La Força dels Anhels: imatges i localitzacions. Avui, EL NAUFRAGI

Les tramuntanes a la costa N de Menorca s’han de viure. Potser no són comparables a les galernes del Cantàbric ni a les turmentes de la costa atlàntica gallega, però pels que les hem viscut des de petits, pels que fins i tot les hem patit, són espectaculars.

   Situem-nos. Viatgem en un mercant fenici, un vaixell del segle X a.C., petit, acostumat a viatjar de dia i a cercar redós de nit. És en ruta cap a les noves colònies del Mar Occidental, en una època en què aquell mar era gairebé desconegut i per on només s’hi atrevien els valents.

   Ell, un sacerdot exiliat, separat per força de la seva vida i dels seus anhels, guaita el mar des de proa i es lamenta.

   “Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.”

Cap de cavall, cua de peix, així eren els mercants fenicis que dominaven el mar en aquelles èpoques, pels volts del segle X aC.

    Durant la nit —sí, moltes tempestes s’aixequen de nit; no és un recurs literari— es desferma la tempesta. Les baldritxes, aus pelàgiques que es redossen a terra per niar —a la costa N de Menorca ho fan força—, volen entre els escumalls. Per al sacerdot fenici, exiliat i amargat, aquelles aus són esperits funestos que no  presagien res de bo.  

   “Ocells silenciosos de plomatge fosc —baldritxes, les havia anomenat el patró— envoltaven el mercant de l’exili, i creuaven per proa i pujaven i baixaven les ones, sempre a ran de mar, sense deixar-se atrapar pels escumalls que trencaven cada cop més forts.”

La tramuntana avisa a qui sap llegir els avisos del cel i de la mar, però aquells fenicis del segle X a.C. viatjaven per un mar desconegut. I les costes que havien de tocar eren llocs incògnits, amagats i protegits per cales i esculls. El nord de Menorca és, precisament,  una costa plena d’ensurts, de penyals altíssims, de roquissars, de llissers que just es mostren i pedres submergides, de refugis aparents que, si no els coneixes, es poden convertir en veritables trampes mortals. La costa d’Addaia, na Macaret, Montgofra i Favàritx, on arribarà el vaixell tiri, n’és una d’aquestes. Així ho demostren el gran nombre de derelictes que s’hi troben (als illots de na Carabó, a ses Formigues, a la punta de Montgofra, al cap e Favàritx), vaixells de diferents èpoques que no van poder evitar la força de la tempesta de la costa N menorquina.

Illes d'Addaia, amb el llisser i els illots de na Carabó al davant.

“Una ràfega embogida el despertà. Un cop de mar sacsejà la nau i un esquitx gelat li recordà on era. Res de temples, res de setials; res d’estimades, res de l’Única; res d’hereus deixats endarrere per la mà del Summe Sacerdot. L’envoltava la maregassa i aquell vaixell ple de mariners bruts i plens de por.”

   Jo sé que vol dir despertar-se per aquests cops de vent, encara que, per sort, mai des de dins d’un vaixell tan precari com el de l’exiliat. Van ser bastants, potser moltes, les nits en què el meu germà i jo vam tenir que dur a redossa el llaüt del meu pare per protegir-lo de la tramuntana que, com si ho fes a posta, s’havia aixecat de nit. Potser noltros érem tan ineptes com el patró del mercant fenici i no havíem sabut llegir les senyes del cel i del mar. Però així era: ens aixecaven en plena nit, pujàvem al llaüt i el menàvem, a poc a poc i entre les ones, fins el fons de Cala Molí on, després de fermar-lo en roda i desembarcar amb l’aigua fins el pit, mon pare ens recollia. I què dir de les tempestes que vaig haver de suportar a bord dels vaixells, precaris i antiquíssims —algú se’n recorda del “Ciudad de Alicante”?—, en els que viatjava els primers anys d’estudiant a Barcelona: nits inacabables de no poder moure’m, agafat als barrots d’una llitera petita en un camarot que pudia a gasoil i a vòmit, o en aquelles “sillas de toldilla” on era impossible no deixar-hi la vida a força de gitar. Sí, sé que no és el mateix que havia de sentir Ell a bord del mercant tiri, però per a mi va ser suficient.

   “I l’exiliat, amb la cara desfigurada per l’espant, veié per sobre la borda com s’acostaven els trencants. Un impuls li féu buscar la flama de la guia. La veu del Totpoderós, clara, inconfusible, li deia que, quan s’apagués el fanal, saltés a l’aigua. Llavors, allunyar-se dels esculls, només així sobreviuria. Però, i després?, preguntava ell, com fer-ho per a no ofegar-se? I la veu li cridà que si no hi confiava, moriria com els altres. 

