Article publicat a S’Ull de Sol - Novembre 2008
Un altre estiu, com sempre, gaudint de la visió de les illes d’Addaia trencant el blau del mar just on el marí s’ajunta amb el celest en un brusc intercanvi de tonalitats pures. Als peus dels penyals i fins les Aigües Verdes, els fons maragdes es veuen esquerdats per foscos bancals de posidònies, creant un mosaic d’intensitats impossibles de descriure amb aquestes, les meves pobres paraules. I al ben mig d’aquesta simfonia de colors, com si d’un esser mitològic es tractés, sorgeix Na Carabó, escull de roques ennegrides per les turmentes, lliser amb història antiga i real ambició d’illot, ara reconvertit en cau de gavines de bec vermell i amagatall de sargantanes úniques.
Quans anys fa que veig el mateix paisatge? Quans estius que me renovo amb la seva puresa? Crec que encara que volgués recordar-me de la primera vegada que en vaig gaufir seria impossible; i és que no pots discernir el quan de moltes coses amb les que has nascut. I jo, el paisatge de Na Macaret, l’he vist tota la vida, molt abans de tenir just un poc de seny.
A ca nostre sempre vam romandre a Na Macaret, no sé si, fins i tot, d’abans de jo nàixer. Ben cert que qualque any vam “desertar” cap Alcaufar o s’Arenal d’en Castell, però només van ser interludis agradables però aïllats, mai estades amb projecció definitiva. Com a definitiu, mon pare només entenia Na Macaret, sa barca i es serrans.
Ara, quan torn a omplir-me d’aquesta tranquil·litat per poder suportar altre vegada un munt de mesos sense gaudir de l’horitzó que més estim, intent recuperar records perduts, els més enfonsats, tant en el temps com en la memòria. I curiosament, m’adón que no son imatges el primer que se’m presenta, si no que son olors, aromes d’infància, flaires mig esborrades pel temps.
La primera i tal vegada la més obvia d’aquestes sensacions oloroses, però no per açò la manco important, és la flaire de les xarxes assecant-se al sol després de dies calades per culpa de les tramuntanades de finals d’estiu. Llavors, quan els llaüts, fermats als molls de fusta de la cala, les gitaven de mans d’aquells pescadors boni negres per l’implacable sol i els esquitxos salats, semblaven pesos morts, feixucs de tanta bavera com tenien. Era un moc verdós que ho empastifava tot. I a jo, aquella mena de porqueria m’omplia d’infantil i estranya curiositat. A més, entremig d’aquella verdor enganxifosa, sorgien restes mig podrits dels peixos mosegats pels que havien tingut més sort que ells i havien fuit de la mortal trampa; res de profit.
I aquells homos, que a jo me semblaven veritables gegants de llegenda, feinejaven descalços, ben calat el capell de palla, calçons arromangats i samarreta imperio bruta de mil taques. Braços alçats, esclarien i estenien les xarxes infestades damunt les roques, conbfiant en que el sol faria la feina.
I és aquella olor a la que em referesc, la de quan les algues començaven a assecar-se (idò, eren algues aquella bavor verdosa). Era aquell un aroma especial, diferent a tot el que havia sentint fins llavors, molt de mar, sorgit directament de les profunditats més desconegudes, com si tota aquella blavor immensa que ens espiava amenaçant i carregada de secrets que no volia deixar descobrir, se’ns hagués ficat al nas, com a càstig per intentar robar-li ves a saber què del seu ventre inviolable.
Llavors, amb el pas dels dies, aquella olor penetrant s’esvaïa, poc a poc, diluïda pel sol i la brisa. I quan els pescadors espolsaven les xarxes per deixar-les netes per la següent calada, s’aixecava un polsim que se’t ficava al nas de forma ofensiva, però res a veure amb l’olor tan intensa d’abans.
Ves que hi feia jo al costat dels pescadors mentre netejaven les xarxes! No tenia res més a fer que emprenyar-los? Ja m’ho deia ma mare, “no los molestes, que están trabajando”. Però ells em somreien, i segurament em feien bromes grolleres en relació a aquella olor, que per la majoria devia ser desagradable. Però és que el que ells anomenaven pudor a jo m’agradava; i ara, recordar-la, em reconforta. Crec que ja vos he dit qualque vegada que era (i crec que encara ho som ) un poc raro.
Tal vegada per açò, llavors, ensumant com un ca, cercava restes de l’aroma entre les xarxes plegades i ja llestes per calar, al cordam i als capcers, fins i tot en les desgastades bordes i quarters dels llaüts i les plegades lones de les veles. Però ja no era el mateix. Sí que hi era, però molt difús. I no, no era el mateix.
Per sort pels pescadors, aquella fortor de bavera assecant-se només la sentíem una o dues vegades cada estiu (si eren més, malament!), però els meus sentits infantils, de fillet de no encara set anys (llavors van deixar la cala per anar a Cala Molí), no l’oblidarien mai. És una de les olors de la meva infància més feliç.
Tal vegada els pescadors de Na Macaret (els que hi queden) encara la pateixen aquesta molesta bavera; segurament. I, pot ser, els seu nas acostumat no deu sentir-se ofès per la pudor de quan se descompossa. De totes maneres, sigui com sigui, pobres, quina feina més dura la seva!
I ara, jo, reconvertit en urbanitas a la força, allunyat de la realitat quotidiana d’aquesta gent, l’enyor aquesta pudor. Pot ser és una contradicció? Jo crec que no. Només és un record.
I n’hi han més; més dolços i agradables, més casolans i familiars. Però açò serà un altre dia.
divendres, 28 de novembre del 2008
diumenge, 23 de novembre del 2008
PRIMERS RECORDS
Article publicat a S’Ull de Sol. Agost 2008.
Segurament hi ha diferents teories per explicar perquè no tenim records clars de la nostre més tendre infantessa. De tota manera, ja es sap que els especialistes troben temps per estudiar-ho tot i no crec que aquesta sigui un excepció. Si jo no ho sé, tenc que reconèixer que és per pura ignorància.
Però en aquest moment no m’importen gaire aquests motius, ni les explicacions raonades dels psicòlegs i altres terapeutes del ram. De fet, ja coneixem la complexitat de la ment humana i d’açò no en rallarem ara, ni tampoc de les seves implicacions filosòfiques ni racionals. Repeteixo, no. La meva intenció és que no em deixeu tot d’una, per cansat.
El cert és que bona part d’aquesta vida “sense records”, la inicial, la més tendre, la del nadó, la tenim ben coberta pels altres, pel què ens han contat mil vegades sàvies, pares, germans, o, fins i tot, aquelles tietes ralladores que no callen mai. Normalment son anècdotes, situacions gracioses, descripcions deformades (segur!) de com eres o de què feies; un poc de tot.
De jo deien que, de ben petit, era rosset, grassó, que sempre tenia gana i que era molt bon fiet (mumare, es clar). Per altre banda, els germans deien que era un ploraner insuportable. Ja ho veis, un munt d’informació que segurament es tan desenfocada com ben intencionada, tan real com magnificada pel temps i els sentiments.
Però tampoc era d’açò del que jo vos volia rallar. No sé com m’ho faig, però, quan començ a recordar, vaig enganxant una cosa amb l’altre i no sé on aturar-me. El que jo volia, i no sé si ja he arribat tard per aconseguir que m’escolteu, és rallar-vos de les coses que només recordes per tu mateix, d’aquella mena de flashos que ningú t’ha explicat però que saps del tot que son certs. Son poques coses, tot just refets aïllats i puntuals que, per si sols, no conformen cap mena d’història. Per jo, aquests records son tan importants que he fet un esforç per separar-los dels altres, dels explicats i, sobre tot, per reviure’ls. Segurament per voltros no ho seran d’importants aquests primers records meus (per qualque cosa son només meus), però penseu amb els vostres. Imagineu els primers record segurs que teniu, aquells que només provenen de voltros, i segurament trobareu coses amagades i precioses. I, encara que semblin intranscendents, petites coses, seran vostres; única i exclusivament vostres.
Tal vegada aquesta que vos contaré no és ben bé la primera imatge mental que tenc gravada, però el consider un dels instants més feliços de la meva vida.
Aquell va ser el darrer estiu que va viure sàvia materna, “la abuela Consuelo”. Jo devia tenir dos o tres anys, i llavors, com cada any, mon pare va llogar una caseta per passar l’agost. I aquell estiu li va tocar a Alcaufar.
Ben pocs records tenc d’aquell agost, però hi ha una cosa que mai oblidaré: l’imatge d’un pati amb una barana de pedra seca rematada per un emblanquinat. I aquell pati era ple de pins (o, al manco, a jo m’ho semblava), i davall d’aquells arbres tant alts, mumare hi treia a prendre la fresca a sàvia Consuelo. La pobre dona ja devia estar molt malalta, ja que anava amb una cadira de rodes que, per cert, a jo em feia bastant d’oi: era com de bova i fusta, i amb un forat al mig per posar-hi l’orinal. Després, durant molts anys va rodar per ca nostre aquella cadira, pel que vaig poder-la inspeccionar a consciència, i, per fi, fins i tot em va agradar.
El capvespres, quan sàvia prenia la fresca, mumare em seia damunt la falda per que em servés una estona; supòs que així la feia feliç. I, no ens enganyem, també m’hos tenia entretinguts a tots dos. Jo sé del cert que m’estava tranquil damunt sàvia, com sabent que la pobre estava malalta i no l’havia de destorbar massa.
Qui sap, tal vegada escoltava embadalit les seves darreres paraules carinyoses, que en el seu valencià (era de l’horta, la dona) segurament em sonaven ben estranyes. També voldria pensar que ella i jo sentíem, en silenci, la renou de les branques quan es movien bressolades pel vent de l’estiu, o aquell concert de cigales cantant monòtona i interminablement el seu reclam estiuenc. Tal vegada qualque pardal atrevit venia a menjar al nostre costat, sense cap por d’aquells dos estaquirots bocabadats, o potser era una gavina la que creuava el cel del capvespre amb vol suau i xiscle estrident.
Podria haver passat tot açò, però també pot ser que passesin tantes coses, tants instants meravellosos, que imaginar-los seria etern. Tal vegada va ser així, etern i meravellós, però jo no ho sé. Els meus records s’acaben aquí. Jo damunt sàvia, content.
Moltes vegades hi he tornat a Alcaufar, intentant localitzar la caseta i els pins. Moltes vegades he pensat que l’havia trobat, però mai n’he estat segur. Tampoc record res més d’aquell estiu, ni si me banyaven al mar, o si me deixaven a l’arena davall l’etern para-sol, per molt que m’ho hagin contat mil vegades.
Tampoc sé per mi mateix si sàvia es va morir prest després d’aquell estiu (sí que ho va fer, pobreta), i tampoc vaig patir el colpidor dolor familiar d’aquesta mort.
Sembla ser que m’he estimat més quedar-me amb els pins de branques gegantines sota els que sàvia i jo romanien tranquils. Pot ser perquè aquest record és del tot meu, i de ningú més. O tal vegada perquè és uns instant feliç.
Segurament hi ha diferents teories per explicar perquè no tenim records clars de la nostre més tendre infantessa. De tota manera, ja es sap que els especialistes troben temps per estudiar-ho tot i no crec que aquesta sigui un excepció. Si jo no ho sé, tenc que reconèixer que és per pura ignorància.
Però en aquest moment no m’importen gaire aquests motius, ni les explicacions raonades dels psicòlegs i altres terapeutes del ram. De fet, ja coneixem la complexitat de la ment humana i d’açò no en rallarem ara, ni tampoc de les seves implicacions filosòfiques ni racionals. Repeteixo, no. La meva intenció és que no em deixeu tot d’una, per cansat.
El cert és que bona part d’aquesta vida “sense records”, la inicial, la més tendre, la del nadó, la tenim ben coberta pels altres, pel què ens han contat mil vegades sàvies, pares, germans, o, fins i tot, aquelles tietes ralladores que no callen mai. Normalment son anècdotes, situacions gracioses, descripcions deformades (segur!) de com eres o de què feies; un poc de tot.
De jo deien que, de ben petit, era rosset, grassó, que sempre tenia gana i que era molt bon fiet (mumare, es clar). Per altre banda, els germans deien que era un ploraner insuportable. Ja ho veis, un munt d’informació que segurament es tan desenfocada com ben intencionada, tan real com magnificada pel temps i els sentiments.
Però tampoc era d’açò del que jo vos volia rallar. No sé com m’ho faig, però, quan començ a recordar, vaig enganxant una cosa amb l’altre i no sé on aturar-me. El que jo volia, i no sé si ja he arribat tard per aconseguir que m’escolteu, és rallar-vos de les coses que només recordes per tu mateix, d’aquella mena de flashos que ningú t’ha explicat però que saps del tot que son certs. Son poques coses, tot just refets aïllats i puntuals que, per si sols, no conformen cap mena d’història. Per jo, aquests records son tan importants que he fet un esforç per separar-los dels altres, dels explicats i, sobre tot, per reviure’ls. Segurament per voltros no ho seran d’importants aquests primers records meus (per qualque cosa son només meus), però penseu amb els vostres. Imagineu els primers record segurs que teniu, aquells que només provenen de voltros, i segurament trobareu coses amagades i precioses. I, encara que semblin intranscendents, petites coses, seran vostres; única i exclusivament vostres.
Tal vegada aquesta que vos contaré no és ben bé la primera imatge mental que tenc gravada, però el consider un dels instants més feliços de la meva vida.
Aquell va ser el darrer estiu que va viure sàvia materna, “la abuela Consuelo”. Jo devia tenir dos o tres anys, i llavors, com cada any, mon pare va llogar una caseta per passar l’agost. I aquell estiu li va tocar a Alcaufar.
