PRIMERS ENFRONTAMENTS

Sannir. Any 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.

Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.

Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.

L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.

Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.

Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.

Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.

LA PRIMERA VISIÓ DE L'INVASOR

Sannir. 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal)

Sortia el sol quan els esforçats caminants arribaren al mar. Des de la distancia, el reflexa del globus vermellós que s’aixecava per llevant duia promeses de belleses insospitades, d’efluvis salats que omplirien els cors d’esperances. El mar, esquitxat per rinxols foscos i daurats a l’hora, i amb aquella mena de taques com olioses que muden d’aspecte a mesura que avança l’albada, es mantenia tranquil fins on es perdia la vista. Les roques de la retallada costa de tramuntana romanien serenes, quietes, desfogades, sense patir l’embat furiós de les onades que sobresalta el seu despertar.
I es que aquella matinada era tranquil•la, plena de pau.

El més d’un centenar d’homos que es varen returar a la vista del Cap semblaven cruixits. El que anava davant de tots, en Balari del Poble del Turó, estava tan cansat com ells, però intentava demostrar-los que, per qualque cosa, era el que comandava. Intentant recuperar l’alè, ofegat després de la correguda de la nit, es mantenia ferm i amb la mirada dirigida cap el tros de port que s’intuïa entre el penya-segats del cap i els costers de l’esquerra.
Travessar les Basses de Tramuntana a les fosques havia sigut una experiència que no desitjava a ningú. I açò que ells les coneixien com el pati de ca seva, de tantes i tantes vegades com les havien travessat. Però de nit, amb el cel nocturn sense gens de claror i frissant per arribar al mar, la travessa s’havia fet interminable.
A més, en Balari patia per na Daínia. Feia una bona estona que no en sabia res d’ella. Malauradament, se’n havia tingut que despreocupar. Era la seva obligació dedicar-se a córrer davant dels seus homos, animar-los i empènyer-los perquè aquella embogida cursa no fos en va. Ell sabia que l’al•lota era forta i que, més prest o més tard, arribaria fins ells. I si era tard, boni casi millor. Què arribés quan tot s’hagués acabat, just per curar-los les ferides si era menester. Al seu interior creixia cada vegada més un sentiment de culpa per haver-la empès a participar en aquella aventura sense retorn.
Havia estat un impuls. No podia deixar de veure-la sense que qualque cosa al seu interior l’empenyés a apropar-s’hi. Fins ahir mai s’havia atrevit, però potser el pensar que aquella podia ser l’ultima expedició, el darrer recorregut per l’illa, l’havia duit a donar el pas. L’excusa de la guaridora havia estat perfecte. Però a qui volia enganyar...El que ell volia er atenir-la a prop, sobre tot quan pressentia que s’apropava el seu final.

En aquell bocí de port que pugnava per fer-se gran, la part més propera al cap, no es veia res. Però en Balari no estava tranquil. On eren els homos que sempre tenien de guàrdia? I els seus aliats apàtrides? Les seves naus fonejaven a la colàrsega, a prop d’on desguassava el misser torrent que regirava entre els canyars. En aquell punt, els fangars feien que la fondària fos molt poca i les quilles boni planes dels vaixells pirates eren perfectes per varar-los.
Però si l’invasor havia arribat no seria en aquell costat. La part més fonda del port era just a l’altre banda, a la vorera de ponent, o bé en qualque de les caletes amagades de l’entrada, davall dels penya-segats contigus al cap. Però des d’allà seria massa mal de fer traginar tropes i estris de guerra. No, serien a la riba occidental, on la costa és més baixa i les roques manco feréstecs.
En Balari estava preocupat. Ja tindrien que haver arribat els guardes. Qualque cosa anava malament.
Girant-se cap els seu lloctinent li va dir:
—Que els homos esperin aquí. Tu acompanya’m dalt de les penyes. Des d’allà ho veurem tot.
Quan eren a punt de partir una veu ofegada sonà rere seu:
—On vas, Balari?
Era na Daínia, que sense alè havia arribat fins ells.
—A mi no em deixis enrere un altre vegada.
—On eres? Pensava que t’ho havies repensat.
—Sí que m’ho he repensat, moltes vegades, però ara estic amb tu, i res em farà tornar. Et dic que no em deixis enrere. Vaig amb tu.
Amb clar un moviment de cap convidant a l’al•lota per que els seguís, en Balari començar a pujar el coster. La terra vermella, tot de petites pedretes esmicolades i grans blocs desencaixats, es confonien amb la part superior formada per un aflorament calcari que en un temps devia haver estat més blanc que ara, idò les petjades vermelloses del temps l’havien anat tenyint d’un color brut, com tacat de la sang de la terra.
I quan arribaren al cap damunt i pogueren enfocar la vista contra una llum que anava decreixent amb presses, en Balari quedà colpit: havien fet tard.
La riba occidental, just on ell havia pensat, era plena de vaixells. Mercants panxuts anaven descarregant tropes, cavalls i farcells d’estris diversos, mentre que a una certa distancia esperaven les galeres de guerra eriçades de llances aixecades per sota d’un tendal de cuir. Al mateix temps, dos o tres més començaven a enfilar la bocana mostrant proa per darrera la punta, entre l’illa i l’espigó occidental.
Allò era la fi. En Balari mai hagués imaginat que serien tants. Tal vegada sí que els haguessin pogut foragitar enfrontant-s’hi al mar. La seva mobilitat era molt superior a la de les galeres i aquells mercants anaven sobrecarregats. No hi haguessin tingut problemes. Però ara, a terra i amb la força que estaven descarregant, tot seria molt més difícil. Què difícil...impossible! Era clar que allò era la fi.

