MAURO

Mauro canta tangos cada tarda rere la catedral de Barcelona, a la cantonada del carrer del Bisbe amb Sta. Llúcia. La seva veu cascada i alhora melancòlica crida l’atenció dels turistes i visitants que omplen les ombres dels carrerons; molts s’aturen a sentir-lo i li deixen algunes monedes. Llavors, Mauro es treu el barret i saluda

—Agradecido...

Escampats sobre una manta de colors vius —un poncho que me pasó un menda peruano— hi ha set o vuit antics vinils, que mostren la cara riallera d’un jove amb bigoti retallat i cabells engominats; un mocador se li anuda al coll i el mateix barret que porta en Mauro li cau amb certa gràcia. A la portada hi diu “Tangos desde mi corazón”, d’en Mauro del Porto. Als peus del vell, cargolat, amb el morro entre la cua i les cames del darrere, dorm un gos negre de raça indefinible. “Gardel, como el maestro. ¿Cómo querés que se llame?”
Mauro vingué de l’Argentina el 1958. Tenia llavors vint-i-dos anys i formava part d’una companyia de gira per Espanya; representaven l’espectacle “Tangos desde mi corazón”. Ell era la veu solista masculina. A Barcelona, mentre actuaven al teatre Apolo, Mauro es va enamorar d’una cupletista, Carmencita de Triana, una noia de just divuit anys, guapíssima, morena i d’ulls verds, i amb tots els trets de les cantants racials hispàniques; sobretot per aquella mare que vigila amb gelosia la carrera de sa filla.
Mauro es va quedar a Barcelona enamorat de na Carmencita, però la mare de la noia no va permetre que es casessin. “¿Ése? Un don nadie”. Mauro, desenganyat, va fer tombs per la vida, de garito en garito, cantant per quatre duros i gastant-s’ho tot en beguda.

—La absenta es lo mejor del mundo, después del tango, claro.

Amb els anys, Mauro va anar degenerant, emborratxant-se a diari fins a quedar-se tirat al carrer. La gent que el coneixia, just quatre amics de farres, el portaven a la pensió del carrer Hospital on tenia una habitació llogada. Un dia, d'ara fa deu anys, la patrona el va fer fora, por falta de pago.

--Me jodiste, patrona-- va ser tot el que va dir en Mauro en marxar. Des de llavors, dorm al carrer, ara a un banc de la plaça de Sarrià, on hi puja cada nit tot colant-se als Catalans--. Esto es más tranquilo...
Una tarda qualsevol, mentre cantava rere la catedral, en Mauro va veure dues noies romaneses que pispaven carteres als turistes.

--Márchense, que me espantan la clientela.

--Que te calles, viejo asqueroso.

La que li va contestar no podia tenir més de dotze anys. Mauro va continuar cantat i les romaneses pispant carteres. En un moment donat, mentre la noia tenia la mà dins d’un bolso, la senyora, una guiri anglesa o alemanya, se’n va adonar i va començar a cridar. La romanesa li va clavar una cossa i va fugir corrents cartera en mà. Quan va passar pel costat d’en Mauro, aquest va actuar com empès per un resort: li va posar la guitarra entre les cames i la va fer caure. Aixecant-se amb dificultat, Mauro va agafar la noia pels braços i li va dir:

--Te lo dije, me espantás la clientela. Y ahora, me jodiste la guitarra.

I la va entregar als municipals, per molt que sabia que li costaria perdre la recaptació del dia: a ell també el van fer marxar.

--Mañana será otro dia. Che, mierda de vida...

EL VELL DE LA FONA DESFILADA

Torn a penjar aquesta narració, que us vaig presentar ja fa un temps, tot per anunciar-vos que he tingut la sort de que l'hagin guardonat amb el primer premi del Concurs Internacional de Narrativa Breu de Temàtica Històrica 2008-2009 del Grup d'Història del Casal de Mataró. http://www.ghcmataro.org/

Gràcies a tots els que em llegiu i m'encoratgeu per continuar amb aquest solitari i tantes vegades amarg plaer de l'escriptura.

