L'ARENGA DEL MESTRE FONER

Escultura de foner balear -Mallorca-.

Un dia, quan faltava ben poc per a que els bàlar s’anessin cap el camp del Festival, el mestre foner reuní els elegits per donar-los els darrers consells. Encara que només eren sis els triats, tots els altres també l’escoltaven; açò sí, en un segon terme respectuós. En Hàntish se situà d’esquena al ponent per a que el sol que anava de baixa li ombregés el rostre; una de les manyes apreses per revestir-se d’autoritat. Certament, semblava que els rajos li naixessin de l’esquena i mostressin un ésser sobrenatural, fosc i clar alhora.
—Escolteu-me, joves foners! —cridà amb veu potent, fidel a la imatge sobrenatural que mostrava; imatge, però, allunyada de l'esperat en un cos revellit com el seu—. Silenci quan el mestre ralla! Sobre tot, voltros, els triats. Ben poc falta pel dia més important de la vostra vida: arriba el Festival de la Força! —Aquí sempre aprofitava per donar-li el toc de dramatisme que havia aprés que era fonamental—. Sou l’orgull dels bàlar de Balariash! I sereu l’enveja de la resta de l’illa! Ho sé. —Era el moment de rebaixar el to de veu per fer-lo més proper—. Sé que he sigut molt dur, però de res no haurà servit si un de voltros no torna com a guanyador. Recordeu tot el que us he ensenyat. I recordeu què significa el Festival: la culminació d’un any d’esforços, el premi pel bon treball. I ser l’imatge de la mateixa Força: un déu vivent. Qui no ho val, açò? Però el Festival és molt més que una culminació personal. Sé que ho sabeu, que us ho he dit altres vegades; l’any passat, i l’altre, i cada any. Però no em cansaré de repetir-ho; heu de tenir-ho molt clar —i un dit encorvat els senyalà un rere l’altre—. El Festival marca l’inici de totes les coses. La Mare es prendrà un repòs i ens deixarà en mans del seu consort, la Força. I és quan aprofitam per prepara-ho tot pel retorn de la deessa, perque ho trobi tot de gust i vulgui quedar-se entre noltros. —Per primera vegada es va permetre un somrís de complicitat—. El renaixement de la Mare, però aquesta és una altre celebració, molt més femenina, i noltros, ara, no n’hem, de fer res. Al Festival s’han de donar les gràcies per la culminació d’un nou cicle de vida. I per agrair-li-ho com ens ho demana li hem de demostrar que som dignes fills seus; li hem de demostrar que seguim son dictats, els de la Força. —Mirà fixament als joves de la primera fila—. Voltros sou els triats per oferir-li el millor de Balariash. Un de voltros tornarà com a vencedor; els ossos d’aquest vell mestre ho pressenten. Però heu de tenir molt clar que aquestes proves que tan bé coneixeu, aquestes proves que heu repetit mil vegades en aquest camp que ens envolta, no les guanya el que només és el millor amb la fona. Perquè el Festival és molt més que una simple competició. Destresa i habilitat, agilitat i resistència, velocitat i paciència, força i orgull, encert i, per damunt de tot, honor; tot açò s’ha de tenir per guanyar. Sense aquest honor mai aconseguireu res, joves foners. —En Hàntish rebaixà la veu fins a fer-la semblar la de l’avi que explica rondalles al net—. És com si fóssiu fills meus. Tu, Bàlash, l’actual guanyador, no sé si seràs tu o qualsevol de vosaltres —i la mirada els creuà de banda a banda, un rere l’altre una altra vegada; i tots sentiren un calfred—. Tots sabem que en Bàlash no està en les millors condicions. Sí, Bàlash, no m’ho pots negar. Calla i escolta al teu mestre! Però t’has recuperat prou bé per participar. Almanco seràs un mal de cap; t’hauran de vigilar i, així, quan no s’ho esperin, qualsevol dels altres els hi donarà el toc de gràcia. Per açò, escolteu-me bé, us heu de superar! Heu de ser millors que mai! La victòria és a les vostres mans. Heu sentit? Gílmash, Talèrish, Bórash, Kàlish, Kàstysh?
El mestre deixà a en Kàstysh, el més jove, per al final. No ho feu sense motiu, en Hàntish. Qualque cosa li deia que aquell al·lotot cepat, tossut i seriós tindria molt a dir en aquella edició del Festival.
Tot seguit, la mirada del mestre, enfosquida per l’edat i la duresa de tot el viscut, escrutà amb atenció la d’en Bàlash; hi cercava signes de desconfiança, de feblesa, però només hi trobà decisió. No sé si faig bé, es digué l’ancià. Vull mostrar seguretat però les dubtes omplen l’esperit de¡aquest vell. Hi si frissam massa? Podria esperar un altre any, en Bàlash; no li passaria res. Però no, ja està fet. Ara tocar confiar-hi. I, a més, coneixent-lo, segur que no hagués volgut esperar. Ferit o sà, en Bàlash volia participar-hi. Com dur-li la contraria a un jove tant obstinat?

