Poble del Turó. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).
Després d’aquella nit de passió, na Daínia no sabia como enfrontar-se en Balari. Què li diria? Bon dia, meu amor? No; no sabria com dir-li ni amb quina cara mirar-lo. El més bo de fer seria tractar-lo com sempre, amb la familiaritat apresa durant aquells pocs però intensos dies d’enfrontar perills.
Però, era açò possible? Podria na Daínia mirar-lo als ulls i no dir-li que era l’homo de la seva vida i que, amb ell, havia trobat allò que mai havia somniat trobar? Podria amagar els seus sentiments per tal de no posar entrebancs a una lluita per la que, n’estava segura, els hi faria falta qualque cosa més que tota la força del món? Però, en l’escalfor del cos a cos i amb la complicitat de la nit apassionada, s’havien dit sincerament que s’estimaven. A més, ella sentia que aquell frenesí era tan fort que, de no posar-hi entrebancs, podria arribar a dominar a qualsevol altre sentiment. I açò, a na Daínia, no li semblava bo.
L’al·lota es sentia, de qualque manera, marcada, obligada per un estrany amor que sentia créixer fins límits impensables, per damunt, fins i tot, de l’estimació per la seva terra violentada o del seu anhel per convertir-se en la millor guaridora de l’illa.
Feia estona que era desperta, ulls ben oberts mirant un no res delimitat pel brancatge del sostre de l’estança. El cap li feia voltes i més voltes, però cap pensament se li returava prou temps com per il·luminar-la. De cop, com si un llampec hagués il·luminat la seva nit, es sentí tancada, presonera entre les càlides parets pedregoses d’una casa aliena, closa per uns murs ciclopis que no eren els seus i envoltada de pells i mantes fines que per ella eren luxes inversemblants.
A prop seu hi havia tantes riqueses com mai hagués pogut somniar i que al Pou no eren més que il·lusions impossibles; al manco per ella. A un cantó, just al costat de la porta tancada, dos gerros d’ample embocadura amb el millor vi i l’aigua més fresca, dels que havien begut la nit passada per recuperar-se durant els breus moments que la passió els hi permetia; damunt d’una banqueta de fusta treballada i al costat de dues copes àtiques hermosament decorades i ara mig buides, romanien diversos plats de fruita sense tastar, unes conegudes però altres d’allò més estranyes, totes conreades a les terres del barranc; i, fins i tot, hi havia una escudella amb tap ceràmic, plena de formatge tendre de cabra, i més plats amb tortes fines de farina de blat que en Balari havia fet dur per si encara tenien més gana, però que també eren sense tocar.
Però na Daínia ni s’ho va mirar tot açò. Aixecant-se poc a poc, va sortir sense fer renou, un poc per fugir de la mirada d’un Balari acabat de despertar i que ella imaginava tendre i irresistible, però també cercant que la serenor de la matinada esclarís el seu cap, ara ple d’un embull considerable.
Estava segura de que volia el seu futur lligat al d’aquell homo? Segura del tot? No feia gaire, quan encara s’esforçava per curar camperols al Pou, na Daínia creia tenir-ho molt clar: volia viure la seva vida i construir el seu futur, però que no fos de ningú més, amb les seves alegries i els seus plors, els seus èxits i els seus laments pels fracassos que haguessin de venir. I ara què? Què faria? Volia en Balari; sí, açò no tenia discussió. No sabia com, però l’havia arribat a estimar com mai hagués imaginat arribar a fer-ho. Però, deixaria tot el que sempre havia desitjat per un amor que, segur, estava destinat a la tragèdia? No seria més coherent amb els seus anhels primers i, sobre tot, molt més bo de fer, seguir creixent com a guaridora? El seu art sempre seria necessari, amb romans o sense. O és que els romans no emmalaltien? Quina diferència hi havia entre cosir ferides romanes o mèrxes de foners caparruts? Llavors, per què jugar-se-la per una estimació de la que mai en podria gaudir? Sí, tenia moltes coses en que pensar. Necessitava silenci, tranquil·litat i solitud, i la matinada era una bona companya per aconseguir-ho.
Mentre, asseguda sobre la murada de migjorn, mirava com el tímid sol d’aquella matinada emboirada intentava il·luminar el mar que s’estenia fins l’horitzó, va sentir com uns braços forts i silenciosos l’abraçaven pel darrera. Era en Balari que, en despertar-se i no veure-la al seu costat, havia sortit a cercar-la.
—Què fas, estimada? —li va dir a cau d’orella.
—Pens. Crec que tenc moltes coses en què pensar.
—Te’n penedeixes, Daínia?
—De què m’he de penedir? Pot ser d’estimar-te? D’haver gaudit de la millor nit que una dona podrà desitjar mai? No, d’açò mai. Però...
—Però, què?
—Estic feta un embull. Jo no cercava res d’açò. I ara... Per què és tot tan complicat?
—Noltros no ho em cercat, Daínia. Ningú ho ha cercat. Ens ha vingut sol, però com tu sempre em dius, ara ho hem d’afrontar, no podem defugir-ne. Potser estimar-nos ho fa tot més difícil, o tal vegada no. Per què no ens ha de donar més forces? Tu i jo, junts, podem fer moltes coses, Daínia.
—Les meves ambicions eren senzilles, Balari. Només volia ser una bona guaridora. Sí, és cert que aspirava a ser la millor. Però res de batalles ni morts, res d’invasions ni d’asèdis. Què farem, Balari? Serem prou forts per suportar-ho? Ara som jo que no n’estic segura.
L’homo l’abraçà encara més fort i li tornar a xiuxiuejar:
—Si tu no ets forta, ningú no ho serà. Ets la dona més valenta que mai he conegut, segurament la més valenta del món. I no només ho ets per no tenir por, és que transmets el teu poder als que t’envolten; i, sobre tot, me’l transmets a mi. Per tu m’enfrontaré al que sigui sense importar-me el què pugui succeir. I si fins ara no ho tenia prou clar, després d’aquesta nit, d’estimar-te com mai havia estimat, estic del tot segur del que tenc que fer. Amb tu al meu costat encapçalaré l’enfrontament contra els romans. I pot ser, si els déus ho volen, els retornarem al mar. I si no podem fer-ho, si tot es regira contra noltros, idò res, ens reclourem de nou en el cor de la terra, a la vora dels gloriosos avantpassats de nom heroic i descansarem per sempre. Sí, Daínia, gràcies al teu amor, ara sé el què fer. Però ho farem junts, des d’avui i per sempre.
La al·lota agafà les mans d’en Balari que li rodejaven la cintura pel darrera i, girant-se amb força, li va fer un petó intens i salvatge, com si fos el darrer de la seva vida.
—T’estim, Balari. Ara que has decidit enfrontar-te l’invasor, jo seré al teu costat. Sabia que ho faries, que era el teu destí. I jo... T’ho he dit prou vegades: seré amb tu quan guanyis. Però si perds, tampoc passaria res, amor meu: vigilaré que ningú et faci mal i curaré les teves ferides. Som guaridora, te’n recordes? La teva guaridora.
dilluns, 18 d’agost del 2008
diumenge, 3 d’agost del 2008
LA NIT
El Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).
Na Daínia va despertar amarada de suor. I no era que aquell matí fos especialment xafogós, ni que la nit passada hagués estat d’aquelles que no et deixen respirar de tanta calor. No, no era res d’açò.
Tampoc estava malalta, ni les febres l’havien assetjat d’improvís. Tot era molt més senzill. I és que al seu costat jeia un homo, el primer de la seva curta vida. El més important.
Després d’aquella nit de pors i alegries, de mals i reconfortants moments de benestar, na Daínia es sentia plena, com no s’havia sentit mai abans. Estimava a aquell homo com no s’hagués pogut imaginar mai que ho faria. Estimava en Balari i tenia la certesa de que seria l’homo de la seva vida. El primer i l’últim, l’únic i el millor.
I ara, al seu costat, adormit i amb el braç damunt del seu jove pit, el seu homo, en Balari, dormia tranquil, tal vegada per primera vegada en molt temps. I ella era la responsable d’aquell son tranquil. Gràcies a ella la cara crua i fosca d’en Balari havia mudat fins la relaxació que ara mostrava. I, per açò, na Daínia n’estava orgullosa.