   Sé que moltes de les fotos de les localitzacions marítimes —com aquesta de l’escull de Montgofra— no mostren la força del temporal —encara no he tingut la sort de poder-les fotografiar—, però al menys podem fer-nos una idea.

   “En aquell moment, el pànic ja s’havia ensenyorit de coberta. Els varals amb què els mariners havien intentat allunyar el vaixell del perill s’havien esmicolat al primer embat. Un sotrac enorme aclaparà la nau. Tot es desfeia. Sempre a popa, el patró seguia aferrat a la canya inútil d’un dels timons. Els mariners cridaven desesperats i desapareixien entre l’escuma. I el sacerdot, arrufat al racó de proa, esbrufava glopades de sal. Fou llavors, quan una claror minsa s’obria pas per llevant, que s’adonà que el fanal s’havia apagat.”

Les albades al N de Menorca són impressionants. Potser Ell en va veure una de semblant a aquesta, emboirada i enfosquida, però n’hi ha de meravelloses. Quan el cel és net i la mar encalmada, l’esclat de colors és únic. N’he vist i n’he fotografiat tantes que no sabria quina mostrar-vos. Potser valguin aquestes dues.

I per fi, el naufragi inevitable.
   “Molt a prop, l’ombra del vaixell es desfeia. Les restes l’envoltaven: estelles esmolades, fragments de velam, cossos destrossats, cordes que amenaçaven amb embolicar-se-li i enfonsar-lo. Entre ona i ona, entre amenaça i perill, la matinada li mostrà una costa tenebrosa, unes ombres carregades d’incerteses.”

“Una onada l’aixecà i ell, de nou, besllumà la terra fosca. Un cop a l’esquena el deixà sense alè. Era el pal del fanal, sacsejat per la tempesta. Atordit, féu un últim esforç i els braços s’hi varen aferrar amb força. Gràcies, mon Déu, pregà mentre lluitava contra unes onades que intentaven arrabassar-lo de la salvació. La promesa, mentrestant, li retronà a les temples: tot el dolor del món; el regne...”

   I aquí comença tot. Un viatge ple d’incerteses, un exili i un naufragi, els quals duran a aquest sacerdot fenici a convertir-se en el detonant d’una revolució cultural en un racó de món que, aleshores, era desconegut, i també temut, per a gairebé tothom.

   De veritat que no us ve de gust saber-ne més?

Mai no ho vaig saber

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2014

Mai no vaig saber si aquell tres de gener del seixanta plovia, o si només plovisquejava,  o si ans el contrari lluïa aquell sol esmorteït tan impressionant dels dies d’hivern. O potser hi havia aquella boirina matinera que ho deixa tot humit, la beneïda banyadura, que feia llenegadisses les llambordes de sa Muntanyeta. No ho sé.

Aquí va començar tot

Carrer de sa Muntanyeta

Campanar des de dalt sa Muntanyeta (préstec d'internet)

Sa Costa de l'Esglesia a l'`poca de l'Arxiduc i ara (péstec d'internet)

Mai no em van explicar si la tramuntana regolfava pel carreró o si la calma endormiscava els vianants que pujaven la costa. De fet, no sé si és gaire important saber-ho, tot açò. Perquè d’aquell dia, el que més m’importa, és que jo hi vaig néixer. Estic segur que si els meus pares no m’ho van explicar, i me’n van explicar moltes, de coses d’aquell dia, i d’altres, moltíssimes, per qualque cosa havia de ser.

   Era diumenge, açò sí que ho sé. Un diumenge d’hivern, potser com qualsevol altra, pels volts de St. Eulàlia, a les 10 del matí, l’hora en què els carrers que pugen a l’església s’omplien de fidels. Vull pensar que la gent anava a missa de deu, si és n’hi havia una, de missa de deu. No ho sé del cert, però em sona molt, encara que jo mai no ho he estat gaire, d’anar a missa. Les dones, amb el vel negre que marcava el decor de l’època, les faldilles fosques molt decents, uns abrics sobris ben botonats i amb qualque joia, potser un camafeu discret a la solapa per donar-li el toc endiumenjat; d’anar mudat, com deien llavors. Els homos, amb el capell fosc dels diumenges, ben afaitats i amb olor a Varon Dandy, el bigoti retallat, les sabates enllustrades,  els pantalons i l’abric també d’anar mudat. El fum de les cigarretes, potser uns Ideales d’aquells que havies de tornar a liar, se confonia amb el baf que el fred els feia sortir per la boca mentre agafaven del bracet a les seves dones, acompanyant-les fins la porta de l’església per, després, separar-se i dirigir-se, elles a la dreta i ells a l’esquerra del passadís, com marcava el costum d’aquells anys.