Ben pocs records tenc d’aquell agost, però hi ha una cosa que mai oblidaré: l’imatge d’un pati amb una barana de pedra seca rematada per un emblanquinat. I aquell pati era ple de pins (o, al manco, a jo m’ho semblava), i davall d’aquells arbres tant alts, mumare hi treia a prendre la fresca a sàvia Consuelo. La pobre dona ja devia estar molt malalta, ja que anava amb una cadira de rodes que, per cert, a jo em feia bastant d’oi: era com de bova i fusta, i amb un forat al mig per posar-hi l’orinal. Després, durant molts anys va rodar per ca nostre aquella cadira, pel que vaig poder-la inspeccionar a consciència, i, per fi, fins i tot em va agradar.
El capvespres, quan sàvia prenia la fresca, mumare em seia damunt la falda per que em servés una estona; supòs que així la feia feliç. I, no ens enganyem, també m’hos tenia entretinguts a tots dos. Jo sé del cert que m’estava tranquil damunt sàvia, com sabent que la pobre estava malalta i no l’havia de destorbar massa.
Qui sap, tal vegada escoltava embadalit les seves darreres paraules carinyoses, que en el seu valencià (era de l’horta, la dona) segurament em sonaven ben estranyes. També voldria pensar que ella i jo sentíem, en silenci, la renou de les branques quan es movien bressolades pel vent de l’estiu, o aquell concert de cigales cantant monòtona i interminablement el seu reclam estiuenc. Tal vegada qualque pardal atrevit venia a menjar al nostre costat, sense cap por d’aquells dos estaquirots bocabadats, o potser era una gavina la que creuava el cel del capvespre amb vol suau i xiscle estrident.
Podria haver passat tot açò, però també pot ser que passesin tantes coses, tants instants meravellosos, que imaginar-los seria etern. Tal vegada va ser així, etern i meravellós, però jo no ho sé. Els meus records s’acaben aquí. Jo damunt sàvia, content.
Moltes vegades hi he tornat a Alcaufar, intentant localitzar la caseta i els pins. Moltes vegades he pensat que l’havia trobat, però mai n’he estat segur. Tampoc record res més d’aquell estiu, ni si me banyaven al mar, o si me deixaven a l’arena davall l’etern para-sol, per molt que m’ho hagin contat mil vegades.
Tampoc sé per mi mateix si sàvia es va morir prest després d’aquell estiu (sí que ho va fer, pobreta), i tampoc vaig patir el colpidor dolor familiar d’aquesta mort.
Sembla ser que m’he estimat més quedar-me amb els pins de branques gegantines sota els que sàvia i jo romanien tranquils. Pot ser perquè aquest record és del tot meu, i de ningú més. O tal vegada perquè és uns instant feliç.
diumenge, 16 de novembre del 2008
SANT LLORENÇ ROBAT
Article publicat a S'Ull de Sol, septembre del 2008.
Com podreu veure si vos animeu a llegir-lo, aquest article es va escriure a finals d'estiu, quan les vacances s'havien acabat i repreniem la vida quotidiana. D'aquí que certes coses semblin fora de lloc, ara que som més prop del Nadal que d'altre cosa.
El més segur és que quan llegiu aquestes paraules l’estiu ja sigui història i, qui sap, tal vegada hauran caigut el primers ruixats i, els que més en saben, hauran collit els primers i més bons esclata-sangs.
Però per jo, que sempre estic fora temps, ara és principis d’agost, és Barcelona, carrer Aragó, eixample esquerra; fa una calor insuportable i del carrer puja una renou de mal fer. De totes maneres, em consol pensant que en pocs dies tornaré a Menorca, just d’aquí un parell. Falta poc per reviure el pessigolleig que et remou l’estómac quan trepitges de nou ca teva. Sempre em passa, i açò que he anat i vingut ves a saber quantes vegades.
Un poc més animat, em pos un cafè amb gel, engec el ventilador, introduesc Aida al CD i, segut davant l’ordinador, intent escriure qualque cosa coherent, tasca ben difícil perquè, no sé si ho heu provat, però escriure amarat de suor és ben complicat.
D’aquesta manera, me venen al cap les festes viscudes, tot el que he xalat durant tant d’anys, els bots a sa Plaça, els Jaleos, ses Completes, el primer bot davant la Sala, es replec d’es caixers per sa Qualcada, i tantes i tantes coses que per jo han estat sempre indispensables. I de cop, me n’adón de que hi va haver un any en que no ho vaig viure tot açò, que em van robar St. Llorenç; fins avui, el meu únic St. Llorenç perdut.
Va ser l’estiu del 1984 quan no vaig tenir més remi que anar a fer la mili (se’m van acabar les pròrrogues i les excuses), a Getafe, Madrid, al RAA, un eufemisme d’artilleria antiaèria. No res: quatre canons antediluvians que encara es movien amb volants manuals i manetes.
Feia ben poc que havia tingut el plaer de rebre el premi d’investigació de l’Ateneu de Maó i no m’havien donat permís per anar a recollir-lo. De totes maneres, pobre de mi, esperava que em donessin uns dies per “las fiestas patronales” (els hi donaven a tots!), però quina va ser la meva sorpresa quan em van dir, textualment, que “para los polacos no hay permisos”.
Em vaig quedar de pedra i enfonsat en la misèria (si és que era possible estar-hi més que en aquell cau de dròpols i borratxos). Pensant pensat, vaig arribar a la conclusió que s’havien equivocat; santa inocència! I és que jo no era “polaco”. Els “polacos” eren els catalans (pobrets, que putejats estaven). I a jo, menorquí com era, per què se’m considerava català a Madrid? Tal vegada perquè havia gosat rallar català amb els “polacos” del quarter?
I així, amb aquestes dubtes rodant-me, vaig gosar presentar-me al sergent de la negativa furibunda (un xusquero borratxo). Però la seva contestació em va convèncer de que era millor deixar anar el tema de les nacionalitats. “Tu no sólo eres polaco, sino que, además, eres un polaco de mierda”. Punt i final.
El “polaco de mierda” se’n va anar als barracons, emprenyat, cagant-se amb la mare pàtria i en tots els sants que la servaven. Quina culpa en teníem noltros de rallar un idioma diferent i per què li feia tanta ràbia a aquell tros de brutot?
Resignat a perdre’m ses festes, em vaig fer el més enfora possible del sergent antipolonès i vaig intentar que les hores s’esvaïssin entre efluvis d’alcohol barato i bocates tirosos de cantina. Gairebé com casi cada dia.
Però el dia va arribar. L’hora del primer toc de fabiol, del permís davant la Sala i dels primers bots. I jo, estirat en un banc brut, em fotia calimochos sense filtre i em cagava amb tot un altre vegada, sense oblidar-me de les marginacions lingüístiques.
No sé si és perquè som un sentimental o de tant gat que anava, però em vaig posar a plorar, tal vegada de ràbia, o de tristor, no ho sé; o un poc per tot. Però les llàgrimes van començar a sorgir sense fre. I tant plorava que un dels veterans, encara més borratxo que jo, me va dir: “Pelu (novato, en l’argot quartelari), ¿qué t’ha pasao que lloras como una nena?”. I el cel se'm va obrir: li vaig contar tot. No sabria dir perquè, però me va escoltar fins els final.
“¿Y no tienes a nadie allí? Llámale ahora mismo y que te lo cuente todo, con pelos y señales. Eh!, pero esto te va acostar un litro de calimocho, ¿m’has entendio, pelu de los cojones?”.
Si allò funcionava, el litro d’aquella beguda impossible em va semblar ben poca cosa. Cridaria al meu germà, però com no hi seria fins ben tard, tindria que esperar que acabés el jaleo. Sí, aguantaria; com fos, però ho faria.
Quan vaig pensar que ja era bo de fer començar a trobar qualcú a ca nostre, vaig anar a les cabines (no, encara no hi havia mòbils; què voleu, un ja te els seus anyets!) i vaig telefonar a Alaior. A la primera res, a la segona tampoc, i quan ja pensava que no tindria ni temps ni duros, me va respondre una veu entrebancada, riallera i a la que tot li feia gràcia; i, de fons, un xivarri impressionant. Però sí, era es meu germà que acabava d’arribar de sa plaça.
I allò va ser un interrogatori de dalt de tot. Com ha botat l’Amo? Qui a fet més festa? Es cavall de l’amo en Pau, està tant locu com sempre?, Com anava en Xec d’es Borrassos? I es flabioler, sonava bé? I així mil i una preguntes que el pobre no tenia ni temps de respondre.
Per fi, quan va aconseguir que em calmés un poc, em va fer un relat fil per randa de com havia anat tot, des de la sortida de la Sala fins el final del Jaleo, des de ses Completes fins els bots més polits.
I jo un altre vegada plorava; com un banaula. Perquè sentia la música del Jaleo posant-me la pell de gallina mentre, davant meu, s’aixecava orgullós en Sito de Biniaxau, perquè m’enganxava a en Perico Pixonet intentant que fes un bot normal i no aquell daltabaix estrany que sempre feia, perquè cridava com un loco quan el cavall d’en José de Sta. Victoria estirava amb força les potes dalt de tot, gairebé en contra de les lleis de la gravetat, i perquè sentia l’inexplicablement reconfortant tacte de les mans plegades del cavall negre de l’Amo aguantant-se en l’aire mentre tota la plaça intentava posar-se davall. I perquè el so del flabiol m’embolcallava i em transportava de nou a Alaior, al costat dels meus, a viure de nou sa meva festa.
Per sort mai més he trobat cap altre sergent ignorant i amb esperit antipolonès. Ves quina gent que hi ha pel mon! Perquè encara en queden d’aquest, no vos penseu que tots son morts.
Com podreu veure si vos animeu a llegir-lo, aquest article es va escriure a finals d'estiu, quan les vacances s'havien acabat i repreniem la vida quotidiana. D'aquí que certes coses semblin fora de lloc, ara que som més prop del Nadal que d'altre cosa.
El més segur és que quan llegiu aquestes paraules l’estiu ja sigui història i, qui sap, tal vegada hauran caigut el primers ruixats i, els que més en saben, hauran collit els primers i més bons esclata-sangs.
Però per jo, que sempre estic fora temps, ara és principis d’agost, és Barcelona, carrer Aragó, eixample esquerra; fa una calor insuportable i del carrer puja una renou de mal fer. De totes maneres, em consol pensant que en pocs dies tornaré a Menorca, just d’aquí un parell. Falta poc per reviure el pessigolleig que et remou l’estómac quan trepitges de nou ca teva. Sempre em passa, i açò que he anat i vingut ves a saber quantes vegades.
Un poc més animat, em pos un cafè amb gel, engec el ventilador, introduesc Aida al CD i, segut davant l’ordinador, intent escriure qualque cosa coherent, tasca ben difícil perquè, no sé si ho heu provat, però escriure amarat de suor és ben complicat.
D’aquesta manera, me venen al cap les festes viscudes, tot el que he xalat durant tant d’anys, els bots a sa Plaça, els Jaleos, ses Completes, el primer bot davant la Sala, es replec d’es caixers per sa Qualcada, i tantes i tantes coses que per jo han estat sempre indispensables. I de cop, me n’adón de que hi va haver un any en que no ho vaig viure tot açò, que em van robar St. Llorenç; fins avui, el meu únic St. Llorenç perdut.
Va ser l’estiu del 1984 quan no vaig tenir més remi que anar a fer la mili (se’m van acabar les pròrrogues i les excuses), a Getafe, Madrid, al RAA, un eufemisme d’artilleria antiaèria. No res: quatre canons antediluvians que encara es movien amb volants manuals i manetes.
Feia ben poc que havia tingut el plaer de rebre el premi d’investigació de l’Ateneu de Maó i no m’havien donat permís per anar a recollir-lo. De totes maneres, pobre de mi, esperava que em donessin uns dies per “las fiestas patronales” (els hi donaven a tots!), però quina va ser la meva sorpresa quan em van dir, textualment, que “para los polacos no hay permisos”.
Em vaig quedar de pedra i enfonsat en la misèria (si és que era possible estar-hi més que en aquell cau de dròpols i borratxos). Pensant pensat, vaig arribar a la conclusió que s’havien equivocat; santa inocència! I és que jo no era “polaco”. Els “polacos” eren els catalans (pobrets, que putejats estaven). I a jo, menorquí com era, per què se’m considerava català a Madrid? Tal vegada perquè havia gosat rallar català amb els “polacos” del quarter?
I així, amb aquestes dubtes rodant-me, vaig gosar presentar-me al sergent de la negativa furibunda (un xusquero borratxo). Però la seva contestació em va convèncer de que era millor deixar anar el tema de les nacionalitats. “Tu no sólo eres polaco, sino que, además, eres un polaco de mierda”. Punt i final.
El “polaco de mierda” se’n va anar als barracons, emprenyat, cagant-se amb la mare pàtria i en tots els sants que la servaven. Quina culpa en teníem noltros de rallar un idioma diferent i per què li feia tanta ràbia a aquell tros de brutot?
Resignat a perdre’m ses festes, em vaig fer el més enfora possible del sergent antipolonès i vaig intentar que les hores s’esvaïssin entre efluvis d’alcohol barato i bocates tirosos de cantina. Gairebé com casi cada dia.
Però el dia va arribar. L’hora del primer toc de fabiol, del permís davant la Sala i dels primers bots. I jo, estirat en un banc brut, em fotia calimochos sense filtre i em cagava amb tot un altre vegada, sense oblidar-me de les marginacions lingüístiques.
No sé si és perquè som un sentimental o de tant gat que anava, però em vaig posar a plorar, tal vegada de ràbia, o de tristor, no ho sé; o un poc per tot. Però les llàgrimes van començar a sorgir sense fre. I tant plorava que un dels veterans, encara més borratxo que jo, me va dir: “Pelu (novato, en l’argot quartelari), ¿qué t’ha pasao que lloras como una nena?”. I el cel se'm va obrir: li vaig contar tot. No sabria dir perquè, però me va escoltar fins els final.