Ella seria la companya de l’heroi, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, en qualsevol situació. Perquè no ho dubtava: en Balari era un heroi; a la seva manera, tal vegada no com els de les gloses antigues que s’enfrontaven i derrotaven als enemics més forts, però heroi al cap i a la fi. Perquè per enfrontar-se als romans com ell ho havia fet, només seguit per quatre dissortats foners inexperts, s’ha de ser molt valent, s’ha de ser un heroi. I un poc eixelebrat també, val a dir-ho.
Ara na Daínia se’l mirava amb ulls amorosos, amb la cara enfrontada a la del seu company, estudiant els seus trets en la fresca foscor de la matinada del Turó. La feble claror que s’escolava pel sostre li mostrà els seus ulls tancats, la barba revoltada i els cabells deixats anar, que li pessigollejaven el cos nu, produint-li una sensació de plaer en res comparable amb la de la nit passada, però que també era agradable, tranquil•litzadora i de màxima felicitat.
I ella no es cansava de mirar-lo. Era el seu homo. Ara ho sabia. Perquè cap que no fos el seu podria haver-li donat una nit de plaer com la passada al seu costat.
I és que l’al•lota mai s’hagués imaginat que aquell sentiment físic podia ser tant profund, tan intens i tant meravellós. Una vegada superats el primers moments de dolor i vessada la primera sang, tot va anar de mil meravelles.
Els dos cossos s’ajuntaren una i altre vegada en empentes breus i tranquil•les, plenes de sensualitat i calidesa. En Balari, tant brusc per tantes altres coses, va resultar ser un amant suau i tranquil, lent i silenciós. La seva dedicació a na Daínia l’havia deixat parada. No s’ho podia creure. Ella sempre s’havia pensat que seria com li havia dit sa mare: un patiment; així que millor deixar fer a l’homo i que tot s’acabés ben prest. Però no, allò no havia sigut així.
Les carícies d’en Balari, els llavis xuclant-li els pits amb tendresa, els dits tremolosos remenant les profunditat dels seus sexe, la humitat de la llengua recolzant-se en tot el seu cos, buscant i resseguint qualsevol recó amagat. En qualque moment na Daínia va creure que perdia el seny; i és que gairebé no ho podia suportar. Si allò era el plaer, ella el volia sentir tantes vegades com fos possible. Com n’havia pogut estar sense, fins ara?
I quan en Balari, fent un esclat ferotge de bestia continguda, va buidar-se dintre seu, la calidesa del seu interior es va veure inundada per ones intenses que no deixaven de recórrer-li tots els recons del cos. Na Daínia no podia deixar de tremolar i plorava de felicitat.
Després de l’esclat, en Balari, ajagut al seu costat i com derrotat per l’esgotament, la mirà amb ulls entendrits i li feu un mig somriure. Per fi, tancant els ulls, li va fer un petó al front i un altre als llavis.
—Gràcies, Daína, la dona de la meva vida. L’única i la millor. T’estim, Daínia, com no he estimat mai; com mai no tornaré a estimar.
I ella no va saber que dir. Ella que sempre tenia la paraula a la boca, que fins ara havia dominat en Balari amb la força dels seus arguments, emmudí. Només va poder tancar els ulls i abraçar-se ben fort a l’homo que l’havia convertit en un altre persona, que l’havia fet créixer com ningú ho hagués fet si l’atzar no l’hagués conduit fins la seva porta.
Esmunyint-se al seu costat i amb un somriure dolç als llavis, l’al•lota s’adormí sense adonar-se.
Però aquella son va durar ben poc. Perquè la sensació de calidesa li retornà ben prest, tant present que na Daínia hi va tenir que respondre. En volia mes, en necessitava més. Obeint quelcom amagat dintre seu, es girà cap en Balari, que també dormia tranquil, i s’estirà a sobre, començant a moure’s poc a poc. No sabia què fer ni com fer-ho, però estava disposada a despertar aquell membre adormit i tornar al plaer insospitat que poc abans l’havia fet embogir.
I així com la llengua humida havia recorregut el cos inexpert de l’al•lota, ella començà a tantejar, provant recons i explorant misteris. I quan la llengua arribà al sexe i la boca es tancà sobre el sexe lànguid d’en Balari, notà que quelcom es despertava i que tornava a la vida. La duresa del seu membre, creixent-li a la boca, l’indicà que altre vegada havia engegat el procés. Sí, na Daínia en volia més, i ara sabia com aconseguir-ho.
I així una i altre vegada, fins que tot dos van caure esgotats. L’al•lota perdé la compte de les vegades que s’havien donat un a l’altre, de les moltes vegades que perdé el sentit entre onades de plaer irresistible. Per fi, abraçats i tranquils, s’adormiren fins que els ocells del matí, els cans de la porta i els crits dels que anaven a traginar amb les bísties despertà a la jove, amarada en suor, plena de restes d’una nit única.
Per una nit s’havien oblidat del mal que els esperava, del desastre que s’apropava per llevant i tramuntana. En despertar tot seguiria igual, però al manco na Daínia ja sabia què fer per escampar els mals sons, els seus i els d’en Balari.
Na Daínia va despertar amarada de suor. I no era que aquell matí fos especialment xafogós, ni que la nit passada hagués estat d’aquelles que no et deixen respirar de tanta calor. No, no era res d’açò.
Tampoc estava malalta, ni les febres l’havien assetjat d’improvís. Tot era molt més senzill. I és que al seu costat jeia un homo, el primer de la seva curta vida. El més important.
Després d’aquella nit de pors i alegries, de mals i reconfortants moments de benestar, na Daínia es sentia plena, com no s’havia sentit mai abans. Estimava a aquell homo com no s’hagués pogut imaginar mai que ho faria. Estimava en Balari i tenia la certesa de que seria l’homo de la seva vida. El primer i l’últim, l’únic i el millor.
I ara, al seu costat, adormit i amb el braç damunt del seu jove pit, el seu homo, en Balari, dormia tranquil, tal vegada per primera vegada en molt temps. I ella era la responsable d’aquell son tranquil. Gràcies a ella la cara crua i fosca d’en Balari havia mudat fins la relaxació que ara mostrava. I, per açò, na Daínia n’estava orgullosa.
Ella seria la companya de l’heroi, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, en qualsevol situació. Perquè no ho dubtava: en Balari era un heroi; a la seva manera, tal vegada no com els de les gloses antigues que s’enfrontaven i derrotaven als enemics més forts, però heroi al cap i a la fi. Perquè per enfrontar-se als romans com ell ho havia fet, només seguit per quatre dissortats foners inexperts, s’ha de ser molt valent, s’ha de ser un heroi. I un poc eixelebrat també, val a dir-ho.
Ara na Daínia se’l mirava amb ulls amorosos, amb la cara enfrontada a la del seu company, estudiant els seus trets en la fresca foscor de la matinada del Turó. La feble claror que s’escolava pel sostre li mostrà els seus ulls tancats, la barba revoltada i els cabells deixats anar, que li pessigollejaven el cos nu, produint-li una sensació de plaer en res comparable amb la de la nit passada, però que també era agradable, tranquil•litzadora i de màxima felicitat.
I ella no es cansava de mirar-lo. Era el seu homo. Ara ho sabia. Perquè cap que no fos el seu podria haver-li donat una nit de plaer com la passada al seu costat.
I és que l’al•lota mai s’hagués imaginat que aquell sentiment físic podia ser tant profund, tan intens i tant meravellós. Una vegada superats el primers moments de dolor i vessada la primera sang, tot va anar de mil meravelles.
Els dos cossos s’ajuntaren una i altre vegada en empentes breus i tranquil•les, plenes de sensualitat i calidesa. En Balari, tant brusc per tantes altres coses, va resultar ser un amant suau i tranquil, lent i silenciós. La seva dedicació a na Daínia l’havia deixat parada. No s’ho podia creure. Ella sempre s’havia pensat que seria com li havia dit sa mare: un patiment; així que millor deixar fer a l’homo i que tot s’acabés ben prest. Però no, allò no havia sigut així.