Mentre en Balari desesperava amb la contemplació d’aquell desplegament, una ma es posà sobre el seu braç.
—Ho farem bé, Balari. Tu sabràs que hem de fer. Guia als homos. Ells et seguiran.
Quan l’homo es girà, trobà els ulls de na Daínia que el miraven fixament, donant-li ànims, empenyent-lo a complir amb el seu destí.
L’al•lota tenia raó: no podia fer-se enrere. Es tenien que enfrontar a l’invasor, encara que fos el darrer que fes en la seva dissortada vida.
Girant-se cap el lloctinent, li digué:
—Baixem, aquí ho em vist tot. Anem a preparar l’atac. I quan abans millor.
L’homo, sense dir res, assentí amb el cap. Però la seva mirada era ben eloqüent. No esperava altre cosa del que els havia guiat durant anys. Pot ser eren homos fora de la llei, desesperats empesos a buscar un futur millor en la pirateria, però eren fidels al que els hi havia duit una vida millor.
I, malgrat tot, s’estimaven aquelles pedres que ara estaven sent violentades per peus conqueridors.
Seguirien en Balari, fins on fos.

ELS DUBTES DE NA DAÍNIA

Camí del port de tramuntana. Any 123 a.C. (Marina de Sa Roca, Alaior).

En Balari i na Daínia varen seguir caminant junts durant un bon tros. Però cap dels dos tornà a rallar fins que no s’aturaren per fer un més que magre mos en un replanet esclarissat pels carboners.
En aquell moment la jove ja estava esgotada. El pas que li marcaven les frisseres del homos la tenien cruixida. I açò que ella era de molt caminar, cosa del tot necessària per recollir els remeis per la seva feina; però ni les seves cames eren com les d’ells ni estava tan acostumada a trescar per aquells caminots ombrívols. Els peus ja li sagnaven pel pedreny i les cames li feien figa de tants costers intransitables.
Sense encomanar-se a ningú, na Daínia es deixà caure sobre el tou sòl molsut del replà, ara boni ressec per la manca de pluges; però gairebé no va poder ni menjar de tan cansada com estava. Al seu voltant, els homos callaven i, al contrari que ella, recuperaven forces engolint bones mossegades de formatge vell i pa de feia dies, que anaven remullant amb llargues glopades de vi que bevien a galet per aixecar l’esperit.
El seu cap, en Balari, feia contes caminar dia i nit. Ara ja no tenia que fer aturades per recollir més homos; si qualcú més se’ls hi volia ajuntar, ja seria en arribar a Sannir. I si no, que l’encalcessin.
Volia arribar al port del Cap de Tramuntana, per sorprendre a l’invasor just quan intentés entrar a la badia. Sabia que no seria gens fàcil, idò el vent de mestral, fluixet però persistent, afavoria l’avanç dels vaixells. L’única esperança d’en Balari era que els patrons romans no fossin gaire destres en enfilar l’entrada, estreta i protegida per l’illot. Si això els feia perdre temps, tal vegada sí que hi arribarien.
Maldava de no dir-ho a ningú, idò no volia crear recels entre les homos, però sospitava que ja els trobarien desembarcant. Llavors, tot seria molt més difícil; tal vegada impossible. Una cosa era enfrontar-s’hi al mar, fins i tot a bord de les seves fràgils però extremadament àgils embarcacions; però a terra... Bé, si no hi havia més remei ho farien, però la sort era molt més difícil de preveure. O pot ser no. A qui volia enganyar? Els romans tenien totes les de guanyar.

Mentre tots menjaven, en Balari va fer un cop d’ull a la seva companyia. Boni tots eren bons homos, bregats en la lluita al mar i sense gaires escrúpols. Però eren pocs, molts pocs. I açò que a Ialàs se’ls hi havien ajuntat una vintena més.
Quans eren? Cent cinquanta? No gaires més; i açò contant amb els que no eren tan destres com els de confiança, aquells pagesos que treballaven per ell i que s’hi havien ajuntat gairebé per força. Pobre gent! A en Balari se li encongia el cor quan els hi veia la cara d’espant. Però no feia contes fer-hi res per ells, només ajudar-los a sobreviure; no en podia fer res més. Molt temps enrere havia pres un altre camí i ara tenia que ser conseqüent. Ell era l’amo, i els amos es deuen únicament al que és seu. I en açò era ara: defensant la seva hisenda, el seu negoci, la seva vida.
El missatgers que havia enviat a les poblacions properes no havien tingut gaire èxit; cap ni un havia tornat amb reforços, ni tan sols de l’altre banda del barranc. Què esperava? Tots anaven a la seva. Tots maldaven de sobreviure com podien, com feia ell mateix. El caps locals no volien problemes amb gent tant important com els romans, potencials clients de profitosos negocis.
A més, tots el coneixien. Tots sabien perquè hi anava a enfrontar-s’hi. I és que el seus interessos no eren els de la majoria; perquè només uns quants patrons de ponent, sempre més bel•licosos que els de llevant i els refugiats apàtrides de tramuntana, s’havien aliat amb ell per compartir el negoci de la força al mar.
Ni al Port de Llevant, ara anomenat Magonna des que aquell maleït cartaginès hi va fer la cruel hivernada, ni tan sols a la seva veïna població de Talàs, antany bastió fortificat dels antics foners, en volien saber res d’ell i els seus. Per açò dirigia el negoci des del seu antic poble del Turó, però mantenint la base naval prou enfora, amagant els vaixells al segur i apartat port septentrional de Sannir, abans cau de malfactors i de mercaders sense escrúpols.

Al replà, mentre descansaven, na Daínia no li treia ull a en Balari. Com ell no deia res, va ser ella qui s’hi apropà.
-Si seguim així, tal vegada necessitaràs un altre guaridora. -Davant la cara d’estranyesa d’en Balari, l’al•lota afegí-: No crec que hi arribi, sigui on sigui que anem. Estic rebentada!
-Idò descansa i no xerris, que rallar esgota.
Evidentment, na Daínia no li va fer ni cas. La jove considerava que es mereixia certes respostes. Si tenia que deixar-se la vida en aquell camí infernal, al manco volia saber on anaven i per què ho feia.
-No em vols dir on anem?
-T’ho vaig dir al Pou. Anem a tramuntana, per aturar l’invasor.
-Sí, ja ho sé –contestà na Daínia fent un expressiu gest amb el cap-. Però, a on? Tramuntana és molt ample.
-Coneixes Sannir?
-Sannir? Tant enfora? Per què no anem a Dainní, que és més a prop?
-Idò, perquè a Dainní no se’ns ha perdut res. Sannir és el nostre cau. I el cau és el primer que s’ha de protegir. Què? Contenta? Ja ho saps tot..., tant demanar, tant demanar...
Na Daínia, davant el seu to de veu optà per callar. Encara que no el coneixia massa, sabia que era famós el caràcter era explosiu d’en Balari i, ara, no li venia de gust un enfrontament. No és que li fes por; de cap manera. És que estava massa cansada.
És igual. Com havia dit en sortir d’Ialàs, estava segura de que en Balari era més bon homo del que ell mateix hagués volgut admetre mai. Na Daínia no en podia fer de menys: cada vegada li queia millor aquell homo esquerp i malcarat; tenia quelcom que l’atreia. I n’estava ben decidida a acompanyar-lo fins aquell cau de mala fama, al peu del imponent Cap de Tramuntana, on des de sempre s’hi havien refugiat gents de mal viure.
L’únic que desitjava, i per açò hi era entre aquells desesperats, era treure d’aquesta aventura el renom que cercava, que tothom se’n recordés de na Daínia del Pou com la guaridora que va cuidar i, qui sap, si curar miraculosament als valents que defensaren l’illa contra les forces invasores de Roma.
Però cada vegada més, ja fos per l’esgotament o perquè la distancia del seu poble esmorteïa l’entusiasme, li venien al cap idees més fosques. I si en tost de fer-se famosa acabava amb el cos mig podrit i abandonat en qualsevol forat del penya-segat? O pitjor encara, i sí la feien captiva?

CONFIDÈNCIES PEL CAMÍ DE TRAMUNTANA

Camí dels ports de Tramuntana. Any 123 a.C (Camí de tramuntana, passat per Alaior i cap a n’es Mercadal)

Na Daínia va haver de frisar per agafar-los. La jove no és podia imaginar perquè tenien tanta pressa aquells homos, ni quin fet extraordinari els obligava a forçar el pas d’aquella manera, però estava del tot disposada a no quedar-se enrere.
En Balari caminava davant de tot, com correspon a qui vol ser un bon cap, però moltes vegades es deixava anar per comentar amb els seus homos qualque cosa que, suposava na Daínia, devia ser força important. Perquè, de fet, tots semblaven molt seriosos, molt preocupats, com mai els havia vist.
Pot ser era per allò d’aquell invasor del que li havia rallat en Balari. Un invasor. Un altre? Quantes vegades els havien intentat agredir gents vingudes de fora? Segurament moltíssimes. Les històries dels glosadors n’estaven plenes de les gestes dels illencs enfrontant-s’hi; i sempre havia estat per bé. Però la jove guaridora no era de les que s’ho creuen tot; ella sospitava que els cantaires exageraven les heroïcitats i que, segurament, els de les llegendes no s’havien enfrontat a forces realment importants. Fos com fos, amb herois reals o mites creats per l’enfervorida imaginació popular, el cert era que encara eren independents. Açò sí, més pobres que mai.
Ben segur que tornaria a ser com altres vegades: quatre vaixells perduts, un grapat de pirates desesperats a la recerca d’un fàcil botí. Si era així, se’n durien una bona sorpresa. En Balari era decidit i, els seus homos, forts; i al manco n’hi havia un centenar. Per açò, na Daínia caminava sense patiments, sense preocupar-se pel que podia passar, només mirant de no quedar-se enrere. Tot aniria bé.
Per sort, fins ben bé passades les quatre casetes del turó d’Ialàs, aquell camí era prou bo; pot ser no gaire planer, però els costers no eren mals de pujar. I és que el sarró de na Daínia, aquella bossa enorme amb que s’havia carregat, pesava una barbaritat. Ja s’estava penedint d’haver agafat tantes coses. Pot ser hagués estat millor anar collint herbes i remeis pel camí. De totes maneres, era imprescindible carregar, d’una manera o l’altre, els estris per la seva feina, els de cosir traus i adobar ossos romputs. El més important eren unes agulles bronze, que eren una antiga herència familiar, i la caixeta de filets de budell de cabrit ben estirat que ella mateixa havia preparat; sense oblidar-se de les altres eines més sofisticades, serres, reductors i pinces, que sa mare li havia dit que pertanyeren a un famós sanador sicilià i que, a més, eren molt feixugues. Ves a saber des de quan eren en mans de la guaridora del Poble del Pou i qui li havia dut; per na Daínia eren com un tresor.

Quan deixaren enrere l’antiga talaia fronterera, ara reconvertida en llogarert d’agricultors i pont de bestiar, en Balari es despenjà fins la cua de la marxa, just on na Daínia intentava no perdre pas. En aquells moments s’endinsaven en un espès bosc d’alzines, d’aquells que omplen el centre de l’illa convertint-lo en un lloc ombrívol i un xic amenaçador. Encara que el terreny era més complicat, idò feia més pujades i baixades i els rocam omplia les minses clarianes, seguien un caminet ben marcat, per on era evident que hi passava prou gent. Per açò, en Balari va poder caminar al costat de l’al•lota sense entrebancs.
Al principi l’acompanyà sense dir res; només la mirava de reüll. Ella intentà no fer-li cas, però la seva presència era constant . “Què deu voler aquest, ara?”, es deia la jove. “Quan es cansí ja m’ho dirà.”
De tant en tant, a na Daínia se li escapava la mirada i, llavors, sempre trobava els ulls foscos i profunds d’en Balari escrutant-la intensament. Per fi, boni farta de tot allò, li digué:
-Bé, ja diràs que vols. Tanta estona aquí al costat i sense dir res. N’estic un poc farta.
-No vull molestar-te, Daínia. Només dir-te per què t’he fet venir amb noltros.
-No m’has obligat. Ho faig perquè vull.
-Però pot ser perillós.
-Bé; diguem el que m’havies de dir.
En Balari mirà endavant i s’esclarí la veu, com si no sabés per on començar. A na Daínia li feia gràcia tanta vergonya en un homo tan rabassut i important, però no va gosar dir res fins saber el què volia. Per fi, en Balari s’atreví a rallar.
-Ets la millor guaridora que conec. Et dec la vida.
-Em vas pagar prou bé. Encara tenc la truja i els bens.
-Ja saps a que em refereix. Sense demanar-me res vas cosir-me i, malgrat que els meus homos eren davant, no et van tremolar les mans. A més, els teus emplastres van aconseguir que la ferida curés molt deveres. Només quan canvia el temps m’estira un poc.
-I t’estirarà sempre.
-Vull dir que només me’n refio de tu. Per açò necessito que venguis amb noltros.
-I aquí estic; no és així?
-Si, i t’ho agraeix. Però si no haguessis vingut, no t’ho hagués tingut en conte.
-Homo, gràcies –contestà na Daínia amb un somriure. Li semblava que aquella conversa s’estava posant massa transcendental-. No sabia que fossis el meu amo.
-I no ho som. No; no volia dir açò.
Les mans d’en Balari no paraven de moure’s; ara se les fregava, ara se les passava pels cabells i la majoria de les vegades estirava les cordes de la fona que penjava del seu braó.
-Mira, Daínia, et contaré una cosa. –Mostrant-li la fona, continuà-: Aquesta ha acompanyat a la meva família des de sempre. Mon pare em va dir que era d’un rebesavi, o ves a saber de qui, d’un heroi de l’antiguitat supós; però el cert és que sempre l’he vist a ca nostre. No em miris així, dona; és clar que l’he adobat moltes vegades; si no, estaria del tot desfilada. De fet, es podria dir que no rés queda de la fona original. Però l’he anat refent damunt l’antiga i, per açò, per jo, és com si encara ho fos. Et deia que aquesta fona va lluitar contra el romans a Itàlia, a Ibèria o Hispània, com li diuen ara, i sempre va tornar a l’illa ben viva, victoriosa o no, però a les mans del seu amo.
-I tot açò, què te que veure amb jo i amb el fet de que t’acompanyi en aquesta cursa? Perquè hi ha que veure com corren els teus homos.
-És que no hi ha temps que perdre. I no em canviïs la conversa, que després em perd i no sé que et volia dir. Idò ara, aquesta fona és a les meves mans, les més indignes que la toquen des de fa anys. Sé que mai sortirà de l’illa per lluitar en guerres heroiques, com les de les gloses; però m’he fet la promesa de que l’empraré contra aquest nou invasor amb totes les meves forces. Daínia, tenc que refer la meva vida i aquesta és l’ocasió. No estic orgullós de moltes coses de les que he fet.
-Però si ets l’homo més poderós de tot llevant. Com pot ser, açó?
-I què? Et penses que el poder ho és tot? Jo t’envejo, Daínia. Tu fas el que t’agrada; en canvi jo no som res més que un sobrevivent, un nàufrag del meu temps.
Na Daínia se’l mirà sense entendre res de res. Per què li contava tot açò aquell homo amb el que mai havia creuat més de dues paraules? Decidí esperar a veure per on en sortia.
-Des que em vas curar, cada vegada que passem pel Pou et mir.
-Sí, ja m’he adonat.
-Tant se’m notava?
-Un poc. Però segueix, que després dius que destorb el teu discurs.
-Idò, per fer-ho curt, que si no arribarem i no hauré acabat. I ja veus que rallar no és el meu. Sé que aquest viatge és el darrer que faré i que la meva fona voltejarà per última vegada. Desig que la dona que més admir de tota l’illa contempli com em redimeix, com assoleix de nou l’esperit de l’antiga estirp. Vull, Daínia, que siguis al meu costat en l´últim moment, quan tot s’acabi.
Commoguda per tanta sinceritat, l’al•lota li posà la ma damunt del braç i, mirant-li directament als ulls, respongué mentre li somreia:
-Ets un bon homo, Balari; molt millor del que tu mateix et penses. Si em vols al teu costat, hi seré. De moment seré la teva guaridora. Després, només la Mare sap el que pot passar.

