DOLÇORS I OLORS PER RECORDAR

Banya (foto agafada en prestec de la web pastiseria-menorquina.com -can Sintes-) i antic forn de llenya (em sap greu, però no és can Tent).

Article publicat a S'Ull de Sol. Abril 2010

No, no ho som de dolç, noltros, solia dir ma mare. Però, quan els diumenges mon pare venia carregat de banyes i de palos, ningú no se’n recordava. I així estàvem, noltros. Encara que, tot s’ha de dir, la culpa de “ses xues” que manàvem –jo el què més- no eren només pels dolços, que els cocs amb sobrassada, les berenetes de botifarró, el “formatge frit” i un munt de coses, totes ben saboroses, també hi tenien molt a veure.
No sabria dir si la culpa de tot la va tenir aquella història que m’han explicat mil vegades els germans i de la que no en puc donar raó. Sempre he volgut pensar que és una mena de “llegenda urbana familiar”, però ells que no, que és ben certa; m’ho hauré de creure, idò. La qüestió és que es veu que ma mare m’encolomava amb mon germans, perquè em duguessin de passeig i supós que, de pas, per descansar ella de tant al·lot. Podeu imaginar que, amb cinc anys més que jo, dur-me derrere derrere no hauria de ser gaire entretingut. I més si, com diuen, jo no feia més que plorar. Com s’ho feien, idò, per suportar-me? Es veu que només callava quan em compraven un “dulce”. Idò sí, ja me veig, jo, assegut a un portalet, merengue a puny i menja que menjaràs, ben empastifat i esperant que em recollissin. I així, mentrestant, els germans gaudien d’una estona sense marrec emprenyador i podien fer la seva. Quina creu, açò de ser germà gran! No tinc ni idea de què em compraven, però estic segur que va ser culpa seva que, després, m’agradessin els dolços més que a ells. De totes maneres, què bé que sempre hi hagi qualcú per donar-li la culpa, veritat?
Potser sí que allò va ser un inici, però a més dels dolços del portal, hi ha records tan subtils com certes olors que també van marcar un moment o un altre de ma infantesa. I n’hi va haver una que potser fins i tot va ser premonitòria. Veureu..., tindria jo devers dotze o tretze anys que cada dia agafava el bus al carrer Comerç per anar a l’escola; llavors jo estudiava a Maó. I cada dia pujava les escales del pontet de St. Josep i passava davant d’unes portes de cotxeria davant les que hi havia un grans coves plens de closques d’ou. Allò potser no hagués tingut més importància –deixalles, res més- sinó fos perquè de dins d’aquelles estances, a les que malauradament mai no hi vaig tenir accés, hi sortia l’olor més agradable que mai no he olorat. Era entre d’ou endolcit i de vainilla suau, de sucre cremada i de xocolata calenta, de nata i de merengue. Irresistible! I per molt que ho provava era incapaç d’imaginar què hi havia rere d’aquella porta màgica. Però un dia, no sé qui –qualcú que em va espatllar la imaginació desfermada-, em va desvetllar el secret: allò era La Menorquina. I llavors ho vaig entendre tot: d’allà sortien aquells gelats tan bons! També us he de dir que, amb el temps, aquells aromes tant embriagadores es varen convertir en habituals, massa i tot, i que un acaba per a no apreciar-los com es mereixen. Coses del costum.
Però també hi havia d’altres llocs on sí que hi entrava i l’olor que els omplia em transportava cel enllà. I el forn de can Tent, gairebé davant ca nostra i on ma mare m’enviava a comprar el pa, era un d’ells. Sempre recordaré com si fos ara, aquell forner en samarreta “imperio” que obria la boca de ferro del forn, i com hi sorgia una escalfor que, per un moment, em semblava agradable contra el fred del carrer; curiós, aquest record és només d’hivern, quan el contrast de temperatures el feia tan agradable –ara estic segur que al forner no li deuria semblar gens ni mica, d’agradable, tot el dia suar-. Llavors, un reflex rogenc, com de llum de betlem, anunciava el naixement d’uns pans exquisits. I les garbes de llenya, llestes per cremar, hi afegien un toc subtil, com de bosc d’estiu, ressec però ple d’aromes concentrats. I quan les portes de la sala de la pastera eren mig obertes, jo estirava el coll per entreveure el món màgic que amagaven, els secrets més estotjats. Allà era on la massa creixia i creixia, i es convertia, en mans d’aquells mags del cada dia, en pans enfarinats que les pales, aquella mena de rems gegantins, enfonsaven dins la boca oberta del infern per a fer-los renéixer, com si éssers mitològics fossin, en forma de barretes, d’espigues –les que tant li agradaven a mon pare-, de pans de quart o de quilo, i de cocs i panets. Tot per a que jo, poc després, maldés d’esgotar-los amb tota l’ànsia d’al·lot famolenc que mai ha passat gana, ans el contrari.
No dic que ara no es puguin trobar olors que et facin girar el cap i que qualque vegada no valgui la pena d’aturar-se i olorar-los –m’encanta l’aroma de les formatjades quan les obres o el garbuix de flaires estimulants que t’inunden quan entres en una xarcuteria-, però encara estic cercant aquell aroma que, eteri, surava per damunt de dotzenes d’ous esquerdats o l’olor inesborrable del pa acabat de sortir d’un forn de llenya. Tot sigui per recordar.