   I mentre tot açò passava, mentre la vida transcorria tranquil·la, fins i tot monòtona, sense ensurts, sense destorbs, jo anava fent camí per néixer, allà, al costat de l’església, a sa Muntanyeta, al poble que des d’aquell moment seria el meu per sempre.

Vsita general d'Alaior

   Va ser un bon dia per néixer. Ho sé. I sé també que vaig néixer en un bon poble, un poble on cada vegada que tinc la sort de tornar m’empelt de la seva calma, del seu esperit. Un poble que m’ha donat moltes coses, moltes més de les que m’ha pres. 

LLUMS I LLÀGRIMES DE NADAL

   Publicat a S'Ull de Sol, desembre 2013

   Aquell dia havia fet més gins dels que solia. Els carrers se li estrenyien i les cares dels que se li creuaven es difuminaven entre bafarades d’alcohol. Mira-te’l, es deia la gent, quina desgràcia, d’homo, una altra vegada ben gat.  Però ell no els sentia, ni a ells ni a ningú. Ell ja no sentia res.

  I va ser en arribar davant ca seva que un esclat de llums de colors recaragolats li va fer aixecar els ulls, uns ulls feixucs i ofegats de rojors. Una altra vegada, va aconseguir dir-se, o és que no els hi ho vaig deixar clar l’any passat? I és que, com cada any, quan s’atracava Nadal, li havien penjat les llums nadalenques  a l’enfront de ca seva, just davant la finestra de l’estudi on mal dormia. Ell, el Nadal passat, havia anat Dalt la Sala  i hi havia organitzat un espectacle, un valgamdéu de crits i desastres. Sort que el coneixien i els municipals l’havien dut fins ca seva tot recomanant-li que dormís el gat, i que deixés de beure o una altra vegada dormiria al calabós.  

   Al seu poble tothom la coneixia, aquella raresa, aquell odi pels Nadals, tant com el coneixien com un dels gats oficials. Sabien que no suportava les llums acolorides de carrers i places, i que aquells dies  no sortia de ca seva ni per anar a xumar. Pocs sabien, però, d’on li venia aquella fòbia. I, hores d’ara, ell boni bé ni se’n recordava. Massa gins, masses dies de gatera.

   Tot havia començat un dia com aquell, en què les coloraines de les llums nadalenques entraven per la finestra de l’estudi on dormien sa dona i ell. Quan hi va entrar, ella omplia una maleta oberta damunt del llit. I plorava. Me’n vaig, li havia dir ella, no en puc dur més, i les llàgrimes se li escolaven galtes avall acolorides per les llums que entraven pel finestral. I ell, que venia del dinarot de Nadal de la feina i havia fet uns quants whiskys, no va saber ni què dir ni què fer. Te’n vas? Com que te’n vas?, repetia. Sí, va respondre ella, no la puc suportar més, aquesta vida. I aquella decisió el va agafar tant per sorpresa que ni tan sols l'hi va aixecar la mà com solia, res, ni un toc. Que se’n vagi, va pensar, ja tornarà.

   Aquell va ser el darrer dia que va veure sa dona, i les seves llàgrimes acolorides per les llums de nadal que li plantaven cada any a l’enfront de ca seva, davant de la finestra. I també va ser aquell dia quan va començar a beure com si s’hagués de beure la vida, amagada en cada cul de got. Bevia i bevia, tot fos per a no recordar que havia estat ell, només ell, l’únic culpable de la seva soledat. L’alcohol gairebé havia aconseguit que s’oblidés de tot. De tot menys d’aquelles llums nadalenques reflectint-se en les llàgrimes de sa dona.    

Camins i ubicacions de "La Força dels Anhels"

Com ja he explicat alguna vegada, en les meves estades a Menorca m’agrada recórrer els camins i visitar els espais on es desenvolupa l’acció de “La Força dels Anhels”.

   En aquesta ocasió, pel Nadal, vaig anar cap a ponent per endinsar-me en la història de Cala Morell, a la costa N de Ciutadella. Per arribar-hi (és la mateixa carretera que du a Algaiarens), ja passes per indrets que parlen de la història complicada de l’illa, com el lloc de Torre de Quart i la seva torre fortificada, al costat de la carretera.  

Torre de Quart

   Cala Morell, i més en concret el promontori rocós que s’endinsa al mar al nord de la cala, conegut com el Coll de Cala Morell, no són llocs on na Palònia, en Primer o el Mestre hi facin vida.

Cala Morell des del Coll

Coll de Cala Morell

No hi passen —no és pas per anar enlloc—, ni el visiten —potser el Mestre sí que hi anés en alguna ocasió—, però tot l’entorn de la cala té una màgia tan especial que t’encisa. Sens cap dubte, és un dels racons de Menorca on més a prop me trob de la història de l’illa.