“¿Y no tienes a nadie allí? Llámale ahora mismo y que te lo cuente todo, con pelos y señales. Eh!, pero esto te va acostar un litro de calimocho, ¿m’has entendio, pelu de los cojones?”.
Si allò funcionava, el litro d’aquella beguda impossible em va semblar ben poca cosa. Cridaria al meu germà, però com no hi seria fins ben tard, tindria que esperar que acabés el jaleo. Sí, aguantaria; com fos, però ho faria.
Quan vaig pensar que ja era bo de fer començar a trobar qualcú a ca nostre, vaig anar a les cabines (no, encara no hi havia mòbils; què voleu, un ja te els seus anyets!) i vaig telefonar a Alaior. A la primera res, a la segona tampoc, i quan ja pensava que no tindria ni temps ni duros, me va respondre una veu entrebancada, riallera i a la que tot li feia gràcia; i, de fons, un xivarri impressionant. Però sí, era es meu germà que acabava d’arribar de sa plaça.
I allò va ser un interrogatori de dalt de tot. Com ha botat l’Amo? Qui a fet més festa? Es cavall de l’amo en Pau, està tant locu com sempre?, Com anava en Xec d’es Borrassos? I es flabioler, sonava bé? I així mil i una preguntes que el pobre no tenia ni temps de respondre.
Per fi, quan va aconseguir que em calmés un poc, em va fer un relat fil per randa de com havia anat tot, des de la sortida de la Sala fins el final del Jaleo, des de ses Completes fins els bots més polits.
I jo un altre vegada plorava; com un banaula. Perquè sentia la música del Jaleo posant-me la pell de gallina mentre, davant meu, s’aixecava orgullós en Sito de Biniaxau, perquè m’enganxava a en Perico Pixonet intentant que fes un bot normal i no aquell daltabaix estrany que sempre feia, perquè cridava com un loco quan el cavall d’en José de Sta. Victoria estirava amb força les potes dalt de tot, gairebé en contra de les lleis de la gravetat, i perquè sentia l’inexplicablement reconfortant tacte de les mans plegades del cavall negre de l’Amo aguantant-se en l’aire mentre tota la plaça intentava posar-se davall. I perquè el so del flabiol m’embolcallava i em transportava de nou a Alaior, al costat dels meus, a viure de nou sa meva festa.
Per sort mai més he trobat cap altre sergent ignorant i amb esperit antipolonès. Ves quina gent que hi ha pel mon! Perquè encara en queden d’aquest, no vos penseu que tots son morts.
diumenge, 9 de novembre del 2008
EN QUINT, EL CENTURIÓ
Port de Llevant (Magonna). Any 123 a.C. (Maó).
En Quint Arpini, el centurió de la guàrdia, dormia despreocupadament.
Sobre un matalàs de llana i tapat per una manta revellida, tan prop de la foganya que gairebé es cremava els peus, aquell homenot d’estómac prominent i barba descuidada, roncava com un porc. Als peus del llit hi descansaven, com abandonades, l’espasa curta i les proteccions de cuir rígid que es posava quan feia la ronda. Al terra, davall d’un petit tabalet de fusta, jeia, llençat com un gerro clivellat, un senzill casc metàl•lic i d’aspecte gens apropiat per qui encara aspirava a apropar-se a l’alta oficialitat degut al seu pretès origen. Completava el mobiliari una taula atrotinada i plena de restes mossegats, taques de líquids indefinibles i gots a mig buidar. I, estalonada, destacava per damunt de tot una enorme àmfora desbocada, de les que solien transportar vi des d’Ibèria. Tota la resta era a les fosques.
Així el veié en Guixer quan, amb molta cura, mirà per la finestreta de la cabana. Aquella caseta només era un miserable quadrat de fustes enclavades sobre un senzill sòcol de pedres i amb el penya-segat fent-li de paret posterior; realment semblava no poder amagar res. Així, idò, on podia ser na Daínia? I si altre vegada havia arribat tard i ja l’havien lliurat al comandant, com havia sentit na Keta que volien fer? Però en Guixer no desesperà. Si havia arribat fins aquell punt, jugant-se la vida per na Daínia, ara no es faria enrere.
Mirant als costat per vigilar els possibles moviments de la guàrdia, s’apropà a la porta i començà a obrir-la amb molta cura, maldant que la renou de les frontisses no despertés al soldat dormit.
—No sé perquè pas tanta pena —es digué en Guixer en veu baixa—. Està tant borratxo que no sent res de res.
Per si de cas, el jove duia la mà dreta fortament tancada sobre la daga, tant que la sentia suada i els dits li començaven a formiguejar mig adormits. Lentament, els obrí i tancà per revitalitzar-los, no fos que quan els necessités de ver el traïssin. Així, idò, empenyé suaument l’aspre fulla de la portalada amb la mà esquerre i entrà al cau del romà. Poc a poc, i sortejant els molts destorbs que trobava, s’apropà al llit disposat a aconseguir, com fos, que en Quint li digués on era na Daínia.
La poca claror de l’estança, només la d’aquella foganya bonibé ofegada, ho mantenia tot en tenebres. Per açò el jove no podia saber que hi havia rere la espessa negror del fons de la cambra. I si na Daínia era allà, amagada rere qualsevol cosa? Potser era fermada i bocatancada per una forta mordassa que li impedia rallar. Seria millor apropar-s’hi i veure què hi havia? Per què no aprofitar el gat d’aquell embrutit per regirar primer la habitació i, així, evitar perills?
Mentre aquells pensament li rodaven, el dormit va fer un brusc moviment i es donà mitja volta. Recol•locant l’abundat estómac cap l’altre banda, el centurió continuà dormint plàcidament, tot i que primer esbufegà fortament i mormolà paraules inconnexes que el estorat jove ni tan sols intentà entendre.
Aquells moviments sobtats el van decidir; res d’aventures. Primer en Quint, ja fos per treure-li la informació o per eliminar-lo. De totes maneres seria un romà manco; pot ser millor.
Per fi, en Guixer arribà fins el llitot i, posant-li la daga al coll, emprà la mà esquerre per tapar nas i boca al romà. Quan li començà a faltar l’aire, el ulls d’en Quint s’obriren de cop, de bat a bat. Les seves pupil•les, dilatades per la manca de llum i per l’espant, es clavaren en uns ulls foscos que el miraven fixament.
Obeint al instint militar, el romà intentà defensar-se. Amb un moviment violent, que semblava impossible en un cos tan feixuc i encara endormiscat, estirà la mà per buscar l’espasa, al temps que intentava deslliurar-se. Al moment, sentí que la fulla esmolada que tenia just al coll relliscava fins fer-li vessar sang. Llavors, en Quint Arpini va entendre a les clares que aquell bàrbar anava en serio.
Veterà com era, el centurió va saber de seguida què fer; així, afluixà el cos i deixà la iniciativa a l’atacant. No sabria dir ben bé què, però hi havia qualque cosa en aquells ulls que li deien que més valia fer-li cas. Ja arribarà el moment de regirar-me, pensà.
—Més val viure ara per venjar-me després —mormolà mig ofegat el romà, imaginant-se que l’illenc no l’entendria.
En Guixer, en veure que el romà se li retia, es tranquil•litzà un poc. De totes maneres, ni afluixà la presa ni retirà la daga gens ni mica.
—On la tens, porc romà? On és na Daínia? —digué a mitja veu.
Els ulls d’en Quint mostraven que no entenia res de res, però el jove no s’atrevia a amollar-li la boca, no fos que comencés a cridar i despertés a tota la guàrdia que dormia.
—No tenc cap més remei —es digué en Guixer—. O el mato ara mateix o afluix per a que ralli.
I en Guixer decidí arriscar-se. Empenyent un poc més la daga fins vessar encara més sang, deslliurà la boca del presoner.
Agafant aire de cop, en Quint recuperà el color de la cara, que ja començava a posar-se moradenca. Només el pit del romà es mogué, mentre que la resta es mantingué del tot immòbil.
—Així m’agrada. Si ets bon al•lot no et mataré; només et deixaré fermat fins que et trobin. Així que, col•labora, d’acord?
En Quint, que no entenia res d’aquell idioma tan estrany, va moure els ulls per mostrar incomprensió.
—Pot ser si t’entengués, bàrbar fastigós; però si no me ralles més clar no farem res —aconseguí dir amb veu esquerdada, fruit de l‘ofec i la mala vida. L’excés de vi i altres licors més forts, les putes barates i les malalties que li havien encomanat, el tenien tant trastornat que els comandaments de la legió l’havien arraconat en aquell destí indesitjat per tenir-lo enfora de qualsevol comandament de noble naixença.
—No ralles illenc? —preguntà en Guixer.
—Rallem llatí, ignorant! —contestà en Quint qui, sense entendre què li deia, decidí mostrar-se bel•ligerant.
El to ofensiu del romà feu entendre en Guixer que l’havia insultat. Per açó, sense pensar-s’ho dues vegades, li clavà una galtada que li girà la cara i li va fer obrí el llavi inferior.
—I ara? Ja m’entens, porc greixós?
Després del cop, l’esguard d’en Quint canvià. S’adonà que la primera impressió, la de la mirada penetrant, havia estat la bona i que aquell jove estava fet d’altre pasta. Ben segur que no seria tan bo d’enganyar com els ignorants als que havien vençut fins llavors.
—Què vols saber? —digué en Quint intentant controlar el neguit i emprant una estranya mescla de llengües que havia aprés durant les campamnyes. Allò ho tenia que entendre; tothom coneixia, més o manco, la parla franca dels campaments.
I açò va funcionar, idò aquelles paraules li sonaren millor a en Guixer, que s’adonà que el romà volia cooperar.
—Daínia. Coneixes el nom? Daínia —repetí, espaiant les síl•labes per fer-les més entenedores—. On la tens?
—Daínia? Sí! —En Quint lluí per primera vegada un somriure pudent i ple de queixals corcats—. Es clar, Daínia! És la teva dona? —A mesura que rallava i en Guixer escoltava, el centurió anà agafant confiança, pel que continuà de nou en llatí—. Pot ser és la teva puta preferida? Tal vegada enyores les seves cuixes escanyolides? A jo m’agradaven els seus pits, els tenia petits però ben posats, com de fieta sense acabar de fer. Llàstima!, els vaig gaudir poc temps.
I mentre xerrava no deixava de fer ganyotes burlesques per demostrar-li a aquell bàrbar que tant li era el que li hagués passat a l’al•lota. I és que de cop, en Quint Arpini havia perdut la por. És sentia segur; se’n sortiria.
Ala memòria li vingué la imatge de na Daínia. I tant que se’n recordava. Com oblidar-la si era la més ben feta i l’única aprofitable; bé, bonibé l’única, perquè ell ho aprofitava tot. Just veure-la l’havia fet enretirar pel seu us personal. Però un dels illencs, torturat per treure-li informació o pot ser només per esvair l’avorriment de la soldadesca, va confessar que la joveneta era, de fet, un dels caps principals de la revolta.
Amb aquella informació, en Quint Arpini, pretès parent llunyà del gran general Caius Marius –de fet la seva família provenia del mateix poble, però només eren porquers en una finca dels Marius-, maquinà un pla per recuperar el favor del comandament i deixar per sempre aquell forat fastigós: entregaria la presonera al procònsol Metel, per que la exhibís en triomf a Roma. Amb açò es guanyaria el lloc que li pertocava i seria un heroi.
Sí, era un bon pla. Llàstima que deixaria de gaudir d’aquell cos tan ben fet i que tant boix el tornava ; sobre tot quan es defenia, quan lluitava perquè no la fes seva. Llavors la copejava amb força, emprant fins i tot el fuet amb que castigava als més mandrosos dels vigilants. I llavors era quan més en fruïa! Perquè, només quan la sang regalimava abundosa entre els pits aixecats i la musculosa esquena de la jove era ben retxada, la presonera s’arronsava, plorava i demanava una clemència que tan sols rebia quan es retia i deixava de resistir-se. I llavors... Ah, com gaudia d’aquells moments en Quint Arpini! Sí, era una llàstima perdre'ls.
I així, per fi en Guixer ho va entendre tot. I no li va fer falta que les paraules li foren entenedores. La fastigosa mirada d’aquell porc era tan evident que tot d’una va saber que era ell qui havia forçat na Daínia, i a na Keta i a tantes altres desgraciades; ell i els seus. Mal parits!
Pot ser ell mateix havia mort n’Alena aquell maleït matí prop del Clot d’es Guix, després de destrossar-la per gaudir-ne del cos inert. Alena estimada!
I en Guixer va perdre el món de vista i els ulls se li injectaren de sang, una sang que el cridava sense poder resistir-s’hi, una sang que en reclamava encara més.
I per açò, poc a poc, sense deixar de mirar els ulls del centurió, en Guixer li obrí el coll de banda a banda, alhora que tornava a tapar-li la boca perquè no cridés.
I en Quint Arpini, pretès parent d’un famós general, morí incrèdul, com si no pogués entendre perquè el seu triomf s’acabava en aquella caseta mal feta, al cul del port fastigós d’una illa bàrbara i plena d’ignorants.
Mentre el matava, altre vegada espaiant les paraules, en Guixer mormolà:
—No em diràs on és na Daínia, però mai més tornaràs embrutar-nos amb la teva presència.
En Quint Arpini, el centurió de la guàrdia, dormia despreocupadament.
Sobre un matalàs de llana i tapat per una manta revellida, tan prop de la foganya que gairebé es cremava els peus, aquell homenot d’estómac prominent i barba descuidada, roncava com un porc. Als peus del llit hi descansaven, com abandonades, l’espasa curta i les proteccions de cuir rígid que es posava quan feia la ronda. Al terra, davall d’un petit tabalet de fusta, jeia, llençat com un gerro clivellat, un senzill casc metàl•lic i d’aspecte gens apropiat per qui encara aspirava a apropar-se a l’alta oficialitat degut al seu pretès origen. Completava el mobiliari una taula atrotinada i plena de restes mossegats, taques de líquids indefinibles i gots a mig buidar. I, estalonada, destacava per damunt de tot una enorme àmfora desbocada, de les que solien transportar vi des d’Ibèria. Tota la resta era a les fosques.
