EL GENERAL ROMÀ

Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Maó).

Ara en Guixer ho tenia clar, podia retornar i donar-li la mala nova al seu cabdill. Després de que sa vida perillés, de sentir-se impotent, el jove resistent plorava de desesperació, altre vegada. I ja n’havia perdut la compte. Li semblava que, darrerament, no feia altre cosa. Plorava pel record de s’estimada, per la mort de na Keta, pel desassossec de sentir-se sobrepassat pels fets. I ara, per això.
Res es podia fer per refrenar la marea incontrolable que havia envaït l’illa. Ara sabia que mai no es deslliurarien del cadenat amb que els havien lligat. Tot s’allisava al pas del invasor, fins i tot els turons valents de la seva illa pedregosa; unes pedres que tanta suor havien fet rajar als que les patien i a les que donaven forma des de que el temps era temps. Ara ja no hi quedaven entrebancs, no hi havien noses ni destorbs per malbaratar l’empenta del romà. Tot s’havia acabat.

Pel que havia sentit entre els murs violentats dels casats desnonats, les coses bonibé no havien canviat a ponent. Després d’un enfrontament obert sense guanyador clar, els illencs, inferiors en nombre, s’havien tancat rere les murades de Lacese i, estalonats en la gruixària dels murs, resistien les escomeses de les legions. Però, quan temps ho podrien fer? No gaire. Segur, es deia en Guixer mentre plorava arrufat i adolorit. Aquella força destructora s’havia ensenyorit de camps i poblats, havia mort als resistents i assolats els pocs fortins que havien gosat d’oposar-s’hi. I ara feien contes resistir-s’hi, els de ponent? Boixos, estan boixos. Més val embarcar-se i fugir, cap on sigui. Quedar-se a l’illa vol dir l’esclavatge o, en el millor dels casos, morir.
Immers en el dolor, en Guixer encara va poder raonar que cap d'aquelles dues opcions li delia. No, encara no volia morir. Per covardia? Potser sí. N’era molt conscient de que ja no era el mateix. Massa patiment, masses morts a ses esquenes, masses desenganys, massa ràbia no resolta. Malgrat tot açò, quelcom dins d’en Guixer se negava a morir. Una espurna encara lluïa al fons d’un esperit que, no feia gaire, era força brillant. El foc no s’apaga amb les primeres gotellades, es deia el jove intentant sobreposar-se. El caliu; deu ser que em queda un poc de caliu amagat. Va aixecar els ulls i es va adonar que encara podia mirar enfora. I allà, perduda entre la foscor que l’envoltava, se reflectia aquell míser bri de llum, esmorteït però visible, llunyà però no inabastable.
Decidit. S’oblidaria de mals passos i dolors, i refaria el camí de a ponent. Rallaria amb en Balari i s’embarcaria. Per ventura qualque port del nord encara era lliure. Ho tenia que provar. La llum l’esperava. Ets tu, Alena estimada?

Des que havia arribat als casats tot li havia rodat malament. Embolcallat de nou pel mant del centurió degollat, en Guixer s’havia perdut entre cases buides i parets destrossades. Quadrilles de manobres aixecaven murs, regits per capatassos que cridaven i fuetejaven en aquell idioma llatí que tant l’ofenia.
Un moment en que va veure un grup aïllat, se’ls va apropà.
—Bones gents, podríeu dir-me on te el cau el general?
El més vell dels treballadors se’l va mirar fixament. Després va girar la vista d’un cantó a l’altre.
—Qui ets, tu? Ets illenc. Estàs boix? Fuig d’aquí si encara ets lliure. Si t’agafen, et lligaran, i cavaràs i aixecaràs murs amb noltros.
—Mai no ho faré, açò. Tenc altres feines.
—Idò, fes-la daveres i ves-te’n.
—El general...
—Cap el penyal —va assenyalar amb el cap el presoner—. Just al costat de l’antiga talaia. S’està fent construir un palau.
—Palau? Què és un palau?
—Un casat enorme, aprofitant els rocs de la talaia, amb columnes noves i de factura estranya. Ens va fer enderrocar el talaiot i hem aixecat grans murs, rectes i alts. Ara vol fer venir manobres romans, pels acabats.
—Poc m’importen, els acabats. Potser no el veurà mai acabat, al palau. Gràcies, bon homo.
De cop una pedrada va ferir l’esquena del que rallava amb en Guixer. Uns brams desencaixats, incomprensibles però amenaçants, varen ressonar entre els murs escapçats.
—El capatàs! Fuig, si vols fer el que cerques!
I en Guixer, sense fer-s’ho repetir, va córrer cap al cim del penya-segat, on havia regnat durant milers d’anys la talaia del fortí, la fita que controlava l’accés al Port de Llevant.

