MORTS I DESTRUCCIÓ

El Poble del Turó i camins dels voltants. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Tot s’havia acabat. Només hi havia foc i fum, pedres caigudes que col•lapsaven els carrerons, cases destrossades i murs ensorrats. I morts, molts morts.
Els inevitables saquejadors remenaven entre les runes, cercant qualque cosa amb que incrementar el seu botí. De tant en tant, un crit desesperat pujava el coster per morir contra els murs socarrimats del santuari; un xiscle de fieta amagada que, un cop descoberta, maldava fugir de les luxurioses mans dels vencedors, sempre sense èxit.
Els animals domèstics, ara lliures dels seus tancats, trescaven entre el desastre, indiferents de tot el que els envoltava i rosegant els pocs manats d’herba verda que quedaven, fins que algun dels vencedors se’n recordava de que, després del saqueig, qualque cosa tindrien que menjar i els arriava cap el seu camp, fora poble.
I el cel, que encara tindria que mostrar-se amb el blau brillant dels capvespres de primavera, es veia enfosquit pel fum negre dels ramatges encesos i solcat pel sinistre vol dels carronyaires que, per art de ves a saber quina màgia antiga, s’havien adonat de que, entre les runes del Turó, trobarien menja abundant per una bona temporada.

Enfora d’aquella tenebrosa visió, però encara colpits per la derrota, els sobrevivents dels desastre es preguntaven per a què havien servit aquelles grans defenses tan cuidadosament preparades i de les tan orgullosos s’havien sentit. I, per què havien fracassat si tot s’havia preparat amb tanta cura? Què havien fet malament? Hores i hores de feina feixuga per no res. I ara, cossos ferits i esperits derrotats, i un sentiment de desànim que els hi omplia el cor fins a vessar. A les seves oïdes encara ressonaven les paraules d’esperança del cap, escoltades amb les ganes del que es vol creure el que sap que mai serà cert. Però, ara, l’única veritat era que la majoria havien mort o, pitjor encara, que romanien captius, esclavitzats i tractats pitjor que bestiar.
Ara només eren fugitius atemorits que s’amagaven i es llepaven les ferides, sense deixar de plorar als seus, mentre es preguntaven i ara, què?

Na Daínia, encara al capdavant dels fugitius, caminava cruixida i amb una important ferida al braç mig coberta per una bena ensagnada i bruta. Amb deixadesa i per tal de mantenir el pas, s’estalonava a l’espatlla dreta d’un silenciós Balari que gairebé no podia ni aixecar els peus per esquivar pedres i sotracs, esgarrapant-se amb les branques i matolls d’un inexistent camí, que només ells creien intuir entre la penombra de les alzines.
Amb els ulls entelats per qualque llàgrima que li fugia sense poder-la contenir, na Daínia mirava al terra incapaç de veure on trepitjava. Obligant-se a caminar pas rere pas, la fins feia poc animosa guaridora del Pou, la nova dona del cap del Turó i eficient organitzadora de la defensa, maldava d’ajuntar les poques forces que li quedaven per donar resposta a les moltes preguntes que se li amuntegaven. Què farien ara? On anirien? Qualcú els voldria acollir? Hi quedava a l’illa qualque lloc segur? A ponent, com pensava en Balari? O qualque recó de la feréstega tramuntana? Als barrancs, tal vegada? I què passava ara pel cap d’en Balari, novament derrotat? Lluitar? Pot ser fugir i amagar-se? Robar un vaixell i cercar terres llunyanes i segures? Encara n’hi han d’aquestes o el braç romà ja és massa llarg?
De tant en tant i sense saber com encara era capaç de pensar en coses així en mig de la desgràcia, na Daínia rememorava la seva única nit de passió. I sentia de nou el tacte de les carícies embolcallant-la i la pell suada de l’homo llenegant-li per damunt, mentre s’omplia del olor agre de mascle i de l’inconfusible aroma de la passió satisfeta. Llavors, des del fons del seu cor, una petita lluminària d’esperança se li encenia i intentava convèncer-se de que en Balari, l’homo que li havia fet descobrir un món de sensacions noves, encara tindria prou eima per continuar la lluita.
Però tot d’una aquella mínima espurna s’esgotava, i es demanava si calia intentar-ho de nou. Per a què? Per tornar a ser derrotats?

L’al•lota es sentia defallir per moments. I és que la seva empenta havia quedat esclafada per les runes del santuari, aixafada davall de la gran pedra capçalera, esfondrada pels vencedors mentre s’afanyaven en destrossar-ho tot. Aquella desfeta, el darrer que havia vist abans de poder fugir malferida, encara se li mostrava quan tancava els ulls, demanat-se què hi guanyaven els atacants provocant un mal tan inútil.
Pot ser el que volien era reduir a runes l’últim bastió turonenc, idò des d’allà havien protagonitzat el darrer i inútil intent de defensa. Just una vintena d’homos i un ranxo d’al•lotots, a més d’una cinquantena de dones valentes, gairebé tots el que quedaven amb vida, s’havien refugiat dalt la talaia central i rere les murades del santuari per defensar-se fins la mort. Des d’aquella privilegiada posició havien intentat contenir l’allau romà, però amb la desesperança del que ja es sap derrotat i amb la deixadesa del que es sent escombrat per la potencia indestructible d’una força mai vista.
I açò que l’asalt no havia començat malament. Mentre les murades i carrerons s’omplien d’exclamacions de prematur triomf, les primeres files romanes havien reculat, desordenades per la pluja de pedres turonenques que havien omplert el cel. Rocs de bona mida, el més grans que les seves forces els hi permetien, havien volat des de la murada de llevant contra les confiades avançades de les forces lleugeres romanes, desbaratant-los i causant-los les primeres baixes. Riures i abraçades, felicitacions i fotendes contra els que fugien ompliren el clar mati primaveral triat per l’assalt. Els defensors pensaren que tot estava fet. L’enemic fugia!
Malauradament, aquella sorpresa inicial no va fer res més que remoure la ràbia romana i fer-los lluitar encara amb més ferotgia. Perquè poc després i precedides d’un xiulo desconegut, solcaren el cel enormes pedres i projectils flamejants que destrossaven i cremaven tot allà on queien. Això va fer créixer el desconcert entre els defensors, i encara més quan, entre les pedres voladores, apareixeran núvols de sagetes enceses que arribaven més enfora que les bales gegantines. D’aquesta manera, pocs recons del poble quedaren lliures de la mortal pluja.
Gràcies a l’eficient feina de les brigades de dones de na Daínia, “les feineres” com les anomenava ella, es van anar apagant les flames, galleda a galleda, recollint de pas als ferits per pujar-los al santuari, el lloc més protegit del poble.
Però eren tants els nafrats que, malgrat els esforços, ben prest les benes es mostraren escasses i els ungüents preparats del tot insuficients. La jove, desolada, no podia fer res més que consolar als ferits i netejar i embenar les ferides el millor que podia. Ara se n’adonava que havia subestimat la força romana.
Com s’ho faria amb tants ferits? No, no se’n sortirien.