EN MÈLKISH, BÀLAR DE BALARIASH

Dues imatges de "gauloi" -literalment, banyeres, en grec-, les naus de càrrega que els púnics feien servir pels volts del segle III aC i que, segurament, van transportar els mercenaris balears cap al front des de les seves illes d'origen.

Més enllà de la realitat immediata que l’oprimia, en Bàlash albirava un futur incert, farcit de responsabilitats. Els dies d’infantessa, feliços i sense preocupacions, havien quedat enrere per sempre. Mai més no seria com en Balèrish, alegre i preocupat només per maldecaps de fillet. Ara s'hauria de cuidar, no tan sols d’ell, sinó també dels que l’envoltarien, responsabilitzar-se de la seguretat dels homos que tindria al seu càrrec en batalla.
Bé, açò no succeirà demà, provava de tranquil·litzar-se en Bàlash, per molt que no ho aconseguia gaire. Era massa conscient de que aquella capacitat de lideratge li tocava demostra-la, per primera vegada, al Festival que s’apropava. Perquè ara ja no era cap sorpresa, ja no era l’al·lot que ningú no esperava que guanyés. En Hàntish li ho havia dit tantes vegades que ja se sabia el discurs de memòria: “ara, que tal vegada no estàs per repetir, et toca demostrar que pots ser el milor, que ets el millor en altres aspectes, aquesta vegada més importants que només encertar còssils. Tothom et veu com el futur líder del bàlar, i fan bé, perquè ho ets, però dessitgen poder seguir-te amb els ulls clucs, sense por d’esguerrar-la. Demostra’ls qui ets i ajuda’ls a guanyar, encara que ho faci un altre que no siguis tu. Altruisme, li diuen a açò, i un bon cap ho ha de ser, d’altruista. Però, per descomptat, et demanaré que lluitis fins el final i que no renunciïs a res. Qui sap? Pots tenir un bon dia i donar-me una sorpresa. Qui sap?...”.
I en Bàlash feia comptes fer-li cas i exigir-se el màxim; la benevolència se la guardava pels altres, que per a ell només li valia l’esforç al límit.
Aquell mateix dia havien arribat des de Màrish noves d’un mercant púnic amb càrrega especial: el comissionat de l’exèrcit, que venia per anunciar la lleva de la primavera següent. Quan els vents giressin i les tramuntanes quedessin enrere, un estol fondejaria a l’illa per endur-se els millors joves de cada poble. Després, amb les bodegues plenes, el llevant humit, que tantes coses bones duia al illencs, empenyeria la juventut illenca cap a les costes de la Ibèria cartaginesa.
Mèlkish, l’oncle dels germans i màxima autoritat del clan en absència del Bàlar legítim, rebé la nova amb gran alegria. Les talaies havien anunciat l’arribada del vaixell, que per qualque cosa hi eren, però ell interrogà el missatger com si res sabés. Li encantava interrogar.
—Quan diuen que vindrà, l’estol? Prest? Avançada l’estació? Xerra tot d'una sinó vols rebre'n una de bona, maleït missatger vessut...
—Sembla que tenen frissera —contestà l’homo, atemorit i amb una respiració entretallada que no tenia. Per molt que hagués fet el camí en mul, era tradició que els missatgers es mostressin esgotats; allò donava importància a la seva feina i els apropava als temps passats en què els missatges encara es duien corrents.