Un cop localitzat el palau —no li va costar gaire fer-ho, idò, era l’edifici més gros que s’estava construint—, li mancava trobar al general i alliberar na Daínia. Bonibé res... Com s’ho faria? Fins ara, entre el mant del centurió i el munt d’esclaus que omplien els carrerons, no li havia costat gaire passar desapercebut. Però, com apropar-se al cap suprem dels romans? I més complicar encara, com alliberar l’al•lota?
—Seguretat, Guixer, has de mostrar seguretat —es va dir en veu baixa—. Els romans sempre estan segurs d’ells mateixos. Fes-ho tu també.
Així, idò, es va plantà davant les obres i va cridar al que semblava comandar: un centurió barbat i malcarat, en tot germà del degollat. No, no son ben iguals, es va dir en Guixer, però les robes, el posat, tot se sembla. Seguretat, es va recordar.
—Centurió, avisa al general que l’enviat de ponent vol parlar-hi.
Aquell homo se’l mira de dalt a baix, estudiant-se'l amb posat seriós. Segurament va decidir que aquell mant brut i mig nafrat parlava d’un origen prou noble com per merèixer resposta.
—Enviat de ponent? Per a què el volem, un enviat, si aviat tots seran morts, també a ponent?
—Porto noves. Importants. I només ell les pot sentir.
—Mostra-me-les.
I en Guixer no va saber que dir-li. Què li mostrés, què? Des de quan les ordres es mostraven? Les ordres se transmetien, es deien, fins i tot s’amenaçaven. Però mostrar-se?
—Parlar amb ell. Només faré això. —I en Guixer va decidir seguint mostrant aquella valentia que, per altre banda, sentia que començava a defallir.
Després d’altre repàs, el centurió es va girar sense dir res. Amb passes llargues i segures va desaparèixer rere el talaiot enrunat. Poc després va retornar acompanyat per un homo un pam més baix i dos més estret. Els cabells castanys els portava pentinats endavant, i a la clepsa mostrava clarianes que presagiaven una calba prematura. Aquella figura ridícula va semblar créixer, però, quan va començar a parlar.
—Enviat de ponent, dius? Quina mentida més grollera. T’han enviat per matar-me. Penses que no ho sé? Ves, si ho sou de ridículs. Illencs ignorants! Provar de matar al gran Metel, el baleàric. Sona bé, a què sí, Terenci?
Aquella coseta tan ridícula era el general romà? Déus de la terra, com poden dominar el món amb gent com aquesta?, se va demanar en Guixer.
—No perdem temps. Què volen els de ponent? Caparruts sí que ho son, els ponentins.
En Guixer va decidir que més valia anar pel dret.
—El cap de ponent demana que allibereu sa dona, na Daínia del Pou. Si ho féu, Lacese obrirà ses portes i l’illa serà vostre. —No tenia perquè saber que l’enganyava, aquell romà.
—Bajanades! L’illa ja és meva. Que en trauré, jo, de lliurar aquesta... Com ets dit?
—Daínia. La teniu presonera per portar-la a Roma.
—Ah, la noia cridanera. Maca, molt maca. I lluitadora, i forta, per Júpiter. M’ho va fer passar malament la primera vegada.
—Maleït sies! Si li ets fet mal, ho pagaràs amb ta vida.
—M’amenaces? No t’entenc gaire bé, però m’ho ha semblat. Terenci —va dir dirigint-se al centurió—, potser m’està amenaçant? Tu els entens millor, als bàrbars.
—Sí, general. El gran Quint Cecil Metel ha sigut amenaçat. Potser voldreu que el mati.
—No. Espera. M’agrada aquest jove. —I dirigint-se a en Guixer, va afegir—: M’agrada la teva valentia. Saps que moriràs i no te’n fas enrere.
—Fa temps que soc mort, jo, des que vareu matar ma estimada, des de nafrareu ma terra amb les vostres naus.
—Daínia, Daínia. Sí, així es deia la noia. Sí, molt maca, per ser bàrbara, es clar. Una mica de brutícia, però res que una bona ensabonada no esclarís. Una llàstima. La volia per a mi. Hagués sigut la sensació de Roma: la princesa balear d’en Metel, el Baleàric. A que sona bé? A que sí, Terenci? M’agrada el cognom. —I el centurió va afirmar altre vegada amb una lleugera capada.
—On és?
—Què no t’ho acabo de dir? Mira que arribeu a ser rucs, els bàrbars. Va preferir no deixar l’illa. On la vareu enterrar, Terenci? És cert, no me’n recordava: no els enterrem. Els deixem al tallat del barranc del port, pels voltors. Què dius, Terenci, que aquí no en tenen de voltors? I qui se’ls menja als morts? Bé, i a qui l’importa això, veritat?
—Es morta? —En Guixer va sentir com si la penya viva sobre el que posava els peus s’obrís per engolir-lo. Allò que més havia temut s’estava fent realitat.
—Morta? Sí; veritat,Terenci? Podríem dir que sí. Morta del tot. —Amb un grandiloqüent gest de mans, Metel va continuar—: Però ningú ho va decidir. A mi m’agradava aquesta Daínia teva. Molt. Un inepte la va deixar sola, just un instant. Però en va tenir prou. Era llesta, na Daínia. L’inepte és mort; veritat, Terenci? Va decidir deixar-nos, la teva Daínia. No sé d’on la va treure, però va engolir qualque cosa metzinosa, unes arrels me varen dir. Va ser horrible! La sang no em molesta, però allò... Aquella sabonera verdosa embrutant-li els llavis! Quin horror! I pensar que m’agradaven tant, aquells llavis! Fins i tot els hi havia fet maquillar amb coloraines orientals. Què Venus em perdoni, però se li semblaven als de la deessa, aquells lavis.
I en Metel, el general en cap de l’exèrcit conqueridor, el que en tornar a Roma reclamaria i aconseguiria el cognom Balèaric, sospirà. I en Guixer es volia morir. El romà li va llegir els pensaments.
—Ara ben poc et queda per fer; no, bàrbar? Terenci, potser aquest illenc desgraciat vol fer-li companyia a la dama. Uf, dama, potser és massa. M’agradava, però dama... —Amb altre gest estudiat, afegí—: Mateu-lo. I si ha de patir, què hi farem!
La bogeria es va apoderar d’en Guixer. Sense donar-los temps a reaccionar, va córrer cap el romà. Sí, moriria, però el maleït ho faria amb ell. Pel penya-segat, els dos.
Els braços d’en Guixer es varen aferrar a la cintura romana, prima, però molt més musculosa del que li hagués pogut semblar. Amb l’empenta, varen arribar fins el tallat. Però en aquell moment una mà el va agafar pel mant que mig penjava, rebassant-se’l d’una volada, alhora que el cos prim del general se li esmunyia d’entre les mans. No t’aturis ara, Guixer, no et pots aturar. Alena estimada, dóna’m forces!
I va saltar al buit, sol i desesperat. El mar blau; només veia el mar.