NA DAÍNIA

Poble del Pou. Any 123 a.C. (Torralba d’en Salord, Alaior).

La vida no havia estat fàcil per na Daínia. Malgrat el seu naixement dintre d’una família de la més pura estirp balear, i la càrrega històrica què açò comportava, idò era una de les més antigues de vell clan, l’al•lota havia tingut que renunciar a gairebé tot durant els seus pocs anys d’existència.
A ella li hagués agradat ser l’hereva de l’antiga ciència del guariment, com ho havien estat les seves avantpassades durant generacions; però, en aquells moments, poca gent s’interessava ja pel seu art. Sa mare, de la nissaga de les guaridores del Poblat del Pou i hereva de les Mestresses del Pou, ja havia patit els estralls dels temps de canvi que varen assolar les seves terres. I és que el seu poble, un dels més antics i, altre hora, més venerats del llevant per les seves aigües sagrades i pel santuari de la deessa més famós arreu de l’illa, en aquell moment era poc més que quatre casots mig desfets i una caterva d’oficiants embogits que es passaven tot el dia xisclant i premonitzant la fi del món. Encara que, val dir-ho, també hi vivia el mercader, l’únic que havia sabut prosperar a l’ombra del homo més ric de llevant: el potentat del Poble del Turó; “res més que un canalla”, segons opinava de na Daínia. Al Pou tothom treballava per qualcun d’ells dos i sa mare no era l’excepció.
Encara jove quan va morir el seu marit i sense ningú que l’ajudés a tirar endavant les criatures, la mare de na Daínia s’havia vist obligada a fer qualsevol cosa per alimentar ses filles, fins i tot les feines més baixes. Quan sa filla gran l’interrogà, mai li va voler explicar fins on havia arribat; però na Daínia, bona coneixedora del seu esperit i capaç de llegir l’amargura en el rostre de sa mare, s’imaginava el pitjor; sabia que era capaç de tot per elles i, veient com la mirava el mercader, es feia una idea de pel què s’havia vist obligada a passar. Així, perquè açò li feia molt mal, ja de ben petita s’havia promès no caure en els mateixos paranys (mai deixaria que aquell fastigós la toqués!) i retornar al camí que tindria que haver estat el seu des de sempre.
Però un mal dia d’estiu, quan la calor era més forta i tothom suava i encalçava les ombres més fresques, sa mare va morir. L’al•lota encara no havia fet els dotze anys i el seu cos era gairebé de fieta, però la seva capacitat de raonament era prou gran com per entendre-ho tot. Així, aquell dia de bon matí, en sortir per dur a pasturar els ramats del mercader, na Daínia la va trobar davant la porta de ca seva, plena de blaus i amb unes lletges nafres al cap i la cara per on perdia molta sang. L’al•lota no s’havia preocupat per la falta de sa mare; de fet, eren moltes les nits en que anava a romandre ves a saber on. Però, complint una norma autoimposada, mai va demanar-li pel què feia o a on anava; havia decidit que, en relació a n’allò, era millor viure en l’ignorància.
Reaccionant amb valentia malgrat l’esverament, i mentre cridava a ses germanes que enredaven a les cambres (encara unes fietes enjogassades les tres), l’al•lota es carregà sa mare a l’esquena. En aquell moment es va adonar del poc pesava, pobreta, tan prima i esquifida; idò, malgrat que era menuda i d’aspecte gairebé infantil (na Daínia no ho seria com ella), tothom coincidia en afirmar lo formosa que era, pot ser la més bella del llevant. Segurament açò era el que el maleït mercader havia vist en ella; era el seu caprici.
Però tot va ser inútil. Na Daínia posà en pràctica tot els coneixements que sa mare l’hi havia ensenyat temps enrere, quan la pobre encara tenia prou esma per fer-ho. Va netejar les ferides amb abundant aigua tèbia de camamil•la i, després de cosir-les com va poder, les va cobrir amb un emplastre fresc d’hipèric i vulneraria amb molsa seca del torrent com apòsit i venes de fil. La majoria de les ferides eren a la cara, pel que ben poca cosa més podia fer; tindria que fer-la reposar i no deixar-la moure ni tocar-se les cures. Si tot anava bé, i açò és el que desitjava l’al•lota, només li quedarien unes lletges cicatrius. Però açò era el de menys, la pobre mare ja tenia uns quants traus mal curats (açò sí, en llocs poc visibles), com per preocupar-se per uns pocs més. El més important era que és recuperés.
Però, malauradament, tot es va girar al revés. I és que sa mare estava trencada per dintre. Potser va ser la melsa o, tal vegada el fetge; però, el cert és que el seu magre cos només va aguantar un dia. Així, en mig de grans patiments, sa mare se’n va anar mentre na Daínia la servava i ses germanes s’ho miraven des de la porta de la cambra amb cara d’embanvades.
D’aquesta manera, sense que la vida l’hagués deixat preparar-se per afrontar-la, na Daínia es va veure forçada a créixer, a fer-se dona de cop i guanyar-se les garrofes (i moltes vegades només ho eren garrofes) per ella i per les tres petites.
Malgrat tots aquells entrebancs, na Daínia no va defallir mai. I el primer que es va proposar va ser que aquelles gandules, com sempre es referia a ses germanes, comencessin a fer qualque cosa per millorar la situació familiar. Per açò les va llogar per pasturar els bens de mercader, com havia fet ella fins llavors; així, al manco es guanyarien el que menjaven cada dia. Pel seu costat, ella, a més de les feines que li anaven sortint com a jornalera o minyona, intentava fer-se un nom tenint cura de les malalties del veïnat. I, poc a poc, ho va aconseguir. Mai va arribar a ser una dona amb prou recursos com per donar-se capricis, però al manco no passaven gana; i açò, en aquells temps tan difícils, era molt.
Ara, quan feia sis anys que sa mare era morta i ella ja era una dona de setze, havia decidit viure sola i ses germanes ja no eren un mal de cap. Encara treballaven pel mercader, però, així que podien faldejaven amb els joves dels voltants cercant qui les festegés. Na Daínia frisava que és casessin i, així, perdre-les de vista. De totes maneres, tenia el convenciment de que la segona, la més bleda i poqueta cossa de les tres, havia ocupat el lloc de sa mare en els jocs sexuals de l’amo, idò més d’un dia tornava com nafrada i plena de blaus. Però al reves del que li havia passat amb sa mare, en aquest cas no l’importava gens ni mica. Què s’empatxés de les seves coses aquella germana tan cap buit, què ella faria el mateix.

Va ser gràcies a la seva ciència que va conèixer al potentat del Turó, al que anomenaven en Balari. I al contrari del que hagués pogut pensar, no li va semblar repulsiu, ni tan sols desagradable. Un dia, quan ja era gairebé fosc, s’havien presentat a ca seva un grup d’homos duent en Balari amb una bona merxa a l’esquena, fruit de ves a saber quina aventura. Amb veu ferma malgrat el dolor i amb un to autoritari, li va demanar que li cosís, embenés o el que fes falta; però, sobre tot, què callés, què no ho digués a ningú que estava ferit. Així ho va fer ella i en Balari li ho va agrair. Poc després tenia a la porta un sac de blat, una porcella per criar i dos bens jovenets, més del que hagués pogut guanyar en molt temps. Des de llavors s’havien vist en més d’una ocasió, encara que sempre d’enfora; però la guaridora del Pou havia treballat per ell moltes vegades, curant les ferides dels seus homos en nits fosques i furtives.
En Balari acostumava a travessar el Poble del Pou quan anava camí del seu port de tramuntana. Llavors, na Daínia els veia passar però no sabia on anaven; aquestes eren coses que no es preguntaven i ella ho sabia. Gairebé sempre en Balari la mirava seriós, però és limitava a fer-li una capada com a única salutació.
Però aquell dia tot va ser diferent. El homos d’en Balari arribaren de bon matí per la ruta de sempre, la d’Ialàs i la costa de tramuntana. I tots anaven fortament armats amb llances lleugeres, dagues i espases, i a cap li mancaven les tres fones que encara caracteritzaven als balears.
Na Daínia els observava com sempre, quan el mateix Balari sortí del grup i se li apropà.
- Daínia, et necessito. Has de venir amb noltros.
- Per què? Què se m’ha perdut amb voltros?
- Anem a fer front a un fort invasor que està per desembarcar a tramuntana; hi hauran ferits i pot ser fins i tot morts. I tu ets la millor guaridora que conec.
Na Daínia es quedà pensativa, però només va ser cosa d’un moment el decidir-se. I és que una veu al seu interior li digué clarament que no s’ho pensés, que tenia que acompanyar a aquell homo que tant confiava en la seva ciència. Era l’oportunitat de demostrar a tothom del que era capaç.
- Deixem agafar el sarró amb els remeis i els estris. Tot d’una estic llesta.
- No t’enredis. Noltros anirem fent camí; ja ens agafaràs. No hi ha temps per perdre.