—El coneixem, l’emissari? Que rallis te dic, o t'ho he de terure tot a fuetades? Seràs inútil...
—Bomílcar, de Gadir.
—Sí, el conec; bon homo. I tant de fiar com qualsevol de la seva raça —afegí amb un somrís que va voler ser de complicitat cap els seus. Va assenyalar amb el dit estirat al missatger i va afegir--: Torna tot d’una i digues a l’emissari que en Mèlkish, Bàlar de Balariash, el convida al Festival. I que rallarem de les condicions. —I es va girar a la caterva de homenots malcarats que l'acompanyaven per afegir entre grans riallades—: I, de pas, veurà com destrossam els pocacosa de ponent i li ho podrà explicar a l'estrateg...
Perquè en Mèlkish confiava cegament en els que, a boca plena, anomenava “els meus joves”, i ni se li passava pel cap que poguessin perdre. La veritat és que s’havia malacostumat, perquè ja feia ben bé quatre anys que els guanyadors eren dels seus. Per una altre banda, a l’illa tothom comentava que els comandaments cartaginesos solien triar els bàlar com a suboficials foners. Perquè som els millors, ho justificava tot orgullós en Mèlkish. I potser tenia raó, però tothom també sabia que a ponent havien nascut, encara hi naixien i sempre hi naixerien grans foners; joves forts, tant capacitats per encapçalar les forces auxiliars com qualsevol comandament bàlar. Ho havien fet moltes vegades i, a bon segur, ho tornarien a fer, per molt que el fatxenda d’en Mèlkish no ho volgués reconèixer. Fos com fos, aquella mena de sentiment de favoritisme cartaginès envers els bàlar que surava en l'ambient illenc havia contribuit a eixamplar l’escletxa entre les gents de llevant i de ponent. Eren molts anys de rancúnies i d’enfrontaments, els quals, per sort, també es cert que feia anys que s’havien estabilitzats en una pau, malgrat tot, prou fràgil.

De totes maneres, les divergències i les rivalitats de clan es quedaven encorades a l’illa, perquè així que els foners s’embarcaven i deixaven ca seva i ensumaven “l’embruix de l’estrateg”, com tothom l’anomenava, s’oblidaven de malevolències i lluitaven braç a braç pel general Amílcar, el “raig cartaginés”. Així havia succeit a Sicília anys enrere i així succeïa en aquells moments a Ibèria.

INQUIETUTS I PREPARATIUS

Parell de muls. Vés a saber com eren els muls balears, i ni tan sols hi han proves arqueològiques de que se'n criesin, de muls, a la Balear Menor, però aquest m'han agradat i per açò els pos. Són polits.

Després d’acomiadar-se dels companys, els germans frissaren cap a ca seva. L’endemà començarien els preparatius per a la marxa i la feina se’ls duplicaria, si és que açò era possible. Per molt que l’activitat domèstica ja feia dies que era frenètica, encara faltaven els darrers retocs, dels que, per descomptat, s’encarregaria sa mare. Revisar, recosir i substituir els pedaços de les pells del tendals; preparar les vestes d’abric pels capvespres que ja refrescaven i les pells greixades per arrecerar-los de les pluges de l’inici de tardor; tot s’havia de treure dels embalums on havien passat l’estiu, sargir-los i adobar els estrips per a no trobar-se amb sorpreses. Altres de la casa prepararien les menges per endur-se, omplirien les botes amb aigua nova i se’n cuidarien de que no hi faltés de res. Tots estaven enfeinats fins l’ànima. I és que na Katis no feia comptes deixar que cap floc de la xarxa domèstica quedés fluix, ni tan sols fermat amb un nus diferent al que ella havia manat.
Les bísties ja s’havien replegat del barranc i romanien als tancats comunitaris, totes amb les senyes de cada propietari; i és que açò era fonamental per a que, alhora de vendre-les, no hi haguessin disputes pels guanys. Aquella fou una feina plena de dificultats, de suors, de tocs i carregada de coces i copblaus, sobretot pel salvatgisme dels animals. De totes maneres, qui volia animals ximples? Ja s’aclaririen els cartaginesos amb aquelles feres de quatre potes. Els de la Menor eren els muls més forts del Mar; ningú mai no havia assegurat que fossin els més dòcils.
També s’havien escollit els altres animals, els de cortal: els bens, les cabres i els porcs que es vendrien al mercat del Festival, el més important de l’illa. Tots els comerciants illencs, els metecs dels principals ports i una munió de foranis vinguts aposta, sobretot des de la púnica Ebyssos i del llevant ibèric, però també hel·lènics de Sicilia, de la Magna Grècia i d’Empòrion, omplirien el pla del mercat, remenarien el gènere i regatejarien per fer-se amb el millor al preu més baix. Per açò, tots els propietaris, i els Bàlar no n’eren excepció, es preocupaven de dur-hi el millor. Era una gran ocasió per incrementar els guanys i ningú no volia desaprofitar-la.