Ningú al Turó podria dir quan va durar aquella pluja destructiva, però de cop, sense avís, va parar i es va fer el silenci. Només es sentia el plor dels fiets atemorits, el lament dels ferits i la remor amenaçant de les flames cremant sostres i bigues, l’única part del poble que no era de pedra. A més, quan manco s’esperava, una paret s’esfondrava o una de les moltes pilastres tombava vençuda; aquella renou d’enderrosalls sonava com l’anunci de la mort.
Però encara en quedava més per arribar, molt més. I és que precedit pel so de cornetes estridents, inicià l’avanç la segona onada romana, molt més compacta, sense fissures i amb els grans escuts aixecats per protegir-se de les pedres i amb les llargues llances dirigides al davant i en amunt. El front avançaven grups d’auxiliars carregant proteccions quadrangulars de cuir i bova, rere les que s’amagaven uns arquers de curta túnica blanca i pectoral de cuir, i uns desconeguts foners semblants en tot als defensors, pot ser els mateixos que na Daínia i en Balari havien vist a Sannir quan el primer desembarcament.
Les pedres dels defensors, encara prou abundants, rebotaven en les defenses sense fer gaire mal, i les que aconseguien traspassar-les just bollaven els escuts dels infants produint un so apagat, com de closca buida. I no és que tots el trets fossin fallits, idò més d’un feria a puesto, però no eren ni prou efectius ni prou nombrosos com per aturar l’empenta d’aquell mur que avançava sense presa, però sense aturar-se per res.
I així, poc després d’iniciar-se l’atac, els primers romans posaren peu sobre la murada de llevant. I els defensors, encara atordits per la mortal pluja gegantina i sense saber com respondre a la nova estratègia, no pogueren fer res més que, seguint les ordres d’en Balari, replegar-se cap a les cases de migjorn i les talaies centrals.
Llavors va començar la lluita cos a cos, casa a casa i pati per pati. I també llavors va ser quan es va veure ben clar que l’experiència romana era molt superior a la voluntat turonenca. Pocs eren els capaços de suportar les carregues ferotges o d’aguantar peu dret l’avanç de les amenaçants llances de ferro. I és que, en aquell moment, feia més mal la por que la destresa enemiga, el temor enfront d’un enemic que semblava tan invencible que feia defallir els ànims.