Així el veié en Guixer quan, amb molta cura, mirà per la finestreta de la cabana. Aquella caseta només era un miserable quadrat de fustes enclavades sobre un senzill sòcol de pedres i amb el penya-segat fent-li de paret posterior; realment semblava no poder amagar res. Així, idò, on podia ser na Daínia? I si altre vegada havia arribat tard i ja l’havien lliurat al comandant, com havia sentit na Keta que volien fer? Però en Guixer no desesperà. Si havia arribat fins aquell punt, jugant-se la vida per na Daínia, ara no es faria enrere.
Mirant als costat per vigilar els possibles moviments de la guàrdia, s’apropà a la porta i començà a obrir-la amb molta cura, maldant que la renou de les frontisses no despertés al soldat dormit.
—No sé perquè pas tanta pena —es digué en Guixer en veu baixa—. Està tant borratxo que no sent res de res.
Per si de cas, el jove duia la mà dreta fortament tancada sobre la daga, tant que la sentia suada i els dits li començaven a formiguejar mig adormits. Lentament, els obrí i tancà per revitalitzar-los, no fos que quan els necessités de ver el traïssin. Així, idò, empenyé suaument l’aspre fulla de la portalada amb la mà esquerre i entrà al cau del romà. Poc a poc, i sortejant els molts destorbs que trobava, s’apropà al llit disposat a aconseguir, com fos, que en Quint li digués on era na Daínia.
La poca claror de l’estança, només la d’aquella foganya bonibé ofegada, ho mantenia tot en tenebres. Per açò el jove no podia saber que hi havia rere la espessa negror del fons de la cambra. I si na Daínia era allà, amagada rere qualsevol cosa? Potser era fermada i bocatancada per una forta mordassa que li impedia rallar. Seria millor apropar-s’hi i veure què hi havia? Per què no aprofitar el gat d’aquell embrutit per regirar primer la habitació i, així, evitar perills?
Mentre aquells pensament li rodaven, el dormit va fer un brusc moviment i es donà mitja volta. Recol•locant l’abundat estómac cap l’altre banda, el centurió continuà dormint plàcidament, tot i que primer esbufegà fortament i mormolà paraules inconnexes que el estorat jove ni tan sols intentà entendre.
Aquells moviments sobtats el van decidir; res d’aventures. Primer en Quint, ja fos per treure-li la informació o per eliminar-lo. De totes maneres seria un romà manco; pot ser millor.
Per fi, en Guixer arribà fins el llitot i, posant-li la daga al coll, emprà la mà esquerre per tapar nas i boca al romà. Quan li començà a faltar l’aire, el ulls d’en Quint s’obriren de cop, de bat a bat. Les seves pupil•les, dilatades per la manca de llum i per l’espant, es clavaren en uns ulls foscos que el miraven fixament.
Obeint al instint militar, el romà intentà defensar-se. Amb un moviment violent, que semblava impossible en un cos tan feixuc i encara endormiscat, estirà la mà per buscar l’espasa, al temps que intentava deslliurar-se. Al moment, sentí que la fulla esmolada que tenia just al coll relliscava fins fer-li vessar sang. Llavors, en Quint Arpini va entendre a les clares que aquell bàrbar anava en serio.
Veterà com era, el centurió va saber de seguida què fer; així, afluixà el cos i deixà la iniciativa a l’atacant. No sabria dir ben bé què, però hi havia qualque cosa en aquells ulls que li deien que més valia fer-li cas. Ja arribarà el moment de regirar-me, pensà.
—Més val viure ara per venjar-me després —mormolà mig ofegat el romà, imaginant-se que l’illenc no l’entendria.
En Guixer, en veure que el romà se li retia, es tranquil•litzà un poc. De totes maneres, ni afluixà la presa ni retirà la daga gens ni mica.
—On la tens, porc romà? On és na Daínia? —digué a mitja veu.
Els ulls d’en Quint mostraven que no entenia res de res, però el jove no s’atrevia a amollar-li la boca, no fos que comencés a cridar i despertés a tota la guàrdia que dormia.
—No tenc cap més remei —es digué en Guixer—. O el mato ara mateix o afluix per a que ralli.
I en Guixer decidí arriscar-se. Empenyent un poc més la daga fins vessar encara més sang, deslliurà la boca del presoner.
Agafant aire de cop, en Quint recuperà el color de la cara, que ja començava a posar-se moradenca. Només el pit del romà es mogué, mentre que la resta es mantingué del tot immòbil.
—Així m’agrada. Si ets bon al•lot no et mataré; només et deixaré fermat fins que et trobin. Així que, col•labora, d’acord?
En Quint, que no entenia res d’aquell idioma tan estrany, va moure els ulls per mostrar incomprensió.
—Pot ser si t’entengués, bàrbar fastigós; però si no me ralles més clar no farem res —aconseguí dir amb veu esquerdada, fruit de l‘ofec i la mala vida. L’excés de vi i altres licors més forts, les putes barates i les malalties que li havien encomanat, el tenien tant trastornat que els comandaments de la legió l’havien arraconat en aquell destí indesitjat per tenir-lo enfora de qualsevol comandament de noble naixença.
—No ralles illenc? —preguntà en Guixer.
—Rallem llatí, ignorant! —contestà en Quint qui, sense entendre què li deia, decidí mostrar-se bel•ligerant.
El to ofensiu del romà feu entendre en Guixer que l’havia insultat. Per açó, sense pensar-s’ho dues vegades, li clavà una galtada que li girà la cara i li va fer obrí el llavi inferior.
—I ara? Ja m’entens, porc greixós?
Després del cop, l’esguard d’en Quint canvià. S’adonà que la primera impressió, la de la mirada penetrant, havia estat la bona i que aquell jove estava fet d’altre pasta. Ben segur que no seria tan bo d’enganyar com els ignorants als que havien vençut fins llavors.
—Què vols saber? —digué en Quint intentant controlar el neguit i emprant una estranya mescla de llengües que havia aprés durant les campamnyes. Allò ho tenia que entendre; tothom coneixia, més o manco, la parla franca dels campaments.
I açò va funcionar, idò aquelles paraules li sonaren millor a en Guixer, que s’adonà que el romà volia cooperar.
—Daínia. Coneixes el nom? Daínia —repetí, espaiant les síl•labes per fer-les més entenedores—. On la tens?
—Daínia? Sí! —En Quint lluí per primera vegada un somriure pudent i ple de queixals corcats—. Es clar, Daínia! És la teva dona? —A mesura que rallava i en Guixer escoltava, el centurió anà agafant confiança, pel que continuà de nou en llatí—. Pot ser és la teva puta preferida? Tal vegada enyores les seves cuixes escanyolides? A jo m’agradaven els seus pits, els tenia petits però ben posats, com de fieta sense acabar de fer. Llàstima!, els vaig gaudir poc temps.
I mentre xerrava no deixava de fer ganyotes burlesques per demostrar-li a aquell bàrbar que tant li era el que li hagués passat a l’al•lota. I és que de cop, en Quint Arpini havia perdut la por. És sentia segur; se’n sortiria.
Ala memòria li vingué la imatge de na Daínia. I tant que se’n recordava. Com oblidar-la si era la més ben feta i l’única aprofitable; bé, bonibé l’única, perquè ell ho aprofitava tot. Just veure-la l’havia fet enretirar pel seu us personal. Però un dels illencs, torturat per treure-li informació o pot ser només per esvair l’avorriment de la soldadesca, va confessar que la joveneta era, de fet, un dels caps principals de la revolta.
Amb aquella informació, en Quint Arpini, pretès parent llunyà del gran general Caius Marius –de fet la seva família provenia del mateix poble, però només eren porquers en una finca dels Marius-, maquinà un pla per recuperar el favor del comandament i deixar per sempre aquell forat fastigós: entregaria la presonera al procònsol Metel, per que la exhibís en triomf a Roma. Amb açò es guanyaria el lloc que li pertocava i seria un heroi.
Sí, era un bon pla. Llàstima que deixaria de gaudir d’aquell cos tan ben fet i que tant boix el tornava ; sobre tot quan es defenia, quan lluitava perquè no la fes seva. Llavors la copejava amb força, emprant fins i tot el fuet amb que castigava als més mandrosos dels vigilants. I llavors era quan més en fruïa! Perquè, només quan la sang regalimava abundosa entre els pits aixecats i la musculosa esquena de la jove era ben retxada, la presonera s’arronsava, plorava i demanava una clemència que tan sols rebia quan es retia i deixava de resistir-se. I llavors... Ah, com gaudia d’aquells moments en Quint Arpini! Sí, era una llàstima perdre'ls.
I així, per fi en Guixer ho va entendre tot. I no li va fer falta que les paraules li foren entenedores. La fastigosa mirada d’aquell porc era tan evident que tot d’una va saber que era ell qui havia forçat na Daínia, i a na Keta i a tantes altres desgraciades; ell i els seus. Mal parits!
Pot ser ell mateix havia mort n’Alena aquell maleït matí prop del Clot d’es Guix, després de destrossar-la per gaudir-ne del cos inert. Alena estimada!
I en Guixer va perdre el món de vista i els ulls se li injectaren de sang, una sang que el cridava sense poder resistir-s’hi, una sang que en reclamava encara més.
I per açò, poc a poc, sense deixar de mirar els ulls del centurió, en Guixer li obrí el coll de banda a banda, alhora que tornava a tapar-li la boca perquè no cridés.
I en Quint Arpini, pretès parent d’un famós general, morí incrèdul, com si no pogués entendre perquè el seu triomf s’acabava en aquella caseta mal feta, al cul del port fastigós d’una illa bàrbara i plena d’ignorants.
Mentre el matava, altre vegada espaiant les paraules, en Guixer mormolà:
—No em diràs on és na Daínia, però mai més tornaràs embrutar-nos amb la teva presència.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
ELS BARRACONS DEL PENYA-SEGAT
Port de Ponent. Any 123 a.C. (Port de Maó).
Quan en Guixer decidí que rescataria na Daínia o no tornaria amb en Balari, no tingué que buscar gaire per saber on era.
Després de fer-se amb roba nova en una caseta aïllada –“qui pot viure en aquest enfony espantós i permetre’s túniques tan bones?”-, en Guixer es fongué amb la gentada que omplia el port.
De tendal en tendal, remenant en un i altre mostrador, mentre preguntava preus i simulava regatejos, el resistent es mesclà amb la munió de nous vinguts i foranis residents –sabia que els hi deien metecs, encara que mai n’havia conegut cap-, mesclats amb una caterva d’illencs benestants i figuraries, a bon segur col•laboradors amb el romà invasor. I, sobre tot, parà oïda a les converses, idò tenia que assabentar-se on tenien els presoners més valuosos, perquè na Daínia tenia que ser amb ells.
A un dels venedors, un campani xerrameca que distribuïa vaixelles fines, després d’una estona d’intentar vendre’l una simulada càrrega de guix pels tallers italians –era de l’únic que n’entenia en Guixer, de guix-, el va convidar a un gerro de vi al taulell del costat –per sort, la túnica nova venia amb una bosseta de doblers recosida-; a veure si el vi li amollava la llengua cap on volia. I així va ser, idò, després del primer got, estava disposat a contar-li gairebé tot; també on eren els “vençuts” importants.
—Si és que n’hi ha d’aquests —digué el campani—, perquè tots els illencs son uns bàrbars i no valen per res; no s’hi pot esperar gaire cosa d’ells.
—I les dones? On tenen les millors dones?
—Tampoc n’hi ha d’aquestes. Sembla mentida que ho preguntis, tu que sembles illenc i has de conèixer les dones d’aquí. Bé..., illenc, però dels llestos, no dels vençuts ignorants. Eh?
—Es clar —contestà en Guixer, seguint-li la corrent—. Jo som dels que esperàvem als romans des de feia temps.
—Ben fet. Son el futur, amic meu —afegí el mercader aixecant de nou en gerro i omplint-se el got altre vegada per buidar-lo d’un llarg glop—. Però, escolta, si el que vols son dones, i bé de preu, res d’enganys, prova d’anar on tenen les putes pels soldats. Allà te’n llogaran qualcuna, i segur que les trobes econòmiques. I per una estona..., tant s’hi fa un poc de ronya.
—Les putes pels soldats? I on les tenen? —preguntà esperançat en Guixer.
—No deus voler comprar-ne, no? Te avís que no son bon negoci. Passats dos dies estan totes fetes mal bé. No deus ser dels que tenen familiars entre els resistents, no? O pitjor, un espia romà per provar la nostre fidelitat? —Malfià el campani—. Perquè si és així has de saber que jo soc fidel als romans, de tota la vida. Fins i tot el meu avi s’hi va mantenir fidel quan els vostres amics cartaginesos van esvalotar els meus compatriotes a Nola. Mai ajudaria a ningú que volgués fer-los traïció.
—No, home, no som espia. I com vols que estigui interessat en aquestes dones brutes i maldestres, quan puc gaudir dels plaers de les millors hetàries del port? Només és curiositat. Però, mira, t’ho contaré perquè ets un bon amic i m’hi puc fiar —insinuà en Guixer, aprofitant que el vi estava fent importants efectes en l’equilibri del itàlic—. El cert és que sí que havia pensat fer-ne negoci: vendre-les de nou al les seves pròpies famílies. Què et sembla?
