ADÉU A BALARIASH

Balariash queda enrere (Sa Torre d'en Galmés). Foto Pep Gómez.

Mai m’han agradat els comiats. Mai m’ha agradat viure’ls; ni tampoc recordar-los. Em fan patir, i n’estic fart, de patir. Per açò no hi rallaré, de l’adéu; per açò passaré de llarg per aquests moments tant difícils. No faig comptes rallar-vos dels ulls foscos de ma estimada clavats al meu cor, uns ulls que sempre més m’han acompanyat; ni de les llàgrimes que no vaig deixar vessar, però que encara em neguen l’esperit. Ni de ma mare, ni dels germans. No, no faig comptes rallar-ne.
Només diré que, de bon matí, els de la lleva vàrem emprendre el camí de Màrish; hi erem tots, en Kàstysh i la resta dels companys. La comitiva era més gran del que no em pensava; a darrere hora se’ns havien ajuntat més i més homos.
El conco en Mèlkish ens acompanyaria com a dirigent de Balariash i cap dels bàlar. Ell s’havia encarregat d’enviar missatgers per fer-ho del tot oficial: les naus púniques son a Màrish; tothom que vulgui embarcar-se, que hi vagi. I van ser molts els que van respondre.
Per descomptat que hi érem gairebé tots el joves de la darrera fornada, els del darrer Festival, i d'altres que havien decidit esperar i que, en aquell moment, havien trobat que era la seva. Però també n’hi havia molts més que volien acompanyar-nos. Alguns potser no tenien més remei que fer-ho, si és que volien tirar endavant: homos de camp, empobrits per la desgràcia i sense terres per llaurar; gents sense ramats per vendre i que ho havien perdut tot. Eren persones sense futur que, si no sortien de l’illa, s’anirien empobrint fins a fer-se’ls impossible sobreviure. Homos desesperats, açò eren. La majoria ni tan sols eren foners de veres; potser sabien emprar la fona o llançar una javelina endurida, però no havien rebut el mateix entrenament que noltros, els professionals. D’entrada, si eren admesos pel comandament púnic, no lluitarien. Serien auxiliars: els exposats de la primera línea, els primers en morir.
Noltros, en Kàstysh i jo, no ens embarcàvem per fer fortuna. Tal vegada érem privilegiats —tothom ens ho deia, o almanco ho pensava—, encara que moltes vegades he pensat que realment no ho érem gens, de privilegiats. Nostre família en tenia prou perquè no ens fes falta pujar-nos a una bístia de caminar incert. Per contra, nostre futur a l’illa tenia l’horitzó net; per posició i per fortuna. Però aquesta mateixa posició, el rang, com l’anomenava noatra mare, era el que ens empenyia a embarcar-nos. Érem els fills del Bàlar, els hereus, i, per açò, havíem de ser foners de guerra; per obligació havíem d’encapçalar els illencs que lluitaven mar enllà. Mon pare hi era. L’avi ho havia fet i s’havia convertit en un heroi; i molts altres parents també hi havien anat, amb més o manco sort, tot s’ha de dir. I en aquell moment ens tocava a noltros. Acceptar-ho, açò havíem de fer.
En Mélkish tancaria el tracte amb els llegats cartaginesos, i també amb els mercaders que ens comprarien subministraments per compte de l’exèrcit. Ell, en Mèlkish, rebria la primera part de la paga d’enrolament. Era, aquesta, una paga comunal, que se’ns abonava en funció del nombre de caps, d’homos d’armes, que s’embarcaven. Llavors, les autoritats locals -una altre vegada en Mèlkish- s’encarregaven de repartir-ho per localitats. Tants n’has aportat, tant te’n toca. Les següents pagues, les de guerra, les rebria cada foners de forma particular. S’ha de dir, però, que en Mèlkish es quedava una part important d’aquesta bestreta; pels maldecaps, deia. És la comissió, afegia, tot emprant el llenguatge comercial que cada vegada feia servir amb més assiduïtat. En treia prou de les lleves, en Mélkish. Era el més ric dels bàlar, sens cap dubte.
Per traginar la paga púnica, des de Balariash ens acompanyava una bona rècula de bísties que, esperava en Mélkish, tornarien carregades fins a dalt. Tenalles i gerros d’oli d’oliva, i àmfores de vi bo; açò sobre tot. També hi hauria qualque dona per les cases dels notables; vaixelles i aixovars fins; flascons d’essències orientals; i un reguitzell d’articles d’us quotidià i ornamental, de ferro i bronze, que posarien a tothom d’allò més contents. De coses d’aquestes, segons el conco les més econòmiques, n’hi hauria moltes. El mateixos matxos feien el viatge d’anada amb la somada de joncs adobats: feixos amples que penjaven dels costats de les bísties. També ens acompanyaven un bon nombre de bens i cabres, porcs i aviram engabiat, així com cistells caramull de verdures de temporada. En Mélkish confiava vendre-ho tot a bon preu. Els patrons de les naus, a més dels tractants de l’estrateg, sempre cercaven menges fresques pels viatges de mar. Així, idò, aquella era una bona ocasió per fer negoci. Tancava el seguici un ramat de muls joves que s’havien mercadejat durant el Festival. Les tropes cartagineses sempre anaven darrere dels millors animals, i els nostros ho eren, els millors.
Amb tot açò, es pot entendre que la comitiva que va sortir de Balariash era, a més de gran, escandalosa. Però també he de dir que era ordenada, que d’açò se n’encarregaven els homos d’en Mèlkish, i sense contemplacions. Perquè l’ordre de l’avanç era fonamental si volíem arribar prest a Màrish. Les negociacions, encara que ja estaven mig tancades, s’havien de concretar aquell mateix vespre; les naus volien salpar de matinada i encara s’havien de carregar. Tenien pressa, els púnics.
Aquella marxa, per la forma com la vàrem fer, em va semblar una de les moltes que havíem patit amb en el mestre Hàntish: forçada i sense temps per descansar. Però, estàvem acostumats a patir-les. Així, idò, que se’n preocupessin uns altres pel cruiximent, que a noltros no ens importava.

El mestre Hàntish... Pobre vell; mai més no el tornaria a veure. Com havia après a apreciar-lo. Cert que, a la primeria, quan era un fillet, vaig arribar a odiar aquell vellot que ens cruixia cada dia. Però, després... Sempre recordaré els consells que ens donava. Ara tocava als petits, patir-lo. Però fins quan? Sembla mentida! De la lleva de l’avi Balèrish, gairebé cec, mig sord, amb els ossos entumits per la malaltia, i encara capaç de mostrar-nos les coses més importants per a la vida del foner, tot allò que ens seria necessari per sobreviure. Com m’agradava escoltar-lo! Sí, seria una altra de les coses que enyoraria. Una més.