    A més de per la seva bellesa natural —paisatgísticament, Cala Morell és preciosa, amb unes característiques geològiques que la fan única a Menorca—,

Lloc d'unió de terreny calcari i terreny silícic

la cala és coneguda per l’extensa necròpoli que s’obre al barrancó que la clou.  

Són famoses les seves coves, unes amb columnes excavades a l’exterior, úniques a l’illa, d’altres amb columnes interiors de moltes castes.  

Cova amb columnes esculpides a la façana

Columnes interiors a una de les coves

De coves, n’hi ha de tot tipus, des de les més grans i treballades (com la que acabem d’anomenar), fins a les més simples, les denominades “de forn”, que també són les més antigues, algunes amb restes de mur ciclopi i d’altres sense.

Cova amb mur ciclopi

Cova de forn

L’entorn és preciós i recoman a tothom que visiti Menorca que es deixi endur per la màgia d’aquest racó.

Vista del barrancó on hi ha la necròpoli

No us perdeu tampoc les “capades de moro”, unes cavitats o fornícules excavades a la roca de les que se’n sap ben poc.  

Capades de moro a les parets del barranc

   Menys conegut és el Coll de Cala Morell. O al menys o era fins que no el van començar a excavar. Se sabia que en aquell cap, un promontori rocós que s’endinsa cap a tramuntana, hi havia un antic assentament pretalaiòtic, on s’hi distingien les formes d’unes naus d’habitació i les restes, molt degradades i modificades, d’unes murades destinades a la “defensa” del promontori.

Coll de Cala Morell

   En aquest moment ja en són tres, les temporades d’excavació que s’hi ha fet. Podem llegir a l’article Menorca del 3/10/2013:  

   “Es tracta d'un petit poblat ubicat al promontori del cap costaner de Cala Morell que compta amb 13 navetes d'habitació. Segons la codirectora de l'excavació, Montserrat Anglada, al jaciment van poder arribar a viure entre 50 i 60 persones. Els habitatges de pedra s'articulen en torn a dues petites basses, amb la hipòtesi que fossin dipòsits naturals d'aigua. Aquesta havia de ser necessària per uns pobladors, que segons els arqueòlegs, habitaven aquest lloc inhòspit, defensat per una murada i l'istme natural que separa el cap de la terra ferma. «Existia la idea de que el període pre-talaiòtic va ser una etapa sense grans conflictes, però l'aparició de jaciments fortificats com aquest donen a entendre el contrari: hi havia un interès per defensar-se, i no del mar, sinó de la terra ferma, ja sigui per augment de població o per conflictes relacionats amb els recursos que avui dia són difícils de determinar», comenta l'arqueòloga. Explicar el motiu d'aquest aïllament defensiu i com vivien aquests pobladors de la prehistòria menorquina és l'objectiu del Projecte Entre Illes. En les dues campanyes anteriors els arqueòlegs han deixat excavada i restaurada la naveta nombre 11 i amb la present campanya enllestiran l'excavació i restitució de la nombre 12.

   Les datacions de Carboni 14 han determinat que el poblat va ser habitat devers el 1.600 AC fins el 1.200 AC. S'han trobat fragments de ceràmica i de fauna, a partir de la qual es determina un alimentació carnívora (boví, cabrum, porcí i oví), amb nul·la dieta procedent del mar. També molien blat. Els pobladors residien a una zona inhòspita fiblada per la tramuntana, en dures condicions. De què es volien aïllar i defensar? Els arqueòlegs cerquen la resposta.”

Nau excavada el 2013

Nau excavada el 2012

Base de molí

Possible dipòsit d'aigua

Nau vista des de costat mar

Baixada de l'assentament cap a la cala

Tanta és la història que hi ha enterrada en aquest lloc, que no vaig tenir més remei que aprofitar-la per a instal·lar-hi  uns dels secundaris de “La Força dels Anhels”: els Nouvinguts, una nissaga d’homes de mar que, expulsats de les seves terres a la Mediterrània oriental per altres pobles més forts, no tenien més remei que recórrer les noves terres de l’occident mediterrani (que aleshores s’estaven començant a colonitzar) per sobreviure i, potser, fer-hi fortuna.

   Els Nouvinguts (mai sabrem d’on venen realment) apareixeran com a els responsables de l’assalt a Platja d’es Riu (pels illencs, seran “els esperits del mar”), però el Mestre de seguida va tenir clar que aquells que: “havien atacat la cala, ho havien fet des del mar. Però quina mena de desesperats podia haver-hi, en aquella illa? Homes de mar a la recerca de ventura? Ell coneixia pobles —sobretot de les illes del Mar Interior— que navegaven de costa en costa, empesos per altres que els havien expulsat del seu país. Els havia vist als mercadals on venien el botí de les seves rapinyes, sobretot esclaus. Eren perillosos, aquells homes. 
   Un tapall romput i les marques d’unes quilles sobre l’arena l’acabaren de convèncer.”

