EL GENERAL ROMÀ

Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Maó).

Ara en Guixer ho tenia clar, podia retornar i donar-li la mala nova al seu cabdill. Després de que sa vida perillés, de sentir-se impotent, el jove resistent plorava de desesperació, altre vegada. I ja n’havia perdut la compte. Li semblava que, darrerament, no feia altre cosa. Plorava pel record de s’estimada, per la mort de na Keta, pel desassossec de sentir-se sobrepassat pels fets. I ara, per això.
Res es podia fer per refrenar la marea incontrolable que havia envaït l’illa. Ara sabia que mai no es deslliurarien del cadenat amb que els havien lligat. Tot s’allisava al pas del invasor, fins i tot els turons valents de la seva illa pedregosa; unes pedres que tanta suor havien fet rajar als que les patien i a les que donaven forma des de que el temps era temps. Ara ja no hi quedaven entrebancs, no hi havien noses ni destorbs per malbaratar l’empenta del romà. Tot s’havia acabat.

Pel que havia sentit entre els murs violentats dels casats desnonats, les coses bonibé no havien canviat a ponent. Després d’un enfrontament obert sense guanyador clar, els illencs, inferiors en nombre, s’havien tancat rere les murades de Lacese i, estalonats en la gruixària dels murs, resistien les escomeses de les legions. Però, quan temps ho podrien fer? No gaire. Segur, es deia en Guixer mentre plorava arrufat i adolorit. Aquella força destructora s’havia ensenyorit de camps i poblats, havia mort als resistents i assolats els pocs fortins que havien gosat d’oposar-s’hi. I ara feien contes resistir-s’hi, els de ponent? Boixos, estan boixos. Més val embarcar-se i fugir, cap on sigui. Quedar-se a l’illa vol dir l’esclavatge o, en el millor dels casos, morir.
Immers en el dolor, en Guixer encara va poder raonar que cap d'aquelles dues opcions li delia. No, encara no volia morir. Per covardia? Potser sí. N’era molt conscient de que ja no era el mateix. Massa patiment, masses morts a ses esquenes, masses desenganys, massa ràbia no resolta. Malgrat tot açò, quelcom dins d’en Guixer se negava a morir. Una espurna encara lluïa al fons d’un esperit que, no feia gaire, era força brillant. El foc no s’apaga amb les primeres gotellades, es deia el jove intentant sobreposar-se. El caliu; deu ser que em queda un poc de caliu amagat. Va aixecar els ulls i es va adonar que encara podia mirar enfora. I allà, perduda entre la foscor que l’envoltava, se reflectia aquell míser bri de llum, esmorteït però visible, llunyà però no inabastable.
Decidit. S’oblidaria de mals passos i dolors, i refaria el camí de a ponent. Rallaria amb en Balari i s’embarcaria. Per ventura qualque port del nord encara era lliure. Ho tenia que provar. La llum l’esperava. Ets tu, Alena estimada?

Des que havia arribat als casats tot li havia rodat malament. Embolcallat de nou pel mant del centurió degollat, en Guixer s’havia perdut entre cases buides i parets destrossades. Quadrilles de manobres aixecaven murs, regits per capatassos que cridaven i fuetejaven en aquell idioma llatí que tant l’ofenia.
Un moment en que va veure un grup aïllat, se’ls va apropà.
—Bones gents, podríeu dir-me on te el cau el general?
El més vell dels treballadors se’l va mirar fixament. Després va girar la vista d’un cantó a l’altre.
—Qui ets, tu? Ets illenc. Estàs boix? Fuig d’aquí si encara ets lliure. Si t’agafen, et lligaran, i cavaràs i aixecaràs murs amb noltros.
—Mai no ho faré, açò. Tenc altres feines.
—Idò, fes-la daveres i ves-te’n.
—El general...
—Cap el penyal —va assenyalar amb el cap el presoner—. Just al costat de l’antiga talaia. S’està fent construir un palau.
—Palau? Què és un palau?
—Un casat enorme, aprofitant els rocs de la talaia, amb columnes noves i de factura estranya. Ens va fer enderrocar el talaiot i hem aixecat grans murs, rectes i alts. Ara vol fer venir manobres romans, pels acabats.
—Poc m’importen, els acabats. Potser no el veurà mai acabat, al palau. Gràcies, bon homo.
De cop una pedrada va ferir l’esquena del que rallava amb en Guixer. Uns brams desencaixats, incomprensibles però amenaçants, varen ressonar entre els murs escapçats.
—El capatàs! Fuig, si vols fer el que cerques!
I en Guixer, sense fer-s’ho repetir, va córrer cap al cim del penya-segat, on havia regnat durant milers d’anys la talaia del fortí, la fita que controlava l’accés al Port de Llevant.