NOVES DE L'INVASOR

Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Feia tres dies que els havien vist per ponent. Una forta armada, mes de deu galeres de guerra acompanyades per un munt de carguers de tropes, havia aparegut des de l’illa germana emproant cap a la costa nord.
Les noticies eren prou alarmants, i al Poble del Turó tothom hi rallava. Els habitants de l'antiga capital de llevant sempre s’havien sentit segurs fortificats rere les seves mil•lenàries pedres gegantines; però aquella vegada estaven neguitosos. I sí ara anava en serio?
Molts cops els havien intentat envair, com contaven els cantaires que anaven de poble en poble glossant les heroïcitats dels avantpassats. Però ells, els gloriosos balears, famosos foners reconeguts arreu del mon, sempre els havien foragitat. Per què ara tindria que ser diferent?
El missatger explicà com els ponentins, gent valenta i disposats a barallar-se amb qualsevol, s’hi havien enfrontat des dels penya-segats del Fortí dels Morts, frustrant així un primer intent de desembarcament.
I açò que ja venien ben preparats. Segons deien, el vaixells romans (idò ja n’era ben segur que ho eren) havien protegit les cobertes amb cuir tensat per evitar l’impacte de les pedres; però és que, a més, hi posaven pells remullades pel damunt perquè els projectils incendiaris no hi prenguessin.
Era la primera vegada que en Balari sentia rallar d’una cosa així i, realment, estava molt preocupat. Ell sí que s’ho prenia en serio. Semblava clar que, aquesta vegada, els romans volien acabar amb ells per sempre i, per açò, estaven posant en marxa tota les seves astúcia.
Bé, ja que hi eren, tindrien que fer qualque cosa. Sí, s’hi enfrontarien. Ves quin remei!

En Balari ja no era un al•lot, ni tan sols un jovenot; era un homo madur, de més d’una trentena d’anys, fort i resolt i que encara mantenia la posició social que, per naixement, li pertanyia, cosa que ben pocs havien pogut aconseguir. La història de la seva família n’era plena d’herois, però ell no ho era i, a més, n’era ben conscient. Fins i tot, moltes vegades ni tan sols estava prou orgullós de sí mateix. Però sense cap dubte era un homo de recursos, que havia sabut adaptar-se a les circumstàncies canviants de la seva illa i sortir-ne endavant; mentre que molts altres, amb la seva mateixa història a les esquenes, ara no eren més que pobre servents, manobres amb paga miserable o, fins i tot, havien tingut que vendre’s per poder sobreviure.
Enrere havien quedat els anys en que tothom es disputava els serveis dels foners de les Balears, quan tots els volien pels seus exercits. Durant tots aquells anys, ells es mantingueren fidels als aliats ancestrals. Però, malauradament, aquest havien desaparegut, engolits per la força desbordant dels nous amos del Mar: els romans. Per sort, a l’illa l’havien deixat tranquil•la; tal vegada massa i tot. Perquè gent com en Balari, joves amb prou recursos i sobrats de forces, s’havien dedicat a l’aventura del mar. Aliant-se amb nouvinguts, mariners de tota la vida i ara sense pàtria reconeguda i que s’havien refugiat als més amagats ports de tramuntana, es dedicaven a saquejar els mercants desprotegits que solcaven les rutes balears. I com ell, molts dels seus parents de l’illa germana, fins a convertir-se en un veritable malson.
Ben cert que no eren tots, i ni tan sols la majoria, els balears que es dedicaven a la pirateria. Però els que ho feien eren tant intrèpids que les victòries anaven arribant i, amb elles, es tornaven cada vegada més atrevits; així que, ben prest, foren un problema pels rics tractants del mar. I mentre alguns balears creixien en riquesa i els luxes anaven omplint les seves velles cases de pedra ciclò, al cau del romà s’estava forjant la revenja.

Sí, en Balari no podia dir que allò li vingués de nou. Qualque dia tenia que passar. Hi havia quelcom al seu interior que feia temps que li deia que s’estaven traspassat els límits, que tenien que posar fre o, al manco, returar-se i intentar passar més desapercebuts. Aquell enemic era massa fort. Però ell, com molts altres, s’havia deixat endur per la marea, per la força de les circumstàncies. No hi havia pogut fer res, o tal vegada tampoc havia volgut.
Ell s’hagués estimat més que tot açò hagués succeït més endavant, tal vegada quan l’edat ja fos una llosa massa feixuga per les seves esquenes i ja no l’importés morir. Però si una cosa havia aprés durant aquells anys de riscos i disputes, era a prendre’s les coses tal com venien. I segurament aquesta havia estat la clau del seu èxit.
Així, idò, tenia clar què fer: es posaria al davant dels homos del Turó i marxarien cap a tramuntana, a enfrontar-se als invasors. Fins i tot tenia un pla: els esperarien als penya-segats del Cap de Tramuntana, per si se’ls acudia d’entrar al port. Com havien fet els ponentins, protegirien els dos flancs del seu refugi i els obligarien a continuar. No els podien deixar entrar a Sannir! Després, que s’empatxessin els de Port de Llevant. El mal de cap seria seu.
Ara, necesitava convèncer a tothom perquè l’acompanyessin. Tenia els seus fidels, idò eren molts els que li devien favors, i moltes més coses, però encara hi havia massa gent que confiava en els Santuaris. Com s’ho faria? Valia la pena probar de convèncer-los?
De tota manera, amb beatots o sense, ell s’hi enfrontaria. Així, després tots tindrien que agrir-li el seu esforç. No deixaria que ningú s’oblidés de que, si encara el Poble del Turó seguia sent el més important de l’illa, era gràcies a ell i els seus negocis.

Malgrat tot, mentre en Balari recollia als seus homos i agafaven el camí del nord cap a la Muntanya Sagrada, no podia deixar de pensar en que potser era el seu darrer camí, que estava fent la seva última ruta.
Però era tard per penedir-se, d’açò i de tot el demés, de la seva vida. Ara només podia mirar endavant i enfrontar-se al destí.