La nit posterior al discurs del mestre Hàntish fou, per en Bàlash, llarga i mala de passar. I açò que hauria d’haver caigut rodó, perquè el ritme de la jornada havia estat esgotador. El neguit no el deixava dormir i, a més, els roncs d’en Kàstysh, profundament adormit al jaç del costat, eren aixordadors.

Amb els ulls clavats al canyís del sostre, pel seu cap desfilaren els fets que havien convertit aquell cicle que ara s’acabava en el més extraordinari de la seva vida: la bogeria del falcó, la ferida i les febres, el dies meravellosos servat a la falda de n’Ainerís, acaronat per les seves mans miraculoses i, després, els petons i les carícies d’amagat que, finalment, havien esdevingut en obsessió. Però, a part d’aquestes sensacions agredolces, allò que més l’havia fet patir havia estat l’esforç per recuperar-se.

Sort que tot va per bon camí, es deia alhora que recomptava les braques del bruc del sostre. Ara no pots fallar, Bàlash; els bàlar t’estaran mirant. Esperen que guanyis. Per açò, encara que només sigui per açò, ho has d’intentar. Per ta mare, pels germans i, és clar, per ella, per n’Ainerís.

D’aquesta manera, la imatge de l’al·lota, que es reflectia en les bellumes que la lluminaria feia esclatar contra les pedres dels murs, l’acompanyà en aquella vigília inquieta, confortant-lo, ajudant-lo a descansar en una nit sense son.

EN PÚNISH REMUGA

Balariash (Sa Torre d'en Galmés) des del raval de migjorn. Foto d'en Joan Gómez. N'és prohibida la reproducció sense permís de l'autor.

Sis serien els joves que representarien a Balariash, i sis més de cadascuna de les sis principals poblacions bàlar: Màrish, Tàrbash, Kóstash, Atalash, Tealash i la mateixa Balariash. Els llogarets, els casats rurals, el munt d’assentaments agrícoles més petis i els diversos fortins defensius, serien representats per ells. Així, idò, l’enclavament d’Ialash, històricament amb un marcat caràcter bèlic, aniria amb Balariash i Jàmash, l'agrícola, seria representada per Kóstash. Açò, pel que fa als bàlar. Perquè per la banda nurair succeïa el mateix. Sis poblacions representants i sis joves per cadascuna d’elles. I així des de sempre. No feia gaire, però, s’hi havien afegit els septentrionals, els nortenys, com tothom els hi deia. I, perquè tot quadrés, s’havien cercat sis enclavaments, la qual cosa no fou gens bona de fer, però finalment s’havien trobat; encara que l’assentament que dominava i d'on sorgien els millors joves de tramuntana era, sense cap dubte, Sannir
En Hàntish, com a bon mestre foner, coneixia a tots els participants i, per açò, havia dipositat grans esperances en els seus. Potser aquell al·lotot nurair; com és deia? Balnoséquè... Maleïda memòria, que ja li jugava malifetes. És igual, sé que guanyarem. N’estic convençut.
—I, ara, prou de discursos. Recolliu les fones i cap a ca vostre.
I els joves es van dirgregar. El grupet d’en Bàlash, del que formaven part els germans i el cosí en Kàlish i el seu inseparable amic Bórash, començaren a fer camí. Mentrestant, comentaven el discurs del mestre.
—Cada any el mateix! Començ a estar fart de sentir-lo —i en Kàlish li va dirigir un somriure de complicitat al seu amic de l’ànima—. Quan li toqui en Balèrish, ja no se’l creurà. I li haurà tret les ganes de participar! Eh, marrec, que hi dius?
—Mai! —replicà en Balèrish ple de convicció—. A més, faig comptes guanyar, com en Bàlash!
Tots van trencar a riure amb ganes. La vehemència que hi posava en tot allò que deia i feia contrastava amb la seva mida. No de bades era el petit del grup i, per açò, tots es creien amb el dret de gastar-li bromes.
—Deixeu-lo, que ja és hora de recollir les eines. —En Bàlash, sense ganes de discussions inútils, va interrompre la resposta d’en Bórash, a bon segur amb ganes de gresca—. El capvespre es fa curt i, sense llum, els cossiols son més mals de ferir. I no sé voltros, però jo faig comptes sopar.
—Mira amb què ens surt, aquest ara —va remugar pel baix en Púnish, tot molest perquè considerava una injustícia que no el deixessin prendre part al Festival. A més, li molestava que en Bàlash sempre fos el protagoniste de tot. En veu alta li va dir a son germà—: Quan has deixat de sopar, tu?
I en Bàlash li va respondre amb un somriure. Ja el coneixia, en Púnish, i maldava de no fer-li gaire cas. L’esperit impulsiu d’en Púnish sempre l'empenyia a voler demostrar que no era pitjor que cap dels seus germans. La pressió de tenir-ne dos tan destacats, els majors, i un petit que pujava amb força, no feia gens còmoda la vida de l’al·lot. Sabia que sempre tindria que esforçar-se més que els altres per aconseguir les fites marcades, encara que, fins llavors, sempre ho havia fet. Per açò, per aquest sentiment de frustració personal, de tant en tant li sortia un rampell d’enveja mal contingut, i se li escapaven comentaris dels que, després, se’n penedia; sempre que no fossin contra el marrec. No, amb en Balèrish no tenia gaire consideració; de vegades l’admirava, cert, però intentava que fossin poques.