Les carícies d’en Balari, els llavis xuclant-li els pits amb tendresa, els dits tremolosos remenant les profunditat dels seus sexe, la humitat de la llengua recolzant-se en tot el seu cos, buscant i resseguint qualsevol recó amagat. En qualque moment na Daínia va creure que perdia el seny; i és que gairebé no ho podia suportar. Si allò era el plaer, ella el volia sentir tantes vegades com fos possible. Com n’havia pogut estar sense, fins ara?
I quan en Balari, fent un esclat ferotge de bestia continguda, va buidar-se dintre seu, la calidesa del seu interior es va veure inundada per ones intenses que no deixaven de recórrer-li tots els recons del cos. Na Daínia no podia deixar de tremolar i plorava de felicitat.
Després de l’esclat, en Balari, ajagut al seu costat i com derrotat per l’esgotament, la mirà amb ulls entendrits i li feu un mig somriure. Per fi, tancant els ulls, li va fer un petó al front i un altre als llavis.
—Gràcies, Daína, la dona de la meva vida. L’única i la millor. T’estim, Daínia, com no he estimat mai; com mai no tornaré a estimar.
I ella no va saber que dir. Ella que sempre tenia la paraula a la boca, que fins ara havia dominat en Balari amb la força dels seus arguments, emmudí. Només va poder tancar els ulls i abraçar-se ben fort a l’homo que l’havia convertit en un altre persona, que l’havia fet créixer com ningú ho hagués fet si l’atzar no l’hagués conduit fins la seva porta.
Esmunyint-se al seu costat i amb un somriure dolç als llavis, l’al•lota s’adormí sense adonar-se.
Però aquella son va durar ben poc. Perquè la sensació de calidesa li retornà ben prest, tant present que na Daínia hi va tenir que respondre. En volia mes, en necessitava més. Obeint quelcom amagat dintre seu, es girà cap en Balari, que també dormia tranquil, i s’estirà a sobre, començant a moure’s poc a poc. No sabia què fer ni com fer-ho, però estava disposada a despertar aquell membre adormit i tornar al plaer insospitat que poc abans l’havia fet embogir.
I així com la llengua humida havia recorregut el cos inexpert de l’al•lota, ella començà a tantejar, provant recons i explorant misteris. I quan la llengua arribà al sexe i la boca es tancà sobre el sexe lànguid d’en Balari, notà que quelcom es despertava i que tornava a la vida. La duresa del seu membre, creixent-li a la boca, l’indicà que altre vegada havia engegat el procés. Sí, na Daínia en volia més, i ara sabia com aconseguir-ho.
I així una i altre vegada, fins que tot dos van caure esgotats. L’al•lota perdé la compte de les vegades que s’havien donat un a l’altre, de les moltes vegades que perdé el sentit entre onades de plaer irresistible. Per fi, abraçats i tranquils, s’adormiren fins que els ocells del matí, els cans de la porta i els crits dels que anaven a traginar amb les bísties despertà a la jove, amarada en suor, plena de restes d’una nit única.
Per una nit s’havien oblidat del mal que els esperava, del desastre que s’apropava per llevant i tramuntana. En despertar tot seguiria igual, però al manco na Daínia ja sabia què fer per escampar els mals sons, els seus i els d’en Balari.
dilluns, 21 de juliol del 2008
DERROTES I CONFESIONS
Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).
Na Daínia s’adonava de que cada vegada que rebien noticies, aquestes eren més preocupants.
Des que havien retornat al Turó, els romans s’havien desplegat cap a llevant, fins al Port, el que els foranis anomenaven Magonna, la Púnica. Des d’aquella privilegiada rada, al peu del penya-segat de la talaia i vora la riba del comerç, havien llençat ràpides incursions contra els poblats de les rodalies, començant pel que tenien just damunt d’ells: l’antic nucli del Fortí. Demostrant la seva crueltat, havien encalçat tothom: homos, dones i fiets, fins obligar-los a recollir-se rere unes murades que, des de l’època àlgida dels cartaginesos, estaven en franc decaïment.
Però el Port intentà resistir. Perquè aquelles eren gents valentes i independents, que des que s’havien alliberat del domini d’altres centres de poder, havien estat totalment lliures. Però les febles portes patiren les escomeses de les forces romanes, de tal manera que només un dia varen aconseguir romandre tancades. Així, el Fortí es reté i els defensors, massacrats sense pietat. Ara, els romans dominaven dos dels més importants ports de l’illa i, des d’ells, podien dirigir-se cap on volguessin.
Molt a prop, més cap a llevant, els esperava el Poble de Talàs, fins no fa gaire el més important de la zona, tan sols sotmès al poder del Turó després d’anys d’enfrontaments. Idò, Talàs també decidí enfrontar-s’hi, remembrant antigues històries i recordats fracassos.
Al dia següent foren assetjats per maquinaria pesada, que els hi llançà enormes pedres i bolles de foc. Els del poble, obstinats com sempre, feren una sortida desesperada després d’amagar dones i fiets dins les talaies o fer-los fugir cap a ponent, en direcció al Turó, on es creien estarien segurs. Des d’aquell dia, Talàs només va ser història. Ni un defensor va sobreviure, les talaies foren escapçades i el santuari violentat. Només quatre desgraciats, ferits i desmoralitzats, aconseguiren arribar al Turó per explicar què havia passat.
Per açò ho sabia na Daínia. I des de llavors ni dormia ni podia pensar en res més que en l’invasor enfonsant les portes del Turó.
Així, entre els plors dels fiets que pressentien que qualque cosa dolenta es preparava i l’agonia de l’incertesa, el Poble del Turó esperava. Llavors va ser quan en Balari va poder dir allò tant trist de ja vos havia dit, si m’haguéssiu fet cas...
Na Dáinia, instal•lada a la casa d’en Balari des que arribaren de Tramuntana, havia acollit dues dones de les terres del Cap. I el que li contaren va ser esfereïdor.
Una d’elles, mentre plorava pel baix i se li entrebancaven les paraules, li digué:
Van arribar a trenc d’alba, quan encara dormíem. Em van agafar entre tres i, un rere l’altre, em van forçar no sé quantes vegades. Quan es van afartar de fer-me de tot, em van deixar dins d’un enfony ple d’aigua. Devien pensar que era morta. Desgraciats! Per sort, l’aigua em va reviscolar i, com vaig poder, em vaig amagar dins d’unes mates per descansar. Quan va ser nit fosca, em vaig enfilar pel penyal i, no sé com, vaig començar a caminar sense saber on anava. Per sort, vaig trobar un grup de Talàs, entre els que hi havia la meva cunyada. Per què ens han fet açò? Què els hi havíem fet noltros?
I els teus fills? I el teu homo? Son vius? demanà na Daínia amb llàgrimes al ulls i les mans a la cara.
Els meus fills? Esper que siguin morts, però no ho sé. El que segur que és mort és el meu homo. Davant meu li van obrir el cap amb un roc. Pobret, només intentava defensar-me. Però dels al•lots no en sé res. Vols dir que els deuen tenir captius?
Just va acabar de dir açò, trencà a plorar desconsoladament fins que tot el seu cos tremolà sense control. Na Daínia la va abraçar fortament mentre l’altre dona li agafava la ma.
Descansa Naidis, intenta dormir. Quan estiguis més deixondida ho veuràs d’un altre manera. Al manco ets viva...
Dormir? Com vols que dormi? I per a què vull ser viva?
Pren açò va dir na Daínia, que les havia deixat un moment per anar a cercar una tassa plena d’un líquid fumejant. Te ajudarà a descansar.
Mentre la dona bevia, agafà la ma de la guaridora i, en acabar, li va dir amb veu esgotada:
Digues-li al teu homo que no els deixi viure, que els empenyi fins retornar-los al mar, i què s’ofeguin! Què els mati a tots! Porcs malparits! Els déus li agrairan que ho faci.
No és el meu... començà a dir na Daínia, començant a explicar-li que en Balari no era el seu homo.
Però, gràcies a la tisana, la dona s’havia quedat adormida. Decidida, la tapà amb unes mantes i sortí a cercar en Balari.
Na Daínia estava disposada a tot quan el trobés; feia contes fer-lo reaccionar. Quan el va trobar era assegut al pati de ca seva, recolzat contra les lloses de les cambres i sense fer res d’especial; tenia la mirada perduda, com si el seu cap fos molt enfora.
La al•lota se’l mirà amb cara seriosa, i li va rallar com sabia que havia de fer-ho per aconseguir el que volia.