**************************************************

Sanissera (al nord de la Balear Menor). Pels voltants del 100 a.C.

Va ser una nit d’estiu, quan la calor era el tot insuportable i la xafogor no deixava gairebé ni respirar, quan el vell va decidir que ja n’hi havia prou de patir, que el seu camí havia arribat a la fi. Feia anys que la lluita era un miratge i que l’esforç, només sobreviure, l’havia esgotat. Era el moment de deixar-ho anar; per sempre.

Segut davant del que no tenia més remei que considerar com el seu cau -una trista i irregular cabana amb sòcol de pedres desiguals i sostre mal cobert de bruc i canyes enfangades-, hi passava moltes hores pensant-hi. Alhora que els estels enlluernaven les aigües encalmades del port mil·lenari i el reflex platejat de la lluna només es veia trencat per l’ombra enfosquida de galeres i mercants, pel cap li desfilaven les imatges d’un passat, d’una vida perduda, com si la tornés a reviure. I dues llàgrimes de dolor, de ràbia, o potser només de llàstima per si mateix, van sorgir dels seus ulls emboirats per les cataractes i farcits de les lleganyes groguenques de la vellesa; un sulls incapaços de veure més enllà del pobre foc que, malgrat la calor de l’estiu, insistia en mantenir encès. Si al manco hagués pogut captar només una ínfima part d’aquella llum diàfana del pleniluni, plena d’espurnes de màgia inexplicable, encara s’hagués pogut omplir amb la majestuositat del cap i la increïble alçada dels seus espadats i, qui sap, tal vegada reconfortar l’ànim amb la seva bellesa i la tranquil·litat d’un entorn de somni.
Els penyals blanquinosos i tallats a pic sobre el mar; els camps farcits de pedres torturades i matolls socarrimats per la tramuntana, on intentar cultivar qualsevol cosa era feina perduda; l’illot pla d’es Porros, atapeït d’alls marins, i protector fidel de la bocana de la rada; el marge occidental, baix i planer, on les factories dels colons romans ara guanyaven terreny a les magres pastures de temps enrere. I, així, mil i una visions que feien d’aquell paratge un dels més salvatges de la seva illa, i alhora, el ideal per a que el conqueridor instal·lés el primer camp i, poc després, el principal assentament militar de les forces d’ocupació.
Però aquell vell pensatiu i d’ulls plorosos no havia de menester veure-hi per recordar còdol per còdol el camí que pujava fins el cap, ni les amagades davallades a les pesqueres de s’Olla. Gairebé a les fosques, com es trobava llavors, era prou capaç d’arribar fins els enfonys de les baldritxes i prendre’ls-hi els ous que tant li agradaven de jove, o despenjar-se de nou fins les basses de davant l’illot per caçar pops i crancs peluts, tot espantant a la família de vells marins que hi jeien panxa enlaire. Fins i tot, de tant en tant, es veia voleiant la fona per llençar bales infalibles cap a un falcat de perdius que, sobtat, havia aixecat el vol d’entremig del bosquet de sivines.
Però tot açò, ara, havia quedat molt enfora, amagat rere anys de feina bruta, d’oblit forçat. En aquell moment, quan només es tindria que sentir el cant del xibel·lí tot trencant la nit, l’únic que li arribava era el fastigós remor de la soldadesca bevent sens fi, per ofegar en vi el desterrament en aquella illa perduda al mig d’un mar conquerit. I aquella renou li regirava l’estómac, al vell, i li pujaven arcades d’oi que gairebé no podia controlar. No en podia dur més!
Amb la mà arruada i els dits nuosos, l’homo es va palpar tremolós els braços. On era la força que antany els omplia? Com l’havia deixat fugir? I pitjor encara, en quin moment havia perdut la dignitat? Per què ho havia consentit, que se la prenguessin? Com havia arribat a ser el què ara era? Què l’havia empès a fer el què va fer?
I quan més hi pensava, més clar ho tenia. Tot el que sempre havia considerat com a propi havia desaparegut quan les naus del invasor van atracar en aquell mateix port. I amb la seva arribada, el món se li havia ensorrat; i s’havia deixat endur per la rissaga irrefrenable, vençut quan l’única fusta que l’unia a la coherència es va enfonsar en la turmenta, quan na Daínia, la seva estimada Daínia, va morir a mans del romà.
Després d’una lluita ferotge, de dies i nits de fugir de talaia en talaia, d’amagar-se en covals i caus foscos, de perdre els éssers més estimats un rere l’altre, esmicolats per l’empenta d’aquelles forces cuirassades, l’esperit li va defallir i ell, absolutament sol, es va entregar. I així, derrotat més de cor que per manca de forces, ell, que havia estat l’homo més poderós de l’illa, es va convertir en un esclau més del nou amo. El món se li havia esvaït; el seu poble ja no existia. I ell es va deixar anar, laxa, sense voluntat, tot acceptant el que li venia, sense poder fer-hi res.
Per obligació, i absent ja la voluntat de resistència, es va convertir en instructor d’uns nous foners: els foners de les legions romanes, una nova generació d’al·lots exaltats que omplien el camp de pràctiques amb crits i renecs eixordadors, que es creien guerrers quan just eren uns pobres aprenents de no res. Uns joves que no se’n recordaven del seu passat i pels que la història dels seus pares, dels gloriosos foners del passat, no eren més que contes de velles. S’havien oblidat dels orígens.

