Barcelona - Septembre 2008
Ara que he tornat a la rutina del dia-dia; ara que el descans estival s’ha esvaït entre el tràfec, el fum dels cotxes i la contaminació acústica de la gran ciutat; idò, ara és quan més enfora em sent de ca nostra; gairebé com un exiliat. Tal vegada sona trist i, sobre tot, exagerat, però, malauradament, és un sentiment real.
És ben certa la dita de que mentre no ho tastes, no ho saps. I a jo, amb Menorca, em passa just açò: fins que no l’assaboresc de nou i la torn a perdre, no som prou conscient de la molta falta que em fa per anar endavant.
Enguany, com cada any fins ara, vaig retornar a l'illa per passar uns dies amb la familia, massa pocs pel meu gust. Mumare, ja gran i amb la que vull passar tot el temps possible; la parella, a la que ni puc ni vull deixar de banda; els fills, que encara que ja grandets (me passen d’un pam tot dos) i ja capaços de trescar sols, vull que sentin que son pare està per ells. Totes aquestes, i altres coses que seria massa llarg d’explicar, fan que intenti convertir aquestes curtes vacances en quelcom molt més familiar que anys enrere.
I així, mentre pens en com m'han canviat les prioritats, no puc evitar recordar-me de petites coses dels estius de quan era fillet, quan l’actual auto-exili encara era molt enfora. I és que m’agrada recollir aquests vols subtils del pensament que, gairebé sense voler, se’m descontrolen. Perquè, llavors, tot se’m mescla en un desgavell d’olors i sabors, de visions i remenbrançes oblidades que me reconforten l’esperit.
Per jo, rallar de vacances d’estiu, és rallar de na Macaret. I els que hi hem fet mitja vida, els que hi hem crescut a la caleta, mai oblidarem com era antany. Sempre, en tancar els ulls, veurem l’enorme tamarell (al manco al fillet que jo era m’ho semblava, enorme), i sentirem els mil·lers de cigales que ens acompanyaven els capvespres a la fresca, amb el seu xibarri escandalós; aixecarem la vista i sorgirà aixerida la caseta del guarda dalt les roques; baixerem la costa pedragosa fins a la cala; beurem l’aigua fresca de na Xerolina (on ets ara, Xerolina estimada?); jugarem a la Cova Gran o tirarem sa canya a s’Embarcador de sa Calç, per pescar vaques i esparralls. Però encara que els paisatges poden ser subjectius, al manco en la percepció que d’ells en tenim, no és d’açò del que vos volia rallar.
El que m’agradaria és compartir una sensació, tal vegada ínfima, però que només és meva, tal vegada un poc massa personal i tot, però que, quan l’evoco, m’omple de tendressa i benestar, alhora que em recorda les meves èpoques universitàries, quan estudiavem el comportament animal i ens rallaven dels cans d’en Paulov. Sí, aquells que, martiritzats pels investigadors sovietics (el tal Paulov), bavejaven a la vista del menjar.
Podria rallar-vos de l’impressionant vista de les Illes a trenc d’alba, o dels ferotges embats de les ones emblanquinant sa Punta d’es Pont, totes elles imatges magnífiques i que farien badar boca a més d’un. Però deixant de banda aquestes visions capaces de subliminar els sentits, el cert és que un dels records que més em fan desbocar-los, els sentits, és el de la olor i el sabor, podria dir que fins i tot reconfortants ambdós, d’uns pans petits i allargats acabats de fer per mumare a la caseta de dalt la cala, ben pintats d’ou i amb dues retxes oblicues marcant-los
Des de la llunyania dels meus quatre o cinc anys, record esperar amb ànsies el dia de pastera. Perquè, en aquell temps, un o dos dies per setmana, mumare s’enferinava fins dalt per coure aquests panets deliciosos. Veure-la tota enblanquinada, barallant-se amb la massa dins l’enorme còssil de terrissa verdosa, es una de les imatges més tendres que mantinc d’aquell temps. Les planxes negres, que quan les tocaves et deixaven ple de mascara, esperaven estalonades a que la pasta covés, ben tapada per un pedaç blanc i net. Així, quan havia duplicat el seu volum de forma màgica (santa innocència la meva!), ella en feia trossos i els pastava de nou fins convertir-la en els famosos panets.
Per jo, tot aquell procés era gairebé sobrenatural i el contemplava embadalid. Record haver passat hores (a jo m’ho semblaven hores, però segur que no ho eren) mirant fixament la pasta, intentant veure-la créixer, i probant de sorpredre-la fent qualque moviment furtiu. Però la meva infantil paciència ben prest feia figa i me n’anava a jugar, deixant de pensar amb aquelles màgies de pastera.
I quan tornava, la maleïda sempre havia crescut. I allò m’enfadava moltissim, fins i tot amb mumare, pensant que era cosa seva, que ho feia aposta, per fer-me enrabiar. Ves a saber que em responia, però del cert sé que no em va convèncer mai. N’estava segur que en tot allò hi havia truc amagat, com els d’aquell màgic del Cine Espanya al que se li veia tot. Perquè jo, llavors, ja no hi creia amb la magia. Amb l’imaginació sí, i molt, tant com ara, o tal vegada més.
Poc després, arribava el moment definitiu, idò, começava a sentir-se l’olor del pa coent-se. Un aroma que, per ell sol, podria alimentar un regiment. Aquella invisible meravella omplia la caseta amb un perfum (i no és descabellat anomenar-lo així) tan agradable i provocador, que jo debia semblar un d’aquells desgraciats cans que en Paulov emprava pels seus expriments.
I frisava per que estiguessin cuits. Perquè, quan encara eren calentets, solia manllevar a mumare una llesqueta amb sobrassada; per tastar-ho, li deia, per veure si el pa havia sortit prou bo.
Aquella mescla d’oloretes, de sobrassada fonet-se damunt del pa acabat de fer, és la que no l’oblidaré mai. Impossible! És avui i encara em sembla que la sent. I, llavors, exiliat o no, la boca se’m fa aigua, just com als cans d’en Paulov, bavejant no sé si ben bé per la olor d'aquell pa llunyà o per tot el que mai no tornarà.
dimarts, 17 de febrer del 2009
dilluns, 9 de febrer del 2009
TRADUCCIÓ DE "FONERS DE LA MENOR" AL CATALÀ
Em complau informar-vos que hem començat la traducció al català de la primera entrega de "HONDEROS". El titularem "FONERS DE LA MENOR" o potser només "FONERS", encara no és del tot tancat.
Per a que féu boca, vos copio l'inici del primer capítol. Si en voleu més, puc anar afegint trossos a mesura que estiguin complerts. Però tot no, que després em xafeu l'edició.
Gràcies a tots el lectors que m'han donat forces per empendre aquesta traducció. He de dir que l'estic fent jo mateix (l'autor) amb la col·laboració desinteresada de lectors i família (en Joan, el meu nebot, que és professional del tema).
Espero que vos agradi.
CAPÍTOL I
UNA JORNADA S’ACABA
(238 a.C.)
Vaig aixecar la mirada cap el sol que es posava rere les bromes de la illa veïna. La silueta de les muntanyes llunyanes de la Major es retallava en l’horitzó, i una ombra fosca es formava entre la llum rogenca del ponent.
La suor encara se'm queia sobre els ulls i em produïa una agradable sensació de coïssor. Aquesta sensació em retornava als esforços a què m’acabava de sotmetre. Em vaig treure la veta de cuir que impedia que perdés visió durant les pràctiques i vaig rentar les fones amb l’oli que, per fer-ho, disposava el mestre foner en una de les cantonades del camp.
Altre dia s’acabava, altre dura jornada de llançaments interminables i d’esgotadors esforços. I amb tot això, també s’apropava la fi de la meva formació com a foner.
El meu nom és Bàlash de Balariash, balear del clan bàlar de la Balear Menor, fill primogènit de Baleir i net del gran Balèrish al Bàlar. Llavors feia disset anys que ma mare, Katis, la Bella, em va portar al món una nit d’hivern, quan el vent del nord assotava l’illa i els arbres se rebel·laven contra el tenaç buf de la tempesta. Ma mare sempre me recordava, en un inesgotable intent per mesurar-me, que jo no vaig ser el primer fill; idò, el que havia de ser el major, mai va arribar a veure la llum del dia, recollint-se amb la Mare abans de mostrar quina mena de fill podia ser. L’orgull que Katis sentia per mi, però, me redimia de la falta d’haver usurpat un lloc que no me pertanyia.