ELS DUBTES D'EN HÀNTISH

Vista de Sa Torre d'en Galmés (Balariash) des de migjorn. El camp en primer terme s'assimilaria al camp de pràctiques del mestre Hàntish. Foto d'en Pep Gómez.

El dies d’estiu foren lliscant lents i tranquils. La vida a Balariash continuà aferrada a l’ensopiment que imposava la calor sufocant, sense que cap fet destacable goses de trencar el tedi d’una vida ancorada a la monotonia. La recerca de pastures fresques pels ramats, la segada esgotadora de les espigues engroguides, la feinada de batre les garbes i el posterior emmagatzematge acurat del gra per omplir els sitjars. Allò era el més important: les reserves per tot l’any. Però també s’havien de cardar i filar els feixos de llana, netejar i adobar pous i cisternes, la collita dels fruits que maduraven sense treva i l’estivada dels horts. La feina dels artesans que no en sabia, d’estacions: terrissaires i assaonadors, fonedors i orfebres, picapedres i mestres d’obra. I, per suposat, el constant aprenentatge dels joves foners. Tot aquest garbuix de treballs continuà acumulant-se en la rutina dels bàlar durant la convalescència d’en Bàlash. Res no s’aturà per esperar-lo.
Pel seu costat, en Bàrcaj, el poll de falcó pel que en Bàlash s’havia jugat la vida i al que tots ja anomenaven el llamp d’en Balèrish —per en Púnish, però, només era el bitxo del marrec— havia crescut de forma espectacular; sempre sota les atencions del petit que no se’n separava ni un instant. El borrissol i el plomall desmanegat havia deixat pas a les primeres plomes, les quals havien nascut lluentes per convertir aquell pollet petit i lleig en un animal encara jove i per fer, però en el què ja es mostrava l’elegància dels falcons que regnaven als cels de l’illa. El vol d’en Bàrcaj encara era maldestre, de vegades incert, però l’alimentació que en Balèrish s’encarregà de subministrar-li, per moments excessiva, li feu guanyar un vigor que, al nial i al costat del germà avassallador, mai no hagués assolit. En Bàrcaj esdevingué un masclet no gaire gran, però fort com una roca. En Bàlash opinava que estava gras, que son germà l’encebava com un capó. El germà major gaudia amb els avanços de la rapinyaire i cada dia hi descobria un aspecte nou. Val a dir, però, que gairebé tots se’ls mostrava en Balèrish, el veritable ensinistrador. El petit, amb l’entusiasme que hi posava a tot, s’estava convertint en un falconer expert. Intuïció, deia ell, res més que açò.
En Bàlash no tenia gaire temps per falcons, i per açò se l’havia cedit gustós, al petit, molt més descarregat d’obligacions. El dia més important de l’any pels aprenents s’apropava. I amb aquella proximitat, el ritme dels entrenaments i la dificultat de les proves a que els sotmetia el mestre Hàntish s’havia incrementat; tant així que, si sempre havien estat esgotadores, ara s’havien convertit en impossible, vàlides només pels millors.
El joves que participarien al Festival de la Força s’esforçaven per arribar-hi en les millors condicions i, per açò, patien un entrenament específic i molt intens. El mestre foner sempre era estricte, però en aquell moment de l’any mai es mostrava satisfet ni amb els blancs assolits ni amb la forma de ferir-los. Els llançaments eren massa lents, excessivament desviats cap una o l’altre banda, massa alts o massa baixos; cap encert tampoc era prou de ple. El conformisme no existia pel vell instructor, i molt menys l’elogi.
Durant tot aquell temps, la ferida d’en Bàlash li havia impedit progressar com als companys, fins el punt de que en Hàntish temé que que no assoliria el nivell mínim per defensar amb garanties la victòria de d’antany. I açò que les cures i atencions de les guaridores, mare i filla, havien estat constants, i el procés de cicatrització del trau fou tan ràpid que semblà màgic. Però la recuperació de la força i la mobilitat eren una altre cosa.
—No t’hi veig per participar-hi, —dubtava en Hàntish—. Més val que cerqui qualcú per substituir-te.
—No, mestre, ni pensar-hi. Vos assegur que estaré en les millors condicions quan arribi el moment. M’esforçaré encara més.
—No ho sé, Bàlash. No...
—La guaridora diu que la ferida ja està curada, que ara només és qüestió de temps i d’esforç. Segur que...
—Açò és el que em preocupa: el temps. La ferida, bé, no em preocupa, però els que abans no et superaven, ara ho fan; açò sí que és greu. No hi arribaràs, Bàlash.
—No, mestre. No faig comptes quedar-me enrere.
—T’avís: si veig que no pots, no hi aniràs.
—D’acord, però ja veurà... Tot anirà bé.

