ESTÍMULS DE CA NOSTRE

Publicat a S'Ull de Sol, nombre de Gener 2009

No fa gaire vaig tornar a Menorca per passar-hi unes de les vacances esmicolades que omplen el meu calendari de descans. Era principis d’octubre i anava decidit a recórrer certs llocs que no coneixia, què encara n’hi han d’aquests, per sort; necessitava fer-ho per afegir-los com a marc de qualcún dels meus escrits.
Baixant de l’avió pels moderns “fingers” del remodelat aeroport, quan encara era matinada fosca, no hagués pogut dir si aquella era l’illa que tant estim o el caprici d’un pilot esbojarrat ens havia endut fins a qualsevol aeròdrom triat a l’atzar per la seva bojeria. Res semblava diferenciar-lo de qualsevol altre de mides semblants: mateixos “fingers”, mateixes sales, hostesses uniformades. Però no; tot d’una van sorgir els fets diferenciadors: anuncis de formatges i avarques, de magnífics xalets en idíl•liques cales, imatges de recuperats forts anglesos i, per suposat, reproduccions de les taules més conegudes. Definitivament, no havíem errat destí, ni jo ni el pilot. Millor.
Tal vegada pensareu que, amb aquest inici, és complicat saber on vull anar. I no vos falta raó. I és que jo moltes vegades m’ho dic: on vols anar a parar, Pep? On t’empeny tot el que escrius? Però per sort, sempre hi ha resposta, i bonibé sol ser sempre la mateixa. Tots volem trobar-nos millor, més segurs, més feliços, reconfortats amb l’entorn i amb noltros mateixos. I jo, per suposat, no som cap excepció. Sempre vull anar on millor me trob. I on podria estar millor que a ca nostre, entre els meus, i rodejat d’allò que més estim? Ben cert que hi han altres coses importants, les que t’omplen el cada dia, siguis on siguis. Però on el meu esperit es reconforta, on fins i tot la meva creativitat (si és que tenc d’açò) s’exalta, és a Menorca, entre els meus i rodejat dels meus paisatges i de les meves vivències.

L’altre dia, durant una de les estimulants classes de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a les que acudeixo per aconseguir escriure qualque cosa que es pugui llegir amb certes garanties de que el lector hi vulgui tornar, ens rallaven dels estímuls com a punt de partida de la creació narrativa. Com exercici, ens feien llistar aquells que més ens inspiraven, els que ens aportaven més sensacions o que més ens havien sobtat, colpit o despertat la nostre curiositat. Majoritàriament, la gent rallava del que havia vist al metro, gents, situacions; d’individus estranys amb els que s’havien creuat a les Rambles; de sorolls d’hospital, de la renou del tràfec, del desassossec d’una trucada inesperada o del vol dels coloms a la plaça Catalunya.
I jo me’ls mirava estranyat, pensat que tal vegada l’exercici, tal i com jo l’havia fet, era totalment erroni. Perquè tots els estímuls que se’m van ocórrer, tot els que vaig pensar que em podia inspirar, tot van ser de Menorca, de l’actual i de la passada, de la real i de la imaginada, de la meva i de la dels meus. Paisatges, sorolls, aromes, records, i, fins i tot, somnis i realitats, fantasies infantils i certeses adultes. També coses molt més concretes, com fotos antigues, de les que ja vos n’he rallat qualque vegada, papers abandonats a la foscor del fons d’un baül, o la llum difuminada que s’escola entre les fulles de la figuera que cobreix l’entrada del pou de na Patarrà.

Ara podeu entendre perquè arribava tant entusiasmat a passar els meus dies de repòs. Perquè esperava ampliar aquest ventall de sensacions estimulants amb recons que només coneixia de nom o per les imatges d’articles i llibres; volia recollir què em feien sentir aquelles pedres antigues i, a la vegada, tant noves per jo. Tenia necessitat, i encara la tenc cada dia, d’ampliar aquest vano d’estímuls, aquest ram d’imatges i sentiments que conformen la base de les quatre lletres que, de tant en quant, se m’acudeix d’escriure.
I vaig anar al Caparrot de Forma i la seva murada que tanca el cap, i vaig entrar a les violentades coves de la seva extensa necròpolis (fins quan sempre el mateix, pintades i porqueria omplint qualsevol cova antiga?); per casualitat vaig visitar el petit poblat de Binisafullet, i em va encantar el recolliment, la neteja i el sorprenent benestar que s’hi respira; vaig recórrer l’extens erm ressec que du fins Cala Be, veïna de Punta Nati, entre gegantins ponts de bestiar i sortejant un sens nombre d’estranys ferros rovellats clavats al terra de dos en dos (per a què?, no deixava de demanar-me); i vaig admirar les murades ofegades per la vegetació del poblat de Torre Llafuda (o Torrellafuda, idò ho vist escrit de les dues maneres), farcides d’accessos misteriosos i cantonades ombrívoles i captivadores, amb un recinte de taula de complicada definició per un simple afeccionat com jo, i un talaiot amb les vistes més magnífiques que mai record, idò des de dalt es veuen des dels penyals vermells que tanquen Algairens a sa Punta Rotja, fins les muntanyes mallorquines; des de les taulades de Ciutadella i els seus camps i pedregars septentrionals, fins als turons de la Menorca central, amb Santa Àgueda i s’Enclusa en primer terme, i amb el Toro a l’horitzó més llunyà.
Ses nostres Roques Llises i na Comerma de sa Garita van ser altres del llocs triats. I realment em falten paraules per explicar què vaig sentir enfront d’aquella successió de columnes i llosses encadenades que omplen una de les construccions talaiòtiques més estranyes, malauradament encara inexcavades, que hi ha a Menorca. Hi queden tantes coses per fer, per excavar, per saber! I aprofitant la proximitat, no vaig poder resistir la temptació de fer un cop d’ull a les noves troballes de sa Torre d’en Galmés, amb l’espectacular cercle de Cartailhac i les seves estructures immenses, ara ben visibles.
Voleu res més estimulant?

I vaig tornar a recórrer el “finguer” i vaig sentir de nou la veu automatitzada de l’hostessa. I encara que no vaig poder evitar l’esgarrifança i la buidor que sempre em produeix anar-me’n, al manco ho feia ple de noves sensacions, de nous estímuls; els necessaris per fer mil i un nous exercicis a l’escola, per escriure deu mil noves narracions; a cap i a la fi, per sobreviure de nou enfora del que estim.
Sí, no hi havia dubte, el pilot no s’havia errat i m’havia dut a la meva Menorca.