Un figueral va returar la caiguda, i un altre encara més. Semblava que tots els matollars del port el volien emparar. Potser la Mere encara tenia coses a dir en aquella terra. O era s’estimada, que l’havia escoltat. Amb un fort cop a les costelles va aterrar damunt d’un munt de xarxes a l’entrada d’una balma. No podia respirar, però era viu. Tot era negre, ara. Però era viu. On era el blau del mar?
—Alena, no em deixis ara.
“Ja et vaig dir que mai no ho faria, estimat meu. Córrer, fuig! I recorda el blau.”

Sí, ara en Guixer ho tenia clar. Retornaria a ponent i desapareixeria per sempre, perdut rere l’immens mar que el cridava. On fos que anés, s’estimada l’acompanyaria.

ESTÍMULS DE CA NOSTRE

Publicat a S'Ull de Sol, nombre de Gener 2009

No fa gaire vaig tornar a Menorca per passar-hi unes de les vacances esmicolades que omplen el meu calendari de descans. Era principis d’octubre i anava decidit a recórrer certs llocs que no coneixia, què encara n’hi han d’aquests, per sort; necessitava fer-ho per afegir-los com a marc de qualcún dels meus escrits.
Baixant de l’avió pels moderns “fingers” del remodelat aeroport, quan encara era matinada fosca, no hagués pogut dir si aquella era l’illa que tant estim o el caprici d’un pilot esbojarrat ens havia endut fins a qualsevol aeròdrom triat a l’atzar per la seva bojeria. Res semblava diferenciar-lo de qualsevol altre de mides semblants: mateixos “fingers”, mateixes sales, hostesses uniformades. Però no; tot d’una van sorgir els fets diferenciadors: anuncis de formatges i avarques, de magnífics xalets en idíl•liques cales, imatges de recuperats forts anglesos i, per suposat, reproduccions de les taules més conegudes. Definitivament, no havíem errat destí, ni jo ni el pilot. Millor.
Tal vegada pensareu que, amb aquest inici, és complicat saber on vull anar. I no vos falta raó. I és que jo moltes vegades m’ho dic: on vols anar a parar, Pep? On t’empeny tot el que escrius? Però per sort, sempre hi ha resposta, i bonibé sol ser sempre la mateixa. Tots volem trobar-nos millor, més segurs, més feliços, reconfortats amb l’entorn i amb noltros mateixos. I jo, per suposat, no som cap excepció. Sempre vull anar on millor me trob. I on podria estar millor que a ca nostre, entre els meus, i rodejat d’allò que més estim? Ben cert que hi han altres coses importants, les que t’omplen el cada dia, siguis on siguis. Però on el meu esperit es reconforta, on fins i tot la meva creativitat (si és que tenc d’açò) s’exalta, és a Menorca, entre els meus i rodejat dels meus paisatges i de les meves vivències.

L’altre dia, durant una de les estimulants classes de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a les que acudeixo per aconseguir escriure qualque cosa que es pugui llegir amb certes garanties de que el lector hi vulgui tornar, ens rallaven dels estímuls com a punt de partida de la creació narrativa. Com exercici, ens feien llistar aquells que més ens inspiraven, els que ens aportaven més sensacions o que més ens havien sobtat, colpit o despertat la nostre curiositat. Majoritàriament, la gent rallava del que havia vist al metro, gents, situacions; d’individus estranys amb els que s’havien creuat a les Rambles; de sorolls d’hospital, de la renou del tràfec, del desassossec d’una trucada inesperada o del vol dels coloms a la plaça Catalunya.
I jo me’ls mirava estranyat, pensat que tal vegada l’exercici, tal i com jo l’havia fet, era totalment erroni. Perquè tots els estímuls que se’m van ocórrer, tot els que vaig pensar que em podia inspirar, tot van ser de Menorca, de l’actual i de la passada, de la real i de la imaginada, de la meva i de la dels meus. Paisatges, sorolls, aromes, records, i, fins i tot, somnis i realitats, fantasies infantils i certeses adultes. També coses molt més concretes, com fotos antigues, de les que ja vos n’he rallat qualque vegada, papers abandonats a la foscor del fons d’un baül, o la llum difuminada que s’escola entre les fulles de la figuera que cobreix l’entrada del pou de na Patarrà.

Ara podeu entendre perquè arribava tant entusiasmat a passar els meus dies de repòs. Perquè esperava ampliar aquest ventall de sensacions estimulants amb recons que només coneixia de nom o per les imatges d’articles i llibres; volia recollir què em feien sentir aquelles pedres antigues i, a la vegada, tant noves per jo. Tenia necessitat, i encara la tenc cada dia, d’ampliar aquest vano d’estímuls, aquest ram d’imatges i sentiments que conformen la base de les quatre lletres que, de tant en quant, se m’acudeix d’escriure.
I vaig anar al Caparrot de Forma i la seva murada que tanca el cap, i vaig entrar a les violentades coves de la seva extensa necròpolis (fins quan sempre el mateix, pintades i porqueria omplint qualsevol cova antiga?); per casualitat vaig visitar el petit poblat de Binisafullet, i em va encantar el recolliment, la neteja i el sorprenent benestar que s’hi respira; vaig recórrer l’extens erm ressec que du fins Cala Be, veïna de Punta Nati, entre gegantins ponts de bestiar i sortejant un sens nombre d’estranys ferros rovellats clavats al terra de dos en dos (per a què?, no deixava de demanar-me); i vaig admirar les murades ofegades per la vegetació del poblat de Torre Llafuda (o Torrellafuda, idò ho vist escrit de les dues maneres), farcides d’accessos misteriosos i cantonades ombrívoles i captivadores, amb un recinte de taula de complicada definició per un simple afeccionat com jo, i un talaiot amb les vistes més magnífiques que mai record, idò des de dalt es veuen des dels penyals vermells que tanquen Algairens a sa Punta Rotja, fins les muntanyes mallorquines; des de les taulades de Ciutadella i els seus camps i pedregars septentrionals, fins als turons de la Menorca central, amb Santa Àgueda i s’Enclusa en primer terme, i amb el Toro a l’horitzó més llunyà.
Ses nostres Roques Llises i na Comerma de sa Garita van ser altres del llocs triats. I realment em falten paraules per explicar què vaig sentir enfront d’aquella successió de columnes i llosses encadenades que omplen una de les construccions talaiòtiques més estranyes, malauradament encara inexcavades, que hi ha a Menorca. Hi queden tantes coses per fer, per excavar, per saber! I aprofitant la proximitat, no vaig poder resistir la temptació de fer un cop d’ull a les noves troballes de sa Torre d’en Galmés, amb l’espectacular cercle de Cartailhac i les seves estructures immenses, ara ben visibles.
Voleu res més estimulant?

