LA PROVA DE LLANÇAMENT - El segón llançament d'en Bàlash

Tot era llest pel segon llançament. Els acòlits corrien amunt i avall, re-posaven els còssils romputs i estenien cordills amb nusos mesurats per as-segurar que la distància era exacta. Mentrestant, jo frissava perquè aca-bessin, aquells homes. Ara, que tenia per mà les condicions del vent, era millor llançar ràpid abans que no canviessin. Però, què hi farem! L’únic que podia fer era intentar concentrar-me en el blanc i oblidar-me de tota la resta.

   El vent s’enfortia per moments mentre em copejava la cara. Jo maldava per no enfrontar-lo, no fos que el llagrimeig que sol provoca la ventada m’emboirés l’encert. I les busques..., açò sí que seria definitiu. En Hàntish sempre ens ho deia: els ulls són la vostre vida, ells us garanteixen l’encert; protegiu-los sempre. Sense els ulls lliures de destorbs, mai no sabreu on és el vostre blanc. I jo, com sempre, obeïa el mestre sense adonar-me, de tant acostumat com estava a fer-ho; potser com aquelles aus que cada any tor-nen sense que ningú els mostri el camí, per instint. Potser sí que elles són aus i jo foner, però el nostre instint se sembla.

   Per fi, els càntirs reposaven sobre els pals, però ara la distància s’havia incrementat fins a tres-cents cinquanta peus. Si bé encara no era excessi-va, la ventada començava a fer-la temible. En condicions normals, sense gaire vent, jo mai l’esguerraria, aquell blanc, i a bon segur que tampoc ho faria cap dels que esperàvem per llançar. Però, ara...

   La senyal de l’oficiant va ser la mateixa. I jo, de nou, vaig estendre el braç dret per agafar punteria i equilibrar el cos. Per un moment, el brogit de la voleiada va dominar el fragor de la tempesta. Érem com un eixam d’abelles enfurismades després d’haver-les robat les bresques carregades de mel. Sense presa, vaig esperar a que les regolfades afluxeissin. I, quan vaig sentir un moment de repòs, vaig deixar anar el braç. La bala va volar recte, aliena a les sacsejades de la tramuntana. I la meva terrissa va volar esmicolada de nou, i jo vaig aixecar els braços. Havia encertat de nou.

   Tot d’una em vaig girar per veure què havien fet els meus companys. De la meva renglera, només tres havien fallat: un bàlar d’Atalash i dos nortenys. Però dels nurair, cap. Maleïts sian! No feien comptes errar mai, aquests?

   Dels bàlar només en quedàvem dos: en Tàbalash de Tàrbash, aquell al•lot tan callat, i jo. Ens acompanyaven tres nurair i un septentrional, n’Urkhus, el jovenot malcarat de Sannir. Sí, aquell resultat refermava que els del meu costat eren molt bons. Seria complicat, molt complicat, tal ve-gada més del que jo havia imaginat. Una cosa era evident: les eliminaci-ons massives de la primera ronda havien estat degudes al vent i, potser també, a un excès de confiança. Els que havíem aconseguit suprar-la, no-més podíem ser els millors, en encert i de cap. I és que, sens dubte, aquell dia feia falta qualque cosa més que punteria per guanyar.

   Una vegada vaig saber com anaven les coses pel meu costat, em vaig gi-rar cap els altres. Primer a la dreta, per veure en Kàstysh. Mira-te’l, en vaig dir, estira el cos per semblar més alt, tot orgullós per haver encertat. Ara que ho pens, cerc que, fins aquell moment, mai no l’havia vist errar mai, i no seria aquell dia en què comencés a fer-ho. Al seu costat, espatlla per espatlla, hi havia en Bàlisj, que també havia encertat. El posat del nu-rair, més que orgullós, era de desafiament, fins i tot més que abans. Mira-va a dreta i esquerra, i juraria que havia fet una passa endavant per a que tothom s’hi fixés. Aquesta vegada no es mirava a en Kàstysh; qui sap, potser havia decidit que, ignorant-lo, aconseguiria més que desafiant-lo. Els ulls del ponentí deien “qui vulgui guanyar, haurà de superar-me, i no li serà gens fàcil”. Per descomptat, en Bàlisj era el nostre contrincant prin-cipal. Ja ho havia demostrat al Turó.