Un cop localitzat el palau —no li va costar gaire fer-ho, idò, era l’edifici més gros que s’estava construint—, li mancava trobar al general i alliberar na Daínia. Bonibé res... Com s’ho faria? Fins ara, entre el mant del centurió i el munt d’esclaus que omplien els carrerons, no li havia costat gaire passar desapercebut. Però, com apropar-se al cap suprem dels romans? I més complicar encara, com alliberar l’al•lota?
—Seguretat, Guixer, has de mostrar seguretat —es va dir en veu baixa—. Els romans sempre estan segurs d’ells mateixos. Fes-ho tu també.
Així, idò, es va plantà davant les obres i va cridar al que semblava comandar: un centurió barbat i malcarat, en tot germà del degollat. No, no son ben iguals, es va dir en Guixer, però les robes, el posat, tot se sembla. Seguretat, es va recordar.
—Centurió, avisa al general que l’enviat de ponent vol parlar-hi.
Aquell homo se’l mira de dalt a baix, estudiant-se'l amb posat seriós. Segurament va decidir que aquell mant brut i mig nafrat parlava d’un origen prou noble com per merèixer resposta.
—Enviat de ponent? Per a què el volem, un enviat, si aviat tots seran morts, també a ponent?
—Porto noves. Importants. I només ell les pot sentir.
—Mostra-me-les.
I en Guixer no va saber que dir-li. Què li mostrés, què? Des de quan les ordres es mostraven? Les ordres se transmetien, es deien, fins i tot s’amenaçaven. Però mostrar-se?
—Parlar amb ell. Només faré això. —I en Guixer va decidir seguint mostrant aquella valentia que, per altre banda, sentia que començava a defallir.
Després d’altre repàs, el centurió es va girar sense dir res. Amb passes llargues i segures va desaparèixer rere el talaiot enrunat. Poc després va retornar acompanyat per un homo un pam més baix i dos més estret. Els cabells castanys els portava pentinats endavant, i a la clepsa mostrava clarianes que presagiaven una calba prematura. Aquella figura ridícula va semblar créixer, però, quan va començar a parlar.
—Enviat de ponent, dius? Quina mentida més grollera. T’han enviat per matar-me. Penses que no ho sé? Ves, si ho sou de ridículs. Illencs ignorants! Provar de matar al gran Metel, el baleàric. Sona bé, a què sí, Terenci?
Aquella coseta tan ridícula era el general romà? Déus de la terra, com poden dominar el món amb gent com aquesta?, se va demanar en Guixer.
—No perdem temps. Què volen els de ponent? Caparruts sí que ho son, els ponentins.
En Guixer va decidir que més valia anar pel dret.
—El cap de ponent demana que allibereu sa dona, na Daínia del Pou. Si ho féu, Lacese obrirà ses portes i l’illa serà vostre. —No tenia perquè saber que l’enganyava, aquell romà.
—Bajanades! L’illa ja és meva. Que en trauré, jo, de lliurar aquesta... Com ets dit?
—Daínia. La teniu presonera per portar-la a Roma.
—Ah, la noia cridanera. Maca, molt maca. I lluitadora, i forta, per Júpiter. M’ho va fer passar malament la primera vegada.
—Maleït sies! Si li ets fet mal, ho pagaràs amb ta vida.
—M’amenaces? No t’entenc gaire bé, però m’ho ha semblat. Terenci —va dir dirigint-se al centurió—, potser m’està amenaçant? Tu els entens millor, als bàrbars.
—Sí, general. El gran Quint Cecil Metel ha sigut amenaçat. Potser voldreu que el mati.
—No. Espera. M’agrada aquest jove. —I dirigint-se a en Guixer, va afegir—: M’agrada la teva valentia. Saps que moriràs i no te’n fas enrere.
—Fa temps que soc mort, jo, des que vareu matar ma estimada, des de nafrareu ma terra amb les vostres naus.