I vaig tornar a recórrer el “finguer” i vaig sentir de nou la veu automatitzada de l’hostessa. I encara que no vaig poder evitar l’esgarrifança i la buidor que sempre em produeix anar-me’n, al manco ho feia ple de noves sensacions, de nous estímuls; els necessaris per fer mil i un nous exercicis a l’escola, per escriure deu mil noves narracions; a cap i a la fi, per sobreviure de nou enfora del que estim.
Sí, no hi havia dubte, el pilot no s’havia errat i m’havia dut a la meva Menorca.

EL JURAMENT

Port de Llevant (Magonna). 123 a.C. (Port de Maó).

Les planures ponentines, farcides de camps amb solcs traçats amb dretura i que sempre lluïen tan ben conreats, no feia gaire que havien vist partir un Guixer ple de força i ganes de complir el seu comès. Però, què hi quedava ara d’aquell jove animós? Per quina esquerda se li havien escolat les ànsies? Les espigues encara verdejaven als camps que restaven serens, però el jove que partí de Lacese, feia poc més menys d’un mes, no tan sols havia granat, sinó que les seves llavors jeien escampades per un terra eixut, i els corbs rebassaven els darrers bris de la seva existència triste. Perquè en Guixer se sentia buit, sense esma per arrastrar el peus i apropar-se al reconeixement del fracàs.
Grans llàgrimes baixaven descontrolades per les galtes brutes d’en Guixer. I allà, entre el desgavell d’un rostre mal barbat, es confonien amb una suor angoixant, fruit de la calor d’uns dies estranyament sufocants. Perquè l’estiu just començava i no ho havia de ser aquella època de calors. Semblava, però, que la natura, fins i tot aquella Mare que sempre havia fet costat als illencs, els hi hagués tombat l’esquena. I el seu fill, en Guixer, amarat de suor i cruixit fins a morir, just podia caminar, desmaiat. I entre esglai i esglai, se demanava, una i altre vegada, perquè tot havia anat tan malament, perquè fins i tot n’Alena estimada l’havia abandonat. Era possible, això? Perquè no li responia s’estimada? On ets, Alena? Perquè no em ralles?
A Port de Llevant, després de que na Keta fes l’últim alè als seus braços, tot se li havia torçat. De na Daínia, ni rastre, i a ell no l’havien enxampat per busques, o pot ser perquè els vells déus illencs encara hi tenien qualque cosa a dir en aquella terra subjugada; en tot cas, en Guixer no sabia ni què pensar.
El cert és que, després de deixar els tancats pudents de la colàrsega, enfonsat en la misèria d’haver perdut altre ànima estimada (Alena, on eres quan t’havia de menester?), en Guixer va ser incapaç d’afrontar cap més repte. S’adonà que necessitava recuperar l’esperit, acomodar-se interiorment per poder assolir, al manco, l’última part de la tasca encomanada: recuperar na Daínia o, si més no, saber-ne què s’havia fet d’ella.
Abatut, en Guixer se refugià entre els canyissars espessos que envoltaven la colàrsega, el cul del port, rodejat de basses estancades que s’estenien des del barranc proper fins l’inici dels salobrars. Aquell espai, en aparença erm, era, però, ple de vida. Fou així com els aucells de tota mena, les tortugues de torrent, les garses majestuoses i els tímids martinets, l’acolliren amb la mateixa blanesa que una mare amoïnada bressola l’infant malalt.
Poc a poc, la remor de l’oratge entre les canyes i l’enrenou de la vida que bullia, el feren esclatar en gemecs i plors. I en Guixer va trencar a cridar, amb totes les seves forces, abocant-se en deslliurar-se de la enorme ràbia continguda, fregant-se les mans i la cara amb fang negrós i fètid per eliminar del regust de sang amarga del centurió degollat. Perquè si abans d’arribar a Port de Llevant havia odiat als romans, ara aquell sentiment en ultrapassava qualsevol altre que hagués pogut somniar sentir mai. L’odi era el seu únic motiu per viure.
Sense saber quanta estona va romandre esfondrat, en Guixer s’endinsà en el bassal que l’acollia, reposant la galta humitejada pel plor sobre les jonqueres punxegudes, que, indiferents del mal que provocaven, l’hi abrasaren la pell fins a sagnar.
Va ser llavors quan, altre vegada, com tantes des que havia deixat en Balari a ponent, en Guixer va fer una nova promesa. Et trobaré, Daínia. Et trobaré; i ho faré per tu, per desfer l’angoixa d’en Balari, per venjar-me de tots aquests desgraciats i, sobre tot, per n’Alena estimada i per la pobre i desgraciada Keta. I si no et trobo, si no puc aconseguir retornar-te als braços del teu estimat, que els peus mai més no em caminin i que la terra on vaig néixer em rebutgi com un empestat.
I de cop, el canyissar s’omplí de silenci, i els granots deixaren de croar; les tortugues aixecaren el cap per mirar-se’l i un rasclet amagat sortí del desgavell del canyar per mostrar un esguard angoixat. Tota la vida que l’envoltava s’havia estancat per contemplar-lo, per unir-se al patiment obsessionat d’aquell homo brut i desmanegat.
Per fi, eixugant-se la cara amb les mans brutes, en Guixer s’aixecà, i el cap embullat li sobrepassava l’alçada del jonquerar. Girant-se cap el penyal blanc que cloïa el barranc i ja amb el cor més encalmat, decidí que ara o mai. Trobaria forces per pujar fins els casats, s’aproparia al castell del romà i s’hi enfrontaria fins aconseguir el que desitjava. O morir.

