldritxes, aus pelàgiques que es redossen a terra per niar —a la costa N de Menorca ho fan força—, volen entre els escumalls. Per al sacerdot fenici, exiliat i amargat, aquelles aus són esperits funestos que no  presagien res de bo.  

   “Ocells silenciosos de plomatge fosc —baldritxes, les havia anomenat el patró— envoltaven el mercant de l’exili, i creuaven per proa i pujaven i baixaven les ones, sempre a ran de mar, sense deixar-se atrapar pels escumalls que trencaven cada cop més forts.”

La tramuntana avisa a qui sap llegir els avisos del cel i de la mar, però aquells fenicis del segle X a.C. viatjaven per un mar desconegut. I les costes que havien de tocar eren llocs incògnits, amagats i protegits per cales i esculls. El nord de Menorca és, precisament,  una costa plena d’ensurts, de penyals altíssims, de roquissars, de llissers que just es mostren i pedres submergides, de refugis aparents que, si no els coneixes, es poden convertir en veritables trampes mortals. La costa d’Addaia, na Macaret, Montgofra i Favàritx, on arribarà el vaixell tiri, n’és una d’aquestes. Així ho demostren el gran nombre de derelictes que s’hi troben (als illots de na Carabó, a ses Formigues, a la punta de Montgofra, al cap e Favàritx), vaixells de diferents èpoques que no van poder evitar la força de la tempesta de la costa N menorquina.

Illes d'Addaia, amb el llisser i els illots de na Carabó al davant.

“Una ràfega embogida el despertà. Un cop de mar sacsejà la nau i un esquitx gelat li recordà on era. Res de temples, res de setials; res d’estimades, res de l’Única; res d’hereus deixats endarrere per la mà del Summe Sacerdot. L’envoltava la maregassa i aquell vaixell ple de mariners bruts i plens de por.”

   Jo sé que vol dir despertar-se per aquests cops de vent, encara que, per sort, mai des de dins d’un vaixell tan precari com el de l’exiliat. Van ser bastants, potser moltes, les nits en què el meu germà i jo vam tenir que dur a redossa el llaüt del meu pare per protegir-lo de la tramuntana que, com si ho fes a posta, s’havia aixecat de nit. Potser noltros érem tan ineptes com el patró del mercant fenici i no havíem sabut llegir les senyes del cel i del mar. Però així era: ens aixecaven en plena nit, pujàvem al llaüt i el menàvem, a poc a poc i entre les ones, fins el fons de Cala Molí on, després de fermar-lo en roda i desembarcar amb l’aigua fins el pit, mon pare ens recollia. I què dir de les tempestes que vaig haver de suportar a bord dels vaixells, precaris i antiquíssims —algú se’n recorda del “Ciudad de Alicante”?—, en els que viatjava els primers anys d’estudiant a Barcelona: nits inacabables de no poder moure’m, agafat als barrots d’una llitera petita en un camarot que pudia a gasoil i a vòmit, o en aquelles “sillas de toldilla” on era impossible no deixar-hi la vida a força de gitar. Sí, sé que no és el mateix que havia de sentir Ell a bord del mercant tiri, però per a mi va ser suficient.

   “I l’exiliat, amb la cara desfigurada per l’espant, veié per sobre la borda com s’acostaven els trencants. Un impuls li féu buscar la flama de la guia. La veu del Totpoderós, clara, inconfusible, li deia que, quan s’apagués el fanal, saltés a l’aigua. Llavors, allunyar-se dels esculls, només així sobreviuria. Però, i després?, preguntava ell, com fer-ho per a no ofegar-se? I la veu li cridà que si no hi confiava, moriria com els altres. 

   Sé que moltes de les fotos de les localitzacions marítimes —com aquesta de l’escull de Montgofra— no mostren la força del temporal —encara no he tingut la sort de poder-les fotografiar—, però al menys podem fer-nos una idea.

   “En aquell moment, el pànic ja s’havia ensenyorit de coberta. Els varals amb què els mariners havien intentat allunyar el vaixell del perill s’havien esmicolat al primer embat. Un sotrac enorme aclaparà la nau. Tot es desfeia. Sempre a popa, el patró seguia aferrat a la canya inútil d’un dels timons. Els mariners cridaven desesperats i desapareixien entre l’escuma. I el sacerdot, arrufat al racó de proa, esbrufava glopades de sal. Fou llavors, quan una claror minsa s’obria pas per llevant, que s’adonà que el fanal s’havia apagat.”

Les albades al N de Menorca són impressionants. Potser Ell en va veure una de semblant a aquesta, emboirada i enfosquida, però n’hi ha de meravelloses. Quan el cel és net i la mar encalmada, l’esclat de colors és únic. N’he vist i n’he fotografiat tantes que no sabria quina mostrar-vos. Potser valguin aquestes dues.

I per fi, el naufragi inevitable.
   “Molt a prop, l’ombra del vaixell es desfeia. Les restes l’envoltaven: estelles esmolades, fragments de velam, cossos destrossats, cordes que amenaçaven amb embolicar-se-li i enfonsar-lo. Entre ona i ona, entre amenaça i perill, la matinada li mostrà una costa tenebrosa, unes ombres carregades d’incerteses.”

“Una onada l’aixecà i ell, de nou, besllumà la terra fosca. Un cop a l’esquena el deixà sense alè. Era el pal del fanal, sacsejat per la tempesta. Atordit, féu un últim esforç i els braços s’hi varen aferrar amb força. Gràcies, mon Déu, pregà mentre lluitava contra unes onades que intentaven arrabassar-lo de la salvació. La promesa, mentrestant, li retronà a les temples: tot el dolor del món; el regne...”

   I aquí comença tot. Un viatge ple d’incerteses, un exili i un naufragi, els quals duran a aquest sacerdot fenici a convertir-se en el detonant d’una revolució cultural en un racó de món que, aleshores, era desconegut, i també temut, per a gairebé tothom.

   De veritat que no us ve de gust saber-ne més?

Mai no ho vaig saber

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2014

Mai no vaig saber si aquell tres de gener del seixanta plovia, o si només plovisquejava,  o si ans el contrari lluïa aquell sol esmorteït tan impressionant dels dies d’hivern. O potser hi havia aquella boirina matinera que ho deixa tot humit, la beneïda banyadura, que feia llenegadisses les llambordes de sa Muntanyeta. No ho sé.

Aquí va començar tot

Carrer de sa Muntanyeta

Campanar des de dalt sa Muntanyeta (préstec d'internet)

Sa Costa de l'Esglesia a l'`poca de l'Arxiduc i ara (péstec d'internet)

Mai no em van explicar si la tramuntana regolfava pel carreró o si la calma endormiscava els vianants que pujaven la costa. De fet, no sé si és gaire important saber-ho, tot açò. Perquè d’aquell dia, el que més m’importa, és que jo hi vaig néixer. Estic segur que si els meus pares no m’ho van explicar, i me’n van explicar moltes, de coses d’aquell dia, i d’altres, moltíssimes, per qualque cosa havia de ser.

   Era diumenge, açò sí que ho sé. Un diumenge d’hivern, potser com qualsevol altra, pels volts de St. Eulàlia, a les 10 del matí, l’hora en què els carrers que pugen a l’església s’omplien de fidels. Vull pensar que la gent anava a missa de deu, si és n’hi havia una, de missa de deu. No ho sé del cert, però em sona molt, encara que jo mai no ho he estat gaire, d’anar a missa. Les dones, amb el vel negre que marcava el decor de l’època, les faldilles fosques molt decents, uns abrics sobris ben botonats i amb qualque joia, potser un camafeu discret a la solapa per donar-li el toc endiumenjat; d’anar mudat, com deien llavors. Els homos, amb el capell fosc dels diumenges, ben afaitats i amb olor a Varon Dandy, el bigoti retallat, les sabates enllustrades,  els pantalons i l’abric també d’anar mudat. El fum de les cigarretes, potser uns Ideales d’aquells que havies de tornar a liar, se confonia amb el baf que el fred els feia sortir per la boca mentre agafaven del bracet a les seves dones, acompanyant-les fins la porta de l’església per, després, separar-se i dirigir-se, elles a la dreta i ells a l’esquerra del passadís, com marcava el costum d’aquells anys.

   I mentre tot açò passava, mentre la vida transcorria tranquil·la, fins i tot monòtona, sense ensurts, sense destorbs, jo anava fent camí per néixer, allà, al costat de l’església, a sa Muntanyeta, al poble que des d’aquell moment seria el meu per sempre.

Vsita general d'Alaior

   Va ser un bon dia per néixer. Ho sé. I sé també que vaig néixer en un bon poble, un poble on cada vegada que tinc la sort de tornar m’empelt de la seva calma, del seu esperit. Un poble que m’ha donat moltes coses, moltes més de les que m’ha pres.