Llit de fusta de s'àvia Consuelo, que ma mare va fer restaurar per a mi.

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2012

Ella ens va dir que per les nits sentia una presencia estranya, com si un ens incorpori volgués fer-se notar. “Impossible!”, li vaig dir jo. “Com hi ha d’haver un esperit a la meva cambra, al llit on he dormit tants i tants d’anys?” Però ella insistia en què li era impossible dormir en aquell llit atrotinat, vell per molt que l’haguessin restaurat, d’una fusta que havia viscut dies i nits d’angoixa i dolor, al costat de nits i dies de felicitat i benestar.

   Es veu que més d’un amic del meu fill ja l’havia sentida, aquesta presència. Però com que ningú de ca nostra no l’ha sentit mai, aquest fantasma (sí, ja li puc dir així), tots ens vàrem riure mentre pensàvem que com són aquests joves de ciutat. Fins i tot els meus fills, que només hi solen esser de passada, hi dormen tranquils, sense visites indesitjades. Jo vaig pensar que aquella al·loteta tenia massa por de la foscor i que les renous estranyes que fa qualsevol casalot envellit la trasbalsaven fins a fer-li imaginar coses que no existien. I els altres, em vaig dir amb un mig somriure, els amigots del meu fill, bé, vés a saber què havien fet per veure i sentir segons què (jo, a la seva edat, també reia molt sense saber de què i ja ni me’n record de què sentia).

   Tot açò em va venir al cap aquest passat fi de setmana quan, ja nit fosca, em vaig ficar dins d’aquell llit de fusta envellida i, just em vaig regirar, els grinyols i els nyecs em van fer badar uns ulls que haurien d’haver-se aclocat de tant cruixit com estava. Llavors, del tot a les fosques (com ho pot ser de negre, la foscor) i amb els ulls com a plats, vaig provar d’absorbir tot allò que m’envoltava, per si de cas.

   I, sí, tot d’una vaig sentir que al meu costat, ajaguda, descansava tota la meva infància, l’adolescència, aquells anys d’aprenentatge vital i de creixement purament físic i espiritual que em van convertir més o manco en el que som ara. Tanmateix, vaig notar que m’acompanyaven un munt d’altres coses, totes bones, però, totes tranquil·les. Em sentia més assossegat que mai per aquelles penombres, embolcallat pels refrecs dels llençols de cotó i les renous harmonioses del fustam vell del capsal del llit. I, sobretot, vaig notar que el pit se m’omplia d’un agraïment desmesurat per aquella velleta encantadora que dormia unes quantes portes passadís amunt. Sí, ella havia estat la responsable de rescatar aquell munt de posts corcades del soterrani i havia decidit que jo, el seu fill petit, havia de dormir al llit de l’abuela Consuelo, la seva mare.

   Aquell llit tenia, té, molta història. Rescatat de la riuada de València quan els meus avis ho van perdre tot, l’abuela Consuelo, tot un caràcter, es va encaparrar de dur-lo a Menorca. Que volia morir en el seu llit de sempre, deia, caparruda com ningú. I així va ser: hi va dormir, fins que, després de molt de patir, ens va deixar. Jo no me’n record gaire (tenia devers tres anys, jo, quan ella va morir), però mumare me n’ha rallat tant i tant de l’abuela Consuelo, que és com si encara la tingui al davant. Amb un monyo estirat al darrere, els cabells del tot blancs, sempre tenia un somriure per a tothom. Era molt de la broma, l’abuela; mumare deia que tenia “la gràcia de l’Horta”. I era tot un caràcter. Sí, sé que això ja ho he dit, però és important que quedi clar, perquè estic convençut que és aquest caràcter entre fort i jovial, aquest saber patir amb un somriure, que va fer d’ella una dona tan forta que ni la mort se la va poder endur.

   Sí, aquella nit vaig fer mitja volta i vaig haver de somriure. Perquè, allà, fent-me companyia, al costat de la meva infància feliç, descansava l’abuela Consuelo, carregada de felicitat.

   Esperit? Fantasmes? No, únicament presències familiar, records meravellosos que esper no perdre mai.  

