A LA FRESCA

Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2014

   Dedicat a en Sito de Biniatzau, un mestre caixer.

Era dissabte fosquet i en Sito seia davant ca seva, a la fresca, en una d’aquelles cadires de lona que na Juanita treia n’es portal. Na Juanita, sa dona, havia posat un coixinet i l’havia ajudat a seure. Ventall en mà, estava per ell i per tothom que passava. Na Juanita, companya de tants d’anys de vida.

    Feia bon estar, al carrer. Els cavalls eren a n’es Jaleo i des del portal se sentia el brogit de la gentada que omplia Sa Plaça. La música i els crits arribaven fins en Sito com una remor esmorteïda pels revolts i caps de cantons dels carrers. Li costava sentir-la, però el cor d’en Sito encara es regirava. El pèls dels braços, els pocs que li quedaven, se li posaven de punta. La pell, colrada pel el sol del camp i pels anys de viure, se li estarrufava com quan, cada any, anava a sentir el primer toc de fabiol. Aquella cridòria, aquella música repetida una i una altra vegada, el rejovenia. Li retornava un tros d’una vida que, a poc a poc, sense remei, li defugia.

   Amb les dues mans agafava el bastó i, sense adonar-se, seguia la tonada colpejant el terra. Llavors, la mà de na Juanita, dolça, es posava damunt les seves. Amb la veu tan dolça de sempre li deia, Sito, no t’esgavellis, que no podràs dormir. I ell maldava per dir-li allò de ja prendré sa pastilla, però no li sortia.

   La gent que passava pel carrer els saludava. Bones festes. Que bé que esteis, a sa fresca, eh? I na Juanita responia un bona nit o un què no sou a n’es Jaleo? Massa gent, li responien. En Sito els sentia, i hauria volgut respondre’ls que ell hi voldria ser, a n’es Jaleo, però les paraules tornaven a entrebancar-se-li i només aconseguia que se li escolés un rajolí de saliva que na Juanita li eixugava amb un mocador blanc, un d’aquells amb les inicial LPS bordades amb blau.

   Poc després, na Juanita li deia, au, Sito, a dormir. L’agafava pel braç i l’ajudava a aixecar-se. Ell, però, s’hi resistia. Volia seguir sentint la música. Na Juanita, tanmateix, sabia com convèncer-lo. Sito, he fet xocolati per berenar. Amb coca bamba. I si no dorms no en podràs menjar. I en Sito feia que sí amb el cap i acompanyava sa dona cap a l’estudi de la planta baixa, on dormia des que no podia pujar les escales.

   En Sito, estalonat a sa garrosa, feia les passes curtetes que li permetia el seu mal. Però, sense adonar-se, seguia el ritme de la tonada. Perquè aquella era la seva música i volia que l’acompanyés fins el final.