TORNAR

Cala Molí, des d'Addaia, un dels llocs on sempre faig comptes tornar. Foto d'en Pep Gómez.

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2010.

A principis d’enguany es va jubilar en Miquel, immillorable company i bon amic. I he de dir que, d’entrada, em va fer enveja, molta enveja, tanta que m’hagués canviat per ell ulls tancats. Alaiorenc de soca-rel, dels de tota la vida, un bon dia li va tocat deixar ca seva a contracor. Però ara toca tornar, i aquesta vegada per quedar-s’hi.
Hi vaig rallar, amb en Miquel, de tot açò i, sobretot, de què sentia en saber que tornava a Menorca per sempre, per no tornar a agafar aquell vol setmanal. I em va assegurar que només una cosa sabia del cert, i és que encara seria més feliç. I me’l vaig creure perquè se li veia als ulls satisfets. Si fos jo, estic segur que la felicitat m’ompliria a vessar; de la nit al dia em convertiria en un homo nou.
Va ser després quan, pensant pensant, em vaig fer unes quantes preguntes i, a més, d’aquelles males de contestar. Estàs segur que te’n tornaries ara mateix, a Menorca?, em demanava. Estàs segur que no t’importaria deixar totes les coses que aquí tens sense tancar? N’ets conscient de que tot el que t’envolta és allò que has triat? I, allavonces, em vaig convèncer que jo, per bo o per dolent, no som en Miquel, i que, ara per ara, no tinc la vida organitzada per tornar i quedar-me, que per molt que me l’estimi, a Menorca, com mai podré estimar enlloc i que ca nostra ho serà per sempre, no podré tornar fins que la vida m’hi dugui. Ella, la vida, va ser la que em va fer creuar la passarel·la d’aquell vaixell de proa recte i bordes clavetejades, de cobertes pudentes i fumeral recte i enlairat (Ciudad de Alicante, es deia aquell tros de suro que, segons parer dels entesos, que d’aquests sempre n’hi ha, era molt mariner), i també la vida em va dipositar amb desgana a l’altra banda del mar.
Però, del que sí n’estic segur és de que, més prest o més tard, la vida m’ho retornarà: em durà enlà perquè els ossos vells que llavors tindré descansin tranquils, estones a Alaior i d’altres a na Macaret. Passejaré per sa Torre d’en Galmés i per Torralba, tot escoltant el silenci de la història que hi reposa; caminaré per Son Bou i, sobretot, seuré hores i hores davant d’aquest teclat. I sé que inventaré històries, i que m’ompliré l’esperit de paraules que sempre cercaran qui les vulgui escoltar, però a les que tampoc no lis importarà gaire quedar-se al calaix. I sé que llavors seré feliç, que ningú no ho dubti; doblement feliç, perquè tindré prop meu tot allò que més estim i em veuré envoltat de l’alè que sempre m’ha donat vida.