   Amb alegria i amb sorpresa, perquè no dir-ho, prop d’ells vaig veure el rostre d’en Kàlish que rebentava de felicitat. No ho hagués dit mai... Sabia que era bo, en Kàlish, però aquell era el seu primer Festival i, amb un vent tan esfereïdor, ben pocs podien avançar: únicament el més experts o els millors.

   Però no era el meu cossí l’últim que havia encertat a la dreta; hi havia altres dos nurair i..., sí!, també n’Ashanir, just darrere d’un al•lotot ponen-tí. A veure si ara el cossí d’enfora es convertirà en adversari, em vaig dir. Semblava que, per fi, hi havia un foner de veres entre els nortenys. La sang semítica no havia estat cap obstacle perquè ho aconseguís. No l’havia tractat gaire, n’Ashanir, però les vegades que havíem rallat, m’havia caigut bé. Tenia una mirada franca, sense embuts ni cops ama-gats, que t’empenyia a confiar-hi. El nostre parentesc era prou evident: te-níem una fesomia semblant. Però, quan acabés de crèixer, n’Ashanir em passaria per ben bé d’un pam —en aquell moment ja ho feia de dos dits—. El que sí tenia que fer, i de forma urgent, era enfortir-se, eixemplar el pit i les caramuixes que tenia per braços.

   Per fi vaig dirigir la mirada al sector central. En aquell cantó la tramun-tana bufava gairebé d’esquena, pel que encertar era més fàcil. No em va estranyar comprovar que era on s’havien trencat més terrisses. En queda-ven deu: cinc bàlar i quatre nurair —bé!, almanco en aquell cantó els ha-víem superat—, amb l’afegitó d’un norteny que no coneixia. Ei, en Bó-rash, també havia passat ronda. I, mira, em vaig dir, cerca en Kàlish, i com riu quan s’adona de que també ha encertat.

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El primer llançament d'en Bàlash

Ullastre dominat per la tramuntana



La veu de l’oficiant em va retornar a la realitat:  

    —Foners, heu d’encertar al vostre blanc, i no cap altre. Encerteu o retireu-vos!

   Tot seguit, va enlairar el ram d’ullastre i el va deixar caure. El branquilló va caure tot bellugant-se, saccesat per la tramuntana que ens acompanyava. Quan toqués el terra llançaríem.



Grabat de Gaston Voullier sobre Menorca



   Jo, després d’ensumar el vent, vaig carregar la fona amb el primer còdol, la vaig voleiar només tres vegades —la distància no neccesitària més empenta— i la vaig deixar anar amb un gir de braó quan el ram va tocar en terra. El blanc, la terrissa del suport, es va esmicolar d’una volada. Ja tens el primer, Bàlash, em vaig dir. Ni vent ni res de res.

   Aquell encert m’havia relaxat. Ara, sentia el cos disposat a obeir-me. Per açò m’havien entrenat, per respondre en situacions complicades com les d’aquell dia, per encertar entremig de la ventada. Ben cert que la distància era curta, però havia vist massa foners destrossats per un excés de confiança. El mestre Hàntish sempre ens ho deia: “tots podem fallar, fins i tot els millors, si no ho fem com ho hem de fer”.

   I com per confirmar les paraules del mestre foner, em vaig adonar que dels trenta-sis de la meva filera, més de meitat havien esguerrat el blanc. Vaig mirar a un costat i a un altre per comprovar com havia anat en les altres bandes: els bàlar i els nurair havíem quedat igualats. Els nortenys, per contra, havien patit molt més els estralls del vent: a la meva filera només en quedaven un parell. No, no eren veritables foners, els nortenys, ni ho seran mai.