PRESAGIS I ANTÍDOTS

Un forat fosc, inaccessible, amagat rere els ufanosos testos de fulles de trau; el soterrani, un obscur enfony, oblidat però omnipresent. I jo, un fiet de just tres anys, en tenia por, una por indescriptible. Por d’imaginar què hi havia rere d’aquella negror, por de pensar quin monstre podria sorgir ferotge d’aquell cau per crear ves a saber quina destrossa a l’ordre establert de la meva curta vida.
Va ser la meva primera por. I va ser una por irreal, induïda, creada per la prohibició materna, contagiada per la por adulta d’uns pares protectors envers del seu fillet més petit, el més inconscient i influïble. Va ser tot un presagi.

Potser els psicòlegs ens dirien que la saviesa de la ment infantil crea antídots propis a les incomoditats emocionals. I jo, no sé si empès per aquesta necessitat d’encalmar el neguit de la foscor o perquè tenia que ser així, vaig trobar la seguretat, pot ser fins i tot la calma, a la falda de s’àvia Consuelo, servat durant el seu darrer estiu d’Alcaufar, quan ma mare ens treia ambdós a la fresca dels pins a passar la tarda. Aquella sensació de benestar, de calidesa, de companyia entranyable, es veia reforçada pel vol silent de la gavina d’antany i per la remor bressoladora del vent entre les branques. I s’àvia i net callàvem, i somrèiem, i ens reconfortàvem en silenci de les nostres pors. Jo a la negror desconeguda; s’àvia potser del què hi haurà més enllà. Silenci i benestar, solitud i regeneració. Potser altre presagi.

I així, any rere any, vivència rere vivència, els presagis es compliren i els sentiments contraposats donaren equilibri a ma vida. Per cada soterrani prohibit, una falda amorosa; per cada pou fosc, la claror escolant-se entre fulles de figuera; per cada moment de tràfec insuportable, un Turandot sublim; per cada quequeig, una paraula fluida; per cada mes a ciutat, un dia a Na Macaret; per cada escull negre, una troballa; per cada decepció emocional, uns ulls blaus; i per a la desesperació, l’escriptura.

Religió, història i cultura

L’altre dia, xafardejant pels moviments del meu blog Honderos, creat amb l’excusa del naixement de la primera entrega de la novel•la i que ara s’ha convertit en el cau d’altres relats històrics i més cosetes que se m’acudeixen, vaig trobar una curiosa referència. Em va fer molta gràcia, i per açò la vull comentar.
Buscant a “com hi arriben els que et visiten” (pura curiositat) vaig trobar blog de caire religiós, fet des de Menorca (en concret, em va semblar que els responsables tenien seu a Ferreries). Havien traduït (molt bé, per cert,) part del primer capítol d’Honderos i, usant-lo com a introducció, n’havien fet una reflexió religiosa. Res a dir.
Deixant de banda si compartesc o no el fons de la reflexió, i de si estic d’acord amb la religió com a forma d’entendre la vida, em va omplir de satisfacció (ara just semblo el rei, amb açò de “l’alegria i satisfacció”) el veure que aquells paràgrafs, escrits amb tota la intenció del món, val a dir-ho, havien transmès just el que pretenien. Així, idò, què més pot demanar un escriptor que veure que el lector rep el que ell té la intenció d’expressar?
Els pensaments d’en Bàlash davant del santuari de Balariash, quan abans de retirar-se a descansar dona gràcies a la deessa mare per tot el que els hi ha permet gaudir i viure, volien refermar un sentiment que, des de sempre, ha estat present en qualsevol civilització. Fins i tot ara, com ho demostra el fet de que les seves paraules hagin pogut ser emprades com a introducció per un pensament cristià.
Com dic, no estic en contra de que s’hagin emprat, ben al contrari, diria que n’estic orgullós. Jo som dels que pens que al llarg de la història de les civilitzacions, la religió, el sentit espiritual de la vida, ha estat factor clau pel desenvolupament, per a que siguin el que ara son. Amb tot lo bo i tot lo dolent, es clar. Cert és que en nom de la religió s’ha fet moltes barbaritats, i que encara se’n fan (pensem en els integrismes i en la munió de sectes nefastes que roden pel món), però qualque cosa hi ha a la ment humana que fa que tots els pobles hi hagin passat per la religió, en un moment o altre de la seva història. Pot ser el grau de involucració de la religió com a eina de control de masses és un indicador del nivell de civilització de la societat. Però ara m’estic desviant i tocant temes filosòfics que s’escapen del meu enteniment. Que hi rallin altres d’aquestes coses.