—Ja ets sentit la història de les dones?
—Quines dones? Quina història? —contestà en Balari malhumorat, al temps que deixava la copa de vi que s’estava duent als llavis i enretirava una plata de carn de porc que estava rossegant sense gaire gana.
En poc temps, a na Daínia li semblava que el coneixia des de tota la vida. Aquell homo era tot façana, com les pedres dels santuaris, tan grans i fortes, tan llisses i sense ressalts. Hi pots passar la ma per damunt i sempre saps què trobaràs després: més pedra llissa; cap forat amagat, cap escletxa inesperada. I si n’hi ha qualcuna, és perquè quelcom tràgic ha succeït, com quan la terra va tremolar i esfondrà santuaris i derruir talaies. Encara se’n recordava de tot, i açò que, llavors, era ben petita. Per sort, al Poble del Pou, a ca seva, la pedra central del santuari havia aguantat ferma i, per açò, encara era la més bella de l’illa.
I en Balari n’havia patit més d’un de terratrèmol. Açò, per na Daínia, era ben evident. Però aquell últim, provocat per la derrota de tramuntana, havia sigut el més destructiu. L’al•lota dubtava que aquella merxa que solcava la façana d’en Balari es tanqués mai. Si de cas, s’eixamplaria més; com totes.
—Per què t’agrada tant dir tonteries, Balari? Per fer-me enfadar? Com què quina casa i quines dones? Idò, aquesta casa i les dones de les teves terres! En serio, Balari, mira que n’arribes a ser de banaula, de vegades.
El Cap del Turó se la mirà amb un somriure enigmàtic, un d’aquells que es poden prendre de moltes maneres. Na Daínia va voler veure en ell innocència i resignació o, tal vegada, claudicació davant de l’empenta de la dona que li estava regirant la vida, al mateix temps que l’invasor estava regirant la història de l’illa.
—Sí, ja sé de què em ralles. Però què vols que faci, jo? Tot va morir a Port de Tramuntana. Ara, només em queda esperar a que s’acompleixi el meu destí.
—Esperar el teu destí? De quin destí ralles, Balari? De què ens matin a tots? Açò serà el que passarà si no fas res, Balari.
Per tota resposta, ell aixecà les espatlles en un clar gest de tant se me’n fot. I açò, a na Daínia, la posava histèrica.
La jove guaridora se’l remirava intentant decidí per on agafar-lo, com fer-lo reaccionar. Per fi, decidí deixar-ho per un altre estona. No; no claudicava; allò només era una treva.
Però, just en aquell moment, una forta espurna s’encengué al seu interior, com quan el sol surt de cop rere un nivolat i t’enlluerna, i després només veus bellumes. Obeint a un impuls, na Daínia s’enfrontà de nou en Balari i, pausadament, li va dir:
—Balari, jo sé què et passa. Tu m’estimes, veritat?
La copa que el Cap aguantava amb l’esquerra, la seva ma bona, es va fer miques contra el terra, mentre el seu cos es crispava de forma evident.
—Sí. M’estimes, ara ho sé. Per açò em vas venir a buscar; per açò em vols mantenir al teu costat. M’estimes, però penses que jo mai t’estimaré a tu. I per què ho penses açò? De totes maneres et diré una cosa, Balari: si vols aconseguir el meu amor, tindràs que fer qualque cosa més que jeure, beure i menjar.
Ell s’aixecà i amb dues llargues passes va ser al seu costat. Era la segona vegada que el provocava i na Daínia començava a pensar que qualque vegada li sortiria malament.
Llavors, en Balari l’agafà pels braços amb força i, apropant-se, li va fer un petó als llavis, però un petó força matusser, com si no en sabés gaire de besar. O pot ser pensava que seria rebutjat, i per açò hi posà tanta força, per evitar-ho.
A ella li va sorprendre aquell petó, però, mira per on, li va semblar prou agradable. La suavitat dels llavis i el pessigolleig de la barba la van fer trobar-se prou bé. De cop, sentí com ell li traspassava una sensació de necessitat, i es va veure obligada a donar-li tota la estima que li demanava aquell tros d’homo que l’abraçava com si li volgués treure tot el suc.
Quan es separaren, na Daínia aixecà la vista per trobar-se uns ulls tristos i ofegats en llàgrimes.
—Què et passa, Balari? El meu estimat Balari...
—No em deixis, Daínia. Mai; no em deixis mai. Sense tu... Sense tu no ho podré fer.
Na Daínia s’adonava de que cada vegada que rebien noticies, aquestes eren més preocupants.
Des que havien retornat al Turó, els romans s’havien desplegat cap a llevant, fins al Port, el que els foranis anomenaven Magonna, la Púnica. Des d’aquella privilegiada rada, al peu del penya-segat de la talaia i vora la riba del comerç, havien llençat ràpides incursions contra els poblats de les rodalies, començant pel que tenien just damunt d’ells: l’antic nucli del Fortí. Demostrant la seva crueltat, havien encalçat tothom: homos, dones i fiets, fins obligar-los a recollir-se rere unes murades que, des de l’època àlgida dels cartaginesos, estaven en franc decaïment.
Però el Port intentà resistir. Perquè aquelles eren gents valentes i independents, que des que s’havien alliberat del domini d’altres centres de poder, havien estat totalment lliures. Però les febles portes patiren les escomeses de les forces romanes, de tal manera que només un dia varen aconseguir romandre tancades. Així, el Fortí es reté i els defensors, massacrats sense pietat. Ara, els romans dominaven dos dels més importants ports de l’illa i, des d’ells, podien dirigir-se cap on volguessin.
Molt a prop, més cap a llevant, els esperava el Poble de Talàs, fins no fa gaire el més important de la zona, tan sols sotmès al poder del Turó després d’anys d’enfrontaments. Idò, Talàs també decidí enfrontar-s’hi, remembrant antigues històries i recordats fracassos.
Al dia següent foren assetjats per maquinaria pesada, que els hi llançà enormes pedres i bolles de foc. Els del poble, obstinats com sempre, feren una sortida desesperada després d’amagar dones i fiets dins les talaies o fer-los fugir cap a ponent, en direcció al Turó, on es creien estarien segurs. Des d’aquell dia, Talàs només va ser història. Ni un defensor va sobreviure, les talaies foren escapçades i el santuari violentat. Només quatre desgraciats, ferits i desmoralitzats, aconseguiren arribar al Turó per explicar què havia passat.
Per açò ho sabia na Daínia. I des de llavors ni dormia ni podia pensar en res més que en l’invasor enfonsant les portes del Turó.
Així, entre els plors dels fiets que pressentien que qualque cosa dolenta es preparava i l’agonia de l’incertesa, el Poble del Turó esperava. Llavors va ser quan en Balari va poder dir allò tant trist de ja vos havia dit, si m’haguéssiu fet cas...
Na Dáinia, instal•lada a la casa d’en Balari des que arribaren de Tramuntana, havia acollit dues dones de les terres del Cap. I el que li contaren va ser esfereïdor.
Una d’elles, mentre plorava pel baix i se li entrebancaven les paraules, li digué:
Van arribar a trenc d’alba, quan encara dormíem. Em van agafar entre tres i, un rere l’altre, em van forçar no sé quantes vegades. Quan es van afartar de fer-me de tot, em van deixar dins d’un enfony ple d’aigua. Devien pensar que era morta. Desgraciats! Per sort, l’aigua em va reviscolar i, com vaig poder, em vaig amagar dins d’unes mates per descansar. Quan va ser nit fosca, em vaig enfilar pel penyal i, no sé com, vaig començar a caminar sense saber on anava. Per sort, vaig trobar un grup de Talàs, entre els que hi havia la meva cunyada. Per què ens han fet açò? Què els hi havíem fet noltros?
I els teus fills? I el teu homo? Son vius? demanà na Daínia amb llàgrimes al ulls i les mans a la cara.
Els meus fills? Esper que siguin morts, però no ho sé. El que segur que és mort és el meu homo. Davant meu li van obrir el cap amb un roc. Pobret, només intentava defensar-me. Però dels al•lots no en sé res. Vols dir que els deuen tenir captius?
Just va acabar de dir açò, trencà a plorar desconsoladament fins que tot el seu cos tremolà sense control. Na Daínia la va abraçar fortament mentre l’altre dona li agafava la ma.