UN DEMATÍ DE PRIMAVERA QUALSEVOL

Les meravelloses fotos són de la web fotogràfica d'en Juanjo Pons. Juanjo, si no hi estàs d'acord, les trauré!

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2012

Quan es va despertar aquell dematí, va sentir una urgència que altres dies no sentia. Just posar-se les sabatilles, unes joques estranyes li van pujar per les cames i, a poc a poc, se’l van fer seu. Frissava i no sabia per què. Però, és clar, els dotze anys que tenia no donaven per gaires reflexions, així que s’aixecaria, prendria la llet (dos cullerades de cacau i si sa mare es despistava, una altra) i cap a l’escola.

   Berenava i sentia sa mare que traginava per sa cuina. L’al·lot ja sentia el regust d’aquella mescla de botifarrons de can Paput, blanc i negre, que tant li agradava, o tal vegada d’aquella sobrassada, tan bona, que son pare havia dut de no sabia quin lloc. I aquell coc calentet, que ell mateix havia anat a dur de can Tent just feia una estona, el feia salivar com els cans d’aquella història que li havia explicat son pare. Però, no, la urgència que sentia no tenia res a veure ni amb cacaus ni amb panets.

   Mirava per la finestra del jardí i els ulls se li anaven cap a les pasteretes humides de banyadura, que rebentaven de clavells de tots colors i de rosers que volien obrir els capolls. I, mentre ho contemplava, les pessigolles creixien i el cacau ja no era ni tan important ni tan bo. Fins i tot l’olor del coc amb sobrassada —sí, finalment era de sobrassada— ja no era tan encisadora. I un busqueret, aquell ocellet de caparró negre, saltironejava d’una branca a l’altra de la pomera, tan neguitós com l’al·lot.

   Un cap a escola que fas tard el va treure de l’abstracció. I ell, bon al·lot com era, va agafar la maleteta dels llibres i les cuadernos i va sortir cap a escola per la porta de s’hort. Feia el caminoi a poc a poc, com si els peus fossin encara més feixucs que aquelles classes que l’esperaven, que els quebrados que li farien resoldre a la pissarra, que aquells verbs que hauria de recitar —yo huyo, tu huyes, él huye—, que aquell catecismo que li demanarien que se sabés de memòria.

   Quan abaixava l’escaleta de s’hort i va sentir les granotes del safareig, va estar segur que aquell no era un dia com els altres. No, impossible. Els calçons curts deixaven que l’oratge d’aquell dematí li espavilés els genolls. La jaqueta que sa mare li havia fet agafar li donava calor. I ell, amb sa clenxa feta, sentia ànsies de córrer, de fugir d’aquella tercera conjugació que no li agradava gens ni mica.

   Va obrir la portella de s’hort i quan, per Sant Pancraç, va començar a trobar-se altres al·lots, ja sabia que no, que ni faria fila davant la porta ni recitaria els pecats capitals, ni tampoc no seria un més al voltant de la paret de la classe per respondre que França capital París. El quadren de cal·ligrafia era massa feixuc i el milà, que xiulava allargassat cap a Ses Quarterades, cridava el seu nom.

   Sa Costa d’es Pou no va ser prou empinada per returar la cursa. Com un boig, l’al·lot havia començat a córrer coster avall sense respondre a cap dels on vas que li cridaven, ni fer cas de les pedres amollades que se li entrebancaven amb les sabates de cordons amollats que duia. Prop d’es Pouet ja estava amarat de suor, però també de vinagrelles, de veces i guixes de tot colors, i embadalit per aquells gladiols petits que no se semblaven gens als de sa mare. Ses tanques verdes enrogien d’enclova i roselles. I les papallones, unes grogues, altres blaves, es barallaven amb els abellots per les vidalbes i les roses —roses també petites— que entapissaven els paredats.  Com podia anar a l’escola i perdre’s tot allò?

   Sí, és clar que sabia que, quan tornés, hauria de dir una mentida. I son pare ho sabria, i tant que ho sabria, com ho sabia tot. Què li diria? Era la primera vegada que fugia de l’escola, i ell encara no ho podia saber, però son pare es va encarregar de fer-li entendre també seria la darrere.