I va arribar el moment en que només els del cercle d’en Balari aguantaven ferms. Ells, des dels escairats i forts bastions, havien defensat la murada fins que gairebé es varen veure rodejats. Llavors, fent una demostració de valentia, s’obriren pas a cop d’espasa fins la talaia que tenien més a prop, la de llevant.
I allà va ser on el va veure na Daínia, perquè ella, amb les seves feineres i els fiets de l’aiguada, havien reculat fins trobar-se contra els murs del santuari, ara ple de ferits i moribunds.
Pels carrers de baix encara es sentia remor de lluita, però els crits d’agonia que sorgien d’entre les parets ciclòpies dels casats només tenien un accent: l’illenc.
Na Daínia s’enfilà a la gran talaia central des d’on es dominava tot el poble i, després de contemplar la magnitud del desastre, va sentir com en Balari la cridava.
—Daínia, espereu-nos! Encara son enfora de voltros! Vos ajudarem.
Els d’en Balari, empesos per les veus del seu cap, deixaren la posició aixecada i, sortejant carrerons encara sense ocupar, tot d’una arribaren a la llinda del santuari.
—Estàs bé, estimat? —preguntà na Daínia, mentre li repassava el cos amb la mirada.
—Sí, i tu? Quants sou?
Sense contestar-li, la jove senyalà als voltants per fer-li veure els pocs que quedaven de les dotzenes que s’havien escampat pel poble per ajudar als defensors, així com els incomptables ferits que omplien el terra.
—Som tots, Balari. I si n’hi ha més, ves a saber on son. Els projectils han fet una gran destrossa.
—No ens lamentem. Som vius, no? Encara podem lluitar.
Però no varen tenir temps de dir res més, idò en aquell moment un gran nombre de sagetes i javelines començaren a clavar-se pels voltants, així com pedres llençades per braços entrenats: els dels foners venuts a l’enemic. I a més, sense donar-los respir, arribaren els primers infants cuirassats disposats a desallotjar-los de l’últim reducte defensiu.
Pot ser empeses per la desesperació o tal vegada per inèrcia, les dones deixaren la cura dels ferits i mostraren les dagues que amagaven entre la roba, mentre els homos empunyaven javelines i espases amb braços esgotats. Entre aquells ferros n’hi havia de tot; des de velles espases rectes amb puny antenat, herència dels heroics avantpassats, fins a falcates ibèriques més modernes, com la que brandava en Balari pel damunt del seu cap.
Sense entendre de sexes ni condicions, pels voltants del santuari es va travar un combat mortal, al temps que, des de la gran talaia, els més joves llançaven les darreres bales contra els que gosaven mostrar-se entre les cases. Molts atacants moriren en aquell assalt, però els defensors eren cada vegada més escassos i, encara que lluitaven amb fermesa, no van tenir més remei que recular de nou fins trobar-se reclosos dins del recinte del santuari
Per fi, un fort escamot travessà les defenses i arribà on els esperava na Daínia al front de les seves dones. Ella, amb una antiga daga en la ma esquerra i un garrot esmolat a la dreta que havia agafat d’enterra, s’encarà amb un dels atacants. Aquest, en veure que era una dona, va somriure confiat, mostrant el forat negre d’una boca sense dents i amb una pudor a podrit que, fins i tot, li va arribar fins l’al•lota.
Na Daínia ho va tenir clar: si havia de morir, aquell era un bon moment. Així que, enfrontant-se al pútrid alè del romà, va fer una passa endavant. Es situà rere la pilastra central, i fent-la servir d’amagatall, intentava despistar al contrincant. Però aquest, fart del joc, li llançà la javelina amb força i destresa, tant que la jove només va poder evitar-la per ben poc. Al moment, la sang començà a rajar per un profund tall del braç esquerre, però ella, emprant l’instint guaridor, s’adonà de que no era important. Just carn tallada que es podia recosir.
I just quan el romà avançava de nou amb rostre triomfant, va aturar-se de cop amb la boca i els ulls ben oberts en gest d’estranyesa, com si qualque cosa l’hagués sorprès. En aquell moment, des de darrera del cos que s’ensorrava, sorgí la figura d’una de les dones, aquella a la que havien violat sense pietat, matant al seu marit i raptant-li els fills.
—Mal parit! Ja ets mort —digué, com si escopís les paraules—. Endavant, Daínia, matem-los a tots!
Com una boja, es gira cap els que entraven al santuari i s’hi enfrontà. Però encara no havia fet dues passes quan al manco una dotzena de sagetes li travessaren el pit. Mentre les cames se li doblegaven, el rostre de la dona no va deixar de somriure. Sí, era morta, però moria contenta, matant als seus torturadors.
A na Daínia, aquesta actitud heroica encara li donà més forces, així que a cops d’espasa i empentes cegues, barrà l’entrada al sacre recinte. En un determinat moment i sense saber com havia succeït, es trobà al costat d’en Balari, espasa amb espasa i esquena contra esquena, defensant la llinda sagrada en front de la gran pilastra capitada.
—Em de fugir, Daínia! No podem resistir més! Si no marxem, morirem per res!
—Recull els que quedin vius i anem cap a ponent. I els ferits? —cridà l’al•lota, mirant els cossos sagnants que els envoltaven.
—Tindran que quedar-se. No hi podem fer res per ells.
Amb llàgrimes al ulls, na Daínia girà cua i s’enfilà per les parets de la talaia, mentre en Balari empenyia als que encara lluitaven per dirigir-los cap a les portes del nord, les úniques lliures d’atac. Quan ella ja era a mitja alçada, una renou enorme seguida per víctors inintel•ligibles, va fer que girés el cap. La gran pedra escairada, el símbol de la mil•lenària antiguitat del seu poble, era al terra. Amb llaçades correderes i palanques d’ullastre, els embogits vencedors l’havien fet caure, deixant-la amb l’encaix cap amunt, com mostrant al món les seves intimitats violentades per aquells descreguts.
Ara sí que na Daínia sentí que s’havia perdut tot. Perquè la Mare, la divinitat dels Antics, jeia violada com qualsevol altre dona de l’illa, forçada per la violència febril d’aquells homos embogits.
I na Daínia, pressa d’una desesperació infinita, començà a córrer sense mirar ben bé on anava, oblidant-se fins i tot del seu estimat. Tenia que fugir; no podia pensar amb res més.

Quan més perduda es trobava, cruixida i a punt de deixar-se anar per posar fi a aquell patiment, una ma se li posà a l’esquena. Ella, encara esquerpa malgrat l’esgotament, es girà per defensar-se, però es trobà amb una dolça abraçada que li va retornar part de la pau perduda. Perquè era en Balari qui, després de fugir pel seu costat, havia aconseguit reunir els pocs sobrevivents i els dirigia cap a ponent.
Al moment, la al•lota es sentí reconfortada, tranquil•litzada. I és que si en Balari era viu, encara hi havia esperances.

PREPARANT LA DEFENSA

Al Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

La inoblidable nit de passió i els pensaments que l’endemà havien assetjat na Daínia ara només eren història. I és que les forces invasores, després de jornades de marxa triomfal, assolant tot el que se’ls hi posava pel davant, ja eren a prop del Poble del Turó. I amb l’arribada d’aquella tropa cuirassada, tota la resta havia deixat de ser important.
Ja no hi havia temps per gaudir del cos estimat, ni per enamoraments desesperats i impossibles. Ara tocava preparar-se per intentar aturar l’embranzida de l’enemic. Açò era l’únic en què pensaven; l’únic en què es podien permetre pensar. Com a capdavanters del poble, aquella era la seva obligació; la gent esperava el seu guiatge i na Daínia n’era ben conscient.