Descansa Naidis, intenta dormir. Quan estiguis més deixondida ho veuràs d’un altre manera. Al manco ets viva...
Dormir? Com vols que dormi? I per a què vull ser viva?
Pren açò va dir na Daínia, que les havia deixat un moment per anar a cercar una tassa plena d’un líquid fumejant. Te ajudarà a descansar.
Mentre la dona bevia, agafà la ma de la guaridora i, en acabar, li va dir amb veu esgotada:
Digues-li al teu homo que no els deixi viure, que els empenyi fins retornar-los al mar, i què s’ofeguin! Què els mati a tots! Porcs malparits! Els déus li agrairan que ho faci.
No és el meu... començà a dir na Daínia, començant a explicar-li que en Balari no era el seu homo.
Però, gràcies a la tisana, la dona s’havia quedat adormida. Decidida, la tapà amb unes mantes i sortí a cercar en Balari.
Na Daínia estava disposada a tot quan el trobés; feia contes fer-lo reaccionar. Quan el va trobar era assegut al pati de ca seva, recolzat contra les lloses de les cambres i sense fer res d’especial; tenia la mirada perduda, com si el seu cap fos molt enfora.
La al•lota se’l mirà amb cara seriosa, i li va rallar com sabia que havia de fer-ho per aconseguir el que volia.
—Ja ets sentit la història de les dones?
—Quines dones? Quina història? —contestà en Balari malhumorat, al temps que deixava la copa de vi que s’estava duent als llavis i enretirava una plata de carn de porc que estava rossegant sense gaire gana.
En poc temps, a na Daínia li semblava que el coneixia des de tota la vida. Aquell homo era tot façana, com les pedres dels santuaris, tan grans i fortes, tan llisses i sense ressalts. Hi pots passar la ma per damunt i sempre saps què trobaràs després: més pedra llissa; cap forat amagat, cap escletxa inesperada. I si n’hi ha qualcuna, és perquè quelcom tràgic ha succeït, com quan la terra va tremolar i esfondrà santuaris i derruir talaies. Encara se’n recordava de tot, i açò que, llavors, era ben petita. Per sort, al Poble del Pou, a ca seva, la pedra central del santuari havia aguantat ferma i, per açò, encara era la més bella de l’illa.
I en Balari n’havia patit més d’un de terratrèmol. Açò, per na Daínia, era ben evident. Però aquell últim, provocat per la derrota de tramuntana, havia sigut el més destructiu. L’al•lota dubtava que aquella merxa que solcava la façana d’en Balari es tanqués mai. Si de cas, s’eixamplaria més; com totes.
—Per què t’agrada tant dir tonteries, Balari? Per fer-me enfadar? Com què quina casa i quines dones? Idò, aquesta casa i les dones de les teves terres! En serio, Balari, mira que n’arribes a ser de banaula, de vegades.
El Cap del Turó se la mirà amb un somriure enigmàtic, un d’aquells que es poden prendre de moltes maneres. Na Daínia va voler veure en ell innocència i resignació o, tal vegada, claudicació davant de l’empenta de la dona que li estava regirant la vida, al mateix temps que l’invasor estava regirant la història de l’illa.
—Sí, ja sé de què em ralles. Però què vols que faci, jo? Tot va morir a Port de Tramuntana. Ara, només em queda esperar a que s’acompleixi el meu destí.
—Esperar el teu destí? De quin destí ralles, Balari? De què ens matin a tots? Açò serà el que passarà si no fas res, Balari.
Per tota resposta, ell aixecà les espatlles en un clar gest de tant se me’n fot. I açò, a na Daínia, la posava histèrica.
La jove guaridora se’l remirava intentant decidí per on agafar-lo, com fer-lo reaccionar. Per fi, decidí deixar-ho per un altre estona. No; no claudicava; allò només era una treva.
Però, just en aquell moment, una forta espurna s’encengué al seu interior, com quan el sol surt de cop rere un nivolat i t’enlluerna, i després només veus bellumes. Obeint a un impuls, na Daínia s’enfrontà de nou en Balari i, pausadament, li va dir:
—Balari, jo sé què et passa. Tu m’estimes, veritat?
La copa que el Cap aguantava amb l’esquerra, la seva ma bona, es va fer miques contra el terra, mentre el seu cos es crispava de forma evident.
—Sí. M’estimes, ara ho sé. Per açò em vas venir a buscar; per açò em vols mantenir al teu costat. M’estimes, però penses que jo mai t’estimaré a tu. I per què ho penses açò? De totes maneres et diré una cosa, Balari: si vols aconseguir el meu amor, tindràs que fer qualque cosa més que jeure, beure i menjar.
Ell s’aixecà i amb dues llargues passes va ser al seu costat. Era la segona vegada que el provocava i na Daínia començava a pensar que qualque vegada li sortiria malament.
Llavors, en Balari l’agafà pels braços amb força i, apropant-se, li va fer un petó als llavis, però un petó força matusser, com si no en sabés gaire de besar. O pot ser pensava que seria rebutjat, i per açò hi posà tanta força, per evitar-ho.
A ella li va sorprendre aquell petó, però, mira per on, li va semblar prou agradable. La suavitat dels llavis i el pessigolleig de la barba la van fer trobar-se prou bé. De cop, sentí com ell li traspassava una sensació de necessitat, i es va veure obligada a donar-li tota la estima que li demanava aquell tros d’homo que l’abraçava com si li volgués treure tot el suc.
Quan es separaren, na Daínia aixecà la vista per trobar-se uns ulls tristos i ofegats en llàgrimes.
—Què et passa, Balari? El meu estimat Balari...
—No em deixis, Daínia. Mai; no em deixis mai. Sense tu... Sense tu no ho podré fer.
divendres, 4 de juliol del 2008
AMAGATS
Basses de Tramuntana. Any 123 a.C. (Basses de Lluriach, Es Mercadal).
En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.
Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.
En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.
Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.
dijous, 26 de juny del 2008
PRIMERS ENFRONTAMENTS
Sannir. Any 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).
En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.
Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.
Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.
L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.
Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.
Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.
Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.
En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.
Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.
Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.
L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.
Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.
Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.
Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.
diumenge, 15 de juny del 2008
LA PRIMERA VISIÓ DE L'INVASOR
Sannir. 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal)
Sortia el sol quan els esforçats caminants arribaren al mar. Des de la distancia, el reflexa del globus vermellós que s’aixecava per llevant duia promeses de belleses insospitades, d’efluvis salats que omplirien els cors d’esperances. El mar, esquitxat per rinxols foscos i daurats a l’hora, i amb aquella mena de taques com olioses que muden d’aspecte a mesura que avança l’albada, es mantenia tranquil fins on es perdia la vista. Les roques de la retallada costa de tramuntana romanien serenes, quietes, desfogades, sense patir l’embat furiós de les onades que sobresalta el seu despertar.
I es que aquella matinada era tranquil•la, plena de pau.
El més d’un centenar d’homos que es varen returar a la vista del Cap semblaven cruixits. El que anava davant de tots, en Balari del Poble del Turó, estava tan cansat com ells, però intentava demostrar-los que, per qualque cosa, era el que comandava. Intentant recuperar l’alè, ofegat després de la correguda de la nit, es mantenia ferm i amb la mirada dirigida cap el tros de port que s’intuïa entre el penya-segats del cap i els costers de l’esquerra.
Travessar les Basses de Tramuntana a les fosques havia sigut una experiència que no desitjava a ningú. I açò que ells les coneixien com el pati de ca seva, de tantes i tantes vegades com les havien travessat. Però de nit, amb el cel nocturn sense gens de claror i frissant per arribar al mar, la travessa s’havia fet interminable.
A més, en Balari patia per na Daínia. Feia una bona estona que no en sabia res d’ella. Malauradament, se’n havia tingut que despreocupar. Era la seva obligació dedicar-se a córrer davant dels seus homos, animar-los i empènyer-los perquè aquella embogida cursa no fos en va. Ell sabia que l’al•lota era forta i que, més prest o més tard, arribaria fins ells. I si era tard, boni casi millor. Què arribés quan tot s’hagués acabat, just per curar-los les ferides si era menester. Al seu interior creixia cada vegada més un sentiment de culpa per haver-la empès a participar en aquella aventura sense retorn.