MAR I MUNTANYA

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2009.

St Martí d’Ogassa, Ripollès. Gairebé 1400 metres de tranquil·litat.
Vam arribar de nit, perquè sortir de Barcelona —en soldemà era 11 de setembre— s’havia convertit en un suïcidi col·lectiu. Carrers plens a vessar. Semàfors que canvien de color i no has avançat ni un metre. Un desastre. Mil i un com se’ns ha acudit en veu alta i els nervis que començaven a brollar. Total, una hora per deixar ciutat --un recorregut que faig cada dia en no més d’un quart d’hora--. Resignats i carregats de paciència, amb l’esperança de la pau que anàvem a cercar, vam fer un ommm... d’allò més budista i decidirem que ens ho prendríem amb calma. Més valia.
Era la primera vegada que anàvem a aquella casa rural i volíem arribar-hi de dia. Ja se sap, pels camins de muntanya és bo de fer perdre’s. I més jo, que no m’agrada gens manar de nit. Però de nit vaig haver de manar, i per una pista cimentada amb mil i un esvorancs, i que regirava entre ombres d’arbres --impossible endevinar de quina casta--, amb masies enfosquides per un fanal dèbil que només donava per esbrinar l’aïllament de la vida de muntanya.
Tres hores després de deixar el carrer Aragó entràvem a la casa rural. I el primer que vaig sentir va ser el silenci. No se sentia res! I jo, que sortia del brogit inabastable de la ciutat, vaig quedar copsat. Vaig tancar el ulls per omplir-me d’aquella pau i, de cop, per una d’aquelles voltes inexplicables que dona el subconscient, em vaig trobar enfora d’aquelles muntanyes: al costat del mar. Era a la Menorca de quan era petit, a cala Molí, devora de la que anomenàvem la caseta dels Enanitos. Però tot d’una me’n vaig adonar de que em faltava qualque cosa, que la correlació no era exacta: mancava la renou del mar que, por molt esmorteïda que t’arribi --i a cala Molí gairebé no es mou, el mar--, sempre la sents. La renou i la olor. Aquella salabror inexplicable que se t’enganxa al nas i t’omple els sentits de mar profunda. Olor d’algues, de verdet de llenegall, d’escata de peix acabat de pescar, de llaüt amarrat, de xarxa, de cornet i pitjallida. I a l’esquena, la pinassa i els llentiscles, la marina fins el voral. I els tamarells, arbres que s’estimen la mar, i s’acoten per venerar-la i besar-la amb amorosia.
Vaig obrir els ulls i no ho vaig poder evitar: em vaig sentir decebut. I mira que la muntanya m’encanta. M’agrada molt caminar pels boscos atapeits, plens de llums escolades i verdejants, per pistes que s’enfilen fins alçaries que a la nostre illa ni tan sols podríem somiar. En soldemà volíem pujar al Taga, un dosmil per a principiants. I és que jo ja no som el que era i ja no estic per escalades ni per costers massa empinats.
La mestressa ens va rebre i ens va donar de sopar. I quin sopar! Tot era de casa; fins i tot el pa. Boníssim! L’habitació també era encantadora, tota de fusta, antiga, però cuidada fins el darrere detall. I vam dormir tranquils, acollits per la calma de la muntanya, una calma que havíem anat a cercar. I jo, encara ple l’enyor de les olors de cala Molí, vaig somiar.
Quants en tenia? Deu, onze anys? Anàvem amb les canyes de suro cap el riu, a la pesquera del tamarell. Els esparralls ens esperaven. En Situs (a.c.s) i jo teníem les roques estriades des de principis d’estiu. Havíem fet pasteta amb formatge i no dúiem ni per bromejar: no feia falta. No record de què rallàvem, pel camí, però ell sempre en tenia qualcuna per contar. I jo reia, i l’escoltava. M’agradava escoltar-lo, en Situs, i veure’l pescar. Tenia un toc especial. Ben pocs esparralls li fugien; i si s’apropava qualque llissa, ben igual. I sempre en pescava més que jo, però tampoc m’importava. Eren aquelles estones, amb l’aigua escalfada del riu banyant-nos els peus, amb els crancs i les gambetes fent-nos joques mentre posàvem pasteta a l’ham, per les que jo anava a pescar. I pels esparralls, és clar, que n’agafaven ben prou. Tot s’ha de dir.
I les poques estones en que callàvem, jo aprofitava per aixecar el cap. M’oblidava del suro que s’enfonsava i escoltava el silenci d’aquell braç de mar que naixia o moria —mai n’he estat segur, d’açò— entre una simfonia de canyes i jonqueres, envoltat de tamarells i pinedes fresques. Un oratge inexistent onejava amb vergonya el canyar; mentrestant, qualque ocell valent sobrevolava la riba i es perdia entre un desgavell de branques. La cadència d’un motor se sentia des d’enfora i una pau immensa omplia el cor tendre de l’al·lot de deu anys que era jo.
Aquells capvespres eren dels millors, a Macaret. Plens d’harmonia, plens d’una serenor que, més tard, he cercat per tot i només he trobat on sempre l’havia trobat. Però, quan ho he fet, ja era una pau canviada, inestable, esgarrapada per força a un brogit que s’encaparra en deixar-nos sense allò que era nostro des de sempre.
I em vaig despertar amb una sensació de gran pèrdua. On era la meva pau? Vaig obrir la finestra que mirava a llevant i l’habitació es va omplir de llum. Encara no es veia el sol, que les muntanyes eren altes i el tenien ben amagat. Però la vida s’havia despertat, a St. Martí d’Ogassa. El arbres, que de nit havien mantingut el seu anonimat, s’havien convertit en unes nogueres precioses, en uns roures pènols enormes i en uns freixes llampants, que somovien les branques empesos per un oratge suau, gairebé inexistent. Un picot copejava un tronc i la renou de la seva feinada omplia la vall. Esquelles de vaques baixaven des de la muntanya; uns animals grisos, marrons i gairebé blancs. Un cavall vell i una somera esquellada trescaven davall del finestral.
Vaig respirar aquell aire fred de la matinada muntanyenca i, per un moment, vaig retrobar la pau que havia somiat. No era cala Molí, ni era Menorca. Era St. Martí d’Ogassa, comarca del Ripollès.
No deu ser tan enfora el mar de la muntanya, vaig pensar. Encara que aquí no hi hagin esparralls.

MATINADA DE L'EMBARC - continuació.

Llinda de casa talaiòtica de Balariash (Sa Torre d'en Galmés) i habitacle intrior d'una de les cases. Fotos d'en Pep Gómez.