La Benamada, nostra Mare, sempre m’havia protegit, per això a ella m’encomanava cada matí, per a que donés guiatge a ma vida, així com equilibri i punteria a les meves fones. De la força dels braços sempre me’n vaig encarregar jo, amb l’esforç diari. En aquells moment jo era la imatge de la Força a l’illa. I això, perquè havia guanyar l’últim Festival, la celebració anual en honor del nostre suport en batalla, la festivitat de quan les pluges han de comeneçar a beneir els camps com a esperança de collites abundants que assegurin un futur desfogat, just quan l’estiu deixa pas a la tardor benefactora. Per aquesta raó era l’aprenent més valuós i, segons Hàntish, el mestre foner, avançaria a aquell any l’entrada a la maduresa, dos abans de l’habitual. Per això, prest podria reunir-me amb mon pare, a Ibèria, on lluitava a les ordres de l’estrateg Amílcar, al capdavant dels foners de la Menor.
Pregava a la Mare per a que aquest dia arribés aviat; era el que més ferventment desitjava. Volia estar de nou vora mon pare, sentir-li la veu severa cridant-me, fins i tot castigant-me si s’esqueia, però sobre tot ordenant-me disposicions de combat, lluitant colze a colze amb ell. Necessitava veure els ulls melancòlics que recordava, saber si la darrera mirada, la que encara tenia gravada en la memòria, la que havia vist quan el mercant púnic salpava de Màrish amb la lleva, encara era fitxada al seu semblant seriós. O si, per ventura, la guerra, els patiments i les ferides li havien fet defallir l’orgull. N’estava segur, però, que Baleir seria, en aquell moment, altre gran “al Bàlar”, com ho havia estat son pare abans que ell, famós per les seves heroïcitats en les guerres sicilianes. L’enyorança per l’illa devia haver-lo impulsat a ser el millor, el foner qui dirigia les escomeses dels seus, el que sempre sobrevivia i lliurava als companys de la mort, el més estimat i respectat. I també, el que tornaria amb la seva família, amb noltros. Mon pare era el millor! I jo només aspirava a ser com ell.
Per a que féu boca, vos copio l'inici del primer capítol. Si en voleu més, puc anar afegint trossos a mesura que estiguin complerts. Però tot no, que després em xafeu l'edició.
Gràcies a tots el lectors que m'han donat forces per empendre aquesta traducció. He de dir que l'estic fent jo mateix (l'autor) amb la col·laboració desinteresada de lectors i família (en Joan, el meu nebot, que és professional del tema).
Espero que vos agradi.
CAPÍTOL I
UNA JORNADA S’ACABA
(238 a.C.)
Vaig aixecar la mirada cap el sol que es posava rere les bromes de la illa veïna. La silueta de les muntanyes llunyanes de la Major es retallava en l’horitzó, i una ombra fosca es formava entre la llum rogenca del ponent.
La suor encara se'm queia sobre els ulls i em produïa una agradable sensació de coïssor. Aquesta sensació em retornava als esforços a què m’acabava de sotmetre. Em vaig treure la veta de cuir que impedia que perdés visió durant les pràctiques i vaig rentar les fones amb l’oli que, per fer-ho, disposava el mestre foner en una de les cantonades del camp.
Altre dia s’acabava, altre dura jornada de llançaments interminables i d’esgotadors esforços. I amb tot això, també s’apropava la fi de la meva formació com a foner.
El meu nom és Bàlash de Balariash, balear del clan bàlar de la Balear Menor, fill primogènit de Baleir i net del gran Balèrish al Bàlar. Llavors feia disset anys que ma mare, Katis, la Bella, em va portar al món una nit d’hivern, quan el vent del nord assotava l’illa i els arbres se rebel·laven contra el tenaç buf de la tempesta. Ma mare sempre me recordava, en un inesgotable intent per mesurar-me, que jo no vaig ser el primer fill; idò, el que havia de ser el major, mai va arribar a veure la llum del dia, recollint-se amb la Mare abans de mostrar quina mena de fill podia ser. L’orgull que Katis sentia per mi, però, me redimia de la falta d’haver usurpat un lloc que no me pertanyia.
La Benamada, nostra Mare, sempre m’havia protegit, per això a ella m’encomanava cada matí, per a que donés guiatge a ma vida, així com equilibri i punteria a les meves fones. De la força dels braços sempre me’n vaig encarregar jo, amb l’esforç diari. En aquells moment jo era la imatge de la Força a l’illa. I això, perquè havia guanyar l’últim Festival, la celebració anual en honor del nostre suport en batalla, la festivitat de quan les pluges han de comeneçar a beneir els camps com a esperança de collites abundants que assegurin un futur desfogat, just quan l’estiu deixa pas a la tardor benefactora. Per aquesta raó era l’aprenent més valuós i, segons Hàntish, el mestre foner, avançaria a aquell any l’entrada a la maduresa, dos abans de l’habitual. Per això, prest podria reunir-me amb mon pare, a Ibèria, on lluitava a les ordres de l’estrateg Amílcar, al capdavant dels foners de la Menor.
Pregava a la Mare per a que aquest dia arribés aviat; era el que més ferventment desitjava. Volia estar de nou vora mon pare, sentir-li la veu severa cridant-me, fins i tot castigant-me si s’esqueia, però sobre tot ordenant-me disposicions de combat, lluitant colze a colze amb ell. Necessitava veure els ulls melancòlics que recordava, saber si la darrera mirada, la que encara tenia gravada en la memòria, la que havia vist quan el mercant púnic salpava de Màrish amb la lleva, encara era fitxada al seu semblant seriós. O si, per ventura, la guerra, els patiments i les ferides li havien fet defallir l’orgull. N’estava segur, però, que Baleir seria, en aquell moment, altre gran “al Bàlar”, com ho havia estat son pare abans que ell, famós per les seves heroïcitats en les guerres sicilianes. L’enyorança per l’illa devia haver-lo impulsat a ser el millor, el foner qui dirigia les escomeses dels seus, el que sempre sobrevivia i lliurava als companys de la mort, el més estimat i respectat. I també, el que tornaria amb la seva família, amb noltros. Mon pare era el millor! I jo només aspirava a ser com ell.
diumenge, 1 de febrer del 2009
EL GENERAL ROMÀ
Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Maó).
Ara en Guixer ho tenia clar, podia retornar i donar-li la mala nova al seu cabdill. Després de que sa vida perillés, de sentir-se impotent, el jove resistent plorava de desesperació, altre vegada. I ja n’havia perdut la compte. Li semblava que, darrerament, no feia altre cosa. Plorava pel record de s’estimada, per la mort de na Keta, pel desassossec de sentir-se sobrepassat pels fets. I ara, per això.
Res es podia fer per refrenar la marea incontrolable que havia envaït l’illa. Ara sabia que mai no es deslliurarien del cadenat amb que els havien lligat. Tot s’allisava al pas del invasor, fins i tot els turons valents de la seva illa pedregosa; unes pedres que tanta suor havien fet rajar als que les patien i a les que donaven forma des de que el temps era temps. Ara ja no hi quedaven entrebancs, no hi havien noses ni destorbs per malbaratar l’empenta del romà. Tot s’havia acabat.
Pel que havia sentit entre els murs violentats dels casats desnonats, les coses bonibé no havien canviat a ponent. Després d’un enfrontament obert sense guanyador clar, els illencs, inferiors en nombre, s’havien tancat rere les murades de Lacese i, estalonats en la gruixària dels murs, resistien les escomeses de les legions. Però, quan temps ho podrien fer? No gaire. Segur, es deia en Guixer mentre plorava arrufat i adolorit. Aquella força destructora s’havia ensenyorit de camps i poblats, havia mort als resistents i assolats els pocs fortins que havien gosat d’oposar-s’hi. I ara feien contes resistir-s’hi, els de ponent? Boixos, estan boixos. Més val embarcar-se i fugir, cap on sigui. Quedar-se a l’illa vol dir l’esclavatge o, en el millor dels casos, morir.
Immers en el dolor, en Guixer encara va poder raonar que cap d'aquelles dues opcions li delia. No, encara no volia morir. Per covardia? Potser sí. N’era molt conscient de que ja no era el mateix. Massa patiment, masses morts a ses esquenes, masses desenganys, massa ràbia no resolta. Malgrat tot açò, quelcom dins d’en Guixer se negava a morir. Una espurna encara lluïa al fons d’un esperit que, no feia gaire, era força brillant. El foc no s’apaga amb les primeres gotellades, es deia el jove intentant sobreposar-se. El caliu; deu ser que em queda un poc de caliu amagat. Va aixecar els ulls i es va adonar que encara podia mirar enfora. I allà, perduda entre la foscor que l’envoltava, se reflectia aquell míser bri de llum, esmorteït però visible, llunyà però no inabastable.