   Els crits de la gent, que ens mirava des de les plataformes, se sentien afeblits per la tramuntana. Els udols del vent i els gemecs ho dominaven tot. Gemecs de ràbia, de frustració, d’impotència; un poc de tot.

   —Els que heu errat, una pas enrere —va cridar l’oficiant principal per tal de fer-se sentir per damunt de l’escàndol que ens envoltava—. Retireu-vos del camp i torneu a ca vostra. Des d’ara mateix, dediqueu-vos a con-vertir-vos en foners de veres. Oblideu-vos de menjar, de dormir i practi-que; només així, i si la Mare ho vol, podreu esdevenir allò que ara hauríeu de ser. —La veu mostrava l’enorme menyspreu que sentia pels joves der-rotats. Tothom l’entenia, a l’oficiant: sou la vergonya del vostre poble, els deia. Abans de continuar, però, va fer un gest amb les mans—: Torneu quan sigueu veritables foners!

   Capcots i avergonyits, els derrotats varen deixar el camp. Mentre l’oficiant ens rallava, els acòlits havien recol•locat els blancs i els havien allunyat. I, jo, vaig aprofitar per fer un repàs de les fileres. Cercava mon germà, en Kàstysh. I el vaig veure, a la dreta, just al centre del camp més castigada pel vent. I al seu cantó només en quedaven nou! Emvaig dir que, si aquells nou havien aconseguit encertar malgrat el frot vent que els castigava, volia dir que aquells eren molt bons.

   Per descomptat, també hi havia en Bàlisj, el nurair. Des d’on jo era, prou enfora, vaig poder percébre l’esguard d’oi del nurair. En Bàlisj tenia les celles arrufades i els seus ulls estaven clavats en mon germà. En Kàstysh, però, no semblava gaire afectat per aquella mirada; somreia satisfet. Era com si li sentís dir: “espera i veuràs; ahir en vas veure un tros i avui ho veuràs tot”. Quin un, en Kàstysh!

   Al centre, el cantó que tenia més a prop, havien quedat vint foners. Amb alegria, vaig veure amb que hi eren en Kàlish i el meu cosí d’enfora, n’Ashanir de Sannir. Però, mira, en Gílmash se n’anava. Pobre! Res no li havia sortit bé, a aquell jovenot tot muscle i poc cervell. Bé, malgrat aquell fracàs, jo sabia que tenia l’embarc assegurat: s’ho havia guanyat l’any anterior, quan havia arribat a la final. De totes maneres, què li diria, el mestre Hàntish?

ELS HEROIS DE LES PRADERIES

Article publicat a S'Ull de Sol, juliol 2011

Les classes s’havien acabat. Els dies de sortir per la porta de l’hort, la de darrere, i anar fins l’escola amb una correguda, haurien d’esperar a que s’acabés un estiu que feia dies que festejava per tots els racons de l’illa. Tots els al•lots esclataven d’alegria, i ell també. Ell feia molt que somiava amb aquell dia.

   Sí, l’al•lot sabia que, des de llavors, potser podria dormir un parell d’hores més —si és que a ca seva allò era possible—, que aniria amb la bici i els amics fins Sa Bassa de St. Pere o s’Alzinar d’en Salord per jugar a fer casetes amb les branques somortes de pins i alzines, com aquella que havien fet l’any passat dalt d’una alzina revellida i plena de verdet. Segur que qualque dia s’aproparien al lloc d’es conco d’un dels amics i, l’amo, amb aquella cara de bon homo que posava, els deixaria que l’ajudessin a recollir les vaques i, amb un poc de sort, podrien manar la bístia quan anessin a recollir les garbes de sa tanca d’enfora. Com havien xalat, aquell dia! S’havien imaginat que eren els conductors d’una d’aquelles diligències del far-west , les de les pel•lícules que tant li agradaven a l’al•lot, i que una banda de pellroges els encalçava amb els seus cavalls de taques blanques i negres —de fet, eren les vaques que pasturaven a la tanca del costat, res més que açò—.