Quina era la religió d’en Bàlash? Realment era la de la novel•la? Podria assemblar-se? Sempre s’ha rallat de la funció dels santuaris menorquins, del perquè de l’originalitat de les seves taules. Eren altars pels sacrificis? Eren símbols o representacions dels déus? Què eren realment? Qui ens ho pot dir? Pe desgracia no en sabem res, ni ho sabrem mai, perquè els registres arqueo-històrics que van apareixent no ens ho aclareixen. Ara, de vegades podria semblar que son simples suports estructurals (pensem en les noves excavacions del cercle Cartailhac). I ja no vull rallar de les hipòtesis diferents, rebutjades pels arqueòlegs “oficialistes”, les que rallen de la simbologia astral de les taules. D’açò, ni rallar-ne. De fet, jo tampoc hi crec massa.
De totes maneres, em nego a que les taules, el centre dels santuaris menorquins, únics en tota la mediterrània, malgrat les semblances amb altres d’illes germanes (Mallorca, Còrsega, Malta i altres), fossin mers útils estructurals. Si pensés açò, crec que s’esfondraria bona part del romanticisme que les envolta. Preferesc pensar que la funció religiosa és evident, i confirmada per les excavacions recents i passades, per les troballes de sacrificis rituals d’animals joves i la presència de focs cerimonials de llarga durada. Però, a quins déus es feien aquest sacrificis? Com s’estructurava el panteó dels menorquins talaiòtics?
Podríem fer mil hipòtesis, però a jo, la que més m’agrada (versió lliure, és clar) és la que reflex a Honderos: una dualitat divina, encarnada per la deessa mare (la Mare, així, senzill), creadora de vida, la terra; i altre deïtat masculina que simbolitzaria la força (i així l’anomen, la Força). El que no pretenia era personificar-los amb noms complicats, encara que vaig caure en la temptació de “punificar-los”, assimilant-los a la Tanuis i al Melkart cartaginesos. He volgut que aquestes deïtats fossin el reflexa de la iconografia religiosa del països que envoltaven als talaiòtics, tenint en compte les evidents originalitats ocasionades per la insularitat (pensem, per exemple, que en biologia, aquest fet dona lloc als endemismes dels que tant ens enorgullim a Balears en general i a Menorca en particular). Pens que difícilment podia ser d’altre manera.
Ben pensat, perquè havien de ser tan diferents els talaiòtics? Un poc sí, perquè si no, no tindrien raó de ser les taules. Però, tant com per imaginar-nos déus diferents? Me costa arribar a pensar-ho. I com a prova tenim les icinogràfies dels bous i dels déus guerrers, a més de les evidencies arqueològiques ja esmentades.
En fi, que encara que no som especialista de res i rall de moltes coses sense tenir prou coneixements, me semblaria evident que el menorquins de llavors tinguessin un component espiritual fort, tant com el poguessin tenir els seus veïns d’altres cultures, i que açò deuria marcar tota la seva vida, la quotidiana i la del més enllà.

I per tornar al principi, al fet de que una cita d’en Bàlash serveixi per il·lustrar un comentari catòlic. Repetesc el que ja he dit perquè no en quedi cap dubte: lectors, podeu emprar qualsevol part de la meva obra per reforçar les vostre idees. Fins i tot, empreu-les per anar en contra del que vulgueu, en contra meu si voleu. Empreu en Bàlash com a argument, raoneu amb la innocència d’en Balèrish. Açò voldrà dir que m’heu llegit i que no vos ha estat indiferent.
La cultura també és això: interacció entre els que la generen i els que la consumeixen. I per jo, la cultura és la millor religió.

ESCULLS

Trenca l’alba rere les illes d’Addaia. El globus rogenc que just es mostra encén la matinada invocant una simfonia de colors que inunda roques i redosses, costers ressecs i mars obertes. Els penyals sobtadament s’encenen en flames i les ones, encara adormides, desprenen pampallugues tot delatant zones encalmades i fragments de mar arrissada ves a saber per quina raó estranya. I sempre a l’ombra, amagats rere l’eterna protecció dels illots paternals, es mantenen indiferents els foscos esculls de Na Carbó.
Masses coses han vist aquests penyots per esvarar-se per una nova albada, per molt acolorida i triomfant que ens pugui semblar als que la mirem d’enfora. Antics vaixells destrossats en lluita contra un mar enfurismat i valent. Punt de trobada del més bàsic intercanvi comercial, del que ara només en resten breus testimonis trencats de terrissa ebussitana. Cau de sargantanes negres i úniques que pasturen entre fonoll marí i halofil•les resseques; de descomunals caragolins que omplen les basses de tempesta; i de crancs peluts, el quals es defensen de l’encalçament de mans al•lotines, inconscients i joganeres.
I la tèquina, bot de mar plana i poc fonda, amb la que remant amb la poca força dels nostres minsos anys, buscàvem els macars de Na Carbó com destí llunyà d’aventures de fillets amb ànsies marineres; amb les oïdes plenes d’històries fabuloses, de n’Odiseu i el cíclop Polifem, esperant trobar en l’arena de l'escull la petjada perduda que delatés el pas de l’heroi.
Allà, entre berenetes de pa amb sobrassada i cocs de carnixua, collíem cornets de roca i cercàvem nacres enclavades. I de vegades, nedant nedant, els dies en que la valentia es sobreposava a la habitual prudència, arribàvem fins el llisser de tramuntana on emergeixen els esculls negres, a la recerca dels secrets més amagats. Perquè és allà on hi ha el vaixell enfonsat, mut testimoni d’èpoques antigues, i que noltros, al•lots inconscients, cercàvem fins trobar àmfores senceres solidificades amb la roca mare. I ens submergíem per tocar-les, provant fins i tot d’agafar-ne trossos, aliens a l’espoli del en podíem ser responsables.
I em pregunto si, per ventura, aquell vaixell perdut, víctima de la més tremenda tramuntana, era germà d’aquell altre de la punta de Montgofre, on les cales es barallen per l’espigó negrós, fins que aquest, avergonyit en front la blancor del seu veí, el Cap Gros, s’amaga sota les aigües esvolotades pel xaloc.
I mentre hi arribem, motor engegat i proa al llevant, se’m mostren dalt del penya-segat les boques fosques de les balmes, enfonys de marès desfet, refugi d’anys i gents oblidades. La Cova dels Ossos, on de joves remenàvem per trobar-hi fragments de bronze verdós. I al costat, bessona però tan diferent, la Cova dels Soldats, trist forat on es guarien el desgraciats que durant la nostre guerra vigilaven els "blocaos" de tramuntana, guaita d’invasions utòpiques, llocs de fam descomunal.
Però quan som sota el penya-segat, una gavina mediterrània, d’aquelles de bec fi i vermell, gràcil i estilitzada, aixeca el vol molesta per la nostre intrèpida invasió de la seva zona d’exclusivitat reproductiva. Aquell vol excels, net i sense entrebancs, de moviments dolços i gairebé invisibles, em tranquil•litza l’esperit atrafegat que encara remuga pels passats dies de vida ciutadana, fent-me oblidar, així, altres esculls més mundans i menys poètics, aquells que hem de sortejar destres, no sigui que el vaixell del cada dia es destrossi amb les punxes esmolades del rocam més amagat.
I és llavors, quan relaxat i en pau amb el món, tot fa un tomb inesperat. Perquè aquella gavina cridanera em porta mesos enrere, quan saludava el mati enrederit de les terres del ponent més ponentí, a les magnífiques ries gallegues, on gaudia del poble amb el nom més màgic mai sentit: Porto do Son, el poble dels sons. Remors dolços i tranquils. Matinades adormides i sorolls de barques sortint a la mar brava de l’Atlàntic més ferotge. Poble dominat per les marees, tan desconegudes per noltros, mediterranis de cor i naixement, d’esperit bressolat pel nostre càlid mar interior.
Un mati en que enyorava les meves albades menorquines, just davant del finestral de la ria, talaia de dones marineres que esperen amb mirada plorosa la improbable arribada del marit perdut, veig sorgir l’ombra d’un escull amagat, roques vergonyoses, que només es mostren quan la marea és més baixa i no res es pot amagar.
I vet aquí que, sense que potser hi tingui res a veure, se m’acudeix que tal volta en aquelles roques cèltiques, cau de meigues antigues i farcides de conjurs de nits d’ànimes, tal vegada també hi perillaren antics vaixells salpats de terres estranyes, intrèpids navegants a la recerca de noves costes on mercadejar, passat engolit per la foscor més freda de l’oblid.
I qui sap si en aquells mateixos esculls submergits, o potser en altres companys de negror profunda, també hi romanen àmfores com les meves, germanes de les que dormen per sempre sota les càlides aigües de Na Carbó, al centre de la meva badia encesa pels colors de l’albada mediterrània, tan llunyana i alhora tan pròxima a totes les albades del món.