I jo, que em pensava que la cosa s’acabaria aquí, que les cabòries sobre la meva vida en tornar a Menorca estaven estotjades per una altra ocasió, sa meva dona va tornar a obrir la caixa dels trons. L’endemà de la festassa pel meu cinquanta aniversari, pet inclòs, va i em deixa anar, com si fos una càrrega de profunditat, que què haguessis fet si t’haguessis quedat a Menorca? Ho has pensat mai com hagués estat la teva vida si no haguessin decidit venir a fer feina aquí? Què haguessis trobat, a Menorca? De què faries feina? I encara més, t’haguessis casat amb la mateixa dona? I jo, us ho dic del cert, no vaig saber ben bé què contestar, i mireu que em costa quedar-me sense paraules –potser la ressaca hi va tenir molt a veure-. Què em demanes, tu, ara?, vaig contratacar, tot provant de muntar una defensa d’aquelles impossibles –“numantines”, lis diuen els castellans-, no veus que encara tinc el cap emboirat pels whiskys d’ahir vespre. Però ja sabeu com van aquestes coses: ella va insistir. Vaig provar d’acabar-ho amb un segurament hagués fet oposicions i ara seria profe d’institut, o vés a saber, potser funcionari, o jo què sé! I t’agradaria?, va seguir com un corcó. I sense pensar-hi, tot d’una vaig dir que sí, que per ser a Menorca qualsevol cosa. Però després qualque cosa se’m va disparar dins del cap i vaig afegir un qui sap pensatiu. Perquè, insistia ella, els teus fills, serien els mateixos? I t’hauries divorciat, a Menorca? Potser si la teva vida hagués estat diferent... I nosaltres, va afegir tot seguit –crec que aquesta era la pregunta clau, per a ella-, ens haguéssim conegut mai, nosaltres? A tu t’hagués cercat fins i tot davall les pedres més amagades del darrer recó del lloc més recòndit del món, i t’hagués trobat, ho sé, vaig respondre-li en un atac de poesia barata però sincera, que al final és la que val.
Gràcies a ella, al interrogatori, ara sé que no m’importa gens quina hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a Menorca: hagués estat una vida que mai no existit ni existirà. Llavors, de què serveix pensar-hi? Del que sí n’estic segur és que, a Menorca o on fos, hagués tingut els dos mateixos al·lots que ara tinc (són bons al·lots, tot dos; sí, ja ho sé que no està bé que son pare ho digui, però què voleu?). També estic segur que, a Menorca o on fos, hauria trobat aquesta dona a la que tant puc estimar. Del que no sé jo si n’estic tan segur, és si ara, sense haver sortit de l’illa, podria escriure amb l’enyor amb que ho faig o si podria sentir-la alhora tan a prop i tan enfora.
Crec que són la distància i aquest enyor les que m’han empès a escriure la majoria de coses que he escrit, que escric i que faig comptes escriure. Però, deixeu-me que us faci una confessió: no m’hagués importat gens provar-ho. Escriure de Menorca i des de Menorca ha de ser meravellós.

EN BÀRCAJ, EL FALCÓ.