   Després, apareixeran a les pors d’en Primer quan el Mestre comenci a dominar el ponent de l’illa a sang i fetge: “Ningú no podia aturar l’avanç del Mestre, els va dir. A més, amb els Nouvinguts, encara tenien més força; feien por, aquells homes.”

   Els veurem quan el Mestre avanci cap a llevant: “El capdavanter del Vigilants, el mateix de Platja Blanca, se li havia agenollat al davant; l’acompanyava un dels Nouvinguts, un home pèl-roig i escabellat, el qual no mostrava cap signe de submissió. Els ulls negres del Mestre, tan vius com sempre, se’ls hi van clavar. Ell sabia que Vigilants i Nouvinguts, un cop més, rivalitzarien per acontentar-lo. Els Vigilants l’adoraven amb una devoció indestructible; eren fanàtics, el seu exèrcit de fidels. Per contra, la fidelitat dels Nouvinguts l’havia comprat gràcies a la terra que els havia cedit, i als botins —dones, bàsicament— que obtenien dels saquejos.”

   Finalment, sabrem més d’ells quan el Mestre comenci a veure traïdories per tot: “els Nouvinguts, maleïts traïdors!... Potser no en tenien prou amb la Redossa del Nord i el seu fortí rocós? Tenien menjar, i dones, i fins i tot un port per les seves naus desastroses. Si ni tan sols no havien sabut vèncer una colla de camperols! Com gosaven d’enfrontar-se-li? Ah, els traïdors, eren com les rates, ho infestaven tot. I ell ja en coneixia massa, de rats traïdors, i no els suportava. Amb els Vigilants, el seu Exèrcit dels Fidels, n’havia tingut prou per reduir-los.”

   És en aquest Coll de Cala Morell (al llibre, la Redossa del Nord) on el Mestre hauria assentat als Nouvinguts,

Cala Morell des del Coll

en els mateixos hàbitats naviforms que ara s’estan excavant i amb la murada que, en la meva ficció, haurien aixecat els Nouvinguts per defensar-se dels homes del Mestre.

Assentament que mira a nord

Restes de murada a la pujada al Coll

Es demana l’article del Menorca de què volien defensar-se els pobladors d’aquell lloc tan inhòspit, idò jo els dono una solució, segurament tan “fantasiosa” com qualsevol altra.

   Quan properes excavacions, i la historiografia conseqüent, donin més pistes, potser hauré de refer la meva ficció (o no, que les ficcions són açò, ficcions, i com a tals són totalment lliures). De moment, però, la meva història podria fins i tot ser versemblant. 

    

Les campanes del meu poble

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2013

For Whom the Bell Tolls o com es va traduir aquí, Per a qui sonen les campanes, és una novel·la del nobel E. Hemingway, una gran novel·la. És d’una història d’amor, d'amor i de guerra, de com de vegades l’home s’ha d’enfrontar a situacions límit que li poden canviar la vida. En el cas de la obra de Hemingway, un brigadista internacional a la Guerra Civil espanyola ha de fer explotar un pont vital per a la causa republicana. El mal és que, si ho fa, no podrà viure al costat de la dona que estima (sinopsi rapidíssima, molt i molt simplificada).

   No, jo mai no voldria trobar-me en una situació com aquesta. Per sort, però, les campanes que acompanyen la meva vida no són tan tràgiques, ni tampoc tan importants com les que acompanyaven al protagonista de la novel·la (i de la pel·lícula). Que sonin o no sonin, les campanes del meu poble, no haurien de fer que afronti la vida d’una manera o d’una altra. Que sonin cada quart d’hora no m’haurien de fer prendre decisions fonamentals per a la meva vida. Que sonin fins a les dotze de la nit no hauria de ser fonamental per a la meva subsistència. I que comencin a repicar a les set del matí no m'hauria de fer renunciar, ni tan sols pensar en fer-ho, a viure a ca meva, al meu poble i amb la dona que estim.

   Així és com les sent cada dia, les campanes de St. Eulària, cada dia que visc a la que ara és ca nostra: cada quart d’hora, un, dos, tres o quatre tocs, més el número de tocs que s’escaiguin per a l’hora que sigui, i açò des de les set del matí fins a les dotze de la nit, amb l’afegitó anguniós i de vegades embogidor (diumenges devers les 10,30-11h) de les ineludibles crides a missa, dels sons de difunts i d’altres repicades que no sé a què obeeixen, segur, però, que totes molt necessàries pel bon funcionament de la comunitat.

