La Força dels Anhels: imatges i localitzacions. Avui, EL NAUFRAGI

Les tramuntanes a la costa N de Menorca s’han de viure. Potser no són comparables a les galernes del Cantàbric ni a les turmentes de la costa atlàntica gallega, però pels que les hem viscut des de petits, pels que fins i tot les hem patit, són espectaculars.

   Situem-nos. Viatgem en un mercant fenici, un vaixell del segle X a.C., petit, acostumat a viatjar de dia i a cercar redós de nit. És en ruta cap a les noves colònies del Mar Occidental, en una època en què aquell mar era gairebé desconegut i per on només s’hi atrevien els valents.

   Ell, un sacerdot exiliat, separat per força de la seva vida i dels seus anhels, guaita el mar des de proa i es lamenta.

   “Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.”

Cap de cavall, cua de peix, així eren els mercants fenicis que dominaven el mar en aquelles èpoques, pels volts del segle X aC.

    Durant la nit —sí, moltes tempestes s’aixequen de nit; no és un recurs literari— es desferma la tempesta. Les baldritxes, aus pelàgiques que es redossen a terra per niar —a la costa N de Menorca ho fan força—, volen entre els escumalls. Per al sacerdot fenici, exiliat i amargat, aquelles aus són esperits funestos que no  presagien res de bo.  

   “Ocells silenciosos de plomatge fosc —baldritxes, les havia anomenat el patró— envoltaven el mercant de l’exili, i creuaven per proa i pujaven i baixaven les ones, sempre a ran de mar, sense deixar-se atrapar pels escumalls que trencaven cada cop més forts.”

La tramuntana avisa a qui sap llegir els avisos del cel i de la mar, però aquells fenicis del segle X a.C. viatjaven per un mar desconegut. I les costes que havien de tocar eren llocs incògnits, amagats i protegits per cales i esculls. El nord de Menorca és, precisament,  una costa plena d’ensurts, de penyals altíssims, de roquissars, de llissers que just es mostren i pedres submergides, de refugis aparents que, si no els coneixes, es poden convertir en veritables trampes mortals. La costa d’Addaia, na Macaret, Montgofra i Favàritx, on arribarà el vaixell tiri, n’és una d’aquestes. Així ho demostren el gran nombre de derelictes que s’hi troben (als illots de na Carabó, a ses Formigues, a la punta de Montgofra, al cap e Favàritx), vaixells de diferents èpoques que no van poder evitar la força de la tempesta de la costa N menorquina.

Illes d'Addaia, amb el llisser i els illots de na Carabó al davant.

“Una ràfega embogida el despertà. Un cop de mar sacsejà la nau i un esquitx gelat li recordà on era. Res de temples, res de setials; res d’estimades, res de l’Única; res d’hereus deixats endarrere per la mà del Summe Sacerdot. L’envoltava la maregassa i aquell vaixell ple de mariners bruts i plens de por.”

   Jo sé que vol dir despertar-se per aquests cops de vent, encara que, per sort, mai des de dins d’un vaixell tan precari com el de l’exiliat. Van ser bastants, potser moltes, les nits en què el meu germà i jo vam tenir que dur a redossa el llaüt del meu pare per protegir-lo de la tramuntana que, com si ho fes a posta, s’havia aixecat de nit. Potser noltros érem tan ineptes com el patró del mercant fenici i no havíem sabut llegir les senyes del cel i del mar. Però així era: ens aixecaven en plena nit, pujàvem al llaüt i el menàvem, a poc a poc i entre les ones, fins el fons de Cala Molí on, després de fermar-lo en roda i desembarcar amb l’aigua fins el pit, mon pare ens recollia. I què dir de les tempestes que vaig haver de suportar a bord dels vaixells, precaris i antiquíssims —algú se’n recorda del “Ciudad de Alicante”?—, en els que viatjava els primers anys d’estudiant a Barcelona: nits inacabables de no poder moure’m, agafat als barrots d’una llitera petita en un camarot que pudia a gasoil i a vòmit, o en aquelles “sillas de toldilla” on era impossible no deixar-hi la vida a força de gitar. Sí, sé que no és el mateix que havia de sentir Ell a bord del mercant tiri, però per a mi va ser suficient.

   “I l’exiliat, amb la cara desfigurada per l’espant, veié per sobre la borda com s’acostaven els trencants. Un impuls li féu buscar la flama de la guia. La veu del Totpoderós, clara, inconfusible, li deia que, quan s’apagués el fanal, saltés a l’aigua. Llavors, allunyar-se dels esculls, només així sobreviuria. Però, i després?, preguntava ell, com fer-ho per a no ofegar-se? I la veu li cridà que si no hi confiava, moriria com els altres. 

   Sé que moltes de les fotos de les localitzacions marítimes —com aquesta de l’escull de Montgofra— no mostren la força del temporal —encara no he tingut la sort de poder-les fotografiar—, però al menys podem fer-nos una idea.

   “En aquell moment, el pànic ja s’havia ensenyorit de coberta. Els varals amb què els mariners havien intentat allunyar el vaixell del perill s’havien esmicolat al primer embat. Un sotrac enorme aclaparà la nau. Tot es desfeia. Sempre a popa, el patró seguia aferrat a la canya inútil d’un dels timons. Els mariners cridaven desesperats i desapareixien entre l’escuma. I el sacerdot, arrufat al racó de proa, esbrufava glopades de sal. Fou llavors, quan una claror minsa s’obria pas per llevant, que s’adonà que el fanal s’havia apagat.”

Les albades al N de Menorca són impressionants. Potser Ell en va veure una de semblant a aquesta, emboirada i enfosquida, però n’hi ha de meravelloses. Quan el cel és net i la mar encalmada, l’esclat de colors és únic. N’he vist i n’he fotografiat tantes que no sabria quina mostrar-vos. Potser valguin aquestes dues.

I per fi, el naufragi inevitable.
   “Molt a prop, l’ombra del vaixell es desfeia. Les restes l’envoltaven: estelles esmolades, fragments de velam, cossos destrossats, cordes que amenaçaven amb embolicar-se-li i enfonsar-lo. Entre ona i ona, entre amenaça i perill, la matinada li mostrà una costa tenebrosa, unes ombres carregades d’incerteses.”

“Una onada l’aixecà i ell, de nou, besllumà la terra fosca. Un cop a l’esquena el deixà sense alè. Era el pal del fanal, sacsejat per la tempesta. Atordit, féu un últim esforç i els braços s’hi varen aferrar amb força. Gràcies, mon Déu, pregà mentre lluitava contra unes onades que intentaven arrabassar-lo de la salvació. La promesa, mentrestant, li retronà a les temples: tot el dolor del món; el regne...”

   I aquí comença tot. Un viatge ple d’incerteses, un exili i un naufragi, els quals duran a aquest sacerdot fenici a convertir-se en el detonant d’una revolució cultural en un racó de món que, aleshores, era desconegut, i també temut, per a gairebé tothom.

   De veritat que no us ve de gust saber-ne més?