Un altre cop pels
camins de “La Força dels Anhels”.
Aquesta vegada, en plena primavera, vam
seguir les petjades dels tres caminants tramuntanencs en el seu pas des de
Bingaus (Aigües Clares a l’obra) fins a les cales de camí a Trebaluger (Platja
del Riu), una de les etapes del seu peregrinatge fins a ponent, a la recerca de
fer realitat els anhels de la seva vida.
Al llarg d’aquest camí, ens van envoltar
dels mateixos ramells plens de flors que haurien d’haver vist ells. Les
estèperes blanques i rosades, les violes de sorral, els romanís farcits de
flors blavoses, van ser els nostres companys fidels. Vam caminar fins a cala
Escorxada per un corriol que avança paral·lel a la costa, en aquesta ocasió
allunyat del Camí de Cavalls. Segons el llibre “GR 223-Menorca El Camí de
Cavalls”, Ed, Triangle-Postals, a la pàgina 188, ens indica que anar i tornar
es fa en 2h 20 mt, més o menys el que vam estar-hi noltros, sense frisar gaire
i aturant-nos a fer fotos i contemplar paisatges i indrets. És, per tant, una
excursió fàcil i molt recomanable.
Noltros, però, no vam trobar un
Binigaus encalmat, amb l’aigua com un mirall que van trobar en Primer, na
Palònia i el Mestre.
Tant era, però.
L’hem vist moltes vegades, amb les seves aigües tant transparentes que sembla
que no n’hi hagi, tantes que som capaços d’imaginar-nos com les van veure ells
després de deixar endarrere el barranc on els havien succeït tantes coses.
“...després d’una bona estona de caminar, el camí
es va eixamplar i el barranc es va obrir en una vall on desguassava el rierol
fins a convertir-se en un aiguamoll, al fons del qual van poder veure per
primera vegada la mar de migjorn, encesa pel sol.
—Aigües C...lares —va anunciar en Primer amb la mà al front per a no
enlluernar-se; fins i tot l’arena brillava—. Des d’aquí, per la c...osta,
sempre cap a pooonent —va repetir les instruccions del Jove Cap.”
Avui en dia, el terreny de desguàs del
torrent temporal només s’embassa en les èpoques de pluges. Llavors hi creixen
tota mena de plantes de prat, fins i tot l’estranya Euphorbia atropurpurea. Aquell dia, sobre l’arenal, vam veure la preciosa
viola de platja (Mathiola sinuata)
Des del
blocao vora la platja surt un caminet que, costa a costa, s’endinsa en una
marina de pins, ullastres i sivines.
De tant en tant creuarem trams a sobre
mateix del mar, amb tallats alts i protegits per baranes de fusta. El camí és
pedregós i ens caldrà dur une sbones sabates. O tenir el peus encallits com els
d’en Primer o na Palònia, que caminaven descalços, sense haver de menester cap
mena de calçat.
Però no tot el camí és planer. Trobarem barranquets
on el terreny s’humiteja i on en Primer va trobar uns replans herbosos que va
admirar. “I admirava els replans que hi apareixien
de sobte, redossats de ventúries, herbosos i plens d’humitats. Com hauria
engreixat el ramat amb aquella herba tan bona.”
Aquest barranquets ara es travessen amb
facilitat gràcies a uns esgraons que s’han escolpit sobre el marès. S’ha de
reconèixer que fan més fàcil la caminada, però també que desvirtuen el
paisatge. No calia, la veritat.
“Tot seguint un camí vorejat de pins i
sivines, van travessar un parell de caletes tancades per roquissars modestos
d’un marès molt blanc. En Primer va pensar que de ben poc li servirien, aquells
penyals que s’esmicolaven. Al mateix temps, els ulls del pastor comparaven
aquella costa amb la de ca seva, molt més resseca, tota de pissarres fosques.”
Cala Escorxada és
una platja verge, la qual té el camí d’arribada per terra restringit. El
cartell del camí ho deixa ben clar.
La veritat és que no hi estat mai, a l’estiu,
però me la imagino plena de barques, motores i llots, així que no deu ser una
platja tranquil·la. Les aigües, però, són tan clares com les de Binigaus i
conviden a refrescar-t’hi. Noltros, però, no ho vam fer: plovisquejava.
Un caminet que
surt des de la mateixa platja segueix fins a cala’n Fustam i, des d’allà, fins
a Trebaluger, on els protagonistes dels “Anhels” trobaran els primers signes de
violència.
“Passava
del migdia quan van baixar fins a una cala on, pel costat de ponent, hi
desguassava el rierol més ample que en Primer no havia vist mai.
—Des de
Platja d’es Riu haureu d’endinsar-vos al barranc pel costat esquerre del
torrent —els havia alliçonat el Jove Cap—. I quan arribeu a la primera
bifurcació, agafeu coster amunt. Tot d’una arribareu a Casats Grossos. Jo fa
temps que no hi vaig, però segur que us rebran bé. Som parents —havia conclòs.
El
barranquí no els havia parlat d’uns coberxos que s’aixecaven a redossa d’uns
tamarells, unes construccions de canyís i fustes de platja que, ara, estaven
esfondrades del tot. Uns contenidors ceràmics restaven trencats al terra i, a
cops de massot, havien esbotzat unes barques de fons pla. Uns ormejos de pesca,
nanses, xarxes i filacs, restaven romputs i escampat per terra.”
Noltros, el dia de la caminada, no
vam passar de cala Escorxada; el temps no convidava a més. Però valgui una
imatge via web de Trebaluger, amb el riu i els tamarells al centre, per
veure-la com la van veure els protagonistes.
Cala Escorxada té moltes coses a
veure. D’entrada trobem un blocao de la Guerra Civil molt ben camuflat i que
enfoca a l’arenal.
Tot seguit, darrere unes dunes petites i ben
cuidades, apareix el naixement d’un barrancó on s’amaguen, al costat obac, unes
construccions enderrocades, antics vestigis de l’explotació que hi hauria d’haver
en aquell lloc. Una d’aquestes construccions es va fer tot aprofitant una cova
, imagino que d’enterrament, per convertir-la en un bouer —crec que és un bouer— tancat de forma ben curiosa. La casa
adjacent, totalment enderrocada, té una inscripció sobre la pedra marès que fa
de llindar, la qual que vaig ser incapaç de desxifrar. Veieu-la voltros
mateixos i si sabeu què hi diu, endavant.
T
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada