Una mirada, un alè, són els seus. En memòria.
Aquí amb la seva besnèta.

UNA MIRADA, UN ALÈ

Publicat a S'Ull de Sol, abril 2013

Assegut en aquella butaca tan incòmoda, escoltava l’alenar profund, ràpid, com fatigat, a que tan acostumat ens tenia. Aquell remor constant em tranquil·litzava, em demostrava que ella encara hi era, i que, per tant, jo podia continuar maldormint en postures impossibles o desgranant pàgines del cinquè volum de Joc de Trons, que tan enganxat em tenia, tot cercant una son esquiva. De vegades, quan la veia desperta, un tot bé? i un assentiment silenciós, un vols un poc d’aigua?, seguit d’una negativa també silent. Sí, la nit era plena de silencis que només esquerdava aquell alenar que la caracteritzava. Poc més.

   En un determinat moment, però, vaig aixecar els ulls per mirar-la, espantat. Què li passava? Havia deixat d’escoltar l’alè que m’havia acompanyat tota la nit. Ara, aquell silenci d’abans havia esdevingut en tan profund que angoixava. Una quietud impressionant s’havia ensenyorit  d’aquella habitació tan pulcra i tan impersonal on esperàvem, on desitjàvem, que millorés per endur-nos-la a ca nostra. Quan em vaig incorporar per veure-la millor, vaig descobrir-la amb els ulls oberts de bat a bat, un blau que mirava amb una fixesa trencada només per unes baixades de parpelles ben escasses, i el rostre, ple de serenor, seriós però més tranquil que en cap moment d’aquells dies tan dolents. I l’alè, sí, ara era tranquil, pausat, pel nas, una respiració que feia molt que no li sentia. Empès d’un impuls temorós, li vaig posar la mà sobre l’espatlla i li vaig dir estàs bé?, tens mal? I ella, sobtada, va deixar aquell estat contemplatiu, d’introspecció —sí, açò era—, per tornar als alens forts de sempre, negar amb el cap i tancar els ulls per provar de dormir un poc. Jo, sense voler, l’havia fet tornar d’un lloc llunyà, ple de pau i tranquil·litat, un racó molt personal, on s’havia refugiat vés a saber per a què. Sí, pensés el que pensés, fos on fos en aquells moments, ella era on volia ser.

   Aquells instants d’allunyament es van fer cada vegada més freqüents.  Jo maldava per no molestar-la, però una de les vegades no vaig poder contenir-me i li vaig demanar en què pensava. I ella, amb aquell somriure que només ella em sabia regalar, em va assegurar que no pensava en res, que estava bé, que res ja no li feia mal. I de nou, la meva intromissió la feia alenar amb força, per la boca, com sempre.