Havia estat un impuls. No podia deixar de veure-la sense que qualque cosa al seu interior l’empenyés a apropar-s’hi. Fins ahir mai s’havia atrevit, però potser el pensar que aquella podia ser l’ultima expedició, el darrer recorregut per l’illa, l’havia duit a donar el pas. L’excusa de la guaridora havia estat perfecte. Però a qui volia enganyar...El que ell volia er atenir-la a prop, sobre tot quan pressentia que s’apropava el seu final.
En aquell bocí de port que pugnava per fer-se gran, la part més propera al cap, no es veia res. Però en Balari no estava tranquil. On eren els homos que sempre tenien de guàrdia? I els seus aliats apàtrides? Les seves naus fonejaven a la colàrsega, a prop d’on desguassava el misser torrent que regirava entre els canyars. En aquell punt, els fangars feien que la fondària fos molt poca i les quilles boni planes dels vaixells pirates eren perfectes per varar-los.
Però si l’invasor havia arribat no seria en aquell costat. La part més fonda del port era just a l’altre banda, a la vorera de ponent, o bé en qualque de les caletes amagades de l’entrada, davall dels penya-segats contigus al cap. Però des d’allà seria massa mal de fer traginar tropes i estris de guerra. No, serien a la riba occidental, on la costa és més baixa i les roques manco feréstecs.
En Balari estava preocupat. Ja tindrien que haver arribat els guardes. Qualque cosa anava malament.
Girant-se cap els seu lloctinent li va dir:
—Que els homos esperin aquí. Tu acompanya’m dalt de les penyes. Des d’allà ho veurem tot.
Quan eren a punt de partir una veu ofegada sonà rere seu:
—On vas, Balari?
Era na Daínia, que sense alè havia arribat fins ells.
—A mi no em deixis enrere un altre vegada.
—On eres? Pensava que t’ho havies repensat.
—Sí que m’ho he repensat, moltes vegades, però ara estic amb tu, i res em farà tornar. Et dic que no em deixis enrere. Vaig amb tu.
Amb clar un moviment de cap convidant a l’al•lota per que els seguís, en Balari començar a pujar el coster. La terra vermella, tot de petites pedretes esmicolades i grans blocs desencaixats, es confonien amb la part superior formada per un aflorament calcari que en un temps devia haver estat més blanc que ara, idò les petjades vermelloses del temps l’havien anat tenyint d’un color brut, com tacat de la sang de la terra.
I quan arribaren al cap damunt i pogueren enfocar la vista contra una llum que anava decreixent amb presses, en Balari quedà colpit: havien fet tard.
La riba occidental, just on ell havia pensat, era plena de vaixells. Mercants panxuts anaven descarregant tropes, cavalls i farcells d’estris diversos, mentre que a una certa distancia esperaven les galeres de guerra eriçades de llances aixecades per sota d’un tendal de cuir. Al mateix temps, dos o tres més començaven a enfilar la bocana mostrant proa per darrera la punta, entre l’illa i l’espigó occidental.
Allò era la fi. En Balari mai hagués imaginat que serien tants. Tal vegada sí que els haguessin pogut foragitar enfrontant-s’hi al mar. La seva mobilitat era molt superior a la de les galeres i aquells mercants anaven sobrecarregats. No hi haguessin tingut problemes. Però ara, a terra i amb la força que estaven descarregant, tot seria molt més difícil. Què difícil...impossible! Era clar que allò era la fi.
Mentre en Balari desesperava amb la contemplació d’aquell desplegament, una ma es posà sobre el seu braç.
—Ho farem bé, Balari. Tu sabràs que hem de fer. Guia als homos. Ells et seguiran.
Quan l’homo es girà, trobà els ulls de na Daínia que el miraven fixament, donant-li ànims, empenyent-lo a complir amb el seu destí.
L’al•lota tenia raó: no podia fer-se enrere. Es tenien que enfrontar a l’invasor, encara que fos el darrer que fes en la seva dissortada vida.
Girant-se cap el lloctinent, li digué:
—Baixem, aquí ho em vist tot. Anem a preparar l’atac. I quan abans millor.
L’homo, sense dir res, assentí amb el cap. Però la seva mirada era ben eloqüent. No esperava altre cosa del que els havia guiat durant anys. Pot ser eren homos fora de la llei, desesperats empesos a buscar un futur millor en la pirateria, però eren fidels al que els hi havia duit una vida millor.
I, malgrat tot, s’estimaven aquelles pedres que ara estaven sent violentades per peus conqueridors.
Seguirien en Balari, fins on fos.
Sortia el sol quan els esforçats caminants arribaren al mar. Des de la distancia, el reflexa del globus vermellós que s’aixecava per llevant duia promeses de belleses insospitades, d’efluvis salats que omplirien els cors d’esperances. El mar, esquitxat per rinxols foscos i daurats a l’hora, i amb aquella mena de taques com olioses que muden d’aspecte a mesura que avança l’albada, es mantenia tranquil fins on es perdia la vista. Les roques de la retallada costa de tramuntana romanien serenes, quietes, desfogades, sense patir l’embat furiós de les onades que sobresalta el seu despertar.
I es que aquella matinada era tranquil•la, plena de pau.
El més d’un centenar d’homos que es varen returar a la vista del Cap semblaven cruixits. El que anava davant de tots, en Balari del Poble del Turó, estava tan cansat com ells, però intentava demostrar-los que, per qualque cosa, era el que comandava. Intentant recuperar l’alè, ofegat després de la correguda de la nit, es mantenia ferm i amb la mirada dirigida cap el tros de port que s’intuïa entre el penya-segats del cap i els costers de l’esquerra.
Travessar les Basses de Tramuntana a les fosques havia sigut una experiència que no desitjava a ningú. I açò que ells les coneixien com el pati de ca seva, de tantes i tantes vegades com les havien travessat. Però de nit, amb el cel nocturn sense gens de claror i frissant per arribar al mar, la travessa s’havia fet interminable.
A més, en Balari patia per na Daínia. Feia una bona estona que no en sabia res d’ella. Malauradament, se’n havia tingut que despreocupar. Era la seva obligació dedicar-se a córrer davant dels seus homos, animar-los i empènyer-los perquè aquella embogida cursa no fos en va. Ell sabia que l’al•lota era forta i que, més prest o més tard, arribaria fins ells. I si era tard, boni casi millor. Què arribés quan tot s’hagués acabat, just per curar-los les ferides si era menester. Al seu interior creixia cada vegada més un sentiment de culpa per haver-la empès a participar en aquella aventura sense retorn.
Havia estat un impuls. No podia deixar de veure-la sense que qualque cosa al seu interior l’empenyés a apropar-s’hi. Fins ahir mai s’havia atrevit, però potser el pensar que aquella podia ser l’ultima expedició, el darrer recorregut per l’illa, l’havia duit a donar el pas. L’excusa de la guaridora havia estat perfecte. Però a qui volia enganyar...El que ell volia er atenir-la a prop, sobre tot quan pressentia que s’apropava el seu final.
En aquell bocí de port que pugnava per fer-se gran, la part més propera al cap, no es veia res. Però en Balari no estava tranquil. On eren els homos que sempre tenien de guàrdia? I els seus aliats apàtrides? Les seves naus fonejaven a la colàrsega, a prop d’on desguassava el misser torrent que regirava entre els canyars. En aquell punt, els fangars feien que la fondària fos molt poca i les quilles boni planes dels vaixells pirates eren perfectes per varar-los.
Però si l’invasor havia arribat no seria en aquell costat. La part més fonda del port era just a l’altre banda, a la vorera de ponent, o bé en qualque de les caletes amagades de l’entrada, davall dels penya-segats contigus al cap. Però des d’allà seria massa mal de fer traginar tropes i estris de guerra. No, serien a la riba occidental, on la costa és més baixa i les roques manco feréstecs.
En Balari estava preocupat. Ja tindrien que haver arribat els guardes. Qualque cosa anava malament.
Girant-se cap els seu lloctinent li va dir:
—Que els homos esperin aquí. Tu acompanya’m dalt de les penyes. Des d’allà ho veurem tot.
Quan eren a punt de partir una veu ofegada sonà rere seu:
—On vas, Balari?
Era na Daínia, que sense alè havia arribat fins ells.