Kisbis tenia fama benaguanyada de no aprofitar-se de la gent. Mai demanava un preu tancat, i només li pagava qui podia. I, per açò, moltes vegades es quedava sense cobrar. Deien d’ella que era un model de bona dona, que no n’hi havia de millor, però també deien que així mai no en sortirien de pobres, a ca la guaridora. Però, malgrat tot, se’n sortien; vivien del seu treball. I si per una vegada havia tingut la sort de topar amb qualcú com jo, d’una família amb prou hisenda per pagar, benvingut sia; per què desaprofitar-ho?
Malgrat aquest anar passant, era evident que les possibilitats de prosperar de la guaridora eren mínimes. Tenien gairebé res per a mercadejar; els camps de la família havien canviat de mans. Un reduït ramat de cabres els hi donava llet i formatge; prou per les menges de cada dia però per res més. I, per sort, també els hi quedava l’hort, del que se’n cuidava la mateixa guaridora. Per açò no m’estranyava que na Kisbis em cuidés com ho feia: jo era clau pel futur de la seva família. Després d’haver confirmat amb ma mare nostre prometatge, aquest futur havia mudat. Ca la guaridora emparentaria amb la casa del Bàlar, la més important; l’horitzó s’havia asserenat. Per un afortunat cop de timó, la nau de la guaridora, tan antiga com el mateix clan, reprendria el rumb que li pertocava, per llinatge i per rang. I jo, que estava profundament enamorat de n’Ainerís, me n’alegrava.
—Veig que t’has avançat, Bàlash. Venia a dir-te que t’aixequessis. Ara toca enfortir les cames, caminar. Com que pel pati seria poc voltar, quan es posi el sol et deixaré sortir; però just una passejada i t’acompanyarà n’Ainerís. Podriau vorejar la murada de a prop. I com que no trobareu ningú, res d’explicacions. Però, escoltem bé, foner capbuit: no vull ni un esfors. Així que, si et canses, li dius a ma filla i us retureu, o t’hi agafes i que t’ajudi a caminar. D’acord?
—D’acord. Obediència total. Si se’m permet, voldria preguntar..., i els meus germans? Què no han vingut?
—I tant! Germans i una caterva de companys atemorits. Els he foragitat de males maneres, que tinc una fama per mantenir. Les amenaces d’encanteris els ha fet fugir corrents; menys el petit. Com es diu?... Balèrish, sí; quin al·lotet! No se’n volia anar sense rallar-te d’un tresor que duia amagat al sarró: un pollet de falcó.
—Sí, en Balèrish..., no el coneixeu bé. No creu en màgies, només amb allò que pot entendre i tocar. Però, per contra, s’empesca unes històries... A jo m’agrada que me les conti. Què dieu, guaridora? Te raó, en Balèrish, de no creure en màgies?
—De vegades és bo de fer creure allò que som incapaços d’entendre, allò que no sabem explicar. El món en té, de secrets, fill meu, i qualcuns prou amagats; qui sap, potser... Però, rallant d’encanteris..., en Balèrish estava encantat! Quan tots han marxat, m’ha dit que no passessis pena per en Bàrcaj; crec que m’ha dit aquest nom. Sembla paraula nurair, veritat? Me l’ha ensenyat i..., per la Mare, que ho és de lleig! Vols dir que valia la pena gairebé deixar-se matar per un animaló com aquest?
—Serà meravellós, guaridora, segur! No l’heu vist mai, al falcó, volar?
—Què et penses? És clar, que jo també surt al camp. I amb açò tens raó, el falcó és veloç, i molt elegant.
Mentre la guaridora rallava, jo no podia fer una altra cosa que riure’m de la ocurrència d’en Balèrish. Ja l’hi havia posat nom, al falcó. Bàrcaj, el llamp; molt apropiat. Així era com anomenaven n’Amílcar a Ibèria. Un bon auguri, a bon segur.

UN RIURE BALSÀMIC

Estances del cercle de Cartailhac -casa talaiòtica- de sa Torre d'en Galmés (Balariash). Foto d'en Pep Gómez.

Entre riures, Kisbis em va dir:
—Molt bé, jove foner, així m’agrada. I no t’estic enganant si te dic que l’amargor d’aquest beuratge és, com tu dius, proporcional a la seva eficàcia. Et curarà; confia-hi.
Després de dir açò, la guaridora va sortir de l’estança. Quan ja era un tros enfora, va cridar a sa filla i n’Ainerís es va apressar en deixar-me sol.
Quan va tronar, ma estimada feia un posat seriós; havia perdut aquell somriure tan meravellós que havia lluït fins feia ben poc.
Amb moviments que semblaven tímits però com si els hagués preparat per endavant, es va apropar al jaç.
—Diu ma mare que descansis, que prou de xerrameca; i que si no et deix dormir em prohibirà tornar. Així que, ja ho saps, dorm, si és que vols que, en despertar, encara hi sigui. A més, que no me’n recordava..., ta mare va dir que tornaria pels volts del migdia. Tens que deixondir-te un poc, que ara fas por! A dormir, idò, va..., siguis bon al·lot. Si ens portam bé, si som bons al·lots com diu ma mare, idò podrem... —s’ho va pensar millor i va callar. Quan va tornar a rallar, un gran somriure li omplia la cara. Què polida estava amb aquell posat!— De pas, me’n lliuraré dels envions, dels gerros que m’esclafen el cap. Perquè, a veure, sí tu no hi ets, què se m’ha perdut a les cisternes, a jo?
El riure de n’Ainerís va ser com un bàlsam, el millor guariment per a qualsevol mal. Com que volia mantenir-la a prop, vaig tancar els ulls disposat a dormir-me, a fer-li cas i descansar. Qualsevol cosa per ella, per n’Ainerís... Com m’agradava el so d’aquell nom!