Decidit. S’oblidaria de mals passos i dolors, i refaria el camí de a ponent. Rallaria amb en Balari i s’embarcaria. Per ventura qualque port del nord encara era lliure. Ho tenia que provar. La llum l’esperava. Ets tu, Alena estimada?
Des que havia arribat als casats tot li havia rodat malament. Embolcallat de nou pel mant del centurió degollat, en Guixer s’havia perdut entre cases buides i parets destrossades. Quadrilles de manobres aixecaven murs, regits per capatassos que cridaven i fuetejaven en aquell idioma llatí que tant l’ofenia.
Un moment en que va veure un grup aïllat, se’ls va apropà.
—Bones gents, podríeu dir-me on te el cau el general?
El més vell dels treballadors se’l va mirar fixament. Després va girar la vista d’un cantó a l’altre.
—Qui ets, tu? Ets illenc. Estàs boix? Fuig d’aquí si encara ets lliure. Si t’agafen, et lligaran, i cavaràs i aixecaràs murs amb noltros.
—Mai no ho faré, açò. Tenc altres feines.
—Idò, fes-la daveres i ves-te’n.
—El general...
—Cap el penyal —va assenyalar amb el cap el presoner—. Just al costat de l’antiga talaia. S’està fent construir un palau.
—Palau? Què és un palau?
—Un casat enorme, aprofitant els rocs de la talaia, amb columnes noves i de factura estranya. Ens va fer enderrocar el talaiot i hem aixecat grans murs, rectes i alts. Ara vol fer venir manobres romans, pels acabats.
—Poc m’importen, els acabats. Potser no el veurà mai acabat, al palau. Gràcies, bon homo.
De cop una pedrada va ferir l’esquena del que rallava amb en Guixer. Uns brams desencaixats, incomprensibles però amenaçants, varen ressonar entre els murs escapçats.
—El capatàs! Fuig, si vols fer el que cerques!
I en Guixer, sense fer-s’ho repetir, va córrer cap al cim del penya-segat, on havia regnat durant milers d’anys la talaia del fortí, la fita que controlava l’accés al Port de Llevant.
Un cop localitzat el palau —no li va costar gaire fer-ho, idò, era l’edifici més gros que s’estava construint—, li mancava trobar al general i alliberar na Daínia. Bonibé res... Com s’ho faria? Fins ara, entre el mant del centurió i el munt d’esclaus que omplien els carrerons, no li havia costat gaire passar desapercebut. Però, com apropar-se al cap suprem dels romans? I més complicar encara, com alliberar l’al•lota?
—Seguretat, Guixer, has de mostrar seguretat —es va dir en veu baixa—. Els romans sempre estan segurs d’ells mateixos. Fes-ho tu també.
Així, idò, es va plantà davant les obres i va cridar al que semblava comandar: un centurió barbat i malcarat, en tot germà del degollat. No, no son ben iguals, es va dir en Guixer, però les robes, el posat, tot se sembla. Seguretat, es va recordar.
—Centurió, avisa al general que l’enviat de ponent vol parlar-hi.
Aquell homo se’l mira de dalt a baix, estudiant-se'l amb posat seriós. Segurament va decidir que aquell mant brut i mig nafrat parlava d’un origen prou noble com per merèixer resposta.
—Enviat de ponent? Per a què el volem, un enviat, si aviat tots seran morts, també a ponent?
—Porto noves. Importants. I només ell les pot sentir.
—Mostra-me-les.
I en Guixer no va saber que dir-li. Què li mostrés, què? Des de quan les ordres es mostraven? Les ordres se transmetien, es deien, fins i tot s’amenaçaven. Però mostrar-se?
—Parlar amb ell. Només faré això. —I en Guixer va decidir seguint mostrant aquella valentia que, per altre banda, sentia que començava a defallir.
Després d’altre repàs, el centurió es va girar sense dir res. Amb passes llargues i segures va desaparèixer rere el talaiot enrunat. Poc després va retornar acompanyat per un homo un pam més baix i dos més estret. Els cabells castanys els portava pentinats endavant, i a la clepsa mostrava clarianes que presagiaven una calba prematura. Aquella figura ridícula va semblar créixer, però, quan va començar a parlar.
—Enviat de ponent, dius? Quina mentida més grollera. T’han enviat per matar-me. Penses que no ho sé? Ves, si ho sou de ridículs. Illencs ignorants! Provar de matar al gran Metel, el baleàric. Sona bé, a què sí, Terenci?
Aquella coseta tan ridícula era el general romà? Déus de la terra, com poden dominar el món amb gent com aquesta?, se va demanar en Guixer.
—No perdem temps. Què volen els de ponent? Caparruts sí que ho son, els ponentins.
En Guixer va decidir que més valia anar pel dret.
—El cap de ponent demana que allibereu sa dona, na Daínia del Pou. Si ho féu, Lacese obrirà ses portes i l’illa serà vostre. —No tenia perquè saber que l’enganyava, aquell romà.
—Bajanades! L’illa ja és meva. Que en trauré, jo, de lliurar aquesta... Com ets dit?
—Daínia. La teniu presonera per portar-la a Roma.
—Ah, la noia cridanera. Maca, molt maca. I lluitadora, i forta, per Júpiter. M’ho va fer passar malament la primera vegada.
—Maleït sies! Si li ets fet mal, ho pagaràs amb ta vida.
—M’amenaces? No t’entenc gaire bé, però m’ho ha semblat. Terenci —va dir dirigint-se al centurió—, potser m’està amenaçant? Tu els entens millor, als bàrbars.
—Sí, general. El gran Quint Cecil Metel ha sigut amenaçat. Potser voldreu que el mati.
—No. Espera. M’agrada aquest jove. —I dirigint-se a en Guixer, va afegir—: M’agrada la teva valentia. Saps que moriràs i no te’n fas enrere.
—Fa temps que soc mort, jo, des que vareu matar ma estimada, des de nafrareu ma terra amb les vostres naus.
—Daínia, Daínia. Sí, així es deia la noia. Sí, molt maca, per ser bàrbara, es clar. Una mica de brutícia, però res que una bona ensabonada no esclarís. Una llàstima. La volia per a mi. Hagués sigut la sensació de Roma: la princesa balear d’en Metel, el Baleàric. A que sona bé? A que sí, Terenci? M’agrada el cognom. —I el centurió va afirmar altre vegada amb una lleugera capada.
—On és?
—Què no t’ho acabo de dir? Mira que arribeu a ser rucs, els bàrbars. Va preferir no deixar l’illa. On la vareu enterrar, Terenci? És cert, no me’n recordava: no els enterrem. Els deixem al tallat del barranc del port, pels voltors. Què dius, Terenci, que aquí no en tenen de voltors? I qui se’ls menja als morts? Bé, i a qui l’importa això, veritat?
—Es morta? —En Guixer va sentir com si la penya viva sobre el que posava els peus s’obrís per engolir-lo. Allò que més havia temut s’estava fent realitat.
—Morta? Sí; veritat,Terenci? Podríem dir que sí. Morta del tot. —Amb un grandiloqüent gest de mans, Metel va continuar—: Però ningú ho va decidir. A mi m’agradava aquesta Daínia teva. Molt. Un inepte la va deixar sola, just un instant. Però en va tenir prou. Era llesta, na Daínia. L’inepte és mort; veritat, Terenci? Va decidir deixar-nos, la teva Daínia. No sé d’on la va treure, però va engolir qualque cosa metzinosa, unes arrels me varen dir. Va ser horrible! La sang no em molesta, però allò... Aquella sabonera verdosa embrutant-li els llavis! Quin horror! I pensar que m’agradaven tant, aquells llavis! Fins i tot els hi havia fet maquillar amb coloraines orientals. Què Venus em perdoni, però se li semblaven als de la deessa, aquells lavis.
I en Metel, el general en cap de l’exèrcit conqueridor, el que en tornar a Roma reclamaria i aconseguiria el cognom Balèaric, sospirà. I en Guixer es volia morir. El romà li va llegir els pensaments.