EL VELL DE LA FONA DESFILADA

Nit d’estiu a Sanisera. Segle I a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

Va ser una nit d’estiu, quan la calor era el tot insuportable i la xafogor no deixava gairebé ni dormir, just quan el vell va decidir que ja n’hi havia prou de patir, que el seu camí s’havia acabat. Feia anys que la lluita ja no era possible i l’esforç per sobreviure l’havia esgotat. Era, idò, el moment de deixar-ho per sempre.

Segut al davant de ca seva, una trista i irregular cabana amb sòcol de pedres desiguals i sostre enfangat de bruc i canyes, l’homo hi havia passat moltes hores pensant-hi. Mentre els estels es reflectien en les encalmades aigües del port i l’intens platejat de l’estela de la lluna només es trencava per l’ombra enfosquida dels vaixells de l’invasor, pel seu cap hi passaven una i altre vegada imatges del seu passat, les de tota la seva vida, com si l’estigués tornat a reviure.
Els seus ulls, emboirats per les cataractes i plens de lleganyes groguenques, no eren capaços de veure més enllà del pobre foc que, malgrat la calor de l’estiu, ell insistia en mantenir encès. Però si al manco hagués captat només una part d’aquella llum diàfana del pleniluni, hauria pogut omplir-se amb la majestuositat del cap i l’increïble alçada dels seus espadats. Els penyals blancs i tallats a pic sobre el mar, els camps farcits de pedres torturades i matolls socarrimats per la tramuntana on intentar cultivar el gra era feina perduda, l’illot pla que protegeix l’entrada de la rada, el marge occidental més plàcid on les factories guanyaven terreny a les pastures. I, així, mil i una visions semblants que feien d’aquell paratge un dels més salvatges de la seva illa, i a l’hora, l’ideal per a que el conqueridor hi instal•lés el seu primer camp i, després, el principal assentament de les forces d’ocupació. Ara, per molt que la seva vista s’hagués mantingut com en els anys de la seva plenitud, no res en el paisatge que l’envoltava l’hagués empès a recuperar unes vivències que romanien indestructibles al seu interior.
Però al vell pensatiu i d’ulls plorosos no li era menester veure-hi per recordar còdol a còdol el camí que pujava fins el cap, ni les amagades i secretes baixades a les pesqueres de l’Olla. A les fosques, com es trobava ara, es veia prou capaç d’arribar fins els enfonys de les baldritxes per prendre’ls els ous que tant li havien agradat de jove, o de despenjar-se per l’espadat per caçar pops i crancs peluts a les basses d’enfront l’illot, tot espantant a la família de vells marins que habitualment descansaven en aquell indret apartat. Fins i tot, encara s’imaginava voleiant la fona per llençar l’infalible bala cap un falcat de perdius que havia aixecat el vol de entremig d’un bosquet de sivines. I què bones i tendres eren quan les dones de ca seva les guisaven amb romaní, i quantes vegades n’havia menjades.

Però tot açò, ara, havia quedat molt enfora, amagat rere anys de feina bruta, d’oblit forçat. En aquell moment, quan només es tindria que sentir el cant del xibil•lí trencant la nit, l’únic que li arribava era el fastigosa remou de la soldadesca bevent i fent festa, intentant ofegar en vi el seu desterrament en aquella illa perduda al ben mig del seu mar conquerit. I aquella renou, al vell, li regirava l’estómac i li feien pujar arcades d’oi.
Amb la ma arruada i els dits engarrotats i nuosos l’homo es palpà els braços i les cames. On era la força que els omplia anys enrere? Com s’havia deixat perdre? I pitjor encara, en quin moment havia perdut la seva dignitat? Per què ho havia consentit? Com havia arribat a ser el que era? Què l’havia empès? I quan més hi pensava, més clar ho veia. Tot el que sempre havia considerat seu va desaparèixer quan les naus de l’invasor atracaren en aquell mateix port que ara només intuïa al seu davant. I amb la seva arribada el seu mon s’havia ensorrat; i ell s’havia deixat endur per aquella marea irrefrenable.
Després d’una lluita ferotge, de dies i nits de fugir de talaia en talaia, d’amagar-se en coves i caus foscos, de perdre essers estimat, parents, amics i companys, tots morts sota l’empenta d’aquelles forces cuirassades, el seu esperit va defallir i ell, al front dels últims resistents, s’entregaren. Derrotats, més de cor que per la força, el que ara era un vell de mirada enterbolida, passà a ser esclau del nou amo. El seu mon s’havia acabat; el seu poble no existia.

Llavors, sense esforçar-se per contenir un plor silent, el vell es va ficar la ma en el seu pobre tapall i, amb tota cerimònia, va treure un fona revellida i de cordes del tot desfilades. Després, com si d’un ritual es tractés, la va besar suaument i se l’ajustà al front procurant que els penjolls li quedessin al cantó esquerra.
Rebutjant l’estaló de la crossa que sempre feia servir, el vell es posà dempeus i, poc a poc i amb peu insegur, s’allunyà de les barraques i del seu renou nefast per pujar el coster que l’havia de dur fins la part més aixecada del cap; fins a la fi del món.
Pot ser qualcú, qualque dia, se’n recordaria d’ell un altre vegada i, pot ser, en faria llegenda de les seves desgràcies.