Just els focs de les talaies de l’altre banda del barranc van anunciar el perill, en Balari i na Daínia es posaren a treballar. Encara que sabien què fer, idò feia temps que ho tenien tot planejat, fins llavors s’havien deixat endur per la laxitud que acompanya als amants després de les primeres i úniques nits de passió. Però la força de les circumstàncies els va fer deixondir, encara que no va ser fàcil fer-ho i, per descomptat, tampoc va resultar un despertar agradable.
Els dos tenien moltes coses que preparar; moltes mesures a prendre per tal de sobreviure a aquella marea imparable que se’ls venia al damunt. Sí, no hi havia gaire temps per perdre.
Durant aquell frenètic dia gairebé no es van veure. Ambdós sabien on era l’altre, què feia, però només van tenir temps per preocupar-se per la preparació de la defensa enfront del imminent assetjament.
En Balari i els seus fidels, els pocs que li quedaven després del desastre del Cap de Tramuntana, ajuntaren els homos del Turó, empenyent-los a lluitar i encoratjant-los apel·lant a la subsistència del poble i a la seva pròpia vida. Així mateix, rastrejaren els casats escampats per la comarca per ajuntar homos per la defensa, fins i tot a la força i sense tenir en compte si eren joves o vells. Tant feia si eren foners experts o només humils camperols que mai havien fonejat res més que esquives perdius i milans xiuladors. Açò sí, uns i altres es mostraven temorosos davant l’evident poder de l’enemic. A en Balari no l’importava aquella por; la entenia, idò ell sentia quelcom semblant. Tothom era útil per enfrontar-s’hi amb un mínim de garanties.
Al mateix temps que s’obrien les portes a la gent de l’altre banda del Barranc, que atemorits per l’avanç romà corrien a refugiar-se sota el poder del Turó, s’enviaren missatgers al Pou, a Ialàs, a Atalàs, i a la resta de reductes aïllats que encara eren a redossa de la turmenta romana, des de la costa fins a l’interior, resseguint els barrancs i pentinant els plans i turons boscosos. Fins i tot el millor corredor va ser enviat amb urgència cap a ponent per demanar l’ajut dels valents ponentins de Lakese, la Forta. Però en Balari no hi contava amb ells, ni tampoc amb ningú que no fos del Turó o no tingués interessos pels voltants. Si venia qualcú, ben arribat, però si no..., tan s’hi feia.
Així, amb aquesta seguretat, en Balari continuà treballant tranquil però metòdic. Un casat rere l’altre, un lloc i després el següent, rallant amb la gent, encoratjant-los i animant-los a unir-se als seus. D’aquesta manera, poc a poc, abans de que els romans haguessin travessat la profunda vall del Gran Barranc, les murades del Turó guarien prop d’un milenar d’homos amb prou ànims com per defensar ca seva a qualsevol preu.
Pot ser les seves forces eren la meitat de les romanes, i segurament manco entrenades, però en Balari no defallia. No s’ho podia permetre; idò eren molts els ulls que el miraven i masses les esperances recolzades a les seves espatlles.

Pel seu costat, na Daínia tampoc havia estat de mans plegades. Des de la seva nova posició com a principal del Turó, i amb una força que ningú va gosar discutir-li, va organitzar a les dones, tant les del poble com les nouvingudes. Joves o velles, casades o fadrines, primes o grasses, tant s’hi val; per totes va trobar una feina adient, una tasca important per tal d’assegurar al màxim la rereguarda.
S’emmagatzemaren els aliments pel setge, omplint les coves de gerros i còssils de gra i senalles de xua assecada i altres menges de llarga durada; també s’asseguraren les reserves d’aigua dels aljubs i es prepararen àmfores i càntirs per donar de beure als defensors durant les batalles. Així mateix, s’ajuntà el bestiar en tanques interiors i estables resguardats, tan per protegir-lo de l’invasor com per menjar-lo en cas necessari. I no van ser poques les dones que van treure antigues fones amagades, així com dagues i altres eines esmolades per tal de demostrar a qui fos que les dones del Turó també eren destres amb aquells estris mortals.
Però el prioritari per na Daínia era reunir gran quantitat de teles i llenços, tot el que es pogués emprar per embenar. Els van tallar en tires per netejar-los amb aigua bullent i camamil·la, com li havia ensenyat sa mare. Per altre banda, va manar recollir tots els remeis de que es disposaven al poble i ella mateixa en va fer recompte. Els classificà per usos, valorant si les quantitats eren suficients. Tot d’una, veient la pobresa del que havia recollit, envià un homo al Pou, a ca seva, per que li dugués el que allà hi havia deixat que, si ningú ho havia tocat, era molt. I és que, a bon segur, tindrien que tractar moltes ferides i li faria falta de tot i molt.
La feina va ser esgotadora, però l’empenta de na Daínia, l’energia que hi posava en tot el que feia, es contagiava a les seves col·laboradores, fent que les tasques avancessin de forma ràpida i eficient. Així, quan els primers homos d’en Balari encara no havien començat a arribar al Turó, na Daínia ja ho tenia tot llest. Seguint les seves instruccions, cada dona sabia què fer, on anar quan comencés la batalla, a què atendre i amb qui col·laborar.

Quan en Balari arribà al Turó, cruixit però satisfet, el primer que va fer va ser cercar na Daínia.
Just travessà la murada de ponent, li van dir on era. Llavors, sense aturar-se per rallar amb ningú, va córrer coster amunt cap les coves del nord, on hi havia el magatzems principals. Allà, rodejat de dones enfeinades i donant direccions a dreta i esquerre, distingí el fràgil cos de la jove guaridora. Els cabell negres, esvalotats per la brisa de mar, se li ficaven davant la cara malgrat el seu esforç per apartar-los. Per açò, amb un gest enèrgic, se’ls reuní en una cua que intentà fermar amb un tros de cordill dels que duia al braó per lligar manats de plantes seques.
Quan na Daínia aixecà els braços per darrere l’esquena, uns pits joves i generosos es destacaren sota la túnica envellida mostrant que aquell cos jove havia arribat a una maduresa inqüestionable. El peus descalços, ferms sobre les pedres del camí, no deixaven de moure’s cap un costat i l’altre, mostrant un vigor difícil de creure en un cos aparentment tan fràgil.
Quan l’al·lota el va veure ho deixà tot i se’l quedà mirant amb un ampli somriure que creixia per moments. Què fort és! I com me l’estim!, va ser el primer que va pensar l’al·lota.
—Balari! Mira, tot està llest —li cridà amb el braços oberts, sense esclarir si volia mostrar-li tota la feina feta o el cridava per acollir-lo en una abraçada.
—Els homos que em reclutat estan arribant, estimada. També a les murades està tot llest. Només ens queda esperar.
—Quan atacaran? -preguntaren alguns dels que els envoltaven.
—Demà. Segur que ho faran demà al matí. Han arribat fins la Tomba dels Antics i els nostres guardes els han apedregat. Res greu, però just eren els primers escamots.
—Ens en sortirem —digué na Daínia mentre l’abraçava amb força i amagava la cara entre el coll i l’espès cabell de l’homo. Llavors, tothom va deixar el que feia per mirar-los preocupats; i és que la jove ho havia dir de manera que ningú va saber si era l’afirmació d’una seguretat o la constatació d’un dubte.
Gairebé xiuxiuejant, en Balari li va respondre:
—Ens ho em de creure, Daínia. I noltros els primers.
Dient açò, i amb na Daínia encara abraçada al seu pit, en Balari es girà cap els que els miraven i, aixecant la veu, els hi va dir:
—Homos i dones del Turó, per què teniu por? Pot ser no veis que noltros som feliços? Idò, a què espereu? Continuem! No ens podem aturar ara, perquè encara queda molt per fer. I demà li mostrarem a l’invasor qui defensa aquestes, les nostres pedres mil·lenàries!