L'ARENGA DEL MESTRE FONER

Escultura de foner balear -Mallorca-.

Un dia, quan faltava ben poc per a que els bàlar s’anessin cap el camp del Festival, el mestre foner reuní els elegits per donar-los els darrers consells. Encara que només eren sis els triats, tots els altres també l’escoltaven; açò sí, en un segon terme respectuós. En Hàntish se situà d’esquena al ponent per a que el sol que anava de baixa li ombregés el rostre; una de les manyes apreses per revestir-se d’autoritat. Certament, semblava que els rajos li naixessin de l’esquena i mostressin un ésser sobrenatural, fosc i clar alhora.
—Escolteu-me, joves foners! —cridà amb veu potent, fidel a la imatge sobrenatural que mostrava; imatge, però, allunyada de l'esperat en un cos revellit com el seu—. Silenci quan el mestre ralla! Sobre tot, voltros, els triats. Ben poc falta pel dia més important de la vostra vida: arriba el Festival de la Força! —Aquí sempre aprofitava per donar-li el toc de dramatisme que havia aprés que era fonamental—. Sou l’orgull dels bàlar de Balariash! I sereu l’enveja de la resta de l’illa! Ho sé. —Era el moment de rebaixar el to de veu per fer-lo més proper—. Sé que he sigut molt dur, però de res no haurà servit si un de voltros no torna com a guanyador. Recordeu tot el que us he ensenyat. I recordeu què significa el Festival: la culminació d’un any d’esforços, el premi pel bon treball. I ser l’imatge de la mateixa Força: un déu vivent. Qui no ho val, açò? Però el Festival és molt més que una culminació personal. Sé que ho sabeu, que us ho he dit altres vegades; l’any passat, i l’altre, i cada any. Però no em cansaré de repetir-ho; heu de tenir-ho molt clar —i un dit encorvat els senyalà un rere l’altre—. El Festival marca l’inici de totes les coses. La Mare es prendrà un repòs i ens deixarà en mans del seu consort, la Força. I és quan aprofitam per prepara-ho tot pel retorn de la deessa, perque ho trobi tot de gust i vulgui quedar-se entre noltros. —Per primera vegada es va permetre un somrís de complicitat—. El renaixement de la Mare, però aquesta és una altre celebració, molt més femenina, i noltros, ara, no n’hem, de fer res. Al Festival s’han de donar les gràcies per la culminació d’un nou cicle de vida. I per agrair-li-ho com ens ho demana li hem de demostrar que som dignes fills seus; li hem de demostrar que seguim son dictats, els de la Força. —Mirà fixament als joves de la primera fila—. Voltros sou els triats per oferir-li el millor de Balariash. Un de voltros tornarà com a vencedor; els ossos d’aquest vell mestre ho pressenten. Però heu de tenir molt clar que aquestes proves que tan bé coneixeu, aquestes proves que heu repetit mil vegades en aquest camp que ens envolta, no les guanya el que només és el millor amb la fona. Perquè el Festival és molt més que una simple competició. Destresa i habilitat, agilitat i resistència, velocitat i paciència, força i orgull, encert i, per damunt de tot, honor; tot açò s’ha de tenir per guanyar. Sense aquest honor mai aconseguireu res, joves foners. —En Hàntish rebaixà la veu fins a fer-la semblar la de l’avi que explica rondalles al net—. És com si fóssiu fills meus. Tu, Bàlash, l’actual guanyador, no sé si seràs tu o qualsevol de vosaltres —i la mirada els creuà de banda a banda, un rere l’altre una altra vegada; i tots sentiren un calfred—. Tots sabem que en Bàlash no està en les millors condicions. Sí, Bàlash, no m’ho pots negar. Calla i escolta al teu mestre! Però t’has recuperat prou bé per participar. Almanco seràs un mal de cap; t’hauran de vigilar i, així, quan no s’ho esperin, qualsevol dels altres els hi donarà el toc de gràcia. Per açò, escolteu-me bé, us heu de superar! Heu de ser millors que mai! La victòria és a les vostres mans. Heu sentit? Gílmash, Talèrish, Bórash, Kàlish, Kàstysh?
El mestre deixà a en Kàstysh, el més jove, per al final. No ho feu sense motiu, en Hàntish. Qualque cosa li deia que aquell al·lotot cepat, tossut i seriós tindria molt a dir en aquella edició del Festival.
Tot seguit, la mirada del mestre, enfosquida per l’edat i la duresa de tot el viscut, escrutà amb atenció la d’en Bàlash; hi cercava signes de desconfiança, de feblesa, però només hi trobà decisió. No sé si faig bé, es digué l’ancià. Vull mostrar seguretat però les dubtes omplen l’esperit de¡aquest vell. Hi si frissam massa? Podria esperar un altre any, en Bàlash; no li passaria res. Però no, ja està fet. Ara tocar confiar-hi. I, a més, coneixent-lo, segur que no hagués volgut esperar. Ferit o sà, en Bàlash volia participar-hi. Com dur-li la contraria a un jove tant obstinat?