—Ara ben poc et queda per fer; no, bàrbar? Terenci, potser aquest illenc desgraciat vol fer-li companyia a la dama. Uf, dama, potser és massa. M’agradava, però dama... —Amb altre gest estudiat, afegí—: Mateu-lo. I si ha de patir, què hi farem!
La bogeria es va apoderar d’en Guixer. Sense donar-los temps a reaccionar, va córrer cap el romà. Sí, moriria, però el maleït ho faria amb ell. Pel penya-segat, els dos.
Els braços d’en Guixer es varen aferrar a la cintura romana, prima, però molt més musculosa del que li hagués pogut semblar. Amb l’empenta, varen arribar fins el tallat. Però en aquell moment una mà el va agafar pel mant que mig penjava, rebassant-se’l d’una volada, alhora que el cos prim del general se li esmunyia d’entre les mans. No t’aturis ara, Guixer, no et pots aturar. Alena estimada, dóna’m forces!
I va saltar al buit, sol i desesperat. El mar blau; només veia el mar.
Un figueral va returar la caiguda, i un altre encara més. Semblava que tots els matollars del port el volien emparar. Potser la Mere encara tenia coses a dir en aquella terra. O era s’estimada, que l’havia escoltat. Amb un fort cop a les costelles va aterrar damunt d’un munt de xarxes a l’entrada d’una balma. No podia respirar, però era viu. Tot era negre, ara. Però era viu. On era el blau del mar?
—Alena, no em deixis ara.
“Ja et vaig dir que mai no ho faria, estimat meu. Córrer, fuig! I recorda el blau.”
Sí, ara en Guixer ho tenia clar. Retornaria a ponent i desapareixeria per sempre, perdut rere l’immens mar que el cridava. On fos que anés, s’estimada l’acompanyaria.
Ara en Guixer ho tenia clar, podia retornar i donar-li la mala nova al seu cabdill. Després de que sa vida perillés, de sentir-se impotent, el jove resistent plorava de desesperació, altre vegada. I ja n’havia perdut la compte. Li semblava que, darrerament, no feia altre cosa. Plorava pel record de s’estimada, per la mort de na Keta, pel desassossec de sentir-se sobrepassat pels fets. I ara, per això.
Res es podia fer per refrenar la marea incontrolable que havia envaït l’illa. Ara sabia que mai no es deslliurarien del cadenat amb que els havien lligat. Tot s’allisava al pas del invasor, fins i tot els turons valents de la seva illa pedregosa; unes pedres que tanta suor havien fet rajar als que les patien i a les que donaven forma des de que el temps era temps. Ara ja no hi quedaven entrebancs, no hi havien noses ni destorbs per malbaratar l’empenta del romà. Tot s’havia acabat.
Pel que havia sentit entre els murs violentats dels casats desnonats, les coses bonibé no havien canviat a ponent. Després d’un enfrontament obert sense guanyador clar, els illencs, inferiors en nombre, s’havien tancat rere les murades de Lacese i, estalonats en la gruixària dels murs, resistien les escomeses de les legions. Però, quan temps ho podrien fer? No gaire. Segur, es deia en Guixer mentre plorava arrufat i adolorit. Aquella força destructora s’havia ensenyorit de camps i poblats, havia mort als resistents i assolats els pocs fortins que havien gosat d’oposar-s’hi. I ara feien contes resistir-s’hi, els de ponent? Boixos, estan boixos. Més val embarcar-se i fugir, cap on sigui. Quedar-se a l’illa vol dir l’esclavatge o, en el millor dels casos, morir.
Immers en el dolor, en Guixer encara va poder raonar que cap d'aquelles dues opcions li delia. No, encara no volia morir. Per covardia? Potser sí. N’era molt conscient de que ja no era el mateix. Massa patiment, masses morts a ses esquenes, masses desenganys, massa ràbia no resolta. Malgrat tot açò, quelcom dins d’en Guixer se negava a morir. Una espurna encara lluïa al fons d’un esperit que, no feia gaire, era força brillant. El foc no s’apaga amb les primeres gotellades, es deia el jove intentant sobreposar-se. El caliu; deu ser que em queda un poc de caliu amagat. Va aixecar els ulls i es va adonar que encara podia mirar enfora. I allà, perduda entre la foscor que l’envoltava, se reflectia aquell míser bri de llum, esmorteït però visible, llunyà però no inabastable.
Decidit. S’oblidaria de mals passos i dolors, i refaria el camí de a ponent. Rallaria amb en Balari i s’embarcaria. Per ventura qualque port del nord encara era lliure. Ho tenia que provar. La llum l’esperava. Ets tu, Alena estimada?
Des que havia arribat als casats tot li havia rodat malament. Embolcallat de nou pel mant del centurió degollat, en Guixer s’havia perdut entre cases buides i parets destrossades. Quadrilles de manobres aixecaven murs, regits per capatassos que cridaven i fuetejaven en aquell idioma llatí que tant l’ofenia.
Un moment en que va veure un grup aïllat, se’ls va apropà.
—Bones gents, podríeu dir-me on te el cau el general?
El més vell dels treballadors se’l va mirar fixament. Després va girar la vista d’un cantó a l’altre.
—Qui ets, tu? Ets illenc. Estàs boix? Fuig d’aquí si encara ets lliure. Si t’agafen, et lligaran, i cavaràs i aixecaràs murs amb noltros.
—Mai no ho faré, açò. Tenc altres feines.
—Idò, fes-la daveres i ves-te’n.
—El general...
—Cap el penyal —va assenyalar amb el cap el presoner—. Just al costat de l’antiga talaia. S’està fent construir un palau.
—Palau? Què és un palau?
—Un casat enorme, aprofitant els rocs de la talaia, amb columnes noves i de factura estranya. Ens va fer enderrocar el talaiot i hem aixecat grans murs, rectes i alts. Ara vol fer venir manobres romans, pels acabats.
—Poc m’importen, els acabats. Potser no el veurà mai acabat, al palau. Gràcies, bon homo.
De cop una pedrada va ferir l’esquena del que rallava amb en Guixer. Uns brams desencaixats, incomprensibles però amenaçants, varen ressonar entre els murs escapçats.
—El capatàs! Fuig, si vols fer el que cerques!
I en Guixer, sense fer-s’ho repetir, va córrer cap al cim del penya-segat, on havia regnat durant milers d’anys la talaia del fortí, la fita que controlava l’accés al Port de Llevant.
Un cop localitzat el palau —no li va costar gaire fer-ho, idò, era l’edifici més gros que s’estava construint—, li mancava trobar al general i alliberar na Daínia. Bonibé res... Com s’ho faria? Fins ara, entre el mant del centurió i el munt d’esclaus que omplien els carrerons, no li havia costat gaire passar desapercebut. Però, com apropar-se al cap suprem dels romans? I més complicar encara, com alliberar l’al•lota?
—Seguretat, Guixer, has de mostrar seguretat —es va dir en veu baixa—. Els romans sempre estan segurs d’ells mateixos. Fes-ho tu també.
Així, idò, es va plantà davant les obres i va cridar al que semblava comandar: un centurió barbat i malcarat, en tot germà del degollat. No, no son ben iguals, es va dir en Guixer, però les robes, el posat, tot se sembla. Seguretat, es va recordar.
—Centurió, avisa al general que l’enviat de ponent vol parlar-hi.
Aquell homo se’l mira de dalt a baix, estudiant-se'l amb posat seriós. Segurament va decidir que aquell mant brut i mig nafrat parlava d’un origen prou noble com per merèixer resposta.
—Enviat de ponent? Per a què el volem, un enviat, si aviat tots seran morts, també a ponent?
—Porto noves. Importants. I només ell les pot sentir.
—Mostra-me-les.
I en Guixer no va saber que dir-li. Què li mostrés, què? Des de quan les ordres es mostraven? Les ordres se transmetien, es deien, fins i tot s’amenaçaven. Però mostrar-se?
—Parlar amb ell. Només faré això. —I en Guixer va decidir seguint mostrant aquella valentia que, per altre banda, sentia que començava a defallir.
Després d’altre repàs, el centurió es va girar sense dir res. Amb passes llargues i segures va desaparèixer rere el talaiot enrunat. Poc després va retornar acompanyat per un homo un pam més baix i dos més estret. Els cabells castanys els portava pentinats endavant, i a la clepsa mostrava clarianes que presagiaven una calba prematura. Aquella figura ridícula va semblar créixer, però, quan va començar a parlar.
—Enviat de ponent, dius? Quina mentida més grollera. T’han enviat per matar-me. Penses que no ho sé? Ves, si ho sou de ridículs. Illencs ignorants! Provar de matar al gran Metel, el baleàric. Sona bé, a què sí, Terenci?