   Jo vaig néixer al costat del campanar, a Sa Muntanyeta, amb aquest repic bressolant-me al menys durant els primers tres anys de ma vida. Se suposa, per tant, que la empremta (aquell procés d’aprenentatge infantil que succeeix en un període crític de l’existència i que se't queda gravat per sempre) hauria d’haver servit per qualque cosa, però es veu que la famosa empremta em va deixar de banda i, hores d’ara, el so continu i estrident de les campanes em traspassa el cervell com si no l’hagués sentit en ma vida. Potser és que els meus pares (vist el que ara veig, crec que van actuar amb molt de seny) van decidir mudar-se un tros enfora, fins Es Porrassar (llavors amb nom de general feixista), on el so del campanar arribava, i arriba, esmorteït, abans que les campanes poguessin quedar-se gravades al meu subconscient.

   Ara, però, la vida m'ha retornat a prop de St. Eulària, un entorn preciós i que no canviaria per res del món. Ara m’hi hauré de tornar acostumar, al repic inacabable del campanar. Jo ho intentaré, us ho prometo, però no sé si a ca nostra tothom tindrà la mateixa voluntat. Gent que ens ha vingut a visitar, a més de sa dona i els fills, que no són nats a Alaior i d’empremtes del campanar res de res, se’m queixen cada nit i cada matí de les campanades com si jo pogués desconnectar aquell dringar.

   Que si no hi ha fillets que hagin de dormir abans de les dotze, me diuen. Que si ningú no es pot despertar més tard de les set, insisteixen. Que si no hi ha malalts als que molesti aquell repicar, que si no haurien de poder dormir al menys vuit hores. Aquestes i d’altres semblants són les queixes dels que, de moment, no ens hem acostumat a les campanes.

   I jo, us ho ben assegur, de vegades pens si no serà el campanar de St. Eulària i el seu repicar alguna una cosa com al pont de la novel·la de Hemingway: un fet ineludible que pot fer-nos donar un tomb indesitjat a la vida, una mena de disjuntiva vital. Esperem que no i que ens arribem a acostumar

.

.      

Els camins de La Força dels Anhels - De Son Saura a na Pentiner

Quan sóc a Menorca, tinc per costum fer caminades per descobrir llocs incògnits (sembla mentida quants racons amagats hi ha, a Menorca), per recordar-ne d’altres que no em cansaré mai d’admirar o, com he fet aquesta vegada, per refer les rutes d’algun dels meus protagonistes.

   Avui he caminat des de Son Saura del Nord (mal coneguda com a Son Parc) fins a na Pentiner (Pantinar, en alguns mapes) i retornar per l’interior del cap de la Mola de Fornells. Es tracta d’una ruta que, en part, apareix en el llibret sobre el Camí de Cavalls, de Sergi Lara, editat per Triangle Postals, com a “Petita excursió”, on s’indica que es pot fer en 1h 50 minuts. He de dir que jo he variat el recorregut, allargant-lo fins a fer-lo durar 2h 30 minuts, per adaptar-lo al camí d’en Primer, el meu pastor daienc de la “La Força dels Anhels”, quan son pare l’envia amb el ramat cap a tramuntana. Allà succeiran fets de gran importància per a la trama de la novel·la.

—Cap a tramuntana, Primer —li havia dit son pare just després de la cerimònia.

   I en Primer no sabia per què hi havia d’anar, a tramuntana, ell, que com tots els pastors de Dai, solia pasturar per les terres de llevant; ells no hi anaven mai, cap a tramuntana. Malgrat tot, la duresa dels ulls de son pare li havien fet acotar cap i respondre un s...í carregat de resignació. Ja no era que l’arraconés com d’altres vegades, no, aquesta vegada era pitjor: se’l treia d’enmig, com si molestés. I a més, ho feia ensoldemà de la cerimònia de na Palònia, com si fos ella qui li ho havia suggerit.

   Des de l’aparcament a l’esquerre de la platja, al costat d’un xiringuito que ja és d’obra, deixo de banda el Camí de Cavalls (que s’oblida de la Mola i creua fins Ses Salines de Fornells) i agafo el caminet que va ran de costa, amb la qual cosa faig cas al pare d’en Primer.

—L’estació avança, Primer —l’havia alliçonat son pare mentre es passava les dues mans pel cabells enrere—. Si hem de créixer com ens ha assegurat el Mestre, si hem d’eixamplar Dai, haurem de trobar pastures noves. —Son pare l’havia agafat pel braç—. Escolta, aniràs per la costa, ran-ran, fins el Promontori de Tramuntana. Ho sabràs fer? Diuen que en aquelles terres hi ha claps d’herba bona, de la millor. I has de recordar per on passes, perquè hi hem de poder tornar.