MATINADA AL TURÓ

Poble del Turó. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Després d’aquella nit de passió, na Daínia no sabia como enfrontar-se en Balari. Què li diria? Bon dia, meu amor? No; no sabria com dir-li ni amb quina cara mirar-lo. El més bo de fer seria tractar-lo com sempre, amb la familiaritat apresa durant aquells pocs però intensos dies d’enfrontar perills.
Però, era açò possible? Podria na Daínia mirar-lo als ulls i no dir-li que era l’homo de la seva vida i que, amb ell, havia trobat allò que mai havia somniat trobar? Podria amagar els seus sentiments per tal de no posar entrebancs a una lluita per la que, n’estava segura, els hi faria falta qualque cosa més que tota la força del món? Però, en l’escalfor del cos a cos i amb la complicitat de la nit apassionada, s’havien dit sincerament que s’estimaven. A més, ella sentia que aquell frenesí era tan fort que, de no posar-hi entrebancs, podria arribar a dominar a qualsevol altre sentiment. I açò, a na Daínia, no li semblava bo.
L’al·lota es sentia, de qualque manera, marcada, obligada per un estrany amor que sentia créixer fins límits impensables, per damunt, fins i tot, de l’estimació per la seva terra violentada o del seu anhel per convertir-se en la millor guaridora de l’illa.

Feia estona que era desperta, ulls ben oberts mirant un no res delimitat pel brancatge del sostre de l’estança. El cap li feia voltes i més voltes, però cap pensament se li returava prou temps com per il·luminar-la. De cop, com si un llampec hagués il·luminat la seva nit, es sentí tancada, presonera entre les càlides parets pedregoses d’una casa aliena, closa per uns murs ciclopis que no eren els seus i envoltada de pells i mantes fines que per ella eren luxes inversemblants.
A prop seu hi havia tantes riqueses com mai hagués pogut somniar i que al Pou no eren més que il·lusions impossibles; al manco per ella. A un cantó, just al costat de la porta tancada, dos gerros d’ample embocadura amb el millor vi i l’aigua més fresca, dels que havien begut la nit passada per recuperar-se durant els breus moments que la passió els hi permetia; damunt d’una banqueta de fusta treballada i al costat de dues copes àtiques hermosament decorades i ara mig buides, romanien diversos plats de fruita sense tastar, unes conegudes però altres d’allò més estranyes, totes conreades a les terres del barranc; i, fins i tot, hi havia una escudella amb tap ceràmic, plena de formatge tendre de cabra, i més plats amb tortes fines de farina de blat que en Balari havia fet dur per si encara tenien més gana, però que també eren sense tocar.
Però na Daínia ni s’ho va mirar tot açò. Aixecant-se poc a poc, va sortir sense fer renou, un poc per fugir de la mirada d’un Balari acabat de despertar i que ella imaginava tendre i irresistible, però també cercant que la serenor de la matinada esclarís el seu cap, ara ple d’un embull considerable.
Estava segura de que volia el seu futur lligat al d’aquell homo? Segura del tot? No feia gaire, quan encara s’esforçava per curar camperols al Pou, na Daínia creia tenir-ho molt clar: volia viure la seva vida i construir el seu futur, però que no fos de ningú més, amb les seves alegries i els seus plors, els seus èxits i els seus laments pels fracassos que haguessin de venir. I ara què? Què faria? Volia en Balari; sí, açò no tenia discussió. No sabia com, però l’havia arribat a estimar com mai hagués imaginat arribar a fer-ho. Però, deixaria tot el que sempre havia desitjat per un amor que, segur, estava destinat a la tragèdia? No seria més coherent amb els seus anhels primers i, sobre tot, molt més bo de fer, seguir creixent com a guaridora? El seu art sempre seria necessari, amb romans o sense. O és que els romans no emmalaltien? Quina diferència hi havia entre cosir ferides romanes o mèrxes de foners caparruts? Llavors, per què jugar-se-la per una estimació de la que mai en podria gaudir? Sí, tenia moltes coses en que pensar. Necessitava silenci, tranquil·litat i solitud, i la matinada era una bona companya per aconseguir-ho.