   Bé, es va dir, tant era, ara gaudiria d’aquell esclat de sensacions, d’aquelles joques que, des d’aquell dia, va tornar a sentir tantes vegades i que el van ajudar a ser el què seria.

Feia vint-i-vuit anys

A la dreta, l'estimada catedràtica de Botànica de la UAB, Creu Casas i Sicart (acs), que ens va obrir l'esperit a la recerca de la bellesa en les flors més minses.

A l'esquerra, amb aquesta senyal sabies que ja hi eres.

Feia vint-i-vuit anys que no es veien, des que la facultat havia esdevingut vida. Els anys en què pensaven que ens menjarien el món havien quedat molt endarrere, unes vegades ensorrats sota carretades de frustracions, d’altres amb el regust agredolç de saber que haurien pogut fer molt més del que havien fet. Tantes il·lusions, tantes converses, tants capvespres de fantasies.

   Les curses d’ambdós per arribar on fos que els empenyia la vida no havien pogut ser més divergents. Un, fidel sempre a les conviccions que l’havien dut a ser un company insuperable, havia seguit el solc en el que havia decidit sembrar les seves collites vitals. L’altre, homo amb aspiracions peregrines que s’esvaïen com a fumeres voladisses, havia quedat  atrapat en un rebuf de sentiments i d’urgències, un desgavell que el va empènyer dalt d’un carro sense regnes del que estirava una bístia sense domar. Un va regirar i va trobar. L’altre regirava i sempre es perdia.

   Foren vint-i-vuit anys de diferències, vint-i-vuit anys en què els móns dels dos amics de facultat es feren tan enfora que van arribar a no tenir res en comú. Un s’havia decantat per la vida pública; ideals, sempre els ideals. L’altre, superat per uns esdeveniments que mai no havia sabut evitar, maldava per sobreviure. Un dia, ben bé per casualitat, es va assabentar de la cursa política de l’antic company, i es va alegrar. Almanco un dels dos no decebria als que havien confiat en ells. Per un moment, va pensar en recuperar aquella amistat, però el carro de la bístia maleïda no s’aturava i les sotragades de la vida no el deixaven respirar. Valia la pena enfrontar-se a qui li faria revisar una vida de fracàs? Refrescar aquells moments en què el món se li havia obert i ell li havia donat un cop de puny?

   Abatut, va deixar que el temps avancés, que aquella vida que havia jurat que mai no el venceria li clavés una ganivetada darrere d’una altra fins a deixar-lo sense sang.   

   Malgrat tot, després de tants anys, l’atzar va voler que els companys es retrobessin. L’altre per fi havia aposentat la vida i maldava perquè el sotrac de la bístia que encara l’estirava almanco el deixés pensar. Potser no recuperaria anys perduts, impossible, però intentaria que no se n’hi escolessin més. I, un dia, un rostre canós però reconeixedor va aparèixer en el bloc. Sí, vés a saber com, el company d'universitat l'havia trobat. El saludava amb alegria i li deia que ens hem de veure, qualsevol dia, per l’amistat, per les fantasies d’antany, per tot allò que volíem ser i vam deixar pel camí, per tots els llocs on volíem arribar i encara ens esperen.

   I vint-i-vuit anys més tard, canosos ambdós, amb vides viscudes, sargides i recompostes, un i l’altre es van retrobar. Entre calçots i botifarres, entre vi, conversa i riures, entre mil històries i anècdotes, es van adonar que, malgrat els anys i les distàncies, malgrat no ser com vint-i-vuit anys endarrere, encara eren els companys de sempre.

   Ja no importaven ni carros ni bísties. Tan era si la política havia fracassat. Ells amics encara eren vius, encara existien. I s’havien retrobat.   

 

  

TEMPS PEL PESSIMISME

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2012

Que traspuen pessimisme, em diu mumare, que els meus escrits actuals ja no estan farcits del mateix enyor ple d’esperança d’abans.

