EL POU DE LA FERTILITAT (final)

Amb la flama abaixada, la jove sacerdotessa cercà qualque cosa que s’amagava en un forat. Poc després, sis lluminàries cremaven estalonades en petits ressalts.
—Davallau.
Els tres acabaren de baixar els pocs esgraons que els quedaven i, per fi, contemplaren el fons del Pou. A la dreta, al costat del mur de roca, una pica de pedra recollia les aigües que s’escolaven des de dalt. D’allà venia la renou hipnòtica que havien sentit tota l’estona. El seu clap clap omplia la sima però, des d’allà baix, semblava manco impressionant. Eren les parets del pou que l'augmentaven, la renou del degoteig, pensà en Bàlash, com quan crides al barranc i la veu et torna. I, ja veus, una pica i un degotadís. Açò és tot?
Però quan pensava que no veuria res que el pogués copsar —a part de la baixada, impressionat per ella sola, és clar—, les petites flames de les lluminàries se reflectiren en un mirall. En Bàlash aixecà la torxa per veure què era allò que brillava, i veié una làmina d’aigua que es perdia en la foscor. Sota la llum de la torxa, l’aigua semblava transparent, ben clara i, sobretot, del tot immòbil; açò va ser el que més el va impressionar. De cop, en Bàlash s’adonà de que els tres convidats miraven el bassal amb la boca oberta. Cap d’ell s’esperava trobar una cosa semblant. Una bassa, un broll d’aigua... Però aquest bassal... Fins on deu arribar?
En resposta a un impuls, en Bàlash allargà la mà. I, de sobte, una altre mà, aquesta ferma i decidida, el returà.
—Quiet! No ho facis. És sacrilegi que un homo toqui l’aigua de la Mare.
En Bàlash quedà esturat. Mai s’hagués imaginat que uns braços, en aparença tant febles com els de la jove, poguessin aferrar-lo i no deixar-lo avançar. Ves per on, pensà en Bàlash, tal vegada na Maris no estarà tan decebuda quan vegi la força d’aquestes al·lotes.
—No volia cometre cap falta greu, ni contra la Mare ni contra cap altre déu. No ho sabia... —es justificà en Bàlash. I quan n’Ammerís acceptà les disculpes, continuà—: Pensava que els tarbashir en bevien, aquesta aigua.
—I ho fan, però només noltros, les serventes del Pou, tenim el dret de traginar-la. L’aigua ha de ser alliberada de l’esperit diví que la fa sagrada abans de que l’empri la gent normal. Cada dia pujam gerros i garrafes escales amunt; més o manco segons l’època de l’any. Ara poques. I, no creguis, que també és un art fer-ho sense deixar-s’hi l’esquena ni estimbar-se d’una llenegada.
Ara ho entenc, per açò està tant forta, l’al·lota. No me n’havia adonat dels braços fibrats, ni de l’esquena ample que s’amaga davall del tapall. Gerros i garrafes... Maris, encara t’ho pasaràs bé.
—Però no només beuen aigua d’aquesta, els tarbashir, que també tenen cisternes; tal vegada no tant elaborades com les vostres, però prou pel que han de menester. —L’al·lota féu un gest amb la mà—. Però anem pel que anavam, que m’estic desviant. Ainerís et dius, veritat? Idò, vine, jove esposa, vine i fes el que jo et diré. Allà, sobre la pica, en un forat, trobaràs un cullerot de bronze. El veus? Açò mateix. Ara, agafa aigua del bassal. Compte, no destorbis l’aigua, que no s’aixequi el llim del fons. Així, amb suavitat, com si l’acaronis. I, ara, beu-te-la, tota, que no en quedi ni una gota.
I n’Ainerís complí pas per pas el que li manaven, tot provant de no desviar-se ni una engruna del dictat. Està freda, molt freda, però, que estrany, alhora em reconforta, com si fos una tisana, però gelada. Quan se l’acabà, va voler deixar el cullerot sobre la pica, però n’Ammerís la returà.
—No, torna-hi, beu-ne fins que no puguis ni amb una glopada més. I fes-ho sempre igual. Amb molta cura. Ainerís. Vigila, que és molt important. Quanta més aigua beguis, més bo de fer serà que la Mare et concedeixi el don de la fertilitat. Està comprovat.
N’Ainerís continuà bevent, una i una altre vegada, fins que ja no pogué empassar-se ni una cullerada més. Ja no se sentia la gola, de tant gelada com li havia quedat. Però aquella sensació inicial, aquell benestar, s’havia apoderat d’ella. Cada vegada se sentia millor, com rodejada d’un aura especial.
—I ara, què faig?
—Res, tot està fet. Farem una pregaria i tornarem a pujar.
—I jo? —digué en Bàlash, tot fent una passa endavant.
—Com t’he de dir que aquesta aigua és només per les dones, que els homes no la podeu tocar. No vull pensar què passaria si ho fessis. I tu no vols desgràcies, veritat? Que tu ets el triat i no precisament per a que s’enfonsi l’illa, sinó per aixecar-la fins on mai ningú no s’havia imaginat que pogués arribar.
I sense dir res més ni esperar rèplica d’en Bàlash, n’Ammerís aixecà els braços i acotà el cap. Les murmuracions que els van envoltar en res els recordaren d’altres que havien escoltat. Serà veritat que cada déu té la seva parla i que la de la Fertilitat és diferenta? Però en Bàlash se sentí empès a deixar de pensar. Una força invisible li oprimí el pit i gairebé no el deixava respirar; boquejava com un peix fora l’aigua.

Per la seva banda, n’Ainerís sentia un gran benestar; una mà suau i acaronadora li fregava els cabells i li xiuxiuejava amb claredat: estic amb tu, estimada; sempre em tindràs. I n’Ainerís se sentí plena de força i a vessar de vitalitat. Aquella aigua i la presència sagrada que els envoltava l’havien reforçat. Gràcies, Mare estimada, gràcies pel que m’has donat.
Però no només n’Ainerís sentí la mà de la deessa, que el tacte diví també arribà fins na Maris. Les celles arruades de l’al·lota s’havien allisat quan notà que una claror l’omplia i li mostrava imatges que mai s’hagués pensat, imatges d’un futur que no era el que ella volia, però que tampoc era tant negre com s’havia imaginat. D’acord, Mare, com que no puc fer gaire més i m’agrada com me l’estàs mostrant, accepto el camí que em proposes. Tornaré i romandré al teu costat.
En Bàlash no sentí cap veu, però és que ell era mascle i aquell espai era reservat per a la comunió de les dones amb el Ventre de la Terra. Què en podia esperar? I, quan per fi pogué respirar amb normalitat, féu una ullada pels volts. Tot seguia igual, però... Aquesta olor, a què em recorda? I per què no l’he sentida quan hem baixat? Per molt que s’esforçava, no veia res d’estrany: la jove sacerdotessa orava i les dones... Amb un cop d’ull s’adonà que n’Ainerís havia canviat. Semblava més dolça, com si estès del tot asserenada, just com després d’estimar-nos, quan se’m recolza en l’espatlla i es dorm amb el somriure franc.
I per fi, quan n’Ammerís abaixà els braços i tornà a rallar, la màgia del moment s’esvaí entre les ombres de l’avenc; la Mare, de nou, s’havia retirat a descansar. La jove tarbashir inicià l’ascens, aquella vegada en silenci; sabia que tots tenien en què pensar.