Mentre, asseguda sobre la murada de migjorn, mirava com el tímid sol d’aquella matinada emboirada intentava il·luminar el mar que s’estenia fins l’horitzó, va sentir com uns braços forts i silenciosos l’abraçaven pel darrera. Era en Balari que, en despertar-se i no veure-la al seu costat, havia sortit a cercar-la.
—Què fas, estimada? —li va dir a cau d’orella.
—Pens. Crec que tenc moltes coses en què pensar.
—Te’n penedeixes, Daínia?
—De què m’he de penedir? Pot ser d’estimar-te? D’haver gaudit de la millor nit que una dona podrà desitjar mai? No, d’açò mai. Però...
—Però, què?
—Estic feta un embull. Jo no cercava res d’açò. I ara... Per què és tot tan complicat?
—Noltros no ho em cercat, Daínia. Ningú ho ha cercat. Ens ha vingut sol, però com tu sempre em dius, ara ho hem d’afrontar, no podem defugir-ne. Potser estimar-nos ho fa tot més difícil, o tal vegada no. Per què no ens ha de donar més forces? Tu i jo, junts, podem fer moltes coses, Daínia.
—Les meves ambicions eren senzilles, Balari. Només volia ser una bona guaridora. Sí, és cert que aspirava a ser la millor. Però res de batalles ni morts, res d’invasions ni d’asèdis. Què farem, Balari? Serem prou forts per suportar-ho? Ara som jo que no n’estic segura.
L’homo l’abraçà encara més fort i li tornar a xiuxiuejar:
—Si tu no ets forta, ningú no ho serà. Ets la dona més valenta que mai he conegut, segurament la més valenta del món. I no només ho ets per no tenir por, és que transmets el teu poder als que t’envolten; i, sobre tot, me’l transmets a mi. Per tu m’enfrontaré al que sigui sense importar-me el què pugui succeir. I si fins ara no ho tenia prou clar, després d’aquesta nit, d’estimar-te com mai havia estimat, estic del tot segur del que tenc que fer. Amb tu al meu costat encapçalaré l’enfrontament contra els romans. I pot ser, si els déus ho volen, els retornarem al mar. I si no podem fer-ho, si tot es regira contra noltros, idò res, ens reclourem de nou en el cor de la terra, a la vora dels gloriosos avantpassats de nom heroic i descansarem per sempre. Sí, Daínia, gràcies al teu amor, ara sé el què fer. Però ho farem junts, des d’avui i per sempre.
La al·lota agafà les mans d’en Balari que li rodejaven la cintura pel darrera i, girant-se amb força, li va fer un petó intens i salvatge, com si fos el darrer de la seva vida.
—T’estim, Balari. Ara que has decidit enfrontar-te l’invasor, jo seré al teu costat. Sabia que ho faries, que era el teu destí. I jo... T’ho he dit prou vegades: seré amb tu quan guanyis. Però si perds, tampoc passaria res, amor meu: vigilaré que ningú et faci mal i curaré les teves ferides. Som guaridora, te’n recordes? La teva guaridora.

LA NIT

El Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Na Daínia va despertar amarada de suor. I no era que aquell matí fos especialment xafogós, ni que la nit passada hagués estat d’aquelles que no et deixen respirar de tanta calor. No, no era res d’açò.
Tampoc estava malalta, ni les febres l’havien assetjat d’improvís. Tot era molt més senzill. I és que al seu costat jeia un homo, el primer de la seva curta vida. El més important.
Després d’aquella nit de pors i alegries, de mals i reconfortants moments de benestar, na Daínia es sentia plena, com no s’havia sentit mai abans. Estimava a aquell homo com no s’hagués pogut imaginar mai que ho faria. Estimava en Balari i tenia la certesa de que seria l’homo de la seva vida. El primer i l’últim, l’únic i el millor.
I ara, al seu costat, adormit i amb el braç damunt del seu jove pit, el seu homo, en Balari, dormia tranquil, tal vegada per primera vegada en molt temps. I ella era la responsable d’aquell son tranquil. Gràcies a ella la cara crua i fosca d’en Balari havia mudat fins la relaxació que ara mostrava. I, per açò, na Daínia n’estava orgullosa.
Ella seria la companya de l’heroi, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, en qualsevol situació. Perquè no ho dubtava: en Balari era un heroi; a la seva manera, tal vegada no com els de les gloses antigues que s’enfrontaven i derrotaven als enemics més forts, però heroi al cap i a la fi. Perquè per enfrontar-se als romans com ell ho havia fet, només seguit per quatre dissortats foners inexperts, s’ha de ser molt valent, s’ha de ser un heroi. I un poc eixelebrat també, val a dir-ho.
Ara na Daínia se’l mirava amb ulls amorosos, amb la cara enfrontada a la del seu company, estudiant els seus trets en la fresca foscor de la matinada del Turó. La feble claror que s’escolava pel sostre li mostrà els seus ulls tancats, la barba revoltada i els cabells deixats anar, que li pessigollejaven el cos nu, produint-li una sensació de plaer en res comparable amb la de la nit passada, però que també era agradable, tranquil•litzadora i de màxima felicitat.
I ella no es cansava de mirar-lo. Era el seu homo. Ara ho sabia. Perquè cap que no fos el seu podria haver-li donat una nit de plaer com la passada al seu costat.
I és que l’al•lota mai s’hagués imaginat que aquell sentiment físic podia ser tant profund, tan intens i tant meravellós. Una vegada superats el primers moments de dolor i vessada la primera sang, tot va anar de mil meravelles.
Els dos cossos s’ajuntaren una i altre vegada en empentes breus i tranquil•les, plenes de sensualitat i calidesa. En Balari, tant brusc per tantes altres coses, va resultar ser un amant suau i tranquil, lent i silenciós. La seva dedicació a na Daínia l’havia deixat parada. No s’ho podia creure. Ella sempre s’havia pensat que seria com li havia dit sa mare: un patiment; així que millor deixar fer a l’homo i que tot s’acabés ben prest. Però no, allò no havia sigut així.
Les carícies d’en Balari, els llavis xuclant-li els pits amb tendresa, els dits tremolosos remenant les profunditat dels seus sexe, la humitat de la llengua recolzant-se en tot el seu cos, buscant i resseguint qualsevol recó amagat. En qualque moment na Daínia va creure que perdia el seny; i és que gairebé no ho podia suportar. Si allò era el plaer, ella el volia sentir tantes vegades com fos possible. Com n’havia pogut estar sense, fins ara?
I quan en Balari, fent un esclat ferotge de bestia continguda, va buidar-se dintre seu, la calidesa del seu interior es va veure inundada per ones intenses que no deixaven de recórrer-li tots els recons del cos. Na Daínia no podia deixar de tremolar i plorava de felicitat.
Després de l’esclat, en Balari, ajagut al seu costat i com derrotat per l’esgotament, la mirà amb ulls entendrits i li feu un mig somriure. Per fi, tancant els ulls, li va fer un petó al front i un altre als llavis.
—Gràcies, Daína, la dona de la meva vida. L’única i la millor. T’estim, Daínia, com no he estimat mai; com mai no tornaré a estimar.
I ella no va saber que dir. Ella que sempre tenia la paraula a la boca, que fins ara havia dominat en Balari amb la força dels seus arguments, emmudí. Només va poder tancar els ulls i abraçar-se ben fort a l’homo que l’havia convertit en un altre persona, que l’havia fet créixer com ningú ho hagués fet si l’atzar no l’hagués conduit fins la seva porta.
Esmunyint-se al seu costat i amb un somriure dolç als llavis, l’al•lota s’adormí sense adonar-se.
Però aquella son va durar ben poc. Perquè la sensació de calidesa li retornà ben prest, tant present que na Daínia hi va tenir que respondre. En volia mes, en necessitava més. Obeint quelcom amagat dintre seu, es girà cap en Balari, que també dormia tranquil, i s’estirà a sobre, començant a moure’s poc a poc. No sabia què fer ni com fer-ho, però estava disposada a despertar aquell membre adormit i tornar al plaer insospitat que poc abans l’havia fet embogir.
I així com la llengua humida havia recorregut el cos inexpert de l’al•lota, ella començà a tantejar, provant recons i explorant misteris. I quan la llengua arribà al sexe i la boca es tancà sobre el sexe lànguid d’en Balari, notà que quelcom es despertava i que tornava a la vida. La duresa del seu membre, creixent-li a la boca, l’indicà que altre vegada havia engegat el procés. Sí, na Daínia en volia més, i ara sabia com aconseguir-ho.