   Jo no sabria dir si açò és cert o no, però si ella ho diu... De totes maneres, potser sí que, d’un temps ençà, no veig que les coses siguin com jo crec que haurien de ser. I no em referesc, precisament, als canvis provocats pel pas dels anys ni a l’envelliment, qüestions aquestes del tot inevitables, sinó a tot allò que ens envolta.  

   Sí, aquest és un temps pel pessimisme, fins i tot un temps per a la frustració, i també un temps per a la indignació. Un pessimisme i una frustració globalitzada, i una indignació que s’hauria de globalitzar encara més. El mal és que no veuen per cap cantó senyes per fer-nos pensar que aquesta situació actual és un impàs cap a temps millors; ans al contrari, sembla que aquestes boires han arribat per a quedar-se, per entelar-nos l’enteniment per sempre. Ara per ara sembla que tots ens hem convertit en paquets, facturats, amuntegats de qualsevol manera, cap a un mateix destí desconegut.

   Paraules com economia mundial, agencies de qualificació, primes de risc, zona euro, fluctuacions bursàtils, són mots que hem aprés a reconèixer per força, perquè ens bombardegen amb elles cada dia i a tothora. A jo, aquestes paraules em sembla que no tenen cap mena de ritme literari i que són buides de qualsevol rastre de contingut humà. Cada dia, se’ns fa més complicat escoltar les noticies, llegir els diaris, sense que la depressió et vulgui empènyer, com a mínim, cap a l’alcoholisme, a la recerca d’un sopor etílic que ennuvoli la realitat darrere d’una boira de felicitat fictícia. Mai no m’han interessat aquestes paraules, i m’hauria agradat quedar-me al marge. Però, és clar, ara per ara, es factible fer-ho, per molt que no t’agradin o no les entenguis? És evident que no.

   És molt possible, llavors, que mumare tingui raó. Tal vegada aquest pessimisme global m’ha fet seu i ha aconseguit esborronar-me la felicitat dels escrits. Però també potser que es tracti de qualsevol altra decepció de les moltes que ens envolten cada dia, més personals però també, malauradament, globals: els problemes a la feina, la preocupació pel futur dels fills, la impossibilitat d’una jubilació com tots l’havíem somiat.

   Sigui el que sigui, quan començ a escriure, les lletres se’m regiren cap a històries de perdedors, se m’endinsen en faules de fracassos i decepcions, criden laments per tragèdies inevitables, ploren desencisos. Fixar-vos-hi, ni una alegria, ni una rialla, ni una paraula d’amor. Cap esperança. Sí, és evident que mumare té raó. Però, som així, jo? No, estic segur que no.

   Tal vegada no he estat mai un homo gaire alegre ―potser ni d’al·lot―, però no tot han estat tristors, a la meva vida, ni ara tampoc ho són. De què m’he empeltat, idò? Del pessimisme global? De les desgràcies que ens envolten i que cada vegada ens feren de més a prop?

   Potser que ho pensi, i potser que m’asseguri que tot es deu a motius que jo no puc controlar. Perquè, no tenir el control dels esdeveniments és trist i fomenta la frustració. Però tenir-ne el control i no fer res, és molt pitjor.           

SOMNIS

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2012

Tots somniem. Ningú pot dir que no. Somniar és una d’aquells trets que ens humanitzen, que ens separa dels ésser que anomenem, correcte o incorrectament, qui ho sap, irracionals.

   Podem somniar adormits o desperts. Els somnis de quan dormim venen definits com a “sèrie de pensaments, imatges i emocions que ocorren amb aparença de realitat durant la dormició”. Els tenim cada nit (fins i tot cada migdiada), però els recordam o no, tot depèn del moment en què l’hem somiat, del tipus de son, de cada persona; en fi, de moltíssimes coses (i jo no tinc prou coneixements per enumerar tipus i característiques dels somnis). Però els somnis de vigília, aquells que venen definits com a “imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles; esperança o projecte que sembla difícil de realitzar; il·lusió agradívola; idea quimérica”, són veritables somnis?  Vol dir, llavors, que aquesta mena de somnis, les coses que desitgem però que ens són molt llunyanes, inabastables, són impossibles de veres? Qui ens ha ficat al cap que és inversemblant intentar aconseguir una il·lusió “agradívola” (m’encanta aquesta paraula), un delit, un anhel? Per què fins i tot els diccionaris ens volen desanimar, fer-nos conformistes?