ELS DUBTES D'EN HÀNTISH

Vista de Sa Torre d'en Galmés (Balariash) des de migjorn. El camp en primer terme s'assimilaria al camp de pràctiques del mestre Hàntish. Foto d'en Pep Gómez.

El dies d’estiu foren lliscant lents i tranquils. La vida a Balariash continuà aferrada a l’ensopiment que imposava la calor sufocant, sense que cap fet destacable goses de trencar el tedi d’una vida ancorada a la monotonia. La recerca de pastures fresques pels ramats, la segada esgotadora de les espigues engroguides, la feinada de batre les garbes i el posterior emmagatzematge acurat del gra per omplir els sitjars. Allò era el més important: les reserves per tot l’any. Però també s’havien de cardar i filar els feixos de llana, netejar i adobar pous i cisternes, la collita dels fruits que maduraven sense treva i l’estivada dels horts. La feina dels artesans que no en sabia, d’estacions: terrissaires i assaonadors, fonedors i orfebres, picapedres i mestres d’obra. I, per suposat, el constant aprenentatge dels joves foners. Tot aquest garbuix de treballs continuà acumulant-se en la rutina dels bàlar durant la convalescència d’en Bàlash. Res no s’aturà per esperar-lo.
Pel seu costat, en Bàrcaj, el poll de falcó pel que en Bàlash s’havia jugat la vida i al que tots ja anomenaven el llamp d’en Balèrish —per en Púnish, però, només era el bitxo del marrec— havia crescut de forma espectacular; sempre sota les atencions del petit que no se’n separava ni un instant. El borrissol i el plomall desmanegat havia deixat pas a les primeres plomes, les quals havien nascut lluentes per convertir aquell pollet petit i lleig en un animal encara jove i per fer, però en el què ja es mostrava l’elegància dels falcons que regnaven als cels de l’illa. El vol d’en Bàrcaj encara era maldestre, de vegades incert, però l’alimentació que en Balèrish s’encarregà de subministrar-li, per moments excessiva, li feu guanyar un vigor que, al nial i al costat del germà avassallador, mai no hagués assolit. En Bàrcaj esdevingué un masclet no gaire gran, però fort com una roca. En Bàlash opinava que estava gras, que son germà l’encebava com un capó. El germà major gaudia amb els avanços de la rapinyaire i cada dia hi descobria un aspecte nou. Val a dir, però, que gairebé tots se’ls mostrava en Balèrish, el veritable ensinistrador. El petit, amb l’entusiasme que hi posava a tot, s’estava convertint en un falconer expert. Intuïció, deia ell, res més que açò.
En Bàlash no tenia gaire temps per falcons, i per açò se l’havia cedit gustós, al petit, molt més descarregat d’obligacions. El dia més important de l’any pels aprenents s’apropava. I amb aquella proximitat, el ritme dels entrenaments i la dificultat de les proves a que els sotmetia el mestre Hàntish s’havia incrementat; tant així que, si sempre havien estat esgotadores, ara s’havien convertit en impossible, vàlides només pels millors.
El joves que participarien al Festival de la Força s’esforçaven per arribar-hi en les millors condicions i, per açò, patien un entrenament específic i molt intens. El mestre foner sempre era estricte, però en aquell moment de l’any mai es mostrava satisfet ni amb els blancs assolits ni amb la forma de ferir-los. Els llançaments eren massa lents, excessivament desviats cap una o l’altre banda, massa alts o massa baixos; cap encert tampoc era prou de ple. El conformisme no existia pel vell instructor, i molt menys l’elogi.