Una altra veu em va marcar el nou despertar; i aquesta vegada era molt coneguda: la de ma mare; inconfusible, malgrat l’embull que encara tenia al cap. La sentia rallar amb la guaridora, prop de l’entrada de ma estança, la qual les meves guardianes havien deixat oberta, només amb el cortinat.

EN BÀLASH, L'ELEGIT

Imatges de l'entrada del port natural de Cala Morell (costa N de Ciutadella), on es troba un asentament costaner de l'època pretalaiòtica -bastió colonial?- (foto superior) i una de les necròpolis més importants i més espectaculars de l'illa. Fotos d'en Pep Gómez.

Poc a poc, després de que aquella mescla impossible m’hagués baixat per la gola, vaig començar a sentir una gran pau que m’envaïa. La calor de la cara semblava haver minvat i l’aire del l’estança, fins allavonves carregat de bàfols angoixants, també s’aclaria. No podia ser res més: era el beuratge miraculós que m’estava fent efecte.
En entrar, na Kisbis havia deixat la porta oberta i una mica d’oratge s’escolava entre els moviments d’uns filats de margalló trenat; segur que allò també ajudava. Per tal d’incrementar-me el benestar, n’Ainerís no deixava de remullar-me el front. Vaig tornar-la a mirar i la vaig veure més formosa que mai. El somriure no l’havia abandonat i els colors de la cara li lluïen brillants. Què preciosa que estava! I com me l’estimava!
La veu de na Kisbis –com me n’havia oblidat, d’ella?- em va treure d’aquell estat d’ensopiment plaent.
—No et facis il·lusions, que ja t’ho veig a la cara. L’efecte és certament ràpid, però també passatger. Encara te’n falta molt... Has de descansar; intenta dormir tot el que puguis fins que hi torni. Sí, no et queixis, serà la mateixa. Sembla que t’ha agradat, no? —La ironia de la guaridora va aconseguir fer-me somriure—. Així m’agrades, Bàlash; és bon senyal. Estic segura que, en pocs dies, tornaràs a la normalitat. Reprendràs les pràctiques, poc a poc, però, amb molta calma. I a mesura que et trobis més fort, podràs incrementar el ritme de feina. Però, compte, si et passes, si no em fas cas, pots empitjorar. El mal intern que ha provocat la ferida, i que ara tenim boni controlat, pot reproduir-se. I llavors... No hi vull pensar! Amb un poc de sort i molt de la teva part, estaràs a punt pel Festival. Tot Balariash espera que tornis a guanyar, ja ho saps. I, qui som jo per decebre’ls?
Per la Mare estimada! Ja no hi pensava, jo, amb el Festival! Com ho podia haver oblidat? En què estaves pensant, Bàlash?, em vaig recriminar. No t’ho pots permetre, açò; tu no. Potser els teus companys... I, en canvi, ho havia fet: se m'havia oblidat.
Tot Balariash, i per què no dir-ho, també bona part dels bàlar, esperaven que fos jo qui dugués de nou la Força a ca nostra, sense deixar que reprengués el camí de ponent; tothom hi confiava. Els nurair estaven molt orgullosos, molt segurs de si mateixos, i sempre s’havien cregut els més forts; cosa que, per altre banda, també havien demostrat any rere any. Però l’any anterior s’havien endut una bona sorpresa: un al·lot de quinze anys els havia guanyat, i aquest al·lot era jo. I ara... No, no els hi podia fallar.
No podia deixar de donar-li voltes, a tot allò. Cert, em deia, sí que ho són, de creguts, els nurair. No fan res més que prear-se de que van ser els primers illencs en enir contactes amb els fenicis orientals, i que els van foragitar amb tot de gales costaneres. Però també va ser entre ells, des dels seus ports, des d’on van arrelar els ritus més sagnant. Segons ens havia ensenyat l’oficiant del santuari, aquella primera visió de la Força, la més oriental, reclamava sacrificis d’esperits joves, i ho va fer per molts anys; alens virginals, els anomenava n’Àrganir. Segons ell, entre els bàlar també s’havien fet un forat, aquelles creences, però ben prest les vam rebutjar per tornar a les ofrenes tradicionals: anyells, porcelles, aus de corral i, sobretot, el foc cerimonial que sempre cremava al peu d'on Tot es Troba. Aquelles hecatombes, sí, així els deia n’Àrganir, també s’havien exhaurit a ponent ja feia anys, però l’escletxa entre els dos clans mai no s’havia tancat; i encara hi era. Per sort, després de l’últim enfrontament -vés a saber quant feia, d’allò-, la rivalitat només la mostràvam als Festivals de la Força. Aquella festivitat, la qual sembla ser que antany solia esdevenir en veritables batalles, amb el pas dels anys s’havia convertit en una mena de competició esportiva. El mestre Hàntish les comparava a les olimpíades gregues –no sé com ho sabia, allò de Grècia en Hàntish, però així era: una lluita noble per saber qui era el més fort -vols dir que n’hi havia per tant?-. El mal és que, moltes vegades s'acabaven a cops i pedregades, les proves. I gairebé sempre guanyaven els nurair; supòs que, per açò, ningú no s’esperava la irrupció d’un al·lotet poc fet con era jo llavors. S’havien quedat de pedra.
Els glosadors, a les llegendes, cantaven que vindria un triat per unificar els clans. Però, qui se les creia, les llegendes? N’hi havia tantes i feia tant que les cantaven, i mai es feien realitat... I resulta que, quan vaig néixer, els presagis dels estels que va llegir el savi Àrganir, em van assenyalar com a l’elegit. Sembla ser que jo seria el unificador de les gloses; jo, qui duria la pau a l’illa i faria més pròsperes viles i casats. I ara, només a jo em tocava carregar aquella feixuguesa. I ho era molt, de feixuga... Els auguris mai no s’equivoquen, deia tothom. Però, i si per una vegada ho havien fet, d’equivocar-se? No n’estava massa segur de voler assumir tanta responsabilitat. Per què jo?
Tots aquests pensaments van passar pel meu cap, esvalotats com un falcat de perdius, molta renou però poc vol.
—Prometo obediència total —li vaig dir a la guaridora, com no podia ser d'una altra manera—. Em sotmetré a les vostres cures i engoliré els beuratges més repugnants que em vulgueu donar, i sense protestar! Únicament espero que la capacitat de guariment sigui proporcional a l’amargor.