LA DECISIÓ D'EN GUIXER

Port de Llevant. Any 123 a.c. (Maó).


En Guixer estava desesperat. Perquè tot allò? Per a què tant patir? Què en trauria d’aquell martiri? I no trobava respostes; estava perdut, sol de nou, envoltat per les tenebres de la incertesa.

Després de deixar enrere la cabana del penya-segat, amb el cos del centurió Quint Arpini dessagnant-se amb el coll obert de banda a banda, en Guixer es va sentir desorientat. Mentre havia tingut aquell romà menyspreable al davant, l’ànim se li havia mantingut ferm, alt, amb totes les ganes de lluitar intactes, fresques i deixondadores com la nit que ara l’envoltava; és sentia capaç de remenar-ho tot per trobar na Daínia. Però de cop, el món se li havia caigut al damunt.
Seguint un impuls mal d’explicar, ses passes cauteloses l’estaven duent a la colàrsega, al tancat del presos; i és que la promesa feta a na Keta li pesava tant com les enormes pedres centrals del més gran santuari. I mentre feia camí, esmunyint-se de mata en mata i de rocam en rocam, en Guixer s’anava adonant del què havia fet. Havia mort un centurió, i no un qualsevol; aquell Quint era el de la guàrdia, el cap del vigilants del tancat. Just sortís el sol, la seva absència no passaria desapercebuda. Així, idò, d’aqui no res tothom el cercaria; tot d’una els tindria a sobre.
De fet, en aquell moment, amagat vora el penyal de marès, amb el polsim de roca desfeta caient-li des de dalt com si fos una feble nevada i a redossa d’un matoll d’aladern, en Guixer meditava. El més bo de fer, es deia, seria deixar-me de sentimentalismes i pujar a la ciutat, oblidar-me de promeses fetes en moments de debilitat i dedicar-me a la tasca a la que m’obliga la fidelitat al cap.
Però per molt que s’intentés convèncer, en aquells moments dubtava, i molt. Com sempre que se trobava davant d’una decisió compromesa, se li apareixia la imatge de n’Alena. I sense adonar-se, començava a rallar-hi. Què faig, Alena? Ja sé que és ta germana, i que te l’estimaves molt. Jo també me l’estim, què et penses? És ma família! Però, com m’ho faré per cercar na Daínia si tenc que anar estirant-la? Està molt dèbil, Alena, bonibé ni pot caminar. Com vols que me segueixi el pas?
I després en Guixer escoltava, atent però alhora atemorit, esperant una resposta que no arribava. No tenia clar què li provocava més ànsia, si esperar la veu d’alarma i que tota la guàrdia sortís a cercar-lo o l’anhel per la veu de n’Alena. La necessitava aquella veu, per tranquil•litzar-se, per a que li aconsellés què fer.
Aquí, els guàrdies me trobaran amb facilitat, es deia; massa prop de la maleïda cabana, i només amb el miserable refugi del penyal, la foscor i l’aladern. Així, idò, decidí que tenia que moure’s, cap a munt o cap avall, però era urgent fer-ho. Ara és el moment; ralla’m, Alena. Diguem què faig; no ens sobra temps.
Dalt del penyal i per l’esquena, li ululà un mussol solitari; un de petit, d’aquells que es confonen amb les branques nuoses i que no els veus fins que no els sents. Quanta estona feia que l’aucell observava al jove atemorit?
Espantat, en Guixer es girà de cop per intentar esbrinar què era i d’on venia l’inesperat renou. Però el mussol no feu esment de prendre el vol, ni tampoc semblà que s’atemoria per la proximitat del intrús.
Va ser llavors, quan en Guixer sentí que aquells dos enormes ulls, plens de llum i de vida, se li clavaven a l’ànima. I pensà que només podia ser n’Alena, encarnada en l’animal; perquè aquella pau, aquella tranquil•litat que se li estava instal•lant al cor, tan sols podia crear-li s’estimada. Alena, ets tu? Perquè no em deies res? On eres? Perquè t’amagaves?
El mussol girà el cap d’aquella manera que només ells ho saben fer, com si li faci tota la volta. No, Alena, no deixis de mirar-me; queda’t. I aquella mirada inquietant se fitxà de nou al jove, tan profundament que li provocà alhora un estrany desassossec. I en Guixer pensà, i si no és n’Alena, i és l’esperit del romà que cerca venjança?
Negant-se, però, a pensar que la pau que primer havia sentit l’hagués provocat un esperit venjatiu, en Guixer tornà a dirigir-se a n’Alena. Perquè no em vols dir res, Alena estimada?
I llavors, de cop, els sentits se li aclariren, i l’escoltà clarament. L’udol es convertí en paraules i, aquestes, prengueren sentit. Sí, era n’Alena. Com ho havia pogut dubtar?
Saps de mai t’oblidaré, estimat Guixer; no ho faig ni ho faré. Era ta dona en vida i encara ho som. Sempre ho seré. Però no pots esperar que, cada vegada que dubtes, et digui què has fer. Deixa’t endur pel cor; fes el que et mani. I no contis amb que és ma germana, pensa que és qualsevol. Fos qui fos, tindries en compte el que li vas prometre? Podries tancar els ulls amb pau la resta de ta vida si, al manco, no l’anessis a veure i li expliquessis perquè no la pots alliberar? Series capaç de deixar morir una esperança? Guixer estimat, decideixis el que decideixis, quan li expliquis, ella t’entendrà. Recorda’t que és ma germana i, com feia jo, buscarà el fons de les teves raons, i el trobarà. Sé com ets, Guixer; som ta dona i ningú et coneix millor que jo. Sé que faràs el que has de fer. I jo sempre t’estimaré, per açò i per tot.
I el mussol emprengué el vol; un vol pausat, silenciós, que se’l endugué fins la foscor del barranc. I en Guixer altre vegada quedà sol. Però ara amb un somriure que l’il•luminava el rostre. Perquè n’Alena li havia rallat! Seguia estimant-lo! No l’oblidava! I podia haver-hi res més important que allò?
Com havia fet sempre i com no deixaria mai de fer, seguiria el consell de s’estimada. Què li deia el cor? És clar, com ho havia pogut dubtar? Aniria fins el tancat, buscaria na Keta i l’alliberaria. Després, qualsevol cosa podia passar.