   Aquesta reflexió me la vaig fer l’altre dia quan, en conversa amb una escriptora, em va recriminar que basés una de les històries que tinc entre mans en els somnis del protagonista; somnis que, val a dir-ho, en aquest  cas són premonitoris. En va dir que “basar una vida en els somnis és del tot inversemblant”. I malgrat totes les meves argumentacions no la vaig convèncer.

   Deixant l’opinió de la meva amiga a banda, somniar també és fantasiejar, imaginar, desitjar, voler amb totes les forces, estar disposat fins i tot a morir per allò que desitges, lluitar contra el món sencer per mirar de canviar-lo si creus que està justificat. Els somiadors són lluitadors i, en aquest moment, en tenim exemples per tot. Obriu els diaris i n’està ple de somniadors: a la Porta del Sol, a Egipte, a Síria, acampats a Washington, a bord dels vaixells de Greenpeace, segrestats pels islamistes a l’Àfrica... Somniar no és tancar els ulls i viure un món oníric, no, és tot el contrari. Somniar té un significat vital molt profund.

   Somniar és imprescindible per tirar endavant, per superar un dia a dia que ens angoixa i ens retreu vida. Ho sé per experiència. Què seríem sense il·lusions? Viuríem una vida buida, una vida plana. D’acord, després aquests somnis es faran realitat o no, seran premonitoris —es faran realitat— o es perdran pel camí, però ens ajudaran a fer el pas més lleuger, ens refrescaran quan la sequera ens ofegui, ens revital·litzaran quan el cos sembli que vol dir prou.

   Uns voldran ser, jo què sé, arquitectes i construir gratacels enormes; uns altres, potser, es conformaran amb escriure històries mig entenedores i trobar algú que les llegeixi. Els dos, sí, els dos tenen un somni. I potser els dos l’assoliran. Llavors, per què ha de ser inversemblant lluitar per fer realitat les nostres esperances i, de vegades, aconseguir-ho?  Per què no hem de basar la nostra vida en un somni?

   No, aquesta escriptora, a la que apreciï molt i que escriu mil vegades millor que jo, no em va convèncer. És més: estic segur que ella, ara, és el que és perquè va somniar amb ser-ho.

UN NOCTURN DE TRAMUNTANA

La casa, vella, sacsejada pel pas del temps, gemegava per l’embat de la ventada. Els esvorancs de les finestres resseques, les clivelles de la fusta recremada, els badalucs de les portes desencaixades, les contrafinestres de llibret que ja no ajusten; tot plegat donava veu a un cor de laments, vida a una simfonia inacabada que jo, absent de tramuntanes i enyorat de temporals com aquell, havia perdut el costum de sentir. I, per açò, en silenci, arraulit sota els llençols de cotó blanc de ma mare, maldava per no perdre’m cap d’aquells crits intemporals, cap d’aquelles recances.

   La tramuntana havia arribat d’amagat, ajupida darrere d’una calor interminable. L’estiu passat ens havia dut una sequera engoixant, enemiga mortal de camps i de velleses, i havia aconseguit que qualsevol racó de ca nostra, qualsevol forat, per minso que fos, s’eixamplés fins esdevenir camí franc per a ràfegues descontrolades. I la casa, obstinada en la seva decrepitud, envoltada per un regust de temps descuidat, rost infinit, es deixava fer sense oposar-se a que l’oratge li netegés els passadissos, a que li garnés les cambres.  