Amb aquests pensaments estava quan un sol tímid va començar a aixecar-se, tot enrogint l’horitzó de llevant. I tant absort em trobava que gairebé ni me’n vaig adonar de l’esclat de colors que va acompanyar l’albada; ni de que uns rajos escapats s’escolaven entre uns nivolats espessos a mitja alçada. Si hagués estat atent, aquell cel m’hagués mostrat que seria un bon dia per navegar, i que l’oratge ens empenyeria amb insistència, des de llevant.
El vigia de la talaia, un dels aprenents d’en Hàntish, era a punt d’acabar el torn de guarda. Em vaig adonar que em mirava d’amagat, fent esforços, però, per demostrar que no deixava de cercar possibles senyes de les talaies properes. No podia tenir més de dotze anys, l’al·lot, i jo, és clar, el coneixia; era un bon aprenent i es convertia en un foner de profit. Però no estava jo per coneixences ni per xerrades. Havia pujat per cercar solitud, per encalmar el neguit que m’angoixava. I l’al·lot, tot s'ha de dir, me’l va respectar, el desitg. Li ho vaig agrair amb una mirada i un somriure; ell va tornar a la vigilància, amb el pit inflat i l’orgull pels aires.
Em quedava poc per emprendre el camí de Màrish. Amb en Kàstysh i la resta de companys partiríem per posar-nos en mans del déus i enfrontar-nos al futur, al destí. Potser açò era el que m’havia empès a contemplar la sortida del sol. Tal vegada volia que el sol naixent m’omplís de la seva força, i que la mà de la Mare em dugués enlà, em protegís i que, sobretot, em guiés d'anada però, sobretot, cap el camí de tornada. Aquella era la força i la ventura que hauria de menester per mantenir-me en vida fins que el maleït destí volgués retornar-me.
De cop, el sol va sortir de darrere d’aquell nivolat que, fins aleshores, li havia amagat la cara. I els seus rajos van embolicar-me amb força. Faria calor per ser l'inici de primavera i, açò, no faria còmode el camí fins el port d’embarcada. Però, quan havíem tingut un camí bo de fer, noltros? I, des de quan ens queixàvem? Per açò ens havien entrenat, per suportar-ho tot sense obrir boca. Per açò havíem patit el fred i la pluja, les ventades i el sol més aclaparador de l’estiu. Per açò havíem sentit el braços aterrits i esgotats, el cos glaçat o suat fins semblar que se’ns desfeia. Però sempre se’ns havia demanat, se’ns havia exigit, que estiguéssim preparats per llançar i encertar, per defensar-nos i atacar, per sobreviure i vèncer. Tot era part del nostre entrenament, de la preparació que patíem des de ben petits, la que havia fet dels foners de les Balears els mercenaris més preuats de tot el Mar; els millors. I jo n’era un d’ells. I puc dir sense vergonya que n'estava orgullós de ser-ho.
Bàlash, em vaig dir, és hora de deixar de somiar, que n’Ainerís es deu demanar on t’has ficat. Així, idò, vaig fer una darrera ullada al llevant i em vaig acomiadar de l’al·lot vigilant amb una capada silent.
Com que ca ma mare era al costat de la talaia, amb dos bots m’hi vaig plantar. Em va sorprendre trobar mon germà assegut al portal, tot sol. Què fa, en Kàstysh? Com és que no s’està preparant? Estrany... Amb la mà dreta i la mirada perduda, acaronava el cap del ca portalà. Aquest, ajagut al seu costat, mantenia el caparró estalonat a les cames estirades, orelles relaxades, ulls mig tancats; se’l veia a gust, al ca. Era el de sempre, el de color daurat amb la punta de la cua negra. Aquesta peculiaritat havia fet que en Balèrish li possés un nom del que jo mai me’n recordava; Cuatacat o qualque cosa semblant.
—Kàstysh —el vaig treure de l’ensopiment—, què fas? A què ve aquesta cara? Avui és el gran dia!
—Res... Pensava.
—Per la Mare estimada! Molt malament has d’estar per enredar-te en pensaments, tu. —M’agradava fer-li bromes d’aquestes. Ets un homo d’acció i no de pensaments, li solia dir, així que no perdis el temps pensant i actua. Bromes que, per altre banda, ell sabia que eren per fer-lo enfadar. Era un joc entre germans i ens encantava jugar-hi. Com que vaig veure que no reacionava com sempre, vaig deixar les bromes de banda—: Jo també hi he anat, a meditar. He vist sortir el sol des de la talaia i sembla que m’ha anat bé; m’he animat un poc.
—No he dormit en tota la nit
—I ara voldràs que m’ho cregui.
—Que sí et dic. —Amb una ganyota que volia ser de broma—: Potser és que et noto a faltar. Tants anys de suportar-te i ara, ja veus...
—Si mai no te n’has adonat de si hi era o no. Sempre ronques com un porc.
—Però, què dius? Jo no ronc.
—No, que va! Kàstysh, de veres, que jo t’estim molt, però la renou més insuportable que he sentit mai és la dels teus roncs. —Però la seva cara em va fer veure que no era moment per bromes—. I ara, a veure, què et preocupa? Tindries d’estar content! Ens embarcam! Avui! No era açò el que volies?
—Saps què et dic, Bàlash? —Vaig interrogar-lo amb la mirada, tot animant-lo a continuar—. Sent que estic deixant coses sense fer, coses molt importants. Ara, quan ha arribat l’hora, tenc la sensació de que no és el meu moment, encara.
