dissabte, 16 de maig del 2009

CALESCOVES

Article publicat a S'Ull de Sol. Maig 2009

Vaig anar a Calescoves i tot era tancat. Ja ho sabia, jo, que eren tancades, les coves; barrades i convertides en badalls de boca rovellada. I havia plorat amb llàgrimes desconsolades, el plor del que veu desaparèixer una part de sa vida rere un mur de ferro inviolable.
Sempre m’impressiona tornar-les a veure, les coves: closes, tapiades. I quan aixeco el ulls per a mirar-les, no puc deixar de demanar-me com hem arribat a açò, com podem ser com som, els homos, de incivilitzats. I és que jo me l’estim, Calescoves, molt, i pateix per ella. És part de ma infantessa i en ella van néixer molts dels meus records més inesborrables. I me l’estim encara més perquè d’aquells covals amagats, d’aquells hipogeus plens d’història, brolla bona part de la inspiració que m’empeny a omplir pàgines i més pàgines de vides imaginades.
Ara, digueu-me, a qui no se li encongeix el cor i se li omple l’esperit de paraules rajades, quan els penyals tancats l’aclaparen i l’envolten mil boques mil·lenàries que criden noms desconeguts, que escampen històries anònimes, tot cercant qualcú per a contar-les? Idò, es evident que hi han molts que no hi senten res; massa gent hi ha que és desalmada. Sinó, per què mantenir-les tancades? Quina falta faria amagar el que tenim, el que hauria de ser de tots?

El camí de baixada seguia igual, ple de solcs de les aiguades i farcit de pedrots coneguts que, però, fan de mal manar. I jo baixava satisfet, perquè tot era com havia de ser. En arribar, com sempre faig, vaig cercar la font i, jesús amat!, no hi era. O sí, però com si no, de tant d’algam com hi havia —ho sé, que només son posidònies, que després se’n van, que la font torna a quedar neta; o açò és el vull pensar—. Sigui com sigui, el cert és que no la vaig trobar. Sense deixar-me enfonsar per aquell revés inesperat i, tot orgullós, mostrava a la família de fora que m’havia acompanyat en aquell viatge de Setmana Santa un dels paisatges més superbs de l’illa. Era un dia fosc i lluminós a la vegada, plujós i solejat, un dia amb el cel ple de colors impossibles, de gotellades enormes i rajos de sol escapats, amb les voreres plenes de flors mesclades en un desgavell cromàtic difícilment descriptible; un dia de fresques i calors, d’oratges i redosses, de calmes i ventades. Era un dia de la primavera de Menorca, d’aquells que tant m’agraden i dels que feia temps que no en gaudia. Un dia que als de fora els costa d’apreciar; ells venen pel que venen, i ben cert que no és pels colors dels vorals, ni molt manco per les ventades ni el polisqueix.
I mentrestant els hi rallava de Calescoves i de la història que ens embolcallava, el cap se me n’anava cap enrere, fins els anys feliços de ma infantesa. I és que la història no semblava interessar-los gaire i en qualque cosa m’havia d’entretenir per a no emprenyar-me. I vaig tornar als anys en que, motxilla a l’esquena i ànim aixecat, voltava l’illa per un Camí de Cavalls encara amagat, que encara no havia originat baralles ni l’havíem recuperat amb justes i treballades intervencions. Llavors feia sa volta a s’illa amb el Cau de la parròquia (o Catau, no me’n record molt bé del nom, però segur que qualcú de voltros sí que el recorda, perquè també hi herau), sempre encapçalats per l’estimat Pere Oleu. Jo tenia, llavors, devers dotze anys i, encara que no era gaire de missa -per no dir gens-, m’agradava caminar i veure món; i ells, el de la parròquia, eren els únics que ho feien. Bona gent, n’Oleu i companyia.

Com m’agrada remenar en la memòria i em deleix cercar records que dormen estotjats, en arribar a ca ma mare vaig revisar els àlbums familiars fins a trobar una foto de colors difuminats (dubto que mai tingués colors vius, aquella foto) que mostrava un grup d’al·lots riallers que s’empenyien, tot col·locant-se per a sortir retratats; al fons, ses Salines de Fornells farcides de penyots vermellosos, cantó de llevant. No era Calescoves, però éram noltros, uns excursionistes feliços i esgavellats. Jo no hi sortia a la foto; qualcú l’havia de fer i com que la màquina era meva, es clar, em va tocar. Però és igual: tots hi eren. I els vaig repassar, un per un. Noms coneguts, noms estimats. I se’m va encendre una llumeta nostàlgica que va esdevenir flama reveladora, la flama dels records feliços, que em fa retornar als millors moments de ma vida, molt abans de convertir-me en el que ara som.
I vaig retornar a Calescoves un capvespre de primavera, i em vaig enfilar de nou per la curta paret de la cova de les tres boques on, ajaçats sobre la pols voladissa d’un terra ressec pels anys, vam dormir profundament. Les motxilles arrenglerades contra el mur de darrera; els sacs enfilats cap a la claror de la matinada. Era com si hi fos, com si llavors em despertés amb el mar omplint-me l’ànima. Com el record, aquell dia!
He de dir que, d’entrada, aquell dia vaig sentir un desassossec important; als dotze anys, mai havia dormit a una cova i m’impressionava fer-ho. Però ben poques vegades me despertat tant deixondit com després de romandre entre aquell rocam picat per mans estranyes, mans de menorquins que encara no sabien que ho eren, en un espai de repòs pels morts, indret de cerimònies desconegudes i ofrenes a déus antics. Qui les havia fetes, les coves, i per què van triar la cala? Qui eren els que van reposar entre aquelles parets antigues? A quin nom responien? Quins ritus els havien acompanyat quan emprenien vés a saber quin camí espiritual des d’aquell enfony? I jo, amb la imaginació esgavellada de la meva infància, vaig imaginar guerrers honorats per la seva valentia, o qui sap si un d’aquells gegants de les rondalles que havia morat entre els penyals de la cala. Cau de difunts, homos antics, guerrers invencibles, gegants llegendaris; massa pel meu influenciable esperit d’al·lot somiador.
Ara que hi pens, estic segur que li dec a aquella nit, i a moltes altres nits d’excursions i de històries vora la foganya, bona part del que ara som. O el que és el mateix, els hi dec gairebé tot que ara escric. Aquells dies em van fer el d’ara, em van empènyer cap on som; i vull creure que tot va ser per bé.

2 comentaris:

EVA ha dit...

Saps? M'he sentit molt identificada quan he llegit l'article. Els meu dotze anys, bé, en general, la meva infantesa va ser molt feliç i jo també era una "al·lota somniadora", que tu diries... Sóm molt afortunats!!!
I mira que ho saps escriure bé, ostres!!

Unknown ha dit...

Gràcies estimada Eva. M'encanta que m'hagis deixat el teu comentari. Éls al·lots somiadors, quan deixem de ser al·lots, ho tenimmés fàcil per a convertir-nos en persones, perquè hi hem pensat molt en què volem fer, en què volem ser. Potser ens equivoquem i les coses no surten com voldríem, però seguim somiant, seguim llaurant nous camins cap un futur que, tard o d'hora, arribarà.