Durant tot aquell temps, la ferida d’en Bàlash li havia impedit progressar com als companys, fins el punt de que en Hàntish temé que que no assoliria el nivell mínim per defensar amb garanties la victòria de d’antany. I açò que les cures i atencions de les guaridores, mare i filla, havien estat constants, i el procés de cicatrització del trau fou tan ràpid que semblà màgic. Però la recuperació de la força i la mobilitat eren una altre cosa.
—No t’hi veig per participar-hi, —dubtava en Hàntish—. Més val que cerqui qualcú per substituir-te.
—No, mestre, ni pensar-hi. Vos assegur que estaré en les millors condicions quan arribi el moment. M’esforçaré encara més.
—No ho sé, Bàlash. No...
—La guaridora diu que la ferida ja està curada, que ara només és qüestió de temps i d’esforç. Segur que...
—Açò és el que em preocupa: el temps. La ferida, bé, no em preocupa, però els que abans no et superaven, ara ho fan; açò sí que és greu. No hi arribaràs, Bàlash.
—No, mestre. No faig comptes quedar-me enrere.
—T’avís: si veig que no pots, no hi aniràs.
—D’acord, però ja veurà... Tot anirà bé.

TORNAR

Cala Molí, des d'Addaia, un dels llocs on sempre faig comptes tornar. Foto d'en Pep Gómez.

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2010.

A principis d’enguany es va jubilar en Miquel, immillorable company i bon amic. I he de dir que, d’entrada, em va fer enveja, molta enveja, tanta que m’hagués canviat per ell ulls tancats. Alaiorenc de soca-rel, dels de tota la vida, un bon dia li va tocat deixar ca seva a contracor. Però ara toca tornar, i aquesta vegada per quedar-s’hi.
Hi vaig rallar, amb en Miquel, de tot açò i, sobretot, de què sentia en saber que tornava a Menorca per sempre, per no tornar a agafar aquell vol setmanal. I em va assegurar que només una cosa sabia del cert, i és que encara seria més feliç. I me’l vaig creure perquè se li veia als ulls satisfets. Si fos jo, estic segur que la felicitat m’ompliria a vessar; de la nit al dia em convertiria en un homo nou.
Va ser després quan, pensant pensant, em vaig fer unes quantes preguntes i, a més, d’aquelles males de contestar. Estàs segur que te’n tornaries ara mateix, a Menorca?, em demanava. Estàs segur que no t’importaria deixar totes les coses que aquí tens sense tancar? N’ets conscient de que tot el que t’envolta és allò que has triat? I, allavonces, em vaig convèncer que jo, per bo o per dolent, no som en Miquel, i que, ara per ara, no tinc la vida organitzada per tornar i quedar-me, que per molt que me l’estimi, a Menorca, com mai podré estimar enlloc i que ca nostra ho serà per sempre, no podré tornar fins que la vida m’hi dugui. Ella, la vida, va ser la que em va fer creuar la passarel·la d’aquell vaixell de proa recte i bordes clavetejades, de cobertes pudentes i fumeral recte i enlairat (Ciudad de Alicante, es deia aquell tros de suro que, segons parer dels entesos, que d’aquests sempre n’hi ha, era molt mariner), i també la vida em va dipositar amb desgana a l’altra banda del mar.
Però, del que sí n’estic segur és de que, més prest o més tard, la vida m’ho retornarà: em durà enlà perquè els ossos vells que llavors tindré descansin tranquils, estones a Alaior i d’altres a na Macaret. Passejaré per sa Torre d’en Galmés i per Torralba, tot escoltant el silenci de la història que hi reposa; caminaré per Son Bou i, sobretot, seuré hores i hores davant d’aquest teclat. I sé que inventaré històries, i que m’ompliré l’esperit de paraules que sempre cercaran qui les vulgui escoltar, però a les que tampoc no lis importarà gaire quedar-se al calaix. I sé que llavors seré feliç, que ningú no ho dubti; doblement feliç, perquè tindré prop meu tot allò que més estim i em veuré envoltat de l’alè que sempre m’ha donat vida.