El vaig mirar estranyat. Què li passa, a aquest, ara?
—Però, Kàstysh, què et pot faltar per fer? Vas guanyar el Festival, el que vol dir que ets el millor foner de l’illa; ens embarcam junts, com sempre havies desitjat; tothom t’admira i en diuen meravelles, de tu. De veres, Kàstysh, no t’entenc.
—T’envejo, Bàlash.
—Què dius, ara?, —me’l vaig mirar estorat.
—No te n’adones que ho tens tot, tu? Ets l’hereu, i contra açò no res hi puc fer; a més, n’estic content de que ho siguis i per res voldria el teu lloc. Estàs cridat a ser el cap dels foners en batalla i sé que et guanyaràs allò que et correspon per naixement; tampoc és açò el que t’envejo, que saps que sempre et faré costat.
—Idò? Per què has d’envejar-me? No t’entenc.
—Perquè tens una cosa que jo mai no podré tenir, Bàlash. Tens una dona que t’estima i un fill que t’estarà esperant quan tornis. Jo sé que mai no ho tindré, açò; sé del cert que moriré sense dona que m’estimi i sense fill al que servar. Sempre seré un foner caparrut i solitari i, açò, m’entristeix, i molt; tant que m'he replantejt moltes coses, Bàlash. Ara me'n don compte de que me’n vaig massa prest, de l’illa, que si em quedés una altre estació, tal vegada apareixeria la meva Ainerís. Potser em casaria i tindria fills. Després podria anar-me'n tranquil; et cercaria on fossis i tornaríem a ser junts. —I mon germà va reposar el cap entre les dues mans, aclaparat—. Per açò t’envejo, Bàlash, només per açò. I no m’agrada gens fer-ho, però...
El ca va grinyolar i va provar de xuclar-li la cara; ell també se n’adonava del patiment de mon germà. En Kàstysh el va fer fora amb suavitat. Surt, deixa’m, que no estic per festes, ara.
—Idò, encara hi ets a temps. No t’embarquis. Queda’t fins la següent lleva. Saps que t’estaré esperant.
—No puc, Bàlash, ho he promès i, ara, no puc faltar a la promesa. M’hauries d’entendre millor que ningú. Tu tens un destí, però jo en tenc un altre: he de ser la teva ombra, l’escut que et resguardi del mal. Tu seràs l’heroi, Bàlash, i jo hi seré sempre, al teu costat. És el meu destí i no puc fugir-ne. Ja saps, els maleïts estels...
—Va, germà, que només seria una temporada. Els estels ho entendran. Després podràs ser l’escut i la javelina, la pedra i la salvaguarda del pobre desgraciat del teu germà.
Fent un esforç per sobreposar-se, en Kàstysh va afegir amb una veu que volia ser més alegre:
—Que no, et dic. Em tindràs que suportar, vulguis o no. Ens embarcarem a Màrish i, t’ho assegur: te n’afartaràs, de jo. Faig comptes no separar-me’n mai.
—Ja et veig, Kàstysh, —vaig voler continuar amb el to desenfadat que ell havia començat—, trobaràs una ibera preciosa, o tal vegada una d’aquelles celtes tant rosses i de pitarram generós. O una líbia d’ulls foscos i pell daurada. Què me’n dius? No t’agradaria? Ja et veig, Kàstysh, rodejat de fillets ploraners, que se t’escolen entre les cames i et fan tropissar.
—Ai, Bàlash, com t’ho agraesc; al manco proves de fer-me riure. I bona falta que em fa, que no me’n vull anar trist. —Va agafar el caparrot del ca i el va sacsejar amb força. El pobre animal va aguantar la carícia amb paciència, com sempre. Feien bo, en Kàstysh i aquell ca—. Potser tens raó i, més endavant i vés a saber on, trobaré la dona que m’enamori. I, tant de bo, tindrem un fill. I si el tenc, faig comptes estimar-lo molt, com no he estimat mai. Un fill, Bàlash, un somni...
Me’l vaig mirar fixament i no em podia creure el que veia. Aquells ulls foscos com la nit, que sempre s’havien mostrat tant durs i plens de determinació, estaven enfonsats i vessaven llàgrimes. En Kàstysh plorava! Germà... No em vaig poder contenir i el vaig abraçar. No sé que faria sense tu, Kàstysh; no sé si seria capaç...
—Obeeix el cor —li vaig dir—, fes el que et mani. I oblida’t de destins i d’estels.
En Kàstysh em va tornar l’abraçada, encara amb més intensitat. I, per molt que vaig fer un esforç per contenir-me, també se’m van saltar les llàgrimes. No, Bàlash, ara no has de plorar. Per açò vaig agrair-li que fos ell el primer en rompre el silenci.
—No t’he dit que ni rallar-ne, de deixar-te tot sol? No hi ha res més a dir. I, ara, tranquil·litzem-nos i eixuguem-nos el ulls, que si nostra mare ens veu, què creus que dirà? Trobes que se sentirà orgullosa dels fills que s’embarquen si els veu plorar?
—No vull ni pensar-hi.
I amb aquesta vam rompre a riure. Les llàgrimes se’ns van assecar i, així com estàvem, abraçats, vam entrar al casat tot cridant on sou, que ja hem arribat. El ca, esvalotat pels crits, es va enretirar. Amb un grinyol ploraner, es va ficar al cau i es va jeure amb el cap entre les cames. En Kàstysh encara va trobar temps per acotar-se i acariciar-lo. Sempre me’n recordaré dels ulls de l’animal: com li va agrair aquella darrera carícia! I és que en Kàstysh sempre ho va tenir, açò: sabia fer feliços als altres.