Aquella coseta tan ridícula era el general romà? Déus de la terra, com poden dominar el món amb gent com aquesta?, se va demanar en Guixer.
—No perdem temps. Què volen els de ponent? Caparruts sí que ho son, els ponentins.
En Guixer va decidir que més valia anar pel dret.
—El cap de ponent demana que allibereu sa dona, na Daínia del Pou. Si ho féu, Lacese obrirà ses portes i l’illa serà vostre. —No tenia perquè saber que l’enganyava, aquell romà.
—Bajanades! L’illa ja és meva. Que en trauré, jo, de lliurar aquesta... Com ets dit?
—Daínia. La teniu presonera per portar-la a Roma.
—Ah, la noia cridanera. Maca, molt maca. I lluitadora, i forta, per Júpiter. M’ho va fer passar malament la primera vegada.
—Maleït sies! Si li ets fet mal, ho pagaràs amb ta vida.
—M’amenaces? No t’entenc gaire bé, però m’ho ha semblat. Terenci —va dir dirigint-se al centurió—, potser m’està amenaçant? Tu els entens millor, als bàrbars.
—Sí, general. El gran Quint Cecil Metel ha sigut amenaçat. Potser voldreu que el mati.
—No. Espera. M’agrada aquest jove. —I dirigint-se a en Guixer, va afegir—: M’agrada la teva valentia. Saps que moriràs i no te’n fas enrere.
—Fa temps que soc mort, jo, des que vareu matar ma estimada, des de nafrareu ma terra amb les vostres naus.
—Daínia, Daínia. Sí, així es deia la noia. Sí, molt maca, per ser bàrbara, es clar. Una mica de brutícia, però res que una bona ensabonada no esclarís. Una llàstima. La volia per a mi. Hagués sigut la sensació de Roma: la princesa balear d’en Metel, el Baleàric. A que sona bé? A que sí, Terenci? M’agrada el cognom. —I el centurió va afirmar altre vegada amb una lleugera capada.
—On és?
—Què no t’ho acabo de dir? Mira que arribeu a ser rucs, els bàrbars. Va preferir no deixar l’illa. On la vareu enterrar, Terenci? És cert, no me’n recordava: no els enterrem. Els deixem al tallat del barranc del port, pels voltors. Què dius, Terenci, que aquí no en tenen de voltors? I qui se’ls menja als morts? Bé, i a qui l’importa això, veritat?
—Es morta? —En Guixer va sentir com si la penya viva sobre el que posava els peus s’obrís per engolir-lo. Allò que més havia temut s’estava fent realitat.
—Morta? Sí; veritat,Terenci? Podríem dir que sí. Morta del tot. —Amb un grandiloqüent gest de mans, Metel va continuar—: Però ningú ho va decidir. A mi m’agradava aquesta Daínia teva. Molt. Un inepte la va deixar sola, just un instant. Però en va tenir prou. Era llesta, na Daínia. L’inepte és mort; veritat, Terenci? Va decidir deixar-nos, la teva Daínia. No sé d’on la va treure, però va engolir qualque cosa metzinosa, unes arrels me varen dir. Va ser horrible! La sang no em molesta, però allò... Aquella sabonera verdosa embrutant-li els llavis! Quin horror! I pensar que m’agradaven tant, aquells llavis! Fins i tot els hi havia fet maquillar amb coloraines orientals. Què Venus em perdoni, però se li semblaven als de la deessa, aquells lavis.
I en Metel, el general en cap de l’exèrcit conqueridor, el que en tornar a Roma reclamaria i aconseguiria el cognom Balèaric, sospirà. I en Guixer es volia morir. El romà li va llegir els pensaments.
—Ara ben poc et queda per fer; no, bàrbar? Terenci, potser aquest illenc desgraciat vol fer-li companyia a la dama. Uf, dama, potser és massa. M’agradava, però dama... —Amb altre gest estudiat, afegí—: Mateu-lo. I si ha de patir, què hi farem!
La bogeria es va apoderar d’en Guixer. Sense donar-los temps a reaccionar, va córrer cap el romà. Sí, moriria, però el maleït ho faria amb ell. Pel penya-segat, els dos.
Els braços d’en Guixer es varen aferrar a la cintura romana, prima, però molt més musculosa del que li hagués pogut semblar. Amb l’empenta, varen arribar fins el tallat. Però en aquell moment una mà el va agafar pel mant que mig penjava, rebassant-se’l d’una volada, alhora que el cos prim del general se li esmunyia d’entre les mans. No t’aturis ara, Guixer, no et pots aturar. Alena estimada, dóna’m forces!
I va saltar al buit, sol i desesperat. El mar blau; només veia el mar.
Un figueral va returar la caiguda, i un altre encara més. Semblava que tots els matollars del port el volien emparar. Potser la Mere encara tenia coses a dir en aquella terra. O era s’estimada, que l’havia escoltat. Amb un fort cop a les costelles va aterrar damunt d’un munt de xarxes a l’entrada d’una balma. No podia respirar, però era viu. Tot era negre, ara. Però era viu. On era el blau del mar?
—Alena, no em deixis ara.
“Ja et vaig dir que mai no ho faria, estimat meu. Córrer, fuig! I recorda el blau.”
Sí, ara en Guixer ho tenia clar. Retornaria a ponent i desapareixeria per sempre, perdut rere l’immens mar que el cridava. On fos que anés, s’estimada l’acompanyaria.
dilluns, 19 de gener del 2009
ESTÍMULS DE CA NOSTRE
Publicat a S'Ull de Sol, nombre de Gener 2009
No fa gaire vaig tornar a Menorca per passar-hi unes de les vacances esmicolades que omplen el meu calendari de descans. Era principis d’octubre i anava decidit a recórrer certs llocs que no coneixia, què encara n’hi han d’aquests, per sort; necessitava fer-ho per afegir-los com a marc de qualcún dels meus escrits.
Baixant de l’avió pels moderns “fingers” del remodelat aeroport, quan encara era matinada fosca, no hagués pogut dir si aquella era l’illa que tant estim o el caprici d’un pilot esbojarrat ens havia endut fins a qualsevol aeròdrom triat a l’atzar per la seva bojeria. Res semblava diferenciar-lo de qualsevol altre de mides semblants: mateixos “fingers”, mateixes sales, hostesses uniformades. Però no; tot d’una van sorgir els fets diferenciadors: anuncis de formatges i avarques, de magnífics xalets en idíl•liques cales, imatges de recuperats forts anglesos i, per suposat, reproduccions de les taules més conegudes. Definitivament, no havíem errat destí, ni jo ni el pilot. Millor.
Tal vegada pensareu que, amb aquest inici, és complicat saber on vull anar. I no vos falta raó. I és que jo moltes vegades m’ho dic: on vols anar a parar, Pep? On t’empeny tot el que escrius? Però per sort, sempre hi ha resposta, i bonibé sol ser sempre la mateixa. Tots volem trobar-nos millor, més segurs, més feliços, reconfortats amb l’entorn i amb noltros mateixos. I jo, per suposat, no som cap excepció. Sempre vull anar on millor me trob. I on podria estar millor que a ca nostre, entre els meus, i rodejat d’allò que més estim? Ben cert que hi han altres coses importants, les que t’omplen el cada dia, siguis on siguis. Però on el meu esperit es reconforta, on fins i tot la meva creativitat (si és que tenc d’açò) s’exalta, és a Menorca, entre els meus i rodejat dels meus paisatges i de les meves vivències.
L’altre dia, durant una de les estimulants classes de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a les que acudeixo per aconseguir escriure qualque cosa que es pugui llegir amb certes garanties de que el lector hi vulgui tornar, ens rallaven dels estímuls com a punt de partida de la creació narrativa. Com exercici, ens feien llistar aquells que més ens inspiraven, els que ens aportaven més sensacions o que més ens havien sobtat, colpit o despertat la nostre curiositat. Majoritàriament, la gent rallava del que havia vist al metro, gents, situacions; d’individus estranys amb els que s’havien creuat a les Rambles; de sorolls d’hospital, de la renou del tràfec, del desassossec d’una trucada inesperada o del vol dels coloms a la plaça Catalunya.
