EN BÀLASH A CA NA KISBIS, LA GUARIDORA (continuació)

Planell de ca na Kisbis (casa 2 de sa Torre d'en Galmés).

Amb puntades petites i molt juntes la guaridora li cosí la ferida. Volia que la cicatriu, per altra banda inevitable , no fos escandalosa i marqués de per vida l’esquena nua del foner. No era aquella una ferida de la què enorgullir-se, pel que tampoc no hi havia per què fer-la massa evident.
En Bàlash de nou suportà el mal en silenci, encara que fou ben prop d’estamordir-se. Una suor freda li amarava el cos. Malgrat aquella fredor, notava com una escalfor intensa li enrogia la cara i les puntes dels dits se li tornaven com a branquillons ressecs.
Un cop enllestit el recosit, na Kisbis el cobrí amb un bon grapat de l’emplastre i, per damunt, hi escampà un punyat d’aquella argila que estotjava amb tanta gelosia.
—Ja estem.
—Gràc...
—Prou, calla’t. Qui t’ha dit que podies rallar? Ho faràs quan jo t’ho digui. I, a veure, ta mare, per què no és aquí? No serà que no en sap res, no?
—No... Els germans... Volia... volia arribar per l’ullastre.
—Quin una n’és fet que no vols que ta mare se n’assabenti? Sí saps que ho farà... Ho sap tot, ta mare.
—Un falcó..., per caçar... Em vaig despenjar pel tallat... —Amb un gest de dolor, en Bàlash aixecà el cap—. Els pares... L’esquena..., cremava...
Na Kisbis mirà a sa filla i va dir sense fer gaire cas al ferit:
—Si ja ho dic jo: uns inconscients són els homos. —Després, mirà de nou en Bàlash i continuà amb veu enfadada—: I tu, capbuit, si fas comptes fer coses que surten de la normalitat, malda tenir les esquenes cobertes. T’has de poder defensar. O no t’ho ensenya, açò, aquell vellot d’en Hàntish? Bé, si més no, ara tindràs un bon trau que t’ho recordarà per sempre. I prega perquè puguis moure l’espatlla amb normalitat. Sinó, ja me diràs com t’ho faràs per llançar, eh? —I de nou per sa filla—: Què t'he dit?: uns egoistes inconscients. Només pensen en ells, els homos. Ai...
—Deixa-ho ja, mare, no veus que pateix?
—I vols dir que no li està prou bé, patir? Però, és clar, com que tu n’estàs d’aquest capbuit... Per açò el defenses. —El ferit se les mirava amb la cara desfigurada pel mal, però en bona part també per l’espant: no s’esperava aquella esbroncada. Per fi, na Kisbis es mirà de nou l'al·lot ja més calmada—: La veritat, per una banda em sap greu ta ferida, perquè ets un bon al·lot. Però per una altra.., és que mereixeries quedar-te esgarrat. —Li va posar la mà al front i proseguí, ara amb veu més endolcida—: Però, no, no pateixis. Tens sort de que som la millor guaridora de l’illa. I no som jo que ho dic, eh?, que consti. Quedaràs prou bé per fonejar qualsevol bagenada que se t’acudeixi de fonejar. Però... Sí, sempre hi ha un però, què et pensaves?: tindràs d’esforçar-te. I no et serà gens fàcil. Qui la fa, la paga, estimat. Pens que ja ho ets aprés, açò.
Encara que mai no li havien agradat els retrets, en Bàlash no va tenir més remei que donar-li la raó. Era forta, aquella dona, potser tant com sa mare, i quin caràcter... Tal vegada, si s’hagués embarcat ella i no son marit, les coses haguessin rutllat d’altra manera per la família. Però no era feina de dones, lluitar. Per sort per la comunitat, i de manera especial pel jove, és clar, na Kisbis havia continuat la tasca que millor sabia fer: guarir.
Però el discurs no havia acabat:
—I, ara, Bàlash, oblida’t de que ta mare no se n’assabenti. Tot d’una enviaré n’Ainerís a dir-li-ho. Tranquil, que no l’espatarem gaire. Açò sí: faig comptes dir-li la veritat. Que has de reposar uns quants dies sense moure’t. Que te’m de fer cures, renovar-te l’emplastre fins que la ferida es tanqui del tot; i, sobre tot, que no vull que sagni amb el primer sotrac. Li demanarem que et quedis aquí, a ca nostra. Què et sembla? Així podrem cuidar-te millor. —I amb un somriure irònic, afegí—: T’imagines que no quedessis prou bé i que, per açò, no s’acompleixin els designis dels astres? Encara seria culpa meva, que la guaridora et va adobar malament. No res; t’has de posar bé per convertir-te en el foner més famós, l’elegit pels estels; açò diu tothom, no? Idò, noltros et cuidarem, n’Ainerís i jo. A que sí, filla?
N'Ainerís s’enrajolà de dalt a baix. Sense fer-li cas, sa mare li tocà el genoll i li féu una senya amb el cap; en va tenir prou. L’al·lota sortí corrents per avisar na Katis.
Pel seu cantó, en Bàlash s’enfonsava al jaç. Sinó en tenia prou amb el mal de la ferida, ara, el temor a sa mare l’arronçava encara més. Por li feia enfrontar-s’hi. Ben bé, però, no n’estava segur què li sabia més greu: sí l’enuig de sa mare o que n’Ainerís en fos testimoni. Poc a poc, tot emprant la poca claredat que li restava, s’adonà que no hi podia fer res, que tindria que rebre el que li vingués, empassar-s’ho i, sobretot, recuperar-se el més prest possible. Ho faria, i tant! Encara que, hores d’ara, se sentís sense forces, ni per recuperar-se ni per res. Braços i cames li pesaven com a troncs inerts i tenia el cap com a emboirat; a més, tot li rodava i li feia mal el cap. Tenia raó la guaridora: tindria d’esforçar-se. Sí, ho faria. De fet, potser només eren les ganes, però com si, ara, un cop finalitzades les cures, se sentís un poc millor.
—Estigues quiet, foner inconscient. —Na Kisbis el va veure inquiet—. T’has portat prou bé; no ho espatllis, ara. Ens has demostrat que ets valent: has aguantat sense queixar-te; i pocs n’he vist que ho hagin pogut fer. I prou que sé el mal que t’he fet, creu-me. Descansa, Bàlash. Descansa i, d'aquí no res, et trobaràs millor.
Li posà la mà al front. Em preocupa aquesta escalfor. El remei per les febres, sí, li farà falta. Ara..., no me’n record si me’n queda, d’escorça d’orient. Potser al flascó de dalt... I sinó..., bé, qualque cosa trobarem. Quan no n'has trobat, de solucions, Kisbis? Idò...
I una altra vegada per en Bàlash:

—Ara tornaré, d'acord? Mentrestant, aprofita per pregar-li a la Deessa Bonadona, Bàlash, que se n’apiadi de tu. Et farà falta el seu suport perquè ta mare no acabi la feina del falcó.

I quan se n'anava, ho va fer flastomant. No es just fer patir a una mare d’aquesta manera. Si fossis fill meu...