MATINADA DE L'EMBARC: BÀLASH

Talaiot i santuari de Kòstash (So na Caçana). Foto d'en Pep Gómez.

No me’n podia envenir. Per fi havia arribat el dia. I, ara, què?
Era com si fes molt temps que la infància s’havia anat. I l’edat adulta, tant somiada i tant lluitada, m’havia despertat com el toc d’una pedra fonera, amb violència descomunal. De cop, els matins al costat de n’Ainerís se’m pansien com una flor primerenca, sense adonar-me. Els maldecaps de les decisions se m’amuntegaven i no sabia com desfer-me’n. Els capvespres amb els germans i les juguesques dels companys havien deixat de tenir sentit. Les pràctiques, les proves, tot allò que havia estat ma vida fins llavors; tot feia temps que ja no hi era. Mai m’hagués imaginat que fos tant complicat ser adult, i tant dur.
Alhora que tot açò succeïa, que les responsabilitats se m’acumulaven i enyorava la infantesa perduda, creixia un sentiment contradictori que m’empenyia a desitjar-les, les responsabilitats de cada dia. Perquè, ara, aquest cada dia també se m’acabava. El moment tant anhelat i, alhora, tant temut, havia arribat: la lleva havia estat cridada. M’embarcava.
I m’era molt difícil fer-ho. Però, com sempre m’havia dit ma mare, ets el fill del Bàlar i ho has de demostrar, cada dia, encara que et costi renunciar a les coses que més estimes. Per açò, davant dels altres, m’esforçava per mostrar l’alegria del que vol embarcar-se per lluitar, del que cerca la glòria, del que desitja tornar carregat de riqueses per engrandir la família. Era el meu destí. El destí..., sempre el destí. I no podia lluitar-ne, contra el destí; ningú pot fer-ho. Plegar-me’n, acceptar-ho i provar de treure’n profit. Res més.
Jo no era com els altres, prou bé que ho sé, prou que ho sabia. No tenia l’esperit dels companys, o l’eima d’en Kàstysh, que esperava la batalla per demostrar del que n’era capaç. I no és que tingués por del que em podia passar, d’un futur incert; ni pensar-hi. Sabia prou bé on anava. Sabia què havia de fer, i ho faria sense tremols. Però tampoc em delia per demostrar res. I llavors manco que mai. Llavors, que tenia allò que sempre havia desitjat, el millor que mai no m’havia passat. Tenia moltíssimes raons per no voler anar-me’n i tantes més per desitjar tornar!
Enrere, closa pels murs del casat, quedaria ma estimada i, amb ella, el fill que li omplia el ventre de mare. Nostre amor, treballat amb suor dia a dia, havia fructificat; com tothom esperava, per altre banda, i com noltros havíem desitjat amb bogeria. No sé si va ser l’aigua del Pou de la Mare o la passió dels nostres esforços. Tampoc m’importava gaire. El cert és que n’Ainerís estava prenyada i jo era l’homo més feliç del món. Aleshores, com podia deixar-los, ara? I ho havia de fer, no hi havia cap més remei. Però, com podia alegrar-me? Com podia unir-me a la felicitat dels que celebraven l’embarc dels herois?
I, amb ells, amb n’Ainerís i el petit que neixeria, també deixava tot allò que estimava: ma mare, el suport de ma vida fins feia ben poc; els germans petits, els riures i els escàndols de cada dia; i l’illa, aquest tros de terra que m’havia esculpit fins fer-me com era. Però, de vegades, aquest sentiment se’m feia contradictori. Illa estimada i terra que m’obligava a abandonar-la. Com s’entenia, açò? Així, idò, havia d’estimar-la o d’odiar-la per fer-me fora, a l’illa? Però, cada vegada que aquest pensament em venia, se m’apareixia el barranc des del penya-segat, amb les fondalades plenes de bosquines i de bísties que hi trescaven; les ones del canyar del prat d’Atauash i les dunes, on n’Ainerís i jo havíem aprés a estimar-nos; el mar, immens i aclaparador des de l’arrecerat del vigia; i la cala de Càsvish, foradada pels antics que cercaven el repós de l’eternitat. Com podia odiar-ho, tot açò? Com podia menysprear una terra que m’havia fet néixer i m’havia empès a ser el que era? Una terra que, malgrat tot el que m’havia fet patir, jo sabia que m’estimava. Deixar la Menor era un altre dels motius de tristor, i no el més insignificant. Estava segur que, aquesta terra, torturada per tramuntanades i eixuta de sequeres, m’estimaria sempre, i que m’acolliria quan tornés victoriós o, qui sap?, tal vegada envoltat per la boira fosca de l’oblit i la derrota.
Malgrat els auguris sobre el meu futur, jo no podia compartir la confiança dels altres. Cada vegada estava més segur de que aquell seria un camí ple de patiments i que, si per ventura arribava al final amb èxit, només ho faria després de molts entrebancs, de moltes amargures. I, en aquell moment, no n’estava gens segur de voler patir tant.
Aquest era l’estat d’ànim amb que m’enfrontava al darrer dematí a Balariash. Un esperit ple de dubtes i angoixes. I perquè no era capaç de dormir, ni tan sols escoltant l’alenar endolcit de n’Ainerís, vaig deixar l’estança i, encara nit fosca, em vaig enfilar a la talaia; des d’allà contemplaria l’albada de primavera, la darrera, amb el desitg de que aquella visió única m’acompanyés per sempre i encalmés el neguit que m’ofegava.

EL POU DE LA FERTILITAT (final)

Amb la flama abaixada, la jove sacerdotessa cercà qualque cosa que s’amagava en un forat. Poc després, sis lluminàries cremaven estalonades en petits ressalts.
—Davallau.
Els tres acabaren de baixar els pocs esgraons que els quedaven i, per fi, contemplaren el fons del Pou. A la dreta, al costat del mur de roca, una pica de pedra recollia les aigües que s’escolaven des de dalt. D’allà venia la renou hipnòtica que havien sentit tota l’estona. El seu clap clap omplia la sima però, des d’allà baix, semblava manco impressionant. Eren les parets del pou que l'augmentaven, la renou del degoteig, pensà en Bàlash, com quan crides al barranc i la veu et torna. I, ja veus, una pica i un degotadís. Açò és tot?
Però quan pensava que no veuria res que el pogués copsar —a part de la baixada, impressionat per ella sola, és clar—, les petites flames de les lluminàries se reflectiren en un mirall. En Bàlash aixecà la torxa per veure què era allò que brillava, i veié una làmina d’aigua que es perdia en la foscor. Sota la llum de la torxa, l’aigua semblava transparent, ben clara i, sobretot, del tot immòbil; açò va ser el que més el va impressionar. De cop, en Bàlash s’adonà de que els tres convidats miraven el bassal amb la boca oberta. Cap d’ell s’esperava trobar una cosa semblant. Una bassa, un broll d’aigua... Però aquest bassal... Fins on deu arribar?
En resposta a un impuls, en Bàlash allargà la mà. I, de sobte, una altre mà, aquesta ferma i decidida, el returà.
—Quiet! No ho facis. És sacrilegi que un homo toqui l’aigua de la Mare.
En Bàlash quedà esturat. Mai s’hagués imaginat que uns braços, en aparença tant febles com els de la jove, poguessin aferrar-lo i no deixar-lo avançar. Ves per on, pensà en Bàlash, tal vegada na Maris no estarà tan decebuda quan vegi la força d’aquestes al·lotes.
—No volia cometre cap falta greu, ni contra la Mare ni contra cap altre déu. No ho sabia... —es justificà en Bàlash. I quan n’Ammerís acceptà les disculpes, continuà—: Pensava que els tarbashir en bevien, aquesta aigua.
—I ho fan, però només noltros, les serventes del Pou, tenim el dret de traginar-la. L’aigua ha de ser alliberada de l’esperit diví que la fa sagrada abans de que l’empri la gent normal. Cada dia pujam gerros i garrafes escales amunt; més o manco segons l’època de l’any. Ara poques. I, no creguis, que també és un art fer-ho sense deixar-s’hi l’esquena ni estimbar-se d’una llenegada.
Ara ho entenc, per açò està tant forta, l’al·lota. No me n’havia adonat dels braços fibrats, ni de l’esquena ample que s’amaga davall del tapall. Gerros i garrafes... Maris, encara t’ho pasaràs bé.
—Però no només beuen aigua d’aquesta, els tarbashir, que també tenen cisternes; tal vegada no tant elaborades com les vostres, però prou pel que han de menester. —L’al·lota féu un gest amb la mà—. Però anem pel que anavam, que m’estic desviant. Ainerís et dius, veritat? Idò, vine, jove esposa, vine i fes el que jo et diré. Allà, sobre la pica, en un forat, trobaràs un cullerot de bronze. El veus? Açò mateix. Ara, agafa aigua del bassal. Compte, no destorbis l’aigua, que no s’aixequi el llim del fons. Així, amb suavitat, com si l’acaronis. I, ara, beu-te-la, tota, que no en quedi ni una gota.
I n’Ainerís complí pas per pas el que li manaven, tot provant de no desviar-se ni una engruna del dictat. Està freda, molt freda, però, que estrany, alhora em reconforta, com si fos una tisana, però gelada. Quan se l’acabà, va voler deixar el cullerot sobre la pica, però n’Ammerís la returà.
—No, torna-hi, beu-ne fins que no puguis ni amb una glopada més. I fes-ho sempre igual. Amb molta cura. Ainerís. Vigila, que és molt important. Quanta més aigua beguis, més bo de fer serà que la Mare et concedeixi el don de la fertilitat. Està comprovat.
N’Ainerís continuà bevent, una i una altre vegada, fins que ja no pogué empassar-se ni una cullerada més. Ja no se sentia la gola, de tant gelada com li havia quedat. Però aquella sensació inicial, aquell benestar, s’havia apoderat d’ella. Cada vegada se sentia millor, com rodejada d’un aura especial.
—I ara, què faig?
—Res, tot està fet. Farem una pregaria i tornarem a pujar.
—I jo? —digué en Bàlash, tot fent una passa endavant.
—Com t’he de dir que aquesta aigua és només per les dones, que els homes no la podeu tocar. No vull pensar què passaria si ho fessis. I tu no vols desgràcies, veritat? Que tu ets el triat i no precisament per a que s’enfonsi l’illa, sinó per aixecar-la fins on mai ningú no s’havia imaginat que pogués arribar.
I sense dir res més ni esperar rèplica d’en Bàlash, n’Ammerís aixecà els braços i acotà el cap. Les murmuracions que els van envoltar en res els recordaren d’altres que havien escoltat. Serà veritat que cada déu té la seva parla i que la de la Fertilitat és diferenta? Però en Bàlash se sentí empès a deixar de pensar. Una força invisible li oprimí el pit i gairebé no el deixava respirar; boquejava com un peix fora l’aigua.