Defora encara plovia i el cel s’havia enfosquit tant, que semblava que la nit els enxamparia de camí. El capvespre avançava i els joves frissaven per tornar.

Totes les fotos del pou son propietat d'en Joan Gómez Pons. N'és prohibit l'ús o reproducció sense el seu permís.

EL POU DE LA FERTILITAT (continuació)

Foto d'en Joan Gómez Pons. Prohibida la reproducció sense permís del propietari.

Just varen iniciar el descens, el tres joves hagueren d’esforçar-se perquè n’Ammerís no els deixés enrere. L’aprenent, amb la seva torxa ben aixecada, s'endinsà a les tenebres. De seguida inicià el relat. La seva veu no aixecava una paraula per sobre d'una altre; potser era així de mena, monótona, o tal vegada l’havia recitat tantes vegades que ja li avorria, el relat. Però no era açò; aquell era un to estudiat, la veu del pou. Les paraules de la jove reverberaven contra els verdejants murs calcaris, com si la gola de l’avenc fos la caixa d’un timbal. Així, els tres joves es van veure obligats a escoltar-la i, tot d'una, es van veure envoltats per la història. Ja no van poder pensar en la perillosa baixada ni sentir aquell degoteix que, a la primeria, els havia semblat agobiant.
—Diuen que, en temps dels gegants, hi havia una gran rivalitat entre clans, molt més que ara, per molt que no es coneixien com a tals; ni bàlar ni nurair, només illencs d’un costat i d'un altre. Però no només eren els clans els que es barallaven, que també el culte estava dividit entre ponent i llevant. Ambdues comunitats, volien demostrar que estaven més pròximes als déus que l’altre. I, per fer-ho, rivalitzaven en santedat i sacrificis, en obres sacres i edificis singulars. Però cap dels dos aconseguia destacar; sempre anaven aparellats. Si a ponent feien un santuari, a llevant el volien més gran; si a llevant aixecaven una talaia, a ponent la volien més alta. Aquesta disputa la fomentaven dos oficiants, els caps del culte a cada cantó de l’illa. Els dos estaven enfrontats i, fins i tot, se consideraven enemics. Però la seva disputa només aconseguia predisposar els déus contra els fidels. I, així, tots anaven esgotats de tant picar pedra i aixecar cantons per fer les torres més altes que mai cap homo no hagi pogut imaginar. Per fi, cansats d’aquesta competició inútil i farts de veure com s’afeblia la comunitat, es van reunir en Consell i van demanar la intercessió de la Veu de la Mare, que llavors ja era la deessa preponderant. I la deessa va rallar ben clar. I ho va fer per mitja d’aquell que era reconegut com la Veu Principal, una casta d’illencs, homos i dones, que ara ja no es poden trobar. I la Veu va dictar sentència. Els ponentins construirien un gran casat de morts, una d’aquelles coves artificials que els antics aixecaven amb filades de cantons ben disposats. I aquest casat hauria de ser el més gran, el més polit i perfecte que no s’hagués construït mai. I, quan l’acabessin, tindria el poder de perviure intacte, per sempre, fins la fi de l’eternitat. Per la seva banda, els de llevant triarien un lloc on cavarien fins a trobar el ventre de la Mare, on ningú no hi havia arribat mai. Així, aconseguirien aigua, un bé molt escàs. Però és que, a més, aquesta aigua, per procedir del mateix cau de la Mare de tot nat, tindria el poder de la fertilitat i seria beneïda per sempre.
La al·lota no deixava de rallar mentre davallava. I els que la seguien només podien que escoltar-la en silenci; havien deixat de pensar que s'estaven endinsant al cor de la terra, més avall d’on no s’haurien atrevit mai a baixar. En Bàlash, que tancava la fila, provava de parar atenció a tot; un esgraó rere un altre i, per fi, la barana promesa, per poder-se-hi agafar. Les dues torxes aixecades, una al davant i l’altre que tancava el pas, reflectien ombres bellugadisses sobre unes parets on s’apreciaven les petjades de les destrals, de les masses i dels cisells esmolats. Aquell forat enorme s’havia obert a cops, per mans d’un homos que havien picat moguts per vés a saber quina fe o quina necessitat. En Bàlash escoltava atent, ben cert, però no podia deixar d’admirar. I açò ho em fet noltros, els illencs? Potser sí que ho érem, de gegants.
—Els dos sacerdots van triar on treballar. Ambdós van comunicar que havia estat la Mare qui els havia mostrat on començar les feines, idò, tot dos deien que hi rallaven, amb ella. El de ponent va construir al centre dels camps més fèrtils de la plana. I el casat va créixer molt a deveres, idò, llavors, el coneixement de la pedra era molt gran, molt superior al nostro d'ara. Els cantons i els blocs enormes s’ensamblaven de forma perfecta, amb arestes ajustades, de forma regular, un rere un altre i sense aturar-se mai. Molts casats de mort s’havien construït fins aleshores, però tots semblaven pobres al costat del que creixia al pla. El constructor somreia amb suficiència, idò, n’estava segur de guanyar. Per la seva banda, el llevantí va triar una plana, llavors coneguda amb un nom que ara ningú no sap. Va assegurar que la Mare, en forma d’agró blanc, li havia mostrat que, tot foradant la calcàrea, arribaria a l’aigua que li reclamaven per guanyar. Va beneir les eines dels manobres i van començar a picar. I la roca semblava que es fonia amb cada cop de massa i de destral. Es van extreure grans blocs de marès i carretades de peltrep esmicolat. A mesura que s’enfonsaven i per facilitar l’avanç, s’hi construïen trams d’esgraons ben llaurats, i amb barana per fer més fàcil baixar. El pou avançava amb presses, però també el casat. Ningú no podia dir qui estava guanyant. Però es veu que la Mare s’havia afartat de tantes baralles i va decidir que allò s’havia d’acabar. D’aquesta manera, un matí, quan la primavera era en ple esclat, un cop de cisell ben donat va fer brollar l’aigua al fons del pou. Tothom va esclatar de joia; tothom va deixar de picar. Me’n vaig corrents a comunicar que hem guanyat, va dir el sacerdot, embogit per l’alegria. I, voltros, avisau a la Veu Principal, que ho ha de certificar. I quan el llevantí va arribar als peus del casat, el ponentí era a punt de col·locar l’últim bloc, el que coronava l’enfront. Vos hem guanyat, va cridar; la Mare ens ha concedit la victòria. Ara tothom sabrà qui és el més estimat. En sentir-lo, el ponentí va embogir de ràbia. Va treure forces vés a saber d’on i va aixecar enlà aquella última pedra enorme. Amb un fort crit, la va deixar caure al peu del casat. I la Mare va voler que el sacerdot llevantí fos mort d’un cop al cap. Què he fet, jo, ara?, es va esglaiar el ponentí quan es va adonar de la maldat. Ha estat la ràbia que no m’ha deixat pensar. I va començar a babejar, a treure escuma pels caixals. I, d'un bot, va baixar del casat i va partir a córrer sens rumb. Va trevessar camps i bardisses, bosqueus i marjals, va creuar barrancs i es va enfilar als turons més aixecats, fins que la cursa el va dur a tramuntana, on els penyals són més alts. I quan hi va arribar, no va afluixar la cursa: s’hi va llençar. El cos del sacerdot, després d'una volada silent, es va estimbar contra el penyots esfondrats que s'ajeuen vora el mar. I va morir, destrossat. Un àliga marina, que niava al costat, va agafar el cor entre les urpes i, mentre tornava al nial, va esquitxar de sang tot el penya-segat. Des de llavors, aquells pedres són vermelles, roges com la sang; son els Penyals Ensagnats.
La jove sacerdotessa féu una petita pausa. En Bàlash, sempre atent, no sabé si la pausa es devia a la dificultat de la baixada o era estudiada. Potser n’Ammerís volia que història i baixada s’acabessin alhora; potser tot estava preparat.
Al moment, la veu de la jove interrompí els pensaments d’en Bàlash, i continuà rallant:
—Fou així com, ambdós oponents, ponentí i de llevant, van morir el mateix dia. I la Veu, sempre plena de saviesa, va dictar sentència: els llevantins havien complert la prova, Així, idò, l’aigua del pou seria sagrada perquè provenia del mateix ventre de la Mare. Però, a ulls de la deessa, els ponentins també l’havien complert, la prova. Per açò, aquell casat únic romandria intacte per a tota l’eternitat. Però no volia, la Mare, que ningú manés sobre l’altre. Així que va dictar que els dos pobles haurien de seguir com a iguals, germans en les creences, forts i ferms per enfrontar-se a les amenaces que vindrien de més enllà. Des d'aleshores, els que passats molts anys vam esdevenir bàlar i nurair, seguim camins germans. Aquell pou del que ralla la història és aquest, el de Tàrbash, pel que ara esteu baixant, i l’aigua sagrada és la mateixa que va sorgir de la penya, del ventre de la Mare. I aquí, temps ençà, vam créixer noltros, les Serventes del Pou de la Fertilitat, per custodiar aquesta baixada, i administrar el fruit de la fecunditat. El casat de morts de ponent encara avui el podeu veure a Duinnij, ben sencer, igual que com el van deixar, polit i perfecte, i encara ple de grans guerrers que hi van voler reposar: els millors dels nurair. Només una pedra caiguda i esquitxada de sang, la del coronament, recorda el tràgic final de la història. I també el Penyal Ensagnat; roques vermelles per sempre, des d’on l’àliga marina vigila i on encara hi té el nial. Molt temps ha passat des d’aleshores, molt temps i moltes històries que també us podria contar. Però són unes altres i, si les voleu escoltar, haureu d'anar als focs de les gloses i parar atents al cantar.

Una vegada n’Ammerís acabà el relat, un silenci colpidor els assetjà. Només el degoteig interminable gosava escolar-se entre la calma que els envoltava. El degotadís se sentia, ara, molt més proper, com si fos just al costat, però, per molt que en Bàlash aixecava la torxa, no distingia el desenllaç del pou. De tant en tant, el jove també mirava enlà per saber, més o manco, a quina fondària es trobaven; i cada cop veia més enfora el brocal; bellumes esmorteïdes que s’escolaven entre les branques de la figuera. Aquella quietud impertorbable i la foscor profunda per la que anaven avançant, havien contribuït, tant com el relat, a crear l'atmosfera d’espiritualitat que ara els envaïa.

En Bàlash estava convençut que relat i escala s’acabarien alhora, però anava errat. Una bona estona seguí la baixada, estalonats en la barana i guiats per la llum inestable d’unes torxes que, tot fumejant, contribuïen a emmascarar encara més les parets esculpides del pou. Els esgraons relliscaven, desgastats i plens d’un verdet poc trepitjat. I en Bàlash no podia deixar de dir-se poca gent hi baixa i, els que ho fan, tenen passes lleugeres, ben bé com nostre guia, que més que caminar sembla que voli.
Dos esgraons més avall, avançava n’Ainerís. La jove no havia dit res en tota l’estona —tampoc els altres, idò, tots s’havien limitat a escoltar—, ni s’havia girat per fer-li saber com anava. Però semblava tranquil·la. S’agafava de la barana, però tampoc s’hi estava aferrant. Va segura. I és que en Bàlash ja no sabia què fer, si vigilar sa dona per si relliscava i la tenia que ajudar o atendre la baixada perillosa, no fos ell qui llenegués i s’endugués els altres per davant. De na Maris només en veia el cap; poc podria fer per ella si tenia un mal pas.
De cop, la guia es va aturar, i en Bàlash, absort en la seva, gairebé trompessà amb n’Ainerís.
—Ja hi som. Espereu-vos. —I n'Ammerís acabà de baixar.

EL POU DE LA FERTILITAT (fragment)

A bon pas i tot seguint un camineu ben marcat, el tres joves deixaren enrere casats i barraques, i travessaren camps ben conreats, farcits, però, de senyes del passat. El volts de Tàrbash eren plens de mostres de que, des de molt antic, l’indret sempre fou sagrat. Així, pasaren prop del Fal·lus de les Divinitats, una mena de pedrot enclavat que, segons deien els oficiants, simbolitzava el poder dels déus per fertilitzar la terra, la força del sexe poderós endinsant-se en l’acollidor ventre matern. Altres veus deien, per contra, que aquella pedra fou enclavada per uns heretges que lluitaren per introduir uns ritus sanguinaris, i que aquell Fal·lus no era una altre cosa que la daga malèfica i ensagnada que volgueren emprar per esventrar la terra.

Potser no és més que una llegenda, més fosca que moltes altres, però qui sap... I en Bàlash se la mirà d’un tros enfora, la pedra, sense gossar d’atracar-s’hi gaire. Per si de cas.
També creuaren davant de les Coves dels Antics, receptacles d’una memòria perduda. Moltes romanien intactes, ben al contrari que a la resta de l’illa on, com a Balariash, s’havien reaprofitat com a magatzems o cisternes. Els antics de les coves eren considerats, a Tàrbash, com a déus protectors, una mena de divinitats locals; la gent lis netejava l’entrada de sa morada i lis emblanquinava el portal.
Després de deixar enrere aquests misteris, el joves arribaren a un paredat porticat: l’entrada del pou. Inclinada, protegint-la, com si la volgués amagar, una figuera desfullada i enorme enfosquia encara més la bocana. Davall del brancam atapeït, mig a cobert de la pluja, els esperava una joveneta. I al seu costat, unes torxes embolicades, per il·luminar el davallar.
—Benvinguts, balashir, vos esperava. Som n’Ammerís, acòlita de la Guardiana Major del Pou de la Fertilitat. Vos acompanyaré fins a baix.
En Bàlash i n’Ainerís afirmaren amb el cap. Na Maris callà i, com sempre, es mantingué en un segon pla. N’Ammerís agafà una torxa i se la passà a en Bàlash i, després, n’agafà una altre.
—No vos separeu gaire i trepitgeu on jo hagi trepitjat. Tu —afegí, tot assenyalant en Bàlash—, tancaràs el pas amb la flama aixecada. Per molt que els esgraons patinin, esteu tranquils, que després del segons replà hi ha una barana i vos farà de més bon baixar. I, per la pluja, no passeu pena, que la figuera ens l’esmorteeix. —I per na Maris—: Tu aniràs al meu costat. Si no vaig errada, ets la nova aprenent que ens ve de Balariash. M’han encomanat que t’ensenyi tot el que pugui, que mai és massa prest per començar. Te n’adonaràs que, ser sacerdotessa de la Fertilitat, no és tant dolent com et penses.
I na Maris féu un pas endavant, com si anés a enfrontar-se a un repte. La mirada de l’al·lota seguia enfosquida. Què pot amagar un forat fosc com aquest? Just sembla la gola d’un gegant, on no hi entra prou llum ni per encertar un blanc.
—L’oficiant, n’Àtabash, ens ha dit que ens explicaries la història del Pou, la real. —N’Ainerís trencà així aquell moment de silenci incòmode.
—I tant. Veig que t’interessen, les històries. I a tu, t’interessen? —afegí, tot dirigint-se de nou a na Maris. I quan li veié la cara—: Idò, ves quin remei: t’hauran d’interessar. —I l’aprenent féu mitja volta i, sense ni un seguiu-me, començà a baixar.
La boca del pou era del tot fosca. Una foscor engrandida per la negror del dia i el cobricel de la figuera. En Bàlash mirà avall i no distingí gairebé res; uns esgraons plens de verdet que es perdien en la fondaria. Les renous pujaven esmorteïdes, o potser amplificades, vés a saber; tal vegada només eren repics de gotellades que s’escolaven pel brancam. I des del més profund, un degotadís constant, que, quan t’hi fitxaves, t’absorbia i no et deixava escoltar res més. Des de quan et fa por la foscor, Bàlash? Anem, idò, es va dir el jove. I va encendre la torxa amb una lluminària que romania encesa en un recó vora el primer esgraó.

(Continuarà)

LA NIT (fragment)

Aquella primera nit seria diferent a qualsevol altre. Arreconades les preses d’Atauash, podrien estimar-se poc a poc, sense la por de ser descoberts ni l’angoixa de fer tard. Aquella nit seria tota seva; el temps i l’espai, el cos i l’ànima. Nit d’amor i de passió i, fins i tot, nit de luxúria.
Estaven sols al casat. La guaridora i ses filles romandrien a ca na Katis, com a convidades. Però, així i tot, malgrat saber-se amos de la casa, s’estimaren en silenci, sense estridències ni crits exaltats. El riu de foc que els omplia es desbordà sense el soroll d’esquerdes angoixants, una i una altre vegada, amb l’empenta que només poden mostrar els cossos joves, poc emprats. Res no les va poder ofegar, les flames; com a molt, després de molt lluitar, es reduiren a un caliu encès i entresuat, que reviscolaria amb el primer buf d’en soldemà.
Exploraren de nou recons que creien conèixer amb els ulls tancats, i es varen sorprendre de que el contacte de la pell estimada, el tacte suau de les mans, despertara sensacions noves, nous plaers inesperats, intensos, desbordants. I per fi, esgotats però feliços, sense poder dir quanta estona s’havien dedicat, els cossos se’ls afluixaren, es deixaren anar. Llavors, ajaçats sobre llana ensacada i amb les mantes més fines d’aquella pobra llar, Ainerís estalonà el cap a l’espatlla d’en Bàlash i, amb un t’estim just mormolat, s’adormí profundament.
Què formosa estava! Les galtes enrogides, el cos suat, Els pits, relaxats després de la brega, li lluïen a la llum de l’única flama que n’Ainerís s’havia encaparrat de deixar: una lluminària de terrissa sobre un tabalet d’ullastre, al costat del jaç. Vull veure’t, estimat, no puc deixar-te de mirar. No vull que la foscor se t’endugui, ni avui, ni demà, ni mai. I en Bàlash gairebé va plorar. Jo sí que podria estar-me tota la vida mirant-la, així, ajaguda al meu costat i esgotada d’estimar-nos. I no em cansaria mai, mai!, d’acaronar-la. I com l’estimo! I quina llàstima haver de marxar! Ara, que començam una nova vida, ara, que estem aprenent a estimar-nos com s’ha d’estimar. I, sense adonar-se, amb la mirada perduda entre el canyam d’un sostre fet malbé, en Bàlash repassà les prediccions de n’Arganir, els auguris que havien escoltat agafats de la mà. De la teva mà, Ainerís, tan calenta que espolsava el fred i la banyadura, que m’escalfava com res no pot escalfar.
Un àliga, que tengui cura d’un àliga... Què deu voler dir, açò? Per sort, sembla ser que podré fugir-ne, de l’àliga, i que, si vaig viu, no m’urpejarà ni se m’endurà al niu per ser devorat. I també ha dit que el falcó és el meu animal, i que d’ell en tenc qualitats. Què més puc demanar? Així, idò, ho aconseguiré, segur. Només depèn de jo, ben clar que ho ha dit l’oficiant. Ah..., i un fill, que tindrem un fill. Potser l’hem engendrat avui, qui sap? No seria meravellós, engendrar-lo en una nit tant perfecta com aquesta? I que serà un líder de guerra, ha dit, com son pare, com jo. Com jo?... Seré líder, llavors? Líder de guerra? I, per què no? Així s’acompliria l’auguri de quan vaig nàixer. Glòria i poder, fama i reconeixement; açò necessit, i açò tindré quan torni de lluitar pel púnic. Açò, si el cartaginès venç, és clar, que si és derrotat, ni glòria ni fama ni paga, només un tros de terra bruta en un país estrany. Però no pot perdre, el púnic, que noltros hi serem, empenyent-lo a la victòria, obrint-li pas. Perquè la seva victòria serà la nostra; la nostra llibertat.
Després d’aquest pensaments heroics, el cor d’en Bàlash s’entristí quan mirà de nou sa dona i la veié tant delicada, adormida i tranquil·la, i amb un somriure de felicitat. El pit nu, ara envalentit per la fresca que s’escolava per les esquetxes de la bastida, li pujava amb timidesa, amunt i avall, carregat de modestia, com si li fes vergonya mostrar tota la bellesa de que n’era capaç. En Bàlash, entendrit, la tapà amb la pellissa perquè el fred no nies sobre el cos nu i encara entresuat. Escalfa’t, estimada, no sigui que et vagis a refredar. Que, com ha predit n’Arganir, has de ser la més famosa de les que han habitat l’illa, des de sempre, des que els primers gegants varen arribar. Què injusta és la vida amb les dones que us quedau! No us envejo gens ni mica. I una altre... per què ha dit que serà curta, nostre passió? Cert que poc ens queda per tenir-nos com ens tenim ara, però jo sempre t’estimaré, sia on sia que habiti el meu cos. I si no me’n vaig, Ainerís? Què podria passar? Sí, ja ho sé, un daltabaix! Però, pensa-hi, com seria nostre vida si em quedés a l’illa, per manar des d’aquí, per complir el destí des de Balariash? Però, en què estic pensant! Açò no és possible. Tenc que unir-me a la lleva, marxar, i tu servaràs nostre fill per a que creixi, per a convertir-lo en el Bàlar del demà. I seràs famosa, que ho ha dit l’oficiant, la guaridora que salvarà l’illa del mal. Però, de quin mal? Què pot ser tant nefast? Ha dit que serà al final de ta vida, així que ha de quedar molt per arribar. I, no t’enorgulleix, açò, de fer-te famosa? No és el que sempre havies desitjat? I, mentrestant tot açò li rodava, el ulls se li anaren tancant i en Bàlash, per fi, descansà.

EL PRIMER "JALEO"

Article publicat a S'Ull de Sol. Agost 2009

Sembla mentida, però, ja ha passat un any. Es veu que sí, que ja li hem donat la volta al calendari, que ja tornem a estar amarats de suor per la calorada, i que St. Llorenç torna a ser aquí devora. Tot bé, idò.
I jo, ja em coneixeu, hi seré. Una de molt grossa n’ha de passar per que m’ho perdi, com aquella de la mili que us vaig contar fa un temps. Així que, déu mon guard de desgràcies que m’ho impedeixin; déu mon guard.
Sabeu que m’agrada recordar coses de quan era al·lot o de quan era un fillet petit i, després, voltros sou tan eixerits que fins i tot les llegiu. Remen fins que la llum se m’encén i, aquella guspira de memòria que creia apagada, reviscola fins a fer prendre la gala. I llavors se m’obra la porta i surten vivències que creia perdudes, situacions estranyes que em varen marcar, intencions mai assolides, i, de vegades, sentiments profunds i pors inconfessables.
Aquesta vegada, però, hi ha qualque cosa que em falla, perquè faig esforços i vaig despullant any rere any per arribar-hi, i res, per molt que ho intent, no aconseguesc recordar-me del “meu” primer St. Llorenç.
D’un St. Nicolau sí que en faig memòria, i de les primeres pomades, també; d’un jaleo amb no gaire gent i de com noltros, els amics, tocàvem els cavalls i ens mostràvem les mans plenes de pels i sabonera, com si fos el més gran trofeu. Però, de quin va ser el primer St. Llorenç, ho reconesc: no me’n record.
Com faig sempre... Sí, ja ho sé que em repetesc, però que voleu que us digui, és la costum. Deia, abans de que m’interrompéssiu, que, com faig sempre, vaig recórrer als àlbums familiars, plens de pols i amb qualque tranyina entre pàgina i pàgina. I tot el que vaig trobar, el més antic que hi havia de jo i les “meves” festes, va ser una foto al costat del cavall d’en Borràs (Joan, em sembla que es deia el que colcava). Duc una samarreta blava que lluïa un sol de coloraines al pit (una samarreta que donava una calor terrible, i és que el sol era un pegat de plàstic). Tenc els braços aixecats i la boca oberta; supós que cridava el molt bé de torn. I faig una cara d’al·lotot espantosa: ni bellumes de barbó, ni ombra de mostatxo. No dec tenir més de tretze anys en aquella foto, màxim catorze. Açò sí, ja feia s’embalum que faig ara: ben prou.
Però, i a n’açò anava jo, per què no me’n record d’aquelles festes? Sempre he pensat que la memòria és molt selectiva (al manco la meva) i se’n recorda del què vol i com vol. Se’ns fa fàcil esborrar el què ens desagrada i tenir present només el què ens deleix i ens fa o ens ha fet feliços.
Però, com us deia, aquesta vegada semblar ser que vaig errat, perquè res m’ha fet més feliç que St. Llorenç; mai no m’ho he passat tant bé com amb els cavalls i els amics. Es toc de fabiol a la Sala, es primer bot i sa bandera. Sa colcada. Ses Completes. I, mentrestant, anar de casa en casa, saludar, menjar, beure i cantar; xalar i oblidar-se de tot el que no sigui fer festa. I, per fi, el coronament de la litúrgia: es jaleo. Aquells primers acords que et posen els pels de punta, que et fan venir un calfred irrefrenable que et deixondeix del munt de pomades que t’hagis pogut empassar. Aquelles primeres empentes per arribar fins al Caixer Senyor. La olor a suor de cavall barrejada amb el gin que transpira la gentada; la calor humida. Els coneguts que trobes en mig de sa Plaça i et saluden com si sigueu íntims. Perquè tots som amics, llavors; perquè les rancúnies, si és que n’hi ha, s’esvaeixen i les diferències és com si mai hagin existit. Tots som feliços, llavors. I per què? Idò, perquè és St. Llorenç. I ha res millor?
I sí tan feliç som, si tan bé m’ho pas (i m’ho passava encara millor, us ho puc ben assegurar, que amb els anys els ànims es returen i el xalar és una altre cosa), per què no me’n record? Pensant-hi, pensant-hi, estic gairebé segur que aquest buit a la memòria es deu a que hi vaig arribar tard, a St. Llorenç, i ja se m’havia passat el moment per sentir-me colpit per la festassa. Impressionat? Segur que sí, però sense aquell deix que, durant la més tendra infantessa, et marca per sempre.
Devia tenir, idò, devers tretze anys (bé, posem-ne dotze) i mai m’hi havia quedat per St. Llorenç. I és que a ca nostre no ho eren de festes, i mon pare s’estimava més romandre a Na Macaret. Els que el vareu conèixer, a mon pare, sabreu que son delit era pescar i que els serrans s’amagaven quan ell desamarrava el llaüt. I com que a ca nostre no hi anaven a les festes, jo tampoc. Els germans sí que hi deurien anar, que per qualque ja tenien edat per trescar tot sols.