I era cert: frissava per recuperar-me. Recuperar-me i demostrar que era mereixedor del títol que m’havien posat. Volia acontentar als que havien dipositat tantes esperances en al·loteu esbojarrat com jo. I, si era possible fer-ho, també demostrar-m'ho a jo mateix. Perquè si jo no n'estava convençut... En aquells moments envejava els germans, els cosins, a tots els companys, que no tenien una altra cosa a demostrar que la seva pròpia força. Maleït sia...

ARRELS

Foto d'en Joan Gómez, agafada en prestec del seu fotobloc. Gràcies, Joan. N'és prohibida la seva reproducció.

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2010.

Quan escric aquestes línees encara no és Nadal. I per molt que els carrers de Barcelona estiguin plens de llumetes que et desitgen felicitat en tots els idiomes de l’estat i que l’ambient, malgrat el fred hivernal que ens ha agafat d’improvís, s’hagi caldejat pel caliu de consultes independentistes de rebuda dispar, de veres que jo (i és una qüestió purament personal) no sent res especial més que l’apropament del dia en que unes línees aèries de baix cost (en aquesta època de l’any, açó de baix cost és un dir) em duran de nou a Menorca. I ja és prou. Perquè, sí senyors, falta una setmana perquè trepitgi la nova T1, perquè torni a ser amb la família i, per suposat, amb tots voltros. En aquests moments d’eufòria, fins i tot se m’acudeix dir que per tornar a les arrels.
Jo, que sol qüestionar-m’ho tot i que mai estic content amb allò que sé o que crec sebre, me deman, ara, després d’escriure l’anterior paràgraf, fins a quin punt és cert que és un retorn a les arrels. Perquè, quines són realment les meves arrels personals? Jo tenc molt clar, claríssim, que som menorquí, d’açò no hi ha cap dubte. I que som d’Alaior, d’açò tampoc, per naixement, per criança, d’esperit i de cor.
Però, us heu demanat mai, les arrels, fins on s’enfonsen? D’on arriben a beure, les arrels? Perquè, al cap i a la fi, aquestes arrels, què són? Són d’on vens o on has arrelat? I encara més, tan importants són, les arrels? Mira que ho som, jo, de complicat, fer-me tantes preguntes estranyes quan només tindria que estar demanant-me què comprar a la dona perquè no me digui una altra vegada colònia, on has deixat la imaginació, o quin regal he de dur-li a ma mare perquè sigui encara més feliç del que pot ser per tenir-nos a tots replegats. Però, com que tothom m’ha dit sempre que som “raro” i complicat (ara m’han arribat a dir que som asocial, fixeu-vos!, tot mentides, és clar!), no els vull deixar per mentiders.
Jo, de jovenet, vaig estudiar botànica (una altra rareça?), i per açò sé prou bé com funciona un sistema radicular. També sé que hi ha ramells que no en tenen de veres, d’arrels (les molses i els verdets, per exemple, ni les falgueres), però sempre hi han parts de la planta que hi fan la funció. Així, dit d’una manera simplista i sense cap esperit científic, una arrel, idò, seria qualsevol estructura capaç de fitxar el plançó al terra per ajudar-lo, bé a sostenir-se, bé a alimentar-se i fer-lo créixer, o ambdues coses a la vegada.