Per la seva banda, n’Ainerís sentia un gran benestar; una mà suau i acaronadora li fregava els cabells i li xiuxiuejava amb claredat: estic amb tu, estimada; sempre em tindràs. I n’Ainerís se sentí plena de força i a vessar de vitalitat. Aquella aigua i la presència sagrada que els envoltava l’havien reforçat. Gràcies, Mare estimada, gràcies pel que m’has donat.
Però no només n’Ainerís sentí la mà de la deessa, que el tacte diví també arribà fins na Maris. Les celles arruades de l’al·lota s’havien allisat quan notà que una claror l’omplia i li mostrava imatges que mai s’hagués pensat, imatges d’un futur que no era el que ella volia, però que tampoc era tant negre com s’havia imaginat. D’acord, Mare, com que no puc fer gaire més i m’agrada com me l’estàs mostrant, accepto el camí que em proposes. Tornaré i romandré al teu costat.
En Bàlash no sentí cap veu, però és que ell era mascle i aquell espai era reservat per a la comunió de les dones amb el Ventre de la Terra. Què en podia esperar? I, quan per fi pogué respirar amb normalitat, féu una ullada pels volts. Tot seguia igual, però... Aquesta olor, a què em recorda? I per què no l’he sentida quan hem baixat? Per molt que s’esforçava, no veia res d’estrany: la jove sacerdotessa orava i les dones... Amb un cop d’ull s’adonà que n’Ainerís havia canviat. Semblava més dolça, com si estès del tot asserenada, just com després d’estimar-nos, quan se’m recolza en l’espatlla i es dorm amb el somriure franc.
I per fi, quan n’Ammerís abaixà els braços i tornà a rallar, la màgia del moment s’esvaí entre les ombres de l’avenc; la Mare, de nou, s’havia retirat a descansar. La jove tarbashir inicià l’ascens, aquella vegada en silenci; sabia que tots tenien en què pensar.

Defora encara plovia i el cel s’havia enfosquit tant, que semblava que la nit els enxamparia de camí. El capvespre avançava i els joves frissaven per tornar.

Totes les fotos del pou son propietat d'en Joan Gómez Pons. N'és prohibit l'ús o reproducció sense el seu permís.

EL POU DE LA FERTILITAT (continuació)

Foto d'en Joan Gómez Pons. Prohibida la reproducció sense permís del propietari.