I així una i altre vegada, fins que tot dos van caure esgotats. L’al•lota perdé la compte de les vegades que s’havien donat un a l’altre, de les moltes vegades que perdé el sentit entre onades de plaer irresistible. Per fi, abraçats i tranquils, s’adormiren fins que els ocells del matí, els cans de la porta i els crits dels que anaven a traginar amb les bísties despertà a la jove, amarada en suor, plena de restes d’una nit única.

Per una nit s’havien oblidat del mal que els esperava, del desastre que s’apropava per llevant i tramuntana. En despertar tot seguiria igual, però al manco na Daínia ja sabia què fer per escampar els mals sons, els seus i els d’en Balari.

DERROTES I CONFESIONS

Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Na Daínia s’adonava de que cada vegada que rebien noticies, aquestes eren més preocupants.
Des que havien retornat al Turó, els romans s’havien desplegat cap a llevant, fins al Port, el que els foranis anomenaven Magonna, la Púnica. Des d’aquella privilegiada rada, al peu del penya-segat de la talaia i vora la riba del comerç, havien llençat ràpides incursions contra els poblats de les rodalies, començant pel que tenien just damunt d’ells: l’antic nucli del Fortí. Demostrant la seva crueltat, havien encalçat tothom: homos, dones i fiets, fins obligar-los a recollir-se rere unes murades que, des de l’època àlgida dels cartaginesos, estaven en franc decaïment.
Però el Port intentà resistir. Perquè aquelles eren gents valentes i independents, que des que s’havien alliberat del domini d’altres centres de poder, havien estat totalment lliures. Però les febles portes patiren les escomeses de les forces romanes, de tal manera que només un dia varen aconseguir romandre tancades. Així, el Fortí es reté i els defensors, massacrats sense pietat. Ara, els romans dominaven dos dels més importants ports de l’illa i, des d’ells, podien dirigir-se cap on volguessin.
Molt a prop, més cap a llevant, els esperava el Poble de Talàs, fins no fa gaire el més important de la zona, tan sols sotmès al poder del Turó després d’anys d’enfrontaments. Idò, Talàs també decidí enfrontar-s’hi, remembrant antigues històries i recordats fracassos.
Al dia següent foren assetjats per maquinaria pesada, que els hi llançà enormes pedres i bolles de foc. Els del poble, obstinats com sempre, feren una sortida desesperada després d’amagar dones i fiets dins les talaies o fer-los fugir cap a ponent, en direcció al Turó, on es creien estarien segurs. Des d’aquell dia, Talàs només va ser història. Ni un defensor va sobreviure, les talaies foren escapçades i el santuari violentat. Només quatre desgraciats, ferits i desmoralitzats, aconseguiren arribar al Turó per explicar què havia passat.
Per açò ho sabia na Daínia. I des de llavors ni dormia ni podia pensar en res més que en l’invasor enfonsant les portes del Turó.
Així, entre els plors dels fiets que pressentien que qualque cosa dolenta es preparava i l’agonia de l’incertesa, el Poble del Turó esperava. Llavors va ser quan en Balari va poder dir allò tant trist de ja vos havia dit, si m’haguéssiu fet cas...

Na Dáinia, instal•lada a la casa d’en Balari des que arribaren de Tramuntana, havia acollit dues dones de les terres del Cap. I el que li contaren va ser esfereïdor.
Una d’elles, mentre plorava pel baix i se li entrebancaven les paraules, li digué:
Van arribar a trenc d’alba, quan encara dormíem. Em van agafar entre tres i, un rere l’altre, em van forçar no sé quantes vegades. Quan es van afartar de fer-me de tot, em van deixar dins d’un enfony ple d’aigua. Devien pensar que era morta. Desgraciats! Per sort, l’aigua em va reviscolar i, com vaig poder, em vaig amagar dins d’unes mates per descansar. Quan va ser nit fosca, em vaig enfilar pel penyal i, no sé com, vaig començar a caminar sense saber on anava. Per sort, vaig trobar un grup de Talàs, entre els que hi havia la meva cunyada. Per què ens han fet açò? Què els hi havíem fet noltros?
I els teus fills? I el teu homo? Son vius? demanà na Daínia amb llàgrimes al ulls i les mans a la cara.
Els meus fills? Esper que siguin morts, però no ho sé. El que segur que és mort és el meu homo. Davant meu li van obrir el cap amb un roc. Pobret, només intentava defensar-me. Però dels al•lots no en sé res. Vols dir que els deuen tenir captius?
Just va acabar de dir açò, trencà a plorar desconsoladament fins que tot el seu cos tremolà sense control. Na Daínia la va abraçar fortament mentre l’altre dona li agafava la ma.
Descansa Naidis, intenta dormir. Quan estiguis més deixondida ho veuràs d’un altre manera. Al manco ets viva...
Dormir? Com vols que dormi? I per a què vull ser viva?
Pren açò va dir na Daínia, que les havia deixat un moment per anar a cercar una tassa plena d’un líquid fumejant. Te ajudarà a descansar.
Mentre la dona bevia, agafà la ma de la guaridora i, en acabar, li va dir amb veu esgotada:
Digues-li al teu homo que no els deixi viure, que els empenyi fins retornar-los al mar, i què s’ofeguin! Què els mati a tots! Porcs malparits! Els déus li agrairan que ho faci.
No és el meu... començà a dir na Daínia, començant a explicar-li que en Balari no era el seu homo.
Però, gràcies a la tisana, la dona s’havia quedat adormida. Decidida, la tapà amb unes mantes i sortí a cercar en Balari.

