Llit de fusta de s'àvia Consuelo, que ma mare va fer restaurar per a mi.

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2012

Ella ens va dir que per les nits sentia una presencia estranya, com si un ens incorpori volgués fer-se notar. “Impossible!”, li vaig dir jo. “Com hi ha d’haver un esperit a la meva cambra, al llit on he dormit tants i tants d’anys?” Però ella insistia en què li era impossible dormir en aquell llit atrotinat, vell per molt que l’haguessin restaurat, d’una fusta que havia viscut dies i nits d’angoixa i dolor, al costat de nits i dies de felicitat i benestar.

   Es veu que més d’un amic del meu fill ja l’havia sentida, aquesta presència. Però com que ningú de ca nostra no l’ha sentit mai, aquest fantasma (sí, ja li puc dir així), tots ens vàrem riure mentre pensàvem que com són aquests joves de ciutat. Fins i tot els meus fills, que només hi solen esser de passada, hi dormen tranquils, sense visites indesitjades. Jo vaig pensar que aquella al·loteta tenia massa por de la foscor i que les renous estranyes que fa qualsevol casalot envellit la trasbalsaven fins a fer-li imaginar coses que no existien. I els altres, em vaig dir amb un mig somriure, els amigots del meu fill, bé, vés a saber què havien fet per veure i sentir segons què (jo, a la seva edat, també reia molt sense saber de què i ja ni me’n record de què sentia).

   Tot açò em va venir al cap aquest passat fi de setmana quan, ja nit fosca, em vaig ficar dins d’aquell llit de fusta envellida i, just em vaig regirar, els grinyols i els nyecs em van fer badar uns ulls que haurien d’haver-se aclocat de tant cruixit com estava. Llavors, del tot a les fosques (com ho pot ser de negre, la foscor) i amb els ulls com a plats, vaig provar d’absorbir tot allò que m’envoltava, per si de cas.

   I, sí, tot d’una vaig sentir que al meu costat, ajaguda, descansava tota la meva infància, l’adolescència, aquells anys d’aprenentatge vital i de creixement purament físic i espiritual que em van convertir més o manco en el que som ara. Tanmateix, vaig notar que m’acompanyaven un munt d’altres coses, totes bones, però, totes tranquil·les. Em sentia més assossegat que mai per aquelles penombres, embolcallat pels refrecs dels llençols de cotó i les renous harmonioses del fustam vell del capsal del llit. I, sobretot, vaig notar que el pit se m’omplia d’un agraïment desmesurat per aquella velleta encantadora que dormia unes quantes portes passadís amunt. Sí, ella havia estat la responsable de rescatar aquell munt de posts corcades del soterrani i havia decidit que jo, el seu fill petit, havia de dormir al llit de l’abuela Consuelo, la seva mare.

   Aquell llit tenia, té, molta història. Rescatat de la riuada de València quan els meus avis ho van perdre tot, l’abuela Consuelo, tot un caràcter, es va encaparrar de dur-lo a Menorca. Que volia morir en el seu llit de sempre, deia, caparruda com ningú. I així va ser: hi va dormir, fins que, després de molt de patir, ens va deixar. Jo no me’n record gaire (tenia devers tres anys, jo, quan ella va morir), però mumare me n’ha rallat tant i tant de l’abuela Consuelo, que és com si encara la tingui al davant. Amb un monyo estirat al darrere, els cabells del tot blancs, sempre tenia un somriure per a tothom. Era molt de la broma, l’abuela; mumare deia que tenia “la gràcia de l’Horta”. I era tot un caràcter. Sí, sé que això ja ho he dit, però és important que quedi clar, perquè estic convençut que és aquest caràcter entre fort i jovial, aquest saber patir amb un somriure, que va fer d’ella una dona tan forta que ni la mort se la va poder endur.

   Sí, aquella nit vaig fer mitja volta i vaig haver de somriure. Perquè, allà, fent-me companyia, al costat de la meva infància feliç, descansava l’abuela Consuelo, carregada de felicitat.

   Esperit? Fantasmes? No, únicament presències familiar, records meravellosos que esper no perdre mai.