Just varen iniciar el descens, el tres joves hagueren d’esforçar-se perquè n’Ammerís no els deixés enrere. L’aprenent, amb la seva torxa ben aixecada, s'endinsà a les tenebres. De seguida inicià el relat. La seva veu no aixecava una paraula per sobre d'una altre; potser era així de mena, monótona, o tal vegada l’havia recitat tantes vegades que ja li avorria, el relat. Però no era açò; aquell era un to estudiat, la veu del pou. Les paraules de la jove reverberaven contra els verdejants murs calcaris, com si la gola de l’avenc fos la caixa d’un timbal. Així, els tres joves es van veure obligats a escoltar-la i, tot d'una, es van veure envoltats per la història. Ja no van poder pensar en la perillosa baixada ni sentir aquell degoteix que, a la primeria, els havia semblat agobiant.
—Diuen que, en temps dels gegants, hi havia una gran rivalitat entre clans, molt més que ara, per molt que no es coneixien com a tals; ni bàlar ni nurair, només illencs d’un costat i d'un altre. Però no només eren els clans els que es barallaven, que també el culte estava dividit entre ponent i llevant. Ambdues comunitats, volien demostrar que estaven més pròximes als déus que l’altre. I, per fer-ho, rivalitzaven en santedat i sacrificis, en obres sacres i edificis singulars. Però cap dels dos aconseguia destacar; sempre anaven aparellats. Si a ponent feien un santuari, a llevant el volien més gran; si a llevant aixecaven una talaia, a ponent la volien més alta. Aquesta disputa la fomentaven dos oficiants, els caps del culte a cada cantó de l’illa. Els dos estaven enfrontats i, fins i tot, se consideraven enemics. Però la seva disputa només aconseguia predisposar els déus contra els fidels. I, així, tots anaven esgotats de tant picar pedra i aixecar cantons per fer les torres més altes que mai cap homo no hagi pogut imaginar. Per fi, cansats d’aquesta competició inútil i farts de veure com s’afeblia la comunitat, es van reunir en Consell i van demanar la intercessió de la Veu de la Mare, que llavors ja era la deessa preponderant. I la deessa va rallar ben clar. I ho va fer per mitja d’aquell que era reconegut com la Veu Principal, una casta d’illencs, homos i dones, que ara ja no es poden trobar. I la Veu va dictar sentència. Els ponentins construirien un gran casat de morts, una d’aquelles coves artificials que els antics aixecaven amb filades de cantons ben disposats. I aquest casat hauria de ser el més gran, el més polit i perfecte que no s’hagués construït mai. I, quan l’acabessin, tindria el poder de perviure intacte, per sempre, fins la fi de l’eternitat. Per la seva banda, els de llevant triarien un lloc on cavarien fins a trobar el ventre de la Mare, on ningú no hi havia arribat mai. Així, aconseguirien aigua, un bé molt escàs. Però és que, a més, aquesta aigua, per procedir del mateix cau de la Mare de tot nat, tindria el poder de la fertilitat i seria beneïda per sempre.
La al·lota no deixava de rallar mentre davallava. I els que la seguien només podien que escoltar-la en silenci; havien deixat de pensar que s'estaven endinsant al cor de la terra, més avall d’on no s’haurien atrevit mai a baixar. En Bàlash, que tancava la fila, provava de parar atenció a tot; un esgraó rere un altre i, per fi, la barana promesa, per poder-se-hi agafar. Les dues torxes aixecades, una al davant i l’altre que tancava el pas, reflectien ombres bellugadisses sobre unes parets on s’apreciaven les petjades de les destrals, de les masses i dels cisells esmolats. Aquell forat enorme s’havia obert a cops, per mans d’un homos que havien picat moguts per vés a saber quina fe o quina necessitat. En Bàlash escoltava atent, ben cert, però no podia deixar d’admirar. I açò ho em fet noltros, els illencs? Potser sí que ho érem, de gegants.
—Els dos sacerdots van triar on treballar. Ambdós van comunicar que havia estat la Mare qui els havia mostrat on començar les feines, idò, tot dos deien que hi rallaven, amb ella. El de ponent va construir al centre dels camps més fèrtils de la plana. I el casat va créixer molt a deveres, idò, llavors, el coneixement de la pedra era molt gran, molt superior al nostro d'ara. Els cantons i els blocs enormes s’ensamblaven de forma perfecta, amb arestes ajustades, de forma regular, un rere un altre i sense aturar-se mai. Molts casats de mort s’havien construït fins aleshores, però tots semblaven pobres al costat del que creixia al pla. El constructor somreia amb suficiència, idò, n’estava segur de guanyar. Per la seva banda, el llevantí va triar una plana, llavors coneguda amb un nom que ara ningú no sap. Va assegurar que la Mare, en forma d’agró blanc, li havia mostrat que, tot foradant la calcàrea, arribaria a l’aigua que li reclamaven per guanyar. Va beneir les eines dels manobres i van començar a picar. I la roca semblava que es fonia amb cada cop de massa i de destral. Es van extreure grans blocs de marès i carretades de peltrep esmicolat. A mesura que s’enfonsaven i per facilitar l’avanç, s’hi construïen trams d’esgraons ben llaurats, i amb barana per fer més fàcil baixar. El pou avançava amb presses, però també el casat. Ningú no podia dir qui estava guanyant. Però es veu que la Mare s’havia afartat de tantes baralles i va decidir que allò s’havia d’acabar. D’aquesta manera, un matí, quan la primavera era en ple esclat, un cop de cisell ben donat va fer brollar l’aigua al fons del pou. Tothom va esclatar de joia; tothom va deixar de picar. Me’n vaig corrents a comunicar que hem guanyat, va dir el sacerdot, embogit per l’alegria. I, voltros, avisau a la Veu Principal, que ho ha de certificar. I quan el llevantí va arribar als peus del casat, el ponentí era a punt de col·locar l’últim bloc, el que coronava l’enfront. Vos hem guanyat, va cridar; la Mare ens ha concedit la victòria. Ara tothom sabrà qui és el més estimat. En sentir-lo, el ponentí va embogir de ràbia. Va treure forces vés a saber d’on i va aixecar enlà aquella última pedra enorme. Amb un fort crit, la va deixar caure al peu del casat. I la Mare va voler que el sacerdot llevantí fos mort d’un cop al cap. Què he fet, jo, ara?, es va esglaiar el ponentí quan es va adonar de la maldat. Ha estat la ràbia que no m’ha deixat pensar. I va començar a babejar, a treure escuma pels caixals. I, d'un bot, va baixar del casat i va partir a córrer sens rumb. Va trevessar camps i bardisses, bosqueus i marjals, va creuar barrancs i es va enfilar als turons més aixecats, fins que la cursa el va dur a tramuntana, on els penyals són més alts. I quan hi va arribar, no va afluixar la cursa: s’hi va llençar. El cos del sacerdot, després d'una volada silent, es va estimbar contra el penyots esfondrats que s'ajeuen vora el mar. I va morir, destrossat. Un àliga marina, que niava al costat, va agafar el cor entre les urpes i, mentre tornava al nial, va esquitxar de sang tot el penya-segat. Des de llavors, aquells pedres són vermelles, roges com la sang; son els Penyals Ensagnats.
La jove sacerdotessa féu una petita pausa. En Bàlash, sempre atent, no sabé si la pausa es devia a la dificultat de la baixada o era estudiada. Potser n’Ammerís volia que història i baixada s’acabessin alhora; potser tot estava preparat.
Al moment, la veu de la jove interrompí els pensaments d’en Bàlash, i continuà rallant:
—Fou així com, ambdós oponents, ponentí i de llevant, van morir el mateix dia. I la Veu, sempre plena de saviesa, va dictar sentència: els llevantins havien complert la prova, Així, idò, l’aigua del pou seria sagrada perquè provenia del mateix ventre de la Mare. Però, a ulls de la deessa, els ponentins també l’havien complert, la prova. Per açò, aquell casat únic romandria intacte per a tota l’eternitat. Però no volia, la Mare, que ningú manés sobre l’altre. Així que va dictar que els dos pobles haurien de seguir com a iguals, germans en les creences, forts i ferms per enfrontar-se a les amenaces que vindrien de més enllà. Des d'aleshores, els que passats molts anys vam esdevenir bàlar i nurair, seguim camins germans. Aquell pou del que ralla la història és aquest, el de Tàrbash, pel que ara esteu baixant, i l’aigua sagrada és la mateixa que va sorgir de la penya, del ventre de la Mare. I aquí, temps ençà, vam créixer noltros, les Serventes del Pou de la Fertilitat, per custodiar aquesta baixada, i administrar el fruit de la fecunditat. El casat de morts de ponent encara avui el podeu veure a Duinnij, ben sencer, igual que com el van deixar, polit i perfecte, i encara ple de grans guerrers que hi van voler reposar: els millors dels nurair. Només una pedra caiguda i esquitxada de sang, la del coronament, recorda el tràgic final de la història. I també el Penyal Ensagnat; roques vermelles per sempre, des d’on l’àliga marina vigila i on encara hi té el nial. Molt temps ha passat des d’aleshores, molt temps i moltes històries que també us podria contar. Però són unes altres i, si les voleu escoltar, haureu d'anar als focs de les gloses i parar atents al cantar.