Sense esforçar-se per contenir un plor silent, el vell es va ficar la mà a dins del pobre tapall i, amb gran cerimònia, va treure un fona revellida, amb el cuir clivellat i les cordes del tot desfilades. Després, com si d’un ritual es tractés, la va besar amb suavitat i se la va ajustar al front, tot cuidant de que els penjolls li quedessin al cantó esquerra, com sempre.
Poc a poc i tot rebutjant l’estaló de la crossa que feia anys que emprava, el vell es va posar dempeus i, amb pas insegur, es va allunyar de les barraques militars i el soroll nefast que les envoltava. Pas rere pas, com si tingués tot el temps del món, va pujar el coster del Cap de Tramuntana, fins a la fi del seu món.
Sí, n’estava segur: era el moment de deixar-ho anar, d’acabar amb tota aquella farsa. Per què havia trigat tant en fer-ho, en decidir-se, si aquell era l’acabament més evident per una vida tan dissortada?
Però encara va tenir un darrer moment per pensar. I si qualque dia, qualcú se’n recorda del vell de la fona desfilada, d’aquell que ho havia perdut tot, fins i tot la dignitat, però que la va recuperar en l’últim alè de consciència. Sí, tal vegada qualcú glosaria les seves desgràcies.

CALESCOVES

Article publicat a S'Ull de Sol. Maig 2009

Vaig anar a Calescoves i tot era tancat. Ja ho sabia, jo, que eren tancades, les coves; barrades i convertides en badalls de boca rovellada. I havia plorat amb llàgrimes desconsolades, el plor del que veu desaparèixer una part de sa vida rere un mur de ferro inviolable.
Sempre m’impressiona tornar-les a veure, les coves: closes, tapiades. I quan aixeco el ulls per a mirar-les, no puc deixar de demanar-me com hem arribat a açò, com podem ser com som, els homos, de incivilitzats. I és que jo me l’estim, Calescoves, molt, i pateix per ella. És part de ma infantessa i en ella van néixer molts dels meus records més inesborrables. I me l’estim encara més perquè d’aquells covals amagats, d’aquells hipogeus plens d’història, brolla bona part de la inspiració que m’empeny a omplir pàgines i més pàgines de vides imaginades.
Ara, digueu-me, a qui no se li encongeix el cor i se li omple l’esperit de paraules rajades, quan els penyals tancats l’aclaparen i l’envolten mil boques mil·lenàries que criden noms desconeguts, que escampen històries anònimes, tot cercant qualcú per a contar-les? Idò, es evident que hi han molts que no hi senten res; massa gent hi ha que és desalmada. Sinó, per què mantenir-les tancades? Quina falta faria amagar el que tenim, el que hauria de ser de tots?