—A mi no em deixis enrere un altre vegada.
—On eres? Pensava que t’ho havies repensat.
—Sí que m’ho he repensat, moltes vegades, però ara estic amb tu, i res em farà tornar. Et dic que no em deixis enrere. Vaig amb tu.
Amb clar un moviment de cap convidant a l’al•lota per que els seguís, en Balari començar a pujar el coster. La terra vermella, tot de petites pedretes esmicolades i grans blocs desencaixats, es confonien amb la part superior formada per un aflorament calcari que en un temps devia haver estat més blanc que ara, idò les petjades vermelloses del temps l’havien anat tenyint d’un color brut, com tacat de la sang de la terra.
I quan arribaren al cap damunt i pogueren enfocar la vista contra una llum que anava decreixent amb presses, en Balari quedà colpit: havien fet tard.
La riba occidental, just on ell havia pensat, era plena de vaixells. Mercants panxuts anaven descarregant tropes, cavalls i farcells d’estris diversos, mentre que a una certa distancia esperaven les galeres de guerra eriçades de llances aixecades per sota d’un tendal de cuir. Al mateix temps, dos o tres més començaven a enfilar la bocana mostrant proa per darrera la punta, entre l’illa i l’espigó occidental.
Allò era la fi. En Balari mai hagués imaginat que serien tants. Tal vegada sí que els haguessin pogut foragitar enfrontant-s’hi al mar. La seva mobilitat era molt superior a la de les galeres i aquells mercants anaven sobrecarregats. No hi haguessin tingut problemes. Però ara, a terra i amb la força que estaven descarregant, tot seria molt més difícil. Què difícil...impossible! Era clar que allò era la fi.
Mentre en Balari desesperava amb la contemplació d’aquell desplegament, una ma es posà sobre el seu braç.
—Ho farem bé, Balari. Tu sabràs que hem de fer. Guia als homos. Ells et seguiran.
Quan l’homo es girà, trobà els ulls de na Daínia que el miraven fixament, donant-li ànims, empenyent-lo a complir amb el seu destí.
L’al•lota tenia raó: no podia fer-se enrere. Es tenien que enfrontar a l’invasor, encara que fos el darrer que fes en la seva dissortada vida.
Girant-se cap el lloctinent, li digué:
—Baixem, aquí ho em vist tot. Anem a preparar l’atac. I quan abans millor.
L’homo, sense dir res, assentí amb el cap. Però la seva mirada era ben eloqüent. No esperava altre cosa del que els havia guiat durant anys. Pot ser eren homos fora de la llei, desesperats empesos a buscar un futur millor en la pirateria, però eren fidels al que els hi havia duit una vida millor.
I, malgrat tot, s’estimaven aquelles pedres que ara estaven sent violentades per peus conqueridors.
Seguirien en Balari, fins on fos.
dissabte, 7 de juny del 2008
ELS DUBTES DE NA DAÍNIA
Camí del port de tramuntana. Any 123 a.C. (Marina de Sa Roca, Alaior).
En Balari i na Daínia varen seguir caminant junts durant un bon tros. Però cap dels dos tornà a rallar fins que no s’aturaren per fer un més que magre mos en un replanet esclarissat pels carboners.
En aquell moment la jove ja estava esgotada. El pas que li marcaven les frisseres del homos la tenien cruixida. I açò que ella era de molt caminar, cosa del tot necessària per recollir els remeis per la seva feina; però ni les seves cames eren com les d’ells ni estava tan acostumada a trescar per aquells caminots ombrívols. Els peus ja li sagnaven pel pedreny i les cames li feien figa de tants costers intransitables.
Sense encomanar-se a ningú, na Daínia es deixà caure sobre el tou sòl molsut del replà, ara boni ressec per la manca de pluges; però gairebé no va poder ni menjar de tan cansada com estava. Al seu voltant, els homos callaven i, al contrari que ella, recuperaven forces engolint bones mossegades de formatge vell i pa de feia dies, que anaven remullant amb llargues glopades de vi que bevien a galet per aixecar l’esperit.
El seu cap, en Balari, feia contes caminar dia i nit. Ara ja no tenia que fer aturades per recollir més homos; si qualcú més se’ls hi volia ajuntar, ja seria en arribar a Sannir. I si no, que l’encalcessin.
Volia arribar al port del Cap de Tramuntana, per sorprendre a l’invasor just quan intentés entrar a la badia. Sabia que no seria gens fàcil, idò el vent de mestral, fluixet però persistent, afavoria l’avanç dels vaixells. L’única esperança d’en Balari era que els patrons romans no fossin gaire destres en enfilar l’entrada, estreta i protegida per l’illot. Si això els feia perdre temps, tal vegada sí que hi arribarien.
Maldava de no dir-ho a ningú, idò no volia crear recels entre les homos, però sospitava que ja els trobarien desembarcant. Llavors, tot seria molt més difícil; tal vegada impossible. Una cosa era enfrontar-s’hi al mar, fins i tot a bord de les seves fràgils però extremadament àgils embarcacions; però a terra... Bé, si no hi havia més remei ho farien, però la sort era molt més difícil de preveure. O pot ser no. A qui volia enganyar? Els romans tenien totes les de guanyar.
Mentre tots menjaven, en Balari va fer un cop d’ull a la seva companyia. Boni tots eren bons homos, bregats en la lluita al mar i sense gaires escrúpols. Però eren pocs, molts pocs. I açò que a Ialàs se’ls hi havien ajuntat una vintena més.
Quans eren? Cent cinquanta? No gaires més; i açò contant amb els que no eren tan destres com els de confiança, aquells pagesos que treballaven per ell i que s’hi havien ajuntat gairebé per força. Pobre gent! A en Balari se li encongia el cor quan els hi veia la cara d’espant. Però no feia contes fer-hi res per ells, només ajudar-los a sobreviure; no en podia fer res més. Molt temps enrere havia pres un altre camí i ara tenia que ser conseqüent. Ell era l’amo, i els amos es deuen únicament al que és seu. I en açò era ara: defensant la seva hisenda, el seu negoci, la seva vida.
El missatgers que havia enviat a les poblacions properes no havien tingut gaire èxit; cap ni un havia tornat amb reforços, ni tan sols de l’altre banda del barranc. Què esperava? Tots anaven a la seva. Tots maldaven de sobreviure com podien, com feia ell mateix. El caps locals no volien problemes amb gent tant important com els romans, potencials clients de profitosos negocis.
A més, tots el coneixien. Tots sabien perquè hi anava a enfrontar-s’hi. I és que el seus interessos no eren els de la majoria; perquè només uns quants patrons de ponent, sempre més bel•licosos que els de llevant i els refugiats apàtrides de tramuntana, s’havien aliat amb ell per compartir el negoci de la força al mar.
Ni al Port de Llevant, ara anomenat Magonna des que aquell maleït cartaginès hi va fer la cruel hivernada, ni tan sols a la seva veïna població de Talàs, antany bastió fortificat dels antics foners, en volien saber res d’ell i els seus. Per açò dirigia el negoci des del seu antic poble del Turó, però mantenint la base naval prou enfora, amagant els vaixells al segur i apartat port septentrional de Sannir, abans cau de malfactors i de mercaders sense escrúpols.
Al replà, mentre descansaven, na Daínia no li treia ull a en Balari. Com ell no deia res, va ser ella qui s’hi apropà.
-Si seguim així, tal vegada necessitaràs un altre guaridora. -Davant la cara d’estranyesa d’en Balari, l’al•lota afegí-: No crec que hi arribi, sigui on sigui que anem. Estic rebentada!
-Idò descansa i no xerris, que rallar esgota.
Evidentment, na Daínia no li va fer ni cas. La jove considerava que es mereixia certes respostes. Si tenia que deixar-se la vida en aquell camí infernal, al manco volia saber on anaven i per què ho feia.
-No em vols dir on anem?
-T’ho vaig dir al Pou. Anem a tramuntana, per aturar l’invasor.
-Sí, ja ho sé –contestà na Daínia fent un expressiu gest amb el cap-. Però, a on? Tramuntana és molt ample.
-Coneixes Sannir?
-Sannir? Tant enfora? Per què no anem a Dainní, que és més a prop?