I jo me’ls mirava estranyat, pensat que tal vegada l’exercici, tal i com jo l’havia fet, era totalment erroni. Perquè tots els estímuls que se’m van ocórrer, tot els que vaig pensar que em podia inspirar, tot van ser de Menorca, de l’actual i de la passada, de la real i de la imaginada, de la meva i de la dels meus. Paisatges, sorolls, aromes, records, i, fins i tot, somnis i realitats, fantasies infantils i certeses adultes. També coses molt més concretes, com fotos antigues, de les que ja vos n’he rallat qualque vegada, papers abandonats a la foscor del fons d’un baül, o la llum difuminada que s’escola entre les fulles de la figuera que cobreix l’entrada del pou de na Patarrà.
Ara podeu entendre perquè arribava tant entusiasmat a passar els meus dies de repòs. Perquè esperava ampliar aquest ventall de sensacions estimulants amb recons que només coneixia de nom o per les imatges d’articles i llibres; volia recollir què em feien sentir aquelles pedres antigues i, a la vegada, tant noves per jo. Tenia necessitat, i encara la tenc cada dia, d’ampliar aquest vano d’estímuls, aquest ram d’imatges i sentiments que conformen la base de les quatre lletres que, de tant en quant, se m’acudeix d’escriure.
I vaig anar al Caparrot de Forma i la seva murada que tanca el cap, i vaig entrar a les violentades coves de la seva extensa necròpolis (fins quan sempre el mateix, pintades i porqueria omplint qualsevol cova antiga?); per casualitat vaig visitar el petit poblat de Binisafullet, i em va encantar el recolliment, la neteja i el sorprenent benestar que s’hi respira; vaig recórrer l’extens erm ressec que du fins Cala Be, veïna de Punta Nati, entre gegantins ponts de bestiar i sortejant un sens nombre d’estranys ferros rovellats clavats al terra de dos en dos (per a què?, no deixava de demanar-me); i vaig admirar les murades ofegades per la vegetació del poblat de Torre Llafuda (o Torrellafuda, idò ho vist escrit de les dues maneres), farcides d’accessos misteriosos i cantonades ombrívoles i captivadores, amb un recinte de taula de complicada definició per un simple afeccionat com jo, i un talaiot amb les vistes més magnífiques que mai record, idò des de dalt es veuen des dels penyals vermells que tanquen Algairens a sa Punta Rotja, fins les muntanyes mallorquines; des de les taulades de Ciutadella i els seus camps i pedregars septentrionals, fins als turons de la Menorca central, amb Santa Àgueda i s’Enclusa en primer terme, i amb el Toro a l’horitzó més llunyà.
Ses nostres Roques Llises i na Comerma de sa Garita van ser altres del llocs triats. I realment em falten paraules per explicar què vaig sentir enfront d’aquella successió de columnes i llosses encadenades que omplen una de les construccions talaiòtiques més estranyes, malauradament encara inexcavades, que hi ha a Menorca. Hi queden tantes coses per fer, per excavar, per saber! I aprofitant la proximitat, no vaig poder resistir la temptació de fer un cop d’ull a les noves troballes de sa Torre d’en Galmés, amb l’espectacular cercle de Cartailhac i les seves estructures immenses, ara ben visibles.
Voleu res més estimulant?
I vaig tornar a recórrer el “finguer” i vaig sentir de nou la veu automatitzada de l’hostessa. I encara que no vaig poder evitar l’esgarrifança i la buidor que sempre em produeix anar-me’n, al manco ho feia ple de noves sensacions, de nous estímuls; els necessaris per fer mil i un nous exercicis a l’escola, per escriure deu mil noves narracions; a cap i a la fi, per sobreviure de nou enfora del que estim.
Sí, no hi havia dubte, el pilot no s’havia errat i m’havia dut a la meva Menorca.
No fa gaire vaig tornar a Menorca per passar-hi unes de les vacances esmicolades que omplen el meu calendari de descans. Era principis d’octubre i anava decidit a recórrer certs llocs que no coneixia, què encara n’hi han d’aquests, per sort; necessitava fer-ho per afegir-los com a marc de qualcún dels meus escrits.
Baixant de l’avió pels moderns “fingers” del remodelat aeroport, quan encara era matinada fosca, no hagués pogut dir si aquella era l’illa que tant estim o el caprici d’un pilot esbojarrat ens havia endut fins a qualsevol aeròdrom triat a l’atzar per la seva bojeria. Res semblava diferenciar-lo de qualsevol altre de mides semblants: mateixos “fingers”, mateixes sales, hostesses uniformades. Però no; tot d’una van sorgir els fets diferenciadors: anuncis de formatges i avarques, de magnífics xalets en idíl•liques cales, imatges de recuperats forts anglesos i, per suposat, reproduccions de les taules més conegudes. Definitivament, no havíem errat destí, ni jo ni el pilot. Millor.
Tal vegada pensareu que, amb aquest inici, és complicat saber on vull anar. I no vos falta raó. I és que jo moltes vegades m’ho dic: on vols anar a parar, Pep? On t’empeny tot el que escrius? Però per sort, sempre hi ha resposta, i bonibé sol ser sempre la mateixa. Tots volem trobar-nos millor, més segurs, més feliços, reconfortats amb l’entorn i amb noltros mateixos. I jo, per suposat, no som cap excepció. Sempre vull anar on millor me trob. I on podria estar millor que a ca nostre, entre els meus, i rodejat d’allò que més estim? Ben cert que hi han altres coses importants, les que t’omplen el cada dia, siguis on siguis. Però on el meu esperit es reconforta, on fins i tot la meva creativitat (si és que tenc d’açò) s’exalta, és a Menorca, entre els meus i rodejat dels meus paisatges i de les meves vivències.
L’altre dia, durant una de les estimulants classes de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a les que acudeixo per aconseguir escriure qualque cosa que es pugui llegir amb certes garanties de que el lector hi vulgui tornar, ens rallaven dels estímuls com a punt de partida de la creació narrativa. Com exercici, ens feien llistar aquells que més ens inspiraven, els que ens aportaven més sensacions o que més ens havien sobtat, colpit o despertat la nostre curiositat. Majoritàriament, la gent rallava del que havia vist al metro, gents, situacions; d’individus estranys amb els que s’havien creuat a les Rambles; de sorolls d’hospital, de la renou del tràfec, del desassossec d’una trucada inesperada o del vol dels coloms a la plaça Catalunya.
I jo me’ls mirava estranyat, pensat que tal vegada l’exercici, tal i com jo l’havia fet, era totalment erroni. Perquè tots els estímuls que se’m van ocórrer, tot els que vaig pensar que em podia inspirar, tot van ser de Menorca, de l’actual i de la passada, de la real i de la imaginada, de la meva i de la dels meus. Paisatges, sorolls, aromes, records, i, fins i tot, somnis i realitats, fantasies infantils i certeses adultes. També coses molt més concretes, com fotos antigues, de les que ja vos n’he rallat qualque vegada, papers abandonats a la foscor del fons d’un baül, o la llum difuminada que s’escola entre les fulles de la figuera que cobreix l’entrada del pou de na Patarrà.
Ara podeu entendre perquè arribava tant entusiasmat a passar els meus dies de repòs. Perquè esperava ampliar aquest ventall de sensacions estimulants amb recons que només coneixia de nom o per les imatges d’articles i llibres; volia recollir què em feien sentir aquelles pedres antigues i, a la vegada, tant noves per jo. Tenia necessitat, i encara la tenc cada dia, d’ampliar aquest vano d’estímuls, aquest ram d’imatges i sentiments que conformen la base de les quatre lletres que, de tant en quant, se m’acudeix d’escriure.
I vaig anar al Caparrot de Forma i la seva murada que tanca el cap, i vaig entrar a les violentades coves de la seva extensa necròpolis (fins quan sempre el mateix, pintades i porqueria omplint qualsevol cova antiga?); per casualitat vaig visitar el petit poblat de Binisafullet, i em va encantar el recolliment, la neteja i el sorprenent benestar que s’hi respira; vaig recórrer l’extens erm ressec que du fins Cala Be, veïna de Punta Nati, entre gegantins ponts de bestiar i sortejant un sens nombre d’estranys ferros rovellats clavats al terra de dos en dos (per a què?, no deixava de demanar-me); i vaig admirar les murades ofegades per la vegetació del poblat de Torre Llafuda (o Torrellafuda, idò ho vist escrit de les dues maneres), farcides d’accessos misteriosos i cantonades ombrívoles i captivadores, amb un recinte de taula de complicada definició per un simple afeccionat com jo, i un talaiot amb les vistes més magnífiques que mai record, idò des de dalt es veuen des dels penyals vermells que tanquen Algairens a sa Punta Rotja, fins les muntanyes mallorquines; des de les taulades de Ciutadella i els seus camps i pedregars septentrionals, fins als turons de la Menorca central, amb Santa Àgueda i s’Enclusa en primer terme, i amb el Toro a l’horitzó més llunyà.