Caminet pedregós

   El primer tram del camí, rocós com pocs, destaca per tenir els còdols lluents de tanta gent com els trepitja. Certament, fent el camí de tornada, amb el sol de cara, el camí semblava fet de cristalls brillants en lloc de còdols calcaris. I és que aquest tram de camí és, a l’estiu, multitudinari. El estiuejants que ho saben, i els que no se n’assabenten de seguida, caminen  fins a Cala Pudent fins a omplir-la. Des d’aquesta caleta, l’excursió del llibret del Camí de Cavalls s’endinsa a la Mola per una pista ben marcada (hi circulen tot terrenys), però jo seguiré en Primer, sempre “ran-ran de mar”, fins a completar el recorregut.

Son Saura del N 

Era passat el migdia quan pastor i ramat van arribar a un altre arenal rodejat per unes dunes enormes. Un prat les esquinçava per la meitat i un torrent hi lliscava calmós. Dunes Llargues, l’hi havia dit son pare que es deia, aquell platjal.

   —Què et sembla, Fosca, travessem per la platja?

   I la cussa, després d’un parell de lladrucs, va empènyer els animals.

   En aquell punt començava el Promontori de Tramuntana, una llengua de terra enorme que s’endinsava al mar. I com que maldava per seguir les instruccions de son pare, va fer avançar el rat ran de mar per una marina prou esclarida.

Cala Pudent

   A cala Pudent s’acaba el caminet i comencen els corriols de cabres, de les moltíssimes cabres que hi tresquen, per la Mola de Fornells. Travesso una altra caleta de fang i restes de posidònies i amb un prat ple d’aigua, i m’enfilo per un coster per aparèixer a sobre d’un penyal anomenat Te Roig, des d’on arribo al caló des Peix i la Cova del Vell Marí, un lloc impressionant. No estranya que en Primer quedés captivat per l’entorn i, sobretot, per l’amo del coval.

Cala de posidònies i fang

Macar sota el penyal

Els penya-segats havien guanyat alçada i, hores d’ara, ja eren veritables cantells. En aquell punt de la ruta, quan el sol era prop d’amagar-se entre un esclat de rojors, en Tacat va embogir de sobta. Tot bordant, es va ficar per un canaló rocós i es va perdre de vista.

Baixada a la Cova del Vell Marí

—On va, aquest? —va fer en Primer. Na Fosca s’havia assegut al costat del seu amo i plorinyava—. Tranquil·la, polida, que vaig a cercar-lo.

  Després d’un parell de copets al cap de la cussa, en Primer va baixar pel trenc de roques salobrades. Quan va ser a vista de mar, es va aturar per escoltar si sentia el quissó. Es va sorprendre quan va sentir un clapoteig intens —impossible que fos en Tacat ficant-se dins l’aigua—; semblava com si una rissaga fortíssima regirés tot un macar. Just dessota, va trobar una platjola de macs petits i molt blancs que s’endinsava en un coval d’aigües transparentes. Però no van ser ni la cova ni el penya-segat que la protegia, allò que el va copsar, sinó un cos enorme, grisenc, que es movia a embats feixucs i que desapareixia dins l’aigua entremig d’un gran rebombori. En Tacat, immòbil sobre els macs, se’l mirava amb el llom eriçat i la cua entre les cames.

   En Primer tot d’una es va espantar. Però de seguida va saber què era aquell animalot. Ell n’havia sentit parlar, dels vellmarins, però mai no n’havia vist cap. Era enorme!

Cova del Vell Marí

   Ara no n’hi ha, de vellmarins (o vell marins), però el lloc segueix sent tan impressionat que te’ls pots imaginar, els animalots, ajaguts sobre els macs tot escoltant el soroll de la rissaga com jo l’escoltava.

Cabres

Vista de na Pentiner

Pou i beuredores

Na Pentiner

   Surto de la Cova del Vell Marí i segueixo fins el macar den Tosqueta, prop d’on trobo un pou ple d’aigua (no em vaig atrevir a tastar-la) i unes abeuradores. Tot d’una arribo a na Pentiner, una cala preciosa, tancada per l’illa den Tosqueta i els Corrals. A l’estiu, aquesta platja s’omple de vaixells, llaüts i barques de gent que cerca caletes verges per trobar-se platges plenes. Ara, però, a finals d’octubre, tota la platja és meva i de les cabres, que seguien omplint el paisatge sense cap mena de por d’un caminant solitari com jo, que ni tan sols té un gos que l’acompanyi, com na Fosca i l’esbojarrat d’en Tacat, els gossos de pastura d’en Primer. No, la meva gosa, la Gorda, és a Barcelona.