I és perquè me’ls estim molt als meus pares (en present, que, per jo, és com si mon pare encara hi fos), que sinó fos així, n’hi hauria per enfadar-se. Com van poder deixar-me tants anys sense gaudir d’una festa que, després, en va robar el cor? Com van ser capaços de furtar-me els jaleos i no deixar-me olorar la suor dels cavalls? Bé, ara tampoc no és qüestió de fer-los retrets, que ja he dit altres vegades que mai no podria haver tingut uns pares millors, però aquesta...
Però el que sí és cert és que jo solet, pel meu compte, he maldat de recuperar minut a minut tots aquests anys de retràs, he intentat passar-m’ho com ningú; xalar el que no havia xalat, fer botar cavalls i viure sa festa amb tota la intensitat que es pot viure. De vegades, fins i tot em passava, de intensitat; val a dir-ho.
I seguiré sense recordar-me d’aquell primer jaleo. Però tampoc em preocupa gaire, perquè he canviat un record per uns altres trenta-sis d’intensitat infinita (sí, no m’equivoc amb el número). I esper afegir-n’hi uns quants més perquè, encara que cada vegada son més tranquils, no deixen de ser els meus dies de festa, pels que esper tot l’any.

BÀLASH, AINERÍS I MARIS A TÀRBASH

El guarda de la murada els deixà pas franc i, tot dret, es dirigiren al imponent santuari, al costat de la talaia gran. A diferència de Balariash, Tàrbash no jeia sobre un turó, sinó que aprofitava els recursos d’una plana fèrtil que s’escolava lleugerament cap a tramuntana i cap a llevant. Però els primigenis constructors havien aprofitat el punt més elevat, un turonet rocós, per aixecar la gran talaia central. Des d’ell, la vista era suficient per a el control del territori i per assegurar les comunicacions via focs guardians: es dominaven des dels turons de tramuntana a les aigües de migjorn; des de les terres de ponent fins a les de llevant. D’aquesta manera, encara no havies entrat al poble i ja et veies controlat per la imponent construcció. I, al costat d’ella, com era costum a les terres bàlar, s’obria el santuari, un altre edifici singular. Tàrbash potser no era l’assentament bàlar més important, que Balariash i Tealash el superaven en grandària i riquesa, però sí que tenia qualque cosa especial. Era com si un aura de misticisme, de sobrenaturalitat, ho envoltés tot; sens cap dubte, Tàrbash era especial. Potser per açò, des de ben antic, fou triat com a seu principal a llevant pel culte a la Mare, la deessa més estimada a l’illa.
La llinda porticada del santuari era monumental i donava pas a un espai ampli, atapeït, però, de recons ombrívols, de capelles laterals encasament il·luminades i foscants; unes lluminàries pobres cremaven sobre ressalts, tot escampant més ombres que llums. Si ho havien fet aposta, havien encertat: el misteri omplia el santuari, de dalt a baix. La foscor del dia, la pluja que no deixava de castigar, i les cobertes de brancatge de bruc amb pells enseuades que cobrien bona part de l’espai, no ajudaven a que cap claror il·luminés les lloses esculpides, els capitells i les pilastres auxiliars. Al centre, on sempre, s’aixecava el Suport del Déus, en aquest cas de la Mare, la pilastra capitada més perfecte que mai no haguessin pogut construir els picapedres illencs. D’escaires perfectes i mides impressionants, la llossa única que feia de suport s’aixecava enfrontant-se a la talaia, com si formés amb ella un únic cos ancestral. Potser sí que hi tenien a veure, però si era així, els oficiants tenien el secret ben guardat. I el capitell, també sense imperfeccions, solemne i observador, s’enclavava amb una precisió que ja ningú posseïa a l’illa; els ulls de les divinitats, punt de trobada d’esperits i vivents. I quan el sol comandava sobre els nivolats, l’ombra se li estirava fins a sobrepassar la llinda, i encara més enllà. Aquella ombra era considerada pels tarbashir com a la més gran benaurança, idò, hi veien en ella el reflex de la deessa que els venia a visitar.
Sia com sia, aquell dia de pluges constants, la Mare tenia l’ombra estotjada i el foc cerimonial, que no hi podia mancar, era protegit per un coberxo de branques d’ullastre i cuir sobreposat. Al costat de la foganya, sense res que el cobrís de l’aigua que l’estava xopant, l’oficiant els esperava.
—Benvinguts siau, joves de Balariash, parella il·lustre, fill del Bàlar i sa dona, guaridora singular. Us esperava.
Àtabash, idò aquest era el nom del principal servent de la Mare a Tàrbash, era un home d’edat indefinida, ni massa jove ni massa gran. Esquifit, com gairebé tots els de la casta sacerdotal, es cobria només amb vestes primes, com si la pluja no l’estès banyant. Els cabells llargs, amb visibles flocs blanquinosos, sobretot a les temples, se li aferraven al cap, tot donant-li un aspecte de més edat. Però era quan li miraves els ulls que te n’adonaves que Àtabash era jove, potser més del que ell volia mostrar. Es deia d’ell que seria el més gran dels oficiants, el més savi, i que, d’aquí no gaire, dominaria els concilis sacerdotals.
—Apropeu-vos —continuà—, que amb aquesta pluja estareu freds i calats. —I dirigint-se a na Maris, la qual s’havia quedat una passa enrere, afegí amb un gran somriure que l’il·luminà—: Tu ets na Maris, veritat? Nostra nova serventa de la Mare, el nou esperit virginal que ca teva ens ofereix per incrementar les lloances a la Deessa. No t’entristeixis, jove forta i decidida, que aquí trobaràs tot el que sempre has cercat.
I sense poder-ho evitar, Maris també va somriure: la primera vegada des de feia un bon grapat de dies. Què te aquesta veu que t’hi fa confiar?, pensà en Bàlash. Aquest homo és especial. Sap què dir, com i quan dir-ho, i aconsegueix el què vol com que sigui el més natural.
Àtabash de nou es dirigí a la parella:
—I voltros, ja podeu rallar. Què desitgeu de la Mare? Què heu vingut a buscar?
—Que beneeixi nostra unió, volem, que la faci immortal. I per açò li duim presents, que desitgem sien del seu agrat.
—Mostreu-los, idò, que només Ella decidirà.
En Bàlash tragué del sarró un drap que embolicava un brau de bronze, una figura estilitzada i amb llargues banyes aixecades, germà del que oferí a la Força, a Balariash.
—Volem oferir-li aquest brau, per a que els déus no s’envegin i se n’adonin que els estimam per igual.
—I també aquest flascó d’aromes orientals —afegí n’Ainerís, sense que ningú li donés pas. Fins llavors s’havia mantingut en segon terme, però sense amagar-se, com feia na Maris. I continuà—: I volem un sacrifici, el més bo que li pugueu donar, el que més li pugui agradar. Jo me l’estim molt, la Mare; idò, d’ella ens ve la saviesa, ella és la mestra de les guaridores i fou la primera del meu ram.
—Gran paraules per una dona tant jove, i encertades; Ainerís, la que serà la més gran. Sí, no us estranyi que conegui coses que ningú no hauria de saber. Recordeu on sou i amb qui esteu rallant. —I amb aquelles paraules, el rostre li canvià: els ulls li creixeren i una llum blanquinosa li envoltà el cap. I de nou, ja normalitzat—: I, res més?
—Voldríem beure del Pou Sagrat. La fertilitat, encara que som joves, no la volem descuidar. I per noltros és molt important assegurar un hereu abans d’embarcar.
—És clar, la lleva, que t’endurà enfora... Idò, baixareu al pou i beureu l’aigua de la fertilitat. Jo només som un pobre oficiant, però estic segur que la Mare us escoltarà. I ara, doneu-me el presents.
En silenci i amb les ofrenes a la mà, Àtabash és retirà al fons del recinte, on les ombres no deixaven veure res amb claredat. Fins el joves arribaren paraules mormolades en l’idioma especial, una lletania harmoniosa, una cançó xiuxiuejada pel baix. N’hi havia que deien, aquells a qui els agrada rallar, que cada déu tenia un llenguatge peculiar. Però ningú no ho sabia, açò, i els oficiants tampoc ho esclaririen mai. Aquelles veus melodioses, aquelles paraules desconegudes, eren el secret més ben guardat; la clau del poder dels déus, deien els que no sabien callar.
Passada una eternitat, Àtabash retornà on el joves l’esperaven, encara més banyats.
—Vostres ofrenes plauen a la Mare. Ella us protegirà, us mostrarà el camí i encendrà lluminàries per quan les ombres us vulguin barrejar. I ara, mentrestant jo faig el sacrifici acurat, dirigiu-vos al Pou. —I aixecà una mà per advertir-los—: I tingueu cura, que avui, amb aquesta pluja, l’accés serà complicat. Una aprenent us guiarà. —I per a na Maris—: Escolta-la, et veuràs reflectida.
I quan els joves ja abandonaven el recinte sagrat, la veu profunda de n’Àtabash el tornà a cridar:
—Coneixeu la llegenda del Pou?
—L’hem sentit cantar. Però les llegendes son açò, històries desfigurades per la veu dels cantaires i difuminades pel pas del temps. Qui saps si son de veres?
—Idò, si voleu conèixer-la, la real, demaneu-li a l’al·lota que us acompanyarà. És el primer que aprenen les novícies. I us assegur que la història no estarà emmascarada per res del que has dit, que per altre banda, és de veres: masses llegendes estan falsejades i ens fan creure coses que no s’ajusten a realitat. Escolteu-la, i sobretot tu, Maris, que ben prest la tindràs que recitar.
En aquell moment una ombra creuà la mirada de la jove. El primer moment, aquell encant per la veu de l’oficiant, havia passat, i na Maris tornava a ser l’al·lota rebel que odiava el futur que li tenien preparat. Històries i llegendes, pous i sacralitats... I la fona, on la podré estotjar per a que no me la trobin? Has de saber, oficiant de veu encisadora, que no hi pens renunciar. I n’Àtabash se la mirà com si l’estès escoltant.
Mentrestant el joves se n’anaven, n’Àtabash medità en silenci, sense moure’s, tot soportant la pluja constant. Canviaràs, estimada Maris, canviaràs. M’agrada que siguis així, forta i capaç de lluitar pel que estimés, que no et dobleguis davant res que no consideris adequat. Esperits com el teu ens fan falta, ara i més endavant. I voltros, parella encisadora, els millors dels bàlar, sou la llavor de nostre futur. Camineu amb cura, mireu on trepitjau. Jo seré a prop vostre, per escoltar-vos, per aconsellar-vos, per ajudar-vos a caminar. Jo, i els déus estimats.