—Daínia, Daínia. Sí, així es deia la noia. Sí, molt maca, per ser bàrbara, es clar. Una mica de brutícia, però res que una bona ensabonada no esclarís. Una llàstima. La volia per a mi. Hagués sigut la sensació de Roma: la princesa balear d’en Metel, el Baleàric. A que sona bé? A que sí, Terenci? M’agrada el cognom. —I el centurió va afirmar altre vegada amb una lleugera capada.
—On és?
—Què no t’ho acabo de dir? Mira que arribeu a ser rucs, els bàrbars. Va preferir no deixar l’illa. On la vareu enterrar, Terenci? És cert, no me’n recordava: no els enterrem. Els deixem al tallat del barranc del port, pels voltors. Què dius, Terenci, que aquí no en tenen de voltors? I qui se’ls menja als morts? Bé, i a qui l’importa això, veritat?
—Es morta? —En Guixer va sentir com si la penya viva sobre el que posava els peus s’obrís per engolir-lo. Allò que més havia temut s’estava fent realitat.
—Morta? Sí; veritat,Terenci? Podríem dir que sí. Morta del tot. —Amb un grandiloqüent gest de mans, Metel va continuar—: Però ningú ho va decidir. A mi m’agradava aquesta Daínia teva. Molt. Un inepte la va deixar sola, just un instant. Però en va tenir prou. Era llesta, na Daínia. L’inepte és mort; veritat, Terenci? Va decidir deixar-nos, la teva Daínia. No sé d’on la va treure, però va engolir qualque cosa metzinosa, unes arrels me varen dir. Va ser horrible! La sang no em molesta, però allò... Aquella sabonera verdosa embrutant-li els llavis! Quin horror! I pensar que m’agradaven tant, aquells llavis! Fins i tot els hi havia fet maquillar amb coloraines orientals. Què Venus em perdoni, però se li semblaven als de la deessa, aquells lavis.
I en Metel, el general en cap de l’exèrcit conqueridor, el que en tornar a Roma reclamaria i aconseguiria el cognom Balèaric, sospirà. I en Guixer es volia morir. El romà li va llegir els pensaments.
—Ara ben poc et queda per fer; no, bàrbar? Terenci, potser aquest illenc desgraciat vol fer-li companyia a la dama. Uf, dama, potser és massa. M’agradava, però dama... —Amb altre gest estudiat, afegí—: Mateu-lo. I si ha de patir, què hi farem!
La bogeria es va apoderar d’en Guixer. Sense donar-los temps a reaccionar, va córrer cap el romà. Sí, moriria, però el maleït ho faria amb ell. Pel penya-segat, els dos.
Els braços d’en Guixer es varen aferrar a la cintura romana, prima, però molt més musculosa del que li hagués pogut semblar. Amb l’empenta, varen arribar fins el tallat. Però en aquell moment una mà el va agafar pel mant que mig penjava, rebassant-se’l d’una volada, alhora que el cos prim del general se li esmunyia d’entre les mans. No t’aturis ara, Guixer, no et pots aturar. Alena estimada, dóna’m forces!
I va saltar al buit, sol i desesperat. El mar blau; només veia el mar.

Un figueral va returar la caiguda, i un altre encara més. Semblava que tots els matollars del port el volien emparar. Potser la Mere encara tenia coses a dir en aquella terra. O era s’estimada, que l’havia escoltat. Amb un fort cop a les costelles va aterrar damunt d’un munt de xarxes a l’entrada d’una balma. No podia respirar, però era viu. Tot era negre, ara. Però era viu. On era el blau del mar?
—Alena, no em deixis ara.
“Ja et vaig dir que mai no ho faria, estimat meu. Córrer, fuig! I recorda el blau.”

Sí, ara en Guixer ho tenia clar. Retornaria a ponent i desapareixeria per sempre, perdut rere l’immens mar que el cridava. On fos que anés, s’estimada l’acompanyaria.