   L’exèrcit de portes interiors, una formació estricte d’ullals envidrats, responia al pas de les corrents d’aire tot tremolant de por, com si qualsevol d’aquells embats imprevistos pogués rompre cristalls o rebassar-les de les frontisses i enlairar-les. El pas d’aquelles  forces invisibles s’obstinava en recordar-me que, per sort, era a redossa de les parets envellides de ca nostra i que, allà defora, les fulles de palma es barallaven contra un vent que volia esporgar-les, fer-les prendre el vol com un esbart de coloms que han perdut guiatge. Aquell bategar constant de portes i finestres enutjades, les corredisses dels testos desbocats de les terrasses, els cruiximents de racons de ca nostra que ni tan sols recordava, m’allunyaven del son i m’omplien d’un desassossec mancat del costum, una inquietud que no desapareixia ni per l’embolcall de les fustes restaurades del llit de ma infància.

   La primera nit de tramuntana, llarga, fosca, sorollosa, se’m va fer interminable. Però aquella mateixa vigília, aquell escoltar l’avanç dels esperits del vent per entremig dels ossos gastats de la casa, van tenir un efecte contrari al que, d’entrada, m’esperava. La mà de la tramuntana, freda i alhora enyorada, em va acaronar tal si jo fos una més d’aquelles fustes desgastades. I, tot obeint al sotrac de la seva empenta, em vaig veure impulsat a aixecar-me i, a les palpentes, agafar aquells fulls en blanc que tinc a la tauleta per tal d’emular, encara que només sigui en açò, al nostre poeta: “sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit”. I, joiós i sord de renous incòmodes, m’endins entremig dels tirabuixons dels mots, i escric elucubracions potser sense sentit, paraules que, per bo o per dolent, naixien bressolades per la ventada. I, sense remei, retorn al vers i pens que quanta raó té en Pons quan anuncia que “un vent xorc i assassí destraleja aquesta illa”. Ca nostra n’és testimoni, d’aquesta veritat.

   Finalment, agraït per tant soroll d’aparença fantasmal i gratificat per la redescoberta de sensacions oblidades, vaig saber que aquell vent tenia la virtut de fer-me enfora de tot allò que m’amoïnava. Sí, en aquella nit tan fosca, la tramuntana m’havia retornat a ca nostra.        

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El segón llançament d'en Bàlash

Tot era llest pel segon llançament. Els acòlits corrien amunt i avall, re-posaven els còssils romputs i estenien cordills amb nusos mesurats per as-segurar que la distància era exacta. Mentrestant, jo frissava perquè aca-bessin, aquells homes. Ara, que tenia per mà les condicions del vent, era millor llançar ràpid abans que no canviessin. Però, què hi farem! L’únic que podia fer era intentar concentrar-me en el blanc i oblidar-me de tota la resta.

   El vent s’enfortia per moments mentre em copejava la cara. Jo maldava per no enfrontar-lo, no fos que el llagrimeig que sol provoca la ventada m’emboirés l’encert. I les busques..., açò sí que seria definitiu. En Hàntish sempre ens ho deia: els ulls són la vostre vida, ells us garanteixen l’encert; protegiu-los sempre. Sense els ulls lliures de destorbs, mai no sabreu on és el vostre blanc. I jo, com sempre, obeïa el mestre sense adonar-me, de tant acostumat com estava a fer-ho; potser com aquelles aus que cada any tor-nen sense que ningú els mostri el camí, per instint. Potser sí que elles són aus i jo foner, però el nostre instint se sembla.

   Per fi, els càntirs reposaven sobre els pals, però ara la distància s’havia incrementat fins a tres-cents cinquanta peus. Si bé encara no era excessi-va, la ventada començava a fer-la temible. En condicions normals, sense gaire vent, jo mai l’esguerraria, aquell blanc, i a bon segur que tampoc ho faria cap dels que esperàvem per llançar. Però, ara...

   La senyal de l’oficiant va ser la mateixa. I jo, de nou, vaig estendre el braç dret per agafar punteria i equilibrar el cos. Per un moment, el brogit de la voleiada va dominar el fragor de la tempesta. Érem com un eixam d’abelles enfurismades després d’haver-les robat les bresques carregades de mel. Sense presa, vaig esperar a que les regolfades afluxeissin. I, quan vaig sentir un moment de repòs, vaig deixar anar el braç. La bala va volar recte, aliena a les sacsejades de la tramuntana. I la meva terrissa va volar esmicolada de nou, i jo vaig aixecar els braços. Havia encertat de nou.