El camí de baixada seguia igual, ple de solcs de les aiguades i farcit de pedrots coneguts que, però, fan de mal manar. I jo baixava satisfet, perquè tot era com havia de ser. En arribar, com sempre faig, vaig cercar la font i, jesús amat!, no hi era. O sí, però com si no, de tant d’algam com hi havia —ho sé, que només son posidònies, que després se’n van, que la font torna a quedar neta; o açò és el vull pensar—. Sigui com sigui, el cert és que no la vaig trobar. Sense deixar-me enfonsar per aquell revés inesperat i, tot orgullós, mostrava a la família de fora que m’havia acompanyat en aquell viatge de Setmana Santa un dels paisatges més superbs de l’illa. Era un dia fosc i lluminós a la vegada, plujós i solejat, un dia amb el cel ple de colors impossibles, de gotellades enormes i rajos de sol escapats, amb les voreres plenes de flors mesclades en un desgavell cromàtic difícilment descriptible; un dia de fresques i calors, d’oratges i redosses, de calmes i ventades. Era un dia de la primavera de Menorca, d’aquells que tant m’agraden i dels que feia temps que no en gaudia. Un dia que als de fora els costa d’apreciar; ells venen pel que venen, i ben cert que no és pels colors dels vorals, ni molt manco per les ventades ni el polisqueix.
I mentrestant els hi rallava de Calescoves i de la història que ens embolcallava, el cap se me n’anava cap enrere, fins els anys feliços de ma infantesa. I és que la història no semblava interessar-los gaire i en qualque cosa m’havia d’entretenir per a no emprenyar-me. I vaig tornar als anys en que, motxilla a l’esquena i ànim aixecat, voltava l’illa per un Camí de Cavalls encara amagat, que encara no havia originat baralles ni l’havíem recuperat amb justes i treballades intervencions. Llavors feia sa volta a s’illa amb el Cau de la parròquia (o Catau, no me’n record molt bé del nom, però segur que qualcú de voltros sí que el recorda, perquè també hi herau), sempre encapçalats per l’estimat Pere Oleu. Jo tenia, llavors, devers dotze anys i, encara que no era gaire de missa -per no dir gens-, m’agradava caminar i veure món; i ells, el de la parròquia, eren els únics que ho feien. Bona gent, n’Oleu i companyia.