   Però ell, aquell al•lot, omplia el seu món de fantasies, d’històries, de mons imaginaris. A ell, però, no li feia falta sortir de ca seva per divertir-se; tenia un altre delit que no campar a l’ample pels camps torrats pel juliol de l’illa. A ca seva, al costat del soterrani, tenia “l’amagatall” —ell li deia així, però en aquell amagatall era on sa mare feia la bugada i cosia—. Allà, l’al•lot recreava uns mons imaginaris, uns mons que només eren seus. Sí, allà era on escampava el contingut d’aquell “tambor” de sabó caramull d’homenets de totes mides. I, quan ho feia, quan deixava anar aquella munió d’homes i d’animals, de casetes i tipis indígenes, de murades de fusta i saloons, l’al•lot es convertia en creador de vides, d’històries, de tragèdies, d’il•lusions; feia i desfeia segons el moment, segons l’ànim d’aquell dia.

   Aquelles figuretes de plàstic no només eren indis i caw-boys de l’oest americà —la majoria sí que ho eren—; també hi havia pirates coixos, soldats moderns amb bazuques i canons, herois napoleònics de capell emplomallat i uniformes plens de colors, i qualsevol mena de personatge que se li hagués acudit d’imaginar als creadors de joguines infantils d’aleshores. Amb les figuretes que més xalava l’al•lot, amb les que fantasiejava les històries més delirants, era amb les d’aquell poblat de pellroges que li havien dut els Reis de l’any passat. A ell li agradava pensar que eren de la tribu dels siuox, els més valents de les praderies, els seus herois; i és que, sense saber perquè, se sentia molt proper a aquells homes seriosos i valents, a aquells homes que no volien que cap forà —l’homo blanc— els espatllés el seu món de sempre; a més, aquells siouxs eren capaços de muntar al pèl sobre uns cavalls de crins escabellades, de colors llampants i, mentre assetjaven les caravanes, feien uns crits de guerra que ell, aquell al•lot fantasiós, envejava.

   Potser aquell món, el dels siouxs, els dels herois de les praderies, no era el de d’alzinar on construïen casetes de post on amagar-se i rallar de coses prohibides, ni els del lloc on la bístia es convertia en un tronc de cavalls al galop. Potser no. Aquell era un món allunyat del d’una illa que l’al•lot encara aprenia a estimar. Era un món de fantasia, un món on, aquell al•lot, s’estava acostumant a viure quan l’escola s’havia acabat.

   Ara, passats els anys i viscudes mil vides, el que fora aquell al•lot fantasiós encara intenta crear móns, indrets on poder viure com ell creu que s’hauria de viure, històries d’uns protagonistes que, potser ja no són els pellroges de les praderies, però que també són herois que defensen la seva forma de viure.

BUIDAR

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2011

Diu el diccionari que buidar (del llatí vocitu, buit) significa fer sortir d’un receptacle tot allò que conté. També té l’accepció estranya de transcriure textos i d’esmolar o donar forma a un objecte metàl•lic. Per altra banda, també ens diuen que es pot acceptar com a sinònim de vomitar i que s’empra en la frase feta “buidar el pap”: dir tot allò que es pensa. De totes les accepcions possibles, però, la que més s’escau al sentit que cercava l’he trobat al DCVB, el molt valuós Alcocer-Moll: desocupar un lloc, anar-se’n.

   Estic segur que tots n’heu buidat, de llocs que estimàveu. I no em referesc només a cases o pisos, sinó a qualsevol receptacle on estotjar, guardar, amagar, recloure o oblidar mil i un objectes, uns d’estimats i d’altres dolorosos, secrets íntims i personals, records familiars, d’infantesa, imatges d’amics perduts, efluvis dels primers amors. Segur que us heu emocionat en fullejar un llibre i trobar aquella flor de la que ja no us recordàveu o, potser, heu arribat a riure o plorar en reviure qualque instant de felicitat o tristor. Però, malgrat tot, estic convençut que, després, heu arraconat sentiments i us heu desfet del que haviau de desfer-vos. Sí, jo us entenc, perquè a jo també m’ha passat açò.