   Tot d’una em vaig girar per veure què havien fet els meus companys. De la meva renglera, només tres havien fallat: un bàlar d’Atalash i dos nortenys. Però dels nurair, cap. Maleïts sian! No feien comptes errar mai, aquests?

   Dels bàlar només en quedàvem dos: en Tàbalash de Tàrbash, aquell al•lot tan callat, i jo. Ens acompanyaven tres nurair i un septentrional, n’Urkhus, el jovenot malcarat de Sannir. Sí, aquell resultat refermava que els del meu costat eren molt bons. Seria complicat, molt complicat, tal ve-gada més del que jo havia imaginat. Una cosa era evident: les eliminaci-ons massives de la primera ronda havien estat degudes al vent i, potser també, a un excès de confiança. Els que havíem aconseguit suprar-la, no-més podíem ser els millors, en encert i de cap. I és que, sens dubte, aquell dia feia falta qualque cosa més que punteria per guanyar.

   Una vegada vaig saber com anaven les coses pel meu costat, em vaig gi-rar cap els altres. Primer a la dreta, per veure en Kàstysh. Mira-te’l, en vaig dir, estira el cos per semblar més alt, tot orgullós per haver encertat. Ara que ho pens, cerc que, fins aquell moment, mai no l’havia vist errar mai, i no seria aquell dia en què comencés a fer-ho. Al seu costat, espatlla per espatlla, hi havia en Bàlisj, que també havia encertat. El posat del nu-rair, més que orgullós, era de desafiament, fins i tot més que abans. Mira-va a dreta i esquerra, i juraria que havia fet una passa endavant per a que tothom s’hi fixés. Aquesta vegada no es mirava a en Kàstysh; qui sap, potser havia decidit que, ignorant-lo, aconseguiria més que desafiant-lo. Els ulls del ponentí deien “qui vulgui guanyar, haurà de superar-me, i no li serà gens fàcil”. Per descomptat, en Bàlisj era el nostre contrincant prin-cipal. Ja ho havia demostrat al Turó.

   Amb alegria i amb sorpresa, perquè no dir-ho, prop d’ells vaig veure el rostre d’en Kàlish que rebentava de felicitat. No ho hagués dit mai... Sabia que era bo, en Kàlish, però aquell era el seu primer Festival i, amb un vent tan esfereïdor, ben pocs podien avançar: únicament el més experts o els millors.

   Però no era el meu cossí l’últim que havia encertat a la dreta; hi havia altres dos nurair i..., sí!, també n’Ashanir, just darrere d’un al•lotot ponen-tí. A veure si ara el cossí d’enfora es convertirà en adversari, em vaig dir. Semblava que, per fi, hi havia un foner de veres entre els nortenys. La sang semítica no havia estat cap obstacle perquè ho aconseguís. No l’havia tractat gaire, n’Ashanir, però les vegades que havíem rallat, m’havia caigut bé. Tenia una mirada franca, sense embuts ni cops ama-gats, que t’empenyia a confiar-hi. El nostre parentesc era prou evident: te-níem una fesomia semblant. Però, quan acabés de crèixer, n’Ashanir em passaria per ben bé d’un pam —en aquell moment ja ho feia de dos dits—. El que sí tenia que fer, i de forma urgent, era enfortir-se, eixemplar el pit i les caramuixes que tenia per braços.

   Per fi vaig dirigir la mirada al sector central. En aquell cantó la tramun-tana bufava gairebé d’esquena, pel que encertar era més fàcil. No em va estranyar comprovar que era on s’havien trencat més terrisses. En queda-ven deu: cinc bàlar i quatre nurair —bé!, almanco en aquell cantó els ha-víem superat—, amb l’afegitó d’un norteny que no coneixia. Ei, en Bó-rash, també havia passat ronda. I, mira, em vaig dir, cerca en Kàlish, i com riu quan s’adona de que també ha encertat.