Com m’agrada remenar en la memòria i em deleix cercar records que dormen estotjats, en arribar a ca ma mare vaig revisar els àlbums familiars fins a trobar una foto de colors difuminats (dubto que mai tingués colors vius, aquella foto) que mostrava un grup d’al·lots riallers que s’empenyien, tot col·locant-se per a sortir retratats; al fons, ses Salines de Fornells farcides de penyots vermellosos, cantó de llevant. No era Calescoves, però éram noltros, uns excursionistes feliços i esgavellats. Jo no hi sortia a la foto; qualcú l’havia de fer i com que la màquina era meva, es clar, em va tocar. Però és igual: tots hi eren. I els vaig repassar, un per un. Noms coneguts, noms estimats. I se’m va encendre una llumeta nostàlgica que va esdevenir flama reveladora, la flama dels records feliços, que em fa retornar als millors moments de ma vida, molt abans de convertir-me en el que ara som.
I vaig retornar a Calescoves un capvespre de primavera, i em vaig enfilar de nou per la curta paret de la cova de les tres boques on, ajaçats sobre la pols voladissa d’un terra ressec pels anys, vam dormir profundament. Les motxilles arrenglerades contra el mur de darrera; els sacs enfilats cap a la claror de la matinada. Era com si hi fos, com si llavors em despertés amb el mar omplint-me l’ànima. Com el record, aquell dia!
He de dir que, d’entrada, aquell dia vaig sentir un desassossec important; als dotze anys, mai havia dormit a una cova i m’impressionava fer-ho. Però ben poques vegades me despertat tant deixondit com després de romandre entre aquell rocam picat per mans estranyes, mans de menorquins que encara no sabien que ho eren, en un espai de repòs pels morts, indret de cerimònies desconegudes i ofrenes a déus antics. Qui les havia fetes, les coves, i per què van triar la cala? Qui eren els que van reposar entre aquelles parets antigues? A quin nom responien? Quins ritus els havien acompanyat quan emprenien vés a saber quin camí espiritual des d’aquell enfony? I jo, amb la imaginació esgavellada de la meva infància, vaig imaginar guerrers honorats per la seva valentia, o qui sap si un d’aquells gegants de les rondalles que havia morat entre els penyals de la cala. Cau de difunts, homos antics, guerrers invencibles, gegants llegendaris; massa pel meu influenciable esperit d’al·lot somiador.
Ara que hi pens, estic segur que li dec a aquella nit, i a moltes altres nits d’excursions i de històries vora la foganya, bona part del que ara som. O el que és el mateix, els hi dec gairebé tot que ara escric. Aquells dies em van fer el d’ara, em van empènyer cap on som; i vull creure que tot va ser per bé.

MALDULL (MEIGALLO)

Aquest fi de setmana he anat a Galícia. Quan vaig arribar al poble (anomenat Porto de Son, prop de l’entrada de la ria de Muros-Noia), em va sobtar veure totes les portes guarnides amb rams de flors grogues. I més encara quan em vaig adonar que el vehicles també en portaven, d’aquests ramets enganxat, en parafangs, als renta-llunes, penjant de les portes i mantes; per tot.
Sorprès i encantat en front de tanta explosió de grogor, vaig preguntar a què es devia aquella profusió de floràines, si era qualque celebració primaveral, algun dels sants a que tan aficionats son els gallecs o què. I quina va ser la meva sorpresa quan em van dir que no, que res de sants, que allò era per evitar el meigallo, el maldull, aquella mena de malediccions que omplen Galícia; el poder de les meigues, ben viu en aquelles terres.
Es veu que és costum, quan comença maig (em van dir que s’havia de fer l’últim dia d’abril), penjar un ram de ginesta florida (perquè de ginesta eren aquells rams) per evitar que el famós meigallo entrés a les cases i, per extensió, a qualsevol mena de vehicle; qui sap?, tal vegada és una bona manera d’evitar accidents, que prengui nota la DGT, perquè a Galícia la gent condueix com a boixos, com a boixos borratxos en molts casos. Aquella casta de ginesta, d’una espècie no punxent i beines vellutades i que jo estic segur d’haver vist al Montseny (la veritat, podria haver cercat l’espècie en concret, però m’ha semblat més interessant la tradició que no la botànica; com canviem, veritat?), l’anomenen a la zona maia, perquè al maig produeix una explosió de color grog que omple el turons dels voltants. I era ben cert, miressis on miressis, aquell color groc t’acompanyava, tot entapissant les muntanyetes romes però constants de la zona, els campeus entre eucaliptus i les faldes que provaven de recuperar-se dels focs selectius.
Tenc que reconèixer que cada vegada que vaig a Galícia retorn amb una nova sorpresa. En aquella terra, a més de menjar-se molt i molt bé (i açò ho sé per experiència pròpia i reiterada), perduren unes tradicions que sobten als mediterranis, de mentalitat més oberta i menys aferrats als ritus oscurantistics d’antic.
Tothom diu que Menorca, la meva terra, a la que no canviaria per res, és un indret ple de màgies i misteri; hi estic cent per cent d’acord. Però és una màgia i un misteri del que ben poc se’n sap i, sobre tot, una màgia plena de llum. Perduren nostres pedres i l’ambient espiritual que hi podem rebre els esperits més sensibles (potser amb falta de modèstia m’incloc, entre els d’esperit sensible) quan ens trobem rodejats per la seva grandiositat; però la cultura popular ja no hi està, per açò. De curanders i guaridores n’hi ha hagut tota la vida, però de bruixes ningú en parla.
A Galícia les sents per tot on vas, les meigues. Hi son ben vives. Jo, a Galícia, em sent rodejat d’una màgia diferent, d’un esperit que vaig identificar amb aquells rams florits de les portalades i cotxes: l’esperit de la vida regida pel desconegut, l’esperit de les creences que es mantenen vives i en equilibri entre el conegut i el coneixement més fosc.
Per si de cas, noltros vam penjar un pom de ginesta a la porta de ca nostre i el cotxe de lloguer el van retornar enramat.