   Des de na Pentiner, oblidant-me dels coster secs que duien fins els penyals que guaiten a les coves Polida i de les Bruixes, faig com en Primer i m’endinso a la marina de la Mola, una marina alta i espessa, gairebé impossible de transitar si no fos per les pistes obertes per l’explotació ramadera i apícola de la zona.

Era prop del migdia quan van arribar a un coster rocós i esquitxat de socarrells petitons. Per força han de ser els darrers penya-segats del Promontori, es va dir en Primer. I no seria per aquells volts on trobaria els claps herbosos de son pare. Per açò, va fer voltar el ramat cap a ponent i es va endinsar en aquella marina que, fins llavors, havia aconseguit evitar.

Marina altíssima

Camins actuals

   Les sivines, els aladerns i els llentiscles eren tan alts que el sobrepassaven. Els bens, que avançaven com podien, es perdien de vista a cada pas. Davant de tantes dificultats, el pastor es va veure obligat a arraconar les fantasies i dedicar-se a no extraviar cap animal.

   En aquesta zona de marina espessíssima, on comencen a aparèixer els brucs femella on fins llavors només hi havia bruc d’hivern, és on trobo els replans que cercava en Primer. I en aquest replans, ara secs per l’eixutesa de la tardor menorquina, hi trobo els nòduls de ferro amb formes curioses que en Primer va prendre com cargolins de pedra, els quals faran donar un tomb a la vida del pastor. De fet, sí que se’n troben de cargolins de ferro, fòssils en pirita, habitualment, però, trossejats i difícilment reconeixedors. Jo, fa molts anys, n’havia trobat uns quants de perfectes i els havia estotjat com a un tresor, malauradament, amb les mudances els fòssils van desaparèixer o va quedar en la llar errada.

I de cop, la marina els va donar un respir en forma de clariana ampla i atapeïda d’herba. En Primer es va oblidar de l’esgotament i les rascades i es va dir per fi!, els claps d’herba de son pare. En Tacat va triar aquell moment per començar a bordar. Captivat per vés a saber quin rastre —qui sap si el d’una tortuga o el d’un escarabat banyut—, va desaparèixer dins d’un massís de llentiscles.

Nòduls de pirita

Replans argilosos on es troben els nòduls

   En Primer, content com estava per la troballa, no li va fer gaire cas. Que es fes trons, aquell quissó malcriat. Però es va estranyar molt quan va veure que na Fosca el seguia tot remenat la cua. L’al·lot no va tenir més remei que seguir-los. Es va arrossegar per davall de les mates per aparèixer en una altra clariana. Aquesta era un replà pelat d’argila clivellada i claps de pols rogenc. Just al centre, un bassalet s’havia assecat per convertir-se en un fangar; allí era on els dos cans es rebolcaven. L’al·lot anava a renyar-los —d’en Tacat s’ho esperava, però de na Fosca...— quan, de sobte, va olorar aquella flor que tan li agradava a na Palònia: la flor amagada. I es ca adonat que, darrerament, tot li recordava na Palònia: el vellmarí, i ara la flor amagada. I va ser quan la cercava per collir-ne un brot que a la vorera de la clariana va descobrir uns codolets vermellosos que, il·luminats pels rajos de sol, lluïen com guspires. 

   Què era, allò?, es va dir en Primer mentre n’agafava un grapat. I com pesaven! Es va mirar les pedretes amb més cura i es va adonar que moltes tenien forma de cargolí, cargolins de pedra rogenca. També hi havia trossets de closca petrificada i, entremesclades, unes rodones de bona mida. Caragolins i rodones destacaven entre un garbuix d’altres pedretes petites i sense forma definida, una arena de gra gruixut i pesant.

Tipus de nòduls de ferro i rodones de plom

   Després d’estar-me molt i molt temps recollint pirites i unes bales de plom del tot estranyes, ben rodones i més pesants que la pirita, i de color diferent malgrat l’argila, en aquells replans argilosos que es troben per tot l’interior de la Mola, desfaig el camí per una altra pista interior fins aparèixer de nou a la Cova del Vell Marí, des d’on camino fins el cotxe tan carregat de pedretes lluentes com en Primer.

Un per un, dels grapats que s’estotjava, en va destriar els més ben fets en forma i mida, més d’una vintena, i aquests els va embolicar amb el drap del formatge. Havia decidit que li faria un collaret, a na Palònia, un collaret per aconseguir que tornés amb ell.

   De veritat, aquest recorregut val molt la pena. Avui en dia no és com quan en Primer: ara hi ha camins i corriols pertot i no costa fer-lo. Trobareu indrets únics. Això sí, feu-lo fora de l’estiu, per la calor i per la salut del vostre esperit ambiental.