Sabia com arribar-hi sense que ningú s’adonés; fins i tort tenia clar on cercar les claus de les cadenes. Per açò, no li va ser complicat esmunyir-se sota la tanca com la nit anterior per arribar on era el manat de ferros; penjaven a la garita del vigilant. Havia decidit que si tenia que matar de nou, ho faria; què més li donava després del centurió.
Com s’imaginava, el guardià dormia com un a nadó, segurament confiant en què ningú podia arribar fins el cor del poder romà sense cridar l’atenció. Se sentien segurs a la nova capital, els maleïts invasors. Però aquella seguretat li costaria la vida al desgraciat. La mateixa fulla esmolada que havia vessat la sang d’en Quint, esquinçà la carn d’aquell coll com si fos de sèu, i la sang fosca regalimà per la mà d’en Guixer, calenta, enganxosa i repugnant.
El manat de claus, grans i rovellades, penjaven vora la banqueta on seia el mort. Amb molta cura, les agafà maldant que no fessin renou. Els companys del dormilega dessagnat tal vegada no ho eren tant i, qui sap, potser estaven més alerta.
Després tot va ser fàcil, i trobar na Keta ni li va costà gens. L’al•lota jeia on l’havia deixat, en la mateixa postura, com si no hagués passat un dia des de llavors. Les mans enlairades li sagnaven pels braons engrillonats, i el cap cot i tombat a l’esquerra amagava la cara rere els cabells llargs, extremadament bruts i esvalotats.
Encara és fermada; açò vol dir que és viva, se digué en Guixer alhora que la tocava amb cura. Sí, està calenta; és viva.
—Keta, desperta. Keta. Som en Guixer, desperta.
El cap de la jove just es mogué per mostrar uns ulls mig tancats. Cercles moradencs els envoltaven com a mostra de que, també aquell dia, havia patit els maltractaments dels captors; malauradament qualcú s’havia divertit amb ella.
En Guixer maleí de nou als romans, però no se permeté mostrar els sentiments; no volia que na Keta s’adonés de la llàstima que li feia el seu aspecte.
—Guixer —mormolà per fi l’al•lota, fent evident tot el que patia—. Ja no t’esperava. Pensava que te n’havies oblidat.
—Mai, Keta. Saps que sempre he complert les promeses. Ara, t’amollaré i vindràs amb jo.
—Guixer, no podré. No veus com estic? Ahir altre vegada; no sé quants eren. No puc més.
—Vindràs, i tant que vindràs. No et pens deixar en mans d’aquests maleïts.
—Saps perquè encara estic viva, Guixer?
La mirada del jove va ser tan interrogant que, malgrat el dolor, la presonera mostrà un somriure dolç, que, a en Guixer, li va recordar dolorosament el de l’Alena.
—Ma germana m’ho ha dit; espera’l i després fes el que vulguis, m’ha dit.
—I a jo m’ha dit que fes el que me digués el cor. I açò estic fent —respongué en Guixer, alhora que, sense perdre temps, començava a deslliurar-la, tot provant les claus fins a trobar la bona—. El cor m’ha dut fins a tu. I ara, marxarem junts; per noltros i per n’Alena.
—Sí, per n’Alena. —I na Keta inspirà profundament abans d’afegir—: Gràcies, Guixer, però ja és tard. —I el cap li tombà endavant, i els cabells tornaren a cobrir sa mirada dolorida.
Perquè na Keta havia mort, consolada, per fi. I en Guixer començà a plorar, de nou desesperat.