Mudança

Octubre, tardes tristes,
Rodals de llum esmorteïda,
Octubre, matins de marina humida,
Flaires de terra amarada.

Per què vares triar octubre,
Lluny de l’estiu que estimaves?
Triares viure els nets,
El llaüt i les pescades.
Matinades de borda humida.
Olor de sal,
Mar encalmada.
Últim redós de vida desitjada.

I te’n vas anar, amb l’octubre,
Amb el sol que just escalfa.
Tu, que tot ho curaves,
Tu, a qui tothom t’estimava.
T’agafares de la mà dissortada de l’adéu,
I decidires que ja n’hi havia prou,
Que ens deixaves.

Ens digueres adéu amb la mirada,
Silenci fred,
Ulls que brillaven.
Un per un, fills estimats.
Ulls que ploraven.
Potser no eres tu qui em mirava,
Però t’hi semblaves.
Arronsat i llunyà,
Mà silent que ens cercava.

Matinada fosca,
Remor de turmenta agitada.
On ets ara?
En quin mar pesques a trenc d’alba?
I les senyes, a qui lis ensenyes, ara?
El Toro pels Armaris,
La Torre per l’illa aixecada.
I quin nom escrius en la lluentor de ta barca?
Qui et neteja el quarters plens d’escata?
On ets ara?

Octubre, mes maleït,
Octubre, mes de mudança.

