dissabte, 10 de maig del 2008

EL VELL DE LA FONA DESFILADA

Nit d’estiu a Sanisera. Segle I a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

Va ser una nit d’estiu, quan la calor era el tot insuportable i la xafogor no deixava gairebé ni dormir, just quan el vell va decidir que ja n’hi havia prou de patir, que el seu camí s’havia acabat. Feia anys que la lluita ja no era possible i l’esforç per sobreviure l’havia esgotat. Era, idò, el moment de deixar-ho per sempre.

Segut al davant de ca seva, una trista i irregular cabana amb sòcol de pedres desiguals i sostre enfangat de bruc i canyes, l’homo hi havia passat moltes hores pensant-hi. Mentre els estels es reflectien en les encalmades aigües del port i l’intens platejat de l’estela de la lluna només es trencava per l’ombra enfosquida dels vaixells de l’invasor, pel seu cap hi passaven una i altre vegada imatges del seu passat, les de tota la seva vida, com si l’estigués tornat a reviure.
Els seus ulls, emboirats per les cataractes i plens de lleganyes groguenques, no eren capaços de veure més enllà del pobre foc que, malgrat la calor de l’estiu, ell insistia en mantenir encès. Però si al manco hagués captat només una part d’aquella llum diàfana del pleniluni, hauria pogut omplir-se amb la majestuositat del cap i l’increïble alçada dels seus espadats. Els penyals blancs i tallats a pic sobre el mar, els camps farcits de pedres torturades i matolls socarrimats per la tramuntana on intentar cultivar el gra era feina perduda, l’illot pla que protegeix l’entrada de la rada, el marge occidental més plàcid on les factories guanyaven terreny a les pastures. I, així, mil i una visions semblants que feien d’aquell paratge un dels més salvatges de la seva illa, i a l’hora, l’ideal per a que el conqueridor hi instal•lés el seu primer camp i, després, el principal assentament de les forces d’ocupació. Ara, per molt que la seva vista s’hagués mantingut com en els anys de la seva plenitud, no res en el paisatge que l’envoltava l’hagués empès a recuperar unes vivències que romanien indestructibles al seu interior.
Però al vell pensatiu i d’ulls plorosos no li era menester veure-hi per recordar còdol a còdol el camí que pujava fins el cap, ni les amagades i secretes baixades a les pesqueres de l’Olla. A les fosques, com es trobava ara, es veia prou capaç d’arribar fins els enfonys de les baldritxes per prendre’ls els ous que tant li havien agradat de jove, o de despenjar-se per l’espadat per caçar pops i crancs peluts a les basses d’enfront l’illot, tot espantant a la família de vells marins que habitualment descansaven en aquell indret apartat. Fins i tot, encara s’imaginava voleiant la fona per llençar l’infalible bala cap un falcat de perdius que havia aixecat el vol de entremig d’un bosquet de sivines. I què bones i tendres eren quan les dones de ca seva les guisaven amb romaní, i quantes vegades n’havia menjades.

Però tot açò, ara, havia quedat molt enfora, amagat rere anys de feina bruta, d’oblit forçat. En aquell moment, quan només es tindria que sentir el cant del xibil•lí trencant la nit, l’únic que li arribava era el fastigosa remou de la soldadesca bevent i fent festa, intentant ofegar en vi el seu desterrament en aquella illa perduda al ben mig del seu mar conquerit. I aquella renou, al vell, li regirava l’estómac i li feien pujar arcades d’oi.
Amb la ma arruada i els dits engarrotats i nuosos l’homo es palpà els braços i les cames. On era la força que els omplia anys enrere? Com s’havia deixat perdre? I pitjor encara, en quin moment havia perdut la seva dignitat? Per què ho havia consentit? Com havia arribat a ser el que era? Què l’havia empès? I quan més hi pensava, més clar ho veia. Tot el que sempre havia considerat seu va desaparèixer quan les naus de l’invasor atracaren en aquell mateix port que ara només intuïa al seu davant. I amb la seva arribada el seu mon s’havia ensorrat; i ell s’havia deixat endur per aquella marea irrefrenable.
Després d’una lluita ferotge, de dies i nits de fugir de talaia en talaia, d’amagar-se en coves i caus foscos, de perdre essers estimat, parents, amics i companys, tots morts sota l’empenta d’aquelles forces cuirassades, el seu esperit va defallir i ell, al front dels últims resistents, s’entregaren. Derrotats, més de cor que per la força, el que ara era un vell de mirada enterbolida, passà a ser esclau del nou amo. El seu mon s’havia acabat; el seu poble no existia.

Llavors, sense esforçar-se per contenir un plor silent, el vell es va ficar la ma en el seu pobre tapall i, amb tota cerimònia, va treure un fona revellida i de cordes del tot desfilades. Després, com si d’un ritual es tractés, la va besar suaument i se l’ajustà al front procurant que els penjolls li quedessin al cantó esquerra.
Rebutjant l’estaló de la crossa que sempre feia servir, el vell es posà dempeus i, poc a poc i amb peu insegur, s’allunyà de les barraques i del seu renou nefast per pujar el coster que l’havia de dur fins la part més aixecada del cap; fins a la fi del món.
Pot ser qualcú, qualque dia, se’n recordaria d’ell un altre vegada i, pot ser, en faria llegenda de les seves desgràcies.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Descrius molt tot l'entorn. Però que li ha passat aquest vell, a qui ha estimat, qui li ha ferit?, quins eren els seus somnis? Ens ho explicarás o t' agrada més descriure la teva illa bonica?
Per cert com es diu aquest home o no té nom perquè pot ser qualsevol?

Unknown ha dit...

M'he pres aquest relat com una introducció, només açò. Vull veure com creix el protagonista, com es fa a ell mateix. I és que encara no tenc molt clar com ha de ser.
La meva intenció és, en posteriors capítols, anar explicant el què li va passar al vell, quins varen ser els seus patiments, el per què del seu abandó.
Qualque pinzellada pens que sí que hi ha, tal vegada massa poques, però potser les suficients per continuar.
M'alegro de que les descripcions t'agradin. Per mi és fàcil descriure el que he viscut i encara visc cada dia al meu interior.
Potser mai li donaré nom al vell de la fona desfilada o potser ja en té i jo no el sé. Però crec que el que sí faré es rejuvenir-lo fins coneixer-lo millor.
Esper que m'acompanyis.