Ses nostres Roques Llises i na Comerma de sa Garita van ser altres del llocs triats. I realment em falten paraules per explicar què vaig sentir enfront d’aquella successió de columnes i llosses encadenades que omplen una de les construccions talaiòtiques més estranyes, malauradament encara inexcavades, que hi ha a Menorca. Hi queden tantes coses per fer, per excavar, per saber! I aprofitant la proximitat, no vaig poder resistir la temptació de fer un cop d’ull a les noves troballes de sa Torre d’en Galmés, amb l’espectacular cercle de Cartailhac i les seves estructures immenses, ara ben visibles.
Voleu res més estimulant?
I vaig tornar a recórrer el “finguer” i vaig sentir de nou la veu automatitzada de l’hostessa. I encara que no vaig poder evitar l’esgarrifança i la buidor que sempre em produeix anar-me’n, al manco ho feia ple de noves sensacions, de nous estímuls; els necessaris per fer mil i un nous exercicis a l’escola, per escriure deu mil noves narracions; a cap i a la fi, per sobreviure de nou enfora del que estim.
Sí, no hi havia dubte, el pilot no s’havia errat i m’havia dut a la meva Menorca.
dilluns, 12 de gener del 2009
EL JURAMENT
Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Port de Maó).
Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.
Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.
divendres, 9 de gener del 2009
PRESAGIS I ANTÍDOTS
Un forat fosc, inaccessible, amagat rere els ufanosos testos de fulles de trau; el soterrani, un obscur enfony, oblidat però omnipresent. I jo, un fiet de just tres anys, en tenia por, una por indescriptible. Por d’imaginar què hi havia rere d’aquella negror, por de pensar quin monstre podria sorgir ferotge d’aquell cau per crear ves a saber quina destrossa a l’ordre establert de la meva curta vida.
Va ser la meva primera por. I va ser una por irreal, induïda, creada per la prohibició materna, contagiada per la por adulta d’uns pares protectors envers del seu fillet més petit, el més inconscient i influïble. Va ser tot un presagi.
Potser els psicòlegs ens dirien que la saviesa de la ment infantil crea antídots propis a les incomoditats emocionals. I jo, no sé si empès per aquesta necessitat d’encalmar el neguit de la foscor o perquè tenia que ser així, vaig trobar la seguretat, pot ser fins i tot la calma, a la falda de s’àvia Consuelo, servat durant el seu darrer estiu d’Alcaufar, quan ma mare ens treia ambdós a la fresca dels pins a passar la tarda. Aquella sensació de benestar, de calidesa, de companyia entranyable, es veia reforçada pel vol silent de la gavina d’antany i per la remor bressoladora del vent entre les branques. I s’àvia i net callàvem, i somrèiem, i ens reconfortàvem en silenci de les nostres pors. Jo a la negror desconeguda; s’àvia potser del què hi haurà més enllà. Silenci i benestar, solitud i regeneració. Potser altre presagi.
I així, any rere any, vivència rere vivència, els presagis es compliren i els sentiments contraposats donaren equilibri a ma vida. Per cada soterrani prohibit, una falda amorosa; per cada pou fosc, la claror escolant-se entre fulles de figuera; per cada moment de tràfec insuportable, un Turandot sublim; per cada quequeig, una paraula fluida; per cada mes a ciutat, un dia a Na Macaret; per cada escull negre, una troballa; per cada decepció emocional, uns ulls blaus; i per a la desesperació, l’escriptura.
Va ser la meva primera por. I va ser una por irreal, induïda, creada per la prohibició materna, contagiada per la por adulta d’uns pares protectors envers del seu fillet més petit, el més inconscient i influïble. Va ser tot un presagi.
Potser els psicòlegs ens dirien que la saviesa de la ment infantil crea antídots propis a les incomoditats emocionals. I jo, no sé si empès per aquesta necessitat d’encalmar el neguit de la foscor o perquè tenia que ser així, vaig trobar la seguretat, pot ser fins i tot la calma, a la falda de s’àvia Consuelo, servat durant el seu darrer estiu d’Alcaufar, quan ma mare ens treia ambdós a la fresca dels pins a passar la tarda. Aquella sensació de benestar, de calidesa, de companyia entranyable, es veia reforçada pel vol silent de la gavina d’antany i per la remor bressoladora del vent entre les branques. I s’àvia i net callàvem, i somrèiem, i ens reconfortàvem en silenci de les nostres pors. Jo a la negror desconeguda; s’àvia potser del què hi haurà més enllà. Silenci i benestar, solitud i regeneració. Potser altre presagi.
I així, any rere any, vivència rere vivència, els presagis es compliren i els sentiments contraposats donaren equilibri a ma vida. Per cada soterrani prohibit, una falda amorosa; per cada pou fosc, la claror escolant-se entre fulles de figuera; per cada moment de tràfec insuportable, un Turandot sublim; per cada quequeig, una paraula fluida; per cada mes a ciutat, un dia a Na Macaret; per cada escull negre, una troballa; per cada decepció emocional, uns ulls blaus; i per a la desesperació, l’escriptura.
diumenge, 14 de desembre del 2008
Religió, història i cultura
L’altre dia, xafardejant pels moviments del meu blog Honderos, creat amb l’excusa del naixement de la primera entrega de la novel•la i que ara s’ha convertit en el cau d’altres relats històrics i més cosetes que se m’acudeixen, vaig trobar una curiosa referència. Em va fer molta gràcia, i per açò la vull comentar.
Buscant a “com hi arriben els que et visiten” (pura curiositat) vaig trobar blog de caire religiós, fet des de Menorca (en concret, em va semblar que els responsables tenien seu a Ferreries). Havien traduït (molt bé, per cert,) part del primer capítol d’Honderos i, usant-lo com a introducció, n’havien fet una reflexió religiosa. Res a dir.
Deixant de banda si compartesc o no el fons de la reflexió, i de si estic d’acord amb la religió com a forma d’entendre la vida, em va omplir de satisfacció (ara just semblo el rei, amb açò de “l’alegria i satisfacció”) el veure que aquells paràgrafs, escrits amb tota la intenció del món, val a dir-ho, havien transmès just el que pretenien. Així, idò, què més pot demanar un escriptor que veure que el lector rep el que ell té la intenció d’expressar?
Els pensaments d’en Bàlash davant del santuari de Balariash, quan abans de retirar-se a descansar dona gràcies a la deessa mare per tot el que els hi ha permet gaudir i viure, volien refermar un sentiment que, des de sempre, ha estat present en qualsevol civilització. Fins i tot ara, com ho demostra el fet de que les seves paraules hagin pogut ser emprades com a introducció per un pensament cristià.
Com dic, no estic en contra de que s’hagin emprat, ben al contrari, diria que n’estic orgullós. Jo som dels que pens que al llarg de la història de les civilitzacions, la religió, el sentit espiritual de la vida, ha estat factor clau pel desenvolupament, per a que siguin el que ara son. Amb tot lo bo i tot lo dolent, es clar. Cert és que en nom de la religió s’ha fet moltes barbaritats, i que encara se’n fan (pensem en els integrismes i en la munió de sectes nefastes que roden pel món), però qualque cosa hi ha a la ment humana que fa que tots els pobles hi hagin passat per la religió, en un moment o altre de la seva història. Pot ser el grau de involucració de la religió com a eina de control de masses és un indicador del nivell de civilització de la societat. Però ara m’estic desviant i tocant temes filosòfics que s’escapen del meu enteniment. Que hi rallin altres d’aquestes coses.
Quina era la religió d’en Bàlash? Realment era la de la novel•la? Podria assemblar-se? Sempre s’ha rallat de la funció dels santuaris menorquins, del perquè de l’originalitat de les seves taules. Eren altars pels sacrificis? Eren símbols o representacions dels déus? Què eren realment? Qui ens ho pot dir? Pe desgracia no en sabem res, ni ho sabrem mai, perquè els registres arqueo-històrics que van apareixent no ens ho aclareixen. Ara, de vegades podria semblar que son simples suports estructurals (pensem en les noves excavacions del cercle Cartailhac). I ja no vull rallar de les hipòtesis diferents, rebutjades pels arqueòlegs “oficialistes”, les que rallen de la simbologia astral de les taules. D’açò, ni rallar-ne. De fet, jo tampoc hi crec massa.