FONERS - INICI CAPÍTOL II

EL FALCÓ - VERSIÓ EN CATALÀ DEL INICI DEL II CAPÍTOL DE FONERS I

La Mare, dominadora del que existeix, creadora de vida i dispensadora dels dons de la terra, encara dormia quan en Bàlash despertà ple d’esperances i disposat a encarar-se amb un nou dia.
Així que obrí els ulls se sentí deixondit, atent a tot el què el rodejava. El mestre Hàntish li havia ensenyat com fer-ho i ell mai no oblidava cap ensenyament. Per açò, fou capaç de sentir les passes esmorteïdes de sa mare que creuaven el pati per a dirigir-se a la llar de foc. La matriarca es dirigia cap a la primera feina del matí: reviscolar les brases i organitzar les feines del dia. N’hi hauria prou amb una ventada per a que les cendres, encara calentes per dessota, prenguessin en un manat de pinyes i branquillons assecats al sol.
Ja és desperta. Què no dorm mai aquesta dona? Malgrat sentir-la, el jove no es mogué. El cansament acumulat i, perquè no dir-ho, un poc de mandra matinera, l’empenyeren a aprofitar aquells darrers instants de benestar. Poc a poc, maldant de no fer renou, acomodà el cos per adaptar-lo a les posidònies del jaç. Però, com que estaba obligat a ser el primer en llevar-se, no es permeté endormiscar-se de nou. Açò de ser el major és un empreny. Feines de més, pocs descansos i massa curts, i moltes responsabilitats afegides. De fet, a en Bàlash mai li havia fet por res d’açò; ho acceptava gustós i, de vegades, amb resignació. La major part d’aquelles tasques eren afegitons al treball habitual. El què sa mare no li consentiria mai era eludir la responsabilitat de despertar als més mandrosos; per altre banda, tampoc cap altra responsabilitat; i en Bàlash n’era molt conscient.
Al seu costat, espatarrat, en Kàstysh dormia, tot sorollós i amb cara de felicitat. A en Bàlash no li preocupaven els esbrufs de son germà, el més semblant a brams de brau enfurismat; coneixia el despertar ràpid i lúcid d’en Kàstysh. Com a tot bon guerrer, al germà segon se li deixondien tots els sentits alhora. Des que obria els ulls estava disposat a complir qualsevol tasca, ja fos pasturar les cabres pels tallats o abatre falcats de perdius voladores pels sembrats. En Bàlash imaginava que, en un futur no gaire llunyà, també li seria igual disparar als enemics si li ho ordenaven. En Kàstysh era dels que no demanaven gaire; se limitava a complir el que li manaven i, a més, ho feia bé. Sobretot dormir, açò era el que millor sabia fer, en qualsevol lloc i en qualsevol situació, i sempre profundament. Aquesta era una altra de les qualitats del bon lluitador que posseïa , i ben cert que l’aprofitava.

ESCRIVIURE

Article publicat a S'Ull de Sol de abril 2009

Si fa deu anys qualcú m’hagués dit que la paraula que encapçala aquest escrit es convertiria en la més important del meu lèxic, segurament li hauria dit que estava ben locu. I és que, llavors, jo estava en altres guerres. Però ara, quan fris cap els cinquanta i les prioritats son unes altres, puc assegurar-vos que som una altre persona; no sé si millor o pitjor (no som jo qui ho ha de dir, açò), però ben cert que diferent. I tot, perquè en un moment de la meva vida, precisament no el més feliç, vaig descobrir l’escriptura com a forma de vida.
Fa poc vaig llegir en un blog (el de na Maria Cardona, crec que era): “escriure (...) és potser una religió?”, es preguntava la que escrivia. Tot pensant si tenia raó, vaig concloure que, sense cap dubta, el dogma de fe de la creença es resumiria en la meravellosa paraula nascuda del pou dels mots d’en Ponç Pons: ESCRIVIURE. I si poguéssim arribar a admetre l’escriptura com a una religió amb un dogma tant encertat, jo em declararia fidel, com no ho he sigut mai a res i com dubto que mai no ho pugui tornar a ser. És ara i ho puc dir, açò, ben alt i ben fort, sense vergonya, sense la por de mostrar els meus escrits i que em diguin que no valen res, sense el neguit del que sap que mai arribarà a ser gaire més que un simple escriptor personal i amagat. Ara, tot açò, m’és ben igual. Perquè, sigui com sigui, per a jo, no hi ha res més important que escriure. Jo hi crec.