Una vegada n’Ammerís acabà el relat, un silenci colpidor els assetjà. Només el degoteig interminable gosava escolar-se entre la calma que els envoltava. El degotadís se sentia, ara, molt més proper, com si fos just al costat, però, per molt que en Bàlash aixecava la torxa, no distingia el desenllaç del pou. De tant en tant, el jove també mirava enlà per saber, més o manco, a quina fondària es trobaven; i cada cop veia més enfora el brocal; bellumes esmorteïdes que s’escolaven entre les branques de la figuera. Aquella quietud impertorbable i la foscor profunda per la que anaven avançant, havien contribuït, tant com el relat, a crear l'atmosfera d’espiritualitat que ara els envaïa.

En Bàlash estava convençut que relat i escala s’acabarien alhora, però anava errat. Una bona estona seguí la baixada, estalonats en la barana i guiats per la llum inestable d’unes torxes que, tot fumejant, contribuïen a emmascarar encara més les parets esculpides del pou. Els esgraons relliscaven, desgastats i plens d’un verdet poc trepitjat. I en Bàlash no podia deixar de dir-se poca gent hi baixa i, els que ho fan, tenen passes lleugeres, ben bé com nostre guia, que més que caminar sembla que voli.
Dos esgraons més avall, avançava n’Ainerís. La jove no havia dit res en tota l’estona —tampoc els altres, idò, tots s’havien limitat a escoltar—, ni s’havia girat per fer-li saber com anava. Però semblava tranquil·la. S’agafava de la barana, però tampoc s’hi estava aferrant. Va segura. I és que en Bàlash ja no sabia què fer, si vigilar sa dona per si relliscava i la tenia que ajudar o atendre la baixada perillosa, no fos ell qui llenegués i s’endugués els altres per davant. De na Maris només en veia el cap; poc podria fer per ella si tenia un mal pas.
De cop, la guia es va aturar, i en Bàlash, absort en la seva, gairebé trompessà amb n’Ainerís.
—Ja hi som. Espereu-vos. —I n'Ammerís acabà de baixar.

EL POU DE LA FERTILITAT (fragment)

A bon pas i tot seguint un camineu ben marcat, el tres joves deixaren enrere casats i barraques, i travessaren camps ben conreats, farcits, però, de senyes del passat. El volts de Tàrbash eren plens de mostres de que, des de molt antic, l’indret sempre fou sagrat. Així, pasaren prop del Fal·lus de les Divinitats, una mena de pedrot enclavat que, segons deien els oficiants, simbolitzava el poder dels déus per fertilitzar la terra, la força del sexe poderós endinsant-se en l’acollidor ventre matern. Altres veus deien, per contra, que aquella pedra fou enclavada per uns heretges que lluitaren per introduir uns ritus sanguinaris, i que aquell Fal·lus no era una altre cosa que la daga malèfica i ensagnada que volgueren emprar per esventrar la terra.

Potser no és més que una llegenda, més fosca que moltes altres, però qui sap... I en Bàlash se la mirà d’un tros enfora, la pedra, sense gossar d’atracar-s’hi gaire. Per si de cas.
També creuaren davant de les Coves dels Antics, receptacles d’una memòria perduda. Moltes romanien intactes, ben al contrari que a la resta de l’illa on, com a Balariash, s’havien reaprofitat com a magatzems o cisternes. Els antics de les coves eren considerats, a Tàrbash, com a déus protectors, una mena de divinitats locals; la gent lis netejava l’entrada de sa morada i lis emblanquinava el portal.
Després de deixar enrere aquests misteris, el joves arribaren a un paredat porticat: l’entrada del pou. Inclinada, protegint-la, com si la volgués amagar, una figuera desfullada i enorme enfosquia encara més la bocana. Davall del brancam atapeït, mig a cobert de la pluja, els esperava una joveneta. I al seu costat, unes torxes embolicades, per il·luminar el davallar.
—Benvinguts, balashir, vos esperava. Som n’Ammerís, acòlita de la Guardiana Major del Pou de la Fertilitat. Vos acompanyaré fins a baix.
En Bàlash i n’Ainerís afirmaren amb el cap. Na Maris callà i, com sempre, es mantingué en un segon pla. N’Ammerís agafà una torxa i se la passà a en Bàlash i, després, n’agafà una altre.
—No vos separeu gaire i trepitgeu on jo hagi trepitjat. Tu —afegí, tot assenyalant en Bàlash—, tancaràs el pas amb la flama aixecada. Per molt que els esgraons patinin, esteu tranquils, que després del segons replà hi ha una barana i vos farà de més bon baixar. I, per la pluja, no passeu pena, que la figuera ens l’esmorteeix. —I per na Maris—: Tu aniràs al meu costat. Si no vaig errada, ets la nova aprenent que ens ve de Balariash. M’han encomanat que t’ensenyi tot el que pugui, que mai és massa prest per començar. Te n’adonaràs que, ser sacerdotessa de la Fertilitat, no és tant dolent com et penses.
I na Maris féu un pas endavant, com si anés a enfrontar-se a un repte. La mirada de l’al·lota seguia enfosquida. Què pot amagar un forat fosc com aquest? Just sembla la gola d’un gegant, on no hi entra prou llum ni per encertar un blanc.
—L’oficiant, n’Àtabash, ens ha dit que ens explicaries la història del Pou, la real. —N’Ainerís trencà així aquell moment de silenci incòmode.
—I tant. Veig que t’interessen, les històries. I a tu, t’interessen? —afegí, tot dirigint-se de nou a na Maris. I quan li veié la cara—: Idò, ves quin remei: t’hauran d’interessar. —I l’aprenent féu mitja volta i, sense ni un seguiu-me, començà a baixar.
La boca del pou era del tot fosca. Una foscor engrandida per la negror del dia i el cobricel de la figuera. En Bàlash mirà avall i no distingí gairebé res; uns esgraons plens de verdet que es perdien en la fondaria. Les renous pujaven esmorteïdes, o potser amplificades, vés a saber; tal vegada només eren repics de gotellades que s’escolaven pel brancam. I des del més profund, un degotadís constant, que, quan t’hi fitxaves, t’absorbia i no et deixava escoltar res més. Des de quan et fa por la foscor, Bàlash? Anem, idò, es va dir el jove. I va encendre la torxa amb una lluminària que romania encesa en un recó vora el primer esgraó.

(Continuarà)