De totes maneres, em nego a que les taules, el centre dels santuaris menorquins, únics en tota la mediterrània, malgrat les semblances amb altres d’illes germanes (Mallorca, Còrsega, Malta i altres), fossin mers útils estructurals. Si pensés açò, crec que s’esfondraria bona part del romanticisme que les envolta. Preferesc pensar que la funció religiosa és evident, i confirmada per les excavacions recents i passades, per les troballes de sacrificis rituals d’animals joves i la presència de focs cerimonials de llarga durada. Però, a quins déus es feien aquest sacrificis? Com s’estructurava el panteó dels menorquins talaiòtics?
Podríem fer mil hipòtesis, però a jo, la que més m’agrada (versió lliure, és clar) és la que reflex a Honderos: una dualitat divina, encarnada per la deessa mare (la Mare, així, senzill), creadora de vida, la terra; i altre deïtat masculina que simbolitzaria la força (i així l’anomen, la Força). El que no pretenia era personificar-los amb noms complicats, encara que vaig caure en la temptació de “punificar-los”, assimilant-los a la Tanuis i al Melkart cartaginesos. He volgut que aquestes deïtats fossin el reflexa de la iconografia religiosa del països que envoltaven als talaiòtics, tenint en compte les evidents originalitats ocasionades per la insularitat (pensem, per exemple, que en biologia, aquest fet dona lloc als endemismes dels que tant ens enorgullim a Balears en general i a Menorca en particular). Pens que difícilment podia ser d’altre manera.
Ben pensat, perquè havien de ser tan diferents els talaiòtics? Un poc sí, perquè si no, no tindrien raó de ser les taules. Però, tant com per imaginar-nos déus diferents? Me costa arribar a pensar-ho. I com a prova tenim les icinogràfies dels bous i dels déus guerrers, a més de les evidencies arqueològiques ja esmentades.
En fi, que encara que no som especialista de res i rall de moltes coses sense tenir prou coneixements, me semblaria evident que el menorquins de llavors tinguessin un component espiritual fort, tant com el poguessin tenir els seus veïns d’altres cultures, i que açò deuria marcar tota la seva vida, la quotidiana i la del més enllà.
I per tornar al principi, al fet de que una cita d’en Bàlash serveixi per il·lustrar un comentari catòlic. Repetesc el que ja he dit perquè no en quedi cap dubte: lectors, podeu emprar qualsevol part de la meva obra per reforçar les vostre idees. Fins i tot, empreu-les per anar en contra del que vulgueu, en contra meu si voleu. Empreu en Bàlash com a argument, raoneu amb la innocència d’en Balèrish. Açò voldrà dir que m’heu llegit i que no vos ha estat indiferent.
La cultura també és això: interacció entre els que la generen i els que la consumeixen. I per jo, la cultura és la millor religió.
Buscant a “com hi arriben els que et visiten” (pura curiositat) vaig trobar blog de caire religiós, fet des de Menorca (en concret, em va semblar que els responsables tenien seu a Ferreries). Havien traduït (molt bé, per cert,) part del primer capítol d’Honderos i, usant-lo com a introducció, n’havien fet una reflexió religiosa. Res a dir.
Deixant de banda si compartesc o no el fons de la reflexió, i de si estic d’acord amb la religió com a forma d’entendre la vida, em va omplir de satisfacció (ara just semblo el rei, amb açò de “l’alegria i satisfacció”) el veure que aquells paràgrafs, escrits amb tota la intenció del món, val a dir-ho, havien transmès just el que pretenien. Així, idò, què més pot demanar un escriptor que veure que el lector rep el que ell té la intenció d’expressar?
Els pensaments d’en Bàlash davant del santuari de Balariash, quan abans de retirar-se a descansar dona gràcies a la deessa mare per tot el que els hi ha permet gaudir i viure, volien refermar un sentiment que, des de sempre, ha estat present en qualsevol civilització. Fins i tot ara, com ho demostra el fet de que les seves paraules hagin pogut ser emprades com a introducció per un pensament cristià.
Com dic, no estic en contra de que s’hagin emprat, ben al contrari, diria que n’estic orgullós. Jo som dels que pens que al llarg de la història de les civilitzacions, la religió, el sentit espiritual de la vida, ha estat factor clau pel desenvolupament, per a que siguin el que ara son. Amb tot lo bo i tot lo dolent, es clar. Cert és que en nom de la religió s’ha fet moltes barbaritats, i que encara se’n fan (pensem en els integrismes i en la munió de sectes nefastes que roden pel món), però qualque cosa hi ha a la ment humana que fa que tots els pobles hi hagin passat per la religió, en un moment o altre de la seva història. Pot ser el grau de involucració de la religió com a eina de control de masses és un indicador del nivell de civilització de la societat. Però ara m’estic desviant i tocant temes filosòfics que s’escapen del meu enteniment. Que hi rallin altres d’aquestes coses.
Quina era la religió d’en Bàlash? Realment era la de la novel•la? Podria assemblar-se? Sempre s’ha rallat de la funció dels santuaris menorquins, del perquè de l’originalitat de les seves taules. Eren altars pels sacrificis? Eren símbols o representacions dels déus? Què eren realment? Qui ens ho pot dir? Pe desgracia no en sabem res, ni ho sabrem mai, perquè els registres arqueo-històrics que van apareixent no ens ho aclareixen. Ara, de vegades podria semblar que son simples suports estructurals (pensem en les noves excavacions del cercle Cartailhac). I ja no vull rallar de les hipòtesis diferents, rebutjades pels arqueòlegs “oficialistes”, les que rallen de la simbologia astral de les taules. D’açò, ni rallar-ne. De fet, jo tampoc hi crec massa.
De totes maneres, em nego a que les taules, el centre dels santuaris menorquins, únics en tota la mediterrània, malgrat les semblances amb altres d’illes germanes (Mallorca, Còrsega, Malta i altres), fossin mers útils estructurals. Si pensés açò, crec que s’esfondraria bona part del romanticisme que les envolta. Preferesc pensar que la funció religiosa és evident, i confirmada per les excavacions recents i passades, per les troballes de sacrificis rituals d’animals joves i la presència de focs cerimonials de llarga durada. Però, a quins déus es feien aquest sacrificis? Com s’estructurava el panteó dels menorquins talaiòtics?
Podríem fer mil hipòtesis, però a jo, la que més m’agrada (versió lliure, és clar) és la que reflex a Honderos: una dualitat divina, encarnada per la deessa mare (la Mare, així, senzill), creadora de vida, la terra; i altre deïtat masculina que simbolitzaria la força (i així l’anomen, la Força). El que no pretenia era personificar-los amb noms complicats, encara que vaig caure en la temptació de “punificar-los”, assimilant-los a la Tanuis i al Melkart cartaginesos. He volgut que aquestes deïtats fossin el reflexa de la iconografia religiosa del països que envoltaven als talaiòtics, tenint en compte les evidents originalitats ocasionades per la insularitat (pensem, per exemple, que en biologia, aquest fet dona lloc als endemismes dels que tant ens enorgullim a Balears en general i a Menorca en particular). Pens que difícilment podia ser d’altre manera.
Ben pensat, perquè havien de ser tan diferents els talaiòtics? Un poc sí, perquè si no, no tindrien raó de ser les taules. Però, tant com per imaginar-nos déus diferents? Me costa arribar a pensar-ho. I com a prova tenim les icinogràfies dels bous i dels déus guerrers, a més de les evidencies arqueològiques ja esmentades.
En fi, que encara que no som especialista de res i rall de moltes coses sense tenir prou coneixements, me semblaria evident que el menorquins de llavors tinguessin un component espiritual fort, tant com el poguessin tenir els seus veïns d’altres cultures, i que açò deuria marcar tota la seva vida, la quotidiana i la del més enllà.
I per tornar al principi, al fet de que una cita d’en Bàlash serveixi per il·lustrar un comentari catòlic. Repetesc el que ja he dit perquè no en quedi cap dubte: lectors, podeu emprar qualsevol part de la meva obra per reforçar les vostre idees. Fins i tot, empreu-les per anar en contra del que vulgueu, en contra meu si voleu. Empreu en Bàlash com a argument, raoneu amb la innocència d’en Balèrish. Açò voldrà dir que m’heu llegit i que no vos ha estat indiferent.
La cultura també és això: interacció entre els que la generen i els que la consumeixen. I per jo, la cultura és la millor religió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)