Escriure... Oficialment ve definit com a “comunicar alguna cosa a algú per mitja de lletres” o, segons una altre accepció més generalista: “representar mots per mitja de lletres”. Però, açò, no deixa de ser una definició freda, de diccionari, perquè les enciclopèdies no entenen de sentiments. Per a tots els que, millor o pitjor, amb més o manco sort, provam d’escriure, aquesta paraula te un sentit diferent a l’oficial, un significat molt més ampli, més profund, ple d’aquests sentiments que els hi manquen als toms acadèmics. De fet, açò és fa evident només veure què diuen sobre escriure els que hi viuen o hi han viscut, d’escriure: “una aventura emprendida con entusiasmo” (Carmen Martín Gaite); “és un viatge cap a l’essència de les coses del qual es torna renovat” (Andreu Ayats); “es fabricarse una identidad” (Javier Cercas) “acumular una antologia personal d’imatges” (Emili Teixidor); “és una fugida” (Mercè Rodoreda). I podríem posar tantes definicions com escriptors han existit, existeixen i, segurament, existiran. També hi ha definicions anònimes que son tant bones o millors que les dels lletraferits: “és convertir en vida una idea a través de les paraules” (agafat dels apunts de narrativa, però no sé qui ho signa, açò); “és un acte solitari, de fe absoluta”; “és una teràpia” (aquestes dues surten del blog de la ja anomenada Maria Cardona). Però només a un poeta tan lúcid com en Ponç Pons se li podia ocórrer que escriure “és un acte de fe llibertari”. Només hi ha que llegir alguns del més celebrats versos del poeta alaiorenc per adonar-nos del què vol dir:
Perquè escriure és també donar sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant mots
Que emotius m’apuntalin fet versos la vida.

Açò, amics meus, és escriviure: la religió de l’escriptor, l’acte fe llibertari dels que escrivivim, una forma pròpia de veure la vida, una manera d’afrontar el món que neix des de dins de cada un dels que intentam ser escriptors. Queda clar, idò, que escriure és molt més que una definició. Res més enfora.
No fa gaire em van demanar perquè escrivia (o ho intentava, al manco) i jo, sense pensar-hi ni un moment, vaig contestar que ho feia per necessitat, perquè no comprenia ma vida sense escriure. Per a jo, escriure és viure, vaig dir convençut. Llavors, la persona que m’ho havia demanat, poetessa catalana ella, em va contestà: “es veu que tots els menorquins penseu el mateix. Has respòs el mateix que diu en Ponç Pons. Tots escriviviu”. I aquella resposta em va arribar a l’ànima i em va encoratjar per a continuar un temps més teclejant paraules encadenades que construeixin històries que qualcú llegirà; o no, és igual. I aquí segueix encara, escrivivint, cada dia. S’ha de reconèixer que hi ha vegades que escrimalvisc; però, per contra, hi han dies en que escriviure és el més gratificant. Perquè les satisfaccions personals que em dona l’escriptura fan que els dies d’escriviure-feliç siguin molt més abundosos que els de no-escriviure.
Poc després, pensant en aquella conversa, vaig començar analitzar què estava fent jo per escriviure, com em delia d’explicar als companys d’escriptura. Perquè, em vaig dir, si vius per escriure has d’escriviure des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir i somies; escriviure mentre treballes, mentre vas a comprar; escriviure mentre estàs a ca teva i quan vas de copes amb els amics; escriviure quan fas l’amor o quan tens entrebancs de parella.
És evident que hi ha situacions que afavoreixen la creativitat de l’escriptor, companyies que la fomenten, silencis que l’encoratgen i la fan créixer, sons que l’enlairen i l’engreixen fins a fer-la explotar; i, per descomptat, tot el contrari. Però també hi han desgràcies i mals moments que encenen, com una guspira escapada de la foganya, l’afany per desgranar paraules, per encadenar mots amb ressò de vers amagat, històries que neixen de moments que més valdria oblidar però que mai no s’esvaeixen de la memòria i que et veus obligat a deixar escrits per sempre. Tot se val per escriviure, perquè tot ho és i tot ho engloba, escriviure. El millor i el pitjor, el riure i el plor, allò més dolç i el sabor més amarg de la vida.
I després de pensar-hi molt vaig decidir que sí, que jo escrivivia, o que, al manco, maldava fer-ho. I em vaig sentir reanimat tot descobrint que la felicitat és amagada en les paraules, reconfortat d’adonar-me que podia trobar el repòs en l’escrit.
I també ara puc dir, ben fort i sense avergonyir-me, que igual que ara escrivisc, no hi ha res que més desitgi que tenir forces per, no només continuar fent-ho mentre duri ma vida, sinó també per ser capaç d’escrimorí.