I tot açò, a què ve? No sé com m’ho faig, però pens que cada vegada don més voltes abans d’arribar on vull. Idò, ve a que no fa gaire vam anar a València per la defunció de la darrera anella de la cadena familiar paterna. Allà, després dels tràngols que sempre comporta un fet d’aquest, vam tenir que rastrejar paperots vells, esgrogueïts per anys de calaixeres tancades i oblit, i que, qualcuns, s’esmicolaven just tocar-los. I, entre ells, vaig descobrir (no sé si mon germà ho sabia, tot açò, però per a jo tot era nou), que nostre avi patern era d’un poble de Terol que s’anomena Hijar (a la seva pàgina web s’exalten els barris jueus, morisc i cristià d’una vil·la medieval, on es celebren unes jornades nacionals d’exaltació dels tambors i els bombos); que nostra avia paterna era valenciana però que havia viscut a Tarragona. Descobrirem també el motiu de la mort de l’avi, tot contemplant les fotos d’un militar amb cara d’al·lot que semblava tret de la guerra de Cuba o de la pel·lícula “Els últims de Filipines”. I em vaig emocionar. Em vaig ficar dins la pell d’un sotsoficial del 36 que va obeir a uns comandaments que s’havien revoltat contra la República. Em vaig estremir en reviure els ofecs d’aquell jove fermat, maltractat, empès cap una síquia a les afores de València per ser sumàriament afusellat. I després, remenant remenant, em vaig indignar quan vaig llegir el munt de sol·licituds (“escritos”, lis deien) que s’àvia havia enviat, una i una altra vegada, als comandaments pels quals l’avi s’havia deixat matar. Se’m van remoure les entranyes per les vegades que aquella pobre dona es va tenir que “arrastrar” per demanar “a quién le corresponda” allò que sempre li varen negar. I fou llavors que vaig comprendre per què mon pare era com era, d’estricte; per què pensava com pensava, de recte; i per què nostres pares ens havien educat com ens havien educat. Les arrels, Pep, em vaig dir; açò són les arrels, les que venen d’enfora, les que s’enclaven fins la roca mare i la van esquinçant fins convertir-la en vida. Les arrels que no saps ni que hi són, las que quan rebasses un ramell mai no trobes perquè es queden aferrades al cor de la terra, perquè estan tan enfonsades que ningú mai no arriba a veure-les.
Aquell dia, esgotats després de la jornada de dol, vam tenir la sort d’arribar fins l’arrel pivotant sobre la que reposa tota mata de nostra família. Fins allavonces, les arrels per part de ma mare m’eren clares, però les de mon pare, gens. Ara ho tenc tot aclarit.
I també em vaig adonar que aquestes arrels amagades, profundes, no estan gens renyades amb les altres, les més superficials, les que campen per la terra enriquida i que t’alimenten l’esperit, les que et fan sentir allò que sents i et fan pensar com penses.
Jo som menorquí, repetesc. Les arrels que m’han fet créixer s’estenen per aquestes terres, han xuclat de la terra prima de nostres camps i m’han alimentat d’un esperit mal de trobar. Són alaiorenques, aquestes arrels, sens cap dubte.
Un arbre menorquí empeltat en un plançó mig turolenc mig valencià? Potser, però penseu que els empelts es fan per gaudir de fruita millor. I, no és açò que cerca tot bon hortalà?