   En poc temps he hagut de buidar dos d’aquest espais. Dos espais, però, del tot diferents. Un m’era personalment molt llunyà, atapeït d’imatges enterbolides pel temps, amagades sota una pàtina de pols i d’un anacronisme indigerible. Val a dir, però, d’entre tanta polseguera, va emergir una part de la història familiar que jo desconeixia —papers i fotografies d’abans de la guerra, cartilles de racionament, cartes plenes de tristesa i de dolor—. Potser allò va ser l’únic que em va fer gaudir d’aquella buidada. Per tota la resta, va ser esgotador.

   L’altre buidatge va estar carregat de sentiment i ple d’una estranya sensació de pèrdua. Remenar objectes que han format part de la teva vida, tonteries sense valor real però que són part de la teva història personal, et remouen les entranyes i els records; hi veus passar tota una vida. Vam omplir tot un contenidor d’andròmines que formaven part del meu —del nostre— patrimoni personal. Però moltes vegades un record deixa de ser-ho per convertir-se en un trasto inútil. Per açò, per molt que alguns objectes semblessin plens de vida —un gerro que havíem vist des que teníem us de raó, uns llibres antics i esfullats, un feix d’eines rovellades, el timó d’un llaüt que ja no existia—, cap d’ells ja no era nostre ni ens servia per res més que per ocupar espai.

   Sí, així va ser com vaig descobrir que buidar significa també avançar mentre mires enrere amb enyor, però amb la convicció que el passat hi és per ajudar-te a prosseguir, mai com un contrapès que et destorba el caminar. De totes maneres, buidar, com a sinònim d’avançar, no apareix en cap diccionari. Per què?

EN BÀLASH ES PREPARA PEL PRIMER LLANÇAMENT

Restes de na Comerma de sa Garita (Alaior). L'Ara del camp del Festival s'hi semblaria.

Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que no sé on se ficava el menjar—, de nou vam dirigir-nos cap el tancat del Festival. El sol just trencava els enormes nivolats blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, entremig, com avergonyit del color pur que mostrava, el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. La tramuntana té açò, que s’enduu les boires fosques, allunya les pluges i deixa l’horitzó més net que després de qual-sevol rentada. Qualque cosa bona ha de tenir conviure amb un buf tan esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina; tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova i el vent ens agitava els cabells. Aquell dia, però, carregàvem el sarró ple de pedres ben equilibrades, ben pul•lides. Hores de fregar, molta paciència per arrodonir-les, allisar-les, per rebutjar-ne unes i escollir-ne unes altres. Aquelles eren nostres millors pedres.
   I mentre caminàvem, un neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho fa-ria per dominar el buf de la tramuntana? Sabria, de qualque manera, compensar la feblesa que havia demostrat en la cursa del dia anterior? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. Tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i el grinyol de les branques de les alzinas somogudes per l’oratge me la recordava. No podia deixar de repetir-me que, aquell, era un mal presagi. Però, tot d’una, per mirar de refer-me, em vaig assegurar que depenia de jo redreçar el mals presagis i convertir-los en bons. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.
   Aquell segon dia tot va ser molt més ràpid; res de cerimònies interminables. Els oficiants, enfilats a la portalada central de l’Ara, ens van repartir en tres grups. Ens cridaven un per un i, tots, mostràvem cares serioses, de concentració, malgrat també se’n veia qualcuna de suficiència; poques.
   —Bàlash de Balariash: esquerre!
   El teu cantó natural, Bàlash, per fi una bona senyal!, em vaig dir. Els tu-ronets ens farien de resguard i la tramuntana ens copejaria esmorteïda. El pitjor, el que ningú desitjava, era el cantó dret, el que s’obria al mar des d’on entrava la tempesta. Em vaig dir que vigila, Bàlash, que les alçades faran regolfar la ventada i açò et pot trair. De totes maneres, em vaig recordar que tant donava: si volia guanyar, al llarg de la jornada tindria que encertar des de qualsevol posició; llavors, perquè preocupar-me? Tothom sabia que, arribat l’últim tram de la prova, els oficiants triarien els blancs més complicats del cantó més batut pel vent. Perquè, si un vol ser el mi-llor, ho ha de ser en qualsevol condició.
   Llavors, ens vam col•locar en fileres ordenades, amb prou espai, però, per voleiar la fona. Al davant, a cent setanta-cinc peus i equilibrats sobre varals prims enclavats al terra, ens esperaven els blancs. Les fustes lluïen acabades de pintar amb els colors dels clans i les gerres, ficades cap per avall, semblaven noves i del mateix color que la terra enfangada que ens envoltava.
   Tant concentrat estava mirant-los, que no me’n vaig adonar que a en Kàstysh li havia tocat a la dreta, on més bufava, ni tampoc que en un Bà-lisj satisfet l’acompanyava. En Kàlish va anar al centre, amb en Gílmash, ara manco estarufat que ahir, abans de la cursa. Prop seu es va situar n’Ashanir, el septentrional llargarut i parent nostre —cossí d’enfora—.
   De fet, res d’açò m’importava. Fins que no fes el primer llançament i esmicolés el primer gerro, no volia saber res de ningú. Potser després, quan el nervis se m’haguessin relaxat, em permetria una ullada per veure qui havia encertat i qui m’acompanyava a la segona tanda. Perquè jo encertaria; segur.