I jo, que em pensava que la cosa s’acabaria aquí, que les cabòries sobre la meva vida en tornar a Menorca estaven estotjades per una altra ocasió, sa meva dona va tornar a obrir la caixa dels trons. L’endemà de la festassa pel meu cinquanta aniversari, pet inclòs, va i em deixa anar, com si fos una càrrega de profunditat, que què haguessis fet si t’haguessis quedat a Menorca? Ho has pensat mai com hagués estat la teva vida si no haguessin decidit venir a fer feina aquí? Què haguessis trobat, a Menorca? De què faries feina? I encara més, t’haguessis casat amb la mateixa dona? I jo, us ho dic del cert, no vaig saber ben bé què contestar, i mireu que em costa quedar-me sense paraules –potser la ressaca hi va tenir molt a veure-. Què em demanes, tu, ara?, vaig contratacar, tot provant de muntar una defensa d’aquelles impossibles –“numantines”, lis diuen els castellans-, no veus que encara tinc el cap emboirat pels whiskys d’ahir vespre. Però ja sabeu com van aquestes coses: ella va insistir. Vaig provar d’acabar-ho amb un segurament hagués fet oposicions i ara seria profe d’institut, o vés a saber, potser funcionari, o jo què sé! I t’agradaria?, va seguir com un corcó. I sense pensar-hi, tot d’una vaig dir que sí, que per ser a Menorca qualsevol cosa. Però després qualque cosa se’m va disparar dins del cap i vaig afegir un qui sap pensatiu. Perquè, insistia ella, els teus fills, serien els mateixos? I t’hauries divorciat, a Menorca? Potser si la teva vida hagués estat diferent... I nosaltres, va afegir tot seguit –crec que aquesta era la pregunta clau, per a ella-, ens haguéssim conegut mai, nosaltres? A tu t’hagués cercat fins i tot davall les pedres més amagades del darrer recó del lloc més recòndit del món, i t’hagués trobat, ho sé, vaig respondre-li en un atac de poesia barata però sincera, que al final és la que val.
Gràcies a ella, al interrogatori, ara sé que no m’importa gens quina hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a Menorca: hagués estat una vida que mai no existit ni existirà. Llavors, de què serveix pensar-hi? Del que sí n’estic segur és que, a Menorca o on fos, hagués tingut els dos mateixos al·lots que ara tinc (són bons al·lots, tot dos; sí, ja ho sé que no està bé que son pare ho digui, però què voleu?). També estic segur que, a Menorca o on fos, hauria trobat aquesta dona a la que tant puc estimar. Del que no sé jo si n’estic tan segur, és si ara, sense haver sortit de l’illa, podria escriure amb l’enyor amb que ho faig o si podria sentir-la alhora tan a prop i tan enfora.
Crec que són la distància i aquest enyor les que m’han empès a escriure la majoria de coses que he escrit, que escric i que faig comptes escriure. Però, deixeu-me que us faci una confessió: no m’hagués importat gens provar-ho. Escriure de Menorca i des de Menorca ha de ser meravellós.