—Molt bona aquesta! Sí que ho ets bon comerciant! Ni a jo se m’hauria acudit! Et desitjo bona sort! Mira, les putes son a les barraques del penya-segat, rere les murades del fortí, just a la obaga que mira a la colàrsega. Pregunta per en Quint: és l’encarregat del presoners; centurió veterà i un bon client. Per cert, juraria que té una túnica molt semblant a aquesta. —Mirant-s’ho amb ulls borratxos i mig clucs, el campani afegí—: I com és que no t’havia vist mai per aquí? Mira que jo hi venc cada temporada des de fa no sé quant, però...
Amb la informació que l’interessava al sarró, fart d’escoltar aquell bocamoll i tement que les malfiances que estaven naixent en el itàlic el portessin a denunciar-lo, en Guixer es posà a riure, li palmejà les esquenes amb tanta força que el got anà pel terra i, donant-li efusivament les gràcies, sortí del passadís de comerços atapeïts i es dirigí al fortí, l’ànima de l’antiga vila illenca, cap dalt del penyal vigilant.
El coster pujava fent corbes tancades entre figueres frondoses i ullastres de fulles amples, esquitxat de matolls de bona mida de mata i bruc. El flanquejaven balmes eixamplades al marès esmicolat, magatzems de mercaderies unes i, altres, resguard de xarxes i ormejos de pesca. En Guixer havia sentit dir que moltes d’aquelles coves eren antigues tombes d’avantpassats heroics, espoliades i reconvertides pel comerç sempre creixent del Port. Però en Guixer només se les mirà amb curiositat. “Tombes...”, pensà, “masses tombes tenim ja. Millor magatzems”.
La pendent era prou important perquè en Guixer tingués que alenar amb força a mesura que guanyava alçada. Encara que el camí no era llarg i molt freqüentat per bous i bísties carregades, a ningú se li havia acudit eixamplar-lo per a que poguessin passar dos animals alhora. Així, cada vegada que en trobava qualcun de cara en un dels giravolts tancadíssims, en Guixer s’havia de decantar per deixar-lo passar. Aquell tràfec el descoratjava, idò li demostrava que la vida no s’havia aturat per la invasió, i que el comerç i el moviment de vaixells a la tranquil•la rada llevantina no s’hi havia ressentit. Ben al contrari, n’estava segur de que hi havia més gent que altres vegades quan, amb son pare, havia anat a vendre les senalles de guix.
En una d’aquelles aturades i mentre deixava passar a un bou baixet i carregat fins dalt -un dels de que tota la vida, ben diferent als que havia vist al port, grossos, peluts i amb unes banyes enormes-, en Guixer va girar-se cap el mar. Ell mai havia estat gaire mariner, idò el fet de néixer terra endins i que la seva família tingués el tros enfora del mar no hi havia ajudat, però malgrat açò, tingué que reconèixer que la imatge d'aquell capvespre, amb la gran quantitat de vaixells de tot tipus que es movien pel mirall del port, era una visió impressionant. Amb raó el púnic havia volgut quedar-se. Amb raó el romà feia contes no anar-se’n mai. Perquè aquell era un lloc privilegiat.
“Ves perquè hem de tenir un port tant bo? No en tenim prou amb platjals i caletes pels nostres bots? Si no el tinguéssim, tal vegada no s’hi voldrien quedar els invasors; i ens deixarien viure tranquils”, es deia en Guixer, mentre saludava al bouer amb una breu capada.
Molest per tanta bellesa traïdora, el jove reprengué la pujada, tot aixecant els ulls cap les murades del fortí que ja es mostraven rere els ullastres. “Què ben posat, el fortí, aquí dalt”, seguia dient-se en Guixer, “altre motiu per cobdiciar-lo. Amb pocs homos resistiríem un exèrcit. Llàstima que les gents del Port siguin més mercader que lluitadors...” .
Deixant de banda pensaments inútils, en Guixer va recórrer el perímetre de les murades de ponent, deixà enrere les portes guardades per soldats romans, i arribà a l’obaga del port, just per on ell hi havia entrat i d’on havia pres la túnica que ara vestia. “Quina volta he fet. Si ho hagués sabut ahir on eren...”. En aquell moment, el sol s’amagava per l’esquena i els colors del port lluïen com mai. Llàstima que en Guixer tenia altres coses en què pensar.
Els barracons no eren més que quatre fustes mal plantades i un sostre de canyes recosides, aferrades al penyal de marès i tot clos per una paret seca de pedra menuda i la mateixa mescla de branques punxents dels altres tancats. Cap a l’esquerra, rere una figuera exuberant, s’intuïa la caseta del robatori, segurament el cau del cap de la guàrdia, aquell Quint del que li havia rallat el campani.
Ara tenia que estar alerta, idò, si l’enxampaven rodant d’amagat i amb la roba sostreta, tot s’hauria acabat. Despullant-se, en Guixer començà a avançar cap els barracons foscos, idò a aquella hora la penombra del penya-segat ja se’ls havia engolit. Cap llum sortia d’aquelles posts resseques; només gemecs ofegats que, si no paraves molta atenció, podien confondre’s amb les remors nocturnes dels animalons.
En Guixer s’escolà per davall les punxes, encara que aquesta vegada se’n va endur més arrapades, qualcuna que fins i tot el va fer sagnar. I l’espectacle que trobà fou altre vegada esfereïdor. Les dones, totes molt joves i qualcuna encara una fieta, eren fermades de peus i mans amb cadenes, i alhora, altres trams de ferros les ajuntaven a una biga a mitja alçada. D’aquella manera, les dones tenien les mans enlaire i restaven esfondrades unes contra les altres, cap cot, mig despullades i amb els cabells esvalotats davant la cara. Impossible reconèixer-les. No hi havia més remei que cercar una per una o atrevir-se a cridar el nom de Daínia.
I en Guixer començà a examinar-les cor encongit, idò pensava que si sa germana no hagués mort en l’atac, tal vegada ara seria una d’aquelles desgraciades. Pobres dones! Si les pogués alliberar totes..., però tenia que ser realista; aquella no era la seva feina principal.
Després d’haver recorregut la fila d’al•lotes –idò totes ho eren al•lotes, cap dona-, es va convèncer que no hi era. “Elles m’ho han de confirmar”, pensà el jove. “però, quina? si totes son boni mortes”.
Entre les captives, només una l’havia mirat als ulls, i la seva mirada destil•lava un odi que mudà just el reconegué.
—Guixer, Guixer —sentí el jove com el cridava una veu desmaiada.
—Qui ets? —contestà, apropant-se a la captiva.
—No em coneixes? Som na Keta.
—Keta? Només conec una Keta i... No! No pots ser tu! Keta, estimada, què t’han fet?
Era na Keta, na Kaleta, la germana petita de n’Alena, sa dona morta, i no podia tenir més de dotze anys. Ell la feia a Ialàs, amb els seus sogres.
—Què hi fas aquí?
—Massa llarg per contar-t’ho ara. Van matar els pares i a jo em varen dur aquí fa dos dies.
—I...?
El mut assentiment de l’al•lota confirmà les pitjors sospites: l’havien violat, i ves a saber quants d’aquells miserables i embrutits legionaris.
—Et trauré d’aquí, t’ho assegur. Però, digues, saps on és na Daínia? Era amb voltros?
—Sí, fins ahir. Ara la té el maleït Quint, a la seva caseta. La volia per ell.
—Però si jo... —començà a dir en Guixer, sense entendre perquè no l’havia vist quan va agafar la túnica—. I encara hi es?
—No ho sé. Avui he sentit que se la volia regalar al comandant romà per a que la dugués a Roma pel triomf, o qualque cosa així. No sé com, però havia descobert que era un dels caps de la revolta.
—Tenc que alliberar-la i dur-la a ponent. En Balari m’espera. És amb els ponentins, que també s’han aixecat.
—Però no em deixis aquí, Guixer! No ho aguantaré altre vegada. Abans em trauré la vida.
—Vindràs amb jo, t’ho juro! Però ara, les claus, Keta, qui les té?
—Al barracó de la guàrdia, supòs. Quan venen a buscar-nos, un d’ells sempre les duu. I en Quint també en té unes.
—Idò, farem una cosa, Keta. Esperem, tornaré a cercar-te. Ara, agafa açò —i li amagà una daga entre la roba—; guarda-te-la i fes-la servir si no torn. Però tornaré, confia-hi.
—Frisa, Guixer, i si pots alliberar-les a totes —digué l’al•lota mirant als voltants—, fes-ho. Morirem si no sortim d’aquí aviat.
Fent-li una besada al front, en Guixer sortí del tancat i es dirigí de nou a la caseta del centurió. Cada vegada era més prop de l’objectiu, però tal vegada ja era massa tard.
Quan en Guixer decidí que rescataria na Daínia o no tornaria amb en Balari, no tingué que buscar gaire per saber on era.
Després de fer-se amb roba nova en una caseta aïllada –“qui pot viure en aquest enfony espantós i permetre’s túniques tan bones?”-, en Guixer es fongué amb la gentada que omplia el port.
De tendal en tendal, remenant en un i altre mostrador, mentre preguntava preus i simulava regatejos, el resistent es mesclà amb la munió de nous vinguts i foranis residents –sabia que els hi deien metecs, encara que mai n’havia conegut cap-, mesclats amb una caterva d’illencs benestants i figuraries, a bon segur col•laboradors amb el romà invasor. I, sobre tot, parà oïda a les converses, idò tenia que assabentar-se on tenien els presoners més valuosos, perquè na Daínia tenia que ser amb ells.
A un dels venedors, un campani xerrameca que distribuïa vaixelles fines, després d’una estona d’intentar vendre’l una simulada càrrega de guix pels tallers italians –era de l’únic que n’entenia en Guixer, de guix-, el va convidar a un gerro de vi al taulell del costat –per sort, la túnica nova venia amb una bosseta de doblers recosida-; a veure si el vi li amollava la llengua cap on volia. I així va ser, idò, després del primer got, estava disposat a contar-li gairebé tot; també on eren els “vençuts” importants.
—Si és que n’hi ha d’aquests —digué el campani—, perquè tots els illencs son uns bàrbars i no valen per res; no s’hi pot esperar gaire cosa d’ells.
—I les dones? On tenen les millors dones?
—Tampoc n’hi ha d’aquestes. Sembla mentida que ho preguntis, tu que sembles illenc i has de conèixer les dones d’aquí. Bé..., illenc, però dels llestos, no dels vençuts ignorants. Eh?
—Es clar —contestà en Guixer, seguint-li la corrent—. Jo som dels que esperàvem als romans des de feia temps.
—Ben fet. Son el futur, amic meu —afegí el mercader aixecant de nou en gerro i omplint-se el got altre vegada per buidar-lo d’un llarg glop—. Però, escolta, si el que vols son dones, i bé de preu, res d’enganys, prova d’anar on tenen les putes pels soldats. Allà te’n llogaran qualcuna, i segur que les trobes econòmiques. I per una estona..., tant s’hi fa un poc de ronya.
—Les putes pels soldats? I on les tenen? —preguntà esperançat en Guixer.
—No deus voler comprar-ne, no? Te avís que no son bon negoci. Passats dos dies estan totes fetes mal bé. No deus ser dels que tenen familiars entre els resistents, no? O pitjor, un espia romà per provar la nostre fidelitat? —Malfià el campani—. Perquè si és així has de saber que jo soc fidel als romans, de tota la vida. Fins i tot el meu avi s’hi va mantenir fidel quan els vostres amics cartaginesos van esvalotar els meus compatriotes a Nola. Mai ajudaria a ningú que volgués fer-los traïció.
—No, home, no som espia. I com vols que estigui interessat en aquestes dones brutes i maldestres, quan puc gaudir dels plaers de les millors hetàries del port? Només és curiositat. Però, mira, t’ho contaré perquè ets un bon amic i m’hi puc fiar —insinuà en Guixer, aprofitant que el vi estava fent importants efectes en l’equilibri del itàlic—. El cert és que sí que havia pensat fer-ne negoci: vendre-les de nou al les seves pròpies famílies. Què et sembla?
—Molt bona aquesta! Sí que ho ets bon comerciant! Ni a jo se m’hauria acudit! Et desitjo bona sort! Mira, les putes son a les barraques del penya-segat, rere les murades del fortí, just a la obaga que mira a la colàrsega. Pregunta per en Quint: és l’encarregat del presoners; centurió veterà i un bon client. Per cert, juraria que té una túnica molt semblant a aquesta. —Mirant-s’ho amb ulls borratxos i mig clucs, el campani afegí—: I com és que no t’havia vist mai per aquí? Mira que jo hi venc cada temporada des de fa no sé quant, però...
Amb la informació que l’interessava al sarró, fart d’escoltar aquell bocamoll i tement que les malfiances que estaven naixent en el itàlic el portessin a denunciar-lo, en Guixer es posà a riure, li palmejà les esquenes amb tanta força que el got anà pel terra i, donant-li efusivament les gràcies, sortí del passadís de comerços atapeïts i es dirigí al fortí, l’ànima de l’antiga vila illenca, cap dalt del penyal vigilant.
El coster pujava fent corbes tancades entre figueres frondoses i ullastres de fulles amples, esquitxat de matolls de bona mida de mata i bruc. El flanquejaven balmes eixamplades al marès esmicolat, magatzems de mercaderies unes i, altres, resguard de xarxes i ormejos de pesca. En Guixer havia sentit dir que moltes d’aquelles coves eren antigues tombes d’avantpassats heroics, espoliades i reconvertides pel comerç sempre creixent del Port. Però en Guixer només se les mirà amb curiositat. “Tombes...”, pensà, “masses tombes tenim ja. Millor magatzems”.