JARDÍ ENVELLIT

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2011



Jardi de ca nostra con era fa tres o quatre anys.
Ella és na Gorda.



 

Jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida. Ufanós, cada primavera esclatava de flors i alegries, i un aroma de roses i clavellines s’escampava per l’aire fins que entrava per la finestra oberta del menjador. Sí, aquell jardí mostrava el batec de ca nostra, les ganes de viure que l’omplien.

   Unes escaletes davallaven des de la cuina fins un porxo on teníem els testos de fulles de trau i d’aspidistres. Aquell porxo era ombrívol i humit, amb les parets emblanquinades de verdet i amb els ramells tan alts que s’ajupien contra les bigues del sostre. Just al costat, hi havia el degotadís de la cisterna, sota el qual sempre hi havia un bassiol ple de lliris d’aigua i vorejat per claps d’herba sana, tanta que fins i tot l’empràvem per cuinar.
   Un caminet de rajoles vermelles travessava el jardí i el dividia en dos parts desiguals, com si el que el va dissenyar, ho hagués fet regint-se més per la situació de l’escala que per la simetria. Aquella desigualtat, però, li donava un encant especial, al jardinet. Ambdues pasteretes estaven vorejades de rosers, cada un d’un color diferent: n’hi havia de rosats, de grocs, de vermell clar, de granat i un altre de blanc que, per jo, era el més preciós. Alguns d’aquells rosers eren trepadors de flors amples i desmanegades, però d’altres, els arbustius —com aquell blanc tan polit—, eren dels que feien flors recollides i perfectes. Els rosers creixien al costat d’uns pals emblanquinats que feien de suport a un enramat d’heura, la qual, com una plaga verdosa i indomable, avançava des del cantó on el jardí mudava per convertir-se en hort.
   Els dos vorals de les pasteretes esclataven de violes de fulles d’un verd lluent, entre les quals, cada primavera, apareixien una munió de flors petites d’una intensitat descomunal. La flaire d’aquelles violes dominava a qualsevol altra, tant que fins i tot els rosers i les dàlies reconeixien que aquelles flors blavoses i estranyes, tan petites, eren les millors.
   Els espais lliures entre els rosers eren plens de clavellines. En teníem unes que ma mare anomenava “claveles reventones”, de flor enorme i vermella, i que a jo em semblaven com si rallessin amb accent andalús. Però els clavells que més aroma escampaven eren els petitons, de flor senzilla i de color rosat o blanquinós.
   Arrenglerades contra la paret de pedra seca de la pastereta esquerra, cada primavera hi apareixien, com si d’un miracle es tractés, un nombre impossible de dàlies de tots colors, de tulipes, de gladiols i de frèssies blanques, i una massa compacta de lliris vermells i grocs.