Na Daínia estava disposada a tot quan el trobés; feia contes fer-lo reaccionar. Quan el va trobar era assegut al pati de ca seva, recolzat contra les lloses de les cambres i sense fer res d’especial; tenia la mirada perduda, com si el seu cap fos molt enfora.
La al•lota se’l mirà amb cara seriosa, i li va rallar com sabia que havia de fer-ho per aconseguir el que volia.
—Ja ets sentit la història de les dones?
—Quines dones? Quina història? —contestà en Balari malhumorat, al temps que deixava la copa de vi que s’estava duent als llavis i enretirava una plata de carn de porc que estava rossegant sense gaire gana.
En poc temps, a na Daínia li semblava que el coneixia des de tota la vida. Aquell homo era tot façana, com les pedres dels santuaris, tan grans i fortes, tan llisses i sense ressalts. Hi pots passar la ma per damunt i sempre saps què trobaràs després: més pedra llissa; cap forat amagat, cap escletxa inesperada. I si n’hi ha qualcuna, és perquè quelcom tràgic ha succeït, com quan la terra va tremolar i esfondrà santuaris i derruir talaies. Encara se’n recordava de tot, i açò que, llavors, era ben petita. Per sort, al Poble del Pou, a ca seva, la pedra central del santuari havia aguantat ferma i, per açò, encara era la més bella de l’illa.
I en Balari n’havia patit més d’un de terratrèmol. Açò, per na Daínia, era ben evident. Però aquell últim, provocat per la derrota de tramuntana, havia sigut el més destructiu. L’al•lota dubtava que aquella merxa que solcava la façana d’en Balari es tanqués mai. Si de cas, s’eixamplaria més; com totes.
—Per què t’agrada tant dir tonteries, Balari? Per fer-me enfadar? Com què quina casa i quines dones? Idò, aquesta casa i les dones de les teves terres! En serio, Balari, mira que n’arribes a ser de banaula, de vegades.
El Cap del Turó se la mirà amb un somriure enigmàtic, un d’aquells que es poden prendre de moltes maneres. Na Daínia va voler veure en ell innocència i resignació o, tal vegada, claudicació davant de l’empenta de la dona que li estava regirant la vida, al mateix temps que l’invasor estava regirant la història de l’illa.
—Sí, ja sé de què em ralles. Però què vols que faci, jo? Tot va morir a Port de Tramuntana. Ara, només em queda esperar a que s’acompleixi el meu destí.
—Esperar el teu destí? De quin destí ralles, Balari? De què ens matin a tots? Açò serà el que passarà si no fas res, Balari.
Per tota resposta, ell aixecà les espatlles en un clar gest de tant se me’n fot. I açò, a na Daínia, la posava histèrica.
La jove guaridora se’l remirava intentant decidí per on agafar-lo, com fer-lo reaccionar. Per fi, decidí deixar-ho per un altre estona. No; no claudicava; allò només era una treva.
Però, just en aquell moment, una forta espurna s’encengué al seu interior, com quan el sol surt de cop rere un nivolat i t’enlluerna, i després només veus bellumes. Obeint a un impuls, na Daínia s’enfrontà de nou en Balari i, pausadament, li va dir:
—Balari, jo sé què et passa. Tu m’estimes, veritat?
La copa que el Cap aguantava amb l’esquerra, la seva ma bona, es va fer miques contra el terra, mentre el seu cos es crispava de forma evident.
—Sí. M’estimes, ara ho sé. Per açò em vas venir a buscar; per açò em vols mantenir al teu costat. M’estimes, però penses que jo mai t’estimaré a tu. I per què ho penses açò? De totes maneres et diré una cosa, Balari: si vols aconseguir el meu amor, tindràs que fer qualque cosa més que jeure, beure i menjar.
Ell s’aixecà i amb dues llargues passes va ser al seu costat. Era la segona vegada que el provocava i na Daínia començava a pensar que qualque vegada li sortiria malament.
Llavors, en Balari l’agafà pels braços amb força i, apropant-se, li va fer un petó als llavis, però un petó força matusser, com si no en sabés gaire de besar. O pot ser pensava que seria rebutjat, i per açò hi posà tanta força, per evitar-ho.
A ella li va sorprendre aquell petó, però, mira per on, li va semblar prou agradable. La suavitat dels llavis i el pessigolleig de la barba la van fer trobar-se prou bé. De cop, sentí com ell li traspassava una sensació de necessitat, i es va veure obligada a donar-li tota la estima que li demanava aquell tros d’homo que l’abraçava com si li volgués treure tot el suc.
Quan es separaren, na Daínia aixecà la vista per trobar-se uns ulls tristos i ofegats en llàgrimes.
—Què et passa, Balari? El meu estimat Balari...
—No em deixis, Daínia. Mai; no em deixis mai. Sense tu... Sense tu no ho podré fer.

AMAGATS

Basses de Tramuntana. Any 123 a.C. (Basses de Lluriach, Es Mercadal).

En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.

Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.

PRIMERS ENFRONTAMENTS

Sannir. Any 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.

Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.

Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.

L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.

Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.

Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.

Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.