La pendent era prou important perquè en Guixer tingués que alenar amb força a mesura que guanyava alçada. Encara que el camí no era llarg i molt freqüentat per bous i bísties carregades, a ningú se li havia acudit eixamplar-lo per a que poguessin passar dos animals alhora. Així, cada vegada que en trobava qualcun de cara en un dels giravolts tancadíssims, en Guixer s’havia de decantar per deixar-lo passar. Aquell tràfec el descoratjava, idò li demostrava que la vida no s’havia aturat per la invasió, i que el comerç i el moviment de vaixells a la tranquil•la rada llevantina no s’hi havia ressentit. Ben al contrari, n’estava segur de que hi havia més gent que altres vegades quan, amb son pare, havia anat a vendre les senalles de guix.
En una d’aquelles aturades i mentre deixava passar a un bou baixet i carregat fins dalt -un dels de que tota la vida, ben diferent als que havia vist al port, grossos, peluts i amb unes banyes enormes-, en Guixer va girar-se cap el mar. Ell mai havia estat gaire mariner, idò el fet de néixer terra endins i que la seva família tingués el tros enfora del mar no hi havia ajudat, però malgrat açò, tingué que reconèixer que la imatge d'aquell capvespre, amb la gran quantitat de vaixells de tot tipus que es movien pel mirall del port, era una visió impressionant. Amb raó el púnic havia volgut quedar-se. Amb raó el romà feia contes no anar-se’n mai. Perquè aquell era un lloc privilegiat.
“Ves perquè hem de tenir un port tant bo? No en tenim prou amb platjals i caletes pels nostres bots? Si no el tinguéssim, tal vegada no s’hi voldrien quedar els invasors; i ens deixarien viure tranquils”, es deia en Guixer, mentre saludava al bouer amb una breu capada.
Molest per tanta bellesa traïdora, el jove reprengué la pujada, tot aixecant els ulls cap les murades del fortí que ja es mostraven rere els ullastres. “Què ben posat, el fortí, aquí dalt”, seguia dient-se en Guixer, “altre motiu per cobdiciar-lo. Amb pocs homos resistiríem un exèrcit. Llàstima que les gents del Port siguin més mercader que lluitadors...” .
Deixant de banda pensaments inútils, en Guixer va recórrer el perímetre de les murades de ponent, deixà enrere les portes guardades per soldats romans, i arribà a l’obaga del port, just per on ell hi havia entrat i d’on havia pres la túnica que ara vestia. “Quina volta he fet. Si ho hagués sabut ahir on eren...”. En aquell moment, el sol s’amagava per l’esquena i els colors del port lluïen com mai. Llàstima que en Guixer tenia altres coses en què pensar.
Els barracons no eren més que quatre fustes mal plantades i un sostre de canyes recosides, aferrades al penyal de marès i tot clos per una paret seca de pedra menuda i la mateixa mescla de branques punxents dels altres tancats. Cap a l’esquerra, rere una figuera exuberant, s’intuïa la caseta del robatori, segurament el cau del cap de la guàrdia, aquell Quint del que li havia rallat el campani.
Ara tenia que estar alerta, idò, si l’enxampaven rodant d’amagat i amb la roba sostreta, tot s’hauria acabat. Despullant-se, en Guixer començà a avançar cap els barracons foscos, idò a aquella hora la penombra del penya-segat ja se’ls havia engolit. Cap llum sortia d’aquelles posts resseques; només gemecs ofegats que, si no paraves molta atenció, podien confondre’s amb les remors nocturnes dels animalons.
En Guixer s’escolà per davall les punxes, encara que aquesta vegada se’n va endur més arrapades, qualcuna que fins i tot el va fer sagnar. I l’espectacle que trobà fou altre vegada esfereïdor. Les dones, totes molt joves i qualcuna encara una fieta, eren fermades de peus i mans amb cadenes, i alhora, altres trams de ferros les ajuntaven a una biga a mitja alçada. D’aquella manera, les dones tenien les mans enlaire i restaven esfondrades unes contra les altres, cap cot, mig despullades i amb els cabells esvalotats davant la cara. Impossible reconèixer-les. No hi havia més remei que cercar una per una o atrevir-se a cridar el nom de Daínia.
I en Guixer començà a examinar-les cor encongit, idò pensava que si sa germana no hagués mort en l’atac, tal vegada ara seria una d’aquelles desgraciades. Pobres dones! Si les pogués alliberar totes..., però tenia que ser realista; aquella no era la seva feina principal.
Després d’haver recorregut la fila d’al•lotes –idò totes ho eren al•lotes, cap dona-, es va convèncer que no hi era. “Elles m’ho han de confirmar”, pensà el jove. “però, quina? si totes son boni mortes”.
Entre les captives, només una l’havia mirat als ulls, i la seva mirada destil•lava un odi que mudà just el reconegué.
—Guixer, Guixer —sentí el jove com el cridava una veu desmaiada.
—Qui ets? —contestà, apropant-se a la captiva.
—No em coneixes? Som na Keta.
—Keta? Només conec una Keta i... No! No pots ser tu! Keta, estimada, què t’han fet?
Era na Keta, na Kaleta, la germana petita de n’Alena, sa dona morta, i no podia tenir més de dotze anys. Ell la feia a Ialàs, amb els seus sogres.
—Què hi fas aquí?
—Massa llarg per contar-t’ho ara. Van matar els pares i a jo em varen dur aquí fa dos dies.
—I...?
El mut assentiment de l’al•lota confirmà les pitjors sospites: l’havien violat, i ves a saber quants d’aquells miserables i embrutits legionaris.
—Et trauré d’aquí, t’ho assegur. Però, digues, saps on és na Daínia? Era amb voltros?
—Sí, fins ahir. Ara la té el maleït Quint, a la seva caseta. La volia per ell.
—Però si jo... —començà a dir en Guixer, sense entendre perquè no l’havia vist quan va agafar la túnica—. I encara hi es?
—No ho sé. Avui he sentit que se la volia regalar al comandant romà per a que la dugués a Roma pel triomf, o qualque cosa així. No sé com, però havia descobert que era un dels caps de la revolta.
—Tenc que alliberar-la i dur-la a ponent. En Balari m’espera. És amb els ponentins, que també s’han aixecat.
—Però no em deixis aquí, Guixer! No ho aguantaré altre vegada. Abans em trauré la vida.
—Vindràs amb jo, t’ho juro! Però ara, les claus, Keta, qui les té?
—Al barracó de la guàrdia, supòs. Quan venen a buscar-nos, un d’ells sempre les duu. I en Quint també en té unes.
—Idò, farem una cosa, Keta. Esperem, tornaré a cercar-te. Ara, agafa açò —i li amagà una daga entre la roba—; guarda-te-la i fes-la servir si no torn. Però tornaré, confia-hi.
—Frisa, Guixer, i si pots alliberar-les a totes —digué l’al•lota mirant als voltants—, fes-ho. Morirem si no sortim d’aquí aviat.
Fent-li una besada al front, en Guixer sortí del tancat i es dirigí de nou a la caseta del centurió. Cada vegada era més prop de l’objectiu, però tal vegada ja era massa tard.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
ELS TANCATS DE PORT DE LLEVANT
Colàrsega del Port de Llevant. Any 123 a.C. (Port de Maó).
A en Guixer només li quedava gira cua i tornar cap a ponent per retrobar-se amb en Balari i en Norteny, l’altre company.
Però el que més temia era la reacció del seu cap. Què li diria? I com ho faria? Tenia que dir-li la crua realitat sobre na Daínia o era millor amagar-se-la? Perquè encara que sabia del cert que no era morta, la jove guaridora del Pou havia estat empesa cap un destí tal vegada molt pitjor que la mort.
Després de trobar el cau solitari i assolat, en Guixer s’havia dirigit cap on el duia el rastre romà. Poc en sabien d’amagar rastres aquells invasors, o tal vegada tant se’ls hi feia si en deixaven o no de senyals. Estaven tan segurs que ningú els seguiria que no van perdre temps en esborrar ni amagar res, ni passes ni focs, ni deixalles ni la sang que encara embrutava les branques dels marges i que no es netejaria fins que no plogués.
Açò queda pels furtius, com noltros, pensava amb raó en Guixer. Si jo sabés que ningú em pot encalçar, tampoc amagaria els passos. Ni jo m’amagaria!, es deia el jove mentre, amb la mirada sempre al terra per no perdre’s res, es dirigia a llevant. Perquè cap allà era cap on anaven les petjades, cap on els romans havien establert el seu lloc de comandament: al Port de Llevant (o Magonna, som s’encaparraven de dir-li alguns) .
Una vegada van deixar enrere el cau, romans i captius (perquè n’hi havia, segur, idò així ho deien les marques de les passes) agafaren el camí d’Ialàs, un sender no massa important però sí ben marcat i prou transitat en les èpoques de vida tranquil•la.
Sí, quan noltros encara l’empraven, però ara... Aquests pensaments assatjaven al rastrejador cada vegada que es trobava amb quelcom conegut, ja fos una pedra, una fita o un arbre singular, com l’alzina gegantina que hi havia a la bifurcació que dur, per la dreta, als casats del poble i, per l’esquerra, cap a les terres del nord i llevant, passant pel que havia sigut ca seva. Idò sí, aquell nou camí, més bo que l'altre, era el què, després d’una estoneta, es trencava de nou a les Quatre Boques, un encreuament que tothom coneixia. I el de l’esquerra, el que s’endinsava al bosc més espès, era el de ca seva, el que duia fins el Clot d’es Guix.
Ah, l’alzina! Allà, davall l’enorme ombra de les branques esteses, els feiners dels llogarets hi feien, des de sempre, un petit mercat. Però els darrers anys havia anat creixent; idò, ensumant el negoci, la gent d’Ialàs s’hi havia anat afegint, i fins i tot de més enfora hi venien. Els mercaders omplien l’ombra amb les seves pertinences esteses damunt d’estores d’espart o directament al terra, fins que va ser tan plena que es van tenir que distribuir per altres arbres propers. Vaixelles fines o gerros més grollers per emmagatzemar, terrissa variada, peces de teler o telers sencers, llanes i teles ja teixides i acolorides, cistells de bova, cordes de cànem, formatges de cabra o, darrerament, també de llet de vaca, fruites i verdures dels hortals, sacs de llegums i cereals, eines de ferro i, fins i tot, qualque joia senzilla que l’orfebre local fonia d’altres velles i rebutjades. Allà era on havia conegut n’Alena, rere el taulell de son pare, venent ous; i s’hi havia enamorat tot d’una. Era tant preciosa! I li havia somrigut amb tanta dolçor que no s’hi va poder resistir.
En Guixer s’aturà un moment i va veure que, sense adonar-se, havia arribat al trencant de ca seva. Amb tristor, va mirar a l’esquerra fins on el camí es perdia entre les ombres del bosc. Dues llàgrimes li van fugir sense voler, però fent un esforç, el jove s’obligà a continuar. Feia temps que no hi pensava, que no sentia tant a prop aquell dolor d’esperit ferit. I és que la preocupació pels companys li havia fet oblidar per un temps pel que vivia des que ho havia perdut: el record de s’estimada, la imatge de n’Alena. La més bella d’Ialàs! Sa dona perduda!
Maleïts romans!, pensà de nou en Guixer, no em podeu prendre tot el que estim. Primer ma família i, ara, els amics. No, no podeu!
Esperonat per aquesta ràbia que renaixia, el jove forçà el pas i reprengué la cursa. El terreny no era difícil, amb pujades i baixades constants, però gairebé sempre obertes i esclarissades i sense grans entrebancs, al manco fins arribar als costers que desguassen als plans que tanquen la colàrsega. Per açò en Guixer va poder fer un bon camí, frisant tant com les cames eren capaces de dur-lo. Tant així que, després de córrer bonibé mig dia, va veure sorgir el mar rere les branques de l’alzinar, brillant pels reflexes d’un sol que ja volia pondre’s per l’esquena.
Els tancats van ser bons de trobar; només va tenir que deixar-se endur per la pudor de pixums i merdes fermentades. I allà, entremig de tota aquella immundícia, el ramat de captius; pitjor que bestiar. I eren molts; un milenar, o més.
Han d’esser aquí, es digué en Guixer, però ves a saber on. Idò, segur del que tenia que fer, el jove avançà més amagat que mai, vigilant les guàrdies romanes i evitant mostrar-se en cap moment, fins arrecerar-se en un canyissar, a la vora del torrent que aboca des del barranc proper.
Allò pudia com no havia sentit empestar res mai. Com ho suportaven els romans, allò? Els captius no en tenien cap més remei, idò estaven amuntegats, tancats per barreres de post reforçades per ferros diversos, i amb brancatge punxant d’argelagues i esbarzers tapant forats. I és que els romans s’havien fet enfora, i només hi anaven els que tenien que vigilar. Camí de la ciutat, sota el penyal de marès esmicolat, els que no estaven de ronda es protegien en una covatxa. I des d’allà tenien una visió total del camp de presoners, enfora de la pestilència i dels milers de mosques que cobrien els cossos desmaiats del tancats .
Per açò en Guixer s’adonà que no tenia més remei que esperar que fos nit closa i arrossegar-se fins els desgraciats. Tindria que entrar, descobrir on eren els seus i, el més difícil, sortir amb ells i fugir.
S’empastifà el cos amb fang negre i pudent de la colàrsega i, quan ja no es veia res més que els focs dels vigilants sota el penyal, es dirigí al tancat. Arribar-hi va ser fàcil, i entrar-hi tampoc va ser gaire complicat: només va tenir que cavar un poc amb les mans (la terra era banyada de tanta porqueria i bonibé tot era fang emmerdat) i aixecar les branques que protegien el terra d’aquell tros.
Una vegada dins, caminà acotat entre els illencs reclosos, mirant-los per mirar de trobar els seus. S’adonà que la majoria eren dones i al•lots, fins i tot fiets i fietes ben petits, que romanien sense forces, estesos damunt les seves pròpies deixalles, esquàlids i moribunds. Però per fi, al cantó de tramuntana, trobà el que cercava: un grup d’homos, ferits i maltractats, que, estalonats uns amb els altres, provaven de dormir. En Guixer els va reconèixer: sí, eren els seus.
Intentant no despertar als que dormien, s’apropà a un que semblava estar més despert.
—No diguis res! Silenci! Som en Guixer, el del cau.
L’homo se’l mirà amb cara de sorpresa, obrint els ulls tot el que la porqueria li permetia; però no va dir res. Per contra, amb les mans li va fer insistents senyals de que se n’anés, com donant-li presa.
—Rallem, digués qualque cosa. Què vos passa? On és na Daínia?
I llavors l’homo obrí la boca i li mostrà un forat sanguinolent, la cicatriu ennegrida i recremada que omplia on abans havia tingut la llengua. Pels déus estimats, es va dir en Guixer, li han tallada!
—I els altres? També estan com tu?
La trista afirmació de l’antic company li va fer comprendre que la crueltat romana havia sigut immensa i que tots havien patit martiri. Llavors, s’adonà que, en tost de peus, hi tenia dos monyons embenats i plens de sang i porqueria. I els altres no estaven millor. Al que no li faltaven els peus li mancaven les mans, i a molts, a més, el nas, les orelles o ves a saber què més. Els romans havien inutilitzat aquells homos per sempre; cap d’ells podia fugir ni tornar a lluitar.
—I na Daínia. On és na Daínia? A ella també...?
L’homo negà amb el cap i, estenent el braç, assenyalà la balma dels soldats.
—Què li han fet? No em diguis que... L’han violat! L’empren de puta pels soldats! —digué en Guixer, ja segur del que havia passat.
La muda afirmació dels ulls del desgraciat va fer esclatar la ràbia d’en Guixer, tant que, sense voler, li fugí un crit desesperat. No! Un altre vegada no!
Així, després de deixar els antics companys, i sortir d’aquell tancat de desgràcia i mort, en Guixer va tenir que decidir què fer. En Balari li havia dit que tornés, que volia saber què passava a llevant, però també li havia donat marge per decidir. I açò va fer, decidí quedar-se i trobar na Daínia.
Ell havia perdut sa dona, per açò ara no podia comportar que el seu cap i alhora amic, perdés la seva, i de la mateixa forma com l’havia perdut ell.
Sí, la trobaria. I la tornaria a ponent, o no tornaria.
A en Guixer només li quedava gira cua i tornar cap a ponent per retrobar-se amb en Balari i en Norteny, l’altre company.
Però el que més temia era la reacció del seu cap. Què li diria? I com ho faria? Tenia que dir-li la crua realitat sobre na Daínia o era millor amagar-se-la? Perquè encara que sabia del cert que no era morta, la jove guaridora del Pou havia estat empesa cap un destí tal vegada molt pitjor que la mort.
Després de trobar el cau solitari i assolat, en Guixer s’havia dirigit cap on el duia el rastre romà. Poc en sabien d’amagar rastres aquells invasors, o tal vegada tant se’ls hi feia si en deixaven o no de senyals. Estaven tan segurs que ningú els seguiria que no van perdre temps en esborrar ni amagar res, ni passes ni focs, ni deixalles ni la sang que encara embrutava les branques dels marges i que no es netejaria fins que no plogués.
Açò queda pels furtius, com noltros, pensava amb raó en Guixer. Si jo sabés que ningú em pot encalçar, tampoc amagaria els passos. Ni jo m’amagaria!, es deia el jove mentre, amb la mirada sempre al terra per no perdre’s res, es dirigia a llevant. Perquè cap allà era cap on anaven les petjades, cap on els romans havien establert el seu lloc de comandament: al Port de Llevant (o Magonna, som s’encaparraven de dir-li alguns) .
Una vegada van deixar enrere el cau, romans i captius (perquè n’hi havia, segur, idò així ho deien les marques de les passes) agafaren el camí d’Ialàs, un sender no massa important però sí ben marcat i prou transitat en les èpoques de vida tranquil•la.
Sí, quan noltros encara l’empraven, però ara... Aquests pensaments assatjaven al rastrejador cada vegada que es trobava amb quelcom conegut, ja fos una pedra, una fita o un arbre singular, com l’alzina gegantina que hi havia a la bifurcació que dur, per la dreta, als casats del poble i, per l’esquerra, cap a les terres del nord i llevant, passant pel que havia sigut ca seva. Idò sí, aquell nou camí, més bo que l'altre, era el què, després d’una estoneta, es trencava de nou a les Quatre Boques, un encreuament que tothom coneixia. I el de l’esquerra, el que s’endinsava al bosc més espès, era el de ca seva, el que duia fins el Clot d’es Guix.
Ah, l’alzina! Allà, davall l’enorme ombra de les branques esteses, els feiners dels llogarets hi feien, des de sempre, un petit mercat. Però els darrers anys havia anat creixent; idò, ensumant el negoci, la gent d’Ialàs s’hi havia anat afegint, i fins i tot de més enfora hi venien. Els mercaders omplien l’ombra amb les seves pertinences esteses damunt d’estores d’espart o directament al terra, fins que va ser tan plena que es van tenir que distribuir per altres arbres propers. Vaixelles fines o gerros més grollers per emmagatzemar, terrissa variada, peces de teler o telers sencers, llanes i teles ja teixides i acolorides, cistells de bova, cordes de cànem, formatges de cabra o, darrerament, també de llet de vaca, fruites i verdures dels hortals, sacs de llegums i cereals, eines de ferro i, fins i tot, qualque joia senzilla que l’orfebre local fonia d’altres velles i rebutjades. Allà era on havia conegut n’Alena, rere el taulell de son pare, venent ous; i s’hi havia enamorat tot d’una. Era tant preciosa! I li havia somrigut amb tanta dolçor que no s’hi va poder resistir.
En Guixer s’aturà un moment i va veure que, sense adonar-se, havia arribat al trencant de ca seva. Amb tristor, va mirar a l’esquerra fins on el camí es perdia entre les ombres del bosc. Dues llàgrimes li van fugir sense voler, però fent un esforç, el jove s’obligà a continuar. Feia temps que no hi pensava, que no sentia tant a prop aquell dolor d’esperit ferit. I és que la preocupació pels companys li havia fet oblidar per un temps pel que vivia des que ho havia perdut: el record de s’estimada, la imatge de n’Alena. La més bella d’Ialàs! Sa dona perduda!
Maleïts romans!, pensà de nou en Guixer, no em podeu prendre tot el que estim. Primer ma família i, ara, els amics. No, no podeu!
Esperonat per aquesta ràbia que renaixia, el jove forçà el pas i reprengué la cursa. El terreny no era difícil, amb pujades i baixades constants, però gairebé sempre obertes i esclarissades i sense grans entrebancs, al manco fins arribar als costers que desguassen als plans que tanquen la colàrsega. Per açò en Guixer va poder fer un bon camí, frisant tant com les cames eren capaces de dur-lo. Tant així que, després de córrer bonibé mig dia, va veure sorgir el mar rere les branques de l’alzinar, brillant pels reflexes d’un sol que ja volia pondre’s per l’esquena.
Els tancats van ser bons de trobar; només va tenir que deixar-se endur per la pudor de pixums i merdes fermentades. I allà, entremig de tota aquella immundícia, el ramat de captius; pitjor que bestiar. I eren molts; un milenar, o més.
Han d’esser aquí, es digué en Guixer, però ves a saber on. Idò, segur del que tenia que fer, el jove avançà més amagat que mai, vigilant les guàrdies romanes i evitant mostrar-se en cap moment, fins arrecerar-se en un canyissar, a la vora del torrent que aboca des del barranc proper.
Allò pudia com no havia sentit empestar res mai. Com ho suportaven els romans, allò? Els captius no en tenien cap més remei, idò estaven amuntegats, tancats per barreres de post reforçades per ferros diversos, i amb brancatge punxant d’argelagues i esbarzers tapant forats. I és que els romans s’havien fet enfora, i només hi anaven els que tenien que vigilar. Camí de la ciutat, sota el penyal de marès esmicolat, els que no estaven de ronda es protegien en una covatxa. I des d’allà tenien una visió total del camp de presoners, enfora de la pestilència i dels milers de mosques que cobrien els cossos desmaiats del tancats .
Per açò en Guixer s’adonà que no tenia més remei que esperar que fos nit closa i arrossegar-se fins els desgraciats. Tindria que entrar, descobrir on eren els seus i, el més difícil, sortir amb ells i fugir.
S’empastifà el cos amb fang negre i pudent de la colàrsega i, quan ja no es veia res més que els focs dels vigilants sota el penyal, es dirigí al tancat. Arribar-hi va ser fàcil, i entrar-hi tampoc va ser gaire complicat: només va tenir que cavar un poc amb les mans (la terra era banyada de tanta porqueria i bonibé tot era fang emmerdat) i aixecar les branques que protegien el terra d’aquell tros.
Una vegada dins, caminà acotat entre els illencs reclosos, mirant-los per mirar de trobar els seus. S’adonà que la majoria eren dones i al•lots, fins i tot fiets i fietes ben petits, que romanien sense forces, estesos damunt les seves pròpies deixalles, esquàlids i moribunds. Però per fi, al cantó de tramuntana, trobà el que cercava: un grup d’homos, ferits i maltractats, que, estalonats uns amb els altres, provaven de dormir. En Guixer els va reconèixer: sí, eren els seus.
Intentant no despertar als que dormien, s’apropà a un que semblava estar més despert.
—No diguis res! Silenci! Som en Guixer, el del cau.
L’homo se’l mirà amb cara de sorpresa, obrint els ulls tot el que la porqueria li permetia; però no va dir res. Per contra, amb les mans li va fer insistents senyals de que se n’anés, com donant-li presa.
—Rallem, digués qualque cosa. Què vos passa? On és na Daínia?
I llavors l’homo obrí la boca i li mostrà un forat sanguinolent, la cicatriu ennegrida i recremada que omplia on abans havia tingut la llengua. Pels déus estimats, es va dir en Guixer, li han tallada!
—I els altres? També estan com tu?
La trista afirmació de l’antic company li va fer comprendre que la crueltat romana havia sigut immensa i que tots havien patit martiri. Llavors, s’adonà que, en tost de peus, hi tenia dos monyons embenats i plens de sang i porqueria. I els altres no estaven millor. Al que no li faltaven els peus li mancaven les mans, i a molts, a més, el nas, les orelles o ves a saber què més. Els romans havien inutilitzat aquells homos per sempre; cap d’ells podia fugir ni tornar a lluitar.
—I na Daínia. On és na Daínia? A ella també...?
L’homo negà amb el cap i, estenent el braç, assenyalà la balma dels soldats.
—Què li han fet? No em diguis que... L’han violat! L’empren de puta pels soldats! —digué en Guixer, ja segur del que havia passat.
La muda afirmació dels ulls del desgraciat va fer esclatar la ràbia d’en Guixer, tant que, sense voler, li fugí un crit desesperat. No! Un altre vegada no!
Així, després de deixar els antics companys, i sortir d’aquell tancat de desgràcia i mort, en Guixer va tenir que decidir què fer. En Balari li havia dit que tornés, que volia saber què passava a llevant, però també li havia donat marge per decidir. I açò va fer, decidí quedar-se i trobar na Daínia.
Ell havia perdut sa dona, per açò ara no podia comportar que el seu cap i alhora amic, perdés la seva, i de la mateixa forma com l’havia perdut ell.
Sí, la trobaria. I la tornaria a ponent, o no tornaria.
dissabte, 27 de setembre del 2008
PONENT S'AIXECA I EL VIATGE D'EN GUIXER
Des de terres de ponent fins els boscos centrals. Any 123 a.C. (Entre Ciutadella i El Toro, Menorca)
En Balari estava com boix. Les converses amb el cap de Lakese havien donat fruit i, després de recollir els seus guerrers, els ponentins anaven a la guerra.
Com a bon mercader, el cabdill ponentí no s’havia deixat convèncer fàcilment. N’havien rallat dos dies seguits, nits incloses, i en Balari va haver d’explicar-li un parell de vegades les desgràcies sofertes, les tortures patides, les tràgiques morts d’al•lots i fiets, les nombroses violacions indiscriminades i com l’allau romà s’havia engolit tot llevant d’una passada. En Balari insistia en que no hi quedava res de res; només ell i sa dona que, amb quatre desgraciats, provaven de resistir, cada vegada més debilitats i més assetjats. I si els ponentins no feien qualque cosa tot d’una, els hi tocaria patir el mateix; no podien jeure i esperar. De fet, li repetí un i altre vegada, l’invasor ja era de camí, amb tot el seu poder el darrere.
La sort es va girar cap en Balari quan, durant la segona nit, un vigia arribà a Lakese des de les Boques de Ponent amb la nova dolorosa: els romans les havien creuat i cremaven conreus, s’enduien els ramats i mataven o empresonaven a la gent que se’ls resistia. I els camps eren plens de romans!
Llavors sí que el cap i els ancians varen reaccionar. El missatgers començaren a córrer cap als assentaments que no eren al camí dels romans, cap al sud, a ponent i cap el nord. I, d’aquesta manera, al matí següent començaren a arribar homos armats, disposats a enfrontar-se a qualsevol cosa.
A en Balari aquella mobilització tan ràpida i nombrosa li provocà admiració, però també una enveja espantosa. Com li hagués agradat disposar de tants homos forts! Tal vegada n’hi havia més de cinc mil, o pot ser no tants, però si el doble dels que guarien les murades del Turó quan les varen arrasar.
Arribaven per grups, els més nombrosos des dels pobles més grans, com el mateix Port de Ponent o des del nord, de les Casats d’Àmani; però moltes vegades eren només uns quants, poquets, provinents de llogarets agrícoles o casats aïllats de la plana o la costa; camperols i pescadors, ramaders i llenyataires, però tots temibles lluitadors. I sempre per famílies o clans, de tal manera que se’ls reconeixia per les pintures amb que es decoraven el rostre.