-Idò, perquè a Dainní no se’ns ha perdut res. Sannir és el nostre cau. I el cau és el primer que s’ha de protegir. Què? Contenta? Ja ho saps tot..., tant demanar, tant demanar...
Na Daínia, davant el seu to de veu optà per callar. Encara que no el coneixia massa, sabia que era famós el caràcter era explosiu d’en Balari i, ara, no li venia de gust un enfrontament. No és que li fes por; de cap manera. És que estava massa cansada.
És igual. Com havia dit en sortir d’Ialàs, estava segura de que en Balari era més bon homo del que ell mateix hagués volgut admetre mai. Na Daínia no en podia fer de menys: cada vegada li queia millor aquell homo esquerp i malcarat; tenia quelcom que l’atreia. I n’estava ben decidida a acompanyar-lo fins aquell cau de mala fama, al peu del imponent Cap de Tramuntana, on des de sempre s’hi havien refugiat gents de mal viure.
L’únic que desitjava, i per açò hi era entre aquells desesperats, era treure d’aquesta aventura el renom que cercava, que tothom se’n recordés de na Daínia del Pou com la guaridora que va cuidar i, qui sap, si curar miraculosament als valents que defensaren l’illa contra les forces invasores de Roma.
Però cada vegada més, ja fos per l’esgotament o perquè la distancia del seu poble esmorteïa l’entusiasme, li venien al cap idees més fosques. I si en tost de fer-se famosa acabava amb el cos mig podrit i abandonat en qualsevol forat del penya-segat? O pitjor encara, i sí la feien captiva?
En Balari i na Daínia varen seguir caminant junts durant un bon tros. Però cap dels dos tornà a rallar fins que no s’aturaren per fer un més que magre mos en un replanet esclarissat pels carboners.
En aquell moment la jove ja estava esgotada. El pas que li marcaven les frisseres del homos la tenien cruixida. I açò que ella era de molt caminar, cosa del tot necessària per recollir els remeis per la seva feina; però ni les seves cames eren com les d’ells ni estava tan acostumada a trescar per aquells caminots ombrívols. Els peus ja li sagnaven pel pedreny i les cames li feien figa de tants costers intransitables.
Sense encomanar-se a ningú, na Daínia es deixà caure sobre el tou sòl molsut del replà, ara boni ressec per la manca de pluges; però gairebé no va poder ni menjar de tan cansada com estava. Al seu voltant, els homos callaven i, al contrari que ella, recuperaven forces engolint bones mossegades de formatge vell i pa de feia dies, que anaven remullant amb llargues glopades de vi que bevien a galet per aixecar l’esperit.
El seu cap, en Balari, feia contes caminar dia i nit. Ara ja no tenia que fer aturades per recollir més homos; si qualcú més se’ls hi volia ajuntar, ja seria en arribar a Sannir. I si no, que l’encalcessin.
Volia arribar al port del Cap de Tramuntana, per sorprendre a l’invasor just quan intentés entrar a la badia. Sabia que no seria gens fàcil, idò el vent de mestral, fluixet però persistent, afavoria l’avanç dels vaixells. L’única esperança d’en Balari era que els patrons romans no fossin gaire destres en enfilar l’entrada, estreta i protegida per l’illot. Si això els feia perdre temps, tal vegada sí que hi arribarien.
Maldava de no dir-ho a ningú, idò no volia crear recels entre les homos, però sospitava que ja els trobarien desembarcant. Llavors, tot seria molt més difícil; tal vegada impossible. Una cosa era enfrontar-s’hi al mar, fins i tot a bord de les seves fràgils però extremadament àgils embarcacions; però a terra... Bé, si no hi havia més remei ho farien, però la sort era molt més difícil de preveure. O pot ser no. A qui volia enganyar? Els romans tenien totes les de guanyar.
Mentre tots menjaven, en Balari va fer un cop d’ull a la seva companyia. Boni tots eren bons homos, bregats en la lluita al mar i sense gaires escrúpols. Però eren pocs, molts pocs. I açò que a Ialàs se’ls hi havien ajuntat una vintena més.
Quans eren? Cent cinquanta? No gaires més; i açò contant amb els que no eren tan destres com els de confiança, aquells pagesos que treballaven per ell i que s’hi havien ajuntat gairebé per força. Pobre gent! A en Balari se li encongia el cor quan els hi veia la cara d’espant. Però no feia contes fer-hi res per ells, només ajudar-los a sobreviure; no en podia fer res més. Molt temps enrere havia pres un altre camí i ara tenia que ser conseqüent. Ell era l’amo, i els amos es deuen únicament al que és seu. I en açò era ara: defensant la seva hisenda, el seu negoci, la seva vida.
El missatgers que havia enviat a les poblacions properes no havien tingut gaire èxit; cap ni un havia tornat amb reforços, ni tan sols de l’altre banda del barranc. Què esperava? Tots anaven a la seva. Tots maldaven de sobreviure com podien, com feia ell mateix. El caps locals no volien problemes amb gent tant important com els romans, potencials clients de profitosos negocis.
A més, tots el coneixien. Tots sabien perquè hi anava a enfrontar-s’hi. I és que el seus interessos no eren els de la majoria; perquè només uns quants patrons de ponent, sempre més bel•licosos que els de llevant i els refugiats apàtrides de tramuntana, s’havien aliat amb ell per compartir el negoci de la força al mar.
Ni al Port de Llevant, ara anomenat Magonna des que aquell maleït cartaginès hi va fer la cruel hivernada, ni tan sols a la seva veïna població de Talàs, antany bastió fortificat dels antics foners, en volien saber res d’ell i els seus. Per açò dirigia el negoci des del seu antic poble del Turó, però mantenint la base naval prou enfora, amagant els vaixells al segur i apartat port septentrional de Sannir, abans cau de malfactors i de mercaders sense escrúpols.
Al replà, mentre descansaven, na Daínia no li treia ull a en Balari. Com ell no deia res, va ser ella qui s’hi apropà.
-Si seguim així, tal vegada necessitaràs un altre guaridora. -Davant la cara d’estranyesa d’en Balari, l’al•lota afegí-: No crec que hi arribi, sigui on sigui que anem. Estic rebentada!
-Idò descansa i no xerris, que rallar esgota.
Evidentment, na Daínia no li va fer ni cas. La jove considerava que es mereixia certes respostes. Si tenia que deixar-se la vida en aquell camí infernal, al manco volia saber on anaven i per què ho feia.
-No em vols dir on anem?
-T’ho vaig dir al Pou. Anem a tramuntana, per aturar l’invasor.
-Sí, ja ho sé –contestà na Daínia fent un expressiu gest amb el cap-. Però, a on? Tramuntana és molt ample.
-Coneixes Sannir?
-Sannir? Tant enfora? Per què no anem a Dainní, que és més a prop?
-Idò, perquè a Dainní no se’ns ha perdut res. Sannir és el nostre cau. I el cau és el primer que s’ha de protegir. Què? Contenta? Ja ho saps tot..., tant demanar, tant demanar...
Na Daínia, davant el seu to de veu optà per callar. Encara que no el coneixia massa, sabia que era famós el caràcter era explosiu d’en Balari i, ara, no li venia de gust un enfrontament. No és que li fes por; de cap manera. És que estava massa cansada.
És igual. Com havia dit en sortir d’Ialàs, estava segura de que en Balari era més bon homo del que ell mateix hagués volgut admetre mai. Na Daínia no en podia fer de menys: cada vegada li queia millor aquell homo esquerp i malcarat; tenia quelcom que l’atreia. I n’estava ben decidida a acompanyar-lo fins aquell cau de mala fama, al peu del imponent Cap de Tramuntana, on des de sempre s’hi havien refugiat gents de mal viure.
L’únic que desitjava, i per açò hi era entre aquells desesperats, era treure d’aquesta aventura el renom que cercava, que tothom se’n recordés de na Daínia del Pou com la guaridora que va cuidar i, qui sap, si curar miraculosament als valents que defensaren l’illa contra les forces invasores de Roma.
Però cada vegada més, ja fos per l’esgotament o perquè la distancia del seu poble esmorteïa l’entusiasme, li venien al cap idees més fosques. I si en tost de fer-se famosa acabava amb el cos mig podrit i abandonat en qualsevol forat del penya-segat? O pitjor encara, i sí la feien captiva?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)