N'AINERÍS ES PREPARA PER A LA CERIMÒNIA

Balariash es deixondia poc a poc, amb el ritme calm que imposa la matinada. Els cans lladraven esvalotats pels primers signes de vida i, alhora, afamats clamaven les restes de la nit passada. I els galls, vigies infatigables de l’aparició del primer raig de sol, saludaven l’albada des de dalt dels paredats, com feien cada dia des que qualcú, vés a saber qui, els havia incorporat a la fauna domèstica illenca.
Aquell matí es transpirava entusiasme per tot, i no només pel xivarri dels animals, que açò era normal, sinó que s’endevinava qualque cosa diferent, que no es trobava qualsevol altre matí d’hivern. S’endevinava la gran festa, l’esdeveniment de la temporada, li deien, i ningú se la volia perdre. Així, idò, les feines domèstiques s’haurien d’acabar a deveres, les tasques dels camps d’enfora quedarien per l’endemà i els envions s’haurien d’enllestir abans de que el sol s’enfilés fins al més alt.
Era un succés mai vist: dos joves, de les millors i més antigues famílies, ambdós de reconeguda vàlua, maridarien fora temps. Per ells, per a veure'ls i assistir a la cerimònia, la vida a la comarca gairebé s’aturaria, i el poble s’ompliria de familiars i convidats, amb l’afegitó d’una caterva de xafarders i foravilans arribats de qualsevol llogaret amagat, i que no es volien perdre l'ocasió de menjar fins esbutzar i beure fins ofegar-se; i açò, un bon tiberi i un bon gat, no se’l perdria per res del món un bon illenc.
En aquell mateix moment, mentrestant tothom despertava, a ca n’Ainerís l’activitat ja era frenètica. La protagonista del dia feia estona que estava aixecada, idò, tenia tantes coses a fer que li semblava impossible enllestir-les totes. Amb llargues passades, una i una altre vegada, es pentinava els cabells negres amb un raspall d’alzina de dents fines. Per l’altre banda i amb cara de molta son, sa germana petita l’ajudava maldestre amb una pinta d’os. N’Ainerís la deixava fer, encara que només l’enredava. Mesquineta, li fa tanta il·lusió! Ja me l’arranjaré, després, quan se’n cansi.
Una bona estona abans, quan encara era nit fosca, s’havia aixecat per refregar-se la cabellera amb cendres de salicórnia i, després, esbandir-se-la amb molta aigua clara. Se l’havia eixugat amb un llenç net, per a que sa mare se l’ha untés amb oli de llentiscle aromatitzat amb pètals de rosa capolats. El tocat seria força senzill, però demanava molta preparació. Els cabells s’havien d’estirar enrere, tot el possible, per, després, recollir-los en una tornella gruixuda, la qual es trenaria amb filats blaus i blancs entregirats. Aquest penjoll colorejat, cauria amb llibertat per l’esquena nua de la núvia, per a moure’s amb el bombolleig estudiat del pas del seguici. En el front deslliurat, hi lluiria una diadema de flors fresques blanques i grogues, que sa mare havia recollit al barranc el dia anterior, tot cercant-les en recons amagats que només elles coneixien. Una cop pentinada, n’Ainerís se vestiria la túnica llarga i d’un blanc immaculat, el color de les cerimònies de la Mare. Aquell llenç, anuat rere el coll, li cobriria fins els peus descalços i encara més, idò, la tradició deia que les penges de la núvia tenien el poder d’escombrar tot el dolent de la terra; hi havia, idò, que arrossegar-les per tot Balariash. Aquelles vestes s’obrien per l’esquena fins la cintura, de tal manera que només la trena la cobriria. Per a que tot aquest vestiment s’aguantés, n’Ainerís lluiria un cenyidor de cuir multicolor, amb nusos especials per a l’ocasió, i tancat amb sivella d’espirals de bronze; una relíquia de la família. Al pit, l’únic penjoll seria la destral de bronze de doble tall, l’antiquíssim símbol de les guaridores. Dels lòbuls li penjarien anelletes curtes de vidre incolor, no gaire ostentoses, i als braços nus, unes flexibles espirals de bronze també d’allò més senzill. Massa senzillesa, remugà sa germana.
—Què no et cases amb el Bàlar? Idò, demana-li que et doni joies bones; en deu tenir moltes de sa mare. Què no seran teves, després?
Però n’Ainerís se la mirà i ni tan sols li contestà. Aquelles germanes, on tenien el cap?
Just en aquell moment, aparegué sa mare i la petita se n’anà corrents. Na Kisbis no aturava, tot el matí d’aquí allà, encomanant feina a tothom; per açò havia fugit, la petita, per a que no n’hi toqués més, de feina.
—Encara estàs així? Deixa, —i començà a pentinar-la amb força—. Açò s’ha de fer bé, que després queden flocs per fora i fa lleig.
—No m’importa, ma mare. Tant m’és; només vull agradar-li a en Bàlash, i li agrado, prou bé que ho sé.
La cara de sa mare s’encengué amb un somriure joiós.
—I jo també ho sé, des que us vareu veure per primera vegada. Semblàveu uns estaquirots, embambats un a cada cantó dels aljubs. Però, saps que et dic, filla? Que me n’alegro. A veure si tens la sort que jo mai no he tingut.
—Mare, que no m’importa que sigui un foner principal, en Bàlash, ni que son pare sigui el Bàlar embarcat. Encara que no tingués cognom ni hagués guanyat festivals, també me l’estimaria; encara que cada dia tingués que carregar pedruscall o passar l’arada pels camps més prims, també n’estaria enamorada. En Bàlash és ma vida, mare.
—Escolta el que et diré, noia eixelebrada, ara ets jove i açò vol dir que tens la capacitat d’enamorar-te amb tota l’ànima. I açò està bé. Tot és meravellós, com hauria de ser sempre. Però, filla, arribarà el dia en que l’amor s’acabi, o en que la distància endormisqui l’estimació i s’esvaeixi la passió que ara t’omple. Tal vegada a tu no et passi, la Mare ho vulgui, però masses dones conec que ho pateixen, açò. Quan aquesta flama que ara et consumeix s’apagui, al manco a tu et quedarà el rang, el més alt. I llavors, donaràs gràcies a la Mare pels dons que t’ha atorgat, lloaràs ses benaurances i que no t’hagi fet com ta mare: sola, pobre i dissortada.
—No digues bajanades, mare. —N’Ainerís féu mitja volta per enfrontar-la—. Oblida tot el dolent que has viscut fins ara i sigues feliç al meu costat.
—I no te n’adones que ho soc, de feliç? Molt més del que et pots imaginar. Ho ets tot per jo des que vaig perdre a ton pare. Ets l’hereva del meu art, l’únic que tenc. Et sembla poc?
—T’estim, mare, i sempre t’estimaré.
I les dues s’abraçaren com no ho havien fet mai. I aquella abraçada fou remullada per llàgrimes d’emoció, i un munt d’angoixes reprimides es deslliuraren dels fermalls.
Però na Kisbis era una dona forta; sempre ho havia demostrat. Així, idò, es deslliurà de sa filla amb una empenta suau.
—Prou de plorar, que seria lleig que arribessim tard i amb els ulls inflats. Acaba de posar-te la diadema, i no la facis malbé. —I na Kisbis, que semblava del tot recuperada, enfilà la porta—. Vaig a veure que fan tas germanes, que la petita se m’ha escapat i vés a saber on és. I l’altre, faldejant sense fer res de bo, com sempre. Quines ganes tenc de casar-les i perdre-les de vista!