Moltes vegades havia sentit dir en Balari que a llevant també ho havien fet allò de pintar-se la cara, però ell no ho havia vist mai i sempre havia pensat que només eren histories de vells, contes de glosadors acabats que, a l’escalfor de les fogueres hivernals, provaven de fer passar l’estona als vells i als al•lots.
Però no, allà els tenia, un munt d’homos amb mirada salvatge i aspecte ferotge. Sí, allò cada vegada tenia més bon color. Tal vegada...
Encara que les converses amb el cap li havien pres bonibé tot el temps, en Balari no s’havia oblidat d’enviar un homo al cau de na Daínia. Ho havia promès i feia comptes complir-ho. I per açò, dels dos homos que s’havia endut, va triar en Guixer per anar-hi, un jove nat a prop d’Ialàs i que havia perdut terra i família amb l’arribada de l’invasor.
En Guixer —li deien així, idò ningú sabia el seu nom de ver—, era un homo callat, massa fins i tot. El mal nom li venia perquè a les seves terres hi havia un clot de guix enfangat i tota la família en feia feina extraient-ne un fang blanquinós que, un cop sec, es venia a Port de Llevant, on l’embarcaven ves a saber per fer-ne què. A son pare ja el coneixia tothom com en Guixer i, per tant, a ell també.
En Balari el va triar perquè era un corredor infatigable i que, quan era menester, s’amagava d’allò més bé.
—Córrer, ves-te’n i digues-li a na Daínia que ja hi som. Tranquil•litza-la; digues-li també que tot va bé. I no t’aturis, Guixer, ni deixis que t’enxampin. I si veus que noltros no tornam, tornar a cercar-nos o fuig; tu tries. Però ara, ¡ves-te’n, ràpid!
En Guixer va frisar tot el que va poder, aturant-se només per dormir, i encara ben poc. Tampoc menjava gaire, i maldava fer-ho sense aturar-se i quan no tenia que vigilar els escamots romans; i sempre tot sol. Però per ell no era esforç afegit estar tot sol, córrer i córrer sense poder rallar amb ningú; no, li agradava la soledat.
Des que havia vist morí son pare i sa mare, a sa germana petita i la seva jove dona (com l’estimava encara a n’Alena!), aprofitava aquells moments per retrobar-se amb ells. I els recordava vius, sempre alegres i feinejant als camps. I rebutjava la visió del cos desfet i ensagnat de son pare i la nuesa violentada de les seves dones (la seva Alena!). Per açò, només els veia amb la cara emblanquinada i bruta pel guix humit o encalçant els porcs per ficar-los dins l’assoll. I n’Alena, tan preciosa, tan delicada. I les nits amb ella, tan dolces, tan curtes. I quan els de ca seva, entre somriures avergonyits de sa germana i mirades d’aprovació de sa mare, els deixaven la barraca per a que tinguessin breus moments d’intimitat. Com ho enyorava!
Només el sentiment de venjança era més fort que aquests records meravellosos, i era aquest odi el que el feia córrer i estar sempre al tanto del que l’envoltava, el que l’ajudava a amagar-se millor que cap altre; perquè necessitava sobreviure per a complir el seu destí. I per açò s’havia unit als d’en Balari: per fer-ho i matar als maleïts romans.
Una vegada va travessar les Boques ponentines i baixà a les maresmes del Pla Verd tot va ser més senzill. De cop semblava com si l’enemic hagués desaparegut. On s’havien ficat? En Guixer es va quedar aturat, sorprès i indecís. Era possible que tots haguessin passat a ponent? Açò volia dir que llevant ja no resistia? I els seus? On eren els de na Daínia? Havia sentit com en Balari li deia a la seva jove dona que l’esperés, però sabia que la guaridora no ho faria. Ell tampoc ho hagués fet. S’havia d’aprofitar l’avanç de l’invasor per assetjar-los per l’esquena; era un bon moment.
Mentre es feia aquestes preguntes, altre vegada corren, en Guixer s’apropava a la Muntanya, vorejant-la pel costat de tramuntana, allà on els barrancons son més foscos i els boscos més ombrívols.
Seguint inexistents camins que només ells creien conèixer, el corredor per fi arribà a l’amagatall. No es veia fum, ni tampoc restes de res que delatés la presència dels amagats, però era el que tocava. Ja feia un temps que no es feia foc al cau, idò el fum podia atreure als rastrejadors renegats, maleïts sian, i també maldaven de no deixar senyals. Però és que des de dalt del penyal tampoc li va sortir ningú, i va ser llavors quan es va començar a sentir intranquil.
Després de decantar les branques baixes d’una mata enorme, en Guixer arribà a les amagades balmes sota el penyal blanquinós. I allà, on tenia que haver-hi vida, només hi havia solitud, on hi regnava l’estricte ordre imposat per na Daínia, un desgavell d’estris abandonats, de terrissa trencada i el terra ple de taques fosques que, per en Guixer, només podien ser de sang embeguda per la pols del penyal esmicolat. Massa sang havia vist el jove per no reconèixer-la!
Els havien descobert i segurament per sorpresa. Pot ser eren morts i ves a saber on havien llançats els cadàvers aquesta vegada, però el cert és que no es veien cossos abandonats, ni tan sols aquells trossos penjant a que tan afeccionats eren els soldats romans.
Per segona vegada en aquell viatge, en Guixer no sabia ben bé què fer. Per una banda sentia que tenia que cercar-los, intentar fer qualque cosa per alliberar als que encara fossin vius, però, per altre, frisava de tornar per explicar-li tot a en Balari.
Per fi, conscient de que tant si feia una cosa com l’altre no hi havia temps per perdre, en Guixer decidí rastrejar als romans i comprovar si qualcun dels seus era viu i on els tenien.
I si no podia fer res per alliberar-los, tornaria amb en Balari, el company i pot ser un quants d’aquells ferotges ponentins.
En Balari estava com boix. Les converses amb el cap de Lakese havien donat fruit i, després de recollir els seus guerrers, els ponentins anaven a la guerra.
Com a bon mercader, el cabdill ponentí no s’havia deixat convèncer fàcilment. N’havien rallat dos dies seguits, nits incloses, i en Balari va haver d’explicar-li un parell de vegades les desgràcies sofertes, les tortures patides, les tràgiques morts d’al•lots i fiets, les nombroses violacions indiscriminades i com l’allau romà s’havia engolit tot llevant d’una passada. En Balari insistia en que no hi quedava res de res; només ell i sa dona que, amb quatre desgraciats, provaven de resistir, cada vegada més debilitats i més assetjats. I si els ponentins no feien qualque cosa tot d’una, els hi tocaria patir el mateix; no podien jeure i esperar. De fet, li repetí un i altre vegada, l’invasor ja era de camí, amb tot el seu poder el darrere.
La sort es va girar cap en Balari quan, durant la segona nit, un vigia arribà a Lakese des de les Boques de Ponent amb la nova dolorosa: els romans les havien creuat i cremaven conreus, s’enduien els ramats i mataven o empresonaven a la gent que se’ls resistia. I els camps eren plens de romans!
Llavors sí que el cap i els ancians varen reaccionar. El missatgers començaren a córrer cap als assentaments que no eren al camí dels romans, cap al sud, a ponent i cap el nord. I, d’aquesta manera, al matí següent començaren a arribar homos armats, disposats a enfrontar-se a qualsevol cosa.
A en Balari aquella mobilització tan ràpida i nombrosa li provocà admiració, però també una enveja espantosa. Com li hagués agradat disposar de tants homos forts! Tal vegada n’hi havia més de cinc mil, o pot ser no tants, però si el doble dels que guarien les murades del Turó quan les varen arrasar.
Arribaven per grups, els més nombrosos des dels pobles més grans, com el mateix Port de Ponent o des del nord, de les Casats d’Àmani; però moltes vegades eren només uns quants, poquets, provinents de llogarets agrícoles o casats aïllats de la plana o la costa; camperols i pescadors, ramaders i llenyataires, però tots temibles lluitadors. I sempre per famílies o clans, de tal manera que se’ls reconeixia per les pintures amb que es decoraven el rostre.
Moltes vegades havia sentit dir en Balari que a llevant també ho havien fet allò de pintar-se la cara, però ell no ho havia vist mai i sempre havia pensat que només eren histories de vells, contes de glosadors acabats que, a l’escalfor de les fogueres hivernals, provaven de fer passar l’estona als vells i als al•lots.
Però no, allà els tenia, un munt d’homos amb mirada salvatge i aspecte ferotge. Sí, allò cada vegada tenia més bon color. Tal vegada...
Encara que les converses amb el cap li havien pres bonibé tot el temps, en Balari no s’havia oblidat d’enviar un homo al cau de na Daínia. Ho havia promès i feia comptes complir-ho. I per açò, dels dos homos que s’havia endut, va triar en Guixer per anar-hi, un jove nat a prop d’Ialàs i que havia perdut terra i família amb l’arribada de l’invasor.
En Guixer —li deien així, idò ningú sabia el seu nom de ver—, era un homo callat, massa fins i tot. El mal nom li venia perquè a les seves terres hi havia un clot de guix enfangat i tota la família en feia feina extraient-ne un fang blanquinós que, un cop sec, es venia a Port de Llevant, on l’embarcaven ves a saber per fer-ne què. A son pare ja el coneixia tothom com en Guixer i, per tant, a ell també.
En Balari el va triar perquè era un corredor infatigable i que, quan era menester, s’amagava d’allò més bé.
—Córrer, ves-te’n i digues-li a na Daínia que ja hi som. Tranquil•litza-la; digues-li també que tot va bé. I no t’aturis, Guixer, ni deixis que t’enxampin. I si veus que noltros no tornam, tornar a cercar-nos o fuig; tu tries. Però ara, ¡ves-te’n, ràpid!
En Guixer va frisar tot el que va poder, aturant-se només per dormir, i encara ben poc. Tampoc menjava gaire, i maldava fer-ho sense aturar-se i quan no tenia que vigilar els escamots romans; i sempre tot sol. Però per ell no era esforç afegit estar tot sol, córrer i córrer sense poder rallar amb ningú; no, li agradava la soledat.
Des que havia vist morí son pare i sa mare, a sa germana petita i la seva jove dona (com l’estimava encara a n’Alena!), aprofitava aquells moments per retrobar-se amb ells. I els recordava vius, sempre alegres i feinejant als camps. I rebutjava la visió del cos desfet i ensagnat de son pare i la nuesa violentada de les seves dones (la seva Alena!). Per açò, només els veia amb la cara emblanquinada i bruta pel guix humit o encalçant els porcs per ficar-los dins l’assoll. I n’Alena, tan preciosa, tan delicada. I les nits amb ella, tan dolces, tan curtes. I quan els de ca seva, entre somriures avergonyits de sa germana i mirades d’aprovació de sa mare, els deixaven la barraca per a que tinguessin breus moments d’intimitat. Com ho enyorava!
Només el sentiment de venjança era més fort que aquests records meravellosos, i era aquest odi el que el feia córrer i estar sempre al tanto del que l’envoltava, el que l’ajudava a amagar-se millor que cap altre; perquè necessitava sobreviure per a complir el seu destí. I per açò s’havia unit als d’en Balari: per fer-ho i matar als maleïts romans.
Una vegada va travessar les Boques ponentines i baixà a les maresmes del Pla Verd tot va ser més senzill. De cop semblava com si l’enemic hagués desaparegut. On s’havien ficat? En Guixer es va quedar aturat, sorprès i indecís. Era possible que tots haguessin passat a ponent? Açò volia dir que llevant ja no resistia? I els seus? On eren els de na Daínia? Havia sentit com en Balari li deia a la seva jove dona que l’esperés, però sabia que la guaridora no ho faria. Ell tampoc ho hagués fet. S’havia d’aprofitar l’avanç de l’invasor per assetjar-los per l’esquena; era un bon moment.
Mentre es feia aquestes preguntes, altre vegada corren, en Guixer s’apropava a la Muntanya, vorejant-la pel costat de tramuntana, allà on els barrancons son més foscos i els boscos més ombrívols.
Seguint inexistents camins que només ells creien conèixer, el corredor per fi arribà a l’amagatall. No es veia fum, ni tampoc restes de res que delatés la presència dels amagats, però era el que tocava. Ja feia un temps que no es feia foc al cau, idò el fum podia atreure als rastrejadors renegats, maleïts sian, i també maldaven de no deixar senyals. Però és que des de dalt del penyal tampoc li va sortir ningú, i va ser llavors quan es va començar a sentir intranquil.
Després de decantar les branques baixes d’una mata enorme, en Guixer arribà a les amagades balmes sota el penyal blanquinós. I allà, on tenia que haver-hi vida, només hi havia solitud, on hi regnava l’estricte ordre imposat per na Daínia, un desgavell d’estris abandonats, de terrissa trencada i el terra ple de taques fosques que, per en Guixer, només podien ser de sang embeguda per la pols del penyal esmicolat. Massa sang havia vist el jove per no reconèixer-la!
Els havien descobert i segurament per sorpresa. Pot ser eren morts i ves a saber on havien llançats els cadàvers aquesta vegada, però el cert és que no es veien cossos abandonats, ni tan sols aquells trossos penjant a que tan afeccionats eren els soldats romans.
Per segona vegada en aquell viatge, en Guixer no sabia ben bé què fer. Per una banda sentia que tenia que cercar-los, intentar fer qualque cosa per alliberar als que encara fossin vius, però, per altre, frisava de tornar per explicar-li tot a en Balari.
Per fi, conscient de que tant si feia una cosa com l’altre no hi havia temps per perdre, en Guixer decidí rastrejar als romans i comprovar si qualcun dels seus era viu i on els tenien.
I si no podia fer res per alliberar-los, tornaria amb en Balari, el company i pot ser un quants d’aquells ferotges ponentins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)