   La pastereta de la dreta, més ample i amb ínfules senyorials, a més dels rosers i les clavellines, acollia els poc arbres que havíem deixat créixer al jardí: un ficus que va arribar a ser gegantí i un matoll d’herba-lluïsa que es va convertir en preciós. Però a jo m’agradaven més els espais oberts que deixaven aquells arbres, el bocins de terra verge on sembràvem qualsevol cosa que creixés i omplís de colors aquell marró obscur de la terra humida —amb el temps, aquells recons es van omplir de les meves plantes de botànic—. I com si la terra sabés que ens agradava l’esclat de colors i les flaires intenses, d’un d’aquells claps oberts, així que començava a fer calor, sorgia un matoll enorme de galans de nit (ma mare li deia dondiegos). Poc a poc, a mesura que els seus rizomes creixien sense control, aquells dondiegos es van convertir en una veritable plaga i, rebassar-los, era la feina més desagraïda.

   Sí, jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida, caramull de colors. Sempre, fins aquell dematí en què, mentre mirava pel finestral, el vaig veure envellit, sense flors i amb un plàstic blau per evitar que les males herbes es fessin les senyores del tros. Encara mostraven el nas quatre frèssies florides, un roser esquifit que ni tan sols floria i l’esquelet de l’herba-lluïssa, plorós, com de dol, que es desfeia mig podrit.

   I, llavors,vaig pensar que, el jardí i jo, potser havíem envellit junts, havíem madurat alhora, sense gaire control. Tal vegada les arrugues del meu rostre eren com aquells recons buits, absents de vida? Eren les bosses que s’enfosquien sota els meus ulls del mateix color que aquell plàstic que no deixava créixer les males herbes?

   No ho sé, no n’estic segur, però com que és evident que queden ben poques flors al meu jardí, vaig decidir que les cuidaria.

US DEMAN PERDÓ A TOTS

Sí, he de demanar-vos perdó perquè fa molt que us tinc abandonats. Fa temps que les circumstàncies em tenen allunyat de l’escriptura, més enllà del projecte en el que m’estic centrant i que ocupa tot el meu temps lliure. No, no em queda temps per adobar aquest blog perquè creixi com jo volia. I mireu que me l’estim, al blog!

   D’afegitó, la feina, un caramull de tensions professionals, m’impedeixen dedicar-hi tot el temps que jo voldria. Sí, també per açò ara no és bon moment.
   Deixeu-me, però, que us digui que no tot ho he deixat de banda, que hi ha camins empresos que no deixaré de caminar, d’escriure. El meu projecte de novel•la avança, potser no al ritme que jo voldria, però no es queda endarrere. I, a més, les escriptures passades han donat qualque fruit, encara que mai tan dolç com a jo m’hauria agradat.
   Sí, amics, vaig quedar finalista en dos concursos literaris: el Vila de Gràcia (amb el conte “El Ritual del Trànsit”) i al Illa de Menorca de Relats (amb “El llaüt”). Ja us dic, malgrat no vaig guanyar cap dels dos, sí que em van servir d’empenta en un moment de baixa moral literària.
   I com que m’agrada escoltar als que en saben, faré cas del mestre Ponç Pons i no deixaré mai d’escriure. Gràcies, mestre, per animar-me quan més ho havia de menester.

Amics, esper que, ben prest, torneu a llegir-me. Res no m